Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Veure mapa més gran

03/05/2009.- Diumenge. El dia comença bé. Ens llevem no massa d’hora, però llestos per iniciar el viatge.

Un cop ja a l'aeroport, veiem força gent, tant dels que desembarquen d’algun vol procedent de no sabem on, com de gent que deambula per l’aeroport, especialment asiàtics, amb la mascareta posada. El dubte que tenim és si tenen por que els encomani algú la Grip Porcina –més endavant anomenada Grip A-, o si són ells els que no volen encomanar-la. Aquest tema de les mascaretes serà recurrent durant tot el viatge, però especialment ho hem vist amb asiàtics.

L’embarcament també és tranquil i sense presses. De fet, l’avió no va ple del tot i haguéssim pogut canviar de seient sense problemes. A 857km/h, volem a 7.900m d’altura, salvant el 2.774km de distància que hi ha entre Barcelona i El Caire.

Només es veuen núvols i un cel molt blau. El sol sembla que no es mogui i que no passi el temps. Dinem menjar d’avió: peix amb arròs i, per beure, cocacola –ecs.

Ja n’estem farts, però sempre ens queda llegir.

18.30h. Canvia la llum. Volem per sobre un inacabable mar de núvols que, imagino, amaga l’altre mar d’aigua, 8.000m per sota. El sol, però, segueix el seu camí immutable.

4h de viatge i el temps passa indolent i pla, quin avorriment!!! Seguim llegint. La televisió de l’avió passa unes pel·lícules que fan por d’avorrides.

Hi ha una parella, imaginem de germans, que s’assemblen com dues gotes d’aigua. Ella prima i amb el rostre angulós, com el d’ell. També els dos, amb ulleres i cara llarga i prima. Ell té una veu fina, que resulta estranyament inquietant.

La Maria fa fotografies a l’univers eteri dels núvols. 18:50h els avisos lluminosos i sonors indiquen que cal cordar-se els cinturons. Sembla que comencem a baixar. Només som a 166km de El Caire i la nau es capbussa dins els núvols.

Hem passat d’un tediós dia assolellat, a una foscor quasi nocturna. Naveguem per entre una espessa boira i, fora, tot és fosc.

Avancem 1h el rellotge, que és la diferència horària que hi ha entre els dos meridians. Ara són les 19:55h, hora egípcia i volem a 5.900m d’altura.

Seguim al bell mig del no res, dins de la fosca boira i l’avio comença a rebre fortes sotragades degudes a les turbulències.

20:15h. Collooons quina aproximació. Entre bot i bot, despenjades i remuntades brusques, quasi em marejo. S’ha fet de nit en cinc minuts. Serà la curvatura de la terra? D’un dia assolellat i monòton, hem passat a negre nit. Aquesta situació, entre angoixant i adrenalínica, s’allarga força estona fins que la nau aterra suaument a la pista d’aterratge de l’aeroport del Caire.

Ja som a Egipte i la penya solament parla àrab i anglès, ai, ai, ai...

La primera impressió, en sortir de l’avió, és una fuetada de vent calent que contrasta vivament amb l’aire condicionat de l’interior de l’avió i un estrany ambient, com si hi hagués calitja, però molt seca.

Dins l’aeroport sorprèn la quantitat de gent que porta mascaretes. On hem anat a parar? Fins i tot a la primera línia de la duana hi ha, imaginem, sanitaris amb roba de risc químic –granota blanca de paper, fundes per les sabates i còfia del mateix material— i mascaretes. Aquests controlen especialment els passatgers que tenien l’origen del vol a Sudamèrica i especialment els mexicans. Més endavant ens n’assabentarem que altres viatgers de la península també han hagut de passar el control i, que fins i tot, els han pres la temperatura corporal a l’orella. És tracta d’una paranoia global.

Penso que és una mostra més del poder d’alguns grups de pressió, per posar la por al cos dels ciutadans per dues raons. Per una banda per poder-los tenir controlats i atemorits. D’aquesta manera són més fàcils de controlar, més dòcils, més receptius a les consignes venen de dalt. Per l’altra, pretenen demostrar qui mana, qui té el poder –més val que cregueu, ja que nosaltres tenim el poder de la curació-, sembla que vulgui dir el missatge.

Ens rep l’Abdul, qui ens ajuda amb els tràmits duaners –el visat— i ens fa córrer fins al cotxe, mentre va a buscar una altra parella, la Pilar i en Mario, de Begues, amb els que coincidirem en alguns llocs del viatge.

La circulació a El Caire és un caos. Només se senten botzines, es veuen llums i llumetes i anem sempre amb la sensació de risc imminent rascades provocades o, en el pitjor dels casos, de col·lisió.

Els vianants, però, són tot un altre Món. Travessen torejant els cotxes i jugant-se la vida a cada passa que fan. El Caire, una ciutat de 20.000.000 d’habitants i, de moment, ni un sol semàfor.

El microbús deixa la Pilar i en Mario al seu hotel i els espera. Després ens porta a nosaltres i també s’espera. Dins l’hotel, els tràmits pertinents els fa l’Abdul. Ens apressa perquè contractem la Nit Cairota amb ell, com si tingués pressa. Finalment ho fem. D’aquesta manera és ell qui cobra la comissió.

Ens pregunta si volem sopar, que ens pot portar a un lloc que ell coneix i, a més, el propietari parla espanyol. Ens temem que aquesta actitud serà una constant tot el viatge: et porten a un lloc que ells coneixen i cobren comissió. Acabem d’aterrar i ja ens han aixecat la camisa per primer cop. No sopem malament, a base de molts plats diferents, però tampoc surt econòmic i, evidentment, no els acabem.

01:05h. Estem cansats i demà ens despertaran a les 05:00h per agafar un altre vol cap a Luxor. Ja som a l’Egipte de les matinades infernals. El circ ha començat.

04:25h. Dins l’habitació fa una calor infernal i no podem obrir la finestra, ja que amb el soroll dels aires condicionats, de l’intens tràfic i el pesant aire nocturn encara seria pitjor. Com no podia ser d’una altra manera, ahir no vam comprar aigua i tenim set i la nevera de l’habitació és buida. Hem passat molta set, tanta, que no ens ha deixat dormir.

