Torna a iniciTornar a inici Llibre de visitesLlibre de visites Turquia 2002Turquia 2002 Argentina 2004Argentina 2004 Xile 2005Xile, Pasqua, Atacama 2005 Marroc 2006Marroc 2006 Les Espanyes 2008Les Espanyes 2008
Menorca 2008Menorca 2008 Pirineu Català 2008Pirineu Català 2008 Egipte 2009Egipte 2009 Pirineus 2009Pirineus 2009 Jordània 2010Jordània 2010 Lanzarote 2010Lanzarote 2010 Perú 2011Perú 2011
Fuerteventura 2011 Marroc 2012
Turquia 2013

Barcelona
Catalunya

Jordània 2010

El país dels nabateus

Imatges de Jordania

Apunts socioeconòmics El Monestir
El projecte Wadi Rum. El desert
Amman Voltant per Amman
Madaba i Mont Nebo Ajlun i Gerash
Petita Petra Mar Morta
Màgia nocturna a Petra Castells del desert
Petra Epíleg

El Monestir: Pujar I ací, al final del siq hi ha un "restaurant" a cada banda del torrent. El de la dreta, El Monestirforça discret en quant a equipament, té un menú d'uns 20€ i hi ha cervesa -no sabem si amb o sense alcohol-, però solament per aquells que mengen en ell. El de l'esquerra, força més senzill i d'un bufet lliure molt discret i poc variat, el preu del menú és de 10€ -massa car pel que ofereix- i no hi ha alcohol. Aquest es convertirà en un gran problema, no el que no disposi d'alcohol, sinó pel menjar.

Sota un sol de justícia degut a l'hora que és, comença l’ascensió a El Monestir, situat a 830 esglaons, segons uns, o 900 segons altres, més amunt. L’ascensió s'ho val, però el condicionant dels esglaons imposa. Si no s’incidís en el nombre, la pujada no passaria de ser una passejada més o menys agradable, però el número acolloneix un xic.

El camí és molt transitat. Hi ha molta gent que puja i baixa i força rucs carregats amb persones. Això per no parlar de quan, de sobte, un ase desbocat baixa corrents camí avall, seguit de lluny per un beduí muntat sobre un altre animal, a la cacera del primer. Sembla l'antic Oest... Tot plegat, una aventura curiosa, que requereix aturades tècniques de tant en tant, ja que la calor fa estralls des de fa estona. Tot el trajecte, però és farcit de llocs de venda de records, especialment pedres de diversos colors, i de vistes impressionants sobre la vall de Petra i les muntanyes que l’envolten.

El Monestir. PetraEl Monestir -Ad-Deir- és l’únic dels monuments de Petra que es conserva tal i com va ser construït, és a dir, sense necessitat de cap restauració. No se sap massa bé quina utilitat tenia, solament que era lloc de peregrinatge i reunió pels nabateus, que celebraven reunions a l’amplia plaça que es troba a l’entrada. Aquesta plaça arenosa i esquitxada ací i allà de restes de columnes, frisos i altres restes arqueològiques mig enterrades a la sorra, significa la fi del calvari i un agraït descans pels nostres cossos molt castigats, especialment per la calor. La vista és magnífica i les fotografies són constants. Tot i això no hi ha massa gent i podem moure'ns amb força tranquil·litat.

Una curta caminada més enllà porta al mirador de la Fi del Món, des del que es poden veure les terres palestines, en aquest punt, molt més abruptes i verdes que les jordanes.

Un petit respir acaronats per una brisa refrescant, i reprenem la baixada cap al que serà un dels nostres futurs problemes. Dinar en aquest restaurant, el de la esquerra, va provocar una disenteria important al 95% del grup, fet que va amargar el viatge a més d’un. Tres persones del grup van haver de tornar al cap de dos dies a la península, pel malestar que els ocasionà aquell menjar, en la seva majoria hortalisses crues. Sigui pel menjar, sigui per la forta calor, la resta vam anar "amorrats de popa" la resta del viatge.

Treball infantilDe retorn a El Tresor, veiem com els nens deixen d'anar a l'escola per fer "algun treball productiu". Ací també, com en molts altres llocs, la mà d’obra infantil és present arreu. Els nens són un reclam irresistible per vendre qualsevol cosa, fet que els impedeix anar a l’escola i formar-se. És un problema endèmic dels països en vies de desenvolupament. A aquestes hora, amb una calor insuportable, la canalla espera estoicament sota un sol de justícia, que algun turista els compri les pedres acolorides que ha recollit, les postals o altres petits treballs d'artesania. Mentre, la que suposem la mare, envoltada per criatures més petites, vigila discretament darrera uns matolls. Una llàstima.

Força extenuats, més que cansats, de nou arribem davant la façana de El Tresor. Ve molt de gust assaborir un deliciós te amb menta envoltats per l'ambient majestuós de Petra. Entre glop i glop donem les últimes mirades a aquesta impressionant obra d'art. La llum del sol fa canviar els colors i ara és més vermellosa que al matí i no s'ha perdut gens de l'encant misteriós que hem trobat en tot moment.

La frescor del siq convida a continuar. Ara amb molta menys gent, el camí es converteix en unaSiq de Petra agradable passejada, que ens permet gaudir molt més dels immensos espadats que limiten l'engorjat.

