Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Mostra un mapa més gran

Erbani: Pujar Erbani era el nom que donaven els indígenes a l'illa abans de la conquesta per part dels normands, al segle XV, i Fuerteventura és el que li donaren aquests a partir d'aquesta data.

És la segona illa més gran de les Canàries. Es troba a solament 97km de les costes africanes i és l'illa més antiga de l'arxipèlag canari. D'origen volcànic, degut a la seva antiguitat, el seu aspecte físic és aparentment força pla, a causa de l'erosió. En tot el territori, però, és encara possible endevinar els cons volcànics que la formaren, ara vells i cansats, que el vent i l'erosió llimen lenta i constantment.

Abans de la conquesta, l'illa era ja coneguda i també cobejada per catalans, genovesos, mallorquins i portuguesos, que hi enviaren expedicions tot disputant-se el dret de conquesta. Però no serà fins al 1402 que els normands, comandats per Jean de Bethencourt i Gadifer de la Salle, que s'assentaran a l'illa. Són aquests qui funden Betancuria, el primer assentament "estranger" de l'illa.

Fins a aquell moment, l'illa era habitada per dues tribus indígenes: els maxorata al nord, seguidors del rey Guize, i els jadía al sud, súbdits del rey Ayoze. Els dos regnes es trobaven separats per un mur, del que encara se'n conserven algunes restes, a l'istme de La Paret, i l'antic nom de l'illa Erbani, fa referència a aquesta paret.

A mida que a l'illa anava creixent la població i es fundaven nous pobles, s'intensificaren els assalts pirates, motiu pel qual la població va anar instal·lant-se terra endins i es construïren modestos castells defensius a la costa. Actualment ha estat el turisme, especialment procedent del nord d'Europa, qui ha conquerit aquesta, malgrat tot, bella illa.

Arriba el dia: PujarJa hi tornem a ser. L'illa de El Hierro està tenint una important activitat sísmica, amb erupcions volcàniques submarines que, per ara, sembla que no tenen afectacions sobre els vols.

Sembla una constant aquesta coincidència entre les convulsions de la Terra i els nostres viatges; el 2010, preparant el viatge a Jordània, un volcà situat sota la gelera Eyjafjalla, al sud d'Islàndia, paralitza els vols a la zona nord europea i ens té pendent d'ell per si s'escampa el núvol de cendres i afecta les nostres latituds.

A punt de viatjar cap a Perú, el també islandès volcà Grimsvötn amenaça els vols transoceànics, i sent a Lima, un altre volcà argentí impedeix les comunicacions aèries del con sud-americà. Curiosa coincidència que, fins ara, no tindrà conseqüències per nosaltres.

Preparant el viatge amb consultes a Internet, vàrem arribar a l'errònia conclusió que Fuerteventura no tenia res d'interessant. Tot allò que es promociona és sol i platja i específicament adreçat a alemanys, anglosaxons, belgues i francesos. Només parlen de complexos hotelers i de les meravelles d'aquests. Però sobre temes culturals, naturals, gastronòmics o etnogràfics o bé molt poc i sense donar-li importància, o directament res. Aquesta enervant absència d'informació ens donà la sensació que anàvem a una illa deserta, adaptada únicament al turisme de sol i platja. És per aquest motiu que ens vam resignar a passar uns dies de platja i descans total.

Com no podia ser d'una altra manera, els vols a Fuerteventura, com sembla ser que per la resta de destinacions de Món mundial, han de passar obligatòriament per Madrid. Entenem perfectament el perquè Barajas és l'aeroport insígnia d'Espanya; absolutament tots els vols han de fer-hi, com a mínim, escala. Trobar un vol directe és quelcom quimèric, i en cas de trobar-lo, és a hores intempestives i/o a preus prohibitius. Però seguim tenint l'esperança de veure com per viatjar amb avió, arribarà un dia que no caldrà passar pel centre.

A tall de crítica institucional: Pujar Però la sorpresa arriba agradablement tot just tocar terra. En sortir de la petita i tranquil·la terminal de l'aeroport de El Matorral, a Puerto del Rosario, es comença a respirar un altre aire. Ací, el temps funciona d'una altra manera, té tempos més pausats, més tranquils.

Anem a recollir el cotxe que hem llogat i en molt poc temps deixem l'equipatge en un Opel Astra nou que, tot i no tenir cap problema, no donarà els resultats esperats.

Ens allotgem en un d’aquests complexos de bungalows pensats per estrangers, en els que en un sol lloc hi ha tot allò que un turista apalancat i sense el més mínim interès per conèixer el lloc en el que està, pot desitjar. L’únic que es ven en aquests llocs és sol, platja i barra lliure d’alcohol. És cert que són llocs ideals per viatjar amb nens, ja que els bungalows permeten una certa intimitat, al mateix temps que estar envoltat de tot allò necessari per no fer res. A més, perquè no s’hagin de preocupar per res, ni tan sols molestar la neurona, tota la informació està redactada en anglès, alemany i francès… De fet, als turistes els van a buscar a l’aeroport, els deixen al complex i la majoria no tornaran a sortir fins l’hora que els tornen a venir a buscar per tornar-los a l’aeroport.

