Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Mostra mapa més gran

Sobre el mapa: Pujar Gener del 2011. Comença el plantejament de les vacances. En primer moment pensem en Bolívia, però a mida que passen els dies ens decantem per Perú.

És una cultura diferent, antiga i que volem conèixer. Recollida d’informació prèvia, estudi dels llocs que volem visitar, preparació de l’itinerari i recerca per internet. Es planteja la pregunta: contractar vols i circuit des d’ací, o fer ho per separat? Consulta en fòrums, amb altres viatgers i arribem a una conclusió: contractem el circuit directament a Perú i comprem els vols a banda. Multitud de correus a diferents agències peruanes i consulta diària dels vols disponibles. Finalment contractem el circuit amb Misterios Peru Travel. Val a dir que, fins ara, ens han ofert tota la col·laboració possible, oferint-nos el màxim de flexibilitat en tots sentits, a un preu raonable.

Un cop contractat el circuit, comença el viatge de veritat. Han estat uns mesos intensos pel que fa la recerca d’informació sobre el país; la seva cultura ancestral i també actual, els seus costums, l’alimentació, la geografia, les restes arqueològiques, què i com parlen, l’economia, la política, la climatologia, el problema del “soroche” o mal d’altura, i tot un llarg etz., que fa que preparar-nos pel viatge sigui molt més que comprar uns passatges i agafar un avió.

Poc a poc s’acosta, primer el mes; després la setmana i ara estem esperant el dia. Cal anar tancant capítols i obrint-ne d’altres. Fins ben bé a primers de maig, cada dia hem hagut de donar una mirada als avisos de vols Barcelona-Lima per contrastar-ne els preus. Quan vam començar a mirar-ho, estaven força cars. Imaginem que a causa de la proximitat de la setmana santa, però un cop passada aquesta, els preus han baixat substancialment. Però no serà fins a primers de maig, a menys d’un mes de marxar, que no trobem un preu raonable.

Ja hi som. Som a 24 de maig, a tres dies d’iniciar el viatge i el volcà islandès, de nom impronunciable, Grimsvötn, ha entrat en erupció fa no res. Gairebé tot és a punt i l’espasa de Damocles penja d’un fil sobre nostre. Queda per fer l’equipatge, agrupar la documentació i encaminar-nos a l’aeroport. Aquest matí hem trucat a Avianca per confirmar els vols i per informar-nos sobre l’estat de la qüestió. En principi no tenen cap previsió negativa, però ens han demanat telèfons de contacte per si la situació canvia. Ara toca fer un seguiment exhaustiu del tema del núvol de la cendra volcànica. Arribarà? No arribarà?

D’ací a Lima: Pujar. 28 de maig, dissabte: 16:30h. El centre de Barcelona vull d’indignació. Els joves, i els no tan joves, hem pres el carrer. La plaça Catalunya, després d’intentar ser “netejada” pels mossos d’esquadra, que teòricament han de defensar el poble, han carregat contra ell, contra la gent indignada pels descarats abusos de la banca i la nefasta praxis dels polítics durant la gestió de la crisi. La plaça Catalunya, però, torna a ser el centre neuràlgic de la indignació popular. Amb una gran diferència, ara hem passat de l’estadi d’indignació al d’absolutament emprenyada. Polítics i banquers, ho heu aconseguit.

El volcà islandès es comporta. Ara només expulsa vapor d’aigua i poca quantitat de pols. Sembla que s’ha calmat.

Aeroport Terminal 1. Amb calma esperem per embarcar. A la zona de facturació hi ha una cua molt llarga, composada majoritàriament per colombians i peruans, ja que fem escala a Bogotà. Embarquem a les 17:10h, amb mitja hora de retard, però finalment ens trobem dins l’aeronau. L’Airbus 330 vola a una velocitat de 952km/h i a 11.000m d’altura. El fet de sortir amb retard no tindria més importància sinó és que a Bogotà hem de fer un canvi d’avió cap a Lima. Però tenim vent de cua i força temps per davant, el que presumiblement permetrà recuperar el temps perdut. Amb una mica de sort, potser no perdrem l’enllaç i no haurem de dormir a El Dorado, l’aeroport de Bogotà.

