Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Mostra un mapa més gran

Introducció: Pujar És el segon cop que tornem al Marroc. El primer cop vam tenir algun problema de salut, i aquest ha estat una mena de compte pendent que teníem amb el desert. Finalment ha quedat saldat...

Però també el desert ha acabat de seduir-nos, d'enganxar-nos, de robar-nos el cor. En aquest viatge hem pogut observar dos Marrocs força diferents. Per una banda el Marroc on tot es basa en el turisme, amb allotjaments turístics a cada passa, restaurants, botigues, etc., i on sempre hi ha gent que ven el que sigui. Aquest és l'eix nord-sud, des de Marràqueix fins a Zagora, i l'eix est-oest, des d'Ouarzazate fins a Merzouga, al sud de la serralada de l'Atles.

L'altre Marroc, més sobri i molt menys explotat turísticament, és la vessant nord-oriental de la serralada de l'Atles.

Dos contrastos molt marcats entre dues formes de viure l'economia, però també dues formes igualment empàtica d'entendre les relacions humanes. De nou ens hem trobat amb el Marroc acollidor, amb les seves gens sempre alegres i disposades a ajudar, on hom se sent bé en tots sentits.

El Marroc és un gran país, i no solament en extensió, on els escenaris naturals competeixenentre ells en bellesa i majestuositat, i on els somnis es fan realitat. El Marroc és sol, calor, sorres tornassolades, extenses regions amb escassa vegetació, dura i sobrevivent, i altes muntanyes pelades, però també és aigua, palmerars, fresques ombres i nits profundament estrellades, amb una temperatura ideal. El Marroc és un país de sorprenents contrastos, amb una riquesa natural, cultural i ètnica, que no té res a envejar a cap altre país. Marroc, en suma, és el país dels somnis... I molts d'ells encara estan amagats, per revelar, i és per aquest motiu que al viatger encara té camp per recòrrer en la seva descoberta personal...

 

Volant a Marràqueix: Pujar A 11.125m d’altura, volem per sobre el delta de l’Ebre, i es veuen amb claredat la Punta de la Banya i els arrossars, mentre l’Ebre transita mandrós cap a la Mediterrània mitjançant grans meandres, tot intentant endarrerir la fusió amb la mar.

Als seients de la dreta hi viatja una dona amb hiyab, amb dos nens. L’aspecte de tots tres és del tot magrebí. De sobte, la nena es dirigeix a la mare en català, i aquesta li respon també en català. La sorpresa no és tant que parlin en català, sinó que l’accent d’ambdues és perfecte, tant, que semblen haver nascut a Catalunya. Aquest fet ens fa pensar en les bondats del sistema d’immersió lingüística que s’està duent a terme a Catalunya i que alguns eixelebrats s’entesten en criticar i intentar eliminar, obviant, sinó negant, la riquesa cultural que això significa per qui parla més de dues llengües. I això no és res més que incultura i ignorància.

Travessem l’estret de Gibraltar i l’aeronau és sacsejada per fortes turbulències que duren poc, però. La imatge que tenim davant els ulls és espectacular. El sol ja força baix, arrenca del mar rabiosos tons daurats, convertint l’encontre de l’Atlàntic amb la Mediterrània, un immens tapís d’or. Des d’aquestes altures, España i Àfrica semblem més a la vora del que són a la realitat.

I així, entre les vistes de la unió de la Mediterrània amb l'Atlàntic, el temps llisca suaument cap a terres africanes.

Des de l’aire, les terres que envolten l’aeroport de Casablanca són molt parcel·lades, però de color marró, el que dóna una sensació d’aridesa i de pobresa. Solament unes poques d’aquestes llueixen un verd esplendorós i fins on arriba la vista, no s’albira un sol arbre.

Aterrem a Casablanca per fer un canvi d’avió... –canvi d’avió?-. Ací tot ha canviat. Les instal·lacions aeroportuàries són velles, rònegues però tenen l’indefinible encant de l’Àfrica magribina i sembla que fins i tot el temps tingui una altra concepció. Al Marroc funcionen sense el canvi d’horari estiu-hivern, per tant hem d’enrederir una hora els rellotges, però no hi ha un sol rellotge on poder veure l’hora exacta.

La sala d’espera on ens trobem és gran, però solament hi ha seients al tocar de les parets, pel que hi ha qui s’ha d’esperar dret. 1.30h més tard, i ja negre nit, agafem l’altre avió –altre avió?- que ens ha de dur a Marràqueix. Curiós, “l’altre” teòric avió que hauríem d’agafar, és el mateix en el que hem vingut, així com també la tripulació és la mateixa... Coses d’Air Marroc. L’avió no és ple i podem seure on volem.

Finalment aterrem al desert aeroport de Marràqueix-Menara, passem els tràmits d’entrada i ja podem respirem l’aire fresc de la nit Marroquina. Però cal agafar un taxi que ens porti a l’hotel i ens temem que pretendran aixecar-nos la camisa, en veure els quatre taxis –tots ells Mercedes antics-, que hi ha a la parada. Encara no hem arribat a la seva altura, quan un que sembla controlar la situació, emissora en mà i aires de controlador, ja ens aborda per col·locar les maletes dins un Mercedes. Demanem pel preu i ja hi som: demana 200dj, adduint que l’hotel és lluny. Segons hem llegit, és obligatori que els taxis portin taxímetre, però en dir-los-hi, ens responen que sí, però solament a la ciutat, no pas a fora. Com que el preu ens sembla excessiu, ho consultem a la policia, que ens adreça a una tarifa oficial, en la que diu clarament: Aeroport-ciutat 50dj. Tarifa nocturna: 100dj. Però estem cansats i el que volem és arribar a l’hotel per anar a dormir, per això tot acaba pagant150dj -15€-.

El taxi ens deixa a l’hotel Agdal, de forma ràpida i sense ser tan lluny com ens ha venut el “controlador”. L’hotel és correcte, net i amb un llit Molt gran. L’únic inconvenient és que l’habitació és al primer pis i dóna al carrer, amb el que el soroll és molest i no es pot dormir amb la finestra oberta ni amb les cortines corregudes, perquè es veu tot des del carrer. Però per la resta molt bé. Cèntric i, sobre tot, net. Val a dir que tampoc som exigents amb els hotels. Només els utilitzem per dormir, per tant mentre tingui bany a l’interior de l’habitació, estigui net i ens puguem moure, ja en tenim prou. Ens és el mateix la decoració, si té TV o no i totes questes coses. Per tant, l’hotel és correcte i bona relació qualitat-preu.

Sopem a un bar –sense alcohol, és clar-, al costat de l’hotel, i degustem un excel·lent te a la menta, que se’ns posa d’allò més bé.

 

Plaça Jemâa el-Fna: Pujar Ens llevem no massa d’hora, ja que hem d’anar a buscar el cotxe que hem llogat per internet i és molt a la vora de l’hotel.

La paperassa és llarga i feixuga, però finalment ens donen el cotxe, un Fiat Panda de cinc portes, però massa petit per nosaltres, ja que hem de portar les maletes dretes al darrera.

Portem el cotxe a l’aparcament de hotel per deixar-lo allà fins demà que no marxarem. Si ens ho haguéssim mirat bé, hauríem pogut agafar el cotxe demà i ens hauríem estalviat un dia de lloguer, però ja està fet.

L’aparcament de l’hotel, sota l’edifici, sí que fa por; petit, fosc, humit, brut, ple de trastos, caixes buides... Només desitgem sortir d’aquell forat i tornar a veure la llum...