En poques paraules, i fora d’honroses excepcions, van a Fuerteventura a posar-se vermells com gambes a la planxa, inflar-se a menjar i beure, i assistir a les nits als espais on la música, especialment karaokes, és d’una ínfima qualitat, i els espectacles de més que dubtosa qualitat.

I tot això sembla que és el que busca el Cabildo Insular de Fuerteventura, que no es molesta en promocionar l’illa. Compte que aquesta crítica no va dirigida contra el Club Caleta Dorada en el que ens hostatgem i del que no tenim cap queixa, sinó solament és una reflexió sobre el model, al nostre entendre erroni, que està duent a terme el Cabildo, pel que fa a la promoció de la riquesa cultural i natural de l’illa. Evidentment no és aquest el model que pensem quan parlem sobre el concepte de viatjar, de conèixer, de viure...

Inevitablement no es pot deixar de comparar Fuerteventura amb Lanzarote. Lanzarote és una illa preciosa, amb una riquesa natural molt remarcable, especialment pel que fa a la geologia volcànica, per nosaltres, el màxim atractiu. Els pobles tenen un innegable encant, amb un innegable aire tradicional illenc i amb força mostres culturals de l’estil de museus i espais naturals adaptats per ésser visitats. Aquest és un dels llegats que deixà en César Manrique.

Sense deixar de banda la crida al turista, també per aquell que busca sol i platja, manté els seus ritmes de vida i un encant cultural força remarcable. Tot i així hom té una lleugera sensació de domesticació, com si tota l’illa fos un discret parc temàtic, d’una bellesa fora de tot dubte i que no desmereix res en absolut, però una sensació estranya l’acompanya permanentment.

Lanzarote ha sabut combinar amb encert els encants illencs amb la domesticació del paisatge d’una manera força reeixida.

Per contra, Fuerteventura està dedicada única i exclusivament al turisme de sol i platja. Mostra del què diem, en són els nombrosos complexos, ideats amb el mateix patró, que esquitxen les zones costaneres i als que està abocada tota l’economia de l’illa. La població autòctona, viu del i per aquest model turístic. L’oferta cultural, tot i haver-n’hi, està molt fragmentada i dispersa i molt poc publicitada. Així, no va ser fins als últims dies d’estança, que ens vam assabentar de la existència de diversos museus, algun dels quals vam ser a temps de visitar.

Als complexos tot està perfectament organitzat, però solament sortir d’aquests és possible descobrir una illa fantàstica, seca, molt seca, però amb paisatges que sorprenen sovint.

Lanzarote és eminentment volcànica i degut a que les últimes erupcions són relativament recents, el paisatge volcànic es veu i es gaudeix arreu, davant els cons i muntanyes volcàniques que esquitxen la totalitat de l’illa.

Fuerteventura, per contra, també és una illa volcànica i també té volcans, però força erosionats, ja que en ser l’illa ms antiga de l’arxipèlag i haver estat molt de temps sense noves erupcions, els cons i muntanyes no són tant espectaculars, però perfectament visibles. Per contra, conserva encara, força vestigis d’antics habitants i les seves cultures. Tot plegat, però, dóna una sensació d’abandonament, de deixadesa, que podria ser explotat molt més culturalment.

També és una illa força més gran i les distàncies ja es noten, però això forma part del seu encant.

És per tots aquests motius que el present llibre s’aparta un xic dels que hem fet fins ara. Donem més protagonisme a les imatges que no pas al text, ja que la visita ha estat un xic anàrquica i sense un objectiu clar ni un itinerari senyalat. El tema gastronòmic no és per tirar-hi coets, doncs no vam saber trobar un lloc on poder gaudir d'algunes de les especialitats que de ben segur ha de tenir aquesta terra. El que sí vam trobar en abundància, van ser pubs anglesos, restaurants per estrangers i menjars ràpids, però quasi cap de menjars autòctons.

Aridesa i contrastos: Pujar Però no pas per això hem deixat de gaudir a fons de lesmagnífiques i netes platges, petites algunes i immenses altres, on la força i el caràcter de l'Atlàntic ha estat present en tot moment.

Tampoc ens hem estat d’admirar el sec i àrid paisatge majorero, on només hi pasturen en llibertat cabres i ases salvatges, alimentant-se únicament de la minsa, seca i espinosa flora autòctona, que dóna segell i caràcter a l’illa.

L'eix troncal de Fuerteventura està orientat en sentit nord-est, sud-oest, anomenant-se la costa oest de sobrevent i la est de sotavent.