Podem gaudir i observar amb deteniment les restes d'una escultura que representa uns camellers i algun camell, que aprofita les concavitats i convexitats de la paret per donar forma a les figures i altres múltiples representacions, gravats i alt relleus que farceixen les mil·lenàries parets que ens envolten.

Quasi al final de l'engorjat i en un racó apartat, se'ns apareix una estampa que, com una al·legoria a la renovació de la vida, evoca la renaixença d'allò que es mor: un arbre sec dóna ombra a una planta verda -en desconeixem el nom-, que ves a saber com ha anat a arrelar en aquest lloc.

Al final del siq ens esperen de nou les cavalleries que ens duran fins a l'entrada. Les disputes entre els propietaris dels animals per fer-se amb els clients acaba aviat i sense sang. Hi ha feina per a tots. El que no acabarem de saber mai és qui està més cansat, si els cavalls o nosaltres. Aquests s'entrebanquen contínuament amb les pedres, però aconsegueixen fer la seva funció, sota una calor espantosa, portant l'esgotat viatger fins a l'entrada.

Hem arribat d'hora i ens entretenim tot deambulant per les botiguetes de l'entrada al recinte per fer temps.

El color dels dibuixos dels mocadors que porten els homes àrabs al cap, indica la procedència del seu portador, n'és el seu distintiu. El mocador tradicional de Jordània és la kufiyya amb dibuixos de color vermell, tot i que actualment hi ha molts homes que el porten de color blanc. Al sí de la Organització per l'Alliberament de Palestina -OLP-, el mocador de dibuixos de color negre s'associa amb els militants d'Al-Fatah, organització hegemònica dins la OLP. I com que és un element tradicional, en comprem alguns en alguna de les petites botigues. Després de regatejar una mica, els amables venedors ens ensenyen, amb més o menys gràcia, com es posa el mocador, amb l'agal, el cordó negre que serveix per subjectar-lo en alguna de les formes de col·locació, i també la manera de fer-ho sense el cordó. També ací aconseguim un mapa de Jordània, que ens serà útil per saber per on ens movem.

Derrotats, acabem el dia a l'hotel força allunyat del centre, pel que no ens és possible anar a donar un tom per Wadi Musa, el poble en el que es troba l'hotel.

Wadi Rum, el desert: Pujar Wadi Rum és, possiblement, el desert més bonic del Món. Els colors Wadi Rum. Els Set Pilars de la Saviesade les seves fines sorres, que van del vermell més intens als roses o grocs, passant per negres i carbasses, són d'una bellesa quasi insultant. El vent que bufa aparentment suau, aixeca la fina sorra fustigant les parts del cos descobertes, com si milers d'agulles es clavessin a l'hora. Wadi Rum és com un serè mar de sorra roja, del que sobresurten grans formacions rocalloses -djebels- de granit, basalt i roca sorrenca, talment com si fossin illots en la immensitat oceànica. Com en una eterna lluita sense solució previsible, les perseverants arenes intenten pujar vessant amunt, per totes les muntanyes que l'esquitxen, amb l'ànsia i el neguit d'arribar a sepultar el roquissar que els fa ombra. Al mateix temps i davant la impossibilitat de sepultar-les, lenta però inexorablement les erosionen, treballant la roca capriciosament i formant paissatges d'una bellesa excepcional.

La calor, al sol, és espantosa, però qualsevol ombra, per petita i minsa que sigui, dóna un respir al viatger.

Wadi Rum és un espai protegit, i de la mateixa manera que va fer el govern amb Petra respecte dels beduins, també ho feu en aquest paratge de bellesa incomparable: cedir la gestió als seus legítims propietaris, els beduïns, no pel concepte de propietat de la terra, sinó per ser el seu ancestral mitjà de vida. Encara avui en dia, de la mateixa manera que a la resta del territori jordà, es troben disseminats campaments beduïns sobre la sorra. En contra del que es pot pensar a primer cop d'ull, les haimes, generalment de color negre, degut als materials que utilitzen -llana coberta amb pel de cabra-, ofereixen una fresca protecció contra la immisericòrde radiació solar.

En arribar al centre d'informació, la primera visió que s'obre al viatger és la del djebel Els Set Pilars de la Saviesa, que s'alça majestuós i solitari sobre les sorres vermelles. La resta, la immensitat i la màgia del desert jordà.

Aquesta muntanya donà nom a les memòries de Lawrence d'Aràbia, en les que relata el profund canvi emocional que el desert imprimí a la seva personalitat, i l’aventura del creuament del desert juntament amb les tribus àrabs per atacar els otomans per l’esquena, que era l'únic lloc pel qual no esperaven que arribés l'enemic.

Una curta caminada ens porta a l'aparcament dels vehicles tot terreny que fan les rutes del desert. El parc mòbil d'aquests vehicles és d’allò més divers, però en primer lloc estan col·locats aquells vehicles més decorosos, mentre que els més trinxats són al fons. Serà per allò de la imatge...

Ens toquen tres 4X4 amb tendal i oberts pels laterals, cosa que s’agraeix, ja que almenys donen una mica d’ombra y permeten el pas del vent.

D’ençà que els 720Km2 de Wadi Rum van ser declarats Espai Protegit, només hi ha possibilitat de fer tres tipus de ruta: una de 2h, una altra de 6h i una última de 8h, però solament aquestes. Ens toca la de 2h.