Decidim anar a peu a la plaça de Jemâa el-Fna, tot i la calorada que està caient. A cada passa apareix algú que pretén fer-nos de guia. La tècnica és sempre la mateixa: pregunten la nacionalitat acompanyada per un -“aaaah”, Catalunya, una o dues paraules en català i de seguida et volen fer de guia. Quan  no hi ha cap espontani d’aquest, sempre queda el “consol” que s’aturin tots els taxis i el vulguin portar la plaça. Són dos clàssics de Marràqueix. Però ja ens coneixem el pati i amb poques paraules ens deixen en pau.

La plaça Jemâa el-Fna està com sempre, força plena de gent, però nosaltres la recordàvemencara més plena. Sens dubtes, i tal i com ens confirmaran més endavant, la davallada del turisme es fa molt evident al Marroc, ho noten molt. Però tal i com diuen els marroquins “nosaltres ja hi estem acostumats, sempre estem en crisi...”

Els que sempre hi són, són els firaires, els que porten mones lligades per fer-les enfilar als caps dels turistes, els encantadors de serps, que ensordeixen l’ambient amb els seus arghouls, calesses adaptades com a botigues ambulants de venda de sucs de taronja, escrivents de cartes a demanda, tiradores de cartes i llegidores de mans, saltimbanquis, grupets que representen obres de teatre, en les que la diversió consisteix en propinar espectaculars cops amb un bastó pla a un davantal de plàstic que porta un altre, fent veure que es discuteixen; conta contes, venedors de dentadures postisses, usades, és clar, envoltades per una pila de dents de tot tipus i mides, etc. Però els més espectaculars de tot aquest circ, són els abeuradors. Aquests personatges, vestits amb robes estrafolàries i amb uns barrets encara més estranys, tenien la teòrica funció de calmar la set dels vianants, amb l’aigua provinent d’uns grans bots de pell que porten penjant. Actualment, la seva única funció és la de deixar-se fotografiar a canvi d’uns dirhams.

Tota aquest personal és molt i molt pesat, tot i que, com veurem més endavant, les coses han canviat força. Segueix fent molta calor i res no convida a quedar-se al sol contemplant els espectacles. El tema de les serps ja el vam aprovar al 2006 i la resta d’espectacles també, per tant,a banda de deambular pel gran espai, no fem res més. Busquem l’ombra com les rates, i una Coca-Cola ens permet resistir un xic més.

Ja sense esma, dinem al mateix lloc. Sortosament, aquest és un clima continental, per tant, al sol fa una calor insuportable, però a l’ombra s’hi està d’allò més bé. Una suc de tomàquet, que ells anomenen gaspatxo de tomàquet, un CusCus Royal, no massa bo per cert –seria com demanar una paella a les Rambles-- i el te de rigor, ens permeten resistir la resta del dia. Com també serà un clàssic a partir d’ara, ni cervesa ni vi, resd’alcohol... Això sí, ens inflarem a Coca-Coles, que almenys té gas i és dolça...

No se si ens ho sembla, però cada cop fa més calor i el sol encara és alt. S’acabarà algun moment aquesta calor? Si no remet em puc morir...

Donem una volta pel soc, ja que almenys hi ha ombra i hi corre un xic d’aire. Ens adonem que els venedors estan molt més calmats que l’any 2006. T’aborden perquè els compris coses, sí, però és un abordatge de baixa intensitat. No es fan gens pesats i hom pot acostar-se als llocs a mirar, preguntar i tocar, sense que s’enganxin com a mosques. Què ha passat? La resposta a aquest interrogant la trobem a la guia. Degut a la insistència i mala educació amb que abordaven el visitant, aquest va començar a protestar i a negar-se a entrar al soc. L’ajuntament, veient que aquestassetjament anava en contra dels interessos econòmics i d’imatge de Marràqueix, va prendre cartes a l’assumpte. Primer va iniciar una campanya de conscienciació als mitjans de comunicació , explicant que aquesta actitud els era desfavorable pels seus interessos. Posteriorment es va formar la Brigada Turística, eminentment repressora, i ara només cal anomenar de denunciar a la Brigada Turística, perquè als “sords” els torni immediatament l’oïda i l’enteniment. Cal anar molt amb compte amb denunciar, i deixar-ho com a última opció, però, ja que les correccions que aplica aquesta Brigada són més aviat poc indulgents i comprensives.

D’aquesta manera, el soc ha recuperat la seva funció i actualment és un plaer passejar pel seus espais, tranquils, frescos i acollidors.

Tornem a sortir i ens dirigim al barri jueu, on hi ha menys gent i no donengens la tabarra. Però una cosa curiosa ens passa. Som els únics estrangers de la zona, i cada autòcton amb el que ens creuem, s’entesta en indicar-nos la direcció de la plaça de Jemâa el-Fna. Al final ja nosabem si es que es pensen que ens hem perdut, o que no ens volen veure per aquí.

De tota manera, passejar per aquests estrets carrers és un veritable esport de risc. Per una banda, el vehicle nacional marroquí, és la bicicleta, seguida de molt a prop per la moto, model Vespino, però en versió un xic més moderna, i a força distància, els cotxes. I això sí, als carrers on té possibilitats de cabre-hi una calessa, hi entra sense miraments, seguida dels cotxes...

La gent viatja molt amb transport públic i en taxis col·lectius. Per cert, la llicència del transport públic de Marràqueix, la té l’asturiana ALSA.

Doncs el que dèiem, passejar pels estrets carrers de la medina,és tota una aventura. Les olors, els colors, les llums i les gents, tot forma part d’aquest immens puzle que és Marràqueix i es gaudeix a glopades. Però no tot és tant bonic. Sempre i a tota hora, s’han d’anar esquivant les motos i les bicicletes, que es creuen que els estrets carrerons són pistes de curses. I no és broma, cal vigilar molt i molt i no fer-se el valent, ja que et pots trobar incrustat entre una Vespino, més moderna, això sí, i qualsevol paret. I no és el què volem, oi que no? Doncs això, molt de compte.

Tornem a la plaça i ens deixem absorbir de nou per l’ambient de fira de fa dos segles que es respira. Aquesta plaça, al 2008, va estar honorada, per la UNESCO, amb la distinció de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. No ho ha estat per monuments antics, proeses arquitectòniques modernes o restes arqueològiques, sinó que ho ha estat per la seva gent, per la vessant cultural, de la que, naturalment, ara també hi formem part nosaltres.

Cansats de donar voltes, de passar calor i de beure Coca-Cola i tes, ens decidim per donar una volta en calessa. No és que ens atregui massa la idea, però pot ser interessant. Com ja és normal, comencem amb el regateig. Com a qualsevol lloc on hi ha més d’una persona, també hi ha l’organitzador oficial, que regula el trànsit de persones. Primer demanen una quantitat i cal negociar. Finalment ens ho deixa per “solament” 25€, però realment val la pena. El trot del cavall i la cadència dels seus cascos, juntament amb la perícia del calesser, que el fa passar per llocs impossibles, configuren un escenari diferent,on fins i tot el temps sembla alentir-se i tot passa a mida més humana, més tranquil·la. És una experiència recomanable si vols veure la medina des d’una altra perspectiva.

Mentre tant, el sol corre amb rapidesa cap a l’ocàs, i la calor sembla haver minvat una mica. La plaça agafa nova embranzida, mentre encara ressonen amb insistència els arghouls i segueixen perforant el cervell. Però que hi farem, això és Marràqueix, aquesta és la plaça de Jemâa el-Fna i les coses són d’aquesta manera.

Dubto molt que hi hagi una altra plaça al Món com aquesta, amb aquest poder d’atracció, en la que la vida hi és constant les 24h del dia.

Multitud de carros van arribant, carregats de ferros, fustes i tèxtils, per muntar lesparades de menjar. En un tres i no res, la plaça canvia d’aspecte. Molts llocs ambulants han encès els seus focs i la plaça s’omple de fum, de més olors i més colors. Aviat quedarà il·luminada per multitud de fanals, que juntamentamb els fums, jugaran a transformar la llum en un ambient quelcom màgic i misteriós.