04:30h. Espectacular. El muetzí fa la primera crida a l’oració del dia, per tal que els fidels acudeixin a la mesquita. Per a mi, sempre ha estat una situació molt interessant, especialment aquesta primera crida amb plena fosca. No em sap gens de greu despertar-me per sentir-la.

04/05/2009.- Dilluns. 05:00h. Sona el telèfon. És hora de llevar-se, fet que no ens molesta gens, ja que la nit ha estat horrorosa.

05:45h. Ens passen a buscar per portar-nos a l’aeroport. Quina set tenim encara... Més que esmorzar, simplement ens ofereixen alguna cosa perquè no ens morim pel camí; dos cafès i un suc.

Comença a clarejar, però una mena de cortina estranya ho cobreix tot i impedeix que el matí es llevi clar i assolellat. Pensem que seria boira o contaminació, però resulta ser arena en suspensió. Bufa vent, possiblement de Xaloc que ho sepulta tot sota un mantell sorrenc. És curiós.

El viatge fins l’aeroport es ràpid. És molt d’hora i el trànsit encara és fluid. El Caire, sota aquest ambient encara és més trist. Edificis foscos, com ruscs amuntegats els uns al costat dels altres, sense personalitat ni gràcia i molts cotxes coberts amb una lona o funda, donen una impressió de ciutat anodina, deixada, trista i bruta, molt bruta. Quan la ciutat fosca comença a perdre aquest aspecte, la cosa canvia una mica i s’endolceix l’amarga percepció inicial. De sota manera, ho haurem de contrastar més endavant.

El caos que presideix l’aeroport internacional de El Caire, és una extensió del caos circulatori dels cotxes. Hi ha molta, moltíssima gent i les instal·lacions són molt petites i absolutament insuficients pel volum de passatgers que s’hi mou. Treure el bitllet per Luxor és molt lent i les cues no es mouen. Encara sort que ho tramita el guia. A sobre, de la mateixa manera que l’estació de França de Barcelona, l’únic pannell que hi ha a la sala on som, no funciona. Però almenys ací hi ha un individu que, cridant, informa de la destinació i del número de vol de les diferents sortides. Això sí, en àrab i en anglès. Nosaltres ens fixem amb la gent que embarcarà amb nosaltres i, quan ells s’aixequen, ho fem nosaltres. Ja que no sabem anglès, ens hem d’espavilar com sigui.

Ací també, molts asiàtics, per no dir tots, van decorats amb mascaretes. No sabem en què deuen pensar aquesta gent...

En sortir de l’aeroport, una veritable onada de calor asfixiant ens assota. Finalment sortim cap a Luxor. Ací, per sobre els núvols, el cel és d’un blau intens i el sol escalfa ¿massa?. Quina son entra...

Arribada a Luxor sense novetats. Per fi estem en condicions de confirmar-ho: hem viscut una tempesta de sorra, que no té res a veure amb les de les pel·lícules, però que no deixa de tenir el seu encant. Fa una calor asfixiant i el polsim sorrenc es posa arreu. Sort que dins la motonau, la Florence, hi ha aire condicionat, cabines incloses.

Rebuda a la sala d’estar de la nau, de part de qui serà el nostre guia durant aquest tram del viatge, en Gabriel. Ens explica la distribució del temps que farem i apunta que aquest viatge no és un viatge qualsevol. Que no és un viatge de sol i platja, sinó que és un viatge cultural i, que aprofitar el temps, significa matinar i llargues estades sota un sol, de vegades de justícia. Ja ens avisa que demà, toca diana a les 04:30h.

Fora fa una calor infernal i un vent calent del dimoni i tot just som a començaments de maig. No volem ni pensar què deu ser això a l’agost. De tota manera, i tenint en compte que som en un gran riu, aquesta calor és molt seca i se suporta bé. Bé, almenys això esperem que sigui en endavant, per què ara, amb aquest xaloc, és insuportable.

13:45h i ja hem dinat. El menjar a la motonau és de bufet lliure i força bo. Hi ha varietat i fa de bon menjar. Ens ve molt de gust una migdiada, que gaudim molt, ja que estem cansats. A les 23:00h arriba un vol de la península que s’afegirà al grup. La Maria ho porta molt bé, li està agradant molt i s’ho passa de pel·lícula. Per ella tot és nou i tot és per descobrir i estrenar.

La resta de la tarda anem a rular pels voltants de l’embarcador. El xaloc és un vent persistent que bufa del sud-est i, que travessant el desert, arrossega sorra, al mateix temps que es reescalfa en fregar per sobre la superfície arenosa. La durada d’una tempesta de sorra és variable i pot durar diversos dies o solament algunes hores. Aquesta és de primera divisió, ja que dura uns quants dies sense interrupció. Aquest vent també és el responsable que molts dels monuments egipcis hagin o encara estiguin enterrats sota la sorra, el que sens dubte ha contribuït a la seva conservació.

Caminem cap el pont que es veu davant nostre i que uneix la riba oriental i l’occidental. Durant l’anada, la Maria porta el cabell solt i voleiat pel vent. El color vermell foc atreu les mirades de qualsevol conductor que passa pel nostre costat. Toquen la botzina i saluden. Això es repeteix tota l’estona. En arribar quasi al final del pont, ens adonem que el sol, tot i semblar inofensiu, velat darrera la cortina polsosa, crema de debò. Sembla que no escalfi. Error. El que passa és que la sensació de calor no és real, degut a que ara l’aire no és tant calent com abans i el sol comença a estar ja força baix. Ra segueix escalfant i cremant. Per aquest motiu, la Maria decideix posar-se una jaqueta lleugera i es recull i amaga el cabell sota un mocador blanc. A partir d’aquest moment la freqüència de les botzines baixa en picat. Ara la confonen amb una musulmana...

Els egipcis, com la majoria dels magrebins són molt simpàtics, però tot allò que tenen de simpàtics ho tenen de pesats, però si s’aprèn a saludar o simplement a aixecar la mà quan ells saluden, un somriure d’orella a orella els il·lumina la cara a ells i l’existència al viatger. Val la pena posar-ho en pràctica.

