Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Mostra un mapa més gran

Apunts geosocials: Pujar
La República Argentina, amb els seus 2.780.400Km2 de superfície continental, és el segon país més extens d’Amèrica Llatina, i el vuitè més gran del Món. Al mateix temps, però, amb 14 habitants per Km2, també és un dels països amb una densitat demogràfica menor, i aquesta es troba concentrada especialment a la conurbació del Gran Buenos Aires.

Situada al sud en relació a l’Equador, a l’oest del meridià de Greenwich, i al sud-est d’Amèrica del Sud, Argentina limita al nord amb Bolívia, Paraguai i Brasil, a l’est amb Uruguai i l’Oceà Atlàntic i a l’oest amb Xile, del que el separa la serralada andina.

La gran superfície d’Argentina fa que en aquesta terra s’hi trobi una àmplia diversitat paisatgística, que alterna camps de gel, amb zones àrides, relleus muntanyosos amb àmplies planures, importants cursos fluvials, àrees lacustres i enormes extensions d’estepa, frondosos boscos i selves subtropicals. També hi ha part del territori nacional argentí que s’estén fins a l’Antàrtida.

Actualment la població argentina és molt diversa, però originàriament va estar formada per la gran onada d’immigració que es va donar entre el 1850 i el 1950, en primer lloc per italians i en segon per espanyols, que donà lloc a mestissatges entre ells i amb les poblacions indígenes originàries, i les criolles, gautxes i afroargentines, provinents del període colonial.

L’Argentina, tota ella, respira un profund aire colonial, un estrany aroma ranci que impregna tot el país. Però també és un país modern, que es pot considerar una de les potències emergents més importants del Món. A causa de la gran crisi econòmica del 2001, a fi i efecte d’evitar la sortida de diner del sistema bancari argenti, quan la gent va intentar retirar els diners que tenia al banc, el govern restringí la lliure disposició de diner en efectiu per temor a una onada de pànic bancari i per evitar el col·lapse del sistema. D’aquesta manera, les persones que tenien diners als bancs, en comptes corrents, d’estalvi o a termini fix, no van poder disposar dels seus diners lliurement. Una segona justificació que intentà donar el govern per implantar aquesta mesura, va ser convèncer la població de les bondats de la utilització del pagament electrònic, fet que significà un encara major benefici per la banca.
Les seqüeles de tot aquest escenari és amb el que ens trobem en arribar a Argentina.

Així l’Argentina actual és un país que recorda molt qualsevol país d’Europa, que encara no ha entrat en crisi, però amb uns nivells de vida força baixos. Hom té la sensació que voltant per Buenos Aires es pot sentir perfectament com a Barcelona, però una mena de pobresa –i aquesta no seria la paraula exacta- de mancança, planeja per tota la ciutat. Els establiments comercials, els hotels, els bars, tot és com ací, però tot molt més barat, però es nota que és a causa d’un brusc descens del nivell de vida.

Fins i tot al barri financer, al nord de la Casa Rosada, cap al vespre, un exèrcit de gentrebusca entre les deixalles per trobar quelcom aprofitable. Aquest és el panorama que viurem els propers dies.

Actualment, tot i ser una nació democràtica, encara s’observen ferides obertes que trigaran molt a cicatritzar, i que l’actual situació politicoeconòmica no està ajudant a guarir.

 

Buenos Aires: Pujar
Argentina està dividia en 23 províncies, i Buenos Aires, la capital federal, no n’és una d’elles, sinó que té la consideració de Ciutat Autònoma. La ciutat s’ha estès segons el model taca d’oli, arribant a convertir-se en el Gran Buenos Aires, i a comptar amb una població de 12.500.000 de persones, que són moltes...

Oficialment està dividida en 48 barris, i la vida cultural i artística bull en cada un d’ells. Un dels barris amb més anomenada, és el de La Boca, que deu el seu nom a la situació geogràfica, ja que es troba a la desembocadura, a la boca, del riu Riachuelo al Rio de la Plata. El Riachuelo té el dubtós honor de ser el tercer riu més contaminat del Món. Durant molts anys, aquest va ser l’important port de Buenos Aires, però el progressiu increment en el calat dels vaixells i la poca profunditat del riu, acabà fent-lo inutilitzable.

Una dada curiosa, és que a la ciutat de Buenos Aires és prohibit el joc, però no a la resta del país. Com que el riu és propietat de l’estat i no de la ciutat, hi ha ancorat un casino flotant al port, que permet el joc sense vulnerar les lleis de la ciutat.

Boca és un dels barris més pintorescos i entranyables de la gran ciutat. Durant la gran onada migratòria que va des del 1860 fins al 1910, a la Piccola Itàlia, nom amb el que s’anomenà aquest barri proletari, s’hi instal·laren principalment treballadors italians genovesos. Les característiques cases de planxa ondulada de zenc, anomenades "conventillos" per la gran quantitat d’habitacions minúscules en que estaven distribuïts els seus interiors, i pintades de colors llampants, tenen el seu origen en la humilitat dels seus habitants que, mancats de diners per comprar xapes i pintura per construir, mantenir i restaurar els seus habitatges, anaven al port i a les drassanes a demanar les restes d’embolcalls procedents dels treballs de càrrega i descàrrega, així com també les restes de pintura sobrants de pintar els vaixells. D’aquesta manera i amb el pas del temps, La Boca s’ha convertit en un dels barris de referència d’artistes i rodamóns, que l’ha convertit en un potent centre cultural, especialment per la vinculació que té amb la mitologia del tango, els famosos noms dels quals apareixen a cada racó del barri. Una de les curiositats, no es tant que en aquest barri és on es trobi el mític camp de futbol del Boca Juniors –La Bombonera-, sinó de com els cinc italians que el fundaren, van prendre el nom de Boca del barri i l’hi afegiren Juniors, per donar-li un aire més prestigiós. Davant la impossibilitat de posar-se d’acord amb quins havien de ser els colors insígnia, els cinc joves van seure al port i van convenir que serien els de la bandera del primer vaixell que entrés al port. El primer va ser un navili noruec, amb el que el blau i el groc de la seva bandera van passar a ser els colors del Boca Junior.

El tango és el ball nacional d’Argentina sense discussió. És un estil musical i de ball, específic porteny. La proximitat dels ballarins i la sensualitat que desprenen, vist en viu al lloc d’origen, captiva d’immediat. Segons una definició “el tango es un pensamiento triste que se baila”. El Tango té arrels africanes, llatinoamericanes i europees, però fusionades de tal manera, que no és possible destriar-les, el que evidencia un intens procés de mestissatge.