Sopem en un d’aquests llocs nòmades, amb la seguretat que totés on ha de ser. El menjar el cuinen davant del client i tot té una pinta magnífica. Bé, tot tot, no ho sé. Hi ha parades d'aquestes on exhibeixen caps de xai, molt ben rostides, això sí...

Voldríem tornar a veure la plaça amb l'ambient de nit, però el cansament i els anys ens poden... Tornem d’hora a l’hotel i, derrotats, ens entreguem al son dels justos...

 

Aït Ben Haddou: Pujar Aquesta nit, per segona nit consecutiva, a les 02:30h la TV es posa en marxa, ella tota sola. Cal aixecar-se a tancar-la... Ja amb les maletes, tornem a baixar al sinistre aparcament subterrani de l’hotel, aquest cop per marxar definitivament.

Comença realment el viatge, enfilant cap al Gran Sud, direcció a Ouarzazate. Aquest cop hem programat el viatge de manera diferent que al 2006. L’altre cop vam viatjar molt, vam fer molts quilòmetres i ens vam perdre moltes coses. Aquest cop hem escurçat les etapes i hem sacrificat la quantitat –de quilòmetres- per la qualitat. La idea és viatjar al matí, fins al migdia o primera hora de la tarda, buscar allotjament i tenir la tarda per visitar el lloc. De forma general ha funcionat bé, tret del penúltim dia que ens vam encigalar i que vam tenir algun problema, però que no deslluí el viatge.

La carretera que ens porta al coll de Tichka sembla més deserta, no hi ha massa camions i el trànsit hi és escàs, però conserva tot l’encant d’una carretera d’alta muntanya.

Passant d’un ambient moderadament verd a la plana de Marràqueix, el paisatge canvia lentament. A mida que guanyem altura apareixen boscos de cedres barrejats amb tamarindes i altres espècies, i passada aquesta franja, el paisatge es fa més auster, més sec i pedregós i la vegetació més escassa. Aquesta duresa també es reflecteix als petits poblets que anem passant.

Però algunes coses sí que han canviat i això es podrà constatar a tots els habitatges del recorregut. Arreu, en tots els petits llogarrets, per petits i aparentment, miserables que siguin, i en relació al 2006, es veuen descaradament parabòliques. Molts d’aquests habitatges tenen plaques solars, i pensem que el primer que fan en tenir accés a la energia elèctrica, és comprar un TV i instal·lar-se una parabòlica. Això ens fa concloure que tenint accés al Món exterior mitjançant la TV, i veient la misèria en la que ells viuen, els esperona, de manera absolutament legítima, a buscar la manera d’emigrar per aspirar a guanyar diners i poder així millorar les seves condicions de vida. Aquest és un dels motius del perquè, tot i la crisi econòmica que pateix Occident, la immigració als països occidentals no s’atura.Saben que emigrant, almenys tenen alguna oportunitat de progressar, cosa que no els és possible als seus països d’origen. Serà un efecte pervers del capitalisme?

Bé, seguim. A mida que guanyem altura, la temperatura se suavitza i el viatge es fa més agradable. A mig camí, un rètol ens crida l’atenció. Hi ha una cooperativa de dones que es dediquen a la producció i comercialització de l’oli d’Argan. Aquest oli, de propietats miraculoses si hem de fer cas dels qui el publiciten, s’utilitza, a més de per amanir les amanides, per multitud de remeis medicinals. La veritat és que no n’havia sentit parlar mai, però la Maria sí i ens aturem a la cooperativa, on ens mostren el procés d’extracció. Evidentment en comprem per les amanides i pel cos.

La carretera es va recargolant a mida que s’acosta als 2.260m del port. Les terrorífiques corbes de ferradura, que poden fer que et creuis amb un tràiler que forçosament s’ha de tancar molt per poder girar, i que envaeix completament la carretera, la fa molt perillosa, però la bellesa dels monstruosos paisatges que es poden observar des de molts punts de la carretera, paga de sobres el risc de la conducció.

La serralada de l’Atles és una altra meravella d’aquest país, de la mateixa manera que per nosaltres ho són els Pirineus, o pels francesos els Alps.

La muntanya, que s’eleva pelada i erma, solament permet el creixement de la vegetació arbrada a les valls més profundes per les que hi corre l’aigua. És un espectacle digne de veure i d’assaborir, i deixar-se abduir per aquest ambient salvatge i primigeni.

Hi ha llocs que inexplicablement donen la sensació que totes les forces energètiques del Món s’hi donen cita, i aquest és un d’aquests llocs.

Bé, aquesta sensació idíl·lica pot veure’s frustrada –generalment es veu frustrada- per l’aparició dels venedor de torn. Degut a les peculiars característiques d’aquesta carretera, estreta, molt revirada i quasi sense sobre amples, els pocs llocs on es pot aturar el cotxe són ocupats pels venedors, en aquest sector de fòssils i minerals de l’Atles, que donen la tabarra i impedeixen gaudir més personalment de l’espectacle. Però tot i així paga la pena.

Ja hem arribat als 2.260m i, com un núvol de mosques, els venedors comencen a acostar-se. Després de “convèncer-los” que més tard miraràs alguna cosa, vigilaran tots els teus moviments perquè no t’escapis, mentre prens un te a la terrasseta de l’únic bar del Coll. Després és el de sempre, aplicar sistemàticament el mantra del “no gràcies, no gràcies, no gràcies”. Acaba funcionant.

El sol crema però enganya, ja que una lleugera brisa fresqueta dóna la sensació que no és tant fort. El cas, però, és que crema i ho fa de veritat. Cal anar previngut amb barret, mocadors, etc.

En aquest punt volem modificar unes apreciacions que vam fer a l’anterior viatge al Marroc i que hem de reconèixer que no ens van aixecar la camisa per pura casualitat. Nosaltres, en la nostra candidesa, vam creure els fets, però ara queden seriosament en entredit. Al 2006, baixant del Tichka, abans d’Aït Ben Haddou, vam trobar un home, al bell mig de la carretera –i no és una exageració, era ben bé al mig-, gesticulant dramàticament, amb un cotxe aparentment avariat al voral, fent senyals que paréssim. En parar ens va dir que el seu cotxe s’havia avariat i que havia d’anar a Ouarzazate amb urgència, ja que tenia unes diligències pendents que calia solucionar –Ouarzazate és el primer poble important d’aquesta carretera-. En dir-li que anàvem cap a Aït Ben Haddou, va mostrar un moment de desconcert, però va dir que era el mateix, que també tenia parents en aquest llogarret i ja el portarien ells. Durant el recorregut ens va estar explicant històries sobre que era cameller, que la seva família encara feia la ruta de les caravanes de dromedaris cap a Tombuctú, etc –tot plegat molt ètnic i casualment just el que busca el viatger-. En arribar al poblet ens va portar a casa seva (?) i ens va deixar amb un avi. Aquest, com a mostra “d’agraïment” ens va convidar a prendre un te a una habitació, sospitosament plena fins dalt d’estores. Va seure amb nosaltres i va estar parlant de les caravanes, de la vida dels berbers i coses així. Ens va “facilitar” l’adreça d’un hotel –que ens va sortir car, però molt agradable-, i ens va convidar a anar amb ells a fer la travessa pel desert de Mahmid a Tombuctú… Tot plegat ens va semblar correcte i vam tenir la sensació d’haver tingut sort amb “l’avaria”. Bé, almenys això és el que hem cregut fins ara, fins que, a la guia del Trotamundos, hem llegit que cal anar amb compte amb els cotxes avariats i els que fan autoestop, ja que amb l’excusa que els fas el favor de portar-los, et conviden a te, però a casa d’un parent seu que, casualment, té una botiga d’estores…

La veritat és que d’autoestopistes en vam trobar un munt i de cotxes “avariats” dos. Cal anar molt en compte, però, ja que es posen literalment al mig de la carretera i s’han d’esquivar envaint totalment al carril dret, amb el perill que això comporta, tant per la integritat físicad’ell, com la nostra si hi ha trànsit. Aquesta lamentable pràctica no va més que en contra de tots, ja que paguen justos per pecadors, i en cas d’una avaria real, no els fas cas. Llastimós…

La vessant sud del port també és magnífica i ja deixa entreveure els rigors climatològics del Gran Sud. És molt més àrida i seca, però encara amb moltes corbes i carretera estreta.

