Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Introducció: Pujar
La República de Xile, situada al sud-oest d’Amèrica del Sud, és un magnífic país amb acusats contrastos, tant paisatgístics, orogràfics culturals i socials. Des del desert d’Atacama al nord, fins al pas de Drake –vora el Cap d’Hornos- al sud, el Xile continental té una llargada de 4.300km, amb una amplada mitjana de 176km i una superfície equivalent a un cop i mig la de la Península Ibèrica. La distància des del nord fins al sud, seria similar a la que separa Barcelona de Teheran i es cobreix en 13h de vol.

Les altures dels cims andins voregen els 7.000m, i a l’oest és banyat per l’oceà Pacífic i en el que a 3.526km del continent, es troba la illa de Pasqua.

El seu PIB, relatiu a nivell de creixement econòmic i nivell de vida, és un dels més alts de l’Amèrica Llatina.

Aquest viatge, a més de l’indubtable interès que té per conèixer els meravellosos paisatges xilens, té l’al·licient d’oferir la possibilitat de conèixer altres cultures amb arrels molt allunyades de les nostres i, per tant, molt interessants.

El desert d’Atacama ens ha captivat, ens ha robat el cor i fet presoner l’esperit. Alguna cosa hi hem deixat i caldrà tornar-hi; a recuperar-ho?

La illa de Pasqua, un puntet de terra volcànica al bell mig del Pacífic, prenyada d’històries aborígens, ens ha meravellat per la contradictòria sensació de senzillesa de les seves gents, i per la grandiositat de la cultura que la habità originàriament.

Santiago de Xile, la capital d’aquest bonic país, també ens ha captivat per la seva història, la seva arquitectura i l’amabilitat de les seves gents.

Tot plegat és un viatge fantàstic, en el que la barreja de sensacions, imatges i vivències, el fa gairebé iniciàtic.

Embarcament accidentat: Pujar
Ibèria ens ha deixat tirats a Madrid 24h. Sortim de l’aeroport del Prat de Barcelona, amb destinació a Madrid on a les 17h hem d’agafar el vol cap a Santiago. A l’hora d’embarcar i després de rodar una estona per la pista, l’aeronau d’Ibèria s’atura a una pista secundària. La nau té un problema i no pot enlairar-se. Ens retornen a l’aeroport i ens diuen que avisaran. La informació és que a les 22h cal reembarcar. A aquesta hora, però, s’anul·la el vol sense donar cap mena d’explicació. Els mostradors d’Ibèria estan deserts i, en un aeroport absolutament solitari, tot el passatge deambula com ànimes en pena -i alguna cosa més que cabrejats- per la terminal, a la recerca d’algú que doni alguna explicació. Vora ja del motí, una hostessa de terra, valenta ella, fa front a la situació i diu que aquesta nit no hi haurà vol. Que anem tots al vestíbul i que ens duran a un hotel a passar la nit. Anem a parar a un hotel de Coslada, un polígon industrial de Madrid, envoltat d'indústries.

El sol ja és alt i ens desperten uns forts tocs a la porta de l’habitació. El bus ens espera per anar a l’aeroport. Sense temps per res, ja que no ens han despertat a l’hora prevista perquè els telèfons no funcionen (¿...?), arrepleguem l’equipatge de mà i sortim corrents. Però no, tampoc calia sortir d'estampida, ja que l’avió no sortirà fins les 13h... Entretenint-nos a la cua –com és habitual en aquest país- per omplir un full de reclamacions i perdent els estreps –tota la cua era pel mateix, per obrir reclamacions diverses-, displicent i menystenint al personal, un individu empleat de l’aeroport, assenyala una llibreta i ens diu que nosaltres mateixos. Amb tot això, arribem a la porta d’embarcament ja tancada i han de demanar permís a la tripulació per embarcar-nos. Hem estat apunt de perdre el vol... La gràcia de la cosa és que no hi ha megafonia per avisar i els panells d’informació dels vols van com volen. Tot un absolut desastre. I pensar que ens trobem en el que en diuen un aeroport “internacional”...

Aquesta incidència significa per nosaltres, la pèrdua d’un dia de viatge, amb la consegüent modificació i retallada de la ruta prevista. Però amb bona voluntat per part dels xilens -sort-, la cosa acaba redreçant-se i recuperarem el temps perdut. A aquest desastre, a més, cal afegir-hi la destrossa d’una maleta, que serà reemborsada amb certa rapidesa -miracle- per Ibèria, però no abans d’haver fet diverses incursions a l’aeroport.

Tot plegat, no fa més que reafirmar la deixadesa i inoperància de la companyia Ibèria davant dels problemes. Per poc que puguem no tornarem a viatjar amb aquesta companyia.

Santiago de Xile: Pujar
Després de 13h de vol tranquil però esgotador, aterrem a Santiago de Chile. Santiago, la capital de Xile, amb 6.000.000 d’habitants, és un barreja de modernitat i d’història. Situada a 543m sobre el nivell del mar, es troba envoltada per la serralada andina que, en bona mesura, impedeix la renovació massiva d’aire, el que provoca una forta contaminació. Així, des de dalt del Cerro de San Cristobal, una espècie de Montjuïc xilè, la vista seria espectacular sobre els airosos cims andins, si no fos per la intensa calitja provocada per les partícules en suspensió i la calor. Hem de recordar que som a desembre, estiu a l’hemisferi sud, i crida l’atenció la decoració nadalenca dels carrers i places.

Al cim del Cerro de San Cristobal degustem àvidament una beguda típica, mote con huesillo, consistent en una beguda tradicional a base de blat de moro -mote-, una mena de préssecs –huesillos-, sucre, pell de taronja i aigua, que refresca d’allò més.

Santiago ha apostat per la modernitat amb la construcció de molts edificis singulars d’acer i vidre, que donen un aire modern i cosmopolita a la capital, i que conviuen amb la populosa i, de vegades, frenètica vida dels seus habitants. Aquests edificis, especialment els de vidre, proporcionen magnífiques fotografies amb perspectives impossibles. No és estrany veure un alt edifici que reflecteix la llum del sol, del cel i de l’entorn, al mateix temps que emmiralla la imatge d’una de les torres de la catedral de Santiago de Chile. Són contrastos que la ciutat brinda al visitant que les vol observar i que escenifiquen la fusió arquitectònica entre allò antic i allò modern, de la mateixa manera que a nivell cultural, veurem durant el transcurs del viatge. Al modern barri residencial i de negocis de Las Condes, fins i tot es pot trobar un carrer dedicat al cap d’almogàvers Roger de Flor.

Santiago disposa d’una extensa, moderna i altament eficient xarxa de metro; amb una freqüència de pas tal, que cada 50 segons arriba a l’estació un llarg comboi i ho fa de forma molt silenciosa gràcies a la combinació de rodes de goma i metàl·liques dels seus vagons. Viatjar-hi és un plaer.

La Plaza de las Armas, plaça principal de Santiago, situada al centre històric de la ciutat, recorda a qualsevol plaça europea, però amb el regust colonial que li donen els edificis que l’envolten. S’anomena així per les armes que s’emmagatzemaven al polvorí per defensar els colons espanyols durant l’època de Pedro de Valdivia. Més endavant fou escenari d’esdeveniments públics, com desfilades militars, processons religioses o execucions. En aquesta plaça es troben la catedral, el Correo Central i el museu Històric Nacional. L’antic palau de la Real Audiencia i la Municipalidad –ajuntament- de Santiago, que a l’antiguitat feia la funció de recinte penitenciari.

