Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Mostra un mapa més gran

Prefaci: Pujar
Formant part de l’arxipèlag de les Illes Canàries, Lanzarote, amb una superfície de 862km2 -Menorca té 702km2-, i una altura màxima de 671m, compta, també, amb un petit arxipèlag anomenat Chinijo, situat al nord, format per les illes de La Graciosa, Alegranza, Montaña Clara i dos illots, el Roque del Este i el Roquete o Roque del Oeste. Situada a l’Oceà Atlàntic, l’illa es troba a 140km de la costa nord-occidental del continent africà i a 1.000km del punt més proper al continent europeu.

El territori de Lanzarote, està modelat per les convulsions de la terra, sent, com la resta de l’arxipèlag, d’origen volcànic. Lanzarote va néixer fa uns 18 milions d’anys, producte de l’agressiva acció volcànica, i és l’illa més antiga de les Canàries. Així, tot allò que sobresurt del nivell del mar –i també evidentment allò que no es veu-, són volcans, que han arribat a la superfície i han solidificat les seves laves. L’última de les erupcions volcàniques a l’illa, data del període comprès entre el 1730 i el 1736, és a dir, des de fan tant sols 280 anys, un període extremadament curt en termes geològics, que permet admirar l’impactant espectacle de joves cons volcànics, extensos camps de laves, tubs subterranis, alguns amb llacs interiors, costes torturades per la fúria de les laves rabioses i la respiració de Gaia manifestada als cims volcànics de Timafaya. Així mateix, les costes que formen l’illa son entre absolutament abruptes, producte de les erupcions volcàniques, i petites caletes sorrenques o amb pedres rodones, producte també del fenomen tel·lúric, tot i que alguna d’elles, com Famara, per exemple, no és tant petita i d’una bellesa excepcional.

Sobta un xic el fons cultural de l’illa. Per una banda hi ha força referències i museus dedicats a aparells agrícoles tradicionals, a l’etnologia i a la vulcanologia, però es troben a faltar referències a la Història amb majúscules. Lanzarote, per la seva situació geogràfica, de ben segur que en deu de tenir, però diversos fenòmens explicarien aquesta absència. Per una banda no s’hi han trobat restes arqueològiques, ni tan sols enterraments i, per una altra, sempre hi ha la possibilitat que les reiterades erupcions volcàniques hagin fet desaparèixer qualsevol rastre antic. Sigui com sigui, Lanzarote té un cert aire d’acabat de fer...

Però la veritat és que no es pot imaginar l’actual Lanzarote sense la figura i el treball de César Manrique. Arquitecte, pintor, escultor i constructor de paisatges, entre moltes altres facetes, aquest home va ser qui promocionà el modern Lanzarote, que com dèiem anteriorment, conserva un aire estrany, com si tot s’acabés de fer.

Aquest viatge ha durat exactament set dies, de diumenge a diumenge i no solament l’hem pogut visitar quasi en la seva totalitat, sinó que també l’hem gaudit a fons. Com en tants altres llocs visitats, Lanzarote resta inesborrable a la nostra memòria...


L’illa de les Muntanyes de Foc: Pujar
2.45h de vol amb un Airbus 320 de Spanair separen el Prat de Barcelona de l’aeroport d’Arrecife. Un mar de núvols fa de catifa a l’aeronau, fins que tot d’una tots els viatges d’estribord reparen en que comencem a sobrevolar Lanzarote. S’inicia l’aterratge. Perfecte. Recollida d’equipatges, perfecte. Fa calor, però no mata.

Només sortir de la terminal ja es pot copsar l’ambient volcànic de l’illa. Lanzarote es comença a obrir als ulls i a les sensacions del viatger. Solplan ens porta fins a l’hotel, a Costa Teguise. Tot perfecte. L’hotel Playa Verde, quatre estrelles, excel·lent, modern sense pretensions, ampli, net i tota mena de serveis, ens acull amb els braços oberts. El personal és molt atent i simpàtic, fet que retrobarem constantment amb totes les persones que tractarem a l’illa. Hem d’anar a buscar el cotxe que hem llogat per internet, i en preguntar per la situació de l’agència Herz, és el mateix recepcionista qui els truca, i en deu minuts tenim el cotxe a la porta. Atenció exquisida... Ens emportem un Toyota Yaris, petit, però que farà el fet.

És migdia i no tenim espera. Amb curiositat i ganes de rular pels voltants, acabem a la platja. L’Atlàntic, estranyament calmat, ens rep amb la mateixa amabilitat que les seves gents. Dinem a Casa Lola, i aconsellats pel cambrer, que en tot moment està per nosaltres, mengem uns entrants i el que serà el plat estrella durant tot el viatge: papas arrugadas, acompanyades amb mojo picón o rojo i mojo de ajo o verde, i dos dels peixos més populars, la Vieja i la Sama, semblant a la daurada. Tot aquest festí acompanyat dels vins de la terra, blancs elaborats amb la varietat de raïm Malvasia, de sublim qualitat, perfectes per acompanyar les senzilles i interessants propostes culinàries conejeras, que és tal i com s’anomenen els habitants de Lanzarote. El preu del dinar -40€ per persona-, tot i no ser econòmic, val la pena. El primer dia a l’illa, envoltats de mar i ambient volcànic, paga la pena la despesa.

El matí del dilluns 4 d’octubre, es lleva serè, però amb un ventet persistent que, lluny de molestar, serveix per mitigar un xic la calor prenyada d’humitat. Hauríem d’esperar que una guia vingués a explicar-nos quatre coses de l’illa i a vendre’ns excursions, però com que ja tenim més o menys clar què és el que volem fer, iniciem d’hora la nostra descobertaparticular de l’illa. Aquesta espera per mostrar-nos el millor d’ella mateixa.

Direcció al nord, recalem a Punta Mujeres, un poblet originàriament pescador, reconvertit en residencial, però que, com la gran majoria de petits nuclis costaners habitats, encara conserva l’equilibri amb l’entorn, ens permet acostar-nos a l’aigua per una banda, mentre que per l’altra, els cons volcànics mantenen l’altiva advertència de la seva força destructora-constructora, ara adormida, però encara latent. És molt enriquidor poder contemplar aquest paisatge torturat i sentir-se part d’ell, imaginant la lluita entre les terribles forces naturals terrestres i marítimes lluitant per la conquesta de l’espai...

Cueva de los Verdes: Pujar
Un curt tram de carretera condueix a la boca de la Cueva de los Verdes. Val a dir que, fora les enormes boques del cons volcànics, tot a l’illa és petit, tal i com podrem observar durant la resta del viatge. Tot el paisatge que ens envolta fins on es perd la vista, és d’un negre rigorós, fins al punt que sembla tot asfaltat, i on solament l’escàs verdor de plantes i líquens donen un pobre aire de vida.

La Cueva de los verdes no és res més –ni gens menys- que un jameo. Dins la cova i tal com explica el guia, l’únic verd que veu el visitant és el de l’uniforme dels guies, ja que etimològicament el nom de Los Verdes li vedonat pel nom de la família que el localitzà. Aquest forat natural, en l’època dels assalts pirates, serví d’amagatall a la població, que hi resistia fins que els pirates llevaven àncores.

