Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

 

Mostra un mapa més gran

Canción del Pirata- Espronceda:

Con diez cañones por banda,
viento en popa a toda vela,
no corta el mar, sino vuela,
un velero bergantín;
bajel pirata que llaman
por su bravura el Temido
en todo el mar conocido
del uno al otro confín.
La luna en el mar riela,
en la lona gime el viento
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
Y allá a su frente Estambul:
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad;
mi ley, la fuerza y el viento;
mi única patria, la mar.

Dades socioeconòmiques: Pujar
Turquia és un país que fent de pont entre Europa i Àsia, ocupa la major part de l’Àsia menor–Anatòlia és la part asiàtica amb el 97% del territori i Tràcia la europea amb el 3%-. Europa i Àsia es troben separades pel canal del Bòsfor que, a través del Mar de Màrmara, comunica la Mediterrània amb el Mar Negre. Turquia té fronteres amb Armènia, Azerbaidjan, Bulgària, Geòrgia, Grècia, Iran, Iraq i Síria.

Aquest hivern del 2002, aquesta zona és molt calenta políticament parlant, ja que justament el 20 de març del 2003, els Estats Units d’Amèrica iniciaran una folla invasió, anomenada pomposament Operació Llibertat Iraniana, en la que posaran en peu de guerra al món musulmà i que malgrat que la voldran vestir amb tons de victòria, acabarà sent el seu segon Vietnam.

La part nord més estreta i per tant la més estratègica, correspon a la ciutat d’Istanbul, elnom de la qual evoca històries èpiques, llegendes i somnis. Per ella mateixa, solament Istanbul ja mereix el viatge, però Turquia és molt més que Istanbul pel que pot oferir al viatger. L’espectacularitat de llocs com la Capadòcia, la riquesa cultural i històrica de tants segles de civilització, es mostren a cada pas.

Ankara, capital administrativa de Turquia i de la regió d’Anatòlia central, coneguda com Angora fins al 1930, combina admirablement la tradició amb la modernitat i l’aspecte que traspua és la d’una ciutat europea, mesclada amb una certa pompositat en l’arquitectura comunista.

Gràcies a la seva posició estratègica entre Europa i Àsia, i entre tres mars, Turquia és una barreja de cultures de primer ordre, ja que ha estat lloc d’encreuament de cultures i civilitzacions, i pas obligat entre Orient i Occident.

Des de la conquesta de l’imperi bizantí pels turcs, la regió fou coneguda com a Imperi otomà i no va ser fins a la proclamació de la República, al 1924 que s’anomenà Turquia. Amb 70.5 milions d’habitants –dades del 2007- a Turquia hi conviuen diferents ètnies –turcs, kurds, circassians, zazes, bosnians, georgians, gitanos, àrabs, grecs, armenis i jueus-, amb més o menys cohesió social. És gràcies a aquesta gran riquesa cultural, que Turquia és un país absolutament meravellós per visitar. Així, el viatger es troba permanentment davant del llegat històric que s’ha conservat fins a l’actualitat, en el que la màgia, el misteri, la bellesa, la història i el descobriment se succeeixen sense parar.

És l’hivern del 2002, a tocar del canvi d’any. A Barcelona fa un fred moderat, i mentre a 10.700m d’altura volem cap a Istanbul, el llit de núvols ens impedeix poder-nos situar geogràficament sobre el terreny, però els monitors de l’aeronau de Turkish Airlines marca clarament sobre on ens trobem. Així, Còrsega, Itàlia, Sèrvia, Macedònia, Bulgària queden enrere amb una aparent lentitud, fent el viatge força monòton.

Després d’unes 3h de vol, l’avió aterra a l’aeroport d’Istanbul, l’Ataturk, entre un paisatge plujós, fred i rúfol. Ací sembla més hivern que no pas a casa... Passem la nit a l’hotel i l’endemà, d’hora ens venen a buscar per iniciar el circuït. No sé si serà sort, però en el microbús anem nosaltres, Aysun–- la guia- i Eydin, el conductor...