També es troba en aquest lloc el km0, punt de partida del quilometratge de tot Xile.

El monument al poble indígena, s’erigí al 1992 en reconeixement i valor dels avantpassats indígenes dels xilens.

El Palacio de la Moneda situat a la Plaza de la Constitución, ha estat residència presidencial i seu del govern des del 1846. Dissortadament ha estat conegut internacionalment a rel del cop d’estat militar del general genocida Augusto Pinochet contra el legítim del president socialista Salvador Allende, l’11 de setembre del 1973, que acabà amb la mort d’Allende i del règim democràtic, fins al 1988 que, perdent un plebiscit que no va poder manipular amb èxit, es veié forçat a retornar el poder al poble mitjançant eleccions. Pinochet morí el 2006 assetjat per la justícia internacional.

Actualment, i curosament restaurat per tal d’esborrar qualsevol rastre del bombardeig a que fou sotmès, les parts obertes dels patis del palau, es troben protegides per gruixuts cables d’acer, per tal d’evitar la hipotètica entrada d’helicòpters a aquests. És molt curiós l'uniforme dels militars que passegen pel lloc, i que és un dels llegats que els alemanys deixaren en aquesta terra.

Furioso y Tronador són els noms dels dos canons de bronze que descansen, ja definitivament muts, a banda i banda del Pati dels Canons de La Moneda, muntant una guàrdia ja inútil. Hom passeja per l’interior de La Moneda i sembla sentir fragments de les últimes paraules del president socialista a Radio Magallanes:

 

Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.
Seguramente Radio Magallanes será callada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, me seguirán oyendo, siempre estaré junto a ustedes, por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la patria.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres el momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor!”. ¡Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.

Les paraules d’Allende, perdudes en algun un racó de la memòria, sorgeixen amb força en contemplar l’escenari en les que van ser dites, posant les emocions a flor de pell i deixant un nus a la gola... Fora, a la Plaza de la Constitución, hi figura la estàtua de Salvador Allende, en homenatge a la seva figura, sent la última de la llarga llista de presidents xilens que han estat immortalitzats en aquesta plaça.

El Mercado Central, lloc al que es va traslladar el mercat que originàriament es trobava a la Plaza de Armas, també té el regust d’alguns mercats de Barcelona. L’estètica exterior i interior no és diferent a aquestes i l’aiguabarreig de colors, olors i sabors tampoc. Allò que crida més l’atenció, però, són les enormes mides que té tot el marisc. Uns musclos de gairebé un pam de llarg i unes cloïsses enormes, fan la boca aigua pensat en la quantitat de carn que deuen de contenir. La suposició, però, dura poc, deixant pas al desencís. Dinem al restaurant Donde Augusto, al bell mig del mercat, envoltats per l’ambient més de mercat imaginable. Un plat de musclos al vapor es converteix en mitja dotzena de musclos amb una carn de quatre dits de llarg. El cambrer insisteix en que hi posem algun tipus de salsa, però ho rebutgem. No triguem a entendre el perquè. Tot allò que tenen de grossos i apetitosos, ho tenen d’insípid. No tenen gust a res... una veritable llàstima. Pensem que són musclos del Pacífic, que degut a la gran quantitat de nutrients que tenen aquestes fredes aigües, creixen molt ràpid, però sense substància. Hom recorda amb enyor els petits, però gustosos, musclos mediterranis...

Un xic decebuts pels dinar, vagabundegem pels carrers de Santiago sense un rumb precís, deixant-nos endur per l’ambient d’aquesta ciutat que ens enamora.

Una estampa força recurrent al centre de la ciutat, són els enllustradors, que amb els seus peculiars carrets que serveixen perquè s’assegui el client, no paren d’enllustrar sabates. Una imatge que, a Barcelona, ja quasi és residual. També, com no podia ser d’una altra manera, el barça és present arreu i un cop més afirma el fet que és més que un club, i no solament a Catalunya. Un simpàtic xilè, en saber que som catalans, accedeix a deixar-se fer una fotografia amb la samarreta de l’equip de la seva vida.

Realment, Santiago de Xile és una ciutat acollidora que fa sentir bé al visitant. L’enrenou dels seus carrers, la intensa vida de carrer que viuen els seus habitants, és una invitació a no deixar de carrerejar.

Demà prendrem el vol cap a la illa de Pasqua, la mítica illa escenari d’una de tantes cultures misterioses i interessants de la terra.

Rapa Nui, Illa de Pasqua: Pujar
Després de 3.700km de viatge desde Santiago de Xile i de 5h de vol, aterrem en aquest diminut territori al mig del Pacífic i que geogràficament pertany a la Polinèsia. Rapa Nui –Illa Gran-, que és com s’anomena en rapanui, la llengua autòctona, no es mostra fins que no s’és ben be a sobre. L’avio dóna una volta completa a l’illa, potser perquè el passatge en tingui una visió aèria, o potser per assegurar-se que és terra i que s’hi pot aterrar. Hom té la absoluta sensació que no hi ha suficient espai per aterrar i deixa en mans del pilot la seva vida... Més endavant ens n’assabentarem que la pista d’aterratge de Mataveri, el nom de l’aeroport de la illa de Pasqua, té la llargada suficient per permetre l’aterratge de fins i tot del Concorde. Un consol...

Rapa Nui és d’origen volcànic i fou descoberta pel neerlandès Jakob Roggeveen, que després de navegar per les costes xilenes, la descobrí el 5 d’abril del 1722, el dia Pasqua de Resurrecció i d’ací el seu nom. L’illa té forma de triangle rectangle i cada un dels vèrtex està format per un volcà, ara inactius; al nord el Maunga Terevaka de 539m; a l’est el Puakatike o Poike, de 377m i al sud el Rano Kau amb 324m, units per terra volcànica creant lloms i turons d’escassa altura. La única part de la costa que no és abrupta i amb penya-segats, és la de la zona d’Haga Roa, capital i ciutat més important de Pasqua, i el sector d’Anakena.

El Parc Nacional de Rapa Nui va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1995. De les diferents teories sobre els descobridors primigenis de l’illa de Pasqua, la més versemblant és la que sosté que els descobridors i primers pobladors eren d’origen polinesi, probablement de les illes Marqueses, tot i que la terra polinèsia més propera es troba a 4.050km. Segons la tradició oral, va ser Hotu Matu'a qui dirigí la expedició i el primer ariki o rey, cap al S IV. Altres teories mantenen que el descobriment és d’origen sud-americà a càrrec de cultures preincaiques. El nom de l’illa de Pasqua en rapanui és Rapa Nui, però també se l’anomena Te pito o te heuna, que significa el Melic del Món i també Mata ki te rangi, que vol dir Ulls que Miren al Cel.

L’illa es caracteritza per la inexistència de gran concentracions urbanes, hotels de mida humana tipus bungalow d’una sola planta, però sobre tot per la total absència de massificació. Els vols de Xile a Pasqua són entre dos i quatre setmanals, i la navegació marítima requereix sis dies de viatge, per tant el volum de gent que hi arriba, és el mateix que el que marxa, amb el que s’evita l’excés de personal i es permet una estada molt agradable. Si haguéssim de parlar d’un paradís, sense dubte aquest seria Rapa Nui.

