Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Apunts geogràfics, històrics i ecològics: Pujar

Situada a 39° 57'N, 4° 3' E, amb una superfície de 701Km2 i a escassos 32km de Mallorca, és l'illa més septentrional de les anomenades Illes Pitiuses. Forma part de l'arxipèlag baleàric juntament amb Mallorca, Eivissa i Formentera.

Etimològicament, el nom de Menorca ve del llatí Balearis Minor o Minorica, que és el nom amb que l'anomenaven els romans, a causa de ser la més petita de les dues principals illes balears.

Posseeix un ric llegat històric i de poblament humà, que es remunta a uns 4.000 anys enrere.

Però sens dubte, la principal riquesa de l'illa és el seu valuós patrimoni natural. L'illa i els illots que l'envolten constitueixen un resum natural de la Mediterrània Occidental, en les quals es poden trobar la major part dels ecosistemes característics d'aquesta regió, excepte els fluvials i els muntanyencs. Així mateix, Menorca conté nombroses espècies endèmiques o tirrèniques, és a dir, exclusives d'aquesta illa o bé compartides només amb altres terres properes com Mallorca, Còrsega i Sardenya. Gràcies a aquest important patrimoni natural, a les seves feréstegues costes, amb multitud de cales quasi verges i al peculiar entorn natural, i per tal de protegir-la de la creixent voracitat urbanística, l'any 1993 Menorca va ser declara Patrimoni de la Biosfera per la UNESCO. És en bona mesura gràcies a aquesta declaració de protecció, que s'ha impedit que la salvatge pressió humana i especialment urbanística, hagi aconseguit posar les seves urpes immundes en aquest territori quasi salvatge.

Viatjar i viure Menorca és una experiència inoblidable que, al menys un cop a la vida, s'ha de sentir, ja que Minorica és, essencialment, impressions, percepcions i un munt de sensacions que aconsegueixen impregnar molt profundament els sentits.

Una primera ullada a vista d'ocell de Menorca, ja permet fer-se una incipient idea del que hom es trobarà en tocar terra. Una terra rogenca i força parcel·lada, que indica la riquesa agrícola, envoltada d'aigües d'un blau marí profund i encegador.

Hi ha, però, un element que crida poderosament l'atenció. Una llarga cicatriu travessa l'illa del sud-est al nord-oest. És La Carretera, que uneix Maó i Ciutadella i que constitueix l'artèria principal, per no dir la única carretera important de l'illa.

La primera nit a Menorca, un cop allotjats ja a l'apartament de Cala en Blanes, s'imposa un primer contacte amb les delícies de l'illa. Descobrim un petit racó deliciós per sopar a Ciutadella, El Horno, en el que es cuina la tradicional cuina mediterrània i especialment marinera. Les suculentes menges de la carta, juntament amb el tracte afable i familiar de la cambrera, contribueixen a fer del tot rodona la nit i l'inici de l'estada. Una llarga sobretaula permet fixar-nos en un ampli finestral obert just per sobre de la vorera, per la qual passen els vianants, ignorants del que es cou a l'interior del restaurant. Finalment i com una picada d'ullet i a mode de benvinguda, entra esverat pel gran finestral un grill que, després de topar amb la paret, cau als peus de la Maria.

Ha estat una escapada en la que s'ha dormit poc i s'ha viatjat força. L'esplendorós matí, amb la fresca, convida a sortir per deixar-nos embriagar de sol, aigua i el persistent oratge que domina l'illa tot el dia, tots els dies. La predicció de la direcció del vent, en aquests llocs, és força interessant conèixer-la, ja que si bufa del sud o sud-oest, indica que a les costes d'aquesta vessant hi haurà una mar picada, mentre que a les del nord i nord-est la mar estarà encalmada i el bany hi serà agradable. El primer que fem, doncs, és anar a comprovar d'on bufa el vent per decidir cap a quina direcció cal anar, així com també gaudir d'aquest meravellós paisatge, a solament dos minuts de l'apartament.

Matinar ha valgut la pena. El mar és d'un blau profund i tot invita a deixar-se anar.