Ankara i Capadòcia: Pujar
Ankara és la capital administrativa de Turquia des del 1923 que substituí a Istanbul. En aquella època Ankara comptava amb una població al voltant dels 15.000 habitants, però Ataturk la designà capital per evitar la extrema vulnerabilitat de l’antiga Constantinoble.

L’aire d’Ankara es troba a mig camí entre una ciutat moderna europea i la “grandesa” del comunisme. Així, a primer cop d’ull, la estació central d’autobusos i trens, sembla transportar-nos a la rònega grandiositat de l’arquitectura del bloc comunista.

Ankara compta amb diversos museus, però un dels més importants és el Museu de la Cultura d’Anatòlia Central, que conté un important fons de peces prehistòriques.

Només sortir d’Istanbul, les neus han aparegut. D’ací en endavant els magnífics paisatges amb els que ens trobarem, estaran delicadament decorats amb aquest element, el que li dóna al viatge un plus de bellesa, encara més etèria...

La Capadòcia, declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat al 1985, es troba a l’Anatòlia central, i es caracteritza per contenir una de les formacions geològiques úniques al Món. Capadòcia, que etimològicament significa “Terra de Cavalls Bells”, és un dels espectacles més al·lucinants de la Terra, on el paisatge mineral es torna intensament orgànic a causa de la rodonesa de les seves formacions naturals i absolutament misteriós i màgic. A què es deuen totes aquestes formes i figures? Milers d’anys i l’activitat del volcà Erciyes en són els responsables, ja que ha estat la combinació d’aquests dos elements els qui han modelat aquest paisatge lunar. Tota aquesta planura està formada per laves i sorra volcànica, uns materials molt tous, que l’erosió de l’aigua, dels vents i altres fenòmens meteorològics han anant esculpint, creant les al·lucinants xemeneies de les fades i altres fenòmens no menys espectaculars, que han acabat convertint-se en el símbol de la Capadòcia.

Amb el temps, aquest territori que és com un immens formatge de Gruyère, i degut a la gran quantitat de forats, coves, abrigalls, etc., que conté, ha estat habitat. A més dels forats naturals, el fet que la pedra sigui força tova, propicià que l’ésser humà hi excavés habitatges artificials, ja que el manteniment constant de la temperatura dins la terra, ofereix un ambient fresc a l’estiu i temperat a l’hivern.

Fortalesa d’Uçhisar: Pujar
Arribem a la vall Güvercinlik -Vall dels Coloms- amb força neu, però amb un ambient solejatque permet gaudir a fons del magnífic espectacle que es va obrint lentament. La impressionant fortalesa d’Uçhisar, encimbellada i altiva damunt del penyal i literalment incrustada a la roca, domina tota la zona de la gran vall, que després que les formacions minerals deixessin de ser habitades, es van adaptar com a colomars –d’ací el nom de la vall-, per tal d’aprofitar els fems com a adob per l’agricultura. La fortalesa d’Uçhisar és totalment excavada a la roca, foradada amb estances, magatzems, escales i miradors i amb entrades estratègicament situades per poder-les segellar amb enormes pedres rodones en cas d’haver de defensar la ciutadella.

Diu la llegenda que el castell es troba comunicat amb altres zones exteriors a través de llargs túnels per tal de poder evitar els setges, però el cert és que sigui pels enderrocaments naturals, sigui per altres causes, la llegenda segueix ben viva i sense poder-se comprovar a la realitat. Al seu interior, a la part superior, encara s’hi troben algunes senzilles tombes que es remunten a l’època bizantina.

L’espectacle que es divisa des d’aquesta talaia privilegiada, reforçat pel blanc cobriment nival, és d’una espectacularitat fora de mida. Als peus de la fortalesa i sota la seva protecció, les formacions rocalloses segueixen habitades i rendides a l’ombra de l’imponent guardià, en un ambient que sembla haver-se aturat fa molt de temps.