Tota l'illa es troba envoltada per moais que miren cap a l’interior. Els moais són el tretmés característic de l’illa de Pasqua i són representacions dels esperits dels morts de certa categoria, que són enterrats als seus peus. Els moais es troben situats sobre els ahu –altars cerimonials-, i al recinte hi era prohibit l’accés, fora dels sacerdots i/o altres persones autoritzades. El fet que mirin cap a l’interior de l’illa i no cap al mar, va despertar certa controvèrsia anys enrere. Actualment, però, s’ha arribat al consens: miren cap a l’interior, d’esquena al mar, perquè protegeixen el poblat al que dominen. Aquestes personificacions dels personatges més rellevants, són part del culte als ancestres deïficats, culte comú a la Polinèsia. Els moais caiguts ho són a causa de guerres, en les que els vencedors tombaven les dels vençuts, i també degudes a causes climàtiques, com forts vents, tempestes subtropicals o al tsunami que afectà l’illa el 1960.

És astoradora l’exactitud amb que són encaixades les pedres dels ahús i d’altres construccions, ja que entre les juntures no hi entra ni una fulla de navalla, així com tampoc hi ha cap tipus de ciment. Aquesta finesa arquitectònica fa pensar immediatament en les construccions inques, especialment amb Machu-Pichu, amb les que guarda una estreta similitud. Però la teoria basada en aquesta similitud, segons la qual el descobriment de Rapa Nui el va realitzar alguna civilització preincaica, queda automàticament desmuntada, ja que aquest tipus d’arquitectura és anterior a la incaica.

L’allotjament hoteler, un bungalow d’una sola planta a escassos 100m de la platja, sense cap obstacle per arribar-hi i envoltat de gespa, és una delícia. La vista, absolutament espectacular, permet contemplar un grup de moais en un ahu a la llunyania, retallant-se contra el Pacífic. L’absència de grans zones boscoses queda compensada per la verdor dels matolls i herba baixa que entapissa tota l’illa i que contrasta amb la negror i vermellor dels sols volcànics.

Mentre aterràvem plovia torrencialment i ens hem mullat per arribar a la terminal, ja que hi hem arribat caminant, però pensem que ha estat la forma en que Rapa Nui ens ha donat la benvinguda. La guia que ens esperava, ens ha obsequiat a la manera tradicional de la Polinèsia, amb un collar de flors naturals, que ens fa sentir benvinguts.

El cel, encara ennuvolat, ho tinta tot amb la totalitat de gama de colors, però esmorteïts i apagats, el que no treu gens d’encant a aquesta terra perduda al mig del Pacífic, sinó que li dóna un aire de misteri i la sensació que tot està encara per descobrir. Descalçar-se i caminar sobre la gespa mullada per la pluja polinèsica, no solament és un veritable luxe, sinó que és un exquisit plaer. Hom sembla notar com les forces tel·lúriques inunden el seu ésser...

Centre cerimonial d’Orongo: Pujar
La primera visita és al centre cerimonial d’Orongo, situat a una de les vessants del volcà adormit Rano Kau, la caldera del qual té un diàmetre de 1.600m, uns 200m de profunditat, i al fons una gran llacuna, esquitxada per multitud d’illetes de totora -boga- que quasi la cobreixen.

El centre cerimonial d’Orongo, amb cases orientades als penya-segats, era l’escenari de la coronació del Tangata-Manu –Home-Ocell-. Aquest líder guerrer tenia el poder a les seves mans durant un any, com a resultat de ser el vencedor de la competició de buscar, trobar i portar intacte el primer ou de l’ocell sagrat Manutara de l’illot de Motu nui, situat just davant d’Orongo, i que és la representació divina principal dels Rapa nui. El ritual consistia en que cada família era representada per un jove que nedava fins a l’illot de Motu nui a l’època que les aus migratòries Manutara començaven a fer el niu a l’illot. El primer que aconseguia tenir el primer ou, nedar fins a la costa, escalar els escarpats i drets penya-segats i arribar a Orongo amb l’ou intacte, era coronat rei durant el període d’un any. Aquest ritual es va celebrar anualment fins a finals del S XIX.

La cinquantena de cases de pedra de forma el·líptica que composen el poblat d’Orongo, i que únicament eren utilitzades durant els dies previs a la cerimònia de la competició, ofereixen una vista perfecta sobre els tres illots que s’alcen enfront al Rano Kau i que van ser el camp de batalla de la victòria ritual pel Tangata Manu”: Motu nui –terra gran-, Motu iti –terra petita- i Motu kao kao –terra dreta-.

Al sector de “Mata Ngarahu” es poden veure centenars de petroglifs de figures com el Tangata Manu –Home–ocell-, Make Make –Déu- Komari –vulva com a símbol de fertilitat- entre altres, amb que es desprèn que es volia deixar testimoni que en aquest lloc es realitzaven importants rituals.

Les vistes des d’aquests 324m d’altura són astoradores i un calfred recorre l’esquena en prendre consciència del que s’està veient i des d’on s’està veien. Cap obstacle, tret de les dues elevacions volcàniques del Maunga Terevaka i del Puakatike, obstaculitza la visió, el que permet tenir una visió de quasi 360º completa. Amb una perspectiva així, és possible comprovar empíricament la curvatura de la terra, ja que es pot apreciar amb claredat com l’horitzó del mar es corba cap a munt al centre. També és possible veure perfectament el reflex dels núvols en un oceà que, almenys en aquests dies, fa honor al nom de Pacífic.

Les onades trenquen tranquil·la i mansament a la base dels espadats, reforçant encara més la sensació d’absoluta calma. Només inquieta un xic pensar en les enormes profunditats marines que volten l’illa, poblades de qui sap què. La resta és d’un encant i d’una pau difícilment experimentada en altres llocs. Fins i tot l’esperit és en pau amb el Món, i aquest li retorna en forma de bellesa infinita.

Segons la llegenda,que diu que a l’ahu Akahanga al sud-est de l’illa, hi ha enterrades les restes del primer ariki o rei rapanui, Hotu Matu'a. Consta d’una dotzena de moais derribats i trencats amb els seus pukaos dispersos per l’entorn.

A la vora hi ha diverses cases-barca en diferents estadis de construcció. Les cases-barca també eren construccions cerimonials, en forma de casc de nau invertit, i amb l’entrada orientada a l’hau i moais protectors del clan.

Volcà Rano Raraku: Pujar
El volcà Rano raraku va ser la pedrera on es van tallar la totalitat dels moais de l’Illa. A les seves vessants n’hi ha localitzats sobre els 400, en tots els estadis de talla i en totes les fases de construcció, el més gran dels quals mesura 21.5m. Se suposa que enterrats encara n’hi ha molt més. Cal saber, però, que la recerca, excavació, reconstrucció o manipulació de nous moais, ahus o altres tresors arqueològics estroba molt restringida a causa de la declaració de l’illa de Pasqua com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Segons la normativa, en aquest volcà és totalment prohibit treure’n el més petit element, ja sigui mineral, vegetal o animal. Durant tot el recorregut es poden observar vigilants uniformats, però són els mateixos guies els qui s’encarreguen que es compleixi la normativa.