Quan hi arribem, i previ pagament de 8€ per persona, ens afegim aun grup que acabad’entrar i ja és dins començant la visita. El guia, vestit amb una camisola a ratlles verdes i blanques, i pantalons verds, fa les explicacions en espanyol i en anglès, i d’aquesta manera fem tot el recorregut per les entranyes del passat volcànic de l’illa.

El túnel el va produir l’erupció del volcà de la Corona, fa uns 3.000 anys, i arriba fins al mar, ensorrant la seva terrorífica boca 1.500m sota l’aigua. Així, la Cueva de los Verdes i Los Jameos del Agua formen part del mateix sistema subterrani. A l’interior del túnel es poden observar clarament els processos de la seva formació, i les característiques de la lava que el va formar. Fins i tot en alguns punts es poden veure amb claredat els últims reductes solidificats de lava molt líquida, que donen al terra un aspecte aquós tot i ser absolutament minerals.

Al fons de tot hi ha una sala on se situa l’Auditori, que degut a la seva excepcional acústica, el fa idoni per acollir vetllades musicals de música clàssica, però no pas per grups de càmera, degut a les seves limitades dimensions. De fons sona música de cants gregorians, i la sensació és veritablement espectacular...

L’última sala que visitem és la que conté El Secreto de la Cueva de los Verdes, un fenomen absolutament espectacular, que no ens és possible desvetllar, tot i que si poguéssim ens seria difícil descriure, a causa de la màgia de l’ambient que l’envolta. Solament podem dir una cosa: un cop vist aquest, hom pot assegurar que ni de tan sols d’allò que es veu se’n pot refiar... Per descobrir-lo, el lector no tindrà més remei que viatjar fins a Lanzarote i veure-ho amb els seus propis ulls, però sobre tot, viure-ho amb els seus propis sentits. No se’n penedirà...


Los Jameos del Agua: Pujar
Mentre tant, fora, el volcà de la Corona observa gelós els intrusos que profanen les sevesentranyes. Molt a la vora d’ací s’obren els Jameos del Agua, pel que en un moment som a l’entrada. Entrada 8€ per persona. No són res més –ni tampoc gens menys- que tres ensorraments del sostre del tub volcànic –recordem que és el mateix que el de Los Verdes-, en el que al fons de l'ensorrament central s’hi ha format un llac, en el que hi viuen uns petits crancs albins i cecs endèmics d’aquests lloc, dels quals encara no se n’ha desxifrat el seu origen.

Cada una de les dues entrades està situada a un jameo, dues bombolles volcàniques, que o bé van explotar degut a la pressió dels gasos o bé es van ensorrar. L’espectacle és quasi místic. Tot i la important afluència de gent que els visita, una mena de silenci sord converteix l’espai en una mena de santuari. Hom no gosa alçar la veu, com si temés despertar el monstre subterrani que de ben segur habita les profunditats ardents d’aquest país. Aquest lloc també es mereix una visita pausada i és un molt bon lloc per meditar...

A cada tres passes i ha rètols escrits en diversos idiomes, en els que deixa molt clara una apreciació: “La corrosión de las monedas puede afectar negativamente la vida de los cangrejos. Por éste motivo está prohibido tirar monedas en su interior”. Bé, la cosa és prou clara, no? Doncs sembla que no. La superstició, l’inconsciència i la ignorància, fan que encara molts individus s’entretinguin a llençar monedes a l’estany. El resultat és que a tot el fons es veu la lluentor dels diners, però la pregunta del milió però, és que què en poden fer els crancs de les monedes? Com no sigui comprar-se unes ulleres fosques i un bastó... La resposta encara és més clara: morir enverinats...

Un curt recorregut pel lateral del llac porta a l’altre jameo, sortint del qual hi ha un petit estany –piscina- totalment artificial, que “decora” l’espai. Lleig, lleig, no és, però hom es pregunta que cony hi fa una piscina en aquest lloc. Val a dir que aquest espai va ser el primer que va construir César Manrique i que volent impactar el visitant, hi va col·locar elements aliens a l’entorn. En fi...

Val molt la pena la visita al museu de vulcanologia, en el que s’explica de forma molt didàctica, en què consisteixen les forces que governen els volcans i com i perquè es produeixen aquests.

Tot plegat, però és força cansat, i ja a tall de migdia arribem a Órzola, on dinem molt correctament per un menú de 9.5€, composat per cocido canario, peix i un malvasia a 15€ l’ampolla. Tot i que no és barat, val la pena l’esforç econòmic.


El Mirador del Rio: Pujar
Una petita passejada pel port, en el que el vent aixeca petites onades, ens prepara per la vista de La Graciosa, illa separada de Lanzarote per l’anomenat Rio. Des del Port de Órzola només es divisa la Punta Fariones i la banda oriental de La Graciosa i lluny, força lluny, el Roque del Este, elevació rocallosa completament aïllada del Món...

Una tortuosa, però curta carretera –en aquesta terra insular les distàncies totes són curtes-, ens condueix fins al Mirador del Rio, envoltada de petits tancats de pedra seca –volcànica-, que protegeixen el que en el seu moment serien minúsculs conreus, i que ara no són més que hermots uns, i dedicats al conreu de la cotxinilla, en nova expansió altres. Ací el vent bufa amb força, desfermat, i els núvols es deixen pentinar pel volcà de la Corona, que de tant en tant amaga el seu cràter a la vista del viatger, donant a l’ambient un aspecte força ombrívol.

La separació de 2km de La Graciosa de Lanzarote, és anomenada pels illencs, El Rio. D’ací el nom del Mirador del Rio. A l’interior del local, hi ha un bar amb àmplies vidrieres, una zona de venda de records i diverses terrasses i passarel·les, des de les que es poden gaudir d’unes espectaculars vistes sobre La Graciosa, Montaña Clara i el Roque del Oeste, així com també la vertiginosa caiguda que es desploma sobre la badia de Famara. Cal puntualitzar que la entrada al Mirador del Rio, val 4.5€, un preu excessiu per entrar, però que no es pot deixar de visitar. El Mirador del Rio també va ser construït per Manrique, tot foradant la roca volcànica per tal de minimitzar l’impacte visual que tindria una construcció moderna sobre un lloc tan visible arreu com aquest.

La vista sobre La Graciosa és absolutament espectacular, observant-se clarament els cons volcànics a vista d’ocell, que fan pensar en com deuria ser tot aquest indret en el moment dela seva formació.Els cons s’alcen arrogants per sobre la plana, demostrant que han estat ells els artífex del territori que els envolta, i recordant-nos, que són allà, ara en repòs, però que potser poden tornar a l’activitat en qualsevol moment... Des d’aquestes altures, un vent gens fred, però molt molest i humit, importuna persistentment el viatger, el que l’obliga o bé a moure’s o bé a buscar refugi dins la cafeteria.

Una altra curta distància per una estreta carretera que voreja els alts cingles de Famara, ens acosta fins al mirador de Las Nieves, a Ye, des del que es divisa quasi el mateix que des del Rio, però ací absolutament sols, batuts pel vent i tapats pels núvols. Sota, molts metres sota, les onades trenquen contra la costa i per sobre, els cantelluts cingles semblen no acabar mai. Hom pot experimentar la soledat en estat salvatge...