Tot just han passat 24h a Egipte i ja sembla que portem una eternitat. Barcelona, la vida rutinària, les coses de cada dia, queden lluny, molt lluny. Quin luxe...

05/05/2009.- Dimarts.Luxor, Vall dels Reis i Colossos de Memnon. Pujar 04.30H. El telèfon avisa que ja és l’hora.

A les 05:30 sortim cap a la riba oriental, en bus. Serà un dia maratonià. Es veuen moltes coses, però molt superficialment. La cosa és respondre si hi ha alguna altra manera de veure-les amb el mateix temps.

Sigui com sigui, a les 13:30h arribem de tornada a la motonau. Hem passat molta i molta calor. La primera parada que fa el bus és davant els colossos se Memnon. L’Egipte modern és encara molt clàssic. No desentona gens la vida tradicional amb els magnífics monuments a l’eternitat de 3.000 anys enrere, però sí que ho fa la vida occidental.

Els Colossos de Memnon, les dues gegantines figures que flanquejaven les portes del pilono del temple d’Amenofis III, del qual ja no en queda res més que ells, segueixen impertèrrits el pas del temps. La boira arenosa segueix donant una pàtina bruta i desagradable a l’ambient. Aquest enclavament és de visita obligada abans d’entrar al recinte sagrat de la Vall dels Reis, ja que es troba en el seu camí.

Abans d’iniciar el camí, però, ens hem hagut de reunir diversos autocars per tal de poder ser escoltats per vehicles militars. No és possible la visita d’aquesta zona sense muntar un comboi de seguretat.

La Vall dels Reis –Wadi el-Moluk— és el resultat de comprovar com la presència de les imponents piràmides eren el reclam perfecte pels saquejadors de tombes. Per evitar el robatori de tot allò que els era necessari als faraons pel seu llarg viatge final, aquest van decidir enterrar els seus cossos i pertinences en un lloc amagat i protegit.

En aquesta vall es reunien dues de les condicions per aconseguir-ho; per una banda la gran muntanya, als peus de la qual s’obrien els sepulcres, té forma piramidal, amb el que d’alguna manera ja garantien l’enterrament en aquesta mena d’espai. Per l’altra, era un lloc apartat i relativament fàcil de protegir.

Les tombes van ser tallades directament a les roques i es van decorar profusament amb jeroglífics que representaven tant aspectes habituals de la vida diària dels faraons, com de les seves gestes militars. Això contrasta vivament amb l’absència total de decoració a l’interior de les piràmides.

L’entrada a les primeres tombes era directament tallada a la roca, sense decorar-la, mentre que sí que ho estaven les darreres. Posteriorment, aquestes entrades eren segellades i tapades per evitarne la seva localització i saqueig.

Tot i que la feina és titànica, encara avui en dia s’està excavant la Vall del Reis i s’estan fent nous descobriments. Hom pensa que la muntanya encara amaga gelosament un important nombre de sepulcres per trobar, i que no tots els secrets dels faraons han estat trets a la llum. La tomba de Tutankhamon, el faraó-nen, famosa per les seves riqueses i la maledicció que aparentment la protegia, va ser una de les que es van troba intactes, i va desvetllar molts dels misteris d’aquest, fins llavors desconegut, Rei-sol a la terra. El segell que protegia l’entrada i que va desaparèixer, deia: “La mort colpirà a qui destorbi el son del faraó...” Llegenda? Fantasies? Contes de la vora del foc?

La majoria de les tombes descobertes es poden visitar de forma rotatòria. S’obren una temporada i es tornen a tancar poc després, al mateix temps que se n’obren d’altres. Així es pretén protegir-les de la humitat i de l’augment de la temperatura que causa la presència dels nombrosos turistes que les visiten.

Nosaltres vam visitar, en primer lloc, la tomba de Tutmosis III. És impressionant com estan de ben conservats els arrebossats de guix de les parets i els jeroglífics que hi són pintats. Sembla talment com si els haguessin pintat fa molt poc temps. Dins el recinte, la calor és insuportable.

Dins les tombes és prohibit fer-hi fotografies i també és prohibit entrar al recinte de la Vall amb càmeres de vídeo.

La segona és la tomba KV 47, la de Siptah, a la que s’arriba després de pujar uns trams escales, ja que es troba en un dels braços de la Vall, amagada en un pregon racó inhòspit i fresc. La entrada és una simple obertura allargada excavada a la roca calcària, de la que arrenca un altre tram d’escales que porten al seu cor, al de la tomba, però també al de la muntanya que l’acull.

L’ambient, a l’interior és sufocant, degut a la calor, tot i que no hi ha un excés de gent. Les parets segueixen la mateixa tònica que d’anterior; enguixades i plenes de jeroglífics amb representacions de la vida quotidiana. A la cambra mortuòria, en un petit túnel cec, hi ha unes magnífiques pintures que representen al faraó Siptah que és momificat per un déu amb cap de marrà i sota l'atenta mirada protectora de la cobra. Tot plegat és d’una bellesa que no deixa d’encisar per la seva senzillesa.

La forta sensació de calor que dóna l’aire carregat i constantment remogut per dos petits ventiladors, obliga el visitant a apressar el pas per sortir.

Fora, la vida sembla no haver canviat gens en 3.000 anys. Els bigarrats i estrambòtics vestits dels turistes, amb les seves presses, en gran mesura atiada pels guies, contrasten amb les vestimentes i a una certa indolència dels autòctons.

Alguns treballen en les noves excavacions, mentre que altres miren i deixen passar el temps, un temps que ha anat passant des de sempre i que, de la mateixa manera que el Nil decanta els seus llims als meandres enriquint la terra, el temps ha assolat l’obra humana enriquint la cultura universal.

La Vall dels Reis és una meravella que caldria respirar amb més calma, aturar-se i impregnar-se del màgic ambient que es percep, però que les característiques d’un viatge organitzat impedeixen.