La primera parada permet tenir una visió general de la immensitat del desert, des d’un punt lleugerament elevat. La vermellor de la sorra ho tinta tot, donant un aspecte irreal a l’entorn, que únicament és trencat pels djebels de modesta altura i el blau immaculat d’un cel sense un núvol. Hom se sent profundament afortunat de poder gaudir d'aquests paisatges lluminosos i quasi salvatges, malgrat l'inclement sol que s'entesta en fondre'l...

La caravana avança lentament per entre les rojes sorres, aixecant un núvol de pols, donant un aire d'aventura exòtica a la expedició. Les parades sovintegen i s'agraeixen, ja que van associades a repradores ombres i a la possibilitat de beure alguna cosa fresca. Els campaments nòmades puntegen les arenes, donant una vida que semblaria negada en aquesta immensitat.

Petroglifs a Wadi RumMolt a prop d'un dels campaments, es poden observar uns petroglifs, atribuïts als nabateus. Aquests gravats eren senyals que deixaven gravades a les roques, a mode de missatges, que servien com a mitjà de comunicació.

En aquest escenari es desenvolupà el mite de T. E.Lawrence -Lawrence de Aràbia-. Aquest personatge, mític i aliat lleial dels àrabs per uns i espia i traïdor pels nadius, lluità contra la influència de l'Imperi Otomà a l'Orient Mitjà. Així, molts llocs en aquest desert porten el seu nom, com la Font de Lawrence, petit oasi situat en un engorjat envoltat d'altes parets i de sorra roja.

El campament beduí, vora Qweira, on passarem la nit, és la cosa més curiosa, per no dir "cutre", que hem vist en molt de temps. Allò contractat, i del que ningú no ens va advertir, és una tenda amb dos llits i absolutament res més. Els serveis són a l'altra punta del campamenti, per tant, força lluny. Però tot té "solució", diuen. Pagant 20€ de suplement per persona, podem accedir a un espai amb llit de matrimoni, llum elèctric, aigua, dutxa i servei. En les condicions que anem, hauria estat una temeritat sanitària no contractar aquest "servei"... La cosa és que dins la tenda fa una calor sufocant que, més que convidar, obliga a sortir corrents.

Però l'Esmail "ens ha contractat" un conductor que ens donarà una volta més pel desert, que ens durà a veure la posta de sol meravellosa que, diuen, es produeix en aquests espais. La Maria ja no es troba bé, però no vol deixar de veure la posta de sol.

A les 17h ens ve a buscar el conductor. L'experiència és una mena de pel·lícula d’en Berlanga. Les guies diuen: "no será raro que vuestro chofer no hable inglés, tenga 16 años y recurra al famoso puente para poner en marcha el destartalado 4X4"... Doncs bé, es queden curtes. El vell vehicle que ens espera està rovellat per tot arreu i tot s’aguanta amb filferros i cinta americana, però el millor és el conductor. Quan l'Esmail ens ha dit que no parla ni sent, hem entès que solament parla i entén àrab... però no, és sord-mut... Però sent sincers, algun nivell d’audició i de parla sí que té, i finalment amb gestos i bona voluntat, es fa entendre força. Acaba fent-se entranyable per tots, per la seva simpatia i amabilitat. Molt bona gent aquesta...

El guia circumstancial ens porta a fer el circuït pel desert, però resulta ser exactament igual al primer. Després de fer-li entendre que aquest ja l’havíem fet, i amb l’ajuda d’un traductor, ens n’assabentem que no en pot fer un altre, que els circuïts estan acotats i que no pot sortir del marcat. Finalment li expliquem que ho deixi córrer i que ens porti al lloc des d’on hem de veure la magnífica posta de sol que prometen.

Amb el sol ja baix, la temperatura baixa en picat i el vent comença a fer-se fred. El lloc és idíl·lic, Posta de sol a Wadi Rumestem sols en contacte amb la natura salvatge, i la posta no promet gens; hi ha calitja i el sol es veu somort i blanquinós. Però esperem a veure què.

Poc abans que el sol es pongui totalment, però, comencen a arribar vehicles. Primer un, després tres, dos després i així fins que podem comptar-ne 26 -26 vehicles per 6 persones + conductor = 182-. Allò que prometia ser una posta de sol al desert, imaginàvem que en solitud, es transforma en un collons de romeria, cridanera i bulliciosa, que trenca qualsevol encant que hauria pogut tenir la situació. La pregunta del milió és: és que en tot el desert de Wadi Rum no hi ha altres llocs amb les mateixes característiques, que tot déu ha d’anar al mateix lloc? Doncs bé, sembla que no. Desastrós...

Degut a l'estat en el que ens trobem, tampoc podem gaudir de la immensitat del cel estrellat que de ben segur es deu poder observar. Ens venç la son, el cansament i el mal estar gàstric. Una veritable llàstima. Demà serà un altre dia.

Voltant per Amman: Pujar Mentre que la resta del grup segueix a Aqaba i esperem el transport que ens ha de dur de nou a Amman, descansem a l’ombra de les haimes. És força d'hora i el sol escalfa força i fa que ens amaguem com rates, buscant la frescor de les ombres. És molt curiós aquest clima i es fa estrany que mentre al sol et torris, a l’ombra fins i tot pots arribar a sentir fresca.