El viatge es fa avorrit; per sobre el cel blau i, per sota, núvols i aigua, res més. Cal canviar l’hora i avançar el rellotge 7h. El cas és que l’hora de Barcelona són les 18:00h i les del fus horari de Lima les 01:00h.

Està jugant el Barça la copa de “champions” i no hi ha manera de saber el resultat. En preguntar-li a una hostessa pel resultat, ens diu que aquesta informació es cotitza mol car, i fluixet ens comunica que ha guanyat... L’alegria es barreja amb la preocupació; què passarà amb el campament dels indignats de plaça Catalunya i la celebració del triomf del Barça? Però ràpidament ens n’adonem que la gent és més intel·ligent del que es pensen els polítics i que no passarà res. Pensem que l’alarmisme que han esbombat els politics amb l’hipotètic enfrontament entre indignats i culers, no ha estat més que una manera d’intentar fer por i reintentar desallotjar la plaça amb aquesta excusa... Que en són de barroers. Serà que tenen por?

A 2.220km de Bogotà i 6.190km de Barcelona, sobre les illes Verges, el vent gira i es posa de cara. Gairebé és fosc del tot i solament són les 18:20h –hora americana-. Anem seguint el gir de la Terra i es nota. Es preveu l’arribada sobre les 21:12h i comencem a témer per l’enllaç.

Per sort arribem amb el temps just a El Dorado, un aeroport petit, en el que ho tenen molt ben organitzat, ja que en poc més de 15 minuts embarquem al nou avió amb destí a Lima.

A aquestes altures ja estem força cansats i avorrits i en 2:30h cobrim els 1.889km que separen Bogotà de Lima. Avianca s’ha comportat molt bé, ja que ens han donat berenar i sopar, cosa que també faran en aquest tram.

Lima: Pujar. A les 00:45h del 29 de maig, diumenge, aterrem a l’aeroport de Lima, Jorge Chávez. En arribar, l’equipatge surt amb rapidesa, i a fora ens espera la “mobilidad”, el conductor de l’agència, puntual i atent. Fins ara tot ha sortit amb puntualitat quasi britànica i sense cap entrebanc. Diferents fonts ens han comentat que Perú és un país molt impuntual, poc seriós i poc segur. Ara com ara no veiem els problemes per enlloc i hem de dir que durant tot el viatge ha estat així.

Hotel Sant Agustín Colonial de tres estrelles. L’habitació assignada és molt justeta. Hi ha bany privat, un llit, una cadira, una taula i la finestra dóna al darrera, a una illa de cases força miserables. En fi, la roba és neta, el llit còmode i el bany també és net. Total, només hi dormirem... Una apreciació que cal fer sobre els hotels del Perú, és que les estrelles que indiquen la categoria se’ls adjudiquen els mateixos propietaris i que acostumen a tirar alt. Així és fàcil trobar-se amb un hotel de tres estrelles, en el que les habitacions poden ser molt justes i amb un altre de la mateixa categoria en que aquestes són superiors. Inclús, tal i com veure’m més endavant, un mateix hotel pot tenir habitacions diametralment diferent, sent qüestió de sort la que et toqui. De tota manera, la netedat ha estat una constant en tots ells.

A les 02:00h anem a dormir, cansats i encara amb l’horari biològic de Barcelona –són les 9:00h del matí a Barcelona i allà ja ha sortit el sol-... Ens despertem d’hora. A les 6h ja estem desperts. A Barcelona són les 13:00h i el cos ho acusa. Es fa estrany, ja que tenim gana i és molt d’hora.

