Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Mostrar mapa més gran

El perquè del subtítol: pujar
País situat en un punt geoestratègic de primer ordre mundial, Turquia, com un calidoscopi, es debat lànguidament uns cop, i amb ferocitat uns altres, entre l'immobilisme religiós que està influint amb força la vida política i social turca, i les aspiracions europees i, per tant, i amb tots els clarobscurs que es vulgui, força laiques d'aquesta Europa enfosquida econòmica i socialment actual, del qual aspiren a ser-ne membres els turcs.

La crònica s'escriu el juny del 2013, amb vivències pròpies del maig i amb l'actualitat que dia a dia ens fa paleses aquestes contradiccions, que hom ja sospita que no són noves.

Essencialment, Turquia es troba quasi en la seva totalitat en territori asiàtic, en un 97%, mentre que solament un 3% es troba situat a la zona europea. Així, la petita extensió europea limita a l'oest amb Grècia i Bulgària i és on se situa la important i històrica Istanbul. L'estret del Bòsfor separa aquesta ciutat amb vocació europea, de la part físicament més gran, de la resta de Turquia, on les mostres de vocació religiosa són més evidents. El Bòsfor uneix la mar de Màrmara al sud, amb la Mar Negra al nord, sent el veritable guardià del trànsit navilier entre la Mediterrània i la Mar Negra. Questa funció de sentinella, amb capacitat per gestionar tot el trànsit marítim, en bona mesura explica la enorme importància històrica que té i tingué Istanbul.

La part oriental de Turquia, quasi tota pertanyent a Anatòlia, constitueix un punt estratègic regional de primer ordre, ja que és fronterer amb Geòrgia, Armènia, Iran, Irak i Síria, territoris molt "calents" actualment. També mira a la Mediterrània al sud, i a les modernes Repúbliques eslaves, antigues repúbliques soviètiques al nord, amb el gegant rus en primer pla. Aquesta posició estratègica converteix Turquia en un país que provoca esquizofrènia als seus veïns i altres països interessats en ser "molt amics". Per una banda Turquia pertany a l'OTAN, per la conveniència d'Occident de tenir un soci amic en aquesta delicada regió. Per altra banda, però, aquest mateix Occident és reticent a la integració turca a la UE, argumentant que no en pot ser membre per falta d'una veritable democràcia i per la violació sistemàtica dels Drets Humans, especialment pel tracte que Turquia ha donat a les poblacions kurda i armènia, víctima aquesta última d'un dels episodis de genocidi ètnic més sagnants de la història contemporània.

En aquests dies a Turquia, hem pogut observar un cert malestar sord, en ambients progressistes, contrari al cada cop més evident gir religiós de l'actual president de la República, Recep Tayyip Erdoğan. Turquia, des del 1982 és una democràcia parlamentària, recolzada per una constitució que la defineix com un Estat democràtic, laic, social i de dret. Aquests principis es troben fermament ancorats en els principis polítics del seu impulsor Mustafa Kemal Atatürk, modernitzador de l'actual República de Turquia. Per posar solament un exemple del que succeeix actualment a Turquia, tot i ser formalment un estat laic, en Erdogan, en començar cada un dels seus discursos polítics, els enceta amb unes frases de l'Alcorà. També pretén construir una immensa mesquita musulmana al cim d'un dels turons que volten Istanbul. Mostres aquestes de la nul tarannà laic del seu actual president.

Mentre s'escriuen aquests textos, la ciutadania progressista turca mostra el seu descontentament polític als carrers de les principals ciutats turques,amb enfrontaments amb la policia que, amb la seva brutalitat habitual, només fa que encendre més els ànims. Els indignats turcs lluiten al carrer pels seus drets... L'espurna que va començar com la defensa ciutadana d'un dels últims espais enjardinats de Istanbul, per evitar que el govern el convertís en un centre comercial, s'ha convertit en un una explosió que he encès el polvorí turc, amb una molt difícil solució.