La realitat costera és força diferent d'una vessant a l'altra. La vessant oest -sobrevent-, és agresta, aspra, amb abundants penya-segats, una mar certament amenaçadora sobre la que bufen constants vents de força mantinguda, i amb escasses, encara que fantàstiques platges i amb poca població humana.

El contrapunt el dóna la costa est -sotavent-, on els penya-segats són més escassos, les platges més amplies i amables, el mar més amansit i que queda força resguardada dels vents dominants.

Al voltant de tota l'illa sovintegen tot tipus de platges, amb les sorres de tots colors; hi ha arenes grogues, rosses, vermelloses i, sobre tot, negres, el que les confereix un innegable atractiu cromàtic, que rebla el caràcter dur d'aquesta terra emmarcada per l'immens marc d'aigua d'un color que també es recrea jugant amb totes les tonalitats dels blaus i verds.

Ja de seguida ens dóna per començar a moure'ns per l'illa, un cop ens hem instal·lat a un apartament amb cuina equipada, un menjadors-sala d'estar, una cambra de bany més que correcte i una habitació, això sí, amb dos llits...

Mirador Corrales de Guize: Pujar Amb el sol ja tombant a l'horitzó, i seguint una carretera a l'atzar, anem a parar al Mirador de los Corrales de Guize, que es troba a la “descomunal” altura de 600m. Hem deixar enrere el trencant que puja fins al mirador de Morro Velosa, un altre dels edificis construïts per C. Manrique a l'illa, l'accés al qual, a aquesta hora, és ja tancat.

Al Mirador de los Corrales ens sorprenen dues enormes figures debronze, que representen a Guize i Ayose, els dos reis dels dos territoris en que es dividial'illa a l'època dels aborígens, i que a rel de l'arribada dels catòlics, van ser rebatejats amb els ridículs noms de Luís i Alfonso, menystenint així, la cultura tradicional d'aquesta illa.

A l'arribada dels normands a Fuerteventura, al 1402, i al servei de Enrique III de Castella, els dos reis es varen enfrontar als invasors, però degut a la superioritat tecnològica dels normands i a la debilitat dels autòctons a causa de les contínues guerres que havien mantingut, foren derrotats amb rapidesa.

El bronze dels dos caps, amb el sol que ja corre davant les tenebres acaronant-lo amb els últims rajos de sol, lluu impressionant, ressaltant la freda musculatura de la representació enaltida, d'uns éssers que van veure esvair el paradís dels seus, al ritme que els costums, tradicions i maneres de viure, veure i entendre la vida, eren sotmesos sota la bota invasora de l'estranger.

Els últims rajos solars, agonitzants i vermellosos, il·luminen estranyament el paisatge que s'obre davant nostre i que, per primer cop, ens permet fer-nos una idea fidedigna de la topografia majorera. Al nord, una línia de cons volcànics, desgastats, cansats i vells, descansen mandrosament sobre una terra resseca, potser recordant que són ells els artífex de tot el que els envolta i tal vegada, enyorant un futur que els retorni el poder de demostrar què és el que els ha fet ser on són ara. Solament l'implacable pas del temps i les condicions atmosfèriques, els van fent baixar l’antigament orgullós cap, per l'humil però persistent estratègia d'anar-los llimant lentament mitjançant l'erosió.

El vent bufa fort i continuat, mentre les últimes llums ens deixen veure, al sud, l'estreta planúria on descansa Betancuria, l'antiga capital de l'illa. Solament acompanyats pels dos gegants i amb el teló de fons dels antics volcans, hom se sent en pau, tot és al seu lloc, tot està bé... I un calfred recorre l’esquena dels que són al lloc.

Morro Jable i far de Jandia: Pujar Al sud de Fuerteventura, es troba la localitat de Morro Jable, on acaba la carretera asfaltada. Es troba en una mena de península, i per arribar-hi cal passar per una zona de dunes, que coincideix amb la part més estreta de l'illa. Mentre que la resta del territori, fora d'una altra franja plana situada al nord, la naturalesa del terra mineral és o bé pedra volcànica o bé argilós -un aspecte que ens crida l'atenció i del que en desconeixem l'origen-, en aquesta zona nombroses dunes escombren l'espai. Això ésdegut a que els vents dominants provinents de ponent, de la costa de sobrevent, arrosseguen les arenes cap a l'est, cap a les platgesde sotavent, a través d’un territori amb escasses altures. D'aquesta manera, les platges de l'oest són curtes, mentre que les de l'est són molt més grans. L'aportació bàsica de sorres, doncs, provés de les platges de ponent.

Vist això, és possible deduir que el nom del poble més meridional de l'illa, Morro Jable, tingui el seu origen en Morro -prominència geogràfica que s'endinsa a l'Oceà-, i Jable com a deformació de "sable" -sorra en francès-.