El petit tren interior que s’utilitza pel transport dels visitants, ens retorna a l’entrada, en la que una multitud espera per entrar al recinte. Ha de ser molt enriquidor poder deambular per aquest espai sense gent. Ens quedem amb les ganes d’aquesta experiència, que promet ser inoblidable. Però el temps apressa i encara queda molt per veure.

Pels antics egipcis, Tebas, la ciutat dels vius, es trobava a la riba oriental del Nil, mentre que la riba occidental, per la que el sol es pon, Iment en Uaset -l'oest de Tebas-, era el regne d'Osiris, el lloc on es troba la gran necròpolis reia i civil i on, també, es van erigir temples com el de la reina Hatshepsut, a la vall de Deir El Bahari -Monestir del Nord-, la nostra pròxima parada.

La primera cosa que crida l’atenció és l’aparença senyorial del temple, amb una gran rampa central que porta a la terrassa superior, amb columnes i estàtues imponents. L’eix central del temple es troba orientat cap al temple d'Amon a Karnak, a l’altra riba del riu. A més, si aquesta línia imaginària s’allarga travessant la muntanya, acaba coincidint amb la tomba de la reina Hatshepsut a la Vall dels Reis.

La calor ja apreta de valent, afavorit per l’ambient polsós i enterbolit pel Xaloc, encara persistent. Malgrat tot no hi ha massa gent i podem passejar tranquils una estona per aquest meravellós paratge. A les vessants de la muntanya es veuen moltes tombes que, encara ara, s’estan excavant. Algun dia estarà tot descobert?

El nostre guia, en Gabriel, ens explica, exactament des del lloc on el 17 de novembre de 1997 hi va haver l’atemptat del grup islamista Al Gamaa Al Islamiya que es va endur per davant la vida de 60 turistes, la història del temple i la seva reina. La resta de l’estona la tenim lliure per descobrir l’espai.

Tot i que la calor apreta, una lleugera brisa fa més suportable el passeig. En aquest temple encara es poden veure restes dels frescos que van decorar la construcció i que es conserven en un estat excepcional. Els colors encara són vius i expliquen perfectament el moment en que van ser pintats. Les estàtues de la reina Hatshepsut que presideixen la segona terrassa, commemoren el seu regant a l’estil dels seus col•legues masculins, amb barbeta postissa i en la posició que adoptaven els faraons. Que fos una dona no era problema per seguir la tradició. Devia tenir un caràcter molt fort, aquesta Hatshepsut.

Desoint el consell de Gabriel, de que agafessim el trenet per baixar, tornem a l’autocar tot passejant per entre la sorra i les calisses mil·lenàries, gaudint de la màgia de l’ambient. Sembla que la pols de sorra ambiental comença a decréixer i la brisa és menys calenta.

De tornada fem una pausa al taller d’uns artesans de l’alabastre. És molt curiós veure com aquests treballen la pedra calcària fins a convertir-la en obra d’art. Evidentment es tracta que comprem alguna peça, de la qual en Gabriel s’emporta una comissió. Però tot i així val la pena veure-ho amb un deliciós te a la menta a la mà i la fresca de l’interior. No deixa de sorprendre’ns l’habilitat i el mestratge del que grava una llosa de pedra amb un punxó o d’una pedra en fa una gerra.

Seguidament ens dirigim a la riba del Nil per traspassar-lo cap a Luxor, cap a Al-Aqsur. On juntament amb la calor, ens esperen unes de les obres faraòniques d’aquells que pretenien la immortalitat i, és ben cert, la van aconseguir. Al-Aqsur -Luxor-, té el que, ací sí que es pot anomenar així, uns temples faraònics.

Només acostar-s’hi ja es pot veure, a l’esquerra, una avinguda amb esfinx de cap humà a banda i banda. Originàriament, aquesta avinguda connectava els temples de Luxor i el de Karnak, però actualment es troba interrompuda per construccions que no tenen res a veure amb l’antic Egipte.

Però sens dubte, allò que corprèn més és a la dreta. Les dues immenses estàtues de Ramses II que presideixen l’entrada al temple, donen la sensació de ser els vigilants que, immòbils durant molts segles, vetllen el seu record.

També hi ha un gran obelisc de 25m d’altura, ple fins a vessar de jeroglífics. Aquest és l’únic element de la parella que encara és a Egipte. L’altre se’l van endur els francesos i el van plantar a París. A canvi d’aquesta meravella, aquests van regalar un rellotge que es troba a la Ciutadella de El Caire que, a banda que no ha funcionat mai, és d’un més que dubtós gust estètic.

Però cal entrar al temple i fixar-se molt en tot allò que ens envolta. Seguim tenint sort i no hi ha massa gent, però la calor cada cop és més forta i s’agraeix l’ombra de les columnes. L’ànima s’encongeix en recórrer aquestes sales sense sostre entre les columnates i admirant les belles històries, incomprensibles pel viatger occidental, de llunyanes batalles i grans conquestes, a costa però, de nombroses pèrdues de vides humanes que, de ben segur, importaven un rave al faraó, senyor de la Terra.

A 3 km del temple de Luxor, al que originàriament estava unit mitjançant un passeig, el temple de Karnak és tota una mostra de solucions constructives que cap altre poble antic o modern ha estat capaç d’igualar. A més de ser el temple més gran d’Egipte, Karnak és tot un conjunt de diversos santuaris, en la construcció dels quals es van invertir més de 2.000 anys. Això dóna una idea de la relativitat del temps, que contrasta profundament amb el concepte que d’aquest en tenien els egipcis amb la de la societat actual.

La famosa Sala Hipòstila es troba formada per 134 columnes de 21m d’alçària, profusament decorades i en les que en algunes encara es poden distingir els colors originals, i distribuïdes en 16 fileres. La calor cada cop apreta més i un passeig per entre les columnes ens dóna un frec respir.

El clima a Egipte, tot i que la vida es desenvolupa al voltant de les ribes del Nil, és extremadament sec: molta calor al sol, però fresca a l’ombra.

Darrera el pilono d’entrada encara es poden veure acumulacions de maons de tova, que van ser utilitzats com a rampes i bastides per la construcció del mur. Aquest fet ens aproxima a la manera com poden haver estat construïdes les piràmides; amb rampes de tova i sorra.