És en vistes de tot aquest problemàtic escenari, que la comunitat Occidental dubtarà molt en prendre mesures pel que fa als esdeveniments antigovernamentals que s'estan produint aquests dies en aquest país, i que no cal dir-ho, recolzem totalment des d’aquesta pàgina.


Cap a Istanbul: Pujar
Tot ha anat força just, però hem aconseguit embarcar a l'aeronau de la companyia turca Pegassus. La veritat es que quan ens van enviar els passatges i vam veure la companyia, ens faltà temps per buscar informació. Resulta que és una companyia de baix cost, i les referències que llegíem als fòrums no eren de les més engrescadores. Però gairebé res no va ser com ens van fer pensar aquests. Solament en fer cua per facturar, vam començar a veure gent que, davant nostre, després de pesar l'equipatge, començava a obrir les maletes i fer transvasament d'objectes d'una maleta a una altra... Resulta que hi ha límit de pes: equipatge per facturar, màxim de 20kg per persona, i equipatge de mà, màxim de 8kg. Caldrà tenir-ho en compte per la tornada (que, per cert, no ens van pesar l'equipatge de mà). Sortosament les dues maletes entraven dins els límits.

L'avió molt més còmode del que pensàvem. Avions nous i, el més important, l'espai entre les línies dels seients, més àmplia que les altres companyies. Això sí, ni aigua no donen durant el vol...

Tot és en anglès i turc, ni tan sols en francès, el que ens acaba de convèncer que cal posar-se amb l'idioma de "l'imperi". Alguna cosa aprenem, ja que al costat del mot "exit" s'hi llegeix "çikis" (amb la S "trencada"), pel que deduïm que aquesta paraula significa "sortida"... Anem bé. Però ja ens en sortirem.

En deu minuts es comença a moure l'assumpte. Rodem pausadament cap a la capçalera de la pista, i en un no res deixem enrere El Prat per enfilar cap a Istanbul. Tot just s'anivella l'aeronau i comença a saltar i a donar batzegades. Fa un dia esplèndid i res no fa sospitar els motius de tant moviment. Però aviat acaba i tot es normalitza.

Quasi 3h de vol i 2.135km, a 9.200m i a una velocitat de 900km/h, separen Barcelona d'Istanbul. La Mediterrània lluu esplèndida. Poc després, Sardenya, Itàlia, Iugoslàvia i Grècia ens observen passar 11.890m per sobre d'elles.

Hom pot pensar, quan ja ha estat en algun lloc, que "...total, com ja hi he estat i ja ho conec..." el viatge perd interès. Però res més llunys de la realitat. Per molts cops que s'hagi visitat un país, sempre apareixen coses noves i, sobre tot, canvia la percepció que s'ha cregut tenir del que ja s'ha vist. Cada viatge és nou, cada situació està per estrenar si es va amb l'enteniment obert i amarat de curiositat. Mai es podrà dir que "ja ho conec", doncs sempre viurem experiències i sensacions noves.

En ser un vol de baix cost, aterrem al segon aeroport d'Istanbul, el Sabiha Gökçen, on operen aquests tipus de vols, però que està assolint una creixent importància. És un aeroport petit, però no hi ha massificació.

Abans de res cal pagar els 15€ del visat i ens segellen el passaport. Aquest serà l'últim segell del meu vell passaport, ja que caducarà en breu. Tampoc hem d'esperar massa per recollir l'equipatge i, en sortir notem, tot d'una, una bufetada de calor. Ens n'adonem que hem portat roba en excés...

Molts transfers esperen els seus clients, però no trobem qui ens ha de venir a buscar. Aquest aeroport, situat a la part asiàtica d'Istanbul, està força allunyat del centre, pel que el transport guiat és absolutament necessari. Després d'esperar una estona, truquem al telèfon que ens han donat i ens diuen que s'han retardat a causa del caòtic trànsit que regna a aquestes hores als accessos i que no triguen.