L’espectacle és magnífic i tot i ser hivern i estar tot ben nevat, la temperatura és benigne, el sol acarona la roca i ajuda a crear un paisatge espectacular i màgic. La tranquil·litat s’apodera de l’ànima i es deixa inundar per la bellesa que sembla no tenir aturador...

La Vall del Caçadors, germana de la dels Coloms, s’anomena així perquè els caçadors de la zona perseguien les peces fins a acorralar-les en aquesta vall cega, sense sortida, acabant sent preses fàcils.

Però com arreu, als llocs susceptibles de ser visitats, els comerciants exposen els seus productes i ves per on, potser degut a l’edat o que les coses no són com a l’antiga Pèrsia, ara resulta que Alí Babà es dedica a la medicina naturista, especialitzant-se en Viagra... Com canvien els temps...

Un poblat grec del S IX ac, totalment excavat a la roca i cobert per la neu és el mut testimoni del pas per aquest planeta dels seus fundadors. Aquest poblament compta amb habitatges, sala de reunions, menjadors i tot allò que es pot esperar d’un establiment humà. Posteriorment, al S VI dc, i durant les ferotges persecucions de que van ser objecte els cristians, aquest lloc, com molts d’altres, va servir de refugi troglodita.

El fet que majoritàriament els habitatges fossin excavats a l’interior de les parets, els feia especialment aptes per la defensa en cas d’atacs. En aquest període també s’hi excavaren esglésies en les que els primers cristians hi desenvolupaven els seus ritus.

Actualment, i especialment ara amb la gran quantitat de neu que hi ha, el trànsit per aquests espadats es converteix en força perillós, ja que molts dels antics carrers, convertits en estrets camins, han estat erosionats pels elements, i reduïts a estretes passeres amb prou feines practicables. Però val la pena corre el risc ja que en alguns d’aquests habitacles, avui força deteriorats, es troben interessant alts relleus i pintures d’una magnífica senzillesa que encara conserven els colors amb tota la seva força original...

Val molt la pena parar-se una estona davant aquestes obres, i imaginar-se els grecs primer i els cristians després, excavant, millor que construint, aquestes imponents obres d’enginyeria amb els limitats mitjans tècnics de l’època. Realment la fe mou muntanyes... i les forada.

A la Capadòcia, com en molts dels territoris en desenvolupament, encara resten artesans que treballen amb els utillatges artesanals heretats dels ancestres. Ací tenim la oportunitat de veure el mestratge d’un terrissaire, que davant nostre modela una tetera amb perfecte proporcions.

Göreme: Pujar
Una altra de les meravelles d’aquesta increïble terra, es troba al Museu a l’Aire Lliure de Göreme, datat des dels S III i IV. El bisbe de la Capadòcia Basili de Cesària, aconsellà a les famílies cristianes que s’agrupessin per conrear les terres i practicar la religió. A causa de la manca de recursos econòmics, i també per l’exemple que havien vist en altres indrets del territori, es va decidir excavar els habitatges i esglésies a la roca. És per aquest motiu que a Göreme es troba una concentració tan gran i tan uniforme decases llaurades a la roca, ja que és la prova que hi visqué tota una gran comunitat de persones.

En els forats habilitats com habitatges s’hi poden veure grans espais dedicats a menjadors comunitaris, cuines també comunitàries, dormitoris, magatzems, esglésies i tots els equipaments propis d’un poblat.

Els llocs de culte es troben exquisidament decorats amb pintures que semblen acabades de pintar, però també aquestes d’una senzillesa extrema. Sanefes de color vermell semblen pintades per criatures, però és precisament aquest primitivisme els que les fa molt atractives. També es troben representacions de sants, verges etc., que els iconoclastes musulmans es van dedicar a destruir, ja que la seva religió els prohibeix la representació humana als llocs de culte. Una veritable llàstima, ja que seria molt interessant poder veure aquests frescos dels segles XI i XII en el seu estat original...

