Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

A mode de pròleg: Pujar
Què dir de Les Espanyes? Si hem triat aquest títol és perquè no hi ha una única Espanya –i molt menys “Una Grande y Libre”, sinó que la Península Ibèrica està composada per tantes nacionalitats –en el concepte genèric del terme- com pobles la configuren i com paisatges la conformen.

Hem vist diversos contrastos, tant ideològics com socioculturals, però també hem notat diferències de maneres de viure i d’acceptació de pertinença a una determinada manera de veure les Espanyes. Fora de Catalunya s’accepten amb tota naturalitat del Món símbols netament espanyols com el toro o la bandera espanyola. Aquests elements es troben íntimament lligats a l’acceptació de pertinença a Espanya, mentre que entre els pobles es diferencien per petits símbols locals: la aglà a Extremadura, l’indalo a Almeria, etc. Amb tot, i fora de l’idioma, les diferències són mínimes i, a la pràctica, inapreciables. Un cas, que no per curiós és perfectament explicable i amb el que ens hem trobat, és que a gairebé arreu, les persones amb les que hem parlat, o bé han estat a Catalunya o bé tenen parents i/o amics o bé hi han vingut a treballar, o bé hi viuen. Potser per aquest motiu el fet català no els és nou i no hem detectat cap mena d’animadversió.

El balanç final ha estat positiu, el que indica que els suposats “problemes” que alguns partits polítics afirmen vehementment que es donen a Catalunya, fora del seu deliri no es perceben.

Sigui com sigui, Les Espanyes són una meravella, tant per les persones, pel ric entorn natural, com per l’enorme patrimoni cultural.

El pla del viatge és que no hi ha pla. Sortim de Barcelona amb la finalitat d’arribar a Cabo de Gata. No tant per arribar a una meta, sinó perquè, d’alguna manera cal posar algun límit, marcar algun rumb eteri per no anar a la deriva.

Seguim la filosofia del viatger: l’important no és la meta, sinó el viatge en ell mateix. Ens mou conèixer terres, persones, altres maneres de fer i de pensar... En això consisteix viatjar. És per aquest motiu que procurem evitar les vies ràpides i freqüentar les carreteres secundàries i nacionals. Solament així podrem conèixer aquest gran país.


De Barcelona Burgo de Osma: Pujar
Després de gairebé sis mesos sense ploure i amb un decret de sequera en vigor, els dos dies abans, divendres i dissabte, l’aigua en forma de pluja ha tornat a ser present i no solament a Catalunya. Durant tot el viatge anirà davant nostre. La pluja ens pica l’ullet i quan arribem als llocs ja ha plogut.

Així, doncs, el diumenge 11 de maig deixem una Barcelona tranquil·la, plena de llum, neta, lluent i humida, per iniciar la redescoberta de Les Espanyes.

La primera parada no es fa fins a Tarazona, per dinar. En aquest poble ja es veu el què serà una constant durant tot el periple: les cigonyes als campanars i llocs alts, que ens obsequien amb el seu so característic de picar de becs. Val la pena donar un tom per la plaça de toros vella, construïda entre el 1790 i el 1792, de forma octogonal i envoltada per 32 edificis, els propietaris dels quals llogaven els balcons quan hi havia corrida.

Camí de Sória ens escorta la figura imponent del Moncayo, a aquestes altures encara nevat. Tot i així, el clima és benigne. Diu la llegenda que un cabdill-bruixot d'una tribu preromana, enviudà i es quedà a càrrec de tres fills. A mesura que anaven creixent, les baralles per l'herència del pare sovintejaven cada cop més. Aquest, fart ja de les permanents trifulgues, decidí enviar-los una maledicció eterna i els castigà de manera que podessin veure's, però no parlar-se. Per aquest motiu els convertí en muntanyes i un a cada extrem del territori, per tal que servissin d'exemple a les tribus veïnes. D'aquesta manera es podien veure però no parlar ni moure's, per tant es van acabar les baralles. Aquests tres fills eren Moncayo, el més gran; Ocejón el mitjà i Alto Rey el petit, i aquests són els noms del tres cims més alts del sistema.

La carretera segueix tranquil·lament fins a Burgo de Osma on dormirem. Un cop trobat allotjament, ens crida l’atenció un rètol i un nom: Cañon del Rio Lobos, declarat Parc Natural al 1985. Es tracta d’un profund canó d’altes parets calcàries, ferides per multitud de coves, l’entrada del qual és presidit per un imponent castell medieval. Una carretereta primer i una pista forestal després, ens deixen a l'aparcament. En endavant caldrà caminar. 3.5km més endavant, després de passar per engorjats, rius i pedregams, la pista ens condueix fins a la zona del Colmenar de los Frailes, on se situa l’ermita de St. Bartolomé, de construcció romànica amb forta influència de l’incipient gòtic, al primer quart del S XIII. Aquesta formava part d’un cenobi templer, del que solament se’n conserva una capella.

La tarda tomba lentament i els colors de la natura es tornen daurats i suaus mentre les ombres projectades per les altes parets s'allarga per sobre nostre. La placidesa s'ensenyora del lloc i tot és en pau.

La riquesa faunística es mostra especialment amb les aus. Els farallons calcaris estan poblats per voltors lleonats i àguiles reials, els vols dels quals donen molt d’ambient al lloc. El murmuri callat del riu i l’entorn amb poca gent i molt ben conservat, acaben de donar les pinzellades de tranquil·litat i espectacularitat que caracteritzen aquest espai.

Al voltant de l’ermita existeixen unes soques mortes i mutilades de grans arbres centenaris, testimonis muts de la història de la vall. Si els seus nusos, plecs i escorça podessin parlar, quantes coses explicarien...

Darrera l’ermita i després de travessar un petit pont, s’obra una gran esquerda treballada per l’aigua, que dóna entrada a una cova. Aquesta ja va ser ocupada en el paleolític i diuen que hi ha pintures rupestres al seu interior, però que no vam saber localitzar. La frescor i olor a humitat s’agraeix, ja que fora, tot i no fer massa calor, a la caiguda de la tarda la temperatura és més alta.

Abandonem el lloc amb una sensació de serenor remarcable, mentre l'ocàs ja és més que una insinuació. Sopem en una típica taverna de El Burgo, gaudint de les excel·lències de la cuina soriana.



Pedraza: Pujar
A punt ja de sortir de Sória i entrar a la província de Segovia, un impuls de la Maria ens fa agafar una desviació que es troba indicada amb un suggerent nom: Pedraza. Ens trobem endinsant-nos per una estreta carretera cap a la tal Pedraza, que no tenim ni idea de quin poble es tracta, quan tot de sobte apareix un ramat de bestiar boví que ve en direcció a nosaltres. Aturem el cotxe per no detorbar el pas del bestiar i observem. Entre vaques i vedells hi ha toros braus, que passen més espantats que la Maria a banda i banda del cotxe, però també més encuriosits. Ha estat un dels molts regals que ens fa el viatge.

Seguint les corbes per l’estreta carretera en un estat força precari, arribem a Pedraza de la Sierra. Situat en un alt turó, domina tot l’escenari un enorme i imponent castell medieval, en perfecte estat de conservació, proporcionant una espectacular visió i fent volar la imaginació sobre com seria i quina utilitat tindria aquesta construcció segles enrere. El castell, construït entre els segles XIII i XV, es conserva en un estat envejable. És de propietat privada i es pot visitar. El que de seguida crida l’atenció és la seva porta fortificada, que seria absolutament plena de claus defensius de ferro, si el temps i els vàndals no hi haguessin fet acte de presència.