Ja és mitja tarda i comencem a estar cansats. La baixada cap a Haría va canviant l’aspecte de l’entorn, passant d’un temps rúfol i mig emboirat, a un de més amable i assolellat. La part nord i oest de Lanzarote és severa, aspre i molt salvatge, amb alts espadats que cauen a plom sobre el mar, producte de l’activitat volcànica, però també amb platges arenoses i suaus, una d’elles la de Famara, potser la més bonica de totes. Per contra, la vessant est és menys torturada, més tranquil·la i més amable, però amb escassetat de sorres i molta proliferació de roques, i costes amb pedres volcàniques arrodonides per l’acció mecànica del mar, que tot i no invalidar-les pel bany, sí que les converteixen en arriscades per les nombroses roques punxegudes submergides a ran de superfície.

Tot prenent-s’ho amb calma, retornem a l’hotel on acabem el dia a la piscina i amb un frugal sopar. El tema de la frugalitat no és a causa del bufet de l’hotel, per altra nada molt correcte, sinó per intentar vetllar per la “línia”, si més no per un servidor que més que línia ja té corbes i no és qüestió d’ampliar-les a l’ample... Si no hi ha cap contratemps, demà anem a Timanfaya.


Timanfaya: Pujar
Després d’esmorzar, tots cofois anem a buscar la muntura que ens durà a la terra de foc, però, ho sorpresa!!, el cotxe no arrenca, no té gens de bateria... s’ha mort. En deixar elcotxe ahir, encara de dia, inadvertidament ens vam descuidar els llums encesos i ho han estat fins que, cansats de donar voltes, els electrons han acabat per fugir del tot. Ara no en queda ni un... Una trucada a Herz provoca una resposta immediata i eficaç, i amb deu minuts tornem a tenir la muntura roncant de nou, disposada a portar-nos on li diguem.

Bé, però abans d’iniciar el recorregut, ens avisa que cal donar-li aliment. Cal posar gasolina, i la única gasolinera que hem vist està força lluny. Bé, anem-hi, a veure què passa. Arribem sense problemes. El noi de la gasolinera, perquè ací encara hi ha una persona que posa lgasolina, en preguntar-li on agafar el trencall cap a Tinajo –porta principal del Parc Nacional de Timanfaya, i més endavant explicarem el perquè-, bufa i, textualment diu: “pero Tinajo está muy lejos, hay 30km”, al que responem que el concepte lluny o a prop és absolutament subjectiu, ja que per nosaltres “solament” és a 30km... un agradable passeig.

Dèiem més amunt, que l’entrada principal al Parc de Timanfaya és per Tinajo. Timanfaya està travessat per una carretera que va de Tinajo a Yaiza o a l’inrevés, segons els gustos, però el centre d’interpretació i d’informació es troba entrant per Tinajo, fet que objectivament en fa l’entrada principal al parc. Amb una superfície de 51km2, Timanfaya –que en la llengua nativa vol dir Muntanyes de foc- va ser declarat Parc Nacional el 1974, per tal de preservar una àrea de característiques geològiques i ecològiques de gran valor. L’interior del parc conté una varietat vegetal de 180 espècies, que sobreviuen adaptades a aquest territori extremadament pobre en nutrients.

Tot acostant-se a Tinajo, i especialment a l’entrar al pre-parc, l’ambient i els paisatges es tornen caòtics, amb tota l’escòria vomitada pels volcans a banda i banda de la carretera. Si no fos perquè aquesta és llisa, no seria possible distingir la separació entre la carretera i els camps de lava. És exactament el mateix color negre que ho configura tot. Enormes blocs infinitament trencats, cantelluts i absolutament impracticables, s’amunteguen fins allà on arriba la vista, acabant al mar, que mandreja en calma a la llunyania.

L’aturada al centre d’interpretació és obligada, i és on de forma gratuïta –cosa estranya- hi ha una amplia exposició sobre vulcanologia, les seves causes i efectes, així com les zones sísmiques -associades als volcans- del planeta. En una sala sota el recinte, en contacte amb la pedra volcànica, dins el cor del magma solidificat, a les fosques i gràcies a potents aparells de megafonia, és possible experimentar la horrorosa sensació que devien sentir els habitants de l’illa durant els sis anys que durà l’última erupció, mentre la terra s’obria, bramava i vomitava roca fosa que moria al mar, emportant-se per davant tot el que trobava al seu pas... Una experiència artificial que cal viure, a manca de poder-ho fer en viu i a la realitat. Una exposició molt interessant.

Seguim carretera amunt, admirats pels cràters dels volcans que comencen a mostrar-se amb tota la seva arrogància, en mig de grans camps de laves solidificades, que confereixen a l’ambient quelcom de primigeni i que encongeixen el cor. Quin espectacle tan meravellós hagués estat poder-ho presenciar... A qui no li hauria agradat estar present en aquesta etapa en que la terra, en plena ressaca, vomitava les seves entranyes de foc, llençant bombes incandescents i cobrint-ho tot de cendres? Ara, però, la terra està aparentment tranquil·la, tot i que a solament 10m de profunditat, la temperatura és de 600ºC... i qui sap si preparant un altre espectacle...

A l’entrada del parc toca fer cua. Però pel camí que hem vingut nosaltres solament hi ha cinc o sis cotxes davant nostre, mentre que a la carretera que ve de Yaiza –en sentit contrari a nosaltres-, la cua es perd a la llunyania... Els 8€ d’entrada són, fora dels destinats a la gastronomia, els diners més ben invertits a Lanzarote. Ací sí que val la pena l’entrada, i encara ho trobem força econòmic.

És absolutament espectacular el paisatge en el que s’endinsa el viatger per arribar dalt del con volcànic on es troba l’aparcament, els serveis i alguna que altra sorpresa. Però anem per parts.

Al final de la carretera que porta fins dins el volcà, hi ha un enorme aparcament per turismes i autocars, ple a vessar. Fins i tot hi ha guardes que distribueixen els aparcaments, amb el que no hi ha ni cues ni discussions. Molt ben organitzat. En aquest aparcament cal deixar el cotxe i una guagua del parc ens durà a fer un recorregut absolutament magnífic pel mig d’un meravellós paisatge volcànic, que evoca força un paisatge lunar.

El recorregut consisteix en un circuït asfaltat, en el que la guagua fa tres o quatre parades per poder fotografiar, però sense ni obrir les portes, i en una megafonia que va donant explicacions sobre el parc, els fenòmens geològics que s’hi desenvoluparen i les característiques actuals.

Només arrencar, pren vida la veu. Davant cada aturada, la veu explica les característiques del lloc i altres generalitats. La veritat és que el lloc és espectacular i la visita val la pena, però... Els vidres de la guagua i la llum del sol, s’alien per emmirallar tots els reflexos del Món, que sumats a la brutícia dels vidres, converteix en un calvari fer fotografies decents, el que està sent una experiència inoblidable.

Lentament, els volcans, els camps de lava, l’escassa vegetació, els cràters i les sorres negres, ocres i vermelles, passen davant la vista de viatger presoner dins la guagua. Hom voldria poder sortir, caminar i triar els angles i enquadraments més adients, però és captiu i té impossibilitades les ànsies de moviment.