Sortim a un Lima desert, gris i ventós, tot i que no fa fred. No hi ha ningú als carrers del barri de Miraflores, un dels més segurs, segons diuen, de Lima. Però el concepte seguretat dels peruans és molt diferent al nostre. Les cases, la majoria amb un petit tancat amb jardí o aparcament, es troben “decorats” amb filats espinosos, filats elèctrics i càmeres de vigilància arreu. Moltes d’aquestes cases disposen de vigilància privada i, tot plegat té un aire estrany, com si els qui viuen en aquests edificis fossin presoners... de la seva pròpia por. Bé, caminem pel barri sense cap problema ni sensació d’inseguretat, fins a la costa. Tenim ganes de veure les ribes del Pacífic.

Poc abans d’arribar, l’olor a mar i el regust salobrós als llavis es fan sentir amb força. Una boira al’horitzó confon el cel i el mar, i les llarguíssimes onades perfectament simètriques i aliniades, semblen nàixer del no res mentre s’acosten veloçment a la platja sense saber que moriran en ella per retornar a agafar embranzida i tornar a morir, en un cicle ininterromput i obsessiu. Aquestes, en trencar a la platja pedregosa, fan el mateix soroll d’arrossegament de pedres que hem sentit a Lanzarote. Tot plegat és un espectacle preciós, intemporal, acompanyat per la grisor del cel i l’ambient humit i solitari. Hom intenta pensar en què és el que sentirien els primers descobridors que van trepitjar terra en aquest lloc. És l’oceà Pacífic en tota la seva plenitud i bellesa.

El “Jardín de los enamorados”, a tocar de la platja, recorda l’acolorida decoració gaudiniana pel seu trencadís, ple de frases i al·legories a l’amor. Un racó solitari a aquestes hores, però que aviat s’omplirà de parelles i famílies. Una gran escultura central duna parella besant-se, dóna un aire bucòlic a l’espai i rebla l’esperit amb el que es va construir.

Al fons, el Pacífic no deixa d’enviar onades ordenadament, però amb un cert aire amenaçador i rúfol. Dóna tota la sensació que han viatjat des del més enllà, per venir a acaronar aquesta costa resseca i aspra.

La geografia peruana, a més de presentar totes les varietats possibles de paisatges i entorns, està clarament diferenciada en zones perfectament delimitades. L’estreta línia de la costa, fora de llocs molt puntuals, és directament desèrtica, en la que la sorra del desert i de la platja no es diferencien. Hom no acaba de discernir si la platja arriba al peu de les muntanyes, o és el desert que arriba fins a la línia de mar. Cap a l’est,aquesta estretor dóna pas ràpidament als contraforts de la serralada andina i els Andes, per caure de nou amb rapidesa cap orient, a la zona de selva. La vessant occidental de la serralada andina,orientada cap a l’oceà Pacífic, es troba clivellada per profunds canons portadors de les aigües del desglaç de les geleres andines. Moltes, d’aquestes geleres, però, en franca i ininterrompuda recessió, especialment les situades per sota dels 5.500m, amenacen en esgotar-se durant el primer quart del S XXI, amb el consegüent esgotament de rius com el Rímac. El subministrament d’aigua de la ciutat de Lima depèn exclusivament del riu Rímac, i aquest de les glaceres andines. A l’època fundacional això no era problema, però a l’actualitat, Lima pateix una veritable escassetat d’aigua, enfosquida encara més per les previsions de futur. A més, la pluja a Lima hi és inexistent. Solament a l’hivern austral –de juny a agost-, precipita una finíssima pluja que allà anomenen “garúas” i al País Basc “calabobos”. Això, però, solament es produeix a la zona de Lima, a la desèrtica resta de la costa peruana, no hi plou mai.

Durant l’hivern Lima i altres ciutats costaneres es troben cobertes permanentment per boires i boirines que cobreixen el territori. impedint que penetrin els rajos solars, convertint aquestes ciutats en grises, tristes, depriments i aparentment brutes a perpetuïtat. Aquestes peculiars condicions climàtiques són degudes al corrent de Humboldt, que provoca que únicament hi hagi dues estacions meteorològiques l’any.