Estan admirant la fortalesa, un estol de nens corren i juguen en una explanada. Una professora ens diu que sí, que es pot visitar el castell, però que cal demanar-ho amb antelació, però que de tota manera a la plaça major hi ha una sessió de titelles. En un primer moment ens quedem perplexos: titelles? i perquè ens haurien d'interessar les titelles? Anem fent conya en direcció a la plaça i ens oblidem del tema.

Pedraza és un dels pobles medievals emmurallats més ben conservats de la península. Els seus carrers estrets i la seva plaça porticada, conserven tota la màgia i l’encant del que devia haver estat un important llogarret a l’Edat Mitjana. Un passeig per aquest indret ens transporta immediatament vuit segles enrere i ens dóna la sensació que en qualsevol moment tornarem a viure la vida de l'Edat Mitjana.

Com ja hem dit anteriorment, les cigonyes i els seus nius ens acompanyen durant tot el viatge, obsequiant-nos amb els seus vols majestuosos. Però no solament elles, sinó també l’arquitectura medieval i els escuts heràldics que envelleixen a les façanes reescalfades pel sol, expliquen milaventures a tot aquell que les vulgui escoltar.

L’església de Sta. Maria, construïda l’any 1500, conserva la seva estructura original, tant la de la planta com la de la torre. Una altra constant en aquestes terres, és que les teules de les taulades estan col·locades cap per avall. És un misteri al que no trobem explicació. No en comprenem la utilitat ni la funcionalitat. En un primer moment i davant el primer sostre així, hom pot pensar que aquest es troba en reparació i que han tret la capa superior de teules per substituir-les per noves. Però quan aquesta visió es repeteix sovint i en altres llocs, hom ja dubta de la primera hipòtesi...

Una de les parts més importants i belles del poble, és sens dubte, la plaça major porticada. Aquestaplaça, que diuen que és una de les més boniques de Les Espanyes, alberga al seu interior irregular, corredors porticats i, entre altres edificis, l’ajuntament, la “Casa de Comunidad de Villa y Tierra” i altres cases blasonades del S XVI, convertides posteriorment en habitatges i restaurants.

Esmorzar en aquest ambient una ració de “morcilla de arroz” amb pa castellà i bon vi de la terra, és una experiència inoblidable que no val a deixar-se perdre. Tota una altra cosa és demanar un entrepà de llom amb tomàquet: pas castellà, “lomo” –embotit, no pas a la planxa- i unes boniques rodanxes de tomàquet entre el pa i el llom... Tot plegat no hi ha manera d’empassar-s’ho.

Però la veritable sorpresa es presenta al cap de poc. El so d’un timbal i l’escàndol d’unes veus trenquen el silenci primaveral de la plaça. Arriben els titellaires... sí, els titellaires... Obre la comitiva un alt personatge de rostre fosc, abillat amb túnica i turbant, acompanyat per un altre d’estatura més petita i tocat amb caputxa i roba de l’Edat Mitjana, carregant un pesant embalum, esperonant a un tercer, coix, que no pot avançar més de pressa. Si fins llavors s’havia tingut la sensació que havíem retrocedit vuit segles, ara en tenim la certesa. Ara és quan entenem la recomanació de la professora. S’està a punt de desenvolupar un espectacle que, a banda dels moderns enginys tècnics, no deu de ser massa diferent del que es produïa a l’època. Es tracta d’un espectable de titelles pels nens que han vingut a visitar el poble, però que és un veritable regal en aquest espai medieval. Però el plat fort no són les titelles, que serveixen de comparsa, sinó l'actuació dels artistes, que broden els seus papers. I tot per un impuls de la Maria...

Els actors ho fan molt bé i molt ben ambientat i, per l’accent, diríem que són catalans.

A contracor abandonem Pedraza per reprendre la ruta cap a Segovia, on pensem fer una altra parada cultural.


Segovia: Pujar
La següent parada és a Segovia. Intentem visitar la catedral, però hi ha problemes. Per entrar-hi s’han de pagar 3€... Aquests escarabats amb sotana no en tenen prou amb que tots els calers que els paguem –mitjançant impostos- i el manteniment i millora de les instal·lacions religioses, i el seus sous –treballen?- sinó que pretenen que els seguim pagant per admirar l’arquitectura religiosa que, és de tots. Potser segueixen pensant que encara som a l’Edat Mitjana... Dos homes que van davant nostre pregunten que si per resar també s’ha de pagar i “l’andova” que fa de porter els diu que sí... Com a mostra de repulsaper aquesta actitud, no solament ens neguem a entrar-hi, sinó que també ens neguem a fer cap fotografia a la catedral, tret del rètol que indica la quantitat de prohibicions que exigeixen per accedir-hi. No seria més pràctic indicar com i què es pot entrar? Quedi ací palesa la nostra més enèrgica repulsa al desmesurat afany recaptatori que té l'església.

Deixant enrere l’ambient i l’olor ranci de tot allò que envolta la religió i els seus sequaços, s’arriba a elAlcazar de Segovia. Aquest alcàsser, tot i ser un monument d’infausta memòria de la Guerra Civil, és una meravella arquitectònica. Els seus merlets evoquen els castells fantàstics dels contes de bruixes, i el seu abismal fossat fa encongir el cor. Allò que més ens crida l’atenció positivament, però, és l’absència absoluta de qualsevol referència a la Guerra Civil, tot i ser-ne un dels escenaris més emblemàtics. Aquest fet ens parla que la Democràcia arriba arreu, ací també. Actualment, tant el castell com l’entorn, són un lloc amable i relaxat que convida a estar-s’hi, a admirar i reflexionar.


Ávila: Pujar
Ávila, defensada per una muralla medieval romànica completa i molt ben conservada, és una de les ciutats amb més esglésies –romàniques i gòtiques- i establiments hotelers més alt per nombre d’habitants de Les Espanyes i, potser d’Europa.

A l’interior de la ciutat encara presenta l’antiga distribució romana dels carrers, distribuïts en la tradicional forma d’hiberna –castres estables, que eren els poblats iberoromans fortificats-.

Seguint la seva història, Ávila no despenja massa pels fets històrics. Des de sempre, en quan s'ha vist en perill d’invasió, ha ofert poca o cap resistència. Durant l’expansió musulmana, Ávila va ser ocupada pels sarraïns, que van mantenir una relació correcta amb els seus habitants. Durant aquest període, la ciutat va estar en el punt de mira dels cristians i musulmans, com a punt estratègic. A partir del S VIII i en estar situada en zona de ningú, en allò que es podria anomenar “desert estratègic”, va deixar de tenir aquesta funció i va patir un fort despoblament. No serà fins al S XI, amb la Reconquesta, que Ávila es tornà a repoblar i es convertí en ciutat emmurallada amb la finalitat de servir d’avantguarda per la defensa de Toledo. A partir del S XVII s’inicia una altra lenta decadència, que la deixa quasi despoblada de nou. No serà fins al S XIX, amb l’arribada del ferrocarril, que remuntarà la seva recuperació demogràfica.

El procés de desenvolupament iniciat a Les Espanyes a començament del S XX, deixa a banda Ávila, degut a la tendència dels seus habitants a preservar les seves tradicions enfront als necessaris canvis socials que s’estaven produint a la resta del país. Durant la Guerra Civil passà ràpidament a formar part de la zona ocupada per les forces revoltades contra la República i durant la dictadura es torna a produir un intens despoblament, tant de la ciutat com de la resta de la província. Aquesta és una mostra de com les muralles d’una ciutat poden significar un element defensiu important, en tant que aïllen de l’exterior, però no solament per qüestions bèl·liques, sinó també en matèria cultural, social, econòmica o de pensament.