Finalment arribem a l’encreuament d’Aït Ben Haddou. Som a primera hora de la tarda, fa calor i tenim ganes d’entrar a l’hotel. La carretera encara és més estreta. Només hi passa un cotxe, tot i que hi ha vorals de terra, als que cal mig envairquan hom es creua amb un altre vehicle.

Cansats, suats, amb son i farts de calor, arribem a l’allotjament que la Maria, amb molt bon criteri, ha reservat per internet. Parem davant l’Auberg Bagdad Cafè. L’edifici, d’una planta amb terrassa, un pati interior i una terrassa frontal, promet.

Ens espera la Rosa -francesa-, amb els braços oberts. Des del primer moment et fa sentir com a casa. Ens porta a visitar les habitacions i ens deixa triar la que més ens agradi. Amplies i còmodes, estan decorades amb mobles fabricats per artesans locals i totes elles amb tocs ètnics de la zona. Molt acollidores.

És tard, però demanem per menjar alguna cosa i ens facilita eldinar. Una cervesa frescaajuda a lluitar contra la calor i acompanya l’amanida marroquina i pinxos de pollastre amb patates fregides. Després de la migdiada, ja que sortir a aquellahora és inhumà per la calor, la Rosa ens indica com entrar al Ksar Aït Ben Haddou sense pagar. La cosa és que per entrar a la ciutadella hi ha més d’una entrada. Una d’elles, la més evident, passa per la casa propietat particular d’una família, que cobra per mostrar-la per dins –durant tot el camí d’accés al Ksar, trobareu espontanis que us portaran a l’entrada de pagament-. La veritat és que si és el primer cop que es visita aquesta Kasbah,val la pena pagar la petita quantitat que demana, ja quepassejar per la part més antiga iencara dempeus, és tota una passada,és submergir-se en el passat i entendre un xic méscom vivien aquelles gents no fa pas tant de temps –val a dir que actualment encara hi ha algunes famílies que viuen en les mateixes condicions-. Per contra, si s’entra per la dreta, per on és la sortida, el recorregut passa per habitatges rehabilitats, la major part per artistes que ofereixen els seus treballs, però l’encant és menor.

Aït Ben Haddou, el que molts consideren com el Ksar més ben conservat i espectacular del Marroc, ha servit d’escenari per  a nombroses pel·lícules, i consisteix en una construcció fortificada amb alts murs per una banda i defensada per barrancs per l’altra, edificada a la llera del riu Ouarzazate, ara força minso, però que hom imagina cabalós segles enrere, i sobre un turó, que li confereix una magnífica visió sobre tot el territori circumdant.

En veure per primer cop aquesta ciutadella, hom té la sensació que fins i tot el temps s’ha oblidat d’ella, i tot està com ho van deixar els seus habitants quan la van anar abandonant.

Al 1987, la UNESCO declarà el Ksar d’Aït Ben Haddou, Patrimoni de la Humanitat, títol que sens dubte es mereix. Aquesta ciutadella de tova vermella, captiva solament veure-la. Els habitatges s’arrauleixen els uns contra els altres, de forma que creen un conjunt visual molt especial.

Des de fora, l'única vida que sembla activa en aquest moment, són les cigonyes que han niat sobre una de les torres del que sembla la fortificació principal. Un cop dins, i vencent la calor que fa, tot i que el sol ja és baix, anem pujant cap a la construcció superior, aïllada al bell munt, que sembla una torre de guaita. Té dues plantes i es distribueix en alguna habitació, amb finestres, que dominen tot l’entorn.

Poc abans d’arribar al cim, una música repetitiva ens acaba de situar mentalment dinsl’escenari que estem vivint. Un músic autòcton toca sempre la mateixa melodia amb una mena de violí d’una sola corda –molt gruixuda- i que es recolza sobre els genolls, a canvi de la voluntat del visitant -La voluntat del visitant és un rol que mai et trauràs del damunt al Marroc-.

La visió general des del cap de munt del turó és espectacular. Als peus, el Ksar s’arrauleix com si intentés protegir-se d'antic enemics. Més avall es divisen les noves construccions dels nous hotels que imiten l'arquitectura original, i més enllà, petits pobles de cases de modesta altura i àmplies zones desèrtiques, que ja anuncien el que és el Gran Sud.

Tot això ho podem viure quasi en solitud, ja que els visitants hi són molt escassos i tot respira un aire de pau i tranquil·litat.

Tot baixant cap a la sortida, i a diferència de l’any 2006, podem observar com alguns dels habitatges del Ksar han estatrehabilitats per artistes i hotelers, donant una nova vida i una altra oportunitat a aquest indret encisador i màgic. Tan de bo que això no signifiqui un deteriorament d’aquesta meravella cultural.

De retorn al Bagdad Cafè, amb el sol ja a punt d’amagar-se i, per tant, amb la temperatura més baixa, i una cervesa fresca, permet posar en ordre les coses. Sopem de meravella un tajine amb un bon vi marroquí. És molt curiós com a molts dels països musulmans es fabriquen bons vins, però és molt difícil trobar-los al mateix país. Al Bagdad Cafè, però,en serveixen un d’excel·lent que cal tastar.

Però el millor de la nit és que coneixem a en Mohamet -marroquí-, que amb la Rosa, regenten aquest petit i meravellós espai. Tant atent com ella, no dubta en interessar-se pel client, difuminant força la frontera entre el que significa client i amic, el que fa la relació molt més fàcil i fluida.

Ja de nit, però encara esperant la fresca, en Mohamet, en saber que ens dirigim a Zagora, ens recomana l’allotjament d’un amic d’ells. La Petite Casbah és senzill, de tracte familiar, però només té 5 o 6 habitacions, ens diu, i en confirmar-li que hi anirem, ell mateix truca per reservar-nos l’habitació.

La nit és agradable, encara que amb un xic de calor, però els estels brillen amb una força ja quasi oblidada per nosaltres...

Zagora: Pujar Marxem després d’esmorzar, tot aprofitant que la calor encara no apreta. Ja fa calor, però l’aire encara no és calent i fa bo de viatjar.

Arribem a Ouarzazate, on en primera instància volíem dormir i estar-hi algun dia, però degut a que és molt a la vora d’Aït Ben Haddou, ho deixem per la tornada. La primera visió d’aquesta ciutat són la dels enormes estudis de cinema que s’hi han instal·lat, gràcies als espectaculars escenaris naturals que té. Les kasbehs i ksars, el desert, els palmerars, els immensos espais pedregosos, les gents, tot això ha propiciat el desenvolupament d’aquesta pròspera indústria, que a més d’aportar diners i feina, dóna a conèixer al Món aquesta immensa riquesa.