En tractar-se d’una música eminentment popular, va ser rebutjada i prohibida per les classes altes i l’església catòlica, pel que es desenvolupà en els barris pobres, suburbis –arrabales-, els ports, prostíbuls, tabernes i presons, llocs en els que confluïen immigrants i població local, que en la seva majoria descendien d’indígenes i esclaus africans. Tot aquest encant, però, també té la seva part fosca. Passejant per La Boca, de sobte ens n’adonem que la cremallera d’una de les motxilles és oberta. Ens han robat la cartera en la que hi havia tots els passatges del viatge. És el primer dia i els bitllets aeris de tots els vols interiors i fins i tot el de tornada, són dins. Anant a buscar una comissaria per denunciar el robatori, el guia rep una trucada. Un conductor de la nostra agència de viatges ha trobat una cartera amb els passatges al nostre nom... Una feliç casualitat que ens estalvia molts maldecaps. A partir d’ara caldrà extremar les precaucions. Tot i així, ens encanta Buenos Aires i les seves gents.

 

Península de Valdés. Puerto Madryn: Pujar
Aquesta península és a la província de Chubut, a l’àrea central d’Argentina i a la costa est. Té un clima àrid i fred i la vegetació és arbustiva i espinosa. La protecció que li dóna la seva nominació com a Patrimoni Natural de la Humanitat al 1999 per la ONU, que protegeix l’àrea terrestre, aèria i fins a tres milles marines –uns 5.560m- al seu voltant, la converteix en un ecosistema extremadament ric, especialment pel que fa a la fauna aquàtica.

Arribem a la Península Valdés a través de l’aeroport Trelew –Península Valdés, Patagònia argentina- després de recórrer els 1.400km en dues hores de vol des de Buenos Aires. Es fa estrany que a finals de desembre faci calor i que anem amb màniga curta, però ens trobem a l’hemisferi sud i ací és estiu.

Després de deixar l’equipatge a l’hotel de Puerto Madryn, petit poblet costaner de la Península Valdés, iniciem un dels recorreguts pels voltants. Aquesta localitat es troba puntejada per moltes cales i caletes, en les que hi viuen diferents espècies, com els llops marins d’un pel, elefants marins, corbs marins i pingüins australs, entre altres. Camí d’una d’aquestes cales, el guia fa aturar el bus i ens fa baixar fins a la sorra de la platja, amb la promesa de veure alguna cosa que no és fàcil de veure. Al bell mig de l’arena es troben les restes d’una balena morta i varada en aquest punt, de la que únicament en queden els ossos i la pell. Malgrat la pudor que desprèn, és una curiositat que no ens hagués agradat perdre. Lluny, dins l’aigua, les desferres d’un vaixell semi enfonsat capten la vista, àvida per descobrir algun rastre de balenes. Tot això configura un paisatge d’una gran i profunda bellesa, absolutament relaxant.

Però sens dubte l’experiència més esperada és l’albirament de balenes, que trien la Península de Valdés com a llar durant el període reproductiu. Els alts miradors sobre les petites caletes que s’han format sota uns impressionants espadats, permeten gaudir de la visió de les colònies de llops marins en estat salvatge, en les que un mascle dominant manté sota control les femelles i les cries, a raser de perills. Uns rètols en els miradors adverteix: “Este lugar no es un hospital... Pero la importancia del silencio es la misma. Gracias”. Una mesura que pot semblar exagerada, però és necessària, ja que altrament el brogit de crits i soroll humans, pertorbarien la pau d’aquests magnífics animals.

 

Península Valdés. Puerto Pirámides: Pujar
Puerto Pirámides viu quasi exclusivament del turisme, que concentra el seu atractiu en l’albirament de la balena Franca Austral. Tota l’economia gira al voltant d’aquest cetaci, des de les barques que transporten els visitants, fins les botigues de records.

La balena Franca Austral, que es mou per l’oceà Índic, Pacífic i Atlàntic, s’anomena així per diferenciar-la de la balena Franca Boreal, la qual habita l’hemisferi nord. Aquestes dues poblacions, però, no es barregen. La balena Franca Austral, es diferencia fàcilment –o almenys això diuen els experts, perquè nosaltres no les sabem diferenciar-, per les callositats que es formen al seu cap i al llavis, que els donen una fisonomia característica –això segueixen dient els experts— que permet identificar i diferenciar els individus amb força exactitud. Si bé és cert que es troba a l’hemisferi sud, en zones d’aigües antàrtiques, la balena Franca Austral es reprodueix en aigües més temperades durant l’hivern, d'ací que triïn Península Valdés com a lloc de reproducció. Les immersions que fan duren 4 o 5 minuts, però en cas de perill pot aguantar immersions de fins a 50 minuts. En cada respiració pot renovar el 80/90% de l’aire dels pulmons, mentre que altres mamífers només en renoven el 10/20%.

Des del S XIX la cacera indiscriminada d’aquests cetacis els posà en perill d’extinció, ja que la població es va reduir en un 90%. Actualment es troba en procés de recuperació i ja voreja els 4.000 individus, el que permet ser optimista pel que fa a la seva supervivència.

A primers de maig -tardor austral- arriben els primers exemplars a aquestes costes i s’hi estan fins a finals de desembre -inici de l'estiu austral-, que és quan en marxen els últims exemplars. Som a finals de desembre i ens temem el pitjor. Perdrem l’oportunitat de veure algun d’aquests espectaculars cetacis en llibertat?

Per embarcar al catamarà que ens durà fins a la zona d’albirament es desenvolupa tota una tècnica força curiosa. A la platja, en terra ferma, fan pujar el viatger en una mena de plataforma elevada amb rodes. Un cop l’aforament és cobert, un tractor arrossega la plataforma tot endinsant-se dins l’aigua, fins al lloc on la profunditat permet l’accés del catamarà que ens duran fins on siguin les balenes.

Tenim una sort relativa. Hi ha una sola balena amb el seu balenó, els últims exemplars de la temporada. La resta ja han iniciat la seva migració. El primercontacte visual amb aquests extraordinaris animals és d’una força emocional impactant. Tenir un monstre –per les dimensions- de 15m de llargada, que voreja les 40 tones de pes, tan a la vora i amb el balenó que l’acompanya... És una experiència que aquell que l’ha viscuda, o oblidarà mai més.

La balena mare sembla tranquil·la i confiada tenint en compte les barquetes que té a la vora. Fins i tot sembla que jugui amb l’observador. Els moviments que fa, aixecant les aletes, el cap, submergint-se i deixant veure únicament una aleta pectoral... Una meravella feta vida... Però allò que hom espera és una immersió completa, en la que mostri la cua, el trofeu fotogràfic més esperat pel fotògraf. Aquest cop hem tingut sort. La balena aixeca la immensa cua per sobre de l’aigua, moments abans de submergir-se. El nostre objectiu ha esta assolit.