Un cop dins les muralles, una sorda i indefinida sensació d’opressió s’apodera de nosaltres, tant pel tipus d’habitació que lloguem, en un hotel de ranci i auster regust castellà, com per l’ambient general que es respira al carrer. Entre tanta església, “señorio”, sotanes i elements feixistes, encara presents, hom acaba per preguntar-se si el temps ha transcorregut o encara ens trobem a la dècada dels anys 40 del S XX. Deuen ser les muralles que han impedit que els vents renovadors penetrin i impregnin la ciutat... La Història es repeteix.

Sens dubte ens trobem al cor d’una de les Espanyes més profundes. Alguns dels elements decoratius que guarneixen, tant les parets de les esglésies, com altres de comerços que reclamen l’atenció del visitant, tenen el ranci regust de la beateria i del feixisme a l’ús en temps pretèrits, així com de la manca d’evolució social i democràtica que reclama el S XXI. Una placa de pedra de la Plazuela del Rastro, just a l’entrada d’una de les portes d’accés, encara sentència: “Franco: en esta ciudad, cuna de santa Teresa de Jesús y capital de la provincia que vió nacer a la gran reina Isabel la Católica, no se tolerarán ofensas a la moral de Cristo bajo ningún pretexto. Ávila es leal, no traicionará a los caídos durante la cruzada gloriosa por dios y por España. Ávila 1944, arriba España. Viva Cristo Rey”... No calen més comentaris.

Una altra mostra que els temps es van aturar fa molt anys entre aquests murs, és l’escrit d’infamant memòria que encara llueix una altra de les parets d’una altra església, acompanyada pel jou i les fletxes: “José Antonio Primo de Ribera y demás caídos por dios y por España“. Aquesta és pintada i en bon estat de conservació, és a dir, que el temps no ha passat en aquest lloc. En una botiga, un rètol resa: “Vaso magico. Hecha –amb h- agua y vera santa Teresa o las murallas”.

Al dia següent i força ofegats per l’ambient, deixem enrere terres castellano-lleoneses, per passar a Extremadura. En pujar el port de La Peña Negra, una espessa boira ens envolta i un plugim ens cobreix. Entrem per la carretera de Plasència i l’ambient canvia radicalment. Això és tota una altra cosa.


Las Hurdes: Pujar
La vall del Jerte ens rep humida però, sobre tot, amical. El canvi tant cultural com humà es fa palès des del primer moment. Aquesta fèrtil vall, curulla de cirerers, vegetació i corriols d’aigua, fa les delícies de la Maria, que no pot evitar comprar una caixa d’excel·lents cireres, dolces i madures, que ens duraran bona part del viatge. Val a dir que els tracte amb les persones és molt més agradable i amable. Deixem enrere la ruda i rigorosa manera de ser dels castellano-lleonesos, per començar a tastar, conèixer i gaudir, de la simpàtica i sincera bonhomia dels extremenys.

Aviat l’ambient humit i plujós deixa pas a les extenses deveses, que seran una altra de les constantsfins al sud de la península. L’embassament de Gabriel i Galán és per nosaltres la porta de Las Hurdes. Las Hurdes ha estat fins fa ben poc una comarca extremadament pobra i envoltada per una persistent llegenda negra, que atribuïa determinades característiques hereditàries i culturals fora del comú.

La pobresa extrema plasmada per Buñuel a la seva pel·lícula “Las Hurdes: tierra sin pan”, no fa més que expandir aquesta idea. Sembla ser que el tradicional aïllament de les seves gents, propiciava els casaments i unions consanguinis, fet que portà a descendències genèticament defectuoses. Aquest aïllament també va afectar a la cultura, que va mantenir la seva població en un reducte territorial lluny de l’evolució cultural i, per tant, dialèctica.Sense entrar de cap manera a valorar la validesa cultural dels resultats de l’aïllament, encara avui, en algun remot poblet, es pot sentir parlar una llengua estranya, el castúo, barreja de diferents llengües i/o desviacions d’una sola. Podríem considerar-ho més que una perversió lingüística, una valor afegit, que caldria conservar com una riquesa més del territori.

Tradicionalment la seva economia es basava en les pastures i l’apicultura que, juntament amb la dificultat en les comunicacions, impedia qualsevol desenvolupament mínimament mantingut. Al S XX, el dictador i per tal de propiciar l’arrencada econòmica, decideix iniciar una repoblació intensiva forestal, fet que lluny d’afavorir el desenvolupament, empobrí encara més aquestes terres, especialment per l’estampida immigratòria que provocà.

Actualment i gràcies a l’important inversió en infraestructures que s’ha fet, l’economia hurdana ha començat a créixer, especialment per les inversions que s’han realitzat en el sector turístic.

És una terra que a hores d’ara es pot visitar sense aglomeracions, en la que els serveis turístics són de primera qualitat i l’amabilitat de les seves gents incita a visitar-los. No es pot deixar passar la ocasió de destinar una pausada visita als seus pobles minúsculs i gaudir de l’excel·lent gastronomia que proposen les seves acollidores gents.

Ens allotgem a Pinofranqueado, al cor de Las Hurdes, a l’hotel Rural Castúo, que no té res a envejar a altres establiments hotelers amb més estrelles. Al costat del riu i envoltat de flors i vegetació, es respira un ambient tranquil i relaxat que enamora. També ací la gent és acollidora i amable, sempre disposada a facilitar, tant l’estatge com la informació sobre el territori. El sopar d’aquest dia, en un ambient rústec i entranyable, és una delícia que tanca un altre dia magnífic.

La filosofia de vida d’aquesta gent és molt clara: cal tirar-ho tot a terra i fer les coses noves. Vam detectar una mena de rebuig del passat, com si les noves construccions volessin esborrar el passat i passar pàgina d’uns temps pretèrits que no els agraden gens, oblidar la història per higiene mental. La conseqüència de tot això és que fora d’algun lloc puntual, el paisatge urbanístic és eclèctic i més aviat lleig. Solament resta alguna casa antiga, tancada i barrada, que dóna fe de la duresa de la vida d’aquestes terres en temps no massa llunyans.

Arribem a Villamiel a la recerca d'unes curioses inscripcions gravades a la pedra de l’església, constatant que el poble, fora d’algun racó, ha perdut l’encant per l’obsessió de tot allò nou. Les inscripcions a l’entrada de l’església diuen literalment: “No ai cossa que mas despierte que dormir sobre la muerte” -datada l’any a 1699- i una altra: “Haz aquello que quisieras haber hecho quando mueras”, sentències quedenoten clarament el tarannà i saviesa popular.

Una altra de les excepcions que vam tenir el privilegi de descobrir, va ser el poble de Trevejo, llogarret perdut al mig del no res, que conserva l’encant del que haurien estataquells poblaments temps enrere. Fins i tot cada cert temps encara hi arriba una furgoneta carregada amb productes per vendre, com feien antigament els “buhoneros”, i al voltant de la qual s’apleguen els escassos habitants estables, per adquirir allò que els fa falta. Ens va recordar el poble medieval de Siurana, que ha sabut conservar l’arquitectura original i no ha renunciat al seu passat històric.