Cap de Cavalleria: Pujar

El Cap de Cavalleria és la punta més septentrional de Menorca. A uns 90m de l'aigua, per sobre d'uns impressionants penya-segats, s'enlaira desafiant i castigat pel vent i la sal, el Far de Cavalleria. Situat en un lloc erm i solitari, evoca pors i enigmes ancestrals, que semblen ben vius, encara a l'actualitat. Fins que els fars no van ser automatitzats, sobre els anys 80 del SXX, els faroners i les seves famílies vivien una dura vida plena de solitud i mancances. El Far de Cavalleria va ser construït l'any 1857 i ha sobreviscut fins a l'actualitat suportant tempestes, calors i temporals, però sempre mostrant la seva elegant, però altiva i desafiant figura blanca.

Davant de l'espadat, als peus del Far, s'estén amb submissió la humil i ermailla dels Porros, on només hi sobreviu una escassa i oportunista vegetació i els sempre presents ocells i aus marines. La vista des d'aquest punt és impressionant. La Mediterrània s'obre ací cap al Món, de manera rabiosament bella, mostrant tot el seu encant i puixança. No pot sorprendre que joglars, poetes i cantants hagin lloat la seva bellesa des que el temps va començar a ser temps. Tots els colors del blau es donen cita en aquest escenari natural. Hom se sent aclaparadorament petit davant tanta bellesa. Com no es pot estimar aquest meravellós Mar?

Camí del far, es troba una curiosa zona, que crida poderosament l'atenció i en la que hi ha multitud d'apilaments de pedres, com fites de muntanya, però unes al costat de les altres. Imaginem que un dia, algú deuria fer algun apilament i a mida que ha passat el temps i davant la curiositat que desperta, la gent que hi ha anat passat ha tingut la mateixa pensada. Pensem que no és res més que un cas de mimetisme social. Segur que amb el temps aquesta raresa s'estendrà a més llocs.

El cas és que la Maria no perd el temps i solament baixar del cotxe ja n'està aixecant un. Posteriorment ens il·lustrarà de com realitzar-ne la construcció d'un altre. Sigui com sigui, es tracta d'un espai molt curiós, que no deixa indiferent ningú.

Tot plegat, l'ambient, els petits apilaments, el mar, la visió d'un braç de terra llunyà, el vent i la lluminositat, fan sentir una mena de sentiment estrany, màgic, d'estar en una zona fascinant amb característiques sobrenaturals, en la qual els sentiments més atàvics de les persones se senten més profundament arrelats.

Una altra meravella que també és una espècie endèmica de Menorca són les portes dels tancats. Amb una destresa que ratlla la perfecció i fetes de branques d'arbre, possiblement degut a l'escassetat de fusta de més qualitat, l'artesà ha elevat la senzillesa de la branca a la categoria d'obra d'art. La simetria crida l'atenció i s'aconsegueix tallant la branca pel mig i col·locant-ne cada part a cada una de les dues fulles de la porta. La senzillesa és la seva bellesa.

Fornells: Pujar

Fornells és un petit poble de pescadors, enclavat dins una gran rada, convertida actualment, a més de port pescador, en port esportiu. Els seus habitants, però, han sabut conservar el caliu i sabor tradicional d’aquest petit nucli habitat al nord de l’illa. Aquesta característica és comuna a la resta de poblets, molts dels quals han crescut a base de la construcció de noves urbanitzacions, tot i que la majoria d’elles no acaben de desentonar en absolut amb el paisatge. És cert que els blancs edificis nous destaquen de manera bàrbara, però d'alguna manera no representen un nyap per l’entorn. Estranyament es troben ben integrades amb tot allò que els envolta i, fins i tot, algunes resulten boniques.

Fornells és un lloc excel·lent per gaudir de la genuïna cuina mediterrània, amb el peix més fresc que es pugui imaginar. Hom s’ha de deixar endur per la intuïció i perdre’s pels seus racons encantats i encantadors, sempre amb el blau profund i etern de la Mediterrània al fons.