Val a dir que en aquestes terres s’hi han filmat grans superproduccions com Lawrence d’Aràbia, “El hombre que sabía demasiado”, Jesús de Nazaret, La joia del Nil, 007 Alta tensió, L’última temptació de crist, Kundun, La mòmia, “Gladiator”, Alexandre el Magne o Astèrix i Obèlix, entre moltes altres. De fet, quan tornàvem del desert, i abans d’arribar a Ouarzazate, al port de Tizi N’Tinifift, vam poder observar la filmació d’una escena d’una pel·lícula, en la que figurava que un tot terrenys s’havia estimbat i es trobava tots xafat al bell mig de la vessant pelada, amb tot l’equip de filmació a plena corba de la carretera, filmant…

Però un cop passats aquestes primeres edificacions, el que es veu no resulta massa atractiu. Caldrà entrar més al centre i veure què hi ha. Bé, però pensem fer-ho a la tornada.

Traiem diners a un caixer. Arribats a aquest punt, val a dir que cada cop que es treuen diners amb el caixer, l’entitat bancària cobra una comissió –com ací, és clar-, per aquest motiu val la pena concentrar les extraccions i evitar treure petites quantitats –veure informació útil-.

Ja fa molta calor i encara hem de baixar més al sud… La carretera N9 surt de Ouarzazate tot planejant, prometent un bon viatge. Sortint de Tarmigte, però, podem observar, amb sorpresa, una àmplia extensió, a banda i banda de la carretera, plena a vessar de bosses de plàstic de tots colors, enganxades als arbustos, pedres i tot allò que sigui capaç de retenir un plàstic. Suposem que el constant vent arrossega les bosses de plàstic per aquesta vall i les porta fins que s’enganxen a algun lloc. Fa fredat veure aquest escenari, i convida a reflexionar sobre el desaforat consum, especialment de plàstics, que s’utilitzen un sol cop i que podríem estalviar. Difícilment la natura pot assumir aquest malbaratament de recursos, però ens referma en la idea que cal deixar d’utilitzar, sempre que es pugui, bosses i envasos de plàstic...

A partir d’ací, el paisatge s’obre encara més, i apareixen al fons una gran serralada, l’Anti Atles que haurem de travessar. El dia no és gens lluminós. El cel està lletós, enterbolit i la llum és estranya. Una boirina ho embolcalla tot, donant a l’escenari una pàtina apagada, trista, però tot i així, l’espectacle és magnífic, superb. Lluny, molt lluny, algun massís muntanyós trenca la monotonia de la plana pedregosa que s’estén a banda i banda de la cinta negre de la carretera, en la que es respira una immensa solitud i desesperança. Les grans parets s’eleven, cada cop més a la vora, mentre la carretera comença a enfilar-se amb pronunciats revolts, deixant veure, corba rere corba, uns esplèndid paisatge, gran entre els grans.

L’arribada dalt del port del Tizi N’Tinifift, de 1660m, és espectacular, però degut a l’estretor i les contínues corbes que la formen, no podem parar a contemplar l’espectacle. Però això no és res comparat amb el que s’acosta.

Aquesta ruta ja vam fer al 2006, però tot aquest tram el vam fer de nit i no vam ni tant sols imaginar les meravelles que ens perdíem. Revolt rere revolt, l’escenari canvia a cada moment; ara es tanca entre turons modestos, en els que s’aprecien perfectament els plegaments geològics i les zones que un dia eren sota un mar primigeni, ara s’obre deixant gaudir d’uns profunds i llargs canons, ara secs, que fan pensar en la por que deuen fer quan l’aigua s’hi precipita amb la força que suggereixen, Aquestes profundes cicatrius, no poden haver estat fetes per aigües manses, sinó per torrents furiosos i molt emprenyats. És un territori on un geòleg trobaria el paradís, doncs la sola visió d’aquests escenaris, explica molts dels esdeveniments geològics que han configurat la nostra Terra.

Finalment un mirador prou ampla per aturar-nos, que té una espectacular vista sobre els canons impressionants tributaris del Draa. Les immenses cicatrius ensorren les arrels fins a troba la roca mare, i en alguns llocs han desplaçat la terra fins a deixar a la vista llargs trams on el terra del torrent és una única roca perfectament plana, però inclinada, això, sí, per la que deu baixar l’aigua de forma més que salvatge.

També té magnífiques vistes sobre grans turons de sedimentació que, amb el constant treball combinat de l’aire, l’aigua, el gel i el sol, han treballat ciclòpies i curioses figures, i fins i tot, en una hi ha un cor esculpit al seu cim. Tanta meravella aclapara i et fa sentir petit petit... Aquest país és una sorpresa rere l’altre...

Aquest tram és llarg, però poc a poc baixa fins que, tot d’una gira definitivament a la dreta i torna a canviar el paisatge, començant a mostrar petits poblets i rius amb aigua i els primers modestos palmerars. Abans d’arribar a Agdz, la carretera ja quasi planeja totalment amb comoditat, i les rectes semblen dissenyades amb regle. És a partir d’aquest poblet que comença l’exuberant vall del Draa, plena de palmerars, kasbes i ksars, a dreta i esquerra, i a mida que n’augmenta el nombre, també s’incrementa la calor. Es nota molt que ens acostem al desert.

La primera kasbah que veiem, majestuosa i impactant per la seva esveltesa, és la kasbah Itrane, al poblet de Tamnougalte, però quan ens n’adonem ja hem passat la desviació i decidim visitar-la quan tornem. Aquesta kasbah ens l’han recomanada diverses persones, com una de les més ben conservades, però segons la guia, el ksar només té les parets i l’interior està en procés de començar a pensar en reconstruir-lo.

La luxuriosa vegetació de palmeres, flanqueja més d’un ksar i protegeix més d’una kasbah, que treuen el cap per sobre la vegetació, contrastant el seu vermell rabiós amb el verd del palmerar.

De tant en tant, les aigües del Draa es deixen veure tímidament, conservant, encara, una arrogància ben merescuda. El que també és cert, és que la vegetació s’estén poc més enllà de les ribes humides. No massa més enllà, el desert s’ensenyora del paisatge i sotmet als éssers vius a la seva llei. Però tot plegat és d’una plasticitat espectacular.

De tant en tant apareix un cementiri, que aparenta més a un camp ple de pedres, més que no pas a un lloc d’enterrament. A la majoria del territori marroquí, els musulmans enterren els seus morts directament a terra, sense delimitar el recinte funerari, i sent un túmul l’única indicació que hi reposa un cos. Dues pedres mésgrans que la resta, clavades a terra i amb una punxa cap a munt, indiquen on és el cap i elspeus, i naturalment, amb el cap orientat cap a la Meca. Un únic element que desentona amb l’entorn, un tros de terrissa, unabranca de palmera o una distribució específica de pedres, són els únics elements que diferencien un túmul de l’altre.

Parem a dinar poc abans d’arribar a Zagora, mig morts de calor. Sort que el cotxedisposad’aire condicionat, sinó ja seriem morts... I encara no estem a l’estiu... Mengem uns pinxos amb patates fregides, però marxem amb rapidesa, ja que tot i estar a l’ombra, la calor apreta. Ja tenim ganes d’arribar a l’hostal.

Entrem a Zagora tot buscant l’adreça de la tarja que ens ha donat en Mohamet d’Aït Ben Haddou, per trobar la casa d'hostes La Petite Kasbah. El desconeixement del poble sumat  al desconeixement de les direccions i a la calor, ens costa una mica trobar la direcció correcta, però finalment preguntem a uns xicots per la ubicació, i molt amablement un d’ells agafa una motoreta i ens hi porta. No és lluny d’on hem preguntat.

L’hostal, de tova d’una sola planta i terrassa, té bona pinta. En Brahim ens espera, ens convida a entrar i a un te de benvinguda, que fa amb tot el ritual. Les 4 o 5 habitacions envolten un petit jardí, que dóna una sensació de pau i tranquil·litat. És un local que fa molt poc que funciona i que és molt recomanable.

