Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Una escapada tardana: Pujar

Allò que en un principi va ser concebut com una escapada de dos dies i una nit, es va acabar convertint en una escapada de tres dies i dues nits.

Sortim el 9 d'octubre en direcció a Tírvia, sense presses, amb la intenció de gaudir del viatge i dels paisatges d'aquesta meravellosa terra que és Catalunya.

Lentament se succeeixen diferents escenaris característics de cada comarca per la que passem. De la bulliciosa Barcelona a la seca Segarra, l'Urgell, el Segrià, la Noguera, i els imponents Alta Ribagorça i Pallars Sobirà. El temps és magnífic, la calor ha remés força i la fresca és molt suportable. De fet només portem la roba posada i no és precisament per abrigar.

La primera parada interessant és a l'Argenteria. Aquesta meravella geològica formada pel lent i constant degoteig de l'aigua es troba, avui, trista. Ja no hi cau la quantitat d'aigua com ho feia anys enrere i, a sobre, ha estat arraconada a causa de la construcció de la nova carretera, més ràpida, però també més lletja i avorrida. No hi ha ningú, el que ens permet respirar l'ambient amb total tranquil·litat. Aquest oblit, però, em fa recular en el temps, en aquells anys que anar als Pirineus d'excursió era, ja solament pel viatge, tota una aventura. Aquest era un dels llocs que solíem admirar i, ara, després de tants anys, ho tornem a fer la Maria i jo; ella per primer cop i jo amb l'enyor d'aquells anys, però una enyorança sana, en la que no hi té cabuda l'intent de retornar-hi, sinó que té tot el bon regust del temps ben utilitzat.

Pallars Sobirà: Pujar

Els paisatges es van obrint lentament, mostrant tot el seu encant, a vegades amb una luxuriosa vegetació i sempre abrupta i feréstega, que fa pensar en Móns aparentment perduts en el temps, mentre ens acostem a Sort.

Un cop assegurat l'allotjament, reprenem la marxa cap a Tavascan on acaba la carretera.

Ens crida l'atenció, a Ribera de Cardós, un vell i robust campanar grisenc, de planta quadrada, que suggereix més una finalitat defensiva que pietosa, amb les finestres que semblen observar-nos, des de les seves conques buides i cansades, per sobre la vegetació. És el campanar de l'església de Santa Maria, del SIX i, per tant, d'estil romànic, encara que modificat al SXVIII.

La tranquil·litat de l'espai és total. La sensació és que el temps s'ha aturat i que tot és de la mateixa manera que quan se'n va finalitzar la construcció. Hom espera veure aparèixer rere el silenciós campanar, algun habitant que no va poder escapar del segle IX. Però tot el que es veu i que acaba donant vida a l'escena, és una diminuta velleta que emergeix de la porta principal. Tampoc és que el temps s'hagi posat en marxa, però alguna cosa s'ha mogut. És una picada d'ullet. Ens preguntem qui omplirà de vida el mil·lenari santuari, fora dels esporàdics viatgers, quan l'anciana mori? Serà ella l'última ànima pietosa que freqüenti diàriament aquest espai donant-li vida?

Ens desviem cap a Arròs de Cardós i, encara més amunt, per una estreta, però preciosa carretera, fins a Ginestarre, situat a 1.264m d'altura. Des d'aquest minúscul poblet es gaudeix d'una vista espectacular d'aquestes valls.

El sol s'està recollint i ho tinta tot de mil colors, mentre podem admirar els boscos que cobreixen les abruptes vessants i comencen a vestir-se de tots els colors del Món. Els ocres, vermells i grocs s'ensenyoren de la vegetació, mentre els fruïts madurs assoleixen tota la seva plenitud que servirà per oferir els últims aliments abundosos a la fauna, abans de l'aparició del renovador i silenciós hivern.

El campanar de la petita església dedicada ,també, a Santa Maria, aquest cop d'un sobri i autèntic romànic, encara que molt modificada en el temps, presideix l'entorn. Tot i estar tancada amb pany i forrellat, ens assabentem que les pintures del seu interior es "conserven" al Museu Nacional d'Art de Catalunya, mentre que el frontal de l'altar es troba Nova York. Un exemple més de l'espoli artístic a que ha estat sotmès el patrimoni català que, sinó hagués estat per la voracitat econòmica d'alguna institució, tal vegada no hauria estat tan intens. Un cop més, això demostra com el clergat lapida els esforços dels seus fidels, per un benefici econòmic corporatiu, per no dir personal. I són aquests mateixos personatges, els que argumenten que cal protegir el capital artístic de l'església... amb diners públics, és clar...