El recorregut pel circuït és força agradable, tot i haver de superar un desnivell considerable, però les vistes que s’assoleixen en coronar el volcà, paguen la pena per l’esforç realitzat. De nou, des d’aquestes altures, l’espectacle visual és esfereïdor. Dins la caldera també es veuen moais a mig fer i l’infinit horitzó s’entesta en corbar-se per demostrar la rodonesa del planeta, sota un profund blau marí que, sense solució de continuïtat es fusiona amb el blau del cel, obrint l’espai a tots els somnis...

Ahu Tongariki: Pujar
L’ahu Tongariki és el més gran conegut, amb quasi 200m de llargada i 15 moais mirant cap el massís Ranu Raraku. Aquest ahu ha estat restaurat per arqueòlegs xilens, sota els auspicis de la UNESCO, després que el tsunami del 1960 els enderroqués. Aquesta ha estat una de les poques restauracions permeses per la institució mundial, i perquè anteriorment ja es trobaven en peu.

A l’entrada del sector en el que es troba l’ahu Tongariki, hi ha un moai més petit, que va ser cedit al Japó amb motiu de la Fira Internacional d’Osaka. Amb aquest intercanvi, Rapa Nui aconseguí els fons necessaris per la restauració del complex. En tot el grup només es col·locà un pukao, ja que la resta es trobaven en molt mal estat i hi havia perill que s’esberlessin i caiguessin. La explicació a les diferents formes estilitzades dels 15 moais, uns més alts i estilitzats, altres més baixos i grassos, alguns amb formes més tosques i altres més fines, cal buscar-les en que les figures són representacions d’avantpassats dels indígenes, pel que és normal trobar-hi trets diferents.

Actualment es tracta aquest ahu i altres de l’illa, amb tractaments de resines sintètiques per tal d’evitar l’erosió i descomposició.

Com tot el que estem descobrint en aquesta illa plena a vessar de màgia i misteris, passejar i observar atentament aquestes meravelles, sorprèn i impacta. Fa fredat pensar que som al costat i que podem tocar una de les realitzacions humanes més misterioses i impressionants de la història. Hom té la sensació que els esperits dels avantpassats ens acompanyen tot el viatge, amb la seva companyia amical i agradable.

Ahu Te Pito Kura: Pujar
A l’ahu Te Pito Kura –El melic del Món o generalitzant, El centre de l’Univers-, hi ha una gran pedra esfèrica, perfectament treballada –perquè suposem que l’ha treballada l’ésser humà-, amb quatre pedres esfèriques més petites al seu voltant. Diu la llegenda que el rei Hotu Matu’a, el conqueridor de l’illa, portà aquestes boles i les descarregà en aquest lloc. Després repartí les terres descobertes entre els clans que el van acompanyar. La singularitat d’aquesta pedra esfèrica, és que fa tornar boges les brúixoles, és a dir que és de magnetita, mineral que té un magnetisme natural. Tot i així no deixa de tenir el seu misteri, ja que en altres llocs del Món també s’han trobat pedres esfèriques de diverses mides, totes elles envoltades per halos de misteri, de màgia i de procedències quimèriques.

Anakena: Pujar
Platja d’Anakena, palmeres, sorra blanca procedent de corals, en forma de petxina i aigües de color turquesa, és l’escenari en el que la llegenda situa l’arribada del rei Hotu Matu’a amb els seus i on es fundà el primer poblat. D’esquena a l’oceà s’eleven dos ahús, un d’ells amb una impressionant línia de moais restaurats, quatre dels quals porten pukao. Les silencioses i hieràtiques figures esperen pacientment qui sap què, i la pau i tranquil·litatque desprenen, juntament amb l’ambient reposat i absolutament bell, deixen l’ànima en un perfecte equilibri amb el Món. Si existís el paradís, seria aquest lloc el seu centre.

Els poblats principals dels clans es troben situats vora la costa i el moais en són la seva protecció. És per aquest motiu que miren cap a l’interior, cap al poblat. El moais de l’ahu Akivi, estan situats a l’interior i, per contra, miren cap al mar, cap al seu lloc d’origen, la Polinèsia, i representarien els set primers descobridors que el rei Hotu Matu'a envià abans de colonitzar l’illa. Segons la datació efectuada, són anteriors al S XII. El contrast de les fosques figures amb la mirada perduda a l’infinit, contrasta amb força sobre un cel blau fistonat de cirrus blanquinosos.

El sector d'Ana Te Pahu forma part de l'entramat de túnels d'origen volcànic que foraden l'illa. Aquest, de vegades llargs túnels, foren utilitzats pels aborígens com a refugis, però sobre tot com a enterraments, de manera que s'hi han trobat gran quantitats d'ossos i altres efectes. Una de les coves era anomenada la Cova de les Verges, perquè era en ella que es tancava a les noies abans de casar-se a fi i efecte que la manca de sol les blanquegés.

Cova d’Ana Kai Tangata: Pujar
No lluny d’aquest ahu i a prop d’Anga Roa, es troba la cova d’Ana Kai Tangata enla que es troben unes pintures excepcionalment ben conservades, tot i estar gairebé a la intempèrie i sotmeses a humitats i temporals de mar, que representen un grup d’aus Manutara, els ous dels quals eren el centre de la competició anual de l’home-ocell. És molt probable que, a més de tenir una funció de taller per la elaboració d’embarcacions, també tingués una funció com a centre cerimonial, possiblement per beneir les naus que allí s’hi construïen.

Entrar en aquesta cova és tornar a donar un salt al passat. A la vista del seu emplaçament, la cala que la protegeix, les pintures que la decoren i l’ambient cavernós que l’envolta, és perfectament possible imaginar els illencs construint les seves naus, atrafegats, transportant, domant els materials de construcció i relligant-ho tot fins a aconseguir uns vaixells capaços de moure’s per entre les cales i esculls que envolten l’illa. Una sensació especialment màgica ho envolta tot, i hom se sent fascinat per l’encís que desprèn el lloc...

Volcà Puna Pau: Pujar
Al voltant del cràter del volcà Puna Pau, es tallaren la totalitat dels pukaos, monyos o barrets vermells de pedra volcànica rogenca. Les peces que serien pukaos es tallaven en peces cilíndriques i més gran del necessari, per tal que durant el transport, que es faria rodolant, no es desgastessin excessivament. Els artesans acabaven el procés de poliment de la peça al mateix lloc de destí. Moltes d’aquestes peces encara es troben al seu lloc o a mig camí, en el que en un determinat moment, i per causes encara desconegudes, el seu trànsit es veié sobtadament interromput i suspès.

Davant d’aquestes pedres enormes, hom no pot deixar de preguntar-se a quin cap aniria destinat el barret i perquè no va arribar mai al seu destí: Tenia ja destinatari? El tenia però alguna causa desconeguda ho impedí? Alguna cosa en va fer impossible el seu trasllat? Un altre dels misteris insondables dels que està construïda la Illa de Pasqua.

Anga Roa: Pujar
Anga Roa, la capital de Rapa Nui, acull la gran majoria dels 4.000 habitant de l’illa, així com l’aeroport de Mataveri –Ulls Bonics-, amb els seus 3.500m de pista, apte perquè hi aterri el Concorde. La meitat de la població, uns 2.000 són de fora de l’illa, 2.000 en són nadius i 36 famílies d’aquests encara es troben en estat pur, és a dir, sense creuaments.