Solament després de prendre el te i parlar un xic del viatge i del què ens ha portat a prendre’ns en aquest Món, ens mostra les habitacions, amb aire condicionat i bany privat i podem deixar l’equipatge. Li expliquem que volem contractar un viatge al desert i resulta que ell n’organitza, el que ens facilita les coses. Sortint a les 10h de demà, amb un tot terreny en el que anirem la Maria, el conductor, el guia i jo, parant a Tamegrut per una visita turística, i 4h hores més tard veure caure el sol en al bell cor del Sahara, a les dunes de Chegaga, sopar i dormir en tenda berber, veure sortir el sol al matí, esmorzar i retorn a La Petite Casbah, ens surt per 1.800dj -135€-, els dos, preu que no trobem gens car tenint en compte el que hi ha. En total, la sortida al desert, sopar i esmorzar, les begudes i dormir, ens surt per 2.290dj -205€-, i serà la partida més cara de tot el viatge al Marroc. Però pensem que la cosa s’ho val.

Després de la migdiada, i juntament amb una parella de francesos bretons, en Brahim ens acompanya a donar un passeig per “le jardin” que és comanomenen ells el palmerar. Una vegetació força compacta, entre palmeres, fruiters, tamarius i sèquies d’aigua, dona cobertura a tota classe de bestiar i proporciona una certa fresqueta que, aquestes hores s’agraeix molt. Moltes de les petites parcel·les ja estan segades. El blat madur i sec jeu en petites garbes tot esperant que l’endemà siguin recollides per portar-les al molí. La resta de parcel·les es dediquen al conreu d’horta i d’allà sortiran les verdures que menjarem aquesta nit.

La passejada segueix cap a la kasbah, encara plena de vida, on uns nanos, dins la riera urbanitzada i enmig d’un gran núvol de pols, juguen al futbol amb una minúscula pilota. Molts d’ells porten samarretes del Barça. La tònica es repeteix durant tot el viatge. Poble pel que passem, sempre, sempre, es veuen samarretes del barça. I no una o dues, sinó en una quantitat força important. En Xavi, en Messi, en Villa, en Puyol, l’Acelai, i fins i tot l’Etoo, són els herois de la canalla i no tan canalla. Sense exagerar gens, per cada samarreta que hem vist del R. Madrid –molt poques-, les del Barça les superaven per golejada. Encara ara, el Barça segueix sent el millor ambaixador de Catalunya al Món.

Passem pel barri jueu, on segons ens comenta en Brahim, no hi ha problemes de convivència. El problema, diu ells, es troba entre Israel i Palestina. No pas ací.

El sol ja és força baix. Pugem a sopar a la terrassa amb el bretons, amb els que parlem de moltes coses, fins que, ja negra nit, ens pugen el sopar: una amanida marroquina i tajin.

Tot just hem acabat, quan arriba en Mustafà, el qui serà el guia demà al desert, i ens comença a posar en situació. Aquesta nit dormim somiant en el desert...

Erg Chegaga: Pujar Esmorzem força bé i a fora ja ens espera el Toyota Prado platejat, en perfecte estat de revista, juntament amb el conductor i en Mustafà. El conductor, l’Ahmed, és un tipus alt, ben plantat i amb aspecte de saber molt més del què diu. De fet, durant el viatge, serà ell qui donarà explicacions sobre coses que en Mustafà no sap. Vesteix una gel·laba blava i un turbant negre i és molt simpàtic. És prudent en la conducció i sap pilotar amb destresa per entre les dunes i les traïdores arenes saharianes.

En Mustafà és tota una altra cosa. Molt jove, vesteix uns pantalons indis, una samarreta de cotó i també porta un turbant blanc. És simpàtic, però li falta un xic de Món i formar-se millor, però és una companyia agradable, sempre disposat a fer-nos la vida més fàcil.

Abans d’iniciar el viatge els dic que tinc interès en fotografiar elrètol on diu “Tombuctú 52 dies”. Aquest rètol és una còpia del que hi havia, ja que l’antic va ser arrasat en construir l’avinguda per la que hem anat a La Petite Casbah. A més, aquest està en un racó, poc evident per qui no el busca expressament. De tota manera dóna una idea de com devia ser la vida dels caravaners anys enrere, que sortien des d’aquest punt en direcció al primer poble maurità que trobarien anant en línia recta durant 1.000km, i que era Tombuctú, a Mauritània.

Però tornem a embarcar-nos al 4x4 per baixar cap a Mhamid.

A Tamegroute fem una parada cultural. Aquest poble havia estat un important centre religiós, i encara hi ha una escola corànica en actiu, on es conserva l’anomenada Biblioteca del Desert, composada per més de 4.000 volums manuscrits, alguns d’ells escrits sobre pell de gasela, que es conserven en força bon estat, gràcies a l’ambient extremadament sec d’aquestes terres properes al Sàhara, i que mostren en bona mesura el nivell de coneixement dels seus autors en matèries com àlgebra, geometria, farmacopea, astronomia, etc. En un d’ells es veu clarament un gràfic en el que s’observen planetes girant al voltant del sol, és a dir, que molts anys abans que Galileu avancés les seves teories, els àrabs ja disposaven d’aquest coneixement. És molt interessant, fora que qui dóna la explicació en espanyol, ho deixa anar tot d’una tirada, com si resés, per acabar parant la mà descaradament, demanant una col·laboració per la conservació dels incunables. Però tot sigui dit, alguns dels llibres, tancats en vitrines, comencen a mostrar símptomes visibles del seu deteriorament, i ens temem que si no s’actua de seguida, aquests llibres d’incalculable valor es perdran.

En sortir es passa per davant del que nosaltres anomenaríem un psiquiàtric. Segons en Mustafà, hi porten a gent amb algun problema psiquiàtric. Dins hi ha enterrat un Marabú i esperen que amb uns dies d’estada al recinte, els malalts millorin, a causa de trobar-se amb el beat.

Sota un sol de justícia, en Mustafà ens porta a una bòbila on diversos terrissaires treballen el fang. Aquí es pot seguir tot el procés de fabricació d’un element de fang, des del torner que dóna vida al fang, fins al forner que cou les peces en forns artesanals. Fins no fa massa, els forns eren artesanals i funcionaven a base de cremar llenya, però a la regió, aquesta és escassa. Per aquest motiu els terrissaires s’han unit en una cooperativa per comprar i mantenir un gran forn de gas.

L’ambient que ens envolta és totalment rústec i artesanal al mateix temps. El terrissaire que torneja les figures, ho fa des de dins una rasa; fora, les peces s’assequen al sol mentre esperen per entrar als forns artesanals; uns nens pinten les peces amb el color i la textura que tindran un cop surtin d’aquests petits inferns. Arreu hi ha peces trencades en totes les fases del procés, amb treballadors que van amunt i avall, i la calor apreta de valent.

Fora ens espera el vehicle i reprenem la marxa cap a Mhamid. Tot i fer molta calor, mentre corre el cotxe, la temperatura de l’aire es suportable, però ja es comencen a veure les primeres mànegues de pols sahariana que aixeca la calor.

L’ambient es va tornant desèrtic i la vegetació cada cop més escassa. Poc abans d’arribar a Mhamid, a l’esquerra, apareixen les primeres dunes, modestes, però d’un rosa preciós. Som a les Dunes de Tinfou i hom té la sensació que aquestes dunes no són no haurien de ser, ja que són solitàries i envoltades de pedregars...

Mhamid, l’últim lloc habitat abans de Tombuctú, és una ciutat lletja. Originàriament era l’últim lloc on les caravanes podien avituallar-se abans d’emprendre els 50 dies que encara els quedaven fins a Mauritània. Durant l’ocupació francesa, Mhamid es convertí en una plaça militar, ja que la frontera amb Algèria és a escassos 40km, i va créixer a l’ombra dels uniformes i de l’armament. És un poble polsos i insuls, on el sol crema de valent i en el que l’únic interès que té és que més enllà no hi ha res més que el Sàhara.