La Micaela, una rossa i amable hostessa romanesa, amb un molt bon espanyol, ens il·lustra sobre les peculiaritats de la zona d'Istanbul, en mig d'un mandrós trànsit de divendres que flueix amb molta, massa lentitud. Un sol pàl·lid i esmorteït, lleument tintat de vermell, s’amaga entre els núvols cap a Europa, i malda per fer-se veure, tot ressaltant les siluetes dels minarets i les torres modernes d’aquest Istanbul mil·lenari, capital d’imperis i gelós de mil cultures. Se’ns insinua la ciutat de somni d’una nit d’estiu, escenari de les mil i una nits, mentre la nit cau mandrosa sobre una ciutat que comença a encendre els llums i que mai no dorm.

Al xofer li costa trobar l'entrada al carrer de l'hotel on ens hostatjarem dues nits ara i dues més al final del viatge. El City Hotel que s'auto anomena de 4* (una opinió massa sobrevalorada), deixa un xic que desitjar. Les habitacions són força justes, netes, però amb una fallada: no posen llençol de sobre... solament el cobrellit, que amb la calor que fa, no és el més adient. Això sí, en algunes habitacions hi ha un mirall al sostre... Tot i no estar massa ben situat, el tramvia és a la vora i aquest mitjà de transport és força interessant a la ciutat. És un hotel per viatgers sense pretensions, senzill però farà el fet. Del que es tracta és de dormir i ja ens està bé.

Sopem, justet i car pel que ofereixen, al mateix hotel, però estem cansats i no tenim ganes de buscar un lloc per sopar. Abans de dormir, sortim a donar una volta i a comprar aigua, a un dels molts establiments oberts les 24h dels voltants. Solament sortir ens crida l'atenció l'ambient que hi ha al carrer. Resulta que l'hotel es troba envoltat de "puticlubs" i a la nit l'ambient és força "animat", amb solament homes i amb un soroll permanent. Hom pensa en aquests homes fent el calavera, mentre tenen les dones a casa planxant-se el burka o, en el millor dels casos, el hiyab. Però tant és.

Un litre d'aigua costa 1.5tl, arrodonint, uns 60 cèntims. Per fer-nos una idea del valor de les coses, en primer lloc cal diferenciar clarament els llocs turístics dels que no ho són tant. En els primers, els preus es multipliquen amb una facilitat sorprenent. Per exemple, als restaurants, el preu del menú va per una banda i, fora que se sigui molt exigent, es pot menjar un menú arreglat per 20lt, uns 8.5€, però sempre amb la beguda i els cafès a banda. Aquest és un preu força estandarditzat, per tant, amb el mateix preu en uns llocs es menja acceptablement, i en altres a base de pollastre i patates fregides.

El preu de la vida a Turquia, almenys aparentment, és molt similar a la d'ací. El preu de les coses s'assembla força, però el salari mitjà està sobre els 600€, el que sembla indicar que la gent visqui a base de crèdits i/o de treball en negre, una mica com ací abans del que alguns anomenen crisi i nosaltres en diem Gran Estafa.

El parc automobilístic a Istanbul és força modern. No es veuen cotxes vells, però per contra, els de gama alta sovintegen força. A l'interior, curiosament, aquesta mitjana baixa força i tot i que no hi ha tant vehicle de gama alta, sí que sovintegen molt els Renault 12. No altres marques i/o models, però sí aquest en concret. Una curiositat turca més.


Istanbul: Pujar
Dissabte, força d'hora, ens ve a buscar en Mahir, el que serà el nostre guia en els propers dies durant el viatge. Aquesta nit ha anat, com ell diu, de "cervecitas" i se li nota, però engega la visita amb més voluntat que interès. Amb el minibus ens desplacem a la zona del palau Topkapi, on aquest ens deixa i desapareix. Més tard visitarem la Mesquita Blava i Sta. Sofia. Amb un espanyol amb certes dificultats, ens va il·lustrant sobre la història turca i d'Istanbul en general i la del palau en particular.