A banda dels atractius que signifiquen els seus espais naturals, Menorca és rica en altres petits poblets enclavats a les ribes de les nombroses rades que tatxonen la costa menorquina i ens les que fondegen nombrosos vaixells que balandregen mandrosament en les seves tranquil·les aigües. Addaia n'és un exemple prou il·lustratiu. Aquest petit i molt recollit port, té poca profunditat, pel que solament és apta per barquetes de pesca i vaixells esportius. Té un encant natural fora de tot dubte, ja que es respira tranquil·litat i serenor a cabassos. Els pals dels velers bressolen pacientment, mentre esperen el moment de tornar a la mar, a mesurar la seva resistència amb el vent i la mar. Ningú no es veu pels pantalans, solament uns ànecs que neden tranquil·lament per les quietes aigües, formant anells que s'aniran dissolent, també lentament.

També la rica vegetació menorquina té una característica força curiosa. Les masses vegetals es veuen assotades permanentment per forts i persistents vents, especialment tramuntanats i molt carregats de sals, que modelen la plantes en direcció sud. Així el paisatge vegetal menorquí resta esculpit en forma arrodonida amb la part més baixa orientada cap al nord.

Una altra curiositat de Menorca són els llindars de les finques, totes elles fetes de paret seca. Aquestes tanques s'allarguen interminablement per tota la geografia menorquina, donant al paisatge un sensació d'estricte ordre estructural, que ens parla de la ingent i lenta feina que han hagut de realitzar els seus pobladors i, fins i tot, les successives generacions de menorquins. Per sort, a l'illa no hi manca matèria primera.

Poblat talaiòtic de Trepucó: Pujar

Però Menorca també és història. El jaciment arqueològic de Trepucó data de l'època talaiòtica -nom amb el que es coneix la cultura prehistòrica a Balears des del 1400ac. fins al canvi d'era- i és un dels més grans descoberts fins a l'actualitat. Consta d'un gran talaiot central i un altre de més modest, envoltats per cinc habitatges, cada un amb el seu propi estil arquitectònic. També conté un recinte amb la taula més gran de Menorca, reconstruida recentment. Fins que no es van realitzar les obres d'acondicionament per arqueòlegs anglesos, la vegetació se n'havia ensenyorit. Així ho demostra una enorme, resseca i antiga resta d'arrel que serpenteja per entre les pedres d'una de les seves vessants. De la muralla original, que feia funcions defensives, se'n conserva solament algun fragment. La resta és reconstruït.


Biniveca Vell: Pujar

Binibeca Vell, un "poble de pescadors" que, malgrat ser una construcció dels anys 60, ideada per Toni Sintes, té un innegable encant que enamora només de veure'l. Passejar pels seus carrers estrets, tortuosos i laberíntics, és una experiència que s'ha de viure.

No es pot marxar de Minorica sense haver-se deixat portar per l'embruix dels seus laberíntics carrers, per les seves cases blanques, les seves portes i finestres polimòrfiques, els seus colors impossibles i el seu disseny evocant la natura que trasllada l'esperit a l'úter matern. Recorda força l'arquitectura basada en les línies de la natura desenvolupada per Gaudí. És un poble de mida humana que, d'alguna manera, resumeix Menorca, els seus colors, les seves construccions i el seu tradicional aïllament obligat per la gran Mediterrània, i també el seu esperit acollidor.


Naveta dels Tudons: Pujar

Abans d'anar a banyar-nos a una de les innumerables cales de l'illa, fem una visita a la Naveta del Tudons. La Naveta del Tudons és, probablement un dels monuments més significatius de la prehistòria europea i indubtablement, el més conegut de la Illes Balears. S'estima datat sobre l'any 1000 ac. La seva funció era de monument funerari col·lectiu i al seu interior s'hi han trobat cossos en desordre, el que indica que va ser utilitzat durant un llarg període de temps, així com també moltes restes dels aixovars més personals dels enterrats.

La construcció és de ferradura amb l'entrada orientada a l'oest -per on s'amaga el sol- i, degut a que la seva forma recorda el casc d'una nau invertida, se l'ha anomenat naveta. És una construcció ben curiosa, que evoca com deuria de la vida i la mort a la prehistòria de l'illa.