Un castell en runes i en força mal estat i una ermita reconstruïda, prometen un futur més agraït, gràcies al turisme que espera atraure. Seria una veritable llàstima que aquesta riquesa cultural es perdés per l’abandonament del territori o per la desídia de les administracions.

Malgrat l’esforç d’ocultació del passat, encara es poden descobrir detalls que ens parlen de la història passada. Escuts heràldics, balcons amb simbologia ancestral o carrers costeruts plens de callada història. Molts dels llindars de portes, sobre tot de construccions antigues, estan pintats amb blauet –azulete-, fet que indica les creences que professaven els seus propietaris. Aquesta pràctica suposadament protegia les entrades a les cases –portes i finestres-, contra l’accés de bruixes i altres éssers eteris no desitjats. És un costum molt arrelat a tota la península, que poc a poc ha anat perdent les seves arrels originals, per anar desapareixent progressivament. Actualment es conserva aquesta creença en llocs força apartats, com en alguns poblets aïllats dels Pirineus o altres llogarrets fora d’ells, però sempre en enclavaments allunyats. Tant de bo que tots aquests aspectes no es deixin perdre, si més no, que es conservin com a patrimoni cultural popular.

Assentada sobre les defenses del castell, l’església de St. Juan Bautista destaca pel seu campanar de dos ulls, aixecat sobre una torre de defensa que encara conserva l’escut heràldic del que probablement fou un dels “comendadores” de la fortalesa. Al seu voltant, a la “sagrera” , espoden observar diverses tombes comunes durant la Edat Mitjana. Al voltant i per tera, encara hi ha força pedres gravades amb inscripcions, provinents de les antigues construccions. Imaginem que les recuperaran un moment o altre.

Del castell d’origen musulmà, anterior al S XII, en resten les runes del que es va construir als segles XV i XVI i que va tenir un important paper durant la Reconquesta.


Fuente Obejuna: Pujar
Deixem Extremadura per enfilar la recta d’Andalusia. El temps segueix sent molt bo. A mida que anem arribant als llocs, ja ha plogut i no fa massa calor.

La següent parada és la ciutat cordovesa de Fuente Obejuna. Lope de Vega escrigué la seva obra inspirant-se en la història que, durant la Reconquesta al S XV, es va desenvolupar a la localitat. Durant el Segle d’Or espanyol a l’any 1476, els camperols, humiliats per un sistema feudal encarnar per Fernando Gómez de Guzmán, “comendador” de l’ordre de Catalatrava, que abusava en excés del dret de cuixa i imposava la seva llei a força de fuet i espasa, s’alçaren en armes i el van ajusticiar. Cada dos anys, al crit de “todos a una”, es representa aquesta obra dramàtica en la que tot el poble hi participa. El fet representà la unitat i la força del poble contra els abusos dels senyors feudals, ja que els reis catòlics van intentar esbrinar que havia estat, però a la pregunta de “¿quien mató al comendador?”, la resposta invariablement era: “Fuente Obejuna, señor”.

El fet que al voltant del poble hi hagi 14 petits llogarrets, s’explica per la negativa de molts vilatans a sotmetre’s als capricis del “comendador”, que marxaven fora de la seva jurisdicció i fundaven nous nuclis.

Actualment és un poblet tranquil assentat sobre un alt turó, i en el que es troba la “Casa Palacio Cardona”, construïda a primers del SXX i d’estil modernista, que a la data de la visita –maig del 2008- es troba en força mal estat.

La plaça Lope de Vega, lloc en el que es desenvoluparen els fets esmentats, hi ha un monument que recorda la revolta, així com també dues plaques de ceràmica que rememoren uns fragments la obra de l’autor.

Una volta pels seus carreres no deixa ningú indiferent. Té l’encant, de vegades una mica estrany, dels pobles andalusos, així com també alguns detalls sorprenents, com l’aparador d’un dentista en el que s’exposen dents, motlles de dentadures i fins i tot dentadures postisses...


Córdoba: Pujar
Córdoba, declarada declara Patrimoni de la Humanitat el desembre del 1994 per la UNESCO, sorprèn. Ciutat amb un enorme llegat cultural, es troba al cor de la història d’Occident. Bressol de cultura grega i romana, la Córdoba califal passà a ser la ciutat més culta d’Europa, en la que hi vivien savis, poetes, metges, filòsofs i tot tipus d’artistes, desenvolupant totes les branques del saber del seu temps. Va ésser un important creuament de cultures, en el que hi van conviure musulmans, jueus i cristians, no sempre amb bones relacions. Nombroses esglésies, cases senyorials, convents hospitals, etc., acotxen la joia que és la mesquita-catedral. Encara avui, la multiculturalitat conviu sense problemes en aquesta ciutat.

Però el que sens dubte crida més l’atenció és la gran quantitat de flors i plantes que contenen els meravellosos patis interiors. Si alguna cosa crida més l’atenció del visitant que la mesquita, son aquests patis, heretats, sens dubte, de l’ocupació musulmana de la ciutat, que va llegar el gust exquisit per la decoració floral.

Tot i que no vam trobar un ambient massa religiós, les mostres d’aquest sentiment es poden veure arreu. Aquesta placa dedidicada a la verge també té, per qui la vulgui seguir, la seva pròpia sentència. Però no tot és religió sigui del color que sigui, sinó que també hi ha expressions polítiques crítiques com la que fa referència a la "jilipollada" de la guerra de l’Ansar.

Però el camí segueix, i deixant enrere una Córdoba que, ara sí, comença a ser molt calorosa, agafem la ruta de Las Alpujarras Granadinas, en direcció a Granada, sota l’atenta mirada del Mulhacén i de les vastes extensions d’oliverars. Seguint la filosofia que ens porta, sempre que podem agafem carreteres secundàries.


Granada: Pujar
Granada també sorprèn. Hom esperava una altra cosa. Tot entrant a la ciutat, cal passar pels afores de Granada, i realment són espantosos; Polígons i polígons industrials barrejats caòticament amb urbanitzacions de residències unifamiliars, en molts casos de dubtós gust estètic, fan dubtar de la fama que Granada té de ciutat bonica.

Un cop arribats al centre de la ciutat antiga, el caos circulatori, l’estretor dels carrers, la multitud de gent que hi ha arreu i la manca de lloc per aparcar i d’allotjament, ens fa dissuadir de dormir a ciutat. És per aquest motiu que anem als afores a veure si trobem un lloc per dormir. L’endemà visitarem –visitarem?- la Alhambra.

11h del matí. Arribem a l’Alhambra, congestionada ja, amb cues importants de guiris de tot pelatge, especialment asiàtics, i amb molta calor.

11.15h. Una veu enllaunada anuncia per megafonia als pacients visitants que únicament es venen entrades per visitar els jardins. Els palaus nassarites ja no es poden visitar.

11.20h. La mateixa veu metàl·lica anuncia que totes les entrades per a tot el dia es troben esgotades i, que conseqüentment, no es venen més entrades. La veritat és que ens sorprèn força aquest mode de fer les coses, però no queda més remei que encaixar el cop i retirar-nos.

Retornem al cotxe i després de pagar per un aparcament que no ens ha servit de res, és a dir, que no ens ha fet cap servei, abandonem la Alhambra. Per cert, la gestió, tant de la venda de les entrades com de l’aparcament, és a càrrec de La Caixa. Ja que aquesta bitàcola està penjada en un lloc de consulta públic, no diré què és el penso d’aquesta entitat, però de tot menys íntegra...