Mentre observem l'entrada del Topkapi i el mosàic de diferents cultures que omplen l'espai, ell va a treure les entrades. Una gentada ho omple tot, especialment els japonesos, que formen una mena d'exèrcit d'escassa altura, però amb multitud d'ombrel·les, paraigües i barrets d'allò més estrafolari, protegint-se del terrorífic sol que els vol aplanar encara més. Van en ramat compacte. S'obre la porta del bus i una filera immensa es reuneix al voltant del guia, mentre centenars d'obturadors fotografien les coses més inversemblants i omplen l'ambient d'un soroll semblant a una descàrrega de metralladora. Si hi ha espai, desapareixen, sempre seguint fidelment al guia. Si no n'hi ha, es colen arreu, això sí, sempre en ramat compacte. S'han especialitzat en aparèixer a totes les fotografies, tant a les pròpies com a les alienes, i ni tan sols es molesten en apartar-se o esperar-se quan algú que no sigui japonès, intenta fer una instantània sense farcit. Però com que són baixets, seria força fàcil boicotejar les seves, venjança que finalment evitem. En fi...

Traspassem les segones portalades i, oh sorpresa, cal passar un control. Les bosses de mà i les motxilles per un aparell de raig x que ningú mira, i els humans per dins un arc, que sempre sona i ningú no escolta.

Val a dir que les opinions sobre el palau Topkapi, Sta. Sofia i la Mesquita blava, són absolutament subjectives i expressades en base als nostres gustos, per tant ni impliquen cap demèrit, ni cap adulació gratuïta. És la nostra opinió i prou. El Topkapi és una ostentosa construcció molt del gust dels califes otomans. Actualment es veu molt estrany el concepte que tenien de riquesa, ja que es tracta d'uns edificis carregats excessivament d'elements que voldrien mostrar ostentació, però que noens agraden. No tenen la finesa dels temples egipcis, ni la força de les construccions inques. No tenen l'interès visual dels palaus àrabs ni tampoc la força impactant de les construccions jordanes. Vagi com a botó de mostra per il·lustrar la supèrbia dels califes otomans, que quan una delegació estrangera visitava el sultà, aquest feia exposar totes les riqueses al pati del Topkapi, per demostrar elpoder que exercia.

El que sí que té, és una vista magnífica sobre el Corn d'Or, que permetia una vigilància constant del trànsit marítim i dels més que probables intents d'envair la ciutat.

Bé, és una visita que cal fer, per no dir que no s’ha visitat, però res més.

Fa força calor i anem buscant les ombres. A més, amb tanta gent com hi ha arreu, la visita es fa molt pesada.

Anem a buscar al Mahir, que està prenent un cafè i ens dirigim, a peu, ja que és molt a la vora, a Santa Sofia (Hagia Sophia).

La calor és sufocant i la cua exasperant. L’edifici, tot i ser considerat un excel·lent exemple de l’art arquitectònic bizantí, des de fora, es veu pesant i feixuc, destacant per sobre de tot, l’enorme cúpula. Res a veure amb l’esvelta Mesquita Blava o la de Solimà.

Mentre avancem lentament a la cua, en Mahir ens il·lustra sobre els avatars pels que ha passat aquesta església uns cops, mesquita en altres i museu actualment. L’any 360, Constantí el Gran feu construir una església on actualment es troba l'edifici, però aquesta, edificadaen fusta, es cremà totalment. Al 404, sota el mecenatge de l’emperador bizantí Teodosi II, es reconstruí en pedra. La seva nova edificació va marcar un abans i un després en la construcció de grans edificis, per la grandiositat i esplendor que va assolir. Posteriorment fou convertida en església catòlica i, després de la invasió otomana, es transforma de nou i es converteix en mesquita, fins al 1931, any en el que va ser secularitzada. Al 1935 es va inaugurar de nou,ara amb format museu.

L’interior és enorme, però, com en altres cops, es troba en obres, el que afegit a la gran quantitat de gent que ho inunda tot, fa la visita pesada i poc productiva.