Ens ve a buscar un monovolum. Set places justes, però almenys porta aire condicionat, que ens durà fins a Amnan. La carretera és extremadament monòtona. Sorra, pedres, alguna família nòmada arrecerada sota les tendes i, de tant en tant, algun nucli habitat. En poques paraules, una carretera per dormir.

Quatre hores més tard i després d’un viatge força incòmode, el transport ens deixa a l’hotel d’Amman, de nou al Toledo. Ens fixem que al sostre de l’habitació hi ha un símbol estrany per nosaltres. Es tracta d’una indicació pels musulmans, que assenyala la direcció de la Meca. Dins l’armari també localitzem un exemplar de l’alcorà... Si més no, curiós.

A la tarda decidim agafar un taxi, amb la pretensió d'anar a un basar que ens ha indicat l'Esmail. Aquest xicot ha escrit en un paper el nom del local i el carrer, però no el número, com qui diu a Barcelona el Corte Inglés de Plaça Catalunya, però sense el renom que té aquest magatzem. El taxista sap on és el carrer, però no el local. Un cop al carrer indicat, resulta que és una mena de llarga Diagonal, amb botigues a banda i banda, en el que trobar el maleït local es com buscar una agulla en un paller.

Per tant, davant la impossibilitat de trobar el local, decidim deixar-ho estar. Com podem li ho diem al taxista, indicant-li que ens porti a l'aparent centre de la ciutat que figura a la guia de viatge. Ell diu que d’acord. Com que no sabem on ens porta, de sobte s’atura a una cantonada i ens demana disculpes i que esperem un moment. Surt del cotxe i no sabem on va, fins que al cap de cinc minuts es presenta amb uns vestits acabats de sortir de la tintoreria. Segueix demanat disculpes i segueix el "seu” camí. Es torna a aturar en cert lloc, baixa amb els vestits i torna sense ells. El noi ha aprofitat el viatge per fer les seves coses...

Finalment ens deixa al centre del casc antic d’Amman. Aquest rovell de l'ou que imaginàvem similar a altres centres d'altres ciutats del Món àrab, resulta ser força diferent. Hi ha botigues, però són comerços pels ciutadans jordans. Molt pocs es dediquen a mercaderies susceptibles de ser comprades pels visitants. El més curiós i alhora tranquil·litzador, és que no t'aborden per vendre res. Hom pot passejar amb tota tranquil·litat pels carrers, sense cap mena d'interferència.

Les parades de fruita i verdura són d'un encant innegable, amb productes frescos i de molt bona pinta. Els colors i olors se sobreposen en una cadència frenètica, inundant l'esperit i convertint l'entorn en quelcom acollidor. Els venedors, a crits, ofereixen les seves excel·lències, augmentant el to i corejant frases tant bon punt veuen estrangers a la vora. Tot plegat és molt interessant i fa sentir el visitant acollit.

Com a la majoria de països que hem visitat fins ara, el Barça és el primer i més eficient ambaixador de Catalunya. Arreu es poden veure samarretes del Barça, tant per vendre com posades i els nens, i els no tant nens, la utilitzen per jugar a futbol i per anar pel carrer. El més curiós, però, ja no és que l'escut no sigui com l'autèntic del Barça, sinó que tots són diferents entre ells. Uns, en el lloc de les Quatre Barres, en tenen 10. Altres en lloc de la creu de Sant Jordi, tenen una estrella i, altres, en lloc dels colors del Barça, tenen unes barres de color diferent. Imaginem que la marca es deu imposar. De tota manera queda clar a quin equip correspon la samarreta.

El nivell econòmic de la seva població és aparentment contradictòria. El parc mòbil, el primer aspecte que s'ofereix al visitant i que dóna una idea dels pols econòmic d'una ciutat, és força modern i adaptat a un país occidental. Pel viatger, Jordània és cara. A l'època en que hem viatjat nosaltres -maig 2010- el dinar jordà -JD- està per sobre de l'euro -1JD = 0.87€-. Però aquesta suposada riquesa no es veu massa enlloc. El sou mitjà del treballador jordà es troba sobre els 500-600JD i, a la majoria del país, no s'aprecia la presència d'una classe mitjana emergent. També és cert que la vida pel jordà és més barata: 1l de gasolina = 0.60JD. 1kg de pa = 0.30JD. Es pot vestir a l'occidental per 5-10JD i unes sabates poden costar 3-5JD i una samarreta autèntica del Barça uns 25DJ. Però tot i que no es veu misèria, sí que es detecta una certa pobresa estructural. Fora de les zones més cèntriques i modernes d'Amman, en les que les botigues occidentals tenen seu, i els preus són jordans -més barats que a Europa-, no es detecta un poder adquisitiu evident per poder dir amb certa claredat que Jordània és un país amb un nivell de vida, ja no alt, sinó que el podríem qualificar de mitjà tirant a baix.

Fora d'Amman, la gent viu en edificacions modestes i sense cap luxe aparent. La visió exterior dels poblets jordans no és molt diferent de les mateixes imatges vistes al Marroc, Egipte o Tunísia.

Com a Egipte, les entrades a llocs culturals, museus, restes arqueològiques, Petra, etc.,, són discriminatòries segons si s'és autòcton o estranger. Per la gent del país o bé és sensiblement més barat o és gratuït. Una mesura, que sens dubte afavoreix la població i la cultura locals i en la que hi estem absolutament d'acord. Tan de bo en prenguessin nota els nostres governants.