Ciutat subterrània d’Özkonak: Pujar
Així, voltant per la Capadòcia, absolutament immersos en aquest ambient entre màgic i misteriós, recalem a Özkonak, on es troba la ciutatsubterrània, també excavada a la roca pels cristians, per tal de protegir-se dels enemics. No va ser fins l’any 1972 que es descobrí, quan un pagès se sorprengué per la rapidesa amb que l’aigua que regava l’hort s’escolava terra endins. Començà a excavar i trobà una habitació, que reobrí la ciutat subterrània cristiana perduda fins llavors.

En realitat la gent vivia a la superfície, però al S VI, per tal de defensar-se dels atacs sarraïns, van construir la ciutat subterrània. Quan l’atac era imminent, els habitants baixaven a les profunditats i en aquest lloc podien resistir 20 o 30 dies. La ciutat estava pensada per encabir-hi fins a 20.000 persones. Comptava amb habitacions, menjadors, cavallerisses, cuines, magatzems, pous, estables pel bestiar, dipòsits d’aigua i fins i tot trulls per emmagatzemar-hi el vi. També comptava amb un enginyós sistema de ventilació i renovació de l’aire. Les diferents dependències es troben comunicades mitjançant estrets passadissos i tot això excavant directament a la roca.

Amb diferència, però, el que més crida l’atenció és el sistema de clausura dels accessos. Unes enormes pedres rodones, de 500kg de pes, de 60cm de gruix i 1.70m de diàmetre, servien de portes perfectament ajustables que impedien qualsevol intromissió. Si les “portes” circulars havien de tenir una mida suficient perquè tapessin totalment la entrada, no les podien haver construït a l’exterior, ja que els passadissos d’accés són força més estrets i baixos que les pedres. Per solucionar el problema, i de manera molt enginyosa, aquestes pedres van ser tallades directament a l’interior del reducte i els llocs d’on es van extreure encara són visibles. Una altra característica és que tot i el pes i les mides, una sola persona podia accionar-les, rodant, sense massa problema.

No gaire lluny d’Özkonak, la guia ens fa aturar en un edifici al bell mig del no res, ambl’exusa de prendre un te. Resulta ser una fàbrica de catifes, en la que es mostra tot el procés de fabricació, en el cas del teixit de seda, des de la cria del cuc de seda, passant pel desfilat del capoll, el tint i la manipulació, fins acabar en les belles obres d’art en forma de teixits, gairebé sempre a càrrec de mans femenines, veritables artistes del treball manual i de delicat gust per les proporcions i els colors.

La sorpresa més gran, però és que en entrar i sentir-nos parlar en català, el propietari ens respon també en català... Resulta que aquesta fàbrica és propietat d’un turc que parla un català perfecte i que coneix Catalunya, producte del seu matrimoni amb una catalana. Ja és curiós, ja... un català d’adopció a la Capadòcia...

Dervixos turcs: Pujar
Ja de nit, entrem a un monestir dervix, on podrem gaudir de la contemplació d’aquest ball ancestral, en el seu ambient genuí. L’ambient, fred per l’espai i per la temperatura, és escassament il·luminat i una sensació de recolliment es respira a l’aire. Tot i haver-hi força gent, la remor és vellutada, i tots esperem l’aparició dels dervixos, dels monjos. Els dervixos són membres d’una confraria religiosa musulmana de caràcter ascètic o místic. A Turquia, aquest mot també s’aplica especialment als religiosos mendicants.