El paisatge canvia de forma gradual a mida que ens endinsem a Las Alpujarras


La Alpujarra Granadina: Pujar
Passem del tedi que produeix la contínua visió d’inacabables oliverars i deveses, a terrenys més o menys erms i escarpats, amb l’excepció dels petits i blancs poblets arraulits a les vessants de Sierra Nevada, amb dos dels cims més alts de la península –el Mulhacen 3.478m i el Veleta amb 3.392m, el tercer després de l’Aneto 3.404m- encara nevats, que es troben envoltats d’arbres fruiters.

La ruta segueix per carreteres comarcals, el que ens permet gaudir molt a fons d’aquesta terra, no tant seca i inhòspita com es podria imaginar. Cal però, passar a l’altra banda de la serralada, cap al nord, la zona de Guadix, a La Alpujarra almerienses.

Es comença a notar molt la calor, i les contínues desviacions i alentiments que provoquen les autovies en construcció, no ajuden gaire a fer-la passar. Camí del port de La Ragua, que ancestralment ha estat pràcticament l'únic nexe d’unió que comunicaven La Alpujarra granadina y la almeriense, es troba l’últim poble abans del pas: Laroles. Allà descobrim el Hotel Rural Real de Laroles, el que a les targes de visita anomenen un “hotelito con encanto”. Amb una vista privilegiada, un servei més que correcte i unes habitacions rústiques i molt ben condicionades, ens “encanta”, sobre tot perquè no hi ha cap més lloc i l’ocàs ja és molt proper. Amb la tranquil·litat que es respira i la encara forta calor que ens apreta, una cervesa amb una tapa a la terrassa de l’hotel amb ombra, ens retorna la presència d’ànim.

Un passeig per diminut poble de Laroles ens endinsa en el més profund de l’ànima “alpujarreña” i omple l’esperit de tranquil·litat. Les tavernes, com per tot el recorregut de fora Catalunya, acompanyen la tradicional canya amb unes excel·lents tapes del país. Només per les tapes, ja paga la pena el viatge.


Alpujarra almeriense: Pujar
La fresca del matí anima a seguir. Sabem que passarem calor, però ara com ara és una delícia viatjar. Ens acompanya un cel encapotat i gris fins dalt del port. Des del Mirador del Marquesado s’obre una esplèndida vista sobre la gran plana que s’estén als peus de l’agonitzant Sierra Nevada, que ha perdut l’altivesa i l’orgull de l’inici amb els seus cims nevats. Ara se succeeixen extensos pinars de repoblació –amb enormes tallafocs que els fereixen-, que s’alternen amb camps de pastures i de conreus a cotes més baixes.

Al fons i per sota dels núvols es poden apreciar les cortines d’aigua que, com a tot el viatge, ens precedeixen i més lluny, al terra, extensos camps eòlics.

Tenint en compte que les vies de comunicació no eren les actuals, els traginers de no fa massa anys, partien dels pobles de El Marquesado carregats de cereals i ceràmiques, per ser canviats per peix i sal, entre altres productes, amb les localitats de la banda sud de la serralada, realitzant un perillós viatge per l’únic pas que comunica La Alpujarra almeriense amb la granadina, a causa dels bandolers i les inclemències del temps.

Molts dels topònims de pobles, construccions, paratges, etc., d’aquesta part són o tenen arrels àrabs, com ho deixen ben clar els noms de Guadix, Zenete –de l’àrab sened: vessant. Alpujarra, etc.

Tradicionalment, i a banda de la riquesa forestal, de cereals i d’oliverars, aquesta comarca sempre ha tingut coma referent econòmic l’explotació minera de la plata, el coure i el ferro, riquesa de la que encara en dóna fe la presència de diverses mines en actiu.

És la terra de la Maria i dels seus avantpassats...
Ja de lluny crida l’atenció una curiosa i austera fortificació rogenca i d’aire morisc, La Calahorra, que s’eleva desafiant sobre un modest turonet i que es troba en un encreuament de camins. Al seu interior conserva un palau renaixentista. Va ser construïda per Rodrigo de Mendoza a principis del S XVI per controlar el camí de Guadix a la Mediterrània i el pas del port de La Ragua.

Guadix, a la que arribem amb un fort sol i força calor, és preciosa, especialment els seus barris troglodites. No es pot deixar de visitar una casa-cova museu, que il·lustra perfectament la distribució arquitectònica interior i els diversos utillatges de terra cuita utilitzats ancestralment en aquesta mena d’habitatges. Aquesta cova-museu de la terrissa conté tot tipus d’estris de terra cuita de totes les edats, però especialment les heretades del regne nassarita, en un fresc ambient que dóna idea de la confortabilitat per la vida diària d’aquestes excavacions. Crida l’atenció una mena de gerres enormes, barrocament decorades amb filigranes, anomenades Jarras Accitanas, que tenien, i actualment estan recuperant la seva funció com a valor simbòlic en els casaments, la finalitat de ser el regal de la núvia, en la que els convidats a la boda dipositaven quantitats monetàries. També es pot veure una reproducció d’un dels gerros que es troben a la Alhambra de Granada.

Molt similar a la Capadòcia turca, les vessants dels turons han estat foradades per l’ésser humà, que hi ha construït els seus habitatges, les cases troglodites, tota una manera diferent de viure. Aquesta ubicació proporciona frescor a l’estiu i calor a l’hivern, ja que la temperatura tendeix a mantenir-se estable durant tot l’any. Deambulant per aquest territori, no és gens estrany que, de sobte, el viatger es trobi caminant per sobre del que seria la teulada d’un habitatge i que no és res més que terra. Les condicions de l'habitatge són les mateixes que en una casa tradicional, incloses les façanes emblanquinades amb calç, que donen un aspecte encara més curiós a aquest poblament.

El més curiós és que, encara a l’actualitat, la construcció de noves cases excavades al terreny es desenvolupi a bon ritme, el que india que lluny de perdre's la tradició, encara s'incrementa. La informació turística ens informa que s’ofereix allotjament en alguns d’aquest habitatges, fins i tot en coves de luxe. És una tradició que, amb el pas del temps, no ha perdut la seva vigència.

Lentament, però de forma inexorable, ens endinsem a la província d’Almeria i amb ella al poble on nasqué la Maria. Fiñana és un petit poblet que, a primer cop d’ull, no té res d’especial, tret que és el seu Món, el que la va veure nàixer i, en certa mesura, la va fer créixer. Ens parla del seu “cortijo” en el que es forjà la seva primera infància, de la casa on nasqué la seva germana, del dur treball dels seus pares i avis per tirar endavant la família; de les “cacicadas dels señoritingos” propietaris de la casa, i també dels records d’infantesa que, no per llunyans, deixen d’aflorar als seus pensaments; dels amics i coneguts que es van quedar al seu lloc d’origen i que retroba de nou després de tants anys.

L'estació de ferrocarril de Fiñana té tot l'aire d'una estació tradicional en la que no ha passat el temps. Manté perfectament la sensació de somni, per a aquells que esperen, però també d'aquells que sospiren per anar lluny, a millorar la vida. Segur que va ésser l'escenari d'acomiadaments dolorosos i de retrobaments alegres, però sobre tot, és espai del somni i de esperança.

Però els records del passat no poden hipotecar el present i el futur, i sota un cel trist i gris, tornem a La Alpujarra granadina. És com un pressentiment, com una sensació que en el moment que arribem a Cabo de Gata, la màgia del viatge que fins ara estem vivint, s’acabarà. Anem donat voltes, gaudint de Les Espanyes, fent el ronso, sense voler arribar, com si la nostra Itaca signifiqués el final d’un periple.