L'artèria rodada central i que ells anomenen autopista, és la carretera que uneix Iraq amb Aqaba. Nosaltres la qualificaríem com a molt, d'autovia, però sense arribar als estàndards europeus. Per cert, al conductor de l'autocar, en dos dies, el van multar dos cops per excés de velocitat, el que indica que el trànsit és molt controlat.
Amman des de la Ciutadella
Amman, vista des del turó de la Ciutadella, és una immensa aglomeració d’edificis d’escassa altura, que té el dubtós privilegi de tenir el pal i la bandera més gran del Món. De ben segur que l'inefable còmic Ansar, es va inspirar en ella per intentar clonar-la a la plaça de Colom de Madrid. Però ni per això va servir, ja que, en comparació, solament en va sortir una ridícula miniatura.

Passejant pel casc antic d’Amman, ens aturem davant una parada de llibres al carrer. El llibreter ens pregunta d'on som, li diem que de Barcelona, Catalunya i del Barça, i ell ens respon: Oh.. Lorca... Ens deixa de pedra. On a tots els llocs la menció del Barça ens obre les portes, ací no és l’equip, sinó la cultura i l’escriptor granadí qui ho fa. En general els jordans són gent culta, però això ja és per matrícula.

Jordània és un país molt segur, però sobre tot molt hospitalari i simpàtic. Els jordans –perquè jordanes quasi no n'hem vistes- fan sentir bé al viatger i es desviuen per ajudar. La curiositat és que fins i tot als hotels, els que fan les habitacions són tot homes. A tot Jordània treballen solament el 30% de dones, la majoria a la zona nord. A la zona sud, més desèrtica i pobre, únicament el 18% ho fa.

La població de Jordània és d’uns 6.000.000 milions d'habitants -2008-. 2.000.000 milions dels quals habiten a Amman. Un percentatge força alt de població, és d’origen palestí, refugiats de la Guerra dels Sis Dies del 1967, als que Jordània acollí en un primer moment en camps de refugiats i posteriorment els donà el passaport i la ciutadania jordana.

Actualment, els treballadors que fan els treballs més durs i mal pagats, són els egipcis, els pàries del proletariat jordà. Aquests treballen una temporada, estalvien i retornen a Egipte amb alguns diners per poder viure una mica millor.

Hem tingut la "sort" que l’habitació de l'hotel dóna a la plaça Abdali, la plaça en la que hi ha la central d’autobusos, una de les zones més cèntriques d’Amman. Tota la nit se senten sorolls de ferros, cotxes, etc., però que no impedeixen descansar. En un primer moment ens preguntem què deuen de ser aquests sorolls. Pensem que estan desmuntant les parades, però no, el que han estat fent tota la nit és muntar-les.

Policia jordàÉs divendres, dia de descans pels musulmans, i en despertar-nos ens n'adonem que hi han muntat un mercat a cavall entre els Encants i el Mercat de St. Antoni de Barcelona. Un vol per aquest espai ens permet gaudir del bigarrat ambient mésVestimenta dones musulmanes popular i quotidià de la ciutat i fondre’ns, en la mesura del possible, entre les seves gents. Hi ha poques dones i la majoria d’elles porten la nikab, tot i la forta calor que ja fa. Aquest vestit només permet veure els ull i es poden apreciar les grosses gotes de suor que banyen els seus rostres. També hem vist dones amb burka... i algunes, les més joves, solament amb el hiyab, o un simple mocador molt ajustat al cabell, però amb texans i roba cenyida, marcant molt el tipus.

El que més crida l’atenció, però, és l’uniforme de carrer que porta la policia. El casc d’aquests porta una punxa dalt de tot, que ens recorda la policia anglesa del segle XIX. Serà un llegat dels anglesos? Sigui el que sigui, l’estampa és del tot ètnica.

Castell d’Ajlun i ciutadella de Gerash: Pujar El castell d'Ajlun -Qal’at Ar-Rabad- s’alça desafiant sobre un alt turó, envoltat de modestos boscos i conreus d’oliveres. Sembla que entrem a una altra Jordània, més agrícola i amb una certa vida més obereta.

El que més sorprèn del castell és el seu enclavament estratègic i, un cop dins, el seu bon estat de conservació, degut en bona mesura als treballs de restauració que lentament s’hi fan. Construït pels àrabs al 1185 per protegir-se dels croats, durant el domini mameluc, fou un dels de la xarxa de castells de defensa construïts des de Damasc fins a El Caire.

Com a sistema de comunicacions utilitzaven coloms missatgers, permetent la transmissió de missatges entre aquestes dues capitals en solament 12h. El castell protegia les rutes de comunicació entre el sud de Jordània i Síria i, encenent fogueres de nit, transmetia missatges des de l'Eufratres fins al Delta del Nil.

Bàsicament es tractava d'un estratègic fortí militar, ja que des de les seves torres es controlen quatre nacions: Síria -amb els Alts del Golan-, el Líban, Palestina i Jordània.

Un pausat passeig per les seves dependències, així com per les torres, des de les que es divisen Munició al castell d'Ajlun unes magnífiques vistes, és tot un viatge al passat medieval del país, que ens parla de guerres, setges, victòries i derrotes.