Des del moment de sortir de l’hotel i fins arribar a la costa, no hem trobat un sol bar o local per esmorzar obert. Sembla ser que l’únic lloc obert és al centre comercial, la meca de la societat del barri. Aquest centre comercial és el lloc preferit de molts limenys per anar a passar el dia, tot consumint i submergint-se en la il·lusió de viure en un Món de fantasia, ja que dins hi ha cinemes, restaurants, botigues, casinos i llocs per tot tipus d’esbarjo. Encara que no ens estranya gens, atès la grisor i tristesa que es respira a l’exterior.

Camí del complex, un ampli desplegament policial ens barra el pas. El centre comercial és just sota l’hotel Marriot, on aquesta nit hi haurà un debat electoral entre els dos candidats de la segona volta a ser president del Perú. Per una banda la Keiko Fugimori, filla d'Alberto Fugimori, president del Perú del 1990 fins al 2000 i de tendències dretanes i neocon, i Ollanta Humala, ex-militar, nacionalista i escorat a l’esquerra. Així, doncs, hem hagut de donar una àmplia volta per accedir al local, situat a solament 100 des del lloc on ens han impedit el pas. El centre comercial és un complex força modest, comparat amb els d’ací, on els preus són com els d’ací, una mica cars per nosaltres, però molt cars pels limenys. La diferència és que moltes de les coses tenen un preu que ronda els 20€ -uns 82/s-, que és una fortuna pels peruans. Cau una cervesa negre, que resulta ser dolça, sí dolça i poc apte per acompanyar el menjar. I ja que hi som i tenim gana, doncs decidim dinar. Tres cerveses, 1 ampolla de vi, que no està malament però lluny de ser del tot bo, una causa limeña, una ensalada crujiente de pollo, un llenguado i cau cau de marisco, ens posen a lloc. I no solament pel dinar, sinó que ens trobem que els plats són molt grans i demanar dos plats ha estat un error. A partir d’ara ho haurem de tenir en compte i demanar un sol plat. Tot això ens costa 150/s -35€-, molt econòmic per la quantitat i qualitat que hem menjat. Un cop dinats, el cambrer ens aclareix el tema: al Perú es menja bé i en quantitat. Res de menjars europeus en que et posen la mostra al plat. Ací es menja molt complet... Avís doncs a navegants.

Fet i fet li estem prenent el pols al país i ens n’adonem, i confirmarem els propers dies, que la vida ací és molt i molt barata.

És dilluns 30, i després de tenir el matí lliure, a la tarda ens venen a buscar per fer una visita ciutat. La Plaza de Armas –al Perú a tots els pobles hi ha una plaça d’Armes, que seria la plaça principal- és un ampli espai amb una font al centre, i es troba envoltada per edificis, l'arquitectura dels quals és d'estil rabiosament colonial, amb balcons tancats amb gelosies, parets pintades de colors molt vius i edificis que delaten el passat ric i opulent que els virreis espanyols portaven al Nou Món. Com a curiositat, ens expliquen que de la font que presideix la plaça, raja aigua 364 dies l’any, però un dia, un únic dia, raja pisco, un aiguardent de 42º que és el licor nacional. Fins i tot la gent fa cua per omplir tot tipus d'atuells... No cal dir que aquell dia no treballa ni deu i caldria saber què és el què passa en els següents tres dies. Segons conten els peruans, una copeta de pisco està bé. Dues... bé, es pot suportar, però a la tercera ja es parla quítxua, extrem aquest que estem en disposició de desmentir amb total rotunditat...

Aturada a l’església de san Francisco, en la que hi ha un museu amb catacumbes, on enterraven els monjos i els morts del poble, fins a la construcció del cementiri públic. I com no, no es poden fer fotografies ni que siguin sense flash. Que no es poden fer fotografies? Com que segueixo pensant que no tenen cap dret a impedir-ho, ací en va una, la més interessant, d’una fosa comuna. Primer enterraven els monjos, cada un en un departament, però poc a poc, amb el creixement de la població, els van acabar enterrant amuntegats. La primera idea en intentar posar ordre a la pila d’ossos, va ser col·locar les calaveres per les parets, però davant de l’espectacle que es veia, decidiren apilar-los “artísticament” al fons...