Aprofitem per comprar les últimes coses. El guia compra verdura i “pasteque” –síndria-, que en àrab s’anomena “pastic” i també el dinar per avui –pa i sardines picants-, així com aigua suficient, i enfilem cap al cor del desert, cap a l'erg -dunes- de Chegaga.

L’aire comença a cremar. De fet, en parpellejar, es nota que els ulls couen, com si cremessin. Tant pot ser degut a la pols de sorra que ens envolta, com a l’aire calent que fa “bullir” el líquid que manté humits els ulls. Cal no oblidar-se les ulleres, tant pels rajos solars, com per la sorra, com per l’escalfor. Cal tornar-se a posar les ulleres amb rapidesa i seguir gaudint d’aquesta entrada al desert. Total “només” estem a 43ºC...

Poc després de les últimes cases de Mhamid, literalment s’acaba la carretera asfaltada i neixen les pistes sorrenques i pedregoses que altres han traçat. Les mil pistes es van bifurcant a cada passa. En Ahmed es deu conèixer bé el camí, ja que no dubta en cap moment.

Entre salts i derrapades, transitem per aquest tram de desert, i al fons es veu una zona verda, cap a la que ens dirigim. Poc abans, i al bell mig del no res, entre un pedregar uniforme i monòton, s’eleva la figura inconfusible d’un pou. Una boca circular amb una barana d’1m, una curriola i la corda amb el cubell de goma, indica que 15m per sota hi ha aigua. Aquesta aigua és a disposició de qualsevol que la vulgui extreure, i no és res més que la capa freàtica en la que es converteix el Draa quan deixa de ser visible. En preguntar-li a enMustafà si és apte pel consum humà, ens responpragmàticament "il est bon pour nous,mais ce n'est pas per vous..." Aquella verdor que es veia al fons, resulta ser unaplantació de síndries... en ple desert... Però no havíem quedat que les síndries són de regadiu? Doncs els pous tenen aquestes coses, que permeten la vida en aquests paratges erms i desolats, calcinats per un sol que no perdona. Resulta que s’hi conrea una varietat autòctona molt gustosa i dolça, molt apreciada al Marroc.

Seguim una estona més pel desert pedregós i tot d’una apareix una altra carretera que, puja cap a un coll, on un turó peculiar, amb forma de tajine, crida l’atenció. Segons en Mustafà, és el GPS del desert, ja que es veu des de força lluny i serveix per orientar-se.

Des del coll una curiositat ens hi fa fixar. Les vessants estan molt clivellada a causa dels torrents que les fereixen, i solament sobre el curs dels torrents, ara secs, i de forma estricte, creixen minsos arbres resistents a la sequera, però solament en aquests cursos. És curiosa la vista d’aquest fenomen, ja que la línia serpentejant dels arbres permeten seguir el curs del torrent.

Poc després de travessar l’Anti Atles, que de fet el pas és pel coll que ens trobem, ja és migdia, fa una calor sufocant i el conductor ens aconsella que anem a casa uns amics seus, per descansar fins que baixi una mica el sol i dinar a l’ombra i la fresca. La parada és a un oasi, on hi ha un camping-hotel, i una zona on podem estar un xic frescos. Després de l’inevitable te de benvinguda, ens deixen sols i ells van a dinar amb els amics. Descansem una estona, fins que ens venen a buscar. Cal seguir si volem veure la posta de sol entre les dunes.

En sortir tenim la sensació que la calor ha minvat força i fins i tot l’aire sembla menys abrusant. Trepitgem les primeres dunes de forma continuada i el vehicle dona fortes bandejades, com si estiguéssim conduint per sobre la neu. Aquesta conducció és força similar a conduir amb neu i en Ahmed sap el que porta entre mans. Tot d’una s’atura a un turó pedregós, des d’on es veu una magnífica vista sahariana. Podem gaudir i admirar en tota la seva bellesa, aquest immens espai que és el Sàhara i que cada cop ens enganxa més.

Allà a baix de tot, en una vall enclotada, unes palmeres semblen indicar la presència d’aigua, i un pastor nòmada porta un parell d’ases vall amunt, cap on sembla que hi ha un pou.

L’aire crema, el terra crema i els sentits gaudeixen a fons de l’ambient desèrtic. Som al Sàhara i tot és al seu lloc i en pau... L’incessant vent contribueix a fer-nos prendre consciència d’on som, i de recordar-nos la meravella que vivim...

Les pedres del terra són les que, en el seu moment, foren fons marins i, per tant, s’hi troben força fòssils.

Però hem de seguir. De Mhamid a L’Erg Chegaga -40km-, hi ha 2h, i des de Zagora 4h. Seguint les roderes, passem a la vora del pou que veiem sobre la vall i una parella de nòmades està abeurant el bestiar i carregant aigua per emportar. No és infreqüent que una família faci 4h, de camí fins al pou, abeuri el bestiar, carregui aigua i faci 4h més de tornada fins on tenen les tendes. La cosa no té cap secret, el bestiar ha de ser on hi hagi menjar i pugui pasturar, per això no hi ha altre remei que desplaçar-se per aconseguir aigua.

Ara ja al bell mig del desert, les dunes no deixen de sorprendre’ns. D’un intens color rosa, o carbassa, o vermellós, o groc i fins i tot grisenc o blavós, segons com li toca la llum, aquestes formacions arenoses, belles i efímeres, ens acompanyen la resta del recorregut, tot recordant-nos que el desert és femení. La impressió plàstica que presenten és de corbes i ondulacions atrevides i suaus, amb una harmonia i continuïtat que embolcalla tota la lògica del Món, i que és impossible de trobar en altres espais naturals que no siguin els deserts.

És fantàstic, som al Sàhara, bevent-lo sense mesura a grans glops i no ens l’acabem.

Després de tant de temps d’esquivar-se mútuament la Maria i ell, finalment han fet les paus. Els desert ens ha atrapat, ara als dos.

Amb els ulls inundats d’arena rosa, arribem al destí, un campament berber al bell mig del no res. Bé, ben bé al bel mig del no res, tampoc, perquè no massa lluny hi ha altres campaments, però la sensació d’aïllament és prou sincera i creïble.

El campament berber consta d’una tenda cuina, una tenda menjador, unes latrines i sis tendes dormitori. La tenda que ens ha tocat, és la més llunyana, però ja ens està bé. Més tranquils. Dins, hi ha tres llits individuals a terra, sense somier, i amb llençols, coixins i mantes, que semblen realment tretes d’una pel·lícula de Lawrence de Aràbia, i que ofereixen seriosos dubtes que hagin estat canviades després de cada pernoctació. Però és el mateix, estem cansats i tan se’ns en dóna.

Ja no fa tanta calor, ja que el sol està força baix i podem dedicar-nos a gaudir d’una magnífica posta de sol, sense presses. Poc a poc el disc solar cau darrere les dunes i el cel comença a tintar-se de tots els blaus del Món. Als deserts és, potser l’únic lloc on hem pogut observar unes postes de sol del tot espectaculars, on els blaus de just després que el sol hagi desaparegut, han estat més diversos i més purs.

Al mateix temps que el sol desapareix, fa la seva aparició a l’horitzó Venus, i la lluna en quart creixent cobra protagonisme. La temperatura cau en picat i converteix l’ambient en moltagradable, sense necessitat d’abrigar-se. La superfície de la sorra, sobre la que caminem descalços, es refreda amb rapidesa, però sota la primeracapa, encara és força calenta i trigarà en refredar-se. És una sensació impagable sentir als peus el contrast entre la frescor de la superfície i l’escalfor del fons, mentre es camina per les arenes, ara blavoses.