La rodona munició de pedra utilitzada per les catapultes, encara es pot observar curosament apiladaen qualsevol racó del fortí, el que ens dóna una idea de que els més malament vivien al castell, eren els artillers...

Jerash és una de les antigues ciutats de la Decàpolis -del grec deka: deu i polis: ciutat, Deu Ciutats-, situades als confins orientals de l'Imperi Romà, a les actuals Jordània, Síria i Israel.

Teatre de JerashEntrar a Jerash per l’arc d'Adrià és entrar directament dins la història d’una ciutat romana conservada en quasi perfectes condicions. Crida l’atenció d’hipòdrom, el teatre i els grans temples de Zeus i Artemisa. Per la seva grandiositat i estat de conservació, se l’anomena la Pompeia asiàtica.

Encara ara és possible apreciar la perfecta acústica del teatre, ja que un personatge situat a l’escenari pot parlar sense aixecar la veu i se’l sent perfectament a totes les grades, fins i tot les més altes i allunyades. Sorprèn en entrar al recinte, veure al centre del teatre, un timbal i un sac de gemecs. Però la resposta a aquesta qüestió no es fa esperar. Un cop el teatre és suficientment ple de gent, entren dos músics vestits amb una barreja de vestits jordans i escocesos, i es posen a tocar una peça de música galaico-jordana, que resulta força agradable, tot i que no sembla lligar gaire, ni amb l'ambient romà ni amb el jordà. Però tan se val, és agradable. En sortir, és clar, cal deixar alguna propina.

Malauradament els terratrèmols que assoten periòdicament el país, han malmès força l’estructura, tant del teatre com de la resta d’edificacions, però tot i així es conserven en un estat força bo.

Es poden veure, encara, el cardo màximus –l’avinguda principal i que va nord a sud- i el decumanusCapitell corinti a Jerash perpendicular al primer i orientat d’est a oest. Ambdues avingudes començaven i acabaven en portes a les muralles, les quals eren els accessos a la ciutat.

Però com tot a Jordània, Gerash està encara per excavar. Segueixen prioritzant les visites dels viatgers, abans que endreçar els tresors arqueològics que tenen.

Sota un tòrrid sol de justícia, que fa les delícies dels enormes llargandaixos que poblen les pedres, el passeig esdevé agobiant i cal cercar una ombra i un descans, que trobem al restaurant d'entrada i en el qual podem prendre fins i tot una cervesa fresca. Tot un luxe tractant-se del país que del que es tracta.

La Mar Morta: Pujar Ja amb el sol força baix, comença una llarga, i altre cop, tediosa ruta cap a una altra de les fites estrella del viatge, la Mar Morta.

Estem perdent alçada a mida que ens hi anem acostant, ja que les orelles es tapen. Un pendent mantingut ens va desvetllant lentament l'immens llac que és la Mar Morta. Poc a poc ens anem acostant a la tranquil·la, immòbil i blava superfície i la calor es torna més xafogosa.

Ens allotgem a l'Hotel Dead Sea Spa, molt bo i col·locat perfectament a la riba del mar, com la resta d’hotels veïns, és a dir, en primeríssima línia de mar. De fet les platges són privades i tancades i semblen més un parc aquàtic que un hotel.

L’habitació és excel·lent, amb dos enormes finestrals que ens permet gaudir d’una posta de sol meravellosa, que es reflexa a les tranquil·les aigües altament salobres. És un altre dels llocs memorables de Jordània. L’atmosfera assossegada que es respira a les seves ribes contrasta amb el caràcter fronterer que se l’hi ha adjudicat, envoltat de controls militars i tensions polítiques.

Dir que la Mar Morta és un "mar" no deixa de ser un eufemisme, ja que no passa de llac, gran i el més salat de la terra, cert, però un llac al cap i a la fi. Aquesta mar té més concentració de sal a les seves aigües, que tots els oceans de la terra junts. La Mar Morta està situada a poc més de 400m per sota el nivell del mar, fet que li concedeix l’honor de ser el llac obert més baix del planeta, i segueix baixant. Amb els seus 70km de llarg per entre 6 i 20km d’ample i el 30% de concentració de sal -supera 7 vegades la de qualsevol oceà-, perd diàriament 2.5cm d'aigua per evaporació. Aquesta aigua no és, ni pot ser, reemplaçada per les del Jordà, ni que deixessin els aprofitaments aigües amunt. Així, en aquest Mar no hi ha possibilitats de vida, fora de molt pocs bacteris.

L’extracció de minerals a que és sotmesa -potassa, bromur, magnesi, òxid de zenc, etc.-, no és una qüestió moderna, ja que fins i tot els antic egipcis utilitzaven els betums i llots de les seves ribes per les tasques de momificació dels seus faraons.

Posta de sol a la Mar MortaLa vista és espectacular sobre Palestina i Israel, mentre el sol segueix el seu lent davallar sobre el gran mirall que és la Mar Morta. El cel tintat de colors impossibles, ennegreix la terra en complicitat amb la llum solar, fins a deixar-la en la total foscor.

Un cop negra nit, es divisen sobre la línea aquàtica, els llums de les poblacions frontereres. Ens troben tant a la vora i a la vegada tant lluny... Hom no pot deixar de pensar en els conflictes que separen els éssers humans, malgrat que són més les coses que ens uneixen que les que ens separen...