La població de Rapa Nui, a l’actualitat –desembre del 2005-, i especialment entre els joves pateix el flagell de l’alcoholisme de forma molt marcada, un problema que pot ser degut a diversos motius, però un d’ells de ben segur és que la quasi totalitat de la font d’ingressos prové del turisme –excepte la pesca-, sector que no pot absorbir la totalitat de mà d’obra disponible. Per altra banda, la dificultat que tenen els joves per buscar-se la vida lluny del seu lloc d’origen, afegeix a aquest panorama més entrebancs.

Hanga Roa, tot i ser la capital, és un petit poblet, que té tot l’encant dels paradisos polinesis. La quasi absència de vehicles, els carreres tranquils i els edificis, alguns d’ells decorats a la manera de la Polinèsia, té tots els ingredients per fer-lo un lloc paradisíac. Ací tot és de mida humana; no hi ha gratacels, edificis que desfigurin el paisatge ni barbaritats arquitectòniques, i el seu port és minúscul i pescador. D’alguna manera hom té la sensació que el temps s’ha aturat o, que si més no, transcorre d’una altra manera, al seu ritme, al ritme lent, pausat dels paradisos.

Un dia, en llevar-nos, un enorme transatlàntic amb bandera dels Estats Units es trobava fondejat just davant el bungalow. La proximitat a la costa a la que es trobava indicava les enormes profunditats que envolten l’illa, fet que no fa necessari un gran port. Al seu voltant una frenètica activitat s’estava desenvolupant. Tot eren petites barques a motor anant a munt i avall, transportant mercaderies i persones. A mig matí vam trobar la totalitat –o quasi- del passatge del creuer a la oficina de correus, enviant postals de l’illa, perquè arribessin amb el mata-segells de Rapa Nui. A mig dia el transatlàntic llevava àncores i, lentament, reemprenia la seva singladura. Els únics moais que van veure els turistes, van ser els que hi ha a Hanga Roa, però de ben segur ni un sol d’ells va veure res més. Això és viatjar? Així es va pel Món? Què és el que han conegut d’aquesta enigmàtica cultura? Han après alguna cosa? Ho sento per ells. No saben el que s’han perdut.

Cementiri d’Anga Roa: Pujar
Un aspecte que ens va cridar molt l’atenció, va ser el petit cementiri d’Hanga Roa. Situat a la vora del mar, reflecteix les característiques i idiosincràsia de les seves gents. Evidentment estem parlant d’un cementiri contemporani, no pas dels enterraments del aborígens rapanui. Molt més alegre i cridaner que els seus homònims mundials –almenys dels que hem vist fins ara-, donen la sensació d’entendre la vida i la mort dels rapanui d’una forma diferent. Flors arreu, totes les tombes a terra, distingides les unes de les altres mitjançant pedres arrodonides d’origen volcànic, que volen simbolitzar l'ou del Manutara; amb creus, sí, però també diferents símbols característics de Rapa Nui: Una creu en la que el travesser és un tauró; manutaras arreu, i les inscripcions en rapanui i/o espanyol. Però el que l’hi dóna més espectacularitat és que hi ha molts colors i molt vius. Aquesta és la diferència amb la resta de cementiris, el que ens fa pensar en el concepte de traspàs que deuen de tenir els illencs.

El magnífic ocàs amb el que ens obsequia Rapa Nui, és un comiat de gala. Un cel encès i torturat decora de forma especialment màgica, l’ultima nit que serem a Rapa Nui.

L’endemà, en agafar el vol de nou cap a Santiago, hom té la sensació que alguna cosa es queda a l’illa. Rapa Nui, l’illa mítica i misteriosa ha exercit la seva màgia i ens ha atrapat l’esperit. Un cop més, i de forma inevitable, una mica de nosaltres queda captiu per sempre més en aquest indret absolutament privilegiat d’aquest petit Món del que som hostes...

Desert d'Atacama: Pujar
Atacama significa un contrast diametralment oposat a Rapa Nui. El clima absolutament rigorós, en el que de dia fa una calor difícil de suportar, absolutament sec i amb aires molt calents, deixen pas a nits en les que el fred és molt viu. I sí, diem fred, ja que de nit cal abrigar-se i fer-ho a consciència.

Situat per sobre del Tròpic de Capricorn, el desert d’Atacama es troba al nord de Xile, emmarcat entre els Andes i l’Oceà Pacífic. Amb els seus 105.000km2, Atacama és considerat el desert més àrid del planeta. Són molts els factors físics que influeixen en que aquesta zona sigui un desert, però un d’ells el fa especialment característic. La serralada dels Andes, que al nord es configura com una plana volcànica i elevada, coneguda com Altiplà, impedeix l’entrada a Xile de les tempestes carregades d’humitat provinents de la conca amazònica que es troba al nord-est. Per contra, al sud, aquesta mateixa serralada actua a l’inversa i contribueix a capturar la humitat provinent del Pacífic, fent que la diferència entre els climes d’ambdós sectors, sigui exactament antitètic. Aquest escenari propicia que durant el dia, la humitat relativa al desert se situï sobre el 18% i les temperatures voregin el 30º a l’ombra, el que en bona mesura fa molt difícil els desplaçaments a les hores centrals del dia.

El desert d’Atacama és ric en recursos minerals diversos com el coure, l’or i la plata, així com també liti, bor, nitrat de sodi i potassi, a més de ser un reclam turístic de primer ordre, especialment pels amants dels deserts i de les manifestacions naturals.

El vol des de Santiago fins a Calama –on hi ha l’aeroport El Loa-, és directe. En baixar de l’avió, el contrast tèrmic entre l’interior i l’exterior és com una bufetada. Hom es pregunta si es podrà resistir o morirà en l’intent...

San Pedro de Atacama: Pujar
La petita localitat de San Pedro de Atacama, un veritable oasis al desert d’Atacama, amb 2.438m sobre el nivell del mar, és composada per uns 2.500 habitants. Es troba situada entre la serralada andina, el Salar d’Atacama i la petita serralada de la Sal. Els habitatges, aquests també de mida humana, són d’una única planta i construïdes amb tova, fang i pedres rodones de riu. Els carrers polsosos, les altes temperatures , la sequedat extrema i l’amabilitat de les seves gents, acaben fent dubtar al viatger si en aquest lloc, si alguna vegada hi ha hagut temps, aquest ha passat.

San Pedro de Atacama conserva un alt nombre de població indígena, que configura la seva cultura barrejada, sinó per sang sí per mode de vida, amb la població aliena vinguda d’altresindrets atreta per la màgia del desert i per l’innegable encant de la població.

A San Pedro el temps sembla aturat i el turisme, tot i ser la principal font d’ingressos, encara no ha espatllat aquest ambient ni la manera de viure dels atacamenys. El llogarret es pot visitar en molt poc temps i conserva tot l’encant d’un petit assentament humà condicionat per les dures condicions que marca el clima. Passejar pels seus carrers estrets, saltant d’ombra en ombra, observant cada racó, cada casa, cada rètol, cada petita botiga i saludant tothom, perquè tothom saluda, fa del visitant una peça més de l’increïblement ric mosaic cultural, que suposa un establiment humà al bell mig del desert. Per sort, i per ara, el visitant encara no ha aconseguit subvertir el pausat mode de viure d’aquestes gents. Tot plegat fa que hom se senti absolutament còmode entre ells i en perfecta comunió amb l’entorn.