Com tot monument que es preciï, La Naveta dels Tudons també té la seva llegenda, que ens parla de gegants i fites impossibles pels simples mortals. Segons aquesta, quan Menorca era terra de gegants, hi vivia una geganta jove, rica i bella. Dos germans la pretenien i el pare, dubtant entre l'un i l'altre i per decidir quin dels dos es casaria amb la seva filla, els va proposar que fessin cada un d’ells una obra monumental. Aquell que primer acabés la construcció, seria el marit de la seva filla. Un d’ells decidí fer un profund pou, de manera que sempre tingués aigua. L’altre es decantà per construir un gran altar on, pensava ell, podria casar-se. Quan solament li quedava una sola pedra per col•locar, anà a veure al seu germà per dir-li que quasi havia acabat. En arribar a la boca del pou, sentí el crit ¡¡aigua!! que sortia del seu interior. En comprendre que havia perdut, enrabiat tirà la pedra al pou, matant el germà. En adonar-se’n del que havia succeït i embogit per la culpa, se suïcidà precipitant-se al mar des d’un alt penya-segat. La jove, en conèixer el succés, morí de tristesa i el pare de vell. D’aquesta manera s’extingí la raça dels gegants de Minòrica.

Cala Morell i necròpolis: Pujar

Cala Morell, al nord de l'illa, és una de tantes caletes encantadores, port natural per excel·lència, encara que urbanitzada. Tot i així, i no sabem massa el perquè, aquest tipus d'urbanització no trenca en excés el paisatge. És el mateix cas que Fornells i de la resta d'urbanitzacions de l'illa.

Les seves cristal·lines aigües conviden a banyar-se, tot i el poc fons, pedregós i tallant, que s'hi troba. Per arribar-hi, però, cal una petita excursió per moltes escales, en la que se salva un important desnivell. La davallada, amb la consegüent pujada posterior, però, val la pena.

Lluny, fora del port, s'intueix la boca de la cala, oberta a les blaves profunditats marines.

A Cala Morell també s'hi troba un dels jaciments més importants de l'illa: la Necròpolis de Cala Morell. Aquest cementiri va estar en funcionament des del final de l'època pre-talaiòtica fins al SII dc. Consta de 14 coves excavades artificialment dins els penya-segats, muts testimonis d'un antic passat. També s'hi conserva una vintena de petites cavitats o nínxols ovalats, anomenats Capades de Moro, que podrien haver estat utilitzades com a ossaris, urnes o tombes infantils.

Del conjunt hi destaquen els grans hipogeus -cavitat subterrània on s'enterren els morts- amb columnes i altres solucions constructives. Un d'aquests hipogeus té la façana decorada amb motius que imiten motius arquitectònics clàssics, el que significa que molt després de la desaparició dels constructors originaris, altres cultures hi deixaren la seva emprempta. Fins i tot algunes sepultures comptem amb un pati a l'entrada.

Hem tingut sort, potser per l'hora que és, però no hi trobem gairebé ningú. Dins les excavacions s'hi respira un ambient fresc, que contrasta vivament amb la calor que fa a l'exterior, ja al tombant del migdia.


Ciutadella: Pujar

Ciutadella és un ciutat entranyable i molt agradable. Petita, de mida humana, hom s'hi troba bé, acollit i embolcallat en un ambient que recorda amb força temps colonials passats. Encara que a la zona turística, sembla que hi ha algú que no tingui les idees massa clares. Al costat d'aparadors amb productes típicament menorquins, es poden trobar elements més que desplaçats, com una ampolla de sangria, típicament espanyola, envoltada amb tot de símbols nacionals espanyols. Sorprendria de la mateixa manera veure exposat un sac de gemecs escocès al costat de la sargantana que ha esdevingut el símbol de Menorca. Però les illes són així...

Fosqueja donant pas a una posta de sol espectacular. La gent comença asortir per gaudir la Ciutadella nocturna. Si de dia és una ciutat encantadora, de nit és misteriosa, plenad'atractius, bruixa. Sedueixen les seves llums, els colors del mar, laseva gent. Els llums, ara encesos, ho embolcallen tot d'un color impossible que fa veure el Món d'una altra manera, més íntim, més proper. El temps sembla haver-se aturat... Però no, el temps segueix el seu camí inexorable...