Com ja hem dit anteriorment, els pobles de Fuerteventura no tenen un interès especial, ja que tot s'ha abocat al turisme. Passem doncs de Morro Jable, deixem la carretera asfaltada i entrem en un altre Món, desolat, verge, mineral i volcànic. És en aquest moment que ens n'adonem de la meravella natural que és Fuerteventura.

Rodant entre el mar i els desgastats volcans, i sempre vorejant la costa est, el terreny clivellat s'alterna amb planures resseques, d'escassa vegetació arranada gelosament al terra, per una pista en excel·lents condicions, que ens permet gaudir a fons d'un ambient desolat i sever, però d'una bellesa excepcional, primigènia.

Recorrent aquest minúscul tros de terra illenc, hom sembla trobar-se al bell mig del no res. Solament al final, on la terra s'acaba i s'ajunten tots els mars, l'esvelta silueta del far de Jandia i d'un gran molí eòlic es retallen contra la brillantor marina i anuncien que hi ha vida.

El far de Jandia, a banda de fer la funció pròpia dels fars, ha estat convertit en un centre d'interpretació, en el que es pot conèixer la morfologia de l'illa i el seu desenvolupament geològic. És una construcció petita, que s'alça orgullosa i altiva sobre el roquissar, que cau abruptament sobre l’Atlàntic.

El vent és fort i fueteja el cos, entestant-se en voler empènyer l'imprudent que gosi acostar-se massa al penya-segat i enfonsar-lo al mar. La lluminositat de l'Oceà, que lluu tots els blaus del Món, la llum del sol, especial en aquestes contrades, i la solitud, emmarquen el paratge en un ambient feréstec però exultant que reconforta l'ànima.

De la mateixa manera que a Menorca, i al Mirador de los Volcanes a Perú existeixen uns apilaments de pedres amb una finalitat supersticiosa, en aquest indret hi ha una altra mena de ritual, també lític, que consisteix en fer cors amb petites pedres, en els que el col·loquen les inicials dels enamorats en uns i els noms sencers en altres. Uns són senzills i altres més elaborats, però el cas és que arreu es poden observar aquestes petites promeses d'amor etern. Si més no, és curiós...

Tot i el fort i persistent vent, passejar per aquestes contrades s'agraeix, ja que el sol escalfa, però no es nota.

Mentre tant, els corrents marins s'enfronten en una perenne batalla. Unes curioses formacions marines ens criden l'atenció. En un determinat punt del mar, es formen quadrats, i les onades col·lisionen les unes contra les altres de forma estranya. Just a la punta més meridional, on a dreta i esquerra no hi ha més que mar, les onades es troben i formen unes curioses figures geomètriques. Tant les que venen d'una banda com les de l'altre, avancen disciplinades en línies força rectes, fins que es troben amb les que provenen de l'altre costat. És en aquest punt que entren en contacte els dos corrents, encrespant lleugerament les aigües i dibuixant quadrats. És una petita mostra del què passa quan dues corrents oceàniques es troben i entren en conflicte. Podem imaginar,doncs, com deu ser de terrorífic el retrobament de l'Oceà Atlàntic i el Pacífic al cap d'Hornos o l'Atlàntic amb l'Índic al cap de Buena Esperanza...

Camí de tornada veiem, per primer cop, les famoses cabres de Fuerteventura, els únics animals, juntament amb els ases salvatges, capaços d'alimentar-se en aquestes terres ermes i pobres en vegetals, però riques en plantes plenes de punxes.

A l'entrada de Morro Jable hi ha unes escultures d'uns nens que miren encuriosits el cel. Semblen esperar qui sap què, però no perden l'esperança.

El sol es pon entre núvols, acolorint l'escenari que, poc a poc, s'enfosqueix. La terra comença a ennegrir-se i el mar a agafar un profund color blau, que aviat es convertirà en negre rigorós.


Costa de sobrevent: Pujar Camí de Los Molinos, uns molins fariners reconstruïts decoren el paisatge. Un cop a tocar de l'aigua, un minúscul poblet s'arrecera en una petita cala. L'aigua està molt tranquil·la a aquesta hora, i el poblet quasi sembla mort. Solament alguns indicis permeten rebutjar aquesta idea. Un llogarret amb sis ó set cases té dos bars, i tot a tocar de l'aigua.

Sabent que som a la costa de sobrevent, que tots els mapes indiquen que es tracta d'una costa molt perillosa degut als correntsmarins, el fort onatge que normalment hi ha i a que ràpidament es perd peu, sobta veure el sistema de salvament de que disposen. Per si de cas, més val no banyar-se en aquest lloc...

Tot és tranquil·litat i l'ambient convida a quedar-se més estona. Les onades arriben manses a l'arena, però a l'esquerra, on els penya-segats ensorren profundament les seves urpes al mar, aquestes trenquen amb força i ràbia, mentre els musclos i barretets creixen amb la tranquil·litat de saber-se segurs, ja que la seva pesca hi és prohibida.