Hem sentit parlar, només parlar, de l’Hipòdrom d’Istanbul, d’origen romà, i és cap a allà on ens porta en Mahir. Hipòdrom romà d’Istanbul? El nom més apropiat seria el de plaça on antigament s’erigia l’antic hipòdrom romà de Bizanci, ja que actualment no se’n conserva gaire res. La seva ubicació original ha estat parcialment ocupada per la construcció de la Mesquita Blava i la resta s'ha convertit en la plaça de Sultanahmet Meydanı. Les seves pedres, columnes i estructures, han estat saquejades i reaprofitades per construir mesquites i altres edificacions. Podem considerar que no existeix, i les úniques restes que hi queden són lestraces de la forma, un obelisc, que originalment formava part del temple de Karnak a Egipte, i part de la Columna Serpentina, situada originàriament al temple d’Apol·lo a Delfos.

Tot plegat queda força eclipsat per la enorme i esvelta mola de la Mesquita Blava, situada a la mateixa plaça.

La calor apreta de valent i fa de mal caminar per Istanbul. En Mahir ens porta a un restaurant especialment orientat als “guiris”, en el que la política és servir i menjar ràpid, amb gens de qualitat i/o gràcia, i deixar la taula lliure per la següent glopada. Evidentment, ambles begudes a banda, que surten tant cares com el dinar.

La cua per entrar a la Mesquita Blava, també és important i el sol castiga sense treva. No cansen tant les visites, com les cues i aglomeracions permanents, que enerven excessivament.

El nom de Mesquita Blava, Sultanahmet Camii en turc, deu el seu nom a que la llum que es filtra pels finestrals, es reflectida per les rajoles interiors, de color blau, banyant l’interior d’una llum blava molt interessant.

És la única mesquita d'Istanbul amb sis minarets i a l'època (1609), la seva construcció, va aixecar polseguera, perquè es creia que pretenia rivalitzar amb la Meca. La manera de solucionar-ho, va ser que el promotor, el sultà Ahmed, va fer construir un minaret més a la mesquita de La meca.

D'aquesta manera, la de La Meca en tindria set i s'acabaven les comparacions.

Les dones han de posar-se el mocador i descalçar-se i, com a novetat, els homes amb pantaló curt, hem de posar-nos un "pareo" a modus de faldilla... (veure kit de les mesquites). Aquesta última exigència, al 2002 no es produïa, pel que pensem que és una mostra de la perillosa deriva religiosa que permet el govern.

Si la imatge exterior és esvelta i airosa, banyada pel sol, que li dóna una blancor quasi insultant, l'interior sobta per l'elegància i la peculiar llum blavosa que ho inunda tot, donant a l'ambient un aire irreal. La riquesa decorativa realça, encara més, el conjunt.

Però no tot és idíl·lic, ja que la gran quantitat de gent que hi ha, elimina en bona mesura la màgia que segur tindria si l'aforament fos més reduït. La olor a humanitat i a peus és penetrant i fa sentir certa angoixa i ganes de sortir a prendre la poca fresca que hi ha a l'exterior. Així, després de fer les fotografies sortim per retrobar-nos amb en Mahir.

L’última etapa de la visita és deixar-nos al Gran Basar, i sota un calor que comença a minvar perquè el sol ja no és tant alt,arribem al basar. Les distàncies són curtes, ja que des del Topkapi s'arriba aviat on són Sta.Sofia i la Mesquita Blava, que són una al costat de l'altre.

El Gran Basar també és molt a la vora i en arribar a les portes, el volum d'autocars és enorme, maniobrant al mil·límetre tots junts, el que obliga a vigilar molt per on es trepitja.

La entrada per la que intentem accedir-hi, una de tantes, és absolutament plena de turistes i al cap de molt poca estona de deambular pel seu interior, desistim. Ho deixem per l'últim dia.