El més curiós de tot, però, és que aquesta catacumba dóna solidesa al’estructura de l’església que hi ha just a sobre, gràcies a la col·locació dels maons de forma que podien suportar les sacsejades dels sismes.

Però fora d’aquest espai, el que vam veure de Lima no ens va agradar gens, tot i és veritat que no la varem trepitjar massa. És una ciutat immensa, amb una població estable que ronda els 8.000.000 d’habitants, i que ha crescut en forma de taca d’oli, en no tenir problemes d’espai.

L’arquitectura, fora del centre històric, és eclèctica i força lletja, no donant una sensació acollidora, a més del fet comentat anteriorment, que sempre està envoltada de boires altes i grises.

Matí del dimarts 31. Avui ens dirigim cap a Paracas, i tot anant cap al terrapuerto -estació de busos en peruà-, el conductor ens il·lustra sobre la vida al Perú, especialment a Lima, i també ens fa cinc cèntims sobre el problema dels miners a Puno. El govern d’Alan García, ha donat concessions d’explotacions de les riques conques mineres que envolten el llac Titicaca -or i altres mineralsestratègics- a potents multinacionals. Els aimara, propietaris de les terres, davant la sospita de les importants agressions mediambientals al llac i entorn que s’esperen, així com les condicions de treball a que poden ser sotmesos, s’han posat en peu de guerra per tal d’impedir el començament de les explotacions. La primera mesura que prenen és tallar totes les comunicacions amb Puno i les revoltes han estat força serioses. Cal apuntar que els aimara, com altres cultures d’aquesta part del món, es vertebren al voltant de comunitats, en les que tots treballen per tots i la riquesa és de caràcter comunitari, amb el que els nous sistemes industrials i neoliberals, comportaran importants modificacions en el seu estil de vida, als quals s’hi oposen frontalment. No cal dir que a partir d’aquest moment, la lluita aimara compta amb la nostra total simpatia, recolzament i comprensió.

Península de Paracas: Pujar. Amb tot això arribem al terrapuerto, petit però funcional i modern. Cal canviar el “vauche” -rebut del viatge- pel bitllet del passatge, facturar l’equipatge i posar-se a la reduïda cua per embarcar. En arribar a l’entrada, cal ensenyar el passaport, o DNI pels nacionals, revisen manualment l’equipatge de mà i filmen tothom que puja al bus. Això és per qüestions de seguretat, diuen. Viatgem amb Cruz del Sur, una companyia moderna amb busos molt còmodes que compten amb seients reclinables, força espai entre seients, servei de “terramoza” -safata de terra-, pel·lícules, etc. Els estàndards de comoditat i seguretat són molt alts, fins i tot comparant-los amb els europeus. Cal cordar-se els cinturons de seguretat, i ho controlen, ja que és obligatori també pels passatgers.

Rodant per la panamericana sud, carretera transnacional que amb una distància de 17.848km, uneix Alaska, al nord, amb la Bahía Lapataya, Ushuaia -Argentina- al sud (veure Argentina, Ushuaia, El Tren del Fin del Mundo), tarvessant tota Amèrica del nord, del Centre i del sud, comença el viatge cap al sud, cap a Paracas, que tot i ser lluny, és força agradable, permetent-nos prendre un primer contacte amb la geografia peruana. Desert i zones verdes i fèrtils situades a les desembocadures dels rius, se succeeixen, predominant, però, la zona desèrtica. Els habitatges que anem veient corresponen a una població extremadament pobre i depauperada. Cases d’una sola planta amb sostres de canya i pols, molta pols. És ací que hom se n’adona que a la costa no hi plou mai. Tot és nou per nosaltres i massa vell per ells.