El llac sagrat era el lloc en el que els sacerdots d'Amon es purificaven i realitzaven els seus ritus religiosos. Aquesta piscina també va ser utilitzada pels faraons i les seves esposes per gaudir dels moments de lleure. En aquesta època, diversos treballadors l’estan netejant. Són dins l’aigua i sobre bidons buits, i recullen a mà algues, plantes i altres elements com plàstics i ampolles, que la inconsciència dels visitants ha sembrat en aquest magnífic espai.

Navegant pel Nil. Pujar Ja som a migdia i cal anar cap a la motonau. Aquesta ens espera per salpar Nil amunt. Només arribar s’inicien les maniobres per sortir. El Nil segueix es seu lliscar immemorial, indiferent al viatge que desenes de motonaus estan a punt d’iniciar.

Comença el que té més pinta de ser una carrera contra rellotge que no pas una plàcida navegació fluvial. A coberta ens refem la pregunta de si Egipte es pot conèixer d’altra manera que no sigui corrents d’un cantó a un altre. Tinc la mateixa sensació que el primer cop, que la cursa maratoniana per veure coses és un aperitiu i que el plat fort vindrà un altre viatge amb més calma. Però no és del tot així i ens haurem de conformar amb el que hi ha i, a més, sentir-nos afortunats.

Ahir a la nit el vent va canviar del nord-oest i va refrescar un xic. Avui no ha fet la calor d’ahir, gràcies al suau oratge que regna, però el sol ha escalfat de valent. Ara, a les 19:40h, es pot estar a coberta.

La navegació cap a Esna ha començat a les 15:00h i té tot l’aspecte d’una carrera. Tot i que el nostre Florence no és el més veloç, ni de llarg, va fent, convertint la navegació en un temps mort, que passa lliscant sense entrebancs.

La vida rellisca suau i mandrosa com l’aigua acarona el ventre de la nau. En passar per llocs habitats, els nens, i especialment ells, criden i saluden el pas dels vaixells. Si els tornes la salutació somriuen i segueixen amb els braços aixecats. Maca, molt maca aquesta gent. Viuen amb la gel·laba. Dubto molt que sigui una peça còmode per treballar en les feines agrícoles i ramaderes, les més habituals, però són vestits tradicionals.

La presa d'Esna ens atura i ens col·loquem a la cua de les motonaus que esperen el seu torn per fer la remuntada.

19:50h. Ens movem? Doncs no, només ens desplacem lleugerament sobre una de les bordes. La rapidesa per arribar a la presa d’Esna, és deguda a que els primers en arribar, també seran els primers en creuar-la. Com que no hem estat, ni de bon tros, dels primers, no la passarem fins ben entrada la nit o la matinada. El nostre capità no vol competir, o almenys és el que diu. S’estima més anar a una marxa moderada per tal que el passatge pugui gaudir de la singladura.

No es passarà la resclosa fins a les 00:30h de la nit. Ara com ara restem immòbils a la cua dels que esperen. Quedem amb el guia que ens despertaran quan comenci la maniobra d’encaixament.

00:00h. Sona el telèfon. La maniobra comença. En un primer moment seguim dormint, però els telèfon ens ha desvetllat i sentim curiositat. El panorama és fantasmagòric... Llums, focus, sorolls que surten directament de l’estómac de la bèstia, acceleracions i cops de timó que lentament, molt lentament van aproant la nau cap a la fosca gola de la comporta... Poc a poc entrem al caixó. Solament 1.5m separen les bordes de les parets. Dins l’allotjament hi caben dues motonaus i, amb mitja hora, hem coronat els 15m de desnivell que separen el nivell inferior del superior. Una estona més a coberta per gaudir de l’espectacle, passem per la zona on són atracades les motonaus que baixen i tornem a dormir. Ja tornem a navegar cap al sud a bon pas, cap a Edfú...

06/05/2009.- Dimecres. Edfú. Pujar 06:30h. Ens despertem sense necessitat de despertador. Serà que ja ens hem acostumat a aquests horaris monstruosos? A les 08:20h esperem l’arribada del guia.

El dia s’ha llevat ennuvolat i no fa fred, però tampoc calor. Ens preguntem si no podrem tenir un dia “normal”.

El temple d’Edfú és el més ben conservat d’Egipte, gràcies a que ha estat molts anys enterrat sota la sorra. De fet, els habitatges del poble són a un nivell força més alt, el que indica l'altura que tenia el sorral quan es va començar la excavació.

Ací sí que hi ha bufetades per circular i, evidentment, per poder fer alguna fotografia. En aquest sentit cal explicar que la gent, en general, és d’un desconsiderat que fa por. Hom veu que vas a fer una fotografia i no dubten, penso que ni tan sols es plantegen que poden molestar, no solament en passar per davant, sinó fins i tot en aturar-se davant l’objectiu. Cal tenir molta paciència i intentar no dir-los alguna cosa.

El temple d’Edfú és una meravella. No hi ha 1cm2 sense gravar i les seves dimensions són força grans. El més interessant és que conserva el sostre, renegrit per les fogueres que es van fer al seu interior, però en força bon estat de conservació. Molts dels alt relleus encara conserven els colors originals i la il·luminació artificial és força aconseguida.

Per sortir cal passar, de nou, pel passadís de les paradetes, però ja ens hi estem acostumant i apliquem l’estratègia de “l’ignorito”. Ells ens aborden i nosaltres els esquivem dient a tot “no, gràcies”.

11:00h. Tornem a embarcar i ja naveguem cap a Kom Ombo, on arribarem a última hora de la tarda.

18:00h i plou. Sembla impossible, però han caigut quatre gotes i en nombre és literal, però alguna cosa refresca.

El temple de Kom Ombo, Pujar situat a una corba del Nil, s’eleva per sobre les motonaus, desafiant tot allò que té a la vora. L’espectacle que es contempla del port, les naus i la ciutat, és preciós. El temps és rúfol i no fa ni fred ni calor, però encara no hem pogut veure ni una sola posta de sol. En aquesta ocasió no veurem els últims raigs de sol acaronant les venerables pedres, ni veurem les tonalitats rosades que adquireixen les seves pedres en pondre’s el sol.