Ja sense guia, decidim agafar el tramvia per arribar-nos fins al barri d'Eminönü, a les ribes del Bòsfor. En Mahir ens ha explicat com funciona el sistema. Hi ha unes andanes, vigilades per personal de seguretat, a les que cal accedir per agafar el tram. Prèviament, però, cal adquirir una fitxa de plàstic, a 3lt (1.20€) a les que nosaltres acabarem anomenant "jetones", a unes màquines expenedores exteriors. Amb aquesta fitxa es pot accedir a l'andana mitjançant uns torns.

Els vagons dels tramvies són moderns i molt utilitzats, per la qual cosa, gairebé sempre van plens a vessar. Però tenen una freqüència de pas moltalta i són ràpids. És un molt bon mitjà de transport per moure's per Istanbul, això sí, si prèviament has aconseguit memoritzar els noms de les parades. Tot un repte... De tota manera, pels llocs turístics on té les parades i la senzillesa del traçat, és molt fàcil la seva utilització.

I també, com no, cal fer esment especial als conductors, gens fins. Amb ells el viatge es converteix en una sort de sotragades, frenades, arrencades i giravolts desequilibrants, que fan molt "amè" el viatge i obliguen a muscular braços i cames, amb el que el recorregut és comparable a una sessió de gimnàstica. De tota manera, no solament és del tot recomanable, sinó que fins i tot, imprescindible. Podem considerar-ho una atracció més d'aquesta ciutat de somni.

La brisa que bufa al Bòsfor, de la mateixa manera que ho fa l'aigua, connecta el Corn d'Or amb la Mar de Màrmara, fent molt plaent l'estada.

El sol ja força baix, enterbolit per la permanent boirina de contaminació i humitat, tinta de colors ocres i rosats l'esvelta Torre de Gàlata i el pont de Gàlata, que travessa el Corn d'Or. L'ambient és del tot diferent del que hem viscut fins ara. La llengua d'aigua sembla tranquil·litzar l'esperit, assossegant-lo de les aglomeracions i calors passades. De sobte, sembla que el temps s'hagi alentit, i que tot comenci a recuperar el seu ritme pausat, el ritme natural de les coses importants. És la posta de sol al Corn d'Or, una experiència que no es pot deixar escapar.

Deixant-nos endur més per les sensacions que no pas per la raó, recalem a un petit restaurant molt a la vora del mar, on la carta promet, a un preu acceptable. I tenen cervesa. El propietari, naturalment turc, en sentir-nos parlar, amb un accent indubtable del país, es presenta com a José (?) i ja ens prepara la taula, situada al carrer, pel que circula tot tipus de gent, pel que a més de bon mejar, gaudim de l'espectacle que proporciona el pas del personal. Un bon sopar que ens deixa prou satisfets.

Força cansats retornem a l'hotel amb el tramvia que, com sempre, va ple a vessar. Hem d'anar a dormir d'hora, ja que demà toca diana molt aviat.

En Mahir ens ha dit que formem part d'un grup de vuit persones, deu amb nosaltres, i que s'allotgen al mateix hotel. No ens hem fixat amb ningú, però hem sentit parlar en català. Demà sabrem qui són.


Ruta a la Capadòcia: Pujar
L'horari turc va una hora avançada, el que significa que les 6h a Turquia, són les 5h a Catalunya. Això es nota en que a les 5h del matí ja és de dia, mentre que a les 20h ja és fosc. A les 6h, doncs, tanquem les maletes i pugem a esmorzar. Allà trobem les quatre parelles que juntament amb nosaltres formaran el grup. Són valencians, amb el que el tema de l'idioma estarà solucionat.

Arriba en Mahir amb el microbús, ens presentem tots i comencem a rodar cap a Àsia, amb una fresca reconfortant. Comença un llarg recorregut de més de 2.100km, que durarà quatre dies.