Es possible endevinar per on tornarà a sortir, ja que una mena de remolí precedeix la sortida, però tot és molt tranquil. No hi ha salts, solament emergeix lentament una massa obscura que, als ulls del profà, fa difícil endevinar quina part es mostra. En aquests moments, al Món només hi ha el mar, la línia de la llunyana costa, el cel ennuvolat, aquests magnífics cetacis i nosaltres, la resta no importa gens... Una llarga estona està el catamarà aturat, permetent la visió espectacular dels cetacis interaccionant ambl’atònit observador. Un temps que es fa molt curt, però cal deixar el lloc a altres catamarans.

En una mostra de sostenibilitat ecològica, han estat els mateixos patrons de les embarcacions els que han autoregulat l’observació, davant la manca de directrius per part del govern: no s’acosten als poderosos mamífers més tres bots alhora, durant un temps limitat i amb els motors a baixa potència. Un cop deixen una plaça lliure,s’ho comuniquen entre ells per deixar lloc als altres. D’aquestamanera tothom pot gaudir d’aquest espectacle emocionant.

Prop de la costa, sobre un illot rocallós, els elefants marins acompanyats dels seus harems, es deixen fotografiar des de força a la vora sense problemes.

A la costa est d’Argentina es troba la única zona continental de reproducció d’aquesta espècie. Cada any neixen aproximadament 9.600 cries, i durant l’època de reproducció, més de 20.000 exemplars es troben a les costes de Península Valdés.

Els elefants marins juguen i prenen el sol, mentre les orques, que sempre cacen en parella, s’acosten sigil·losament a la costa. Aquestes han adoptat ací un mètode de cacera únic al Món animal, que consisteix en que mentre aprofiten les gran onades per acostar-se a la platja, provoquen el seu encallament intencionat a la sorra, de quasi els dos terços de la longitud del seu cos, atrapant, així, la presa per sorpresa, i retornant al mar amb enèrgics moviments dels dors ventral i de la cua.

No hem presenciat aquesta escena en directe, però observant els elefants marins que es troben reposant a la sorra d’una de les platges, tot d’una el guia crida: -Orcas!!! i es posa a córrer per veure-les millor. Lluny, es pot observar amb claredat, dues aletes i dos lloms amb la característica taca blanca que els identifica com a aquests mamífers. No s’acosten pas a la platja, sinó que veloços creuen la costa en direcció a una màniga d’aigua llunyana, on, allà sí, és encara més ple d’elefants marins, que en veure-les arribar s’afanyen maldestrament a sortir de l’aigua i endinsar-se sorra endins... Aquesta cop, almenys ací, no es desenvoluparà el drama de la vida per uns i la continuació de la vida per altres...

Tot caminant arribem a una mena de refugi al bell mig del no res estepari, que s’alça solitari destacant-se contra el cel i amb l’oceà com a fons. Es tracta del Parador Elvira, en el qual dinem. Allò que primer crida l’atenció és la “cruz” en la que rosteixen els xais i de la qual en parlarem més endavant. Val a dir que es tracta d’una carn excel·lent i magníficament rostida.

 

Península Valdés. Punta Combo: Pujar
La següent parada és a la Reserva Costera de Punta Tombo que, amb més d’un milió d’exemplars de pingüins de magallanes, és la reserva continental més gran d’aquests animals. La reserva es troba en una franja pedregosa que penetra uns 3.5km dins l’oceà. Al pingüí se’l troba des de la Patagònia fins a les costes del sud del Brasil. A primers de novembre eclosionen els ous i al desembre, les platges són plenes d’individus adults que van i venen dels nius a l’aigua per portar menjar a les cries.

Just a l’entrada de la reserva, el bus ha d’aturar-se obligatòriament, ja que un estol de pingüins travessa la carretera i cal respectar-los. Fa molta gràcia veure tots aquests animalons caminant amb el seu pas característic, marcant el pas d’un bamboleig, al que sembla que tots s’adaptin. El pingüí magallànic, que pot mesurar entre 50 i 60cm i pesar sobre els 5kg, ara es troba en ple procés de cria i, per tant, és possible acostar-s’hi sense que s’espanti. Fins i tot podríem tocar-los...

Aquells que no descuiden la vigilància, però, són els nombrosos rapinyaires que controlen el més mínim abandonament dels polls. La vida ha de seguir per a tots... Mentre, molt a la vora també, els guanacos pasturen tranquil·lament aliens al encuriosit visitant que els observa.

Els pingüins magallànics, un cop han completat el període reproductiu, retornenal seu element fins a la propera crida de la natura, l’any següent.

Rawson, capital de la província de Chubut, va ser el lloc de desembarcament dels primers gal·lesos que arribaren al país al 1865.

Del port pesquer de Puerto Dawson en destaca la “Flota amarilla”, composada per petits vaixells artesanals pintats d’aquest color, que pesquen bàsicament el lluç i el llagostí. Al mateix port hi ha excel·lents restaurants on es pot degustar tot tipus de peix i marisc, d’una frescor fora de tot dubte.

Un tom pel port transporta el viatger a les arrels més marineres d’aquestes costes, amb la visió de naus encallades, i varades, una colònia de llops marins oportunistes que s’alimenten del peix que llencen les barques i fins i tot el transport d’una d’aquestes naus grogues, mitjançant un camió, camí de les drassanes per procedir a la seva reparació o desballestament.

El paisatge del lloc és del tipus altiplà, amb brolles i arbustos espinosos, i costes amb alts penya-segats. El clima és semidesèrtic, fred i una molt baixa pluviometria anual.

 

Ushuaia: Pujar
El viatge en avió fins a la Patagònia depara unes vistes espectaculars sobre els cims andins, encara nevats. A l’extrem sud de l’Amèrica Llatina, hi ha una terra on la immensitat regna, els contrastos meravellen i les sorpreses s’amaguen a cada racó. És serralada andina i muntanyes, mar, rius i llacs immensos. És geleres monstruoses, arbres torturats i vent gèlid. És mar i és terra. És final i principi. És presó i llibertat. És la Tierra de Fuego, l’Estret de Magallanes, el Cabo de Hornos i l’Antàrtida. És aixo i molt més. És La Patagonia. És la Terra de la Fi del Món.

Ushuaia és la ciutat més austral del Món i es troba a 3.194km de Buenos Aires. Ubicada a la riba del Canal de Beagle, és la capital de la província de Tierra de Fuego, l’Antàrtida i les illes de l’Atlàntic sud.