Mentre, als forats de les clivellades roques volcàniques, es diposita pacientment la sal de cresta, la millor sal marina quehom pot desitjar.

La llum i l'aigua juguen a crear imatges impossibles sobre l'immens llenç d'arena, mentre el temps s'escola lentament.

Els pallers també tenen la sevacaracterística majorera. Per tal que el vent no s'emporti la palla, en cobreixen la part superior amb fang.

Dinem a Betancuria, amb un sol que ja escalfa massa. Betancuria potser és el poblet amb més encant de Fuerteventura. Amb un arquitectura colonial, almenys té alguna cosa d'autèntic, que recorda molt els pobles i ciutats de Perú. Betancuria va ser construïda al bell mig de l'illa, defensada per les muntanyes que l'envolten, per tal de protegir-se dels pirates sarraïns que fustigaven i saquejaven els pobles costaners. Cal pensar que al segle XV, els pirates freqüentaven les aigües que van des de les costes de les Espanyes i les africanes, fins a les costes americanes, i especialment els trams propers a les costes, ja que era la ruta que utilitzaven els vaixell per la comunicació amb el Nou Món. Per tant, les Illes Canàries eren destí freqüent per filibusters de tot pelatge.

Però una altra sorpresa d'aquest país ens espera. Camí de Ajuy, i la Playa de los Muertos, cal passar un port de muntanya, modest, naturalment, però que pel lloc on som és força impressionant. Es troba just al llindar entre el municipi de Betancuria i el de Pájara. Als peus del mirador hi ha una represa colmatada totalment pels llims, el que vol dir, totalment inservible. Per tal d'evitar que la poca terra fèrtil que hi ha a les vessants volcàniques s’escoli muntanya avall, els pagesos majoreros construeixen murs de pedra seca, i tot allò que pugui dificultar la pèrdua de terres. El pantà colmatat, demostra fins a quin punt aquesta pèrdua de terres és important.

Però la sorpresa ve ara... Mentre la Maria observa el paisatge, em sembla intuir, més que no pas veure, una ombra fugissera que passa a amagar-se. El primer que se m'acut és que es tracta d'una rata. Però observant amb més atenció el lloc del moviment, apareix un simpàtic rosegador, una "ardilla moruna". Desconcertat començo a fotografiar-lo i, davant la meva sorpresa, n'apareixen més. Curiosos i desvergonyits, s'acosten descaradament fins als peus. Agafen closques buides de cacauet i comencen a rosegar-la. Un cop passada la sorpresa, podem veure un rètol que indica la presència dels esquirols a l'indret, i demanen que no se'ls doni menjar, altrament perden la capacitat de buscar-se la vida per ells mateixos. Però és inútil, arriba un altre cotxe amb turistes, i el primer que fa el guia és treure uns cacauets i donar-los als esquirols. Un espectacle més per mostrar als turistes. La veritat és que s'acosten fins a tocar la Maria, reclamant la seva ració de cacauets. Una experiència encantadora, que no esperàvem pas trobar... Fins i tot un corb ens obsequia amb la seva presència.

Però seguim cap a la Playa de los Muertos, a Ajuy, sota una calor respectable. Aquesta, com moltes de les platges de Fuerteventura, és de sorra negre, i es troba emmarcada pel final de dos tubs d'origen volcànic, que li confereix un aspecte especial. El bany en les seves aigües és un veritable regal, ja que la calor apreta de valent... I això que som a mitjans d'octubre.

Però no tot són platges de sorra negra. Al nord, a la playa del Burro, prop de Corralejo, es repeteix el fenomen de les dunes, ací molt més espectaculars. L'absència de zones altes i la força i persistència dels vents, ha creat dunes mòbils, que transvasen les sorres blanques d'oest a est, creant un important camp de dunes que, en alguns moments, arriben fins i tot a tapar la carretera.

Sorres blanques, mar blau intens, poca gent... Una meravella. Però no deixem de preguntar-nos com és que el Cabildo no potencia la riquesa natural que té Fuerteventura. Com pot ser que la desídia i les ànsies d'enriquiment ràpid, ho enfoqui tot en el totxo i en la relaxació legislativa, ja que moltes de les instal·lacions hoteleres, i no totes de construcció antiga, estan clarament fora de la Llei de Costes. Mentre a Fuerteventura es comenta que el Cabildo vol aplicar la Llei de Costes als petits poblets en els que hi viu la població autòctona, enderrocant els seus humils habitatges perquè vulnera de llei, no solament no pensi el mateix amb aquests mastodonts de potents empreses hoteleres, sinó que en potencia la seva construcció donant permisos.

Actualment, però, hem pogut veure urbanitzacions senceres, macrohotels i grans complexos, absolutament aturats i abandonats. La crisi també ha arribat a les illes.