Kom Ombo és el temple dedicat als déus Horus i Sobek, el déu cocodril. Els grecs, en conquerir Egipte, no van voler posar-se en contra els seus habitants, imposant-los els seus deus. Per aquest motiu van duplicar-los. A un déu grec li corresponia un d’egipci. D’aquesta manera, un sol temple era utilitzat per totes dues divinitats. A Kom Ombo es veu clarament, ja que tots els elements es troben duplicats i perfectament simètrics, a banda i banda de l’eix central del temple.

Una cosa curiosa és que hi havia una trampa. En aquest temple, com a la resta dels d’Egipte, els fidels només tenien accés al temple fins al primer pati. Allà demanaven el que fos a un sacerdot, acompanyat de regals, és clar, i aquest entrava al segon pati, en el que parlava amb el summum sacerdot. Aquest entrava a una cambra secreta situada sota l’altar, i parlava al fidel com si fos déu, dient-li que li serien concedit els seus desitjos, a canvi, és clar, d’un substanciós pagament. D'aquesta manera, aquest marxava content, ja que pensava que déu, en persona, l’hi havia parlat. Una mostra, ja a l’antiguitat, del fariseisme de que fan gala els sacerdots, és el mateix de la religió a la que pertanyin. El cas és robar apel·lant als sentiments i necessitats de l’ésser humà.

De tornada a la motonau comprem les gel·labes ja que aquesta nit toca la festa de les mateixes. D’entrada el venedor ens demana 300le que acaben sent 35le, bé seran 40le ja que “no té canvi”. En fi...

20:30h i ja estem disfressats. Al sopar hi ha conya de festa major. El dia que vam embarcar, ens van assignar els llocs, al menjador, on ens asseuríem durant tot el viatge. Ens van col·locar amb el Carlos i la Paola -veneçolans- i en Mario, original de Cuba que viu a Miami. Un trio força curiós. En Carlos, d’uns 30 anys, atlètic i molt segur de la seva bellesa, sempre amb samarretes de tirants i amb un enorme i recent Tiranosaurus Rex tatuat a l’esquena, semblava portar la veu cantant del grup. La Paola, molt mona ella, alta, prima i esvelta, que en un principi semblava una “pija distant”, finalment es va mostrar més accessible i planera. En Mario, més baixet amb una complexió compacte i amb uns quants quilos de més, i que en un primer moment ens va donar uns sensació estranya, també es va mostrar més accessible. Tots plegats semblaven venir de família bona, però va resultar ser un apreciació errònia. Finalment vam congeniar i la resta del viatge vam anar força junts. Sigui com sigui, en aquest sopar ens vam fer amics, o alguna cosa semblant que podríem definir com a “amics de viatge”, que un cop se separen, la relació dura escassament uns dies més per l’intercanvi de fotografies i poca cosa més. El fet és que ens ho vam passar força bé.

Gairebé tothom s’ha disfressat. Per una banda, aquestes festes fan de cohesionadors grupals, els unifiquen internament. Serveixen perquè el personal que forma els grups es conegui una mica més i també perquè els grups i la tripulació interaccionin de manera més forta i natural, al voltant sempre del tòtem, del guia. De tota manera, la interacció entre els diferents grups nacionals, tampoc no millora gaire, penso que no tant per la dificultat de l’idioma, que també, sinó més aviat per tenir diferents costums socials i/o culturals, que allunyen els grups els uns dels altres. De tota manera, de ben segur que demà les relacions seran diferents del que ho han estat fins avui.

Són les 21:30h i ja hem sopat i començat la festa. Tenim la necessitat de respirar aire fresc i sortim a coberta a contemplar la nit i la placidesa d’un Nil, ara fosc i silenciós. Solament se sent alguna conversa que es manté en veu baixa i sembla llunyana, el gruny de les màquines de la “bèstia”, del cor de la bèstia, que s’esforcen per seguir guanyant distància al corrent i el fregar suau de l’aigua a la proa mentre avancem Nil amunt. La nit està totalment a les fosques i solament les estrelles vetllen, mudes, el lent pas de la nau pel país dels faraons.

00:00h anem a dormir. No sé com ens ho fem, però sempre tenim son.

07/05/2009. Dijous. Abú Simbel. Pujar 06:20h. Telèfon despertador. Avui és el gran dia, el d’Abú Simbel. Som els primers que venen a buscar i els únics de la motonau que hem contractat el viatge. La resta anirà a fer un passeig en faluka pel Nil, a visitar un poblat nubi i banyar-se al Nil.

Mentre esperem que puguin els d’una altra motonau, un nano ven coses davant l’autocar. Ven acolorits barrets de ganxet a 1€. La Maria en compra dos i els donem la bossa del picnic -hi ha bocates de formatge, ecs, i poc més-. Fem fotos al nano i al que suposem deu ser l’avi.

Com tots, o gairebé tots els egipcis que tracten amb estrangers, volen canviar monedes d’euro per bitllets, ja que a ells, els bancs no els canvien les monedes. No portem bitllet de 5€ i no els ho podem canviar. El guia ens ha avisat que cal anar amb molt de compte amb el canvi, ja que és una pràctica habitual que entre els euros autèntics, intentin colar altres monedes d’altres països, d’escàs o nul valor i molt semblants a les d’euro. De tota manera i tot i no poder-los fer el canvi, en tot moment es mostren extremadament simpàtics i no perden el somriure ni per un moment.

Ja ha pujat tothom que farà la visita, la Pilar i en Mario inclosos, el que ens alegra. Almenys no anirem sols. El guia que ens ha tocat en sort per aquest tram, és en Ahmet, que té molt poca gràcia i poques dots de comunicador. És molt sonso, no parla gaire i quan ho fa és molt caòtic. Ni tan sols explica on som i què és això o allò. Però és el que hi ha.