La dansa dels dervixos, els monjos giròvags, consisteix en una tècnica arcaica per assolir la unió, l’èxtasi. El dervix busca la perfecció en la pobresa i l’austeritat mística, i va començar a utilitzar-se al S X. El ball s’inicia amb un complicat ritual en el que el mestre presenta i es presenta als músics. Aquests li retornen la salutació reverencial, per presentar-se als balladors que, un a un, inicien la dansa. Aquesta, que comencen amb els braços en creu, el palmell dret cap a munt i l’esquerra cap a vall, indiquen la seva situació entre el cel i la terra, la recepció de la gràcia enviada pel cel, que el dervix aboca a terra. El ball comença amb lents girs, per anar incrementant el ritme poc a poc. En accelerar els girs, els braços oberts del dervix conformen una espiral que trenca el temps i l’espai, per conduir-lo a l’infinit. Els girs suposen la pèrdua de consciència i la consegüent absorció de l’element diví. La cadència dels girs i la música que l’acompanya sumeix l’observador en un petit trànsit intern, hipnòtic, que el transporta a una profunda reflexió personal. L’ambient, la música, les interminables voltes, la persona i la resta del Món, tot es fa un... Hom s'aïlla de l'entorn mentre els monjos giròvags acceleren els girs al ritme de la música, fins a convertir-se en una sola figura meitat real meitat fantàstica, fins que tot acaba i el Món es torna, de nou, realitat...

Llac salat de Tuz Golü: Pujar
De retorn cap a Istanbul, és parada obligatòria Agzikarahan, per visitar el seu cèlebre caravansarayi, posada seljúcida situada a la ruta de les espècies, que té l’honor de ser el més gran de Turquia. El conjunt arquitectònic és format per un pati central cobert i diverses construccions que incloïen una mesquita, torre central i diverses habitacions. Com és comú en aquestes construccions, únicament la portalada d’entrada està profusament decorada amb fina decoració. Aquest cararavansarayi té la particularitat que la zona de les habitacions està situada a la esquerra de l’entrada principal i no directament enfront a l’entrada com és habitual. Compta amb 13 torres i una gran i robusta muralla que li dóna tota l’aparença d’una fortificació militar. Aquest aspecte, però, és el resultat d’haver-se vist involucrat en diverses guerres, per la qual cosa té una llarga història de destruccions i reconstruccions.

Poc més enllà es troba el llac salat de Tuz Golü. Aquest és una immensa superfície blanquinosa que durant cent anys ha proporcionat la sal necessària al país. Tuz Golü és un vestigi del mar que quedà atrapat durant la elevació del mont Taurus i és quatre vegades més gran que el llac de Ginebra. Degut a la seva elevada salinitat i poca fondària, cap ésser viu hi pot sobreviure. De tan poc fons com és, durant l’estiu arriba a assecar-se, formant uns gruixos de sal que poden arribar als 30cm...

El llac és tot un espectacle, en el que la mirada es perd en la immensitat, en el fons de la qual, el cel i l’aigua es fusionen en un únic element. Talment sembla que sigui possible caminar sobre l’aigua, com si d'un somni irreal es tractés.

Istanbul: Pujar
A Istambul el temps té una altra dimensió i va néixer amb vocació d’eternitat. Pels turcs Istanbul significa joia, i és ben cert que és una joia universal. Segons el relat d’alguns astronautes, Istanbul és una de les ciutats que millor es veu des de l’espai exterior, apreciació que sens dubte té un gran valor simbòlic.

Istanbul és una barreja caòtica, possiblement només superada per El Caire, de moviment, soroll, enrenou i crits, que contrasta fortament amb un sobtada tranquil·litat, amb el mar de fons. Segons Napoleó, si la Terra fos un sol, estat, Istanbul en seria la capital.

Istanbul és la única ciutat del Món que es troba situada entre dos continents. Durant 1.500 anys fou la capital de dos imperis, el romà-bizantí i l’otomà. Avui en dia, amb 14.500.000 d’habitants, és la ciutat més gran de Turquia i la seva capital econòmica, cultural i turística. Istanbul és Bisanzi i és Constantinoble, és Orient i és Occident, és caòtica i és serena. La ciutat de les mesquites, de les esglésies i de les sinagogues. És la ciutat del Bòsfor, del Corn d’Or i dels set turons, separada per l’estret del Bòsfor que uneix dos mars, el de Màrmara i el Mar Negre, i que també separa dos continents, Àsia i Europa. Aquest és el paradigma d'Istanbul, els extrems que acaben formant un tot especialment bell.