Al poble es poden admirar, encara, algunes cases antigues, que deixen palesa la duresa de la vida en aquestes contrades, tant pel que fa a la durada dels gèlids hiverns, com per les limitades possibilitats agrícoles, basant la supervivència, quasi exclusivament, en la ramaderia.

A ponent s'obre una pista que ens allunya del petit nucli urbà. El sol ja és isard i queda poca estona de llum. La sensació és de pau total. A sota, just
al fons de la vall, s'insinua més que no pas es veu, la cinta fosca de la carretera, que contrasta amb força amb les enormes vessants boscoses i els pregons torrents que l'escorten. Hom s'imagina aquest mateix paisatge amb neu i com ha de ser de dura la vida en aquestes contrades.

A Tavascan s’acaba la carretera i, amb ella, el dia. La fresca comença a fer-se notar i la foscor avança a grans gambades. Tot sembla haver-se aturat. No hi ha ningú als carreres i l'olor de la llenya cremada a les llars ho inunda tot, preparant els sentits per l'hivern que arribarà. Només la fresca, l'etern cant de l'aigua i nosaltres semblem habitar aquest Món. Cal tornar a raser.

Estany de Sant Maurici i Encantats: Pujar

El dia es lleva radiant, amb una fresca i assolellada sensació característica d'aquests matins de tardor al Pirineu. Volem arribar-nos fins a Espot i, des d'allà, a l'Estany de Sant Maurici. Un cop més volem deixar-nos captivar per la presència i majestuositat dels Encantats i del seu entorn salvatge.

L’aproximació al Parc Nacional d'Aigües Tortes i Sant Maurici és una successió de diferents paisatges que inunden l'esperit. En ser un dia entre setmana, no hi ha trànsit, el que ens permet gaudir a fons del viatge.

Espot ha canviat molt des de l'últim cop que vam ser-hi. Enrere ha quedat aquell poblet petit i tancat en ell mateix, deixant pas a un poble plenament consagrat al turisme. Els habitatges de nova construcció ho envaeixen tot, trencant l'encant romàntic i recollit que havia caracteritzat Espot no fa massa anys. Les bones infraestructures que hi menen han acabat amb l'isolament ancestral d’aquests petits nuclis pirinencs. La modernitat i el "progrés" han esdevingut imparables. La reflexió que ens fem és fins a on arribarà aquesta expansió i si serem capaços de mantenir l'equilibri entre el progrés i la conservació d’un model de vida, que inevitablement ha entrat en perill d'extinció.

Cal deixar el cotxe al començament del Parc i seguir a peu. La temperatura és molt agradable i el camí es fa molt grat. Els paisatges que es van obrint gradualment en guanyar altura, són cada cop més espectaculars i lluminosos. Lentament, com desvetllant el misteri, els Encantats es van descobrint a la vista del viatger. Primer d'esquena, mostrant la gepa gens impressionant, però molt amunt. Poc a poc va mostrant el perfil, cada cop més estilitzat, per acabar presentant-se de cara. Esvelts i altius, els dos pollegons s'alcen cap a les altures, desafiant a aquells que s'atreveixin a coronar-los. A l'enforcadura, les dues agulles minerals que segons la llegenda pertanyen a dos caçadors, munten guàrdia per tota la eternitat. Diu la llegenda que un diumenge, dos caçadors van evitar anar a misa per enfilar-se muntanya amunt i ser els primers en caçar l'isard. Per aquest motiu van ser maleïts i convertits en pedra, just al coll que formen els dos pollegons, i que es poden veure clarament. Ja ho sabeu, doncs, no podeu deixar d'anar a misa el diumenge per ser els primers a arribar a la platja, sinó...

La joia de l'escapada: els Encantats, emmarcats pel llac de St. Maurici, s'han obert totalment a la mirada del viatger. Hi ha alguns visitants, pocs i asiàtics, amb la seva peculiar manera d'anar pel Món. Amb sabates de carrer, barrets estrafolaris i roba com per visitar un malalt, han arribat amb tot terreny i no es mouen del lloc estrictament "urbanitzat" -passarel·les de fusta-. Tampoc no es barregen amb la resta del Món, són absolutament endogàmics. Curiosos aquest personatges.