Primerament anem a la pedrera on es troba l’obelisc inacabat. En Ahmet dóna una somera explicació i ens deixa a la porta. El camí fins a la “joia” de l’obelisc es costerut i durant tot el trajecte es poden veure obeliscs i pedres tallades en tots els estadis d’extracció. L’obelisc en qüestió no presenta un interès excessiu, fora que es pot observar amb tot detall el procés d’extracció que s’utilitzava en aquells temps. Una esquerda descoberta a mig procés, va inutilitzar tot el treball i la peça en qüestió. De tota manera no deixa de tenir un cert interès.

Finalment hem d’acabar corrent fins a l’autocar, després d’haver passat i torejat pel, ja clàssic, passadís de venedors que hi ha a la sortida de tots i cadascun dels monuments visitables.

Arreu hi ha vigilància policial i de l’exèrcit. Després de l’atemptat de Deir el-Bahari -La Vall del Nord- del 1997, en el que van ser tirotejats un grup de turistes, Egipte va comprendre que la seguretat de la seva principal font d’ingressos, el turisme, juntament amb el Canal de Suez i el petroli, era vital. Per aquest motiu va reforçar la seguretat de totes les zones turístiques, a base d’incrementar la presència policial. Malgrat trobar policies i militars arreu, la seva presència no és intimidadora. En cap cas és com a casa, on la presència policial pot ser percebuda com agressiva o hostil. Ací, tot i anar fortament armada i amb tots els matisos que es vulgui, la seva presència tranquil·litza.

Per molt estranya que pugui semblar, hi ha un nexe d’unió que lliga l’educació amb l’exèrcit. A Egipte l’ensenyament primari és obligatori i gratuït des dels 6 fins als 16 anys. El que succeeix és que els nens i nenes, quant tot just aprenen a llegir i escriure, abandonen l’ensenyament, entenent que cal aprendre un ofici i/o posar-se a treballar. Això està motivat perquè els pares pensen que estudiar és una pèrdua de temps i cal començar a guanyar diners per contribuir a l’economia familiar el més aviat possible. Per ells, un cop s’aprèn a llegir i escriure ja en tenen prou. Veuen que hi ha molta gent amb estudis superiors que es troben a l’atur i creuen que no val la pena estudiar. Probablement aquest sigui el motiu principal dels altíssim índex d’analfabetisme del país.

Pel que fa a l’exèrcit, la població masculina ha de fer la mili obligatòriament, però amb un curiós sistema discriminatori o de penalització, en funció dels estudis cursats. Si no se sap llegir ni escriure, el servei miliar és de tres anys. Si solament se sap llegir i escriure, aquest període és de dos anys i si es tenen estudis superiors, solament es fa un any de servei. Imaginem que això és degut a que si es tenen estudis, la persona és més productiva a la societat civil que a l’exèrcit. Si no es tenen estudis, els soldats són “mantinguts” per l’estat durant tres anys, alliberant la família. El que no ens ha quedat clar, és si durant aquest període els ensenyen allò bàsic o no.

Els salaris dels de policies i militars són molt baixos, el que explicaria els alts índex de "petita corrupció", per dir-ho d'alguna manera, que hi ha entre el components d’aquestes institucions. En aquest país, amb una bakish -propina- se pot solucionar quasi tot.

Segona parada: L’alta Presa d’Assuan que decep una mica, ja que en ser la paret exterior de forma esglaonada no es té la percepció de l’enormitat de la construcció.

El llac Nasser, l’únic lloc on encara hi ha els cocodrils del Nil, té unes reserves d’aigua que podrien abastir tot Egipte durant 50 anys, encara que en aquest temps no plogués ni una sola gota. Cal pagar entrada i no es pot ni filmar ni fer fotografies amb teleobjectiu. Qüestions de seguretat estratègica, ja que Israel és un país fronterer i semita i Egipte és un país islàmic. En cas que la presa fos bombardejada, Egipte quedaria negat en solament nou hores...

La següent parada és, de nou, davant la pedrera de l’Obelisc Inacabat, que al costat hi ha una caserna militar. Allà puja un militar que serà la nostra escorta durant el trajecte fins a Abú Simbel i tornada. Es tracta d’una altra mesura de seguretat, ja que s’ha de travessar molt de territori sense cap protecció -aparent-. Hi ha vegades que es munten combois d’autocars i són escortats per vehicles militars.

La pedrera és just davant d’un dels cementiris d’Assuan. Si l’endemà hi ha temps voldria anar a veure’l, tot i que és molt semblant als de Tunísia i a alguns del Marroc. Per tant, té un interès relatiu, tot i que m’agradaria visitar-lo i fotografiar-lo.

Finalment sortim cap a Abú Simbel. Personalment penso que val més la pena fer aquesta visita en autocar, que no pas en avió. Tot el trajecte és en part desèrtic i en part desert directament, calor i controls policials. M’agradaria aturar-me en més d’un i de dos punts per fer fotografies, però no podrà ser. Encara sort de l’aire condicionat del vehicle, sinó fora seria un calvari viure ja que fa una calor espantosa.

Passem per dos o tres controls al bell mig del no res i tots els rètols que es veuen són exclusivament en àrab. Realment dóna la sensació que estem a un altre Món. Ara sí.

En arribar gairebé estem sols, quasi un miracle ja que és un lloc on les cues i massificació són importants i constants. Potser deu de ser la temporada, que és baixa. Podem passejar pel, recinte quasi sols i fer les fotografies amb poca gent o, fins i tot, sense ningú. Un veritable luxe.

El Ahmet ens explica les coses davant el temple de Ramses II, sota l’assot implacable de Ra, i tot i que és una mica núvol i bufa un ventet que alleugera la situació.

En entrar al temple de Ramses II, els guardes s’encarreguen de recordar-nos que no es poden fer fotografies a l’interior: "No foto, no foto", diuen. Nosaltres els contestem que és clar que no, que no en farem.

Amb tant poca gent, fa cosa i tot deambular per l'interior del temple. L’ambient fa sentir tota la seva força i una mena de sensació estranya ens envaeix. Diria que és possible sentir la presència de l’absència, la presència intangible d’aquells temps i les seves gents. És fàcil imaginar la vida com deuria ser, els ritus, els precs, els salms... com es va construir i decorar tot el temple... Tot convida a somiar, a viatjar en el temps.