I com no podia ser d’una altra manera, aquesta mescla còsmica de cultures, fets geogràfics i ètnies diferents, ha estat un dels gresols més potents de cultura de tot el planeta i de tots els temps. La mesquita de Sultàn Ahmet Camii, coneguda com a Mesquita Blava és, juntament amb la d’Adana, la única mesquita a Turquia que té sis minarets, el que li confereix una elegància espectacular. Se l’anomena blava perquè les cúpules interiors són recobertes amb rajoles blaves i blanques, que li donen una tonalitat blavosa. Els milers de llànties que formen les seves làmpades, han de formar un espectacle magnífic quan s’encenen per les nombroses oracions diàries. L’exterior és una cascada de cúpules, coronada per la espectacular cúpula central de 23.5m de diàmetre, suportada per quatre enormes, robustes i sobredimensionades columnes, a una altura de 43m, que trenquen l’harmonia estilística del seu interior.

Separada per una àmplia zona enjardinada, enfront de la Mesquita blava es troba Santa Sofia, Hagia Sophia, la primera basílica cristiana construïda fa vora 1.500 anys i reconvertida primer en mesquita al 1453 i posteriorment en museu al 1935. És l’exemple més representatiu de l’art bizantí. Va ser manada construir per Justinià, i les obres duraren el temps rècord de només cinc anys. Diu la llegenda que el propi emperador dormia a les instal·lacions, per tal de controlar les obres i que un àngel l'assessorava en qüestions tècniques. Segons la tradició, en veure acabada l’obra, l’emperador exclamà “Salomó, t’he vençut” fent referència a la construcció del temple de Jerusalem pel rei hebreu.

En ser conquerida Constantinoble, els otomans la reconvertiren en mesquita i l’hi afegiren els quatre minarets, donant-li l’aspecte que té a l’actualitat.

Hi destaquen la immensa cúpula de 42m de diàmetre i les restes dels primers mosaics bizantins. Al seu interior s’hi conserva la trona de Constantí, i en el seu temps, aquest lloc exacte va ser considerat el centre del Món.

L’antiga Constantinoble, però, té altres llocs molt interessants. El Gran Basar és una altra de les meravelles d’aquesta populosa ciutat eterna. Els colors, les olors, els contrastos i la varietat són sensacions que inunden l’esperit, fen-te moure d’un lloc a un altre, amb l’atenció concentrada al màxim. Es un basar tranquil pel que pots moure’t sense que t’importunin. És una experiència que val la pena viure.

Una ciutat amb mar és sempre una ciutat especial i oberta, i a Istanbul l’aigua hi és sempre present, ja que es troba dividida per l’estret del Bòsfor, que deixa Europa a un costat i Àsia a l’altre. Pel Corn d’Or, port natural que ajunta les aigües del mar Negre i el de Màrmara.

Istanbul és molt similar a qualsevol ciutat europea, però amb un fort component asiàtic és, i sempre ho ha estat, un immens espai de barreja de cultures i d’ètnies, de trobada d’aquestes, però també de separacions, conjunt que la fa especial.

El Bòsfor, a la seva part més estreta solament té 650m d’amplada, i a la més ampla 4.5km. La importància estratègica d’aquest estret és que permet la comunicació dels països de l’antiga Unió Soviètica, riberencs del Mar Negre, amb la Mediterrània i, per tant, amb la resta del Món. És per aquest motiu que Bizanzi primer, Constantinoble després i Istanbul a l’actualitat, ha estat una ciutat permanentment cobejada per tots els imperis.

Al Bòsfor hi ha tot un seguit de torres de defensa i fortificacions, la finalitat de les quals era la de servir de control per tal de cobrar peatge als navilis que el travessaven.