Una festa es desenvolupa a la única plaça del centre. S’hi ha celebrat un dinar popular i, entre música i balls, transcorre un ambient festiu, que recorda els dinars de germanor tan habituals a casa nostra i en ambients rurals. Hom diria que tot el poble hi és present, excepte, potser, els botiguers que munten pacientment guàrdia a les minúscules botigues de productes artesanals, tot i que la majoria tenen l’aspecte de no ser autòctons. A les parets hi ha rètols que prevenen contra el còlera, de manera que deu de ser corrent aquesta infecció... i nosaltres sense el kit de supervivència...

Criden immediatament l’atenció els trets físics indis de lespersones que composen el grup, així com l’elevada mitjana d’edat, el que ens aproxima a la realitat del poble. Els joves o bé emigren, o bé es troben treballant, o potser es tracta d’un dinar de la tercera edat. La calor és asfixiant tot i que el sol no és al zenit, però com és característic amb aquest clima, les ombres proporcionen la frescor necessària per poder seguir sobrevivint.

La blancor de les parets encalcinades de l’església reflecteixen la llum i la calor, però tot té un aire màgic difícil d’explicar. El que dèiem anteriorment: el temps s’ha aturat a San Pedro de Atacama.

L’hotel en el que ens allotgem, el Lodge Terrantai, és una altra joia. Un petit, perquè ací tot és petit, complex hoteler al bell mig del poble, és composat per bungalows d’una sola habitació, adossats els uns als altres, construïts amb tova, fang i pedres que formen un ambient encara més difícil d’explicar amb paraules. Es tracta de sensacions, de l’ambient de tot plegat. En lloc de números, a les portes hi ha representades figures d’animals treballades en metalls i al seu interior la fresca reparadora permet un merescut descans al viatger. L’entorn és excepcional sense aparentar res d’especial, però que fa sentir molt i molt bé. Un hotel absolutament acollidor, quasi familiar, que cap viatger pot deixar d’hostatjar-se quan visiti San Pedro de Atacama. Els somnis i la sensació d’estar en un lloc més que especial, l’acompanyaran en la seva estada.

Però a Atacama hi ha més coses dignes de veure i de viure. Lentament s’acosta l’ocàs i anirem a veure la posta de sol al desert. La vall de Kari, situada en direcció al Valle de la Muerte, mostra una primera aproximació del que és el desert més àrid del Món. La salvatge bellesa de l’entorn captiva ja des del primer moment. Una amplia vall emmarcada per abruptes roquissars, s’estén davant nostre. El fons sorrenc fa suar solament de pensar en la possibilitat de tenir-lo que travessar. Dins no hi deu córrer ni una gota d’aire...

El Valle de la Luna, integrat en la serralada de la Sal, és format per característiques formacions minerals, erosionades per les forces atmosfèriques, per grans valls, en les que la sorra i les roques formen paisatges impossibles, veritablement lunars, que configuren amfiteatres minerals, dunes i escultures que no són d’aquest Món.

Després d’ascendir a una alta duna rogenca, ensorrant-nos dins l’esquiva i fina sorra del desert, arribem a un cim rocallós que serà el pati de butaques sobre l’amfiteatre que tenim al davant i des del que admirarem els notables canvis de color que es produeixen a la serralada andina, amb l’altiu volcà Likankabur de 5.916m com a altura més prominent, així com també els canvis de colors de les sorres del desert que ens envolten.

El sol va submergint-se, a les sorres primer, i al mar més tard, mentre comença l’espectacle de la llum jugant amb els colors, les textures i els sentits. Els canvis de color de les sorres i roques pròximes són continus i accelerats, mentre l’insolent Likankabur guarda la seva actuació pel final.

Quan ja quasi es fosc i les figures humanes que retornen, unes dunes més enllà, es retallen davant un cel rabiosament encès i sobre una sorra, ara negre, el gegant Likankabur resplendeix amb tota la seva bellesa, apropiant-se dels últims rajos d’un agònic sol ponent. Dura molt poc, però l’espectacle és esfereïdor. La bellesa de la natura en el seu màxim exponent.

La baixada la fem descalços, tot gaudint del tacte, encara calent, de la fina sorra sota els peus, el que ens fa sentir en íntim contacte amb les forces tel·lúriques de la terra. Quin luxe de viatge...

Guèisers del tatio: Pujar
És tant d’hora aquesta matinada, que tenim la sensació que acabem d’anar-nos-en a dormir. Abans de sortir en mig de la foscor nocturna, el guia ens aconsella prendre un te de coca. La ràpida i mantinguda ascensió fins als 4.321m d’altura dels Guèisers del Tatio, fa necessari tenir el cos preparat. A aquestes altures, i per la gent no habituada, és molt corrent l’aparició del mal de muntanya, soroche o apunamiento, com l’anomenen en aquestes contrades, que pot arruïnar l’estada i l’espectacle natural que ens és a punt de ser revelat.

Els Guèisers del Tàtio consisteixen en un camp geotèrmic d’origen volcànic, situat a 4.321m d’altura, envoltat de cims de més de 6.000m i a 90km de San Pedro de Atacama. El brutal contrast entre les temperatures nocturnes, que baixen a molts graus sota zero, i la ràpida pujada tèrmica amb la sortida del sol propicien la fusió del gel que s’ha format durant la nit a la superfície, i l’escolament d’aquesta al subsòl, molt calent degut a l’activitat volcànica permanent, que han estat tota la nit sense aportacions líquides, provoca que l'aigua entri en ràpida ebullició i elevi imposants columnes de vapor. És en aquest moment, just a partir de la sortida del sol, que les enormes columnes de vapor s’eleven fins als 10-15m oferint un espectacle plàstic impressionant. Hem de pensar que a aquestes alçades, l’aigua entra bull a 86ºC, pel que entrar en ebullició l’és molt senzill. És absolutament fascinant comprovar com les forces tel·lúriques i els elements superficials interactuen formant un dels espectacles naturals més sensacionals que es puguin observar. De sobte, ací i allà comencen a sorgir columnes de vapor en una cadència aparentment agònica, donant la sensació que tota la muntanya recupera la respiració després de tota una nit sense fer-ho.

És en escenaris com aquests, que hom se n’adona que la terra és viva, al mateix temps que en copsa la enorme força dels elements, en el seu estat més primigeni...

Els sediments sòlids que acompanyen a aquestes erupcions, es dipositen lenta, però amb constància, sobre el terra, formant magnífiques cubetes i capriciosos mosaics naturals d’una bellesa infinita.

Fins i tot, els guies que han portat l’esmorçar fins al lloc, escalfen els tetrabriks de llet a les cubetes d’aigua calenta. A alguns companys els afecta el soroche i no poden ni baixar del bus. És una experiència que s’ha de veure i viure per poder-la comprendre en tot el seu potencial.

Ja de baixada, podem veure i gaudir amb tranquil·litat el paisatge que ens envolta i pel que naveguem: Llamas, guanacos, flamencs roses i vegetació estepària i d’alta muntanya, en el marc incomparable dels paisatges andins.