Però tot té un perquè i el perquè de les fotos robades a l'interior dels temples, també. En el moment que es fa la fotografia a la càmera digital, apareix a la pantalla la imatge presa i, per tant, s’il·lumina. Enganxant la part posterior de la càmera, a l’estómac, apuntant a ull allò que es vol fotografiar, vigilant que no hi hagi ningú a la vora, pel soroll i, evidentment sense posar-se el visor a l’ull, vaig fer algunes fotografies. Les vaig fer més per saltar-me allò prohibit que no pas per interès, ja que de dins del temple ja en tenia. Entenc i respecto que no es puguin fer fotografies als interiors amb flash, però sense ell no es malmeten les pintures. La prohibició la trobo excessiva, i més per l’elevat preu que cobren per l’entrada. Una possible explicació a aquesta prohibició podria ser deguda a la generalització de les càmeres digitals, que posen a l’abast de tothom la fotografia. D’aquesta manera ells deixen de vendre les seves fotografies. Fins i tot això ho puc entendre, però ells també haurien d’entendre que si Abú Simbel és al lloc on és ara, és gràcies a l’ajuda mundial liderada per la ONU, que va fer possible el seu trasllat. A més, cobren per absolutament qualsevol cosa que es pugi veure. Hom té la sensació que a més de cornut ha de pagar el beure. Per aquest motiu infringir la llei és quasi una obligació.

Disquisicions fotoeconòmiques a banda, tenim l’oportunitat de veure racons que ignoraven que existissin, com les cambres laterals dedicades a diferents deïtats i d’una bellesa artística fora del comú. Els alt relleus que les decoren representen escenes familiars i quotidiana de la cort del faraó i, com no, de la seva estimada Nefertari, tot realçat amb una il·luminació molt adient i intimista. Algunes d’elles les podem visitar la Maria i jo sols, sense presses i gaudint a fons del moment. Una meravella d’estada.

En sortir del temple un policia turístic ens atura i m’ofereix la possibilitat, en “plan coleguilla” de fotografiar, des de l’ampit de la porta, a la Maria, amb el fons de l’interior. El guarda li dóna la clau del pany de la monstruosa porta que tanca l’accés a l’interior del temple. És una enorme clau Ankh -Clau de la Vida egípcia- de llautó, de dimensions descomunals. L’Ankh apareix a les mans dels déus com a símbol de la vida eterna i com a clau dels misteris de la natura. També es representada a les mans dels déus, enfront del nas del faraó, com a símbol de l’alè de vida. La Maria es col·loca al bell mig de la primera sala amb la clau a les mans, absolutament sola i envoltada per les ciclòpies estàtues de Ramses II en posició de respecte, escortant-la. Les estàtues, que encara conserven algunes zones pintades, amb els braços creuats sobre el pit i peus junts, com si estiguessin momificades, donen un aire màgic al recinte i es torna a deixar sentir la opressiva presència de l’absència, el que incrementa la sensació d’imposició d’una enorme autoritat que no és d’aquest Món.

Un cop fetes les fotografies, que inevitablement surten excessivament contrastades, els que haurien de ser garants de la prohibició de fer fotografies, demanen una bakish. En acostar-me, el policia vestit de blanc amb les trinxes i boina negres, insinua que si incremento la bakish, em deixarà fotografiar a l’interior. Faig un parell de fotografies a un dels múltiples alt relleus, sense flash, i l’hi dono un bitllet de 5le que, naturalment, li sembla poc. Sempre els sembla poc... De “bon rotllo” ens acomiadem i anem al temple de Nefertari.

La façana, en contraposició al de Ramses II, en la que les figures són de gran format i mostren un poder adient amb el faraó, la de Nefertari mostra unes figures, tant del faraó com de la reina, més estilitzades, menys dures i més femenines, més amables. L’interior també és força diferent. Mentre el del faraó té unes dimensions molt grans i els gravats representen gestes guerreres, el de la reina és més recollit i s'hi relata retalls de la vida diària de Nefertari. Es mostra a la reina dedicada a tocar instruments musicals, a banys en piscines i escenes que desprenen pau i relaxació. Hi ha perfums i objectes per embellir la seva figura, així com representacions d’animals, especialment gats i altres felins. També hi ha una gran mostra de flors i plantes, deixant molt clar el paper que cada un dels esposos desenvolupava en la vida social de l’Egipte d’aquells temps.

També dins d’aquest temple, que visitem sols, es respira un cert aire misteriós, al mateix temps que molt agradable. Cal dir que el temple de Nefertari va ser construït per Ramses II, com a mostra de l’amor que sentia per la seva esposa. En poques paraules podríem dir que és un faraònic monument a l’amor.

Hem tingut molta sort. Hem pogut visitar Abú Simbel, sinó en solitari, sí almenys molt tranquils. Ho considerem una picada d’ull del destí, un regal dins el viatge.

Anem a dinar sota una calor infernal, però seca, a un dels hotels d’Abú Simbel. Al voltant del colossal monument ha florit tota una urbanització d’hotels i llocs de venda, que desmereix un xic l’enclavament.

L’hotel és d’un luxe, almenys aparentment, quasi asiàtic. Després de dinar podem descansar, en un primer moment molt tranquils, al costat d’una piscina, envoltats d’una molt agradable sensació de pau interior. Però no hi ha res que duri massa.

Massa de pressa arriba la turba desfermada, que en poc temps, acaba per atacar els nervis al més pacient. La majoria són peninsulars d’Espanya, però també n'hi ha de catalans. Com ja hem observat durant el viatge, la gran majoria de turistes són catalans i espanyols. No sé massa com explicar el fet. Una primera aproximació seria que la crisi, o almenys la sensació d’estar en crisi, encara no ha arribat a la península i la gent fa el que havia planejar fer, sense massa preocupació. Una altra seria que tot i haver crisi o la sensació d’ella i pel fet de ser meridionals, la percepció és diferent i no s’està disposat a deixar córrer les vacances per culpa de la banca. Si hi ha problemes més endavant, ja els solucionarem. Pujar