El sopar en aquest hotel és absolutament magnífic. Bufet lliure amb una excel·lent qualitat i força varietat. Fins i tot podem prendre la segona cervesa del viatge. Hauríem sopat amb vi si la Maria s'hagués trobat el plena forma, però els estralls del restaurant de Petra encara es fan sentir.

Ens llevem d'hora amb la curiositat i la intenció de prendre un bany. El bany en aquestes denses aigües és una experiència inoblidable. El gust de l’aigua, més que salat és amarg i una estranya sensació, com si hom se submergís en un líquid oliós, envaeix el cos. Un cop comprovat el gust que té, a ningú se li ocorrerà obrir els ulls dins l’aigua. Podria ser catastròfic.

L’aigua és tèbia i crida l’atenció l’absència total de vida, tant animal com vegetal. Estem acostumats a veure algun peix a l'aigua, alguna planta, trossos de petxines a la sorra, algun branquilló, coses totalment absents en aquest indret. És llavors que hom se n’adona que realment es troba a un mar absolutament mort.

En deixar surar el cos, és possible aixecar el cap, els braços i les cames de l’aigua, sense enfonsar-se, i en fer el mort, solament els talons, la part posterior de les cuixes i mig cos resten sota l’aigua. És una sensació molt estranya, però absolutament agradable. El problema arriba quan hom intenta posar-se dret, ja que és molt difícil ensorrar les cames per cercar el fons...

Turista a la riva de la Mar MortaEl cas és que banyar-se en aquest mar és un privilegi, i ja sigui per l’alta concentració de sal o pels minerals que conté, deixa una molt bona sensació corporal.

La Mar Morta és famosa, entre altres coses, per les qualitats medicinals i cosmètiques de les seves aigües i terres. Són també molt valorats els llims i fangs de les seves ribes. En aquest cas el llim és una mena de betum de color negre, que empastifa d'un negre sutge i oliós immediatament les mans, però que es neteja amb facilitat amb aigua. El més curiós del cas, però, es que hi ha un treballador que, amb una carretilla i una pala, va fent viatges per anar a buscar el llim a la riba i el porta fins a aquest contenidor, a fi i efecte que el banyista es pugui empastifar ben bé.

La tranquil·litat és absoluta, la temperatura ideal i no hi ha gent, fora d’algú que, encara que sigui vestit i amb sabates i mitjons, s’acosta a la riba per tocar l’aigua amb les mans i es queda amb posat pensatiu sobre algun indesxifrable misteri còsmic que passa pel seu cap...

Castells del desert: Pujar La última part del viatge és a punt de començar, és a dir, que ja estem arribant al final. Avui, dissabte, és l’últim dia a Jordània i visitarem els Castells del Desert.

Anem sols. Ens ve a buscar un cotxe de Gran Turísme, amb un conductor que únicament parla anglès i àrab, i únicament ens pregunta si som de Beduïna Tours, l'agència de viatges de Jordània. Ja hi tornem a ser. Carreguem l’equipatge i comença la ruta.

No tenim ni idea de on ens portarà. De tant en tant es veuen rètols que entenem perfectament: Amman, però també Iraq, Aràbia Saudita... Durant el viatge em venen al cap històries rares: mira que si amb l'excusa d'anar-nos a buscar, es tracta d'un segrest a uns turistes i ens està portant cap a Iraq... A mig viatge s’atura a una botiga de records, on hi ha gent que parla espanyol. A través d’un d’ells que fa de traductor, ens n’assabentem que ens portarà a la zona desèrtica dels castells. Menys mal, almenys ja sabem que de segrest, res de res...

Travessem Amman direcció est, cap a Iraq i l'Aràbia Saudita. Rodem pel que ells anomenen "autopista", pel mig del desert, en el que podem observar miratges i remolins de fina sorra aixecats pel vent.

La calor és asfixiant i el paisatge absolutament dessolat, però en absolut se'ns fa tediós. Té un encant innegable que no sabem a què és degut.

La duresa del desert obligà als omeies a construir, en la ruta entre Amman i Damasc, recintes per protegir les caravanes , expedicions militars i viatgers. Aquests karavansarais -punts d'avituallament per caravanes-, no havien d'estar situats a més de 22km l'un de l'altre, ja que era la distància que podia recórrer una caravana al dia.

El primer castell que trobem, és el de Al Kharaneh -Qsar Al Kharaneh-. Castell  d'Al KharanehS'alça solitari al bell mig del no res i tot i que al seu interior sembla que hi hagi les quadres pels camells, la seva petita mida i el fet que no hi hagi cap oasi, desmenteix la idea que es tractés d'un karavansarai.

Tampoc no sembla una fortificació defensiva, ja que les espitlleres són molt amunt i massa estretes. La funció d’aquestes podria estar més relacionada amb la de permetre l’entrada de la llum i l’aire exterior, que no pas amb la defensa. Possiblement fos utilitzat per reunions entre els beduins i el governants omeies.

Les mosques se'ns mengen vius, però la possibilitat de visitar-lo en completa solitud, és un valor afegit. La calor és espantosa, però bufa un lleuger ventet que fa més suportable l'estada.

A l'entrada hi ha una haima de records, que ens permet comprovar, un cop més, la hospitalitat del poble jordà, que tot i la dificultat amb l'idioma, intenta crear un ambient amistós i casolà.