Ens hem mogut gairebé sempre per la zona nord de l'illa, on la costa és més agresta, més salvatge i amb molta més personalitat. Els penya-segats hi són en molta abundància i les cales acostumen a ser pedregoses. Per contra, a la vessant sud, les cales són més amables, planeres, arenoses i amb més vegetació. Aquest fet possiblement sigui degut a que es troben arrecerades de la forta, imposant i insistent Tramuntana, que impedeix la vegetació frondosa a les costes del nord. Aquest paisatge recorda molt més la Costa Brava.

El perfil geogràfic de Menorca és absolutament trencat, amb infinitat de badies i cales de diferents llargades i profunditats que, des de sempre, han significat uns preciosos ports naturals en els que hi han trobat protecció tot tipus de vaixells davant l'humor canviant d'aquests meravellós mar que, amable per vocació, també de tant en tant s'emprenya i es pot convertir en un enemic temible. Així, barques de pescadors, vaixells pirates, navilis corsaris i militars i tot tipus d'embarcacions comerciants, sempre han sabut que Menorca oferia protecció i l'han aprofitat. A això cal afegir-hi l'avantatge que significa trobar-se al camí entre les terres de la Mediterrània oriental i la Península Ibèrica. És degut a aquesta trencada orografia que tota la costa es troba prenyada de fortificacions i torres de guaita i defensa.

Una "agradable" pista forestal ens condueix, sota un sol de justícia i una polseguera impressionant d'un vermell argilós, a la cala de Els Alocs, deliciosa meta en la que ens espera un agradable i merescut bany.

Un tram del Camí de Cavalls, perfectament visible i transitable en aquest tram, porta en poc temps a la Cala Pilar, a la que no hi arriba cap altre camí, tert dels de la mar. L'espectacle des d'aquest turó és impressionant i en destaca el blau turquesa d'aquest mar que no deixa de sorprendre'ns.


Camí de Cavalls: Pujar

El Camí de Cavall és una altra joia, en aquest cas etnològica, de Menorca. En els seus inicis, aquest camí donava la volta al litoral Menorquí i va ésser construir amb finalitats defensives. Teories sense documentar encara, daten la seva existència des del SXIV, i segons les quals els reis catalans donaven terres a tot aquell que pogués mantenir un cavall i disposar d'armes per poder sortir en defensa de l'illa quan aquesta fos atacada. Fins a fa mig segle, els pagesos pels terrenys dels quals passava el Camí, restaven obligats a mantenir-lo en condicions, net i assenyalat amb pedres pintades de blanc. Així mateix existia la prohibició expressa de tancar el Camí, és a dir, hi havia una servitud de pas, segons la qual es temia la obligació de deixar-hi passar tothom.

Però l'escapada està tocant a la seva fi i una última i magnífica posta de sol menorquina s'acomiada del visitant, mentre lentament l'astre rei se submergeix al mar i pobla la terra del mantell fosc de negror que l'ha de succeir.

Epíleg: Pujar

Hem anat a Menorca a causa de tot un cúmul de circumstàncies i quasi sense haver-hi pensat. Per una banda ha estat un espai de record, mentre que per l’altre ha estat un espai de descoberta.

Han esta pocs dies, molt pocs. L’illa és petita, molt petita, però tot i així no hem tingut temps per descobrir-la a fons. Ens han pogut més les ganes de gaudir de les seves cales salvatges, dels seus espais naturals...

Minòrica mereix ser visitada amb més calma, seguint el seu propi ritme natural. El que sí que ha aconseguit és omplir-nos l’ànima de sensacions, de vivències, però per sobre de tot d’embriagar-nos amb tots els colors del blau. Aquest color ha estat present durant tots els dies, anant des del blau marí més profund, fins al blau cel més tènue, passant pel lapislàtzuli, el turquesa, moradenc, violat, opalí...

Han estat pocs dies, sí, però intensos. A la memòria resta impresa la idea de tornar.

Barcelona octubre 2008 Pujar