Les restes pètries de la Terra convulsa, ara fredes, són escampades arreu. Ací, enormes camps d’escòries fragmentades i terriblement torturades; allà llargues extensions de lava fosa que se solidificà mansament i que encara conserva les ondes i la textura, com quan era calenta i viva; més enllà interminables vessants de sorra negra i fina, puntejada ací i allà per veritables heroïnes resistents, plantes que han arrelat i han après a sobreviure en un terreny gasiu en nutrients.

Del color negre dominant, es passa als vermells i els ocres, i el paisatge lunar sembla transformar-se, com si la vida volgués reinstal·lar-se en aquesta petita part de Món, però solament és una sensació, ja que la solitud i la desolació s’allarguen fins a l’exasperació. De ben segur que la lluna deu tenir aquest aspecte... Al fons, però, un gran cràter, vestit amb delicades tonalitats roses, ocres, vermelles, blaves i negres, alegra un xic la sensació de devastació de la zona. Hom pensa en la terrorífica crònica del capellà de Yaiza, relatant el que fou l’inici del fi de molts llocs, i que modificà el paisatge, donant-li l’aspecte actual: “El primero de septiembre de -1730-, entre las nueve y las diez de la noche, la tierra se abrió de pronto cerca de Timanfaya, a dos leguas de Yaiza. En la primera noche una enorme montaña se elevó del seno de la tierra y del ápice se escapaban llamas que continuaron ardiendo durante diecinueve días. Pocos días después, un nuevo abismo se formó y un torrente de lava se precipitó sobre Timanfaya, sobre Rodeo y sobre una parte de Mancha Blanca. La lava se extendió sobre los lugares hacia el norte, al principio con tanta rapidez como el agua, pero bien pronto su velocidad se aminoró y corría más bien espeso como la miel...”

El recorregut acaba de nou al cim del volcà, amb els primers compassos de la música de 2001 Odissea a l’espai, com a teló de fons. Un digne final a aquesta brevíssima, però apassionant, volta.

Dalt del cràter es possible apreciar la respiració de la no tan adormida Terra. Uns forats naturals a terra, xemeneies encara actives, desprenen flamarades quan un guarda del parc hi llença dins un gros grapat d’herba seca. També expulsa un breu guèiser en tirar-hi dins un altre forat un cubell d’aigua.

Però allò que fa més propera la sensació que estem situats sobre un volcà, adormit, però no inactiu, és quan hom s’ajup a recollir grava de terra... Aquesta crema a les mans, signe inequívoc de la permanent activitat volcànica de la zona i avís que a pocs metres sota ens nostres peus, la càmera magmàtica es troba a 200ºC... Molt curiós.

Dins el complex hoteler, una altra xemeneia és utilitzada per fer carn a la brasa, aprofitant les altíssimes temperatures que pugen del fons infernal de la Terra. Podríem dir sense temor a errar, que és veritablement la Cuina de l’Infern, atiada per l’alè del diable... I pensar que tots aquests fenòmens són produïts pel encara actiu nucli incandescent del nostre estimat i castigat Planeta Blau...

Deixant enrera l’impresionnat paisatge lunar de Timanfaya, dinem a Yaiza, en un restaurant –El Volcán-, que tot i tenir una aparença força correcte, pel preu de 13€, el menú és massa just; solament hi ha estofat canari i peix arrebossat, amb un vi que té més aigua que vi. Gens recomanable.

A la tornada ens aturem al Museo del Campesino, pobre exposició rural en un esplèndid espai desaprofitat. Aquest lloc també va ser ideat per Manrique, amb la finalitat de dinamitzar la vida cultural de l'indret. Finalitzem el dia prenent una cervesa a la platja, mentre el sol es pon lentament al mar. Encara no tenim clar què és el que farem demà, però una cosa és segura: Lanzarote ens encanta...


Los Hervideros, El Golfo: Pujar
Clareja i una intensa però breu pluja ens desperta. El cel és rúfol, però tant és. Camí del poble de El Golfo, a l’oest de l’illa, plou durant una estona, però just per mullar els carrers.

Abans d’arribar a Los Hervideros, Las Salinas de Janubio ens fan aturar. Una ordenada formació de rectangles dins d’una gran cala, indica clarament on ens trobem. Lluny es poden observar piles blanques de sal, però les piscines tenen un color entre ocre i vermellós. Potser s’hi està evaporant l’aigua i dipositant la sal. Just al costat segueix una amplia platja negra formada per graves i pedres volcàniques arrodonides per l’acció de les aigües oceàniques.

Arreu és ple de magma i escòria, en un caòtic paisatge que arriba fins l’aigua. Hom pensa en la ingent feina que comportà obrir i condicionar el terreny per construir-hi la carretera, ja que no deu ser gens fàcil dominar aquests tipus de roca cantelluda i punxant.

Les onades, amb el seu perenne anar i venir, arrosseguen les arrodonides pedres, provocant una curiosa remor, que sembla com si tota la platja fos arrossegada mar en dins amb el ritme de l'anar i venir de les onades. Aquest mostrari pedregós, però, és un niu increïble de tresors, pedres amb curioses formes i, sobre tot, pedres volcàniques amb incrustacions d’olivina, un mineral cristal·litzat de color verd, que contrasta amb el negre de les laves. Diu una llegenda del país, que hi havia un pastor que tenia les més formoses cabres de Lanzarote, degut a que cada dia les portava a pastar als llocs més amagats i amb més bones pastures de l’illa, molt a la vora de les cingleres que envolten l’illa.

Un estiu, la seva neta Olivina, anà a ajudar-lo. Olivina, una noia bruna, colrada pel sol i amb ulls verd, era voluntariosa però força despreocupada.

Un dia en que el sol queia sense pietat, provocà en l’avi una forta insolació i mig mort arribà a casa, on Olivina en tingué cura. Ell, en altres circumstàncies no hauria pas deixat anar sola Olivina, però les cabres havien d’alimentar-se i li encarregà que en tingués cura. Olivina les conduí fins on ho feia l’avi, però pel camí s’entretingué collint flors pel malalt, de manera que en el moment de retornar a casa, se n’adonà que faltava una cabra. Lluny, la veié sobre l’alt contrafort, en una estreta lleixa, massa espantada per moure’s. La noia anà a buscar-la tot fent equilibris i arriscant la seva vida, però quan ja era a tocar-la, l’agafà per una pota perdent l’equilibri. La cabreta es precipità espadat avall i ella en sortí miraculosament estàlvia. Desolada per la pèrdua, baixà fins al mar i plorà desconsoladament, llàgrimes verdes que, en entrar en contacte amb l’aigua marina no es dissolgueren, quedant en suspensió. Les gavines, guardianes de la deessa Timanfaya, que havien presenciat tot el drama, agafaren les llàgrimes amb el bec i les portaren a Timanfaya. Aquesta les hi digué que les enterressin a les pedres volcàniques, com a símbol del dolor.

La màgia va fer que pedres i llàgrimes es fonguessin i és en el que s’ha convertit actualment la olivina, en una mescla de Terra i ésser humà (font info).