Paracas és un llogarret eminentment turístic orientat cap a les excursions navals a la zona natural de les Islas Ballestas i, com no, a l'observació de El Candelabro. Ens hostatgem a l’hostal Brisas de la Bahía un petit hotelet, net, amb habitacions alegres i lluminoses, amb un encant innegable i personal atent. Molt recomanable.

Finalment veiem el sol i la calor apreta, però tot i així, l’ambient canvia radicalment. Després de confirmar l’excursió de demà i la sortida cap a Nasca, donem un molt agradable passeig per la platja, en la que hi ha diversos personatges de molt divers pelatge. Un d’ells, fins i tot té un parell de pelicans ensinistrats, que aixequen el coll, mostrant l’enorme pap, cada cop que l’ensinistrador li llença un peixet. També hi ha multitud d’artesans que ofereixen els seus productes al visitant i no podem per menys que aturar-nos a conversar amb ells. Ells ens expliquen coses del seu país i nosaltres del nostres. El màxim punt de trobada essencial, però, és el Barça, que enguany ha guanyat la champions i arreu és considerat el millor equip del Món. De nou podem confirmar que el Barcelona és el primer i millor ambaixador de Catalunya al Món.

Dinem al restaurant Bahia on la Maria tasta per primer cop el ceviche, peix cru marinat amb llimona, acompanyat de ceba i ají, absolutament deliciós i recomanable, molt tendre i amb un suau gust de llimona que acompanya discretament l'explosió de gustos del peix cru. Per la meva banda, demano chicharrones de calamar -calamar arrebossat-, també d’excel·lent factura. No cal dir que els plats són molt complets i que amb un de sol n’hi ha més que suficient. Hem après la lliçó... Tot això acompanyat amb una ampolla de vi blanc, també excel·lent. El dinar ens surt per 85/s -20€-. I això serà la constant a partir d’ara. Al Perú, pel preu d’un menú de batalla a casa nostra, mengem plats excel·lents dignes del paladar més exigent.

Per ajudar a fer baixar tot això, ens regalem una passejada per la costa del Pacífic, tot deixant que l’aigua llepi peus i cames. A causa d’un recent temporal, la sorra és un continent inacabable de tresors. Enormes petxines, closques de tota la varietat possible de crustacis, esquelets de grans crancs, algues, fustes, cordes, tot configura un conglomerat caòtic, que perquè som de viatge i de pas, sinó ens sentiríem temptats d'omplir la maleta de mil tresors. Hem tingut sort, ja que durant tres dies han estat suspeses les navegacions a les Islas Ballestas a causa del temporal, i demà es reprenen.

Ara, amb una espectacular posta de sol il·luminant-nos els ulls i els sentits, ens disposem a sopar. Amb el canvi d’horari, ens estem acostumant als ritmes peruans: esmorzar sobre les 7h; dinar sobre les 13h i sopar a les 19-20h. Ací tot es pau i tranquil·litat, mentre les onades que arriben a la petita badia semblen, també,començar a calmar-se, i les últimes llums del dia fan el darrer recorregut davant les tenebres que les persegueixen. Perú, per ara, ens resulta un país fascinant, ple de contrastos de tot tipus, que no deixa de sorprendre’ns a cada moment.

El Candelabro i Islas Ballestas: Pujar.01/06, dimecres. El cel és troba encapotat, com sembla ser que és cada matí. No fa gens de fred, però ens han aconsellat portar algun paravent per la navegació i, sobre tot, barret. A les illes veure’m el perquè.
Puntuals, som a l’embarcador, just al costat de l’hotel. El dia ésrúfol, però la mar es troba encalmada. Embarquem en un llanxa ràpida i encarem direcció nord primer i oest posteriorment, per navegar resseguint la serrada i abrupte costa fins que per megafonia ens avisen que som a prop de El Candelabro.