La part asiàtica d'Istanbul és força moderna (molt probablement degut a que els terratrèmols han obligat a edificar noves contruccions), i alts edificis, d'arquitectura molt actual, s'estenen a banda i banda de l'autopista durant força quilòmetres. A mida que ens allunyem de la part més avantguardista, els edificis perden altura i grandiositat, però van sent substituïts per noves cases de pisos que tenen molt bona pinta. L'anterior vegada que vam ser a Turquia, al 2002, en aquesta zona encara es podien observar els estralls ocasionats pel terratrèmol del 1999, amb cases en runes i infraestructures seriosament malmeses. Actualment ja no queda cap senyal d'aquell desastre i Turquia sembla tornar a somriure.

Arribem a migdia a Ankara, capital administrativa de l'estat turc.


Mausoleu d’Atartük: Pujar
Avui, 19 de maig, és festa nacional, que commemora l'alçament de Mustafà Kemal per aconseguir l’alliberació de Turquia. També s'ha institucionalitzat com el dia de la Joventut i l'Esport, dos aspectes pels que Kemal sentia veneració. Arreu onegen banderes roges amb la mitja lluna amb les puntes cap a la dreta i l'estrella de cinc puntes, ensenya del país i l'ambient és festiu. Ens dirigim a visitar el Mausoleu d'Atatürk, pujant a peu per l'avinguda Anitkabir, enmig d'un gran fervor patriòtic. Multitud de persones, majoritàriament joves, però també gent gran amb medalles i banderes turques i també vermelles amb l'esfinx de Mustafà Kemal i de Lenin, pugen festivament fins a l'entrada, sota un sol que aplana les pedres.

A l'inici d'una llarga avinguda, amb lleons de pedra a banda i banda, es troben dos monuments, un a cada banda del principi. A l'esquerra hi ha representats tres homes, que simbolitzen la cultura, la pagesia i l'exèrcit.

A la dreta s'eleven les figures de tres dones (que desconeixem què representen exactament, encara que es podria tractar de la pesca, l'agricultura i la maternitat). Val a dir que el fervorós ambient comença a calar-nos i ens va despertant la curiositat per aquest Mustafà Kemal Atatürk (aquest últim nom posat pel poble, que vol dir "pare dels turcs").

El 19 de maig del 1919, el poble turc, liderat per Kemal, inicia la guerra d'alliberament de Turquia de la opressió otomana, i inicia el camí que el portarà a fundar un nou estat turc, modern i laic, basat en la sobirania nacional. Admirador dels aspectes antiimperialistes de la Unió Soviètica, va desenvolupar una política d'esquerres, però sense ser comunista.

S'explica que quan els grecs van envair Turquia, van posar una bandera turca a terra i els soldats van desfilar trepitjant-la. Quan aquest van ser expulsats de territori turc, alguns soldats van voler fer el mateix amb la bandera grega, però Kemal la va aixecar de terra i va impedir que s'ultratgés, tot argumentant que ni l'odi ni la venjança no tenien cabuda a la nova Turquia i calia respectar tothom.

El que sí que va fer, va ser aplicar mesures modernitzadores a tota màquina, que foren les locomotores del canvi social i econòmic d'un país ancorat a les tradicions atàviques i dominat per l'islam. Va seguir les sis fletxes del kemalisme: populisme, republicanisme, nacionalisme, secularisme, estatisme i reformisme, i va aplicar mesures radicals com la laïcitat de l'estat, amb l'abolició del califat i de l'islam; prohibí les escoles coràniques i els tribunals religiosos; imposà el calendari gregorià; canvià l'alfabet àrab pel llatí en solament tres mesos i va donar el dret al vot a les dones. La turquització a que va sotmetre les moltes i diferents cultures que conformaven el territori turc, va provocar, i encara provoca avui en dia, descontentaments, especialment al Kurdistan. La dura repressió de les minories enfosquí la seva trajectòria modernitzadora, especialment a causa del genocidi armeni, imposant la llengua i cultura turca en lloc de les naturals de les diferents ètnies. En resum, Mustafà Kemal Atatürk, amb tots els clarobscurs que es vulgui, dotat d'una gran personalitat i carisma, podria haver esdevingut un dictador, ja que el seu caràcter era de natural autoritari, però amb molt bona visió política, va crear un sistema polític que va deixar que la democràcia funciones sense entrebancs.