Al fons, ara ja lluny, els cims volcànics segueixen amb la seva eterna exhibició dels guèisers i fumaroles que donen la sensació que d’un moment a altre, tot esclatarà i les laves seran vomitades per una terra, ara ja, cansada.

 

Machuca: Pujar
Però tot és tranquil. Solament un minúscul poblet, Machuca -3.600m d’altura-, apareix allà baix, força lluny, perdut en mig de les estepes muntanyenques. A mida que ens hi acostem, ens n’adonem que no està composat per més de 10 o 15 casetes amb sostres de palla, petites portes i finestres i fetes de tova i pedres, i un sol carrer principal. L’aspecte andí que té és el d’una postal. La poca població que hi viu, està composada per gent gran, ja que els joves han emigrat a pobles veïns amb més futur. Els seus habitants viuen de l’escassa ramaderia de llamas i vikuñas i de minúsculs hortets per l’autoconsum. Així doncs, el turisme, al que venen productes manufacturats confeccionats amb materials de la zona, significa una aportació econòmica gens menyspreable.

El govern té diversos projectes en marxa per ajudar a aquestes petites comunitats indígenes a fer-los la vida un xic menys dura. Disposa d’enllumenat públic i es comença a treballar en la instal·lació de plaques solars, tot i que ara encara es pot visitar la comunitat en estat quasi pur.

L’església, que naturalment no podia faltar, és d’uninnegable encant i sembla que ens movem entre l’esplendor de temps passats. Dos ulls al modest campanar contenen dues campanes, que alegren amb el seu cant la monòtona vida dels seus habitants. L’interior és una mena de bigarrat conjunt d’estampes, figures, flors i colors. Hom sospita que entre aquestes imatges cristianes, s’amaguen antics ritus i creences ancestrals, que segueixen vives amb l’excusa del cristianisme.

De nou tenim la sensació d’estar en un altre Món, en un Món que sovint hem vist a la televisió i al cinema, però que crèiem més fruit de la imaginació que de la realitat. Ara som en aquest Món, misteriós per nosaltres, que ens acull sense reserves, i al que agraïm de tot cor poder gaudir.

És la última nit tarda a San Pedro de Atacama i demà marxem de nou a Santiago, a passar l’últim dia.

Museu Arqueològic Gustavo Le Paige i cementiri de San Pedro: Pujar
A la tarda, sota una calor asfixiant, decideixo visitar el Museu Arqueològic Gustavo Le Paige, una estranya joia en un petit poblet, que hom no esperava trobar. El museu mostra la evolució de la cultura atacamenya al llarg d’11.000 anys, a través d’una rica col·lecció d’arqueologia andina, que inclou peces de ceràmica, utensilis, plaques gravades, joies de metalls preciosos, vestimentes i una força completa col·lecció de diorames, que expliquen molt didàcticament els diferents estadis pels que passà aquesta cultura.

Però, sense dubte, allò que més atreu l’atenció del visitant és la col·lecció de mòmies atacamenyes que conté el museu. A data d’avui –desembre 2005- n’hi ha tres: una dins una gerra de fang i dues dins de dues vitrines. L’estat de conservació excepcional en el que es troben, gràcies a les condicions climàtiques imperants en aquestes terres, de molt baixa humitat i contrastos tèrmics extrems durant el dia i la nit, han permès que el cossos es deshidratessin i es conservessin en bon estat. No per res a una d’elles, per la seva serena bellesa i excel·lent estat de conservació se l’ha anomenat Miss Xile. Als peus d’aquesta hi ha una explicació:

El cuerpo que se observa se ha deshidratado durante el tiempo que estuvo en el subsuelo de este ambiente híperseco. Por eso la piel se apegó a la estructura ósea de tal manera que el rostro más su peinado sugiere la real fisonomía de la que fuera a comienzos de la era cristiana, una hermosa joven Atacameña. Su cuerpo está rodeado de un ajuar funerario.

Simplement fascinant...

Un altre lloc que tenia interès en visitar és el cementiri del poble. Si el cementiri de la illa de Pasqua em va encantar, quins racons tindrà el d’una terra àrida, seca i extremadament dura com aquesta?

Un tancat emblanquinat indica l’indret. Al seu interior tot és molt més auster i monòton que el del seu col·lega de Rapa Nui, evidenciant la diferència de la idiosincràsia d’aquest poble interior, minaire i auster amb l'alegria que es respira als pobles riberencs de la mar.

Els túmuls se succeeixen un rere l’altre indicant que es tracta d’una tombaúnicament per l’elevació del terreny i per la creu, omnipresent, a la capçalera. Algunes de les tombes representen un esglaonat de tova i solament una té la forma estranya d’un llit emblanquinat. Molt poques lluen algun color i la sequedat ambiental es fa patent amb alguna creu de fusta que és al lloc des des de fa 111 anys i en la que, a mode de modestepitafi i recordatori,encara es pot llegir: Aquí descansan los restos mortales de–ací es pot observar una calavera i dues tíbies i possiblement el nom estigués escrit en el creuer desaparegut-... falleció el 25 de enero de 1894 a la edad de 69 años. La extrema senzillesad’aquests enterraments, contrasten vivament amb els de Rapa Nui, que respiraven una tranquil·la serenor i una certa vivacitat. Hom sembla endinsar-se enl’Atacama de segles enrere, i té la sensació que no està sol.

El sol ja minva apressat i toca tornar a l’hotel Terrantai. Aquestes últimes visites han volgut ser un anònim record i modest reconeixement a unes persones, desconegudes, però amb una estranya sensació de proximitat, que van deixar la vida en aquestes extremadament dures terres, i si hem de jutjar per les modestes tombes, després d’una vida de privacions i entrebancs.

Demà retornem a la populosa Santiago. Fora l’aeroport de Calama un rètol desitja un fins aviat al visitant i li fa saber que ja és part de la seva història. Amb el temps que queda per embarcar, hom medita sobre aquestes paraules i acaba convencent-se que sí, que d’alguna manera, alguna part d’ell es queda i que efectivament ja forma part de la història d’aquest magnífic territori anomenat Atacama. Un acomiadament que no podia ser més encertat...

Barri Bellavista i Neruda: Pujar
De nou Santiago de Xile. Fent temps per anar a l’aeroport a agafar el vol de tornada, ens perdem pel barri bohemi de Bellavista, un barri d’origen catòlic i aristocràtic, reconvertit en zona de moda, amb bars molt atractius i amb molta ànima, i un amb una important empenta cultural.

L’estrella del barri, però, és la Chascona, la residència de Pablo Neruda a Santiago. Avui convertida en museu, no ens és possible visitar-la, ja que l’hora i el fet que la visita guiada sigui en anglès, ens ho prohibeix. A l’exterior hi ha sis plafons de ciment rectangulars, en els que hi figura el poema “Pido Silencio” de l’escriptor:

Pido silencio Ahora me dejen tranquilo.
Ahora se acostumbren sin mi.
Yo voy a cerrar los ojos.
Y solo quiero cinco cosas,
cinco raíces preferidas.
Una es el amor sin fin.

Lo segundo es ver el otoño.
No puedo ser sin que las hojas
vuelven y vuelvan a la tierra.
Lo tercero es el grave invierno,
la lluvia que ame,
la caricia del fuego
en el frío silvestre.
En cuarto lugar el verano
redondo cómo una sandía.