De sobte apareix. El Candelabro, la grandiosa figura gravada a la endurida i cromàticament cambiant arena, es troba sobre un suau turó de sorra, sense que mai s’hagi esborrat. Un dels molts misteris que envolten aquesta enorme figura, és com inexplicablement es manté visible sense que hagi estat sepultada per la sorra. Els autors i finalitat de la seva construcció, encara són un misteri i les hipòtesis són força variades. Tenint en compte que únicament és visible des del mar, per uns es tractaria d’un senyal per orientar les naus, ja que té certa similitud amb la Cruz del Sur -constel·lació que antigament utilitzaven els mariners per orientar-se a l'hemisferi sud-; per altres seria un senyal per indicar la situació d’un tresor amagats pels temibles pirates que assaltaven els bucs espanyols carregats d’or; per altres, serien extraterrestres qui les van construir, indicant la direcció a les línies de Nasca -cosa que no és certa, ja que l'eix del canelobre està orientat amb el trident mirant exactament al sud i la base al nord, mentre que des de la seva posició, Nasca es troba al sud-est, a uns 128º-, i que únicament són visibles des de l’aire, i que seria un immens camps d’aterratge per naus de procedència exteriors. Cap d’aquestes hipòtesis, però, sembla més versemblant que les altres i hom té la sensació que la veritable explicació encara està per arribar.

Sigui com sigui, la situació i les mides -200m d’altura per 60m d’amplada i d’una profunditat que oscil·la entre els 1.20m i 3.20m de profunditat-, no estava destinada a indicar cap lloc per desembarcar, ja que als voltants la costa és abrupte i no disposa de cap lloc susceptible de ser utilitzat per fondejar cap navili.

Es poden haver vist imatges, vídeos i es poden haver llegit milers d’articles,però trobar-se davant per davant d’aquesta figura colossal, supera tot l’imaginable. La visió d’aquesta meravella deixa astorat el visitant i un munt de preguntes, fins ara sense resposta, naveguen per la seva ment. Qui, com i quan el van fer? Amb quina finalitat? Què significa? Preguntes sense resposta, que contribueixen a incrementar, encara més, l’alo de misteri que envolta aquesta figura fascinant.

Després d’una llarga estona de capcinejar amb els motors aturats, que se’ns fa curta, ja que la visióno deixa de captivar-nos, lentament al principi i amb rapidesa després, la llanxa enfila la proa cap a la Reserva Nacional del Sistema de Islas, Islotes y Puntas Guaneras -RNSIIPG- de les Islas Ballesta. Aquest complex el formen tres illes: Ballesta Nord, Ballesta Centre i Ballesta Sud, situades a 18km enfront al districte de Paracas. Bàsicament s’hi poden observar llops marins, pingüins de Humboldt, piqueros i pelicans peruans, corbmarins, etc. Així mateix una de les riqueses principals del Perú també es troba ací; el guano, fertilitzant natural amb molta demanda per l’agricultura.

Ja a la vista de les illes, un Món nou s’obre als nostres ulls, mentre grans bandades d’aus solquen, en formació el cel plumbós i algun que altre llp marí treu el cap i el llom molt a la vora de la llanxa. Davant l’imponent visió d’aquest illots, hom rememora el sentiment que devien sentir els exploradors durant el seu descobriment.

El mar, ací força mogut, aixeca onades que trenquen violentament als rocallosos penya-segats, dificultant l’accés a l’aigua de les nombroses colònies de pingüins que entapissen quasi totalment les roques. Lentament i molt a la vora de on esclaten les onades, la llanxa voreja una de les illes fins a la part posterior, on hi ha les instal·lacionsde l’empresa Guanera Nacional Peruana. Ací hi ha un embarcador per carregar el guano a les embarcacions, amb aires de precarietat, i l’habitatge dels vigilants que, durant tres mesos romanen aïllats en aquesta illa. Reben subministraments un cop per setmana, però la resta estan en absoluta solitud, el que permet imaginar les dures condicions de vida que suporten, sent la pesca, possiblement la única distracció que es poden permetre.