Ohanes ens captiva. És un dels molts poblets que aferrats , incrustats a la terra sembla no voler deixar les seves arrels, tot i que la nova construcció no deixa de causar-hi estrall. Sigui com sigui, la modernitat que signifiquen les noves construccions, no estan renyides amb l’antigor, amb l’aspre sabor que tenen les construccions tradicionals, que s’entesten a mantenir la seva identitat lluitant inútilment contra els nous vents del progrés.

En aquest poblets, encara que amb menys mesura d'alguns dels que hem deixat enrere, també es deixen veure les restes de les ferides mal tancades de la Guerra Civil, que van portar a un talibanisme catòlic, del que encara ni nosaltres ni ells no ens n'hem pogut desfer. L'honor i el record d'un dels caiguts d'un bàndol, contrasta vergonyosament amb l'absència total de memòria per la resta de caiguts. Al 2008, la nova Democràcia encara no ha sabut tancar definitivament les ferides de la terrible guerra entre germans. Tal vegada algun dia...


Cabo de gata: Pujar
I així, entre passeig, ruta i passeig, ens acostem a Almeria. Ens sorprèn, es tracta d’una ciutat oberta, alegre i moderna, però el més important és que té mar i es respira en l’ambient.

Finalment, des de la finestra de l’habitació de l’hotel, s’albira entre la boirina, el Cabo de Gata...

L'hotel que hem contractat per telèfon, i amb l'ajuda de la guia de carreteres, a mida que ens acostàvem a Almeria, és de primera qualitat, tot i que està situat lluny del centre. Deixem les maletes i anem a donar un vol per trobar un lloc on sopar. Tal i com esperàvem, els restaurants ofereixen una àmplia carta amb plats de la terra, que enamora i, a la que naturalment no li fem fàstics.

Abans, però, d’entrar a Cabo de Gata, s’imposa una breu visita al desert de Tabernas, tot just el temps per tastar el sabor d’aquest inhòspit i rude paisatge, al que tornarem en una altra ocasió.

En descobrir el poble de Tabernas, allò que més crida l’atenció és l’aparent magnífic castell que es troba encimbellat al damunt d’un turó i domina tot el territori. D’estil nassarita, des dels primers moments de la Reconquesta passà a formar part del sistema defensiu musulmà, ja que es troba en la confluència dels regnes de Granada i Múrcia, a més de ser un punt de vigilància vital pel control de les vies de comunicació d’ambdós regnes. Malauradament l’estat de conservació actual és del tot precari i les quasi inexistents reformes de “manteniment” que s’han fet són de dubtós gust i de manca total de rigor històric. La vista sobre l’entorn, però, és immillorable.

Finalment Cabo de Gata. Redescobrim amb satisfacció la familiar olor, la immensitat i el blau profund de la Mediterrània. D’alguna manera és un retrobament, i la veritat és que ja la trobàvem a faltar.

San José, un petit poble que, en bona mesura conserva encara un cert encant mariner i tota l’essència mediterrània, serà la nostra base durant els dos dies que decidim quedar-nos-hi. Bufa el fort vent, típic i tòpic d’aquestes contrades, però s’hi està molt bé. No empeny a tancar-se a casa, sinó que més aviat convida a perdre’s pels seus carrerons, entre la blancor i les corbes de les cases que la conformen, sense deixar ni per un moment de tenir la sensació que ens trobem en un raconet, encara força ben conservat, d’aquest Mare Nostrum. Els contrastos hi són permanents; el blanc, els colors de les flors, el blau marí del mar, el blanc i blau fistonat de més blanc, pels núvols, del cel... és una perfecta simfonia entre blanc i la resta de colors.

El Parc Natural Marítim-Terrestre de Cabo de Gata és el paradís d’origen volcànic, composat per 50km d’espadats i platges, i de caràcter semi-àrid i estepari, millor conservat del litoral mediterrani.

La mil·lenària empremta humana hi és present en multitud de llocs, en forma de jaciments d’explotació minera d’or i plom; de fàbriques de salaó romanes, torres de guaita i fortificacions costaneres per la defensa de pirates i sarraïns, i una arquitectura popular vinculada a la cultura de l’aigua.

La gran quantitat i riquesa d’espècies endèmiques d’aquesta zona, tant terrestres com marítimes, fandel Parc Natural un espai molt fràgil i delicat, que la Consejería del Medio Ambiente de la Junta de Andalucia, mima amb exquisidesa. Sorprèn la quasi absència de rètols, fora dels cartells informatius, que prohibixin, que tanquin camins, que limitin la mobilitat de la gent. Solament es demana respecte per l’entorn i, pel que sembla, la gent en fa cas.

Rodalquilar és un poble miner en el que al 1956 es va instal·lar una explotació de quars aurífer per, després de completar un complicat procés,fisico-químic, obtenir-ne l'or, aprofitant les infraestructures existents i els serveis de subministrament d’aigua. Aquest complex miner, propietat des del 1991 de la Junta del Medio Ambiente, es troba actualment en procés de restauració per instal·lar-hi diferents equipaments del Parc Natural. Juntament amb les antigues instal·lacions en desús, encara es poden veure els habitatges derruïts que van ser les llars dels treballadors de la explotació.

Fa calor i tot convida a un bany en aquestes fredes i cristal·lines aigües. L’existència d’amplis bancs de poseidònies, que es poden apreciar des de les altures, donen fe de la puresa i riquesa ecològica del fons marí. És un plaer en tots sentits i, fins i tot, es pot gaudir de l’absència quasi total de gent. La remor de les onades, el clima perfecte i unes vistes magnífiques ens acompanyaran durant la curta estada.

Ja a mitja tarda, la platja de Los Escullos ens acull, sempre amb el persistent vent i amb una bellesa espectacular. Tot és sec, però la Maria, en anar cap al penya-segat, passa pel mig del que sembla un inofensiu bassal de fang i quasi se l’empassa del fondo que és...

Ens trobem immersos dins d’un paisatge calcari i treballat des de temps immemorials per la força constant dels vents, l’aigua i la sorra, que a cada passa s’obre en una delicada arquitectura de formes capricioses. Lentament ens mostra les seves exquisides riqueses plàstiques de caràcter gaudinià, envoltades per l’ambient i la salabror del mar. El Món està en equilibri, l’esperit en pau i no deixa de bufar, amb força, la marinada.

Ens trobem davant una edificació força peculiar amb aspecte de fortí, amb evidents mostres d'haver estat rehabilitada recentment. És La Batería de San Felipe, que va ser construïda l’any 1765 sota el comandament de Carles III i consistia en una bateria de quatre canons que defensaven la façana marítima i les costes del regne de Granada de possibles incursions militars i pirates. Conté dependències militars i estances per la guarnició que hi vivia. Després de ser abandonada, va ser restaurada a principis dels anys 90 per dedicar-la a equipaments culturals, però finalment es va constatar que era del tot inviable, a causa de la manca total dels mínims serveis.

Imaginem la duresa de la vida de les guarnicions que la composaven, no per la bellesa i espectacularitat del lloc en la que es troba, sinó pel constant i persistent vent que bufa a la zona i que, imaginem, deuria fer embogir a més d’un soldat. Deixant navegar la imaginació, encara sembla sentir-se, les converses, crits i ordres que en el seu moment es deurien sentir al seu interior. Són moments màgics que val beure a galet i gaudir-los amb la senzillesa del moment i la potència de la imaginació.