Però tot s'ha de dir. El complex en el que ens allotgem, si deixem de banda els prejudicis contra aquest tipus d'instal·lacions hoteleres, està força bé. Apartaments independents, en els que hi ha cuina més o menys equipada, espais correctes i neteja. El menjar correcte i abundant i personal amable i atent. De fet, només hi anem a sopar i dormir i, per tant, ja fa el fet.

El temps, però, passa de pressa. Queden pocs dies i massa illa per descobrir. Per una carretera estreta i sense proteccions, revolt rere revolt, arribem al far de el Gran Tarajal, encimbellat sobre un espectacular penya-segat, i batut permanentment pel ja sempitern vent desbocat, que malda, rabiós, per fer-nos fora.

El poble de Las Playitas, al peu del far i a tocar de el Gran Tarajal, és una altra delícia. Tot és quietud, el sol fa estona que ha sortit, però sembla passar de puntetes pels carrers del poblet. Fins i tot les onades estan calmades, assemblant-se més a les dels matins mediterranis, que no pas als de l'Atlàntic. Tot és quiet i res no destorba la tranquil·litat. Però hem vist unes imatges impactants d'una de les platges majoreras, que tot i estar situada força apartada promet en tots sentits.

Cofete: Pujar Passant pel Gran Tarajal i Morro Jable, en direcció de nou cap al far de Jandia, on vetllen els guardians de la llum, en plena pista forestal, aquesta es bifurca a la dreta, en direcció a la platja de Cofete. La pista, en un estat acceptable, comença a guanyar altura, mentre canvia totalment l'entorn. Tot i no deixar l'ambient desèrtic, l'entorn es torna més seriós, més aspre, encara. L'escassa vegetació es redueix encara més i apareixen cactus i arbustos encara més espinosos.

El vent provinent de l'oest no dóna treva i ara és fred i humit. Des del modest coll situat a uns 400m sobre el nivell del mar, la vista és absolutament espectacular. A la dreta les escarpades parets del que és l'espina dorsal de la península sud, i que conté la màxima alçada de l'illa, el pic de La Zarza de 807m. Al front les platges i espadats que enfonsen les arrels a les profunditats marines, i a l'esquerra, la revoltada costa d'aigües blaves i braves, que totes les guies assenyales com a extremadament perilloses pel bany. Ens comenten que any rere any, desapareixen sense deixar rastre, força nedadors imprudents que menystenen aquesta ferocitat gens amagada de l'Oceà Atlàntic.

Al fons, quasi perfectament confós entre el paisatge, el minúscul poblet de Cofete, fa la seva vida aliè a l'esdevenir de la resta del Món.

La pista de baixada a Cofete és estreta i revirada, però sempre oferint una impressionantvista sobre un oceà indòmit i amb aspecte de voler fer poc amics, en mig d’un dia rúfol per la boira alta, producte de la humitat del mar transportada pel vent, en topar amb les altures s’estanca i es deixa pentinar pels modestos cims agrestes que la conformen.

Poc a poc arribem a Cofete, on sembla que no hi hagi vida, però que la delaten les antenes de tv i plaques solars que, també escasses, puntegen ací i allà sobre les quatre cases del poble.

Un xic més allunyada, destaca la casona Villa Winter, que no ens desperta el més mínim interès.

El que sí ens crida l'atenció, és el cementiri, que tancant els ulls i obrint-los amb una mirada nova, sembla trobar-se al bell mig d'un dels desert sud-americans. L'espartana bellesa que desprèn, és realçada per l’entestament de les arenes en voler-lo sepultar definitivament...

Una boira provocada per l'escuma de les onades en trencar furiosament a les arenes, ho embolcalla tot, conferint a aquesta platja un ambient entre màgic i sinistre.

La terra de l'illa s'enfonsa, ací sobtadament, a les pregones profunditats marines i les onades, que fins ara han anat rinxolant-se lliurement atiades pel fort i permanent vent atlàntic durant moltes milles, tot d'una ensopeguen amb la sorra costanera i, entrebancant-se, s'encabriten amb ràbia precipitant-se sobre la llarga i plana platja, amb altures que superen amb facilitat els 4m -i això que avui no fa mala mar... Es desplomenamb tot el seu pes, arrossegant tot allò que troben al seu pas, i un festival de plomalls albats coronen les altes crestes, de les que el furiós vent arrenca la boirina que inunda la costa.