A l’estiu es pot observar el sol de mitjanit, fenomen que és degut a la proximitat d’Ushuaia al Pol Sud. L’espectacle consisteix en que durant tota la nit no s’acaba de fer fosc del tot. Al fons, al sud, una lluminària semblant a l’inici de les primeres clarors matutines, es manté sempre present, fins que al matí acaba sortint el sol normalment. Una dada a afegir a aquesta terra rabiosament màgica, amb un misteri present arreu i un encant encisador.

El topònim d’Ushuaia ve dels indis yàmanas i significa “badia que penetra cap a ponent”. La ciutat d’Usuaia neix al 1884, quan els militars argentin hissen la bandera Argentina per un motiu, colonitzar aquests extrem del con sud per tal que Xile no se n’apropiés i, amb l’excusa de col·locar-hi un penal, aconseguien dues coses. Una aixecar un assentament argentí, i dos, construir una presó d’alta seguretat. En un lloc tan allunyat de tot, amb un clima tan extrem i amb escassíssimes possibilitats de fugida, els presos no tenien cap possibilitat de supervivència en cas de fuga. De fet, durant la visita al penal, als arxius es poden veure els intents de fuga. A alguns els retrobaren vius, a altres morts i a algun no se’l va trobar mai més.

També en aquest extrem de Món la fauna hi és present en abundància, destacant els lleons marins d’un pel, els mascles dels quals llueixen una espessa melena, castors constructors de preses, guanacos, pingüins patagònics i una amplia mostra de tot tipus d’aus.

 

Ushuaia. El faro del Fin del Mundo: Pujar
Allà on la terra amb els cims encara nevats dels Andes s’enfonsen dins l’aigua marítima, i tot i ser a ple estiu patagònic, el fred és viu i cal abrigar-se camí cap a El Faro del Fin del Mundo. A aquest típic far pintat amb ratlles vermelles i blanques, se l’anomena erròniament Faro del Fin del Mundo, però en realitat és el far de “Les Éclaireurs”. Es troba enclavat a un dels illots que poblen perillosament el Canal de Beagle i nosaltres, permetent-nos la llicència, seguirem anomenant-lo així.

Aquest canal, al sud de l'Estret de Magallanes, més estret i austral que l'anterior, en comunicar l’oceà Atlàntic amb el Pacífic, permet evitar el terrorífic Cabo de Hornos a la navegació marítima. L’autèntic Far de la Fi del Món que Juli Verne utilitzà en la seva novel·la, és el Faro de San Juan de Salvamento, ubicat a la Isla de Los Estados, a l’oest d’Ushuaia.

El fals Far de la Fi del Món té una modesta altura d’11m i està equipat amb un sistema lluminós alimentat per plaques solars. Sigui com sigui, la vista d’aquest far, envoltat d’aigües oceàniques, desperta la imaginació i hom es trasllada a l’ambient de la novel·la i el modern catamarà que el transporta es converteix en un airós veler desafiant les temibles ventades patagòniques...

La vegetació d’aquesta zona també és una mostra viva de la climatologia. Els forts i persistents vents patagònics que fuetegen el territori, modelen i torturen els arbres, fins a obligar-los a créixer i viure doblegats sota la despòtica dictadura del seu poder.

Per sobre d’ells, els cims nevats juguen a amagar-se entre els núvols que tapen el sol, donant un aspecte a l’ambient inhòspit i salvatge, que també ennuvola l’ànima...

 

Ushuaia. El Tren del Fin del Mundo: Pujar
Se’l coneix amb aquest nom, però l’autèntic és el de Ferrocarril Austral Fueguino. La seva història, com tot en aquesta ciutat es troba estretament lligada a la presó i als presoners de la famosa institució total argentina. El penal va ser construït inicialment per internar-hi els reincidents, però amb el temps es convertí en destí per assassins perillosos, militars colpistes, presos polítics i tota classe de criminals perillosos.

A aquells que, per bona conducta mereixien alguna classes de premi, se’ls permetia sortir a treballar a l’exterior, com a llenyataires o als tallers, però de fet eren treballs forçats, tot i que remunerats, amb el que els presoners podien estalviar alguna cosa.

Així és com es construí aquesta modesta línia fèrria. El tren transportava els presoners i la llenya que recollien com a combustible, absolutament necessària per les calefaccions i cuines, i també per la construcció. D’aquesta manera, el que primer va ser una mena de règim autàrquic, en el que els presoners fabricaven tot allò que necessitaven, poc a poc es convertí en un poblat, l’economia del qual girava al voltant del penal. Els uns i els altres subsistien tot esperant les mercaderies de l’exterior que, amb sort, arribaven un cop al mes via marítima.

Al 1947 el presidi es clausurà i fou reconvertit en base naval. Dos anys després, al 1949, el terratrèmol de la Terra de Foc deixà inservible bona part del recorregut. Sense cap interès per reparar les destrosses, al 1952 el servei es va fer inviable i fou clausurat. Al 1994 es reconstruí novament la via fèrria, però en aquesta ocasió amb finalitats turístiques.

Actualment, el Ferrocarril Austral Fueguino s’ha convertit en un potent reclam turístic, absolutament entranyable. Una antiga màquina de vapor és atesa pel mecànic i el maquinista que la mimen amb delicadesa. Fa goig veure el perfecte estat en el que es troba i de ben segur que és l’enveja de bona part de les màquines actuals.

Comença el viatge de 8km a l’estació de El Fin del Mundo i vorejant el riu Pipo acaba a l’estació del Parc Nacional Tierra de Fuego, entre atapeïts boscos de cohiues i lengas. Durant el recorregut el paisatge que es va obrint a banda i banda de la via fèrria, ens parla a crits del treballs forestals dels presoners. Encara ara es poden observar les soques restants de la tala, que no han estat substituïdes per arbres nous, deixant un paisatge erm i entristit per la manca de vegetació. Segons l’altura de les soques, es pot esbrinar si els arbres van ser talats a l’estiu o a l’hivern.

A mig camí el tren fa dues parades per descansar, a la Garganta del Toro, Estación Cascada de la Macarena i en un punt amb àmplies i espectaculars vistes, mentre les cures segueixen per la vella màquina.

El més curiós, però, és la posició del maquinista mentre corre el tren. Això de córrer és un eufemisme, ja que seria perfectament possible baixar i caminar a pas lleuger al seu costat. El maquinista va, assegut en una mena de tamboret que té el seu eix dins el terra de la màquina i sobre el qual pivota, i que gira fins a situar el maquinista quasi del tot fora de l’estructura. Els comandaments, així mateix, també es troben desplaçats. Un primer cop d’ull fa pensar que és degut al poc espai que hi ha l’interior, però finalment el maquinista, molt simpàtic i orgullós de governar un enginy d’aquestes característiques, i que necessitaria els serveis d’un dentista -el maquinista, no la locomotora-, ens explica que és a causa de l’escalfor de la caldera, que impedeix que ningú pugui estar en la reduïda plataforma interna... Però en fi, és absolutament encantador el viatge i hom no se’l pot perdre de cap manera...