La Torre de San Miguel de Cabo de Gata, una altra construcció amb aspecte de torre de defensa, aïllada en una platja i molt a la vora del mar, s’erigí durant el regnat de Ferran VI, per facilitar l’assentament estable de la població de la zona, garantín la seva seguretat. Hi feien guàrdia un caporal i dos vigilants, un caporal d’infanteria, quatre soldats i un artiller, amb dues peces d’artilleria d’escàs calibre. Al 1941 aquesta fortificació passà a dependre de la guàrdia civil, que va assumir les competències dels cos de carrabiners. Durant algun temps va ser utilitzada com a “casa cuartel”, però actualment ja no té aquesta funció.

Als anys 80 del S XX la torre original va ser envoltada per una tanca perimetral donant-li l’aspecte que té a l’actualitat.

Ara sí. Finalment som a Cabo de Gata, concretament al far. L’escull sobre el que es troba edificat el far és el punt més sud-oriental de la Península Ibèrica i és d’origen volcànic.

El nom de Cabo de Gata, pot ser que provingui del topònim llatí “promontorium charidemun”, que es podria traduir com a promontori de les àgates a causa de les pedres precioses que es podien trobar a la zona.

Utilitzant aquest lloc privilegiat, el far fou construït el 1863 per garantir la seguretat de la navegació.

L’indret és ric en fauna i flora aquàtica i, fins al S XX, era un dels hàbitats de la foca Monjo, actualment en perill crític d‘extinció.

Davant del far es troba l’escull de les Sirenes, que en realitat són les restes d’una antiga xemeneia volcànica. El nom podria venir-li del que els pescadors de la zona anomenaven sirenes o llops marins, és a dir, les foques Monjo. L’ambient és esfereïdor i salvatge, i bé val una relaxada visita.

Fixant-s’hi amb deteniment, hi ha un detall al cap de munt del far que intriga. Un dels vidres és de color vermell. Aquest senyal, que s’aprecia particularment de nit, és per advertir de la presència d’un escull a menys de 3m de profunditat, que s’anomena la Laja del Cabo, causant de multitud de naufragis. Aquest és un dels motius, juntament amb la situació privilegiada de l’espadat, per l’existència del far, el que ens parla de la rellevància històrica del lloc.

Fa molta calor, però gràcies al persistent vent que no para de bufar, fa de tot plegat un ambient magnífic, que convida a deixar volar la imaginació i a representar-se el trànsit marítim en els temps en que la vela i els rems eren els únics mitjans de navegació.

Mar avall, les onades van i venen amb fúria, aixecant plomalls d’escuma blanca i murmurant sense treva la seva cadència immemorial.

L’ultima nit a San José ens obsequia amb una rutilant lluna plena, insultant per la seva bellesa, que ens pica l’ullet tot recordant-nos on som i perquè hi som. En el seu recorregut infinit, la lluna vetllarà els nostres somnis i ens ajudarà a començar a somiar en altres espais, en altres gents, però amb el mateix escenari lunar com el que ara ens obsequia.

Hem arribat a la meta –final?- del viatge, però de cap manera és el fi de res.


El retorn. Mojácar: Pujar
La tornada enrere, cap a casa, la volem fer per la costa i així és durant una bona part de l'inici del trajecte. La carretera planeja amb lleugers desnivells tot costejant i mostrant el magnífic paisatge del Parc Natural de Cabo de Gata, que barreja la costa amb el paisatge verge i solitari de les extensions estepàries. En arribar, però, quasi al final del Parc Natura, després d’un corba, apareix un espectacle increïble: la mola d’un hotel destaca desafiant davant nostre. Envoltat de natura, la construcció és una ferida a la mirada. L’espai tan ben conservat fins al moment, resulta profanat per una construcció hotelera, que no hauria de ser-hi. L’hotel Azata del Sol, a la platja de El Algarrobico, al terme municipal de Carboneras, s’alça com una provocació. Poc a poc ens hi acostem i, per sort, sembla que estigui aturada la seva construcció. Les grues resten immòbils a la mercè dels vents i quasi acabat, és la viva estampa del fantasma d’un edifici arrogant, al que no es deixarà fer-se gran. Aquesta construcció és absolutament il·legal, entre altres coses, perquè és en un Parc Natural i dins la distància en que la Llei de Costes en prohibeix la urbanització. Això, però, només és la punta de l’iceberg, ja que el pla original contemplava la construcció d’urbanitzacions, més hotels i fins i tot camps de golf. Una prova més del nivell de corrupció i menyspreu per a la ciutadania i els espais naturals que s’imposa sense treva al litoral llevantí. Aquest cop, però, s’ha aconseguit aturar un despropòsit que mai hauria hagut d’iniciar-se.

Poc després d’aquesta aberració, arribem al límit del Parc Natural i després d’una última mirada a aquest espai que ens ha robat el cor, seguim camí cap a Mojácar. Però no triguem gaire a tornar-hi a ser. En mig d’un paisatge àrid, estepari, de sobte apareix una zona absolutament verda. No ho podem creure, és un camp de golf... Però no havíem quedat que hi ha problemes d’aigua al llevant peninsular?

Poc després entrem en un altre Món. Les urbanitzacions comencen a succeir-se i hom té la sensació que entra en qualsevol poble turístic de la costa, en tot el mal sentit possible de la paraula. És Mojacar, però el Mojácar lleig, turístic i absolutament degradat i envilit... I pensar que a aquesta monstruositat hi ve la gent de vacances...

El poble original de Mojacar, encimbellat dalt d’un turó, conserva encara el seu més profund esperit andalús, tot i que es respira un impertinent i insuportable aire turístic. De tota manera, res a veure amb la part baixa, de la platja, on tot és escrit en anglès i alemany i on costa trobar alguna cosa en espanyol. Hom es pregunta on són ara els defensors a la “unidad por la lengua espanyola”. Els estan colant els gols pel darrera i ells bordant en contra de la rotulació en català a Catalunya. Que n’arriben a ser de fariseus aquesta gent...

Almeria és el bressol de l’estilitzada figura humana sostenint un arc zenital, que ha esdevingut el símbol de la província. Deixant a banda la discussió sobre l’autencitat històrica del símbol, no deixa de ser simpàtica la seva omnipresent presència arreu.

També hi ha interessants rajoles amb inscripcions, si més no, curioses, a mode de benvinguda i com a símbol de prosperitat. El que no tenim mass clar, és on posarem els camells si no tenim estable...

El Mojacar autèntic és un poblet entranyable, a cavall entre el mar i la muntanya, que encanta per laseva distribució. Carrers costeruts, molt costeruts flanquejats per casetes pintades de blanc i flors, moltes flors, que donen aquest aire tant característic als pobles andalusos. Voltar sense rumb pels seus carrerons és viatjar a la tranquil·litat i l’assossec, i fa oblidar la burrada de la platja. Tan de bo no es perdi mai aquest encant.

Amb aquesta visita serà l’últim cop que respirem aire andalús i aires marítims, ja que fastiguejats perladestrucció a que està sotmès el litoral llevantí, ens neguem a viatjar entre mig d’aquest disbarat iens decantem per tornar cap a l’interior, cap a Cuenca.


Cuenca: Pujar
El casc antic de Cuenca és una ciutadella magnífica que, limitada pels alts espadats i imponents muralles, conté impressionants edificis que es reparteixen entre l’església i els d’una rància i anacrònica noblesa. Dins d’ella hom se sent, de nou, transportat a l’Edat Mitjana, quan els cavallers dirimien les seves disputes a cops d’espasa i el poble, com sempre, lluitava per la subsistència.