La quinta cosa son tus ojos.
Matilde mia, bienamada,
no quiero dormir, sin tus ojos,
no quiero ser sin que me mires;
yo cambio la primavera
porqué tu me sigas mirando.
Amigos, eso es cuanto quiero,
es casi nada y casi todo.
Ahora si quieren se vayan.

He vivido tanto que un día
tendrán que olvidarme por fuerza,
borrándome de la pizarra;
mi corazón fue interminable.
Pero porqué pido silencio
no crean que voy a morirme;
me pasa todo lo contrario;
sucede que voy a vivirme.
Sucede que soy y que sigo.

No será pues sino que adentro
de mi crecerán cereales,
primero los granos que rompen
la tierra para ver la luz,
pero la madre tierra es oscura;
y dentro de mi soy oscuro;
soy cómo un pozo en cuyas aguas
la noche deja sus estrellas
y sigue sola por el campo.

Se trata de que tanto he vivido
que quiero vivir otro tanto.
Nunca me sentí tan sonoro,
nunca he tenido tantos besos.
Ahora, cómo siempre,
es temprano.
Vuela la luz con sus abejas.
Déjenme solo con el día.
Pido permiso para nacer.

A mode d’epitafi, simplement magnífic...

Però no deixem de seure en una terrassa d’un dels múltiples bars de la zona, tot gaudint d’una cervesa negre i del magnífic ambient que s’hi respira, bevent a glopades els últims moments a Xile. No té desperdici el lavabo del bar...

La resta té poc interès. La tornada molt pesada i amb ganes d’arribar. Durant les 13h de vol de tornada, els poemes de Neruda, les imatges dels moais i els horitzons infinits de Rapa Nui, les sorres, el sol, els vents i immensos paisatges d’Atacama, barrejats en un garbuix, pugnen per fer-se un lloc a la ment.

Cloenda: Pujar

Ja a casa, resulta difícil posar totes les vivències en ordre, però finalment ha aconseguit agafar forma. Xile és un país que cal conèixer.

El tracte de les seves gents és exquisit, a l’hora que senzill i potser és per això que guanya més enters.

Els espais naturals i culturals visitats i viscuts han estat d’una bellesa excepcional.

És un país que, en tots els llocs visitats, en cap moment ens hem sentit estranys.

Alguna cosa indefinible que ens unia a aquestes terres ens ha fet abandonar-les amb una recança pregona, amb un sentiment de deixar alguna cosa enrere, que no som capaços de definir.

A la mítica Rapa Nui hem pogut viure i veure la seva trajectòria cultural, la seva història natural i hem sentit la força de les creences que van moure tota una cultura, vinguda de molt més enllà, a elevar estilitzades figures als seus avantpassats, en un homenatge amb vocació d’eternitat.

Hem pogut viure i veure la extraordinària simpatia i hospitalitat dels santiaguenys, així com conèixer de primera mà la història d’aquesta ciutat, que es debat entre la conservació del seu passat i l’arribada del futur, que ja és arribat. Tot això en un entorn cultural envejable per la seva riquesa i arrelament.

Hem pogut veure i sentir un dels marcs en els que es desenvolupà un dels esdeveniments més vergonyosos de la dècada dels setanta, amb la anihilació de la Democràcia a mans d’un personatge sinistre i sanguinari, que convertí un dirigent democràtic, Salvador Allende, en màrtir per la Democràcia i l’esperit del qual s’alça victoriós, encara, en l’escenari que hem gosat trepitjat. Com diuen els xilens, Presente!

Atacama ens ha robat el cor. La seva extrema sequedat, les immenses extensions sorrenques, els seus cim altíssims amb les peculiaritats geològiques que els adornen, i les seves gents, amicals i senzilles, ens han fet veure el Món d’una altra manera, més obert, més ampli i al que cal conèixer. No hi ha excusa per no fer-ho.

Hem pogut sentir el profund batec de la terra volcànica i ha estat aquest bategar el que ens ha ensenyat a sincronitzar els nostres.

Després de cada viatge, res no és el mateix. Hom aprèn, absorbeix i, per tant, s’enriqueix cultural i moralment. Però aquest ha estat especial, tant per la llunyaniacom per les vivències. Durant tot el recorregut, els esperits dels avantpassats que entapissen Xile, ens han acompanyat i ens han ajudat a comprendre, a veure amb una altra mirada, unes cultures totalment alienes abans, però molt més pròximes ara.

Ara, i no és poc, solament ens queda el record i l’enyor per un magnífic i acollidor país, en el que alguna cosa hi hem deixat, o millor dit, que d’alguna cosa nostra se n’ha apropiat. Una mica de nosaltres restarà sempre en ell...

Barcelona, gener 2006

Pujar

Notes:

Moais: estàtues esculpides en pedra volcànica d’una sola peça. Més de 600 moais es troben distribuït per tota l’illa i uns 400 són encara a la pedrera de Rano Raraku en diferents fases de construcció.

Petroglifs: del grec petros -pedra- i glyphein -gravar-, són representacions gràfiques gravades a roques o pedres, fets pels avantpassats prehistòrics, especialment a partir del Neolític. Són els antecedents dels símbols previs a l'escriptura i el seu ús com a mitjà de comunicació es remunta a 10.000 aC, arribant fins a temps moderns.

Pukao: pedra volcànica cilíndrica en forma barret i de color vermellós, que per uns vol imitar un barret, i per altres el monyo, el cabell recollit, que portava la població autòctona.

Tubs Volcànics: els tubs volcànics són estructures característiques de les laves basàltiques de Rapa Nui i altres llocs d’origen volcànic. Normalment es formen en terrenys de poca pendent, en els que el torrent de lava es refreda superficialment amb rapidesa i, per tant, se solidifica formant una crosta, mentre que pel seu nucli segueix circulant lava fosa i fluida que evacua cap a l'exterior. D'aquesta manera es formen els tubs o túnels que poden variar des d'1m fins a 5m de diàmetre i, segons en quins llocs, poden arribar a diversos centenars de metres de llargada. Quan una part del sostre col·lapsa -s'enfonsa-, dóna lloc al que s'anomena boca de caverna, permetent així l'accés a ells.

Ana Kai Tangata: etimològicament pot significar lloc en que mengen els homes, o lloc en el que es mengen als homes. Kai o Tai, significa donar menjar al cos, però també pot significa aprenentage –donar aliment a la ment-. Aquest últim significat podria ser el més correcte, ja que segons la tradició oral, era en aquesta cova on s’ensenyava als artesans la construcció de naus.

Mal de muntanya, soroche o apunamiento: és la falta d’adaptació de l’organisme a la hipòxia –manca de subministrament adequat d’oxigen a l’organisme-. La gravetat del trastorn es troba directament relacionada amb la velocitat d’ascens i l’altura assolida. Aquesta anomalia pot presentar-se a partir dels 2.500m en persones no habituades a les altures. L’únic remei és anar guanyant altura progressivament i tornant a cotes més baixes amb freqüència. L’aclimatació és acumulativa, és a dir, que les alçades assolides sense problemes en anteriors ocasions, fan una mena de defensa, que permet romandre en elles, o superar-les, sense patir els efectes del mal de muntanya.

Pujar