Des de Bahia Ensenada, el canal Beagle separa Xile de l’Argentina. Al front la Isla de Navarino i la Isla Hoste i d’arrera, l’Antàrtida... Ací la naturalesa esclata en tot el seu esplendor i una passejada pels densos boscos ens depara una sorpresa a cada passa.

Però també és possible sentir una profunda solitud, que encongeix el cor per la seva pregona presència, que obliga a mirar endins, molt endins... Si això és així a l’estiu, com deu ser a l’hivern, quan la foscor s’ensenyoreix d’aquest Món, el gèlid vent no s’atura i les temperatures deuen ser monstruosament baixes?

Una cosa que crida immediatament l’atenció, és una mena d’acumulacions de troncs i llenya diversa, col·locats en llocs estratègics dins l’aigua. Es tracta de castoreres, les preses fetes pels castors. Ja des de petit, a l’escola, havíem sentit parlar dels castors i de les seves preses, però veure-ho en directe deixa estorat l’observador.

Però no tot el que fa referència a aquests animalons és idíl·lic. En tractar-se d’un Parc Nacional –Parc Nacional de Tierra de Fuego-, l’espai, la vegetació i els animals estan protegits, pel que els castors s’han reproduït força bé. Cal saber, però, que és una espècie introduïda, no pas autòctona. El cas és que aquestes preses són molt ben construïdes, tant, que en alguns casos, per poder-les desmuntar cal dinamitar-les... En fer la presa, el nivell de l’aigua puja inundant el terreny en una extensió força gran. Si aquesta inundació es manté, l’excés d’aigua acaba matant els arbres, amb el que gran extensions de bosc queden pelades d’arbres. Això no seria rellevant si el nombre de castors fos reduït, però sense enemics naturals i amb la protecció que gaudeixen, la població creix sense parar.

A Bahía Lapataia finalitza la mítica Ruta Nacional n.3 que, després de 17.848km des del seu inici a Alaska, travessant la totalitat d’Amèrica del Nord, Centreamèrica i tota Sud-amèrica, finalitza en aquest lloc. Durant força temps, l’absència de qualsevol element que certifiqués la finalització de la Ruta Nacional 3, va estar a punt de crear un conflicte internacional entre el Estats Units d’Amèrica i l’Argentina, ja que els viatgers que la feien íntegrament no tenien cap referència de la seva fi. Finalment es va decidir indicar-ho de forma molt clara.

 

Ushaia. Penal d’Ushuaia. Pujar
La presó d’Ushuaia, a més de ser-ne l’origen, n’és el principal símbol de la colonització. La població es va fundar a l’ombra del penal i encara actualment hi gira al seu voltant, ara, però, pel turisme que atrau. La construcció d’aquest històric presidi es va iniciar al 1902 i va finalitzar al 1920. Va ser construït pel propis presoners i arribà a tenir cinc pavellons i 380 cel·les individuals.

Al 1947 es fa clausurar definitivament. Hom es pot preguntar com és que es va trigar 18 anys en la construcció, tenint en compte que la mà d’obra era captiva. Per una banda hi havia el problema de l’assortiment de materials, però l’escull més important va ser un altre de caire climàtic. A Ushuaia crida l’atenció l’alt nombre de cases de fusta i l’escassetat d’edificis d’obra. L’explicació és que l’estiu, a la Terra de Foc, dura molt poc i és l’única època en que es poden fer obres, ja que quan fa fred el ciment no solament no s’endureix, sinó que l’aigua que conté crea cristalls i no serveix per a res. Aquest fet podria explicar el perquè del retard en la construcció de la presó.

Una altra curiositat és que moltes de les cases de fusta, estan instal·lades sobre grans troncs. En un primer moment hom pot pensar que és així per tal d’aïllar-les del terra, però a més, serveixen per moure-les d’una parcel·la a una altra, activitat sembla que força freqüent...

Actualment el recinte penitenciari conserva tota una ala en el seu estat original, amb les cel·les que ocuparen els convictes, les parets de pedra i les reixes i baranes originals. També conté un museu marítim, una galeria d’art i una biblioteca especialitzada en temes presidiaris.

En un moment donat, una porta rovellada i aparentment oblidada i no tancada amb clau, crida l’atenció com un iman. En entrar al recinte, es tracta de l’entrada a altres dependències del penal, aquestes sí, en el seu estat original, sense pintar, tot brut i força rònec, gèlida i amb una forta pudor a humitat i resclosit. Una cosa més que poca gent ha pogut veure.

Dins el penal hi ha una àmplia exposició d’elements per impedir les fugues i la mobilitat dels interns, així com també d’armes artesanals requisades als presos, amb detallades explicacions sobre els seus usos:

“Grillete con cadena y bola: Se utilizaba en trabajos de campo. Los penados peligrosos tenían cadena corta y los de buena conducta, cadena larga que les daba mayor libertad de movimientos. Halladas en la estancia Remolino.”

"Elementos de agresión fabricados por los internos. Estos elementos han sido secuestrados en requisa en la cárcel de encausados de la capital federal, conocida como Carcel de Caseros: “¿Que es la requisa en el ámbito del servicio penitenciario federal? Es una actividad de registro físico de personas (internos, familiares i visitantes en general), lugares o cosas, cuyo objetivo es impedir la introducción de elementos que posibiliten la ejecución de actividades no permitidas por parte de los internos o la utilización por parte de estos, de materiales que se constituyen como contribuyentes al proyecto de organizar motines, toma de rehenes, evasiones etc.” “¿Cuando se realiza? Por lo general se realiza en las siguientes oportunidades: al ingreso o egreso de los internos de su sector de trabajo, al ingreso a este establecimiento de todo tipo de visitas y en el control de los sectores donde desarrollan actividades los internos, en aquellas situaciones en que por sus características particulares presupongan derivaciones tentativas contra la seguridad, y al ingreso o egreso de vehículos. Los registros de visitantes tienen como condición el consentimiento previo del mismo, de no mediar dicho consentimiento no se permite el ingreso del mismo al establecimiento, salvo que se cuente con locutorios o lugares adecuados que no permitan el contacto directo entre el interno y el visitante.”

Entre tot plegat es respira un aire tètric, que no queda lluny de l'aspecte morbós.