El temps segueix rúfol, però no és gens desagradable. Més endavant, un altre rètol ens fa aturar: Los Hervideros. No en coneixíem l‘existència i ens pica la curiositat. A què se l’anomena Hervideros i perquè? Tractant-se d’una zona volcànica, podem esperar qualsevol cosa. Un cop a ran de costa, i al fons dels cingle, el misteri es desvetlla amb meridiana claredat. Dues negres restes de tubs volcànics obren la fosca boca just on trenquen les onades, al fons d’una petita caleta. Aquestes, en els seus embats, arrosseguen les pedres arrodonides tub amunt i en retirar-se provoquen una bromera molt similar a com si haguessin entrat en ebullició. La conjunció d’aquest efecte, juntament amb el peculiar so del fregament de pedres arrossegades dins l’aigua, donen aquest suggestiu nom a aquest peculiar escenari. Tota una altra obra d’art de la natura, que no deixa de sorprendre-n’s.

Un curt recorregut senyalitzat per entre forats que comuniquen amb l’aigua i torturades formes volcàniques, completen la visita. Un element curiós ens crida l’atenció. Una enorme bomba volcànica encastada dins una de les obertures. Al visitant se li posa la pell de gallina de pensar en el moment que aquell monstre era expulsat pel volcà i en el terrorífic aterratge... Però el més inquietant no és aquesta bomba, sinó que arreu està ple d’exemplars de tot calibre, el que fa pensar en una diabòlica i enfollida pluja de lava i foc, de la qual més valia estar-hi allunyat... És llavors que és inevitable desviar la mirada cap a l'adormit volcà llunyà, presumpte responsable, amb una barreja d’admiració i una certa dosi de respecte.

Poc més endavant, una desviació ens torna a sorprendre amb una vista magnífica, una més, d’una platja formada dins el con d’un volcà, del que únicament en queda la meitat. Teòricament, entre el mar i el roquissar hi hauria d’haver la Laguna de los Clicos, una llacuna verda degut a les algues que s’hi han format. Però no hem estat capaços de veure-la. La sola visió, però, del gran roc que emergeix de les aigües oceàniques, amb aquestes morint a la platja, envoltades per enormes parets volcàniques, per elles soles ja valen la pena.

És hora de dinar i el viatge ens ha obert la gana. Entrant al poble de El Golfo, un petit restaurant blanc amb les portes i finestres d’un blau Ducados intens, molt més que correcte i sense pretensions, ens crida l’atenció. La primera intenció és prendre una cervesa, tot gaudint de les vistes marines, però decidim provar a quedar-nos a dinar. La Lapa, que és com s’anomena el restaurant, té un menú que promet, per 13.5€, però hi ha graellada de peix que encara promet ser més exquisida, al preu de 13€. El xicot que ens atén, que té una remarcable semblança amb en Messi del Barça, és extremadament amable i atent, sense ser servil, i acaba de convèncer-nos. Dit i fet, ens quedem.

Comencem per un plat de “lapas” -barretets o pegellides- pescades als roquissars marins dels voltants, força més grosses que les de casa i molt saboroses, acompanyades, com no, amb mojo picón i mojo de ajo. Després ens obsequien amb una tapa de cocido canario, a base de cigrons, xoriç canari i patates, excel·lent. Tot això regat amb un primer malvasia fresc, que acompanya perfectament les suculentes menges. El plat fort arriba amb una gran plata de quatre mitjos peixos, Vieja, Sama, Cherne i Llobarro, que també passenr per la pedra, acompanyat amb les inevitables i suculentes papas arrugadas i els mojos... El cas és que van fer les delícies de la Maria i les meves, és clar. Una excel·lent gastronomia té Lanzarote i si a això se li afegeixen els vins de sublim qualitat, la simpatia de les seves gents i els formidables ambients paisatgístics que envolten un dinar així, ben poca cosa més es pot demanar. Recorda, el dia que aterrissis a El Golfo, no et deixis perdre la deliciosa cuina del restaurant La Lapa.

Fa molta calor al sol, però a l’ombra se suporta amb certa dignitat. Mentre una passeja per la platja, en perfecta comunió amb l’ambient que l’envolta, deixant-se impregnar pel salvatge entorn, l’altre s’amaga del sol com una rata, buscant les ombres, esquives a aquesta hora, tot esperant la tornada d’ella. Tot d’una, la polsera de boletes volcàniques rodones i d'olivina comprada recentment, “explota” davant la consternació de la Maria, i tant les boletes com la olivina queden disperses i camuflades entre les seves germanes de la grava de la platja, sense les més mínimes probabilitats de ser retrobades, agrupades i recollides... Tant és, la composició de la polsera ha tornat a la terra d’on un dia va sortir.

Playa Blanca, al sud-oest de Lanzarote és el següent punt on ens aturem, concretament al far de punta Pechiguera, des d’on es pot observar Fuerteventura, separada per l’estret de Bocaina. L’antic i modest far vell, inaugurat el 1866, ha estat en actiu vora 120 anys, fins que les inclemències meteorològiques, el salnitre marí i les cada cop més exigents necessitats de la navegació, van obligar a aixecar un nou i modern far al seu costat, molt més alt, molt tecnificat, però molt lleig.

Al 2002, el vell far va ser declarat Bé d’Interès Cultural, però tancat i barrat, i amb els vidres de la lluerna trencats, es conserva en un estat lamentable. Reparat, seria un excel·lent lloc per instal·lar-hi un espai cultural, com un museu marítim o centre d’interpretació marí. Tot i la seva decrepitud, però, encara s’alça resistent, orgullós i cansat captant els reflexos dels navilis que travessen Bocaina, a través de les seves lents decrèpites, emboirades i brutes, somiant, encara, amb un passat gloriós, quan els seus senyals lluminosos alertaven els vaixells dels perills de la costa. Quants naufragis no haurà evitat aquest petit i vell far, des de la seva modesta però digna altura...


Platja Papagayo: Pujar
Encara fa força calor, i deixant la visió del ja inútil vell far i de Fuerteventura, ens desplacem cap a l’est, cap a la Punta Papagayo, on segons la Maria s’hi amaga una preciosa caleta. Aquesta zona es troba situada dins el Monument Natural de los Ajaches, un gran paratge volcànic –que no té, però, la salvayge bellesa de Timanfaya-, de molta importància geològica, ornitològica i zoològica, i està composada per altes costes encinglerades i petites joies en forma de tranquil·les i sorrenques platges com la Playa de Papagayo.Un curt descens ens deixa trepitjant unes fines arenes, acariciades per les manses onades atlàntiques. Ens regalem un extremadament agradable bany reparador en unes aigües, que tot i ser fredes, es poden suportar perfectament.

Altes parets rocalloses tanquen la cala per dos costat i una pendent lleugera al baixar i força dreta al pujar, però de breu durada, hi permet l’accés. El sol ja minvant és tapat pels núvols, però tot i així el bany resulta un luxe. A la dreta de la caleta, i darrera un mur de lava volcànica, s’obren els final de dos antics tubs volcànics, negres i profunds, quasi perfectament rodons, amb les pedres recobertes d’algues, que el fan extremadament relliscós. Hom pensa que llocs com aquest, allunyats, solitaris i protegits, i en temps pretèrits, potser van ser un bon port i amagatall pels pirates, tret que en pujar la marea, de ben segur que l’aigua hi penetra. Però tant se val, la imaginació no té límits.