Castell Qusair Amra o Castell VermellEl següent castell és el Qusair Amra, conegut amb el nom de Castell Prohibició de la representació del cos humà a l'islamVermell pels materials utilitzats en la seva construcció, que el feien ressaltar de l'entorn ocre i grogós de les sorres. Recuperat recentment per arqueòlegs espanyols, té l’honor de formar part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. El seu interior conserva els frescos originals, que representen escenes de caça, batalles, escenes sexuals i representacions d'alts dignataris. La construcció formava part d'un complex molt més gran, d'un karavansarai, i estava dedicat a l'oci, banys, trobades de cacera, diversió furtiva, etc.

Malauradament, amb l'arribada de l'islam i amb ell la prohibició de la representació humana, els Interior de Qusair Amrafrescos van patir diverses mutilacions, algunes de les quals encara es poden observar. Cap religió ni ideologia justifica la destrucció d'obres d'art ni de cap element cultural.

A l'exterior es pot apreciar la recuperació d'un profund pou -sense cap mena de protecció- i la reconstrucció d'una sènia amb la que, mitjançant un dromedari, s'extreia l'aigua d'aquest. Qusair Amra és una veritable petita joia al bell mig del no res, envoltada pel desert que ha estat el motiu i finalitat de la seva construcció.

A l'exterior, com sempre, també hi ha una haima de records, on uns homes ballen danses beduïnes i que, com no, volen ensenyar a la Maria.

Castell Qsar Al-Azraq o Castell BlauEl castell de Qsar Al-Azraq, es la tercera i última parada del recorregut. Anomenat Castell Blau, està construït amb basalt, pedra volcànica molt abundant a la zona. D’ací el color negre de la fortalesa.

Situat a la vora de l’únic oasi en 12.000km2 de desert, fou construït pels nabateus, remodelat com a plaça militar fortificada pels romans i finalment foren els mamelucs els qui li donaren l’aspecte actual al castell. Lawrence d'Aràbia hi instal·là la seva Una tona de pesresidència al dormitori-despatx que es troba sobre l'entrada i va ser des d'ací que organitzà la lluita contra l'Imperi otomà.

La curiositat més gran són les imponents portes de pedra d'1 tona de pes cada una, però que s’obrien amb facilitat gràcies a les frontisses sucades en oli de palma. Aquestes van ser construïdes de pedra, degut a la inexistència de fusta dels voltants, excepte la de palmera, gens apte per la funció.

El passeig per l’interior del castell és molt agradable i també significa donar un pas enrere en el temps i trobar-se immers en plena història; defenses, setges, prosperitat i gana. Tot això i molt més és Qsar Al-Azraq.

Som a uns 200km de la frontera amb Iraq i arreu es respira un aire estrany, o almenys així ens Direcció Iraq i Aràbia Sauditahosembla a nosaltres. La carretera gairebé només és transitada per camions de gran tonatge procedents o amb destinació al veí Iraq i sovint es veuenzones militars amb camps d’entrenament, torres camuflades de vigilància, carros de combat, armament, i campaments dispersos de tendes, que aparenten ser camps de refugiats. Ara ens n’adonem que som a una de les zones més calentes del planeta, i no solament pel tòrrid sol que ens cau a sobre, sinó per les tensions polítiques, més freqüents i perilloses que els desastres naturals.

Ja estem finalitzant el viatge, un viatge que potser no ha estat el més bonic ni interessant dels que hem fet fins ara, però que evidentment ens ha aportat moltes més coses positives que no pas de negatives. Les joies de la corona de Petra, el desert de Wadi Rum i la Mar Morta, per ells sols, bé valen aquest viatge, però no ens emportem un regust del tot bo d’aquest país. Sigui perquè em patit disenteria, sigui pel guia, sigui per la deficitària infraestructura turística i cultural, Jordània es un país que encara té moltes carències que, esperem es puguin solucionaran en un futur.

Allò que més ens ha copsat agradablement, com a tots els països àrabs que hem visitat, ha estat l’amabilitat, simpatia, hospitalitat i generositat dels seus habitants. Aquest fet, ara ja plenament contrastat, significa que entre els éssers humans hi ha més coses que ens uneixen que no pas que ens separen. Cal conèixer-ho i ser-ne conscients en el futur.

Epíleg: Pujar El viatge ha finalitzat, i ara queda interioritzar-lo. Cal que les imatges, però especialment les sensacions, i les vivències s’assolin i es dipositin tranquil·lament al més profund de Posta de sol a la Mar Mortal’esser, de la mateixa manera com ho han fet durant mil·lennis els llims de la Mar Morta. Ens queden les imatges i les sensacions de la monumental Petra, de les calentes, fines i roges sorres de Wadi Rum i la estranya, però molt interessant sensació de surar a les aigües extremadament denses de la Mar Morta. També atresorem les siluetes dels castells del desert i l’amabilitat dels jordans. Oblidarem la calor i les incomoditats de tot el viatge, peatges que cal pagar per conèixer altres Móns, tant llunyans però tan pròxim alhora. Malgrat tot, el balanç ha estat positiu i no fa més que incitar-nos a seguir amb la descoberta d’aquest, cada cop més petit, planeta.

Barcelona, 15 de juny del 2010 Pujar