 

Calafate. Lago Argentino: Pujar
El poble de Calafate es troba arraulit a la riba sud del Lago Argentino, on l’altiplà de Santa Cruz i els contraforts de la serralada andina es troben. És la porta d’entrada al Glaciar Perito Moreno. El principal atractiu del Calafate és la proximitat amb el ParqueNacional de los Glaciares, del que n’és la base.

El Calafate es troba ubicat a una latitud equivalent a la de la ciutat de Londres, però a l’hemisferi sud. Abunda la planta de calafate del la que en pren el nom. Diu la llegenda que qui menja el fruit del calafate torna al poble inevitablement. Es tracta d’un petit poble absolutament encisador, amb racons d’allò més suggestius i encantadors, tot envoltat per preciosos jardins amb les flors de lupines, que donen molta vida a aquesta localitat.

El Parque Nacional de los Glaciares, creat al 1937, amb les seves 600.000ha d'extensió és el regne dels gels continentals i de les glaceres. La seva bellesa i l’interès científic que desperta van fer que al 1981, la UNESCO el declarés Patrimoni Natural de la Humanitat.

Són 2.600km2 de camps de gel, dels que baixen 47 geleres majors. L’estrella de totes elles, però, és el mundialment famós Perito Moreno, sobre el braç sud del Lago Argentino, amb un imponent front de 5km i una alçada de 60m sobre el nivell de l’aigua. L’espectacle de la seva morrena amb altes torres de seracs d’un intens blau és un dels més bells que es poden observar.

Veure des de molt a la vora el despreniment d’enormes blocs de diferents mides sobre l’aigua,sentir i escoltar l’estrèpit que produeixen i observar-los transformats en imponents icebergs de glaç flotants... és un espectacle que no oblidaràs mai més. A més, al bell cor d’aquesta massa gelada, sorgeixen terrorífics i sords retrunys de blocs de gel acomodant-se, donant la sensació que d’un moment a l’altre tot aquest gel caurà, emportant-se els fràgils catamarans des dels que s’observa aquesta insuperable obra de la naturalesa salvatge.

Fa fred, però per res del Món hom es deixaria perdre aquestes sensacions. En contra del que es podria creure, el nom de Perito Moreno és degut a l’homenatge dels argentins a Francisco Moreno, naturalista, geògraf iexplorador nascut al 1852, i que actuà com a pèrit en les disputes amb Xile per la delimitació de les fronteres patagòniques, fixant la frontera a la serralada andina. També donà nom al Lago Argentino a l’any 1877 amb aquestes paraules:

"... en la inmensa soledad, la naturaleza que te hizo, no te dio nombre: la voluntad humana desde hoy te llamará¡Lago Argentino! Que mi bautismo te sea propicio...”

Nom que ha perdurat al llarg dels temps.

Però no tot és alimentar l’esperit, tambécal alimentar el cos, i comes pot fer millor que amb les excel·lents carns cuinades al’argentina? La maneratradicional de rostir el xai és crucificar-lo en una “cruz” de dos braços, en la que s’estaca fermament el xai. El foc que cuinarà molt lentament aquest animal, serà encès molt d’hora al matí i es farà molta brasa. La “cruz”, que no està molt a la vora del foc, anirà girant periòdicament sobre el seu eix, rostint molt lentament el xai, fins a aconseguir una deliciosa carn, cuitaperò no cremada i sense greix... Una veritable delícia gastronòmica... I ara digues la veritat, tu li faria fàstics a una carn així, regada amb els excel·lents vins argentins? Encara ara, desprésde molt temps, encara se’m fa la boca aigua només de pensar-hi...

El Lago Argentino és receptor de moltes geleres, però sens dubte, amb un front de 10km iuna llargada de 50km, l’Upsala és la més gran.

Excepte el perito Moreno que és viu i creix, la resta de geleres es troben en recessió i cada any retrocedeixen molts metres. Aquesta recessió es pot observar a les parets llimades, llises i despullades de vegetació deixades per les morrenes en retirada.

Camí de l’Upsala ens surten al pas multitud d’icebergs fent perillosa la navegació. D’un iceberg només en surt fora de l’aigua el 10% del seu volum. Si un d’aquests monstres té una altura fora de l’aigua de 10m, alçada gens infreqüent, significa que la seva altura total és de 100m, 90 dels quals es troben submergits. Això és per donar una idea de fins a quin punt navegar entre els gels n’és de perillós i també de la fondària que assoleix aquest llac.

Fins a arribar a Bahía Onelli, camí de l’Upsala, deixem enrere l’Espegazzini, tot notant una baixada de les temperatures i un empitjorament del temps. desembarcament a Puerto Las Vacas, a la Bahía Onelli i després d’un recorregut de 800m per un bosc patagònic de lengas y ñires torturats i retorçats, el caminant arriba a les ribes del llac Onelli, d’un intens blau gel, tintat de gris pel cel enfosquit pels núvols i amb un fred ara notable. Aquest llac és receptor de les geleres que hi desemboquen, les geleres Onelli, Bolados Agassiz y Heim, que es fragmenten en petits grans trossos de gel i que alimenten i acompanyen l’efímer curs del riu Onelli fins a la seva desembocadura.

L’ambient gèlid encara es fa més pregon i inhòspit, quan un quasi permanent i impressionant retruny llunyà, sord i molt potent d’alguna gelera que recol·loca els seus gels, ens recorda on som i que són ells qui porten la veu cantant. En l'interval entre estrèpits, la tranquil·litat retorna a l'entorn, i els cims es reflecteixen sobre aquestes aigües silents, gèlides i immòbils. Res més no trenca la pau que embolcalla l’esperit del privilegiat observador. D’alguna manera hom es troba en perfecta harmonia amb l’entorn, tot i que sap que no és un bon lloc on viure. Ací tot és en pau i en equilibri i sembla que res, fora els bramuls de les geleres pròximes, en pugui trencar l’encant... O potser aquests també formen part del caos còsmic i com a tal cal acceptar-lo...

Navegats 70km des de l’embarcament a Punta Banderas i deixant enrere Bahía Onelli, finalment s’albiren els 10km de la monstruosa morrena de l’Upsala. Aquest cop, i per qüestions de seguretat, la distància que ens separarà d’ella serà molt més gran. El catamarà no es pot arriscar a exposar-se als efectes d’una més que probable caiguda d’algun immens bloc glaçat. Una llarga estona davant el torturat front de l’Upsala que inunda tots els sentits, permet el visitant sentir les forces de la terra en tota la seva magnificència i impregnar-se de les meravelloses creacions de la naturalesa.

La tarda ja és força avançada i la tornada, a tota màquina cap a El Calafate, es fa un xic pesada, però amb la satisfacció d’haver gaudit d’espectacles inigualables. Solament les fotografies preses ens asseguren que no ha estat un somni...