Una cervesa al cim del morrot, ens permet gaudir de la primera posta de sol del viatge, que com tot en aquesta illa, resulta espectacular...

Hem d’afanyar-nos per arribar a l’hotel, ja que el menjador tanca a les 21:30h i hi arribarem amb el temps just. La sort es que en aquesta illa, malgrat la percepció que en tenen els seus habitants, les distàncies són molt curtes.


Jardí dels cactus: Pujar
El dia es lleva fantàstic, seré i assolellat i arribem al Jardí de Cactus de Guatiza tot just quan acaben d’obrir. Un jardí, també dissenyat per Manrique, inspirat en un con volcànic. 5€ l’entrada, però que paga la pena, sobretot si, com a la Maria, us agraden les plantes i les punxes. També hi ha un molí fariner, que mostra el funcionament d’aquestes màquines impulsades pel vent. Veient la senzilla, però eficaç maquinària, feta amb fusta i rústecs engranatges, imaginem el temperi que deuria fer mentre funcionava...

Tot i que la previsió és de pluja, el sol escalfa de valent i, fora, fa una temperatura de 30ºC.

Com que avui toca visita cultural, ens arribem fins a La Geria, concretament a la bodega El Grifo, famosa pels seus caldos excepcionals. El Malvasia, el seu vi insígnia, sec, afruitat i amb un toc lleugerament dolç, és un veritable plaer pel paladar. Una cosa que no ens agrada, és que per visitar la bodega cal pagar 4€ i, la veritat, és que ens ho haguéssim pogut estalviar. És cert que hi entra una consumició, però tot i així... Pagar, pagar, pagar...

L'entorn de les bodegues són força curiosos, ja que el conreu de la vinya també té la seva pròpia idiosincràsia. Els ceps són dins unes olles excavades al terreny volcànic, protegides amb murs de pedra seca, per tal de protegir-los del vent constant i també perquè mantinguin la humitat marina. Tot plegat forma un paisatge ple de depressions, que s'integra perfectament en l'entorn, ja que accentua encara més l'ambient volcànic.


Famara: Pujar
És hora de dinar i ens ve de gust acostar-nos fins a Famara. El tema és que malgrat que els illencs pensin que “todo está muy lejos”, en realitat les distàncies són molt curtes, per la nostra concepció de l’espai. Així, en 20 minuts som a Famara, una de les platges més fantàstiques que mai hàgim vist. Abans, però, dinem a Casa Ramón, amb una carta massa cara pel què és, i ens acaba costant com si haguéssim menjat en un restaurant de luxe.

El temps és rúfol. Núvols i el ja clàssic persistent vent, que tot i així no és desagradable. L’ambient és fantàstic. A la dreta de la llarga platja -8km-, enormes penya-segats, producte de les erupcions del 1730-1736, i a l’esquerra el poble de Caleta de Famara, antic poble de pescadors reconvertit en cases d’estiueig. Al centre, la gran cala, amb onades força altes que trenquen força lluny, el que indica que la platja és molt, plana i llarga. Les onades que han trencat mar enllà, arriben manses, però amb força, fins ben amunt, permetent una agradable passejada amb els peus dins l’aigua.

Allà on el mar es revolta i el vent aixeca plomalls d’escuma, es formen boirines que ho inunden tot, donant a l’ambient un aspecte del tot irreal.

Sobre les onades, una munió de surfistes cavalquen els seus lloms.

Al fons, La Graciosa s’insinua retallada a l’horitzó.

A la platja, les laves s’ensorren al fons marí, recobertes de fina sorra negre i blanca que l’aigua s’entreté a jugar a formar dibuixos impossibles. Cada nova onada, en retirar-se, i amb l’ajuda de la llum canviant del sol i els núvols, deixa un nou tapís de colors i formes diferents, formant un mirall líquid absolutament màgic i efímer...

A mitja abadia, les restes d’un vaixell enfonsat que deixa a la vista la baixamar, indiquen la traïdoria d’aquestes aigües.

Només per aquest magnífic paisatge, per ell sol, ja val la pena el viatge.

Estem una llarga estona deixant-nos impregnar per aquest ambient primigeni, immersos en la màgia i espectacle de la llum, l’aigua i la terra, que la persistència oceànica i les forces tel·lúriques, ara fa 280 anys, van crear en trobar-se.

Poc a poc el sol s’amaga a l’horitzó líquid, mentre les marees assoleixen els seu punt més baix, per tornar a pujar en la seva eterna anada i vinguda diària.

Tornem per Teguise, on fem una parada per visitar el poblet. Petit, acollidor i amable, al bell mig de l’illa, conserva el seu encant original. També ací el temps sembla haver-se aturat fa anys, i la placidesa és present arreu. A cada raconet, i salvant les distàncies, hom sembla tornar a respirar els aires de San Pedro de Atacama –Atacama, Xile-. Així mateix i en molts aspectes, Lanzarote també té una semblança amb l’Illa de Pasqua, especialment pel seu entorn volcànic i les seves reduïdes dimensions.


Castell de Santa Bàrbara o Guanapay: Pujar
El divendres anuncia que l’estada comença a tocar la seva fi. Retornem a Teguise, ja que ens han recomanat visitar el castell situat al con volcànic de Guanapay i que domina, no solament Teguise, sinó també bona part de l’illa.

Som els primers a arribar i estem sols. El vent segueix sent persistent i més a aquestes altures en les que cap element obstaculitza la seva folla carrera. La vista és espectacular, ja que es domina la costa est i la oest, els volcans del nord i la zona sud i Timanfaya.

El castell de Santa Bàrbara o de Guanapay, que és així com s’anomena, es començà a construir al S XVI i, amb els anys, es va anar adaptant per acollir artilleria de costa. És una preciositat, de mida més aviat petita, amb tots els elements arquitectònics necessaris per desvetllar la imaginació d’escenaris de guerra, resistències i heroïcitats de tot tipus. La vista és espectacular, i permet fer-se una idea real de les reduïdes dimensions de l’illa.

És d’hora i ens anima recórrer el perímetre del cràter, per veure el paisatge en tota la seva magnitud. No tothom pot dir que ha recorregut el cràter d’un volcà en tota la seva longitud...

Al sud, l’alineació dels joves volcans delata clarament la falla que provocà les erupcions del S XVIII, amb Timanfaya, que crida l’atenció com un imant.

De tornada, toca comminar els habitants del castell a rendir la fortalesa, cosa a la que evidentment es neguen els esperits d’aquells que suposadament el defensaren... Però calia intentar-ho.

 

Fundació César Manrique: Pujar

Situada a l’est de l’illa, la casa on visqué César Manrique és actualment la seu de la fundació. Manrique, pintor, escultor, arquitecte, ecologista, conservador de monuments, conseller de construcció, creador de complexes urbanístics, configurador de paisatges i jardins, dedicà bona part de la seva vida a unir art i natura, alçant-se com a defensor de la riquesa natural de Lanzarote. La seva obra es troba estretament lligada a la conservació de l’entorn i a la defensa de l’esperit original de l’illa, contra la voracitat urbanística del neocapitalisme. En el seu “Manifiesto por la sostenibilidad de Lanzarote”, deixa molt clara la seva postura ecològica. En un dels paràgrafs diu literalment:

“Los desequilibrios ambientales contemporáneos piden plantear las actividades productivas, en general, y las referidas al sector turístico, en particular, dentro de marcos de regulación y ordenación. Crecer indefinidamente es ya retroceder indefinidamente”.