Els Encantats, però, absorbeixen tota la nostra atenció. Quina meravella, quina grandiositat ens ofereix la natura. Són, sens dubte, una de les muntanyes més emblemàtiques dels Pirineus. Un petit recorregut per les ribes del llac, ens donen noves visions d'aquestes dues agulles, al mateix temps que les flaires de la vegetació inunden els sentits. Encara és possible percebre l'olor de les resines i olis aromàtics que la calor arrenca a la vegetació i la terra, talment com si fóssim a ple estiu. Això, juntament amb l'immillorable i tranquil entorn, és una sort de bàlsam per l'esperit.

Son del Pi: Pujar

Direcció a València d'Àneu, transitem per una carretera amb unes vistes magnífiques sobre la Plana d'Esterri i el pantà de la Guingueta, emmarcat per altes i compactes muntanyes, que desborden la imaginació. La tranquil·litat i la pau en són els principals encants. Hom desitjaria que el temps s'aturés per poder beure fins a l'última gota d'aquest magnífic ambient.

Son del Pi és un minúscul poblet arrapat a la vessant rocallosa, poc apta per l'agricultura, que estaria deshabitat sinó fos per les cases de segona residència que en mantenen la vida. Son es troba a 1.393m d'altura i és un dels nuclis habitats més alts de les Valls d'Àneu. L'església romànica que presideix l'enclavament del segle XIII i el campanar, restaurat recentment, mostra clarament l'estil dels mestres constructors de la veïna vall de Boí. Just al costat es troba la torre del Comunidor-Torre dels Rellotge, de planta rodona, que era utilitzada per congregar el poble. Etimològicament, comunir vol dir conjurar amb oracions i exorcismes, en aquest cas el mal temps. Estricament, un comunidor és una petita edificació en forma de porxo, oberta als quatre vents, situada molt a prop de l'església, on el capellà, en processió solemne, comunia les tempestes que s'albiraven, per evitar les pedregades i altres calamitats meteorològiques. Aquest peculiar comunidor de Son, però, no té les característiques "clàssiques", sinó que suggereix més aviat un enclavament defensiu, a més de comunidor, tal vegada a causa de l'aïllament del poble, que el convertia en vulnerable, per la seva posició estratègica en la comunicació entre dues valls -Vall del Noguera Pallaresa i del riu Escrita-, així com a les dures condicions climàtiques de l'indret.

Ambdues construccions donen un aire inequívocament medieval a un lloc d'una bellesa excepcional. Terra de cavallers, bruixes i follets, el viatger es troba immediatament immergit en aquest ambient màgic.

Port de la Bonaigua: Pujar

Durant molts anys, el Port de la Bonaigua havia estat l’únic nexe d’unió entre el Pallars i Era Val D'aran. La neu, les esllavissades i el fred el convertien en un pas molt perillós que romania tancat fins a vuit mesos l'any. Actualment, amb la millora viària, el descens de les nevades i les màquines llevaneus, aquest pas és manté obert quasi tot l'any.

Les vistes des dels 2.072m del Port, és d'una grandiositat difícil d'explicar. El Tuc de Saboredo -2.829m- i el Bassiero -2.908m-, treuen el cap nevat per damunt de tot, mostrant tota la seva puixança, mentre que la mirada es perd fàcilment en l'espai il·limitat d'Era Val d'Aran. Hom se sent molt petit davant tanta meravella, mentre el vent fresc dels cims n'acarona a uns i fa agafar ferd a altres, una esgarrifança d'emoció recorre l'esquena.

El sol ja s'amaga i el ferd es fa més viu. Les neus dels cims gegants propers alerten que som a la tardor i que l'interval de temperatures és molt acusat. En molt poc temps passem d'una temperatura agradable a un fred respectable. Cal tornar a buscar recer.

Tírvia: Pujar

L’antiga Trivium (Tres Vies), s'alça altiva sobre un turó a 991m d'altura. Antigament era una vil·la fortificada en la seva totalitat, ja que es troba a la capçalera de tres valls i era un punt estratègic de primer ordre. Va estar ocupada successivament, fins que, durant la Guerra Civil va ser totalment destruïda. Actualment és un petit llogarret que ha aconseguit recuperar un notable encant rural.