Iguazú: Pujar
Situat a l’extrem nord-est d’Argentina, el Parc Nacional d’Iguazú és declarat Patrimoni Natural de la Humanitat al 1984, degut a les seves belleses escèniques i a la gran diversitat biològica de la seva selva subtropical.

El riu Iguazú, en idioma guaraní aigües grans, recorre 1.320km fins a la seva desembocadura al riu Paraná, 23km després de lescataractes.

Tal i com correspon a les latituds subtropicals, el clima és extremadament carregat d’humitati sense vent degut a la frondosa cúpula vegetal. D’aquesta manera passem del clima fred de les geleres de la zona patagònica, al extremadament calorós i humit de la selva subtropical.

Les cataractes d’Iguazú formen part de tres estats: Argentina, Brasil i Paraguai i es van formar al que avui es coneix com a Hito de las Tres Fronteras, on conflueixen els rius Iguazú i Paraná. Enaquest lloc fa 200.000 anys, es produí una falla tectònica, el que convertí la desembocadura de l’Iguazú en unaabrupta cascada de 80m d’altura.

Des del punt en el que s’originaren les cascades, fins a on avui es troba la Garganta del Diablo, hi ha 23km, degut al lent però continuat retrocés erosiu produït per l’aigua.

Poc abans de precipitar-se pels penya-segats, l’Iguazú s’eixampla i es fragmenta endiversos braços degut a nombrosos illots i, en arribar al barranc, cada un d’ells dóna lloc a un salt, que tots junts conformen l’ampli ventall que són les cataractes d’Iguazú. La cascada principal s’ha convertit en dos grans arcs sinuosos de2.700m de llargada, dels quals el salt més imponent és el de la Garganta del Diablo, amb 80m d’altura. De mitjana, els 260 salts aporten uns 1.500m3 d’aigua per segon. La violència de la caiguda produeix una boira permanent, en la que els raigs solars conformen múltiples arcs iris d’insuperable bellesa.

Quan deixem l’estació Garganta del Diablo del petit Tren Ecológico de la Selva, la última del recorregut, plou. Es tracta d’una tempesta tropical, intensa però breu. Tot és arribar al mirador de la Garganta del Diablo, deixar de ploure, sortir el sol i el Món sembla acabar-se en aquest indret. Tones i tones d’aigua es precipiten amb fúria penya-segats avall, amb un soroll eixordador, distribuïdes per desenes de cataractes menors, però que en conjunt fan encongir el cor. La principal és un enorme esvoranc vertical que s’ha guanyat a pols el nom de Gola del Diable. Al seu interior sembla dansar-hi tot l’estol de diables de l’univers... Hom solament pensa quinasensació última i folla s’ha de sentir caient capa la boca oberta de l’avern... Una altra meravella d’aquest enorme i impactant país que és Argentina...

A l’Iguaçú brasiler, precipitant-se des de l’última lleixa de l’altipla, el riu trona eixordador com si tots els oceans es buidessin dins el mateix abisme. L’estrèpit és tan fort, que és possible escoltar-lo a quilòmetres de distància... Fins i tot des de l'habitació de l'hotel en el que ens allotgem és possible veure la imponent columna boirosa, que no és més, ni menys, que la pols líquida en que es converteix l'aigua en precipitar-se barranc avall, acompanyada per un llunyana i sorda remor aquàtica...

I com no podia ser d’una altra manera, també Iguazú té la seva llegenda. La mitologia nopodria passar per alt un espectacle dantesc com aquest, sense donar-li formes llegendàries. Diu la llegenda que al riu, en aquells temps tranquil i pacífic, hi vivia una enorme i monstruosa serpanomenada Boi. Els indis guaranís, per tal de mantenir-la tranquil·la i per propiciar pesqueres abundants, havien de sacrificar cada any una bella donzella, oferint-la a Boi precipitant-la per les cascades, que no eren tan paoroses com lesactuals. A aquesta cerimònia hi eren convidades totes les tribus guaranís, incloses les més allunyades. Un any arribà Taborá, un jove cacic que, després de conèixer Naipí, la bella donzella índia que hauria de ser sacrificada enguany, es rebel·là contra els ancians de la tribu, als que en và intentà convèncer-los que no sacrifiquessin Naipí. Per salvar-la pensà en raptar la donzella ila nit anterior carregà Naipí en una canoa i fugiren ambdós riu avall. Boi, que havia descobert l’afer, es posa furiosa i la seva ràbia fou tan gran, que encorbant monstruosament el llom, partí el curs del riu formant les cataractes i atrapantTaborá i Naipí. A ell el transformà en els arbres que hi ha a la part superior de les cataractes, i la cabellera de la bella Naipí en l’aigua que cau. Després se submergí a la Garganta del Diablo i,des d’allà vigila, encara avui, que els amants no tornin a ajuntar-se... Però de tota manera, en els dies de ple sol, l’arc iris supera el poder de Boi i els torna a unir...

Però una altra experiència fascinant estem a punt d’iniciar. Des de la vessant brasilera, i embarcats en llanxes semirígides, salpem riu amunt, camí als salts d’aigua. Abans, però, en arribar a l’embarcador, els guies ens fan deixar tot allò que no sigui absolutament imprescindible, és a dir, menys la samarreta, els pantalons i les càmeres de fotografiar, tota la resta es quedarà a la consigna. Fins i tot sense calçat. Per tal de protegir les càmeres, ens donen bosses de plàstic que, en un moment donat serviran per protegir-les.

A bona marxa, saltant les onades, ens acostem a les cataractes. Saltant les crestes de lesonades, hom evoca les experiències dels exploradors que navegaren per aquest mateix recorregut, meravellats per les belles i imponents dimensions de l'entorn natural.

Si des de la part superior les catarctes impressionen, des del nivell de l’aigua acollonen directament. La idea que tenim tots al cap, és que ens hi acostarem i prou, però ningú no ens ha dit que la gràcia està en travessar-les... sí travessar-les per sota... Solament acostar-s’hi, hom se sent infinitament petit davant l’enorme quantitat d’aigua que, 30m més amunt s’abalança al buit.