Així, podem concloure sense temor a equivocar-nos, que Lanzarote és avui en dia un paradís en força bon estat, gràcies a Manrique.

La seva casa, situada a Haría, prop d’Arrecife, va ser construïda i decorada per ell, i el que resulta més impressionant són els passadissos subterranis i les sales construïdes aprofitant bombolles naturals que el magma volcànic deixa en refredar-se. Com no podia ser d’una altra manera, el color blanc ressalta sobre el negre del mineral volcànic, donant un aspecte molt acollidor a l’entorn.


Caleta de Famara: Pujar
Ahir havíem reservat taula al restaurant “El Risco” a Caleta de Famara, condicionat també per Manrique, amb obres originals de l’artista i on el blau Ducados domina tot l’ambient, convertint-lo en un lloc molt agradable. Ahir semblava un lloc tranquil i familiar, però avui sembla que no l’hem encertat. El personal que ens atengué ahir, avui no hi és i els dos únics cambrers que hi ha no donen l’abast, ja que el restaurant és ple, excepte una taula, l’ultima, amb unes vistes espectacular sobre la platja i la badia. La nostra.

El menjar excel·lent, així com el deliciós malvasia, però llàstima del servei que, atrafegat com va, ens abandona sovint, trigant molt entre plat i plat. Hem entrat a les 14h i a les 16:30h encara no hem pres les postres... Posteriorment es disculparan ja que reconeixen que han quedat desbordats. A més, quatre crios no deixen de donar la tabarra i els adults van pujant el to de veu a mida que els vapors del vi van fent efecte. 40€ per cap, però val la pena. Volem pensar que ha estat “un accident” i, tenim la certesa, que llevat de l’incident, el lloc és del tot recomanable. En realitat és una altra petita joia en una zona especialment bella.

En sortir no dubtem en tornar a la platja, aquest cop amb l’ànim de banyar-nos en aquestes aigües salvatges. Poc després d'arribar, les onades malden per rebregar-nos en una aigua feréstega, fresca, però especialment agradable. L’ambient segueix sent magnífic i banyar-se és una delícia. Realment és una de les platges més maques que hem conegut; mar brava i bromerejant, sorra fina, temperatura ideal i força sols... es pot demanar més?

Tenim però, un petit ensurt. En un moment donat i en broma, la Maria llença la seva màquina de fotografiar, dins la funda, a la sorra, i de sobte, en mirar pel visor, surt una pantalla d'avís que ens diu que no hi ha més memòria, que no hi ha espai. En voler mirar si hi ha les fotografies, resulta que només hi ha les dues últimes. I la resta? S’han volatilitzat? Pànic, les imatges d'una setmana de vacances pot haver-se fet malbé... A base de provar coses, finalment la Maria se n’adona que ha saltat la tarja de memòria del lloc on no hauria d’haver sortit mai. Col·locar-la i uf!!, tot torna a funcionar... Res no s’ha perdut...

Cansats, retornem a l’hotel, però passant per una vall de la que ni ningú ni cap guia en parla. Los Valles, porta fins a l’encreuament des del qual es baixa fins a Costa Teguise. És una vall pregona, molt dreta, en la que la carretera dibuixa tancades i dretes corbes i el paisatge és d’una remarcable bellesa. Les dretes vessants que la flanquegen són plenes de bancals, molts d'ells abandonats, que algun dia van veure florir vinyes i ara únicament els murs de pedra seca volcànica, competint per l'espai amb les clivelles i formacions volcàniques, mantenen l'escenari d'una antiga història. Una mica és com un paisatge diferent al de la resta de l’illa, però sense deixar de tenir continuïtat. És un lloc per conèixer.

Escrivint aquests apunts a les 00:50h de la nit al balcó de l’hotel, la temperatura és molt agradable, i al nostre voltant tot és fosc i tot dorm. L’únic que se sent a la llunyania, és la remor sorda i fosca de les onades trencant a la negror de la costa... Es pot demanar més?


Últims moments: Pujar
Últim dia a Lanzarote. El dia es torna a llevar mig ennuvolat i també al migdia acaba per aclarir-se del tot. El ventet fresc que ha amainat a la nit, torna a bufar suau.

Avui pretenem descansar, però la Maria té molt d’interès en anar a conèixer on conreen, tracten i manipulen l’Àloe Vera, una planta que recorda, i sovint es confón amb un cactus -genèticament no té res a veure-, que menys per vèncer la mort, serveix per a tot i tot ho guareix.

Viatgem fins a Órzola, on una petita botiga, un museu en obres iunes dependentes poc agradables, ens fan desistir de comprar-hi res. Donem mitja volta i esmorzem a Órzola: bocata de pernil i de xoriç canari a la graella. Deliciosos.

Retornem cap a l’hotel, però abans ens aturem a una altra botiga d’Àloe Vera, on ací sí, l’atenció és excel·lent, acompanyada d’una visita a les exposicions sobre el procés d’obtenció de l’Àloe, la sal marina i el tint de cotxinilla, que cobreix les expectatives del viatger.

Seguim, o millor dit, volem seguir cap a l’hotel, però un rètol ens fa desviar de nou de la ruta. Indica el mercat de productes artesanals a Haría... doncs anem-hi. D’alguna manera és un inútil intent d’evitar, de retardar, l’inevitable fi del viatge, la partida...

Ara torna a fer calor, però la reduïda fira de Haría és bigarrada en colors, olors i productes artesanals de tota mena, i amanida amb unes cerveses, sota l'obra de grans arbres, el repòs en aquest ambient és molt agradable i agraït. D'alguna manera estem bevent a galet les darreres hores d'estada a Lanzarote...

Per enèsima vegada intentem seguir camí cap a l’hotel, però en arribar a Costa Teguise decidim anar a menjar un bocata. Estem un xic farts de menjar de restaurant. Però il·lusos de nosaltres ens aturem a un local que, aparentment, és un simple bar. El nom promet: El Bocadito. Dins, l’ambient és molt agradable i un ampli mostrari de tapes ens comença a fer dubtar de la primera intenció del bocata. Ens rep en Josep, sí Josep en català. En preguntar-li en espanyol si ens faria uns bocates, ens respon en català que si no ens estimem més algun plat, alguna tapa i el tema del bocada va allunyant-se amb rapidesa. De fet, sense pensant-s’ho gaire més, ens deixem aconsellar. Definitivament la idea del bocata ha prescrit...

Ens assentem a la terrassa, i en Rufino, un altre català de Manresa -Manrussia que diu ell–, ens serveix amb una simpatia espectacular. Ens sentim com a casa. Mentre esperem el que hem demanat, i per anar fent boca, ens porten unes delicioses tapes de la casa que gairebé ens treuen la gana.

Tot i avisar-nos que els plats són “completets”, quan ens porten la ració de “güevos” amb tonyina i la de fabetes, el concepte “completets” sembla una broma. Dues cassoletes amb les delicioses menges que, evidentment no ens podrem acabar, fumegen temptant-nos descaradament, i desprenent un aroma que fa saltar les llàgrimes.