Hom pot experimentar en primera persona, però evidentment a petita escala, els efectes del que deu ser un tsunami. La cadència és sempre la mateixa: una onada trenca a la sorra. En retrocedir, obstaculitza la següent que s’hi encavalca a sobre i provoca una onada més alta. Ambdues, en entrar en aquest caos, provoquen que la tercera, la més potent, s'enfili per sobre les altres dues i s'elevi encara més. El corrent provocat per aquest cicle, arriba a la fi, a l'arena, aparentment mansa. Però solament es tracta d'una aparença, ja que la força cinètica la fa arribar força metres endins, colpejant violentament al refiat observador que creu veure arribar una mansa onadeta. Tot d'una et pots trobar amb l'aigua fins per sobre els genolls, quan pensaves que tot just et lleparia els turmells, i aquest corrent entra i entra cada cop més endins, fins que mor força metres més enllà. Ara podem entendre la gènesi i la potència devastadora que té un tsunami, que ho arrossega despietadament tot al seu pas.

La formidable força destructora, però també constructora que té l'aigua oceànica, és realment esfereïdora i digna d’admiració.

Amb els ulls plens de blau i blanc i l'esperit reconfortat per l'immensa força de l'Oceà, retornem per l'estreta pista, tot observant els corbs que, desafiant la força del vent, s'atreveixen a poblar aquest indret salvatge i inhòspit.

També hi ha exemplars d'ases que, pacients, suporten el país, tot cercant alguna cosa per endur-se a la boca. Hom es pregunta de què deuen viure aquests animals...

Ja foscant, el far de Morro Jable es prepara per orientar la navegació nocturna, mentre la negror persegueixen les últimes llums.

Camí cap a Caleta de Fuste, les siluetes dels vells volcans adormits es retallen contra un cel que va perdent lluminositat, al mateix temps que els llums dels enclavaments turístics s'encenen per donar vida a la nit.

Las Salinas: Pujar Fuerteventura, a més de destí turístic, compta amb altres atractius culturals poc coneguts, ja que no se'ls dóna la publicitat que es mereixen.

Un d'aquests són les salines. A Las Salinas es troba el museu de la sal, on s'explica, s'entén i, sobre tot, es posa en valor, la importància d'aquest element imprescindible per la vida, i on es pot observar tot el procés de producció, des de la captació, fins a l’empaquetat final.

Antigament, la recol·lecció de la sal, era un permís i privilegi que donaven els reis. Així, no tothom en podia collir. Bé, sí que es podia fer, sempre que fos per consum privat, però no pas per comercialitzar.

Ací, resultat d'una antiga concessió reial, es "recull" l'anomenada Sal de Espuma. Segons ens assabentem, la cresta de la onada és on rau la major quantitat de sal. En un determinat lloc rocallós on trenquen les onades, aquesta escuma queda atrapada en uns bassals. Aquesta aigua, mitjançant uns canalons, passa a unes basses on, per decantació, se separen els elements indesitjables que queden al fons.L'aigua resultant, molt rica en sal, es va escolant a d'altres basses, en les que amb el concurs del temps, del sol i el vent, es va evaporant lentament l'aigua, fins a quedar-ne únicament un petit gruix. Abans no s'evapori totalment l'aigua, ja es forma una molt prima capa de sal sòlida que forma escates. Aquesta és recollida manualment amb salabres i dipositada als murets de separació fins que s'asseca suficientment per poder-la envasar. I això és tot. Les basses tenen un aspecte rogenc, degut a un organisme que hi viu en ella i a la riquesa en magnesi i potassi, iode i clorur de sodi, el que la fa molt apta pel consum humà.

La Atalayita: Pujar Així com a Lanzarote s'ha perdut qualsevol resta arqueològica que expliqui qui i com vivien els seus pobladors indígenes, degut a la sepultura i/o destrucció provocada per les contínues erupcions volcàniques, a Fuerteventura s'han conservat restes arqueològiques, amb el que ha estat possible reconstruir la seva història pretèrita.

Ens trobem a l'enclavament de La Atalayita, a la vall del Pozo Negro, on hi visqueren els mahos. El poblat es troba al fons de la vall, protegit pels tossals que l'envolten dels vents permanents, amb aigua -diuen- pel consum i el bestiar i molt a la vora del mar que els proveïa de pesca.

A l'enclavament s'han localitzat més d'un centenar de cabanes, camuflades entre el malpaís -zona de laves molt irregular i trencada-, construïdes amb pedra volcànica d'irregulars mides i formes, i on desenvolupaven la seva vida fins l'arribada dels normands primer i dels espanyols més tard. Aquests, a banda de massacrar la seva cultura i creences, els feren esclaus per vendre'ls fora de l'illa.

L'indret, un paradís si es té en compte la resta de l'illa, ha estat parcialment reconstruït i senyalitzat i encara s’hi poden observar zones on menjaven, cobertes de closques marines, l'entrada d'un túnel volcànic utilitzat per rituals i les estructures semi reconstruïdes d'algunes cabanes.

Per tal que el visitant es faci una idea, el més aproximada possible, de com era la vida dels mahos, s'ha posat en peu totalment una de les cabanes, amb pedra volcànica, sostre de vegetals i fang i els atuells que probablement contenia. Una cosa que ens ve al cap quan pensem en el nom mahos, és que el gentilici majoreros, podria molt bé derivar del mahos original. Primer "majos" per acabar derivant fins al majoreros actual. Solament és una associació d'idees. Altres teories apunten que el nom ve de majos, un calçat de pell de cabra que utilitzaven els natius.