Europa i Àsia queden unides a través de dos ponts: el del Bòsfor, amb 1.560m de llargada, 33 d’amplada i 64m sobre el nivell de l’aigua. El pont d’Atatürk és el 4t més llarg d’Europa i el 7è del Món. L’altre, el de Mehmet el Conqueridor, té 1.510m de llargada, 39 d’ample i s’eleva a 39m per sobre l’aigua. Aquest és el 6è pont penjat més llarg del Món. Ambdós ponts se sustenten únicament sobre dos braços cada un, un que descansa a Europa i l’altre a Àsia. L’espectacularitat d’aquesta obra d’enginyeria demostra la utilitat dels ponts, que més que separar, serveixen per unir cultures, pobles i persones. Mentre tant, enormes vaixells comercials surquen les aigües turques amb destí o origen a la Mar Morta, senes preocupar-se gens per les vulnerables barquetes que naveguen d'una ria a l'altra. Més d'un cop els petits esquifs han d'afanyar-se a sortir del rumb del monstre que, sempre amenaçant, sembla tenir intencions d'abordar-lo.

El Palau de Topkapi, que significa Porta –kapi- rodona –top-, consisteix en un laberint d’edificis actualment dedicats a museu. En aquest opulent entorn i visqueren i governaren els sultans. Les seves múltiples estances alberguen un gran tresor històric i artístic, composat per gran quantitat de joies d’or i pedres precioses, per trones reials, riques decoracions, etc. Tot plegat d’un recarregat i de vegades d’un dubtós gust, però sempre impactants. De tota manera i malgrat la recarregada i ostentosa riquesa que alberga, els últims sultans s’estimaren més viure als palaus de les ribes europees del Bòsfor, de caràcter més cosmopolita i europeu.

Però Istanbul, a més de cultura, religió i comerç, també és lleure, voluptuositat i poble. Les múltiples sales teatrals ofereixen espectacles basats en les danses tradicionals de les diferents cultures que integren Turquia, moltes d’elles amb un fort component sensual. El cadenciós moviment de les ballarines al ritme de la música, transporta la imaginació als harems dels que disposaven els sultans. Per cert, al Topkapi, vam poder veure una gran quantitat de “camas turcas”, mot i concepte de difícil traducció, que tot i només significar llit turc, no ens havíem posat a pensar en el seu significat original. Aquests llits es podien amagar dins uns armaris durant el dia i eren el lloc de descans de les dones que conformaven l’harem. El que més crida l’atenció, però és la gran quantitat que n’hi ha...

Parlar d’Istanbul és pensar immediatament en el mític Orient Exprés, que nascut al 1883, transportà la societat més granada d’Europa en un recorregut de 3.100km, des de París fins a Istanbul. I ja que som a Istanbul, cal visitar Sirkeci, l’estació on finalitzava el viatge l’històric comboi procedent de París, quan la ciutat encara s’anomenava Constantinoble. En aquest dia plujós i fred, l’aureola de llegenda que envolta aquesta estació, contrasta amb la relativa modèstia de les seves instal·lacions i les també reduïdes dimensions. L’estació de ferrocarril de Sirkeci, és un lloc solitari, fred i un xic rònec, amb algunes màquines modernes al seu interior, que desllueixen la imatge d’un passat esplendorós i aristocràtic que de ben segur tenia aquest fi de viatge, i que molts de nosaltres evoquem quan pensem en Istanbul. De tota manera, i de forma lleugera, encara es respira un cert aire de rància aristocràcia, d’enyorança de temps pretèrits molt més luxosos i misteriosos que els actuals. L’exterior, però, sí que conserva tot l’esplendor romàntic que va tenir en el seu temps i és veritablement encantador.

L’ambient de carrer, la vida que es desenvolupa principalment al carrer, queda palesa en la multitud de negocis, especialment els alimentaris, en ell. És molt freqüent veure petits carretons on es cuinen i venen les menges més diverses, que poden anar des de petites coques, fins a castanyes, que els venedors s’esforcen en distribuir-les amb molta cura per fer-les atractives al comprador. Aquest és un més dels atractius que fa d’Istanbul una ciutat d’allò més peculiar.