Resulta que en Josep, català de Gavà i emprenedor, propietari del negoci, un bon dia va deixar Catalunya per conquerir Lanzarote. Muntà El Bocadito, bar a l’estil peninsular, en que de 10h a 14h, se serveixen canya i tapa a 1€, i en el que l’assortiment de tapes és espectacular, i a un preu molt interessant i, evidentment va triumfar amb rapidesa. A més, molt a la vora, també ha muntat un restaurant especialitzat en menjars catalans, La Masia... La llàstima és que l’hem descobert l’últim dia, massa tard. És un altre dels llocs especialment recomanables de Lanzarote, concretament de Costa Teguise. Si hi viatgeu no us el podeu deixar perdre. Com que segur que ho voldreu conèixer, us deixo les adreces: El Bocadito. Centro Comercial Los Charcos, 16-16 Costa Teguise, i La Masia Asador. Av. Del Golf s/n, Costa Teguise.


Epíleg: Pujar
Bé, això comença a acabar-se, com el sol que ja s’amaga mar enllà. Un últim bany en aquests Atlàntic, ara molt tranquil, serveix per acomiadar-nos del mar, dels volcans, les àmplies planures volcàniques i, sobre tot, de les seves gents, amables, acollidores i absolutament simpàtiques, que juntament amb els paisatges, han fet del viatge una molt bona experiència, tranquil·la i que en més d’un cop ens ha portat fins a l’embriaguesa dels sentits.

Ara toca retornar les claus del cotxe, fer les maletes i preparar-nos per llevar-nos demà d’hora. Toca començar a acomiadar-nos d’aquesta illa, que tot i tenir un aire absolutament turístic, és un destí fantàstic.

Ara, ja foscant, escrivint aquestes últimes línies en la solitud del balcó de l’hotel, solament se sent la llunyana i sorda remor del mar fosc trencant a la negra costa. Tot és en pau i al seu lloc... Només que costa acomiadar-se de Lanzarote...


Barcelona novembre del 2010 Pujar



Notes:

Volcà: Els volcans són esquerdes de l'escorça terrestre per les quals surt a la superfície material incandescent de l'interior de la terra. L'acumulació d'aquest materials forma al voltant del forat la coneguda muntanya volcànica que anomenem con. La matèria fosa que surt de l'interior de la terra s'acumula en la cambra magmàtica, a la part inferior del volcà, i puja per la xemeneia fins a l'obertura del volcà que s'anomena cràter. Des d'ella surten les laves, les cendres i els gasos que expulsa el volcà. Les laves que se solidifiquen als costat del volcans quan poc a poc es fan refredant són els que formen el con. Quan més materials ha expulsat un volcà més gran és la muntanya que forma. Tot comença perquè l'interior de la Terra està a unes temperatures tan altes que les roques estan en estat líquid. Tot està com si estigués bullint i generant fortes pressions. De tant en tant, aquesta pressió es tan alta que els materials surten a l'exterior disparats, buscant un lloc per on l'escorça terrestre sigui més feble. Quan troben aquest lloc la terra es trenca i a través de les esquerdes surten les roques foses, la massa magmàtica, en forma de lava. Així és com comença a fer-se, o a néixer un volcà.

Papas arrugadas: patates de mida petita, bullides amb pell, sal i aigua de mar, fins que aquesta s’ha evaporat i la sal cristal·litza sobre la pell. Una menja excel·lent.

Mojo picon o rojo: molt semblant a la salsa de pebre vermell.

Mojo de ajo o verde: a més d’all, incorpora coriandre fresc i julivert. Ambdues s’utilitzen per adobar “las papas”, carns i peix i són inevitables en qualsevol taula de l’illa.

Malvasia: variat de raïm. Antigament hi havia moltes vinyes d’aquesta varietat a Catalunya, però acabà amb ella la temible fil·loxera que vingué de França. Degut al seu aïllament geogràfic, les Canàries van poder seguir amb el seu conreu i avui elaboren uns excel·lents vins, anomenats genèricament Malvasia, de tonalitats grogues, afruitats, un pensament dolços tot i ser secs i poderosament aromàtics, en els que potència i sabor s’alien de forma magistral. Molt recomanables.

Jameo: Forat que permet l'accés a un túnel. Durant les erupcions volcàniques, la roca fosa en forma de lava baixa buscant cotes més baixes, formant rius. Aquests tendeixen a solidificar-se a la superfície, mentre que pel seu interior segueix lliscant la lava. Aquest fenomen acaba formant túnels subterranis amb capricioses formes i textures, i quan una part del sostre d’aquests túnels col·lapsa, s’obre un forat. Aquest forat que obre l’accés al túnel interior és el que s’anomena Jameo.

Cotxinilla: insecte que parasita el cactus anomenat, a Lanzarote, tunera. D’aquest insecte literalment conreat als cactus, se n’extreu un tint vermell intens, molt apreciat a l’antiguitat, que s’utilitzava per tenyir teles, com a colorant alimentari o d’altres productes. En ser un tint escàs, i per tant molt car, era símbol d’alt estatus social per la gent que vestia robes vermelles. Amb el descobriment dels tints sintètics, però, aquesta indústria específica de Lanzarote, caigué en declivi, empobrint la economia lanzarotenya, i no ha estat fins fa molt poc que està tornant a ressorgir, ja que la seva estabilitat i resistència al sol, rentades, ús, i com a colorant alimentari innocu, el tornen a fer atractiu. Així, actualment a Lanzarote, el conreu de la cotxinilla experimenta un important ascens.

Andrés Lorenzo Curbelo, capellà de Yaiza, Cuando ardieron los volcanes. Diario de Lanzarote. Apuntes sobre los acontecimientos en los años de 1730 a 1736. Editorial Yaiza, 2009.

Bomba volcànica: glòbul de roca fosa expulsada violentament per un volcà. De mides molt diferents, es formen quan el volcà expulsa fragments viscosos de lava durant una erupció. Poden ser llançades a quilòmetres de distància de la boca. Durant el vol solen adquirir formes arrodonides i/o aerodinàmiques, al mateix temps que es refreden en diferents graus. Així, és força freqüent trobar enormes roques -bombes- molt arrodonides força lluny del seu origen. L'enorme volum d'alguna d'elles i a les respectables distàncies que es poden trobar, indiquen la força brutal que tenen les erupcions volcàniques.

Àloe Vera: planta crasa –que ha engrossit l’arrel, el tronc i les seves fulles per emmagatzemar-hi aigua- similar als cactus –però que no en té relació-, originària del nord i est d’Àfrica i de la Península Aràbiga. Se n’extreuen diversos ingredients actius que s’utilitzen en multitud de productes farmacèutics i cosmètics. Actualment hi ha més de 250 varietats reconegudes d’àloe, de les quals solament tres o quatre tenen propietats curatives o medicinals. La més potent entre aquestes és l’àloe vera. Etimològicament el nom d’Àloe Vera, és composada per la paraula “alloeh”, derivada de l’àrab, que significa substància amargant i brillant, i vera que ve del llatí i significa veritable. Antigament aquesta varietat era considerada el producte medicinal més eficaç que es coneixia i fins i tot s’han trobat referències a ella en les cultures egípcies i sumèries.

Pujar