Del centre del poble surt una carretera estreta i recargolada, que mena fins a Farrera de Pallars, passant per Burg. Poc a poc anem guanyant altura i Burg apareix arrapat a la vessant rocallosa. Els sostres de pissarra de les seves cases, delaten els rigors hivernals que pateixen els seus habitants. Traient d’aquests sostres, l'estampa que ofereix Gurb de lluny, ens recorda insistentment altres poblets similars que vam veure al Marroc, igualment aferrats a la roca i perfectament integrats en l'entorn.

En passar per un petit bosquet, un esquirol ens observa primer i fuig a continuació. El seu cos marró contrasta vivament amb el fons verd i ens permet prendre una fotografia poc abans de desaparèixer entre la vegetació.

El temps passa lentament i gaudim profundament de l'últim dia d’escapada. Els primers dies d'octubre ens regalen un ambient excepcionalment bo, amb una temperatura molt agradable.

Vall Ferrera: Pujar

L'última etapa és la Vall Ferrera. El seu nom li ve donat per la gran quantitat de roca ferruginosa que formen aquesta vall. L'enorme riquesa mineral de ferro, va fer que nombroses fargues i forges s'instal·lessin a la vall, proporcionant una forta empenta econòmica i molts llocs de treball als seus habitants, que combinaven aquesta activitat amb la ramaderia. A l’època medieval, aquest ferro s'exportava a diverses destinacions de la Corona d'Aragó. Cap a finals del segle XIX, però, aquesta activitat va caure en desús i les fargues van anar tancant una rere l'altre. Actualment, la base de la subsistència és el turisme, que ofereix els encants naturals de l’entorn, a més de ser una vall base per multitud d’ascensions als gegants que o ve voregen o bé ultrapassen els 3.000m, com la Pica d’Estats -3.143m-, el Sotllo -3.114m- o el Monteixo amb 2.905m.

Epíleg: Pujar

El sol nom d’aquesta serralada, Pirineus, ja incita la imaginació a somiar. A cavall entre Catalunya i Catalunya nord, és cert que ha estat un element orogràfic de separació entre països així com moneda de canvi entre governs, però també ha estat un element cohesionador de cultures. Ja Anníbal els travessà amb intencions bèl·liques, però molts més viatgers, pastors, comerciants i aventurers, ho feren i ho fan amb ànim pacífic.

La seva naturalesa feréstega i aspra ha incitat l’ésser humà que l’ha habitat en el passat i que l’habita en el present, a desenvolupar estratègies de subsistència molt eficients, que l’han portat a reeixir en l’embat per la supervivència.

El seu aïllament ha forjat nínxols culturals d’un enorme valor artístic, arquitectònic i sociocultural. El romànic català ha estat un baluard artístic, únic al Món, que ha donat a conèixer una personal manera de pensar, de plasmar creences i de construir temples amb els materials que tenien més a mà els seus constructors. L’austera senzillesa de les línies dels campanars, així com els frescos dels murals interiors, estan carregats d’una força plàstica més que notable. Aquesta pregona i sòbria bellesa és l’extrapolació del caràcter dur i perseverant, però també amable i acollidor de les seves gents.

Els seu cims altius, que voregen i sovint superen els 3.000m d’altura, han atret, des de sempre, els exploradors primer i els muntanyencs després i han estat una excel·lent escola de convivència i camaraderia, en la que molts joves han après el significat i el valor d’allò que en diem “l’altre”, l’altruisme, en contraposició al “jo” egoista. També ha significat una excel·lent formació de les persones en els conceptes de responsabilitat i tenacitat, en els que l'esforç personal pot portar a fer front als reptes de la vida amb algunes garanties d'èxit.

En la vessant ecològica, des de fa pocs anys que s’està intentant reintroduir el fantasma dels boscos, l’ós bru, no sense multitud de veus en contra, però també veus que aplaudeixen la decisió. La nova presència d’aquesta espècie, extingida per la mà de l’ésser humà no fa massa, no farà més que enriquir la biodiversitat d’un massís, massa temps assetjat per diversos interessos poc clars, especialment urbanístics.

Els Pirineus, de la Mediterrània fins al Cantàbric, han de convertir-se en un Parc Natural integral, en el que la natura pugui seguir sent lliure de pressions de tot tipus. Solament així s’aconseguirà la preservació de la immensa riquesa natural, artística i social d’un territori d’excepcional bellesa.

Barcelona, agost del 2009 Pujar