La combinació i barreja de modernitat, història, ètnies, colors, sorolls, olors i sensacions té el seu punt clau en aquest comerç popular, que dóna a la ciutat el toc bulliciós i entranyable que busca el viatger. El mal temps, el fred i la humitat no signifiquen un entrebanc per la gent que es guanya la vida, ni per aquells que els ve de gust un mos ràpid. Les coques comprades anteriorment als carretons ambulants, serveixen per ser farceides amb el peix que han pescat, i s'estan cuinant a les barques ancorades al port. És una altra estampa d’allò més entranyable, veure aquella barca, amb un cert temporal, gronxant-se violentament al ritme de les onades d’aquest mar avui no gens tranquil, distribuir el peix a la brasa als parroquians que no hi falten. Així mateix també és possible comprar peix fresc pescat moments abans.

Els restaurants del port, per demostrar la frescor i varietat de la mercaderia, no dubten en exposar-la a l’exterior del local, amb el que l’espectacle de colors, textures i olors fa difícil passar-hi de llarg sense donar-los una golafre mirada. La promesa dels que espera a l’interior és atractiva i de ben segur que no decebrà el comensal.

Mentre tant, la vida marítima, comercial i humana segueix el seu atrafegat ritme, aliena al fet que les ombres nocturnes ja fa estona que s’han ensenyorit dels carrers d’aquest Istanbul que mai no dorm del tot.

El mal temps acompanya els últims moments de permanència a la ciutat, però sense dubte, l’esperit d’Istanbul ha captivat definitivament l’esperit del visitant, empresonant-lo en l’ambient bulliciós de la ciutat i del país.

Només resta que el veritable esperit democràtic impregni els seus governants i que Turquia pugui entrar a formar part de la Europademocràtica. L’esperit europeu dels seus habitants és fora de tot dubte. Tots els cotxes porten a la matrícula, un rectangle blau similar als que llueixen els vehicles europeus, a l’espera que un dia pugui ser substituït per l’oficial.

Mentre les boires amaguen els colors i les formes, i les llums comencen a encendre's a Istanbul, el reflex de la Mesquita Blava estén orgullosa la seva bellesa per les aigües del Bòsfor, donant aquest segell tan particular a "La Joia".

Barcelona, desembre 2002-gener 2003

Pujar

 

 

Notes:

Xemeneies de les fades: amb una altura que pot arribar als 40m, aquestes xemeneies es troben coronades per una llosa, no necessàriament plana, de basalt provinent de erupcions volcàniques, que exerceix de protecció, de paraigües, per la terra que hi ha sota, més fràgil i també d’origen volcànic. L’aigua principalment, en el seu procés erosiu, s’endu la sorra no protegida per la llosa, formant una torre. No cal especificar que sense la pedra zenital, les xemeneies s’enderrocarien. És el conjunt d’aquest territori erosionat que dóna l’aspecte màgic a la Capadòcia.

Carvansarayi o caravansaray: alberg o refugi destinat a les caravanes de comerç, viatgers, peregrins o militars, en els llargs viatges de moltes jornades. Estaven dissenyats per allotjar animals i persones en arribar la nit. Els caravansarayis eren peces clau en el desenvolupament de les rutes comercials a través d’Àsia, el nord d’Àfrica, i la Europa sud-oriental. Estaven situats a una distància no superior als 25km, que era la distància que podien recórrer els camells en un dia. Generalment eren edificis rectangulars amb una única portalada suficientment àmplia per permetre els pas dels camells carregats. Aquests establiments, a més de proporcinar protecció durant la nit, proveïen d’aigua als animals i les gents i de vegades comptaven amb serveis d’hostaleria pels viatgers, magatzems de farratge i alguns fins hi tot tenien botigues on es podien comprar i vendre articles pels viatgers.

Pujar