El patró disminueix la velocitat, deixant la potència justa per no tornar enrere, tot fent esses en mig de l’impetuós corrent que malda per fer-nos tornar riu avall. Durant una estona ens és possible admirar l’espectacle i finalment avisa que guardem ben bé les màquines amb les bosses de plàstic. Quan tothom és a punt, amb un ferotge bramul provinent dels motors, que destaca inclús per sobre el de les cascades, ens fa agafar amb força a les cordes i mentre la proa, on som nosaltres s’alça encabritada definitivament cap a sota un dels salts de Los Dos Mosqueteros... Tot d'una, tones i tones d’aigua ens cauen a sobre, mentre la motora passa a fregar del roquissar... el picar de l’aigua a sobre el cos sembla que serà el final, però tot de sobte sortim per l’altre extrem... Miraculosament tots som vius i més que sorpresos. Tornem-hi, la proa torna a enfilar el salt i de nou tones i tones d’aigua a sobre... Excepcional, una experiència excepcional, alliberament d’adrenalina a tope i una sensació de benestar impossible de trobar en altres accions... L’acció es repeteix un parell de cops més i després el pilot deixa una estona que els ànims es calmin, abans de tornar, de nou a tota màquina, riu avall fins a l’embarcador, tot fruint del sol, l’aire i la velocitat. Ha estat una experiència vital que no oblidarem mai més.

Mentre retornem amb el petit tren que ens ha portat fins ací, hom pensa que tot i estar completament xop, amb la calor que fa s’assecarà amb rapidesa. Bé, doncs si això succeïa a les 10h del matí, a les 17h de la tarda encara estàvem absolutament xops... No hem comptat que l’elevat índex d’humitat impedeix que la roba s’assequi... En fi, fins a l’arribada a l’hotel no ens podem canviar...

Al dia següent, un del grup amb el que anem, fa una volada en helicòpter i ens passa algunes fotografies aèries de les meravelloses Cataratas de Iguazú des de l'aire...

Dins la zona d’influència de les cataractes, de qualsevol forma d’un atractiu remarcable, queda potenciada la seva encisadora bellesa per l’encant de la selva. Exuberants boscos de tot tipus d’arbres subtropicals, bambús i falgueres cobreixen el terreny d’un verd intens, donant un toc encara més atractiu a cada una de les caigudes d’aigua.

Tucans, lloros, i altres ocells multicolors, voleigen a través del fullatge selvàtic dels arbres, d’exòtiques orquídies, enormes begònies i multitud d’altres flors salvatges, mentre els sentits s'omplen de sensacions i la vista de bellesa.

A la tarda ens arribem fins a l’Hito de las Tres Fronteras, on l’Iguazú desemboca, ara amb aparent placidesa, al Paraná. En aquest lloc, l’amplada que porta oscil·la entre els 250 i els 400m, depenent de l’altura del riu. Des d’ací s’observa clarament que les aigües dels dos rius no es barregen immediatament, sinó que durant força quilòmetres les aigües clares, netes i verdoses, formant remolins provinents de l’Iguazú, transcorren paral·leles a les del Paranà, rogenques i obscures sense barrejar-se, fins que lentament acaben fusionant-se ambdues.

El sol ja ha allargat les ombres fins a l’infinit i la quietud nocturna ha pres el relleu. L’ambient selvàtic, però, no ha emmudit, ans al contrari s’ha anat poblant de milers de nous sons, el que ens indica que si bé alguns dels seus habitants es retiren a descansar, per altres comença la seva vida. En definitiva, és el que en podríem anomenar els sons de la selva primigènia... Una veritable meravella i un luxe pels sentits.

L’endemà tot acabarà. Al migdia ens venen a buscar per portar-nos a l’aeroport. Abans, però, i com que hi ha força temps, decideixo anar a l’entrada del parc per fotografiar el rètol d’Iguazú. Aparentment no hi ha cap problema, però... Només sortir de l’hotel ja noto una calor asfixiant, però el rètol solament és a uns tres quilòmetres i penso que serà una agradable passejada, totalment sol. Al cap de cinc minuts ja estic suant i poc més tard estic totalment xop per la calor i l’alta humitat. Arribar al rètol es converteix en un assumpte d’amor propi i segueixo tant sí com no.

Quan aconsegueixo fer la fotografia ja estic absolutament xop... i pensar que encara queda tota la retornar... Els dubtes de si podré arribar sense convertir-me en un toll d’aigua comencen a voltar pel cap. La miserable distància dels més o menys 3km es converteix en un calvari, però aconsegueixo arribar, suat i deshidratat, però amb vida i sense haver-me convertit en un bassal d’aigua... La última experiència argentina...

 

Epíleg: Pujar
Argentina és un enorme país de contrastos en el que hi conviuen el calor i el fred, les sabanes i les selves, les geleres i les platges, els insectes i els mamífers marins més grans del planeta. Argentina és tot això i molt més. És misteri, alegria, bellesa, sensacions, les seves gents... Però per sobre de tot és una gran terra, també d’acollida, que un dia rebé molts lluitadors per la llibertat i desplaçats de l’Espanya republicana, i que no deixa indiferent ningú. Un cop es coneix, sempre en queda un record inesborrable, la llavor que, un dia, n’impulsarà el retorn...

Barcelona, Gener 2005

Pujar

 

Porteny: del port, que viu al port. Gentilici de la gent que viu a Buenos Aires.

Guanaco: del quechua wanaku, és un mamífer rumiant de la família dels camells, pròpia d'Amèrica del Sud. Animal silvestre, elegant, d'óssos fins amb 1.60m aproximadament d'altura, que voreja els 90kg de pes.

Patagònia: En tocar terra Magallanes durant el seu viatge, va veure sobre la neu unes petjades humanes molt grans. Es tractava de les petjades deixades pels peus embolicats en pells dels indis tehuelches –nom genèric del conjunt d’ètnies ameríndies de la Patagònia-. Els indis tehuelches, però, tenien una altura molt superior a la dels europeus de l’època, amb el que semblaven gegants. Magallanes els anomenà peus gran o patones, el que ha derivat en patagons pels habitants i Patagònia per l’àrea geogràfica.

Tierra de Fuego: el nom de Tierra de Fuego el va donar Magallanes a aquests paratges, en arribar-hi i veure estranyes fogueres i columnes de fum dispersos enmig de les boires i que semblaven surar sobre l'aigua. La explicació és que els pescadors yàmanas natius encenien els focs dins les canoes per escalfar-se i cuinar, donant la sensació que els focs flotaven sobre l'aigua.

Yàmanas: indígenes nòmades canoers, pescadors-recol·lectors marins, que habitaren la zona més austral del con sud, a la zona dels canals foguins. La major part de la seva vida la passaven a les canoes. Les dones eren les que portaven les canoes i les que sabien nedar. Malgrat les molt baixes temperatures de la zona, els yàmanas portaven poca roba, i resistien el fred gràcies al greix de llop marí que es posaven al cos. Actualment queden molt pocs yàmanas que viuen a l’illa de Navarino, estan fortament aculturitzats i quasi ja ni parlen el seu idioma natal.

Pujar