A cavall entre els congostos dels rius Júcar i Huecar, Cuenca va ser un punt estratègic molt cobejat tant per musulmans, que van ser els primers en fortificar-la, com per cristians, que van trigar molt en conquerir-la.

És un enclavament que, per ell sol, val una estada molt més llarga, ja que tot just podem gaudir de la vista de les cases penjades i de vistes molt més generals de l’indret, abans de seguir la ruta cap a la Ciutat Encantada, després de passar-hi una nit.


La Ciutat Encantada: Pujar
A 1.417m d’altura, a la Muela de Valdecabras, es localitza la Ciutat Encantada. Composada per restes de capricioses formacions naturals d’origen càrstic, evoquen cada una d’elles una figura o altra que dorm dins l’imaginari popular. Totes elles formen un ampli laberint de places, ponts i carrerons poblats de quimèriques figures naturals.

Durant el Cretaci de l’Era Secundària l’oceà cobria tota la zona i lentament diposità ingents quantitats de carbonat càlcic als seus fons. En retirar-se les aigües i solidificar-se aquests, va deixar la matèria primera que, més tard i al llarg de molt temps, el fabulós cisell de la natura s’ha encarregat de modelar. Per aquells que no hagin tingut la oportunitat de veure res semblant, els suposarà un paisatge màgic i un viatge al més profund dels misteris de la construcció del Món.

Els artistes que han cisellat aquetes meravelles han estat diversos: l’acció dissolvent de l’anhídrid carbònic procedent de l’aigua de la pluja i del desglaç de les neus; la disgregació mecànica produïda pels bruscos contrastos tèrmics; la intensa erosió provocada pels cursos d’aigua subterranis; l’acció erosiva de les sorres arrossegades pels vents i, fins i tot, l’acció biològica dels petits éssers vius –fongs, líquens, plantes, insectes, etc.-.

Només entrar a la zona, ja es pot veure un d’aquests colossos: el Tormo Alto, i el recorregut degudament senyalitzat, segueix amb l’Esquadra de Vaixells, la cara d’Home, el Pont Romà, el Tobogan, la Lluita entre el Cocodril i l’Elefant, l’Hipopòtam, la Porta del Convent, el Teatre, etc., finalizant amb els Amants de Teruel –tonto ella, tonto el-. La cara d’ell, des d’un cert angle, presenta una imatge inquietant, que sembla observar l’intrús des del bell centre de l’abisme insondable de les profunditats tel·lúriques.

Però tot, fins i tot aquest lloc té el seu final.

Camí de Teruel ens sorprèn un altre lloc singular: La Cascada y Batida del Molino Viejo, un impressionant salt d’aigua, les aigües de la qual, antigament i més avall, movien les pales d’un molí fariner.

Els paisatges de tota la zona de Teruel són espectaculars i ens criden l’atenció molts detalls. Però tot això s’haurà de posposar fins a una altra temporada. Ara, del que tenim ganes és d’arribar a casa i descansar... Adéu Espanyes, i fins aviat...


A tall d’epíleg: Pujar
Les Espanyes ens han sorprès. Aquest viatge, sobre tot, ens ha aportat un coneixement més profund dels nostres veïns i, certament ha estat molt agradable saber que ni Catalunya ni els catalans estem mal vistos a Les Espanyes.

També ens ha sorprès la excel·lent xarxa viària de que disposa. Des de Zaragossa fins a Cabo de Gata, ha anat molt bé el teletax, ja que no hem hagut de parar a cap peatge. Ara em pregunto: no hem parat gràcies al teletax que no tenim o és que no hi ha peatges? Doncs no, ni una sol peatge. Tot i haver evitat en el possible les vies ràpides, de tant en tant no teníem més remei que utilitzar les excel·lents autovies que comuniquen el territori de forma ràpida i eficaç. Un cert punt de sorpresa, per dir-ho d'alguna manera, encara ens assalta quan compararem la xarxa viària espanyola amb la catalana. Fins i tot les carreteres comarcals disposen d’uns traçats i estructures molt més que correctes. En trobar-nos en segons quines carreteres, pensàvem que, per la construcció, amplada, ferm, senyalització, etc., érem a una carretera important, però per la nostra sorpresa, resulta que potser només portava a un petit poblet sense anar més enllà.

Les autovies, això sí, pensem que no tenen els serveis mínims necessaris per considerar-se com a tals. Hom viatja quilòmetres i quilòmetres amb un ferm excel·lent, amplades de tres carrils, sòlides mitgeres i perfecte senyalització, sense trobar una sola gasolinera o lloc per aturar-se, sinó és al bell mig del no res i, molt sovint, sense creuar-se amb cap altre vehicle. És cert que funcionen molt bé com a vies ràpides i per anar per feina, però eviten el pas pels pobles i per llocs interessant, amb la consegüent pèrdua de la possibilitat de visitar llocs d’interès.

Així doncs, pensem que és tracta d’una xarxa viària sobredimensionada per la utilització que se’n fa, però mira, millor per a ells.

Aquest viatge ens ha servit per concretar llocs i espais en els que de ben segur tornarem en un futur, aquest cop per conèixer-los més a fons i en exclusiva. Las Hurdes, Tabernas, la Vall del Jerte, Andalusia en general, Cuenca i Teruel, estan a la llista i mereixen una visita pausada de diversos dies.

I ja per acabar volem deixar constància, a banda de l’alt nivell de la gastronomia peninsular, de la qual pensem que no té comparació possible en tot el Món, de l’excel·lent tracte que hem rebut arreu per part de les seves gents. Aquestes han estat en tot moment acollidores, simpàtiques i sempre a punt per ajudar. Molts dels tòpics s’han dissolt i esperem que encara se’n dissolguin més en el futur. Ja no en tenim cap dubte; podem ser excel·lents veïns...


Barcelona, juny 2008 Pujar



Notes:

Comendador: cavaller que té la responsabilitat sobre un destacament militar.

Sagrera: radi de trenta passes al voltant d'una església o ermita, espai que el bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no s'hi podia dur a terme cap acte de violència sota pena d'excomunió. L'efecte immediat d'aquest dret va ser la concentració d'edificacions a tocar dels temples a fi d'estar sempre protegits.

Antropomòrfiques: tombes excavades a la roca amb forma de cos humà, en les que s'hi enterraven els morts dins la Sagrera.

Fuente Obejuna: segons alguns autors, l’origen etimològic del nom del poble ve d’abella i no pas d’ovella, fet que fa que s’escrigui indistintament amb B o amb V. Segons altres, i abans de la creació de la Real Academia de la Lengua Española, no es diferenciava entre B i V, d’ací que també sigui coneguda la localitat com a Fuenteovejuna o Fuente Ovejuna.

Dret de cuixa: designació popular moderna del suposat dret que hom digué que s'arrogaven alguns senyors territorials sobre la virginitat de la filla d'un remença el dia del seu casament (ius primae noctis).

Las Alpujarras: amb propietat s’anomenaria Alpujarra, en singular, però en fer referència a les dues, la Alpujarra granadina i la Alpujarra almeriense, passa a pluralitzar-se.

Cuenca: tot i no ser normatiu en català, hem procurat mantenir els noms dels llocs segons la toponímia autòctona, ja que pensem que és més correcte fer-ho així. Esperem que ho entengueu.

Pujar