Kemal morí el novembre del 1938 a causa de la cirrosi que li provocà la ingesta d'alcohol, deixant un llegat immens. Si avui Turquia ha arribat fins a on ho ha fet, ha estat gràcies a aquest gran estadista.

El sol escalfa de valent, però el recorregut de la llarga avinguda es fa amable. Aquesta artèria desemboca en una enorme plaça, a la dreta de la qual es troba el mausoleu i, enfront, el museu d'Atatürk. La plaça i les escales són plenes a vessar, d'incondicionals que volen retre homenatge a Kemal, enterrat sota una enorme pedra dins el mausoleu.

L'arquitectura de tot el conjunt, grandiosa i arrogant, recorda molt les construccions commemoratives soviètiques, egípcies o dels grans dictadors megalòmans nazis i feixistes, per la seva enormitat, alhora que contrasta amb la espartana senzillesaen la decoració.

Arribem a mig recorregut de les escales, on algú sembla fer un míting, i on també hi ha soldats vestits de gala, aplaudits pels nombrosos assistents. Fins i tot hi ha gent que plora. La catarsi és present i s'encomana.

A l'entrada del mausoleu, dos soldats, quiets com estàtues de pedra, munten guàrdia i es deixen fotografiar per qualsevol que ho vulgui fer. L'interior, auster i fred, és absolutament ple, pel que desistim i ens dirigim cap a l'entrada del museu, també amb cua, però accessible.

El museu, dedicat a Atatürk, és ple de quadres, diorames en els que es representen escenes de guerra i tot un munt de coses més, però que degut a l'excés de gent es converteix ràpidament en feixuc i avorrit.

Cal apuntar que aquest mausoleu no va ser pensat ni edificat per Mustafà Kemal, sinó que el vanconstruir 15 anys després, al 1953, com a homenatge al dirigent.

Un cop fora retornem a trobar-nos amb la calor i lentament, ens dirigim al punt de trobada, anant contracorrent, ara molt més densa que a l'anada. Ens creuem amb el canvi de guàrdia militar, composat per un soldat de cada exèrcit, desfilant marcialment entre mig de la gernació.

Tot plegat ha estat una curiosa experiència, que ens ha fet interessar-nos per la figura i l'obra d'Atatürk.

De nou al bus, en Mahir ens porta a dinar. Un lloc, fresc, però amb menjar escàs i pobre. Ací s'inicia el que serà la constant de tots els dinars: 10€ per persona, que sempre paguem a en Mahor, mai al mateix restaurant, al que solament paguem les begudes i cafès, el que ens fa pensar que ja es cobra la comissió corresponent...


Notes dels autors: Pujar

Estat laic o secular: És un estat, país o nació, que es declara independent de qualsevol organització o confessió religiosa, o de tota religió. Les autoritats no s’adhereixen públicament a cap religió ni les creences religioses influeixen sobre cap aspecte de la política nacional. En sentit estricte, la condició d’estat laic, suposa la nul·la ingerència de cap organització o confessió religiosa en el govern del mateix, sigui en el poder legislatiu, executiu o judicial. En un sentit més relaxat, un estat laic és aquell que és neutral en matèria religiosa, pel que ni recolza ni s’oposa a cap confessió o organització religiosa.

Estat aconfessional: És aquell que no s’adhereix ni reconeix com a oficial cap religió en concret, encara que pot tenir acords de col·laboració (ajuda econòmica principalment), amb certes institucions religioses.

Moneda turca: A data de maig del 2013, la Lira turca (lt) està, al canvi:1lt = 0.42€; 1€ = 2.3lt. Arrodonint, 5lt = 2.5€, o 5€ =11.7lt.

Pujar