Sigui com sigui, l'ambient que es respira a l'indret és de tranquil·litat i tot convida a imaginar com seria la vida dels seus habitants 600 anys enrere, abans de la conquesta estrangera.

Ja a la sortida, un rètol fa reflexionar: ..."no olvide contar que visitó un lugar donde vivieron los mahos, porque sólo así mantendremos viva la memoria de los pueblos. Gracias por su visita". Volem retre homenatge, fent referència a aquest poblat, a l'oblidada i marginada cultura de Fuerteventura, que lluita per fer-se un lloc en la desinformada ment del viatger que visita l'illa...

Reflexions a la vora de l'Oceà: Pujar Bé, això s'acaba. A les vacances de tardor els queden poques hores, que les esmercem en voltar, sense rumb fix, pel port de Caleta de Fuste, tot deixant-nos amarar amb fruïció per l'ambient Atlàntic que es respira.

El vent no ha deixat d'acompanyar-nos uns dies i fuetejar-nos altres i ara no és una excepció, però finalment s'ha acabat convertint en un company inseparable, del que la Maria anomena "explorar".

Hem pogut conèixer, però sobre tot, gaudir, d'immenses platges de sorra blanca i aigües tranquil·les; de grans sorrals negres i mars braves, i de l'intens blau de l'Oceà que ens ha mostrat tots els blaus i verds possibles de l'espectre.

El sol, que tot i que algun dia ha fet el ronso per mostrar-se, també ha estat un element cabdal en aquesta visita que, en un principi pensàvem de sol i platja, però que ens ha acabat omplint molt més del que pensàvem.

La seva gent, els majoreros, també excel·lent, són testimonis i protagonistes del que, tot i ser una illa bolcada quasi exclusivament cap al turisme, segueix lluitant en unes dures condicions de supervivència, per tal de no desarrelar-se de la seva illa. Parlant amb un d'ells, ens va informar de la poca ajuda que els emprenedors tenen per part del Cabildo que, sigui per desídia o per interès, no recolza absolutament gens les iniciatives de la gent que pretén innovar i provar altres modes de negoci que no sigui l'hoteler.

En aquest sentit, hem pogut observar els estralls que està causant la crisi econòmica, també en el sector turístic. Com ja hem mencionat anteriorment, l'illa està absolutament orientada al turisme de sol i platja, deixant de banda els aspectes culturals, paisatgístics i naturals que significarien una diversificació de l'oferta i, per tant, un increment d'ingressos. En lloc d'això, s'ha potenciat la construcció de grans complexos turístics i enormes edificis hotelers, tots ells a primeríssima línea de mar, que saltant-se tota la llei de costes, han servit per allotjar aquest turisme, al nostre entendre, autista de tot allò que no sigui sol, platja i diversió fàcil i interna. Com a resultat d'aquest creixement desmesurat i irracional en temps de crisi, hem pogut veure enormes esquelets d'hotels a mig construir, absolutament abandonats, així com també grans urbanitzacions fantasmes, testimonis muts d'una equivocada i desmesurada planificació urbanística, que sinó ho significa ja, ho significarà en un futur molt proper, pa per avui i gana per demà. Una gran quantitat de treballadors que havien vingut atrets pel creixement urbanístic, han abandonat l'illa, juntament amb molta població autòctona, a causa de manca de feina. Què passarà en un futur no massa llunyà? Diversificarà el Cabildo l'oferta turística incloent-hi la cultura? Ho veurem...

Des de 9.000m: Pujar Sobrevolant l’Oceà Atlàntic, deixant enrere les Illes Afortunades, encara amb la salabror de la mar als llavis, rememorem els dies passats a Fuerteventura. Les platges, els vells i gastats cons volcànics, la gent i, sobre tot, la força i la bellesa de l’Oceà Atlàntic que s’ha mostrat ací en tota la seva amable plenitud. A la costa est, tranquil i amical, i a la costa oest brau i salvatge, i un punt amenaçador, indomable. El persistent vent que no ens ha abandonat cap dia, els fars, les cabres i ases salvatges, l’escassa vegetació i els minúsculs i impersonals poblets majoreros.

Ara, tot queda enrere, llisquen els records recents, mentre a l’horitzó un núvol de tempesta desplega, també, la seva esplendorosa bellesa.

Deixem enrere la calor i l’eterna primavera que proporcionen aquestes illes encantadores.

Encara no hem acabat del tot el viatge i ja comencem a pensar quina serà el proper.

Barcelona ens espera i es prepara per l’arribada del fred…

 

Barcelona, 21 de desembre 2011 Pujar