Les dunes han anat mutant els colors, dels rogencs i roses de quan el sol les acaronava, han anat transmutant-se de carbasses i vermells, fins a blaus i grisos, acabant sent negrescom la nit.

El cel, no fa massa d’un blau marí profund, s’ha convertit en un llenç d’una negror absoluta, curulla de milers de milions d’estels. Un espectacle que únicament es pot gaudir en espais salvatges com el desert i que pocs cops a la vida podrem repetir.

Després de sopar, estarem una llarga estona estirats, admirant aquest espectacle absolutament magnífic. Un altre regal d’aquest viatge, que atresorarem gelosament al record, entre les experiències més especials de la vida.

En Mustafà ens té preparat el sopar, de nou una amanida marroquina i tajine, però sigui per la gana, sigui per l’ambient, sigui per la solitud, aquest el trobem excel·lent, malgrat la tonteria del veïns, especialment elles, que no paren de riure amb aquest riure imbècil i insubstancial del qui riu de qualsevol paraula sense motiu. Aquestes dues parelles arribades ja tard, autòctones i provinents de Casablanca, no han parat de cridar i enredar tota l’estona, hipotecant força l’ambient del desert. Però no tenim més remei que aguantar-nos…

La temperatura perfectament confortable. No és necessària cap roba més que la samarreta. El vent ha deixat de bufar, la sorra s’ha refredat i els estels vetllaran el son… Es pot demanar alguna cosa més?

 

Matinada sahariana: Pujar 06:10h. Fora ja clareja i la temperatura dins la tenda és confortable. Sortim deixant que la frescor matinal ens impregni l’esperit. La sorra fresca ens acarona els peus mentre ens enfilem sobre una duna per observar la sortida de l’astre rei. El cercle es tanca, després que el planeta hagi mostrat tota la seva superfície a l’astre rei.

Malgrat ser poca gent, ací i allà hi ha gent, embolicada amb mantes, dormint profundament, i som els únics en contemplar el petit miracle diari del naixement del sol. La sorra, pentinada per la brisa que s’ha girat a la nit, mostra entre les seves ondulacions, el rastre de la vida nocturna. Les senderes que han deixat els escarabats piloters a l’arena, en el seu desplaçament nocturn, ens fan prendre consciència que la vida al desert hi és present i ben viva. De fet, els veiem com busquen un cau on amagar-se les properes hores, tot sabent que s’apropa l’asfixiant calor.

Envoltats per una deliciosa fresca, observem com, poc a poc, el rabiosament vermell disc solar treu el nas per darrere la serralada de l’Anti Atles. En molt pocs minuts, tant bon punt els primers rajos solars ens ceguen, l’agradable fresqueta es converteix en calor. Sense transició, passem d’un ambient molt agradable, a una calor que es converteix en asfixiant en qüestió de molt pocs minuts. Però què hi farem, això és el desert i té les seves pròpies regles que s’han de respectar…

Esmorzar de campanya i recollim la poca impedimenta que portem per iniciar el viatge de retorn. Aquest retorn se’ns farà més llarg que no pas l’anada, però això no vol dir que es faci pesat, sinó simplement més llarg.

En Ahmed condueix més ràpid per un terreny menys sorrenc, on la pista és més clara. Podem observar dromedaris en llibertat, amb les seves cries, rosegant tot allò que els pugui aportar algun aliment, rucs també salvatges, que segons en Ahmed els capturen els nòmades per fer algun transport, per tornar-los a deixar en llibertat un cop han fet el treball, i tot en l’amplíssim escenari del desert del Sàhara.

Lluny es veuen un puntets que es mouen. Són nòmades traient aigua d’un pou, i en Ahmed ens hi porta. Dues dones, semblen joves, ja que van tapades fins al cap de munt, controlen les cabres,mentre el pare i el fill treuen aigua del pou per abeurar el ramat. Aquest pou, com els de la resta del desert, és de lliure disposició i significa la diferencia entre la vida i la mort pels nòmades. És curiós que en mig del no res, de sorres, pedres, escassa vegetació espinosa i d’algun arbre recargolat i sec, a solament 15m de profunditat hi hagi aigua. És aquestes condicions adverses, que hom aprecia el valor d’aquest element, i no pot deixar de recordar com, a casa, solament obrint una aixeta raja tota l’aigua que vol, mentre aquestes gents han de recórrer moltes hores de camí per tenir-ne l’accés.

Després d’una altra tirada pel pedregar i les arenes, arribem a un veritable oasis, on una tancaenvolta un tros de terreny. Resulta que algú va “comprar” aquesta zona tancada, per aixecar-hi una instal·lació hotelera de luxe, però la cosa no va fructificar i tot quedà en un no res. Però la tanca encara hi és. De tota manera, la surgència d’aigua encara és lliure i es pot observaren un petit gorg, com l’aigua surt a la superfície, fent dansar les sorres del fons en petits balls. Però la més gran quantitat d’aigua que porta el rierol ve de dins del tancat.

És realment el que hom s’imagina quan pensa en un oasi. Palmeres, tamarindes, més vegetació, ocells i, de ben segur que si tinguéssim temps podríem observar més animals que anirien a beure.

Fins i tot un Land Rover desballestat acabà ací els seus dies de glòria sahariana. Segons ens explica en Mustafà, els turistes amb 4X4 i motos de trail, amb mono de París-Dakar, fan molt de mal al desert. Passen per on els rota amb les seves màquines sorolloses, no respecten res ni ningú i ho embruten tot. Segur que hi ha gent que té un respecte per les gents i el desert, però aquests ximples són els qui donen mala imatge de la resta de visitants. Hi venen francesos, però molts més espanyols, acaba reblant.

Sobre el riuet hi ha un cementiri. Les tombes, consistents en un túmul, unes pedres, unes branques de palmera i una pedra amb punxa pel cap i una pels peus, orientades a la Meca, s’estenen a la vessant d’un suau turó. A la part més alta, s’eleva un Marabú,amb la entrada sense portes que impedeixin veure l’interior. Dins hi ha el que sembla un cos,embolicat amb teles i un plàstic exterior, assegurat amb pedres perquè no voli. Pensem que és un cas estrany, ja que la tradició islàmica mana enterrar els cossos directament a terra.

Ací s’està bé, fa fresqueta i de bon estar, però el viatge ha de seguir. Al sol la calor és  una passada, i en Ahmed s’afanya a trobar la carretera.

Lluny apareix la figura inconfusible del Tajine, que és cap on ens dirigim. Molt a la vora, passem pels campaments de les dunes més properes a Mhamid, més petites i amb menys sensació de solitud.

Ja amb una calor espantosa, retrobem al carretera que ens porta fins a Zagora i a les 11h ens aturem davant la porta de La Petite Casbah. Ha estat una visita i un passeig pel Sàhara fantàstica. Només ha tingut un inconvenient: que el desert ens ha acabat d’atrapar, de seduir definitivament...

Pujar

Notes dels autors:

Preu del dirham: El canvi del dírham (dj), el maig del 2012, és de 100dj = 9€. Per arrodonir i de forma aproximada, calcularem la resta del viatge, que 100dj =10€. Cal saber que el canvi fluctua de dia en dia, per tant el canvi oficial no se sap fins que obren els bancs, i no serà fins llavors que canviaran moneda als hotels i cases de canvi.

Arghoul: instrument de vent molt popular als països àrabs, que consisteix en una mena de tenora doble, constituït per dos tubs paral·lels, amb les seves respectives llengüetes tallades directament sobre els dos tubs, i que té la particularitat que el so estrident que té, es posa ràpidament al cap.

Marabú: a banda d’un animal de la família de les cigonyes i més gran que aquestes, en l’entorn musulmà es considera un Marabú a un beat, un savi, un sant. També té aquest nom el petit mausoleu que es construeix per enterrar-hi l’home savi, el sant.