En una altra illa es pot observar una enorme taca negre, formada per una colònia molt compacte de corbmarins i de pingüins, que són els productors del guano. Aquest és produït pels excrements de les aus i es recol·lecta entre els cinc i els set anys, quan ha assolit una altura d’1.5m. Per un sac del guano de 50kg es paguen 70$, que es pot considerar molt ben pagat, i és fàcil imaginar el duríssim treballs dels homes que se n’ocupen, entre pols, calor i fems.

Colònies de llops marins femelles i mascles sols, poblen els penya-segats i mandregen indolents ignorant les llanxes que són tan a la vora. Un altre regal de la natura que el govern peruà conserva en el seu estat més salvatge possible. L’única activitat permesa en aquesta reserva és la pesca artesanal.

Un estol de corbmarins ens sobrevola, “obsequiant-nos” amb una ració d’excrements, motiu pel qual entenem l’interès del personal perquè portéssim el cap cobert. Diuen per ací que porta sort...

Ja a punt de començar a marejar-nos, de nou la barca aixeca la proa i,ara a tota màquina,gira cua cap a nord, cap a l’embarcador. Tornem a passar per davant el Candelabro, que encara no ha rebut els rajos solars i resta esmorteït sota la seva superba bellesa, impedint una bona presa fotogràfica, però sense deixar de meravellar-nos.

Tot just arribar hem de recollir l’equipatge que hem deixat a l’hotel i retornar a l’estació dels busos. Paracas és un lloc per descansar-hi uns dies i gaudir-lo a fons, i les Islas Ballestas un luxe poder-les visitar.

Nasca: Pujar. Tornem a rodar per la panamericana sud, la carretera que si visquéssim al continent americà, de ben segur que seria una ruta que ens proposaríem fer. Travessar la totalitat d’Amèrica del nord i tota Amèrica del sud de nord a sud, ha de ser una aventura digna de viure’s.

A l’inici de la tarda entrem a Nasca, en un ambient decididament canviat del tot. Nasca és un petit poble de 35.000 habitants, al bell mig del desert. La població majoritàriament indígena, ens acull amb amabilitat i simpatia, en mig d’un clima continental; al sol fa molta calor i a l’ombra fa fresqueta.

L’hotel en el que ens allotgem, Inka Hotel, disposa d’una estreta i llarga escala, que pujar-la amb les maletes et deixa mirant a Andorra. La situació, però molt bona, ja que es troba al bell mig del poble i molt a la vora de la Plaza de Armas. L’habitació correcte, neta i amb banyprivat, però sense llum natural, ja que l’única finestra dóna al passadís i la llum d’aquest molesta perdormir. Però tant se val, només hi anem a dormir... Dinem com sempre, excel·lent i a un preu de menú de Barcelona, però amb molt millor menjar. Passegem pel poble net i acollidor, i no ens deixa indiferents cap racó.

La nit arriba amb certa rapidesa, amb una posta de sol espectacular i la fresca s’accentua, però sense arribar a fred. Demà al matí sobrevolarem les línies de Nasca i estem impacients.

02/06, Dijous. Les línies de Nasca. Ens despertem que comença a clarejar i donem la benvinguda al nou dia juntament amb la gent que tot just s'està traient la son de les orelles.

Ens venen a buscar a les 07:15h pel trasllat cap a l’aeròdrom Maria Reiche Newman, quan encara sembla que tot s’estigui despertant. Els rajos transversals del sol allarguen les ombres, banyant tot allò que toquen d’un color daurat que promet un dia esplèndid.

Però no tot està al seu lloc. Havíem de sortir amb el primer vol per tal de tenir suficient temps per poder agafar el bus que ens ha de transportar fins a Arequipa, però a la companyia Aerodiana no troben la reserva. Unes trucades i finalment se soluciona el tema. Sortim una mica més tard, però les condicions d’il·luminació ja no són les mateixes i ara ja comença a donar ombres planes.

Estem esperant a la cua, quan en el moment d’embarcar ens diuen que falten els rebuts del pagament de les taxes. Hem de tornar a sortir i la resta de passatgers, sospitosament tots de la mateixa agència, embarquen mentre nosaltres ens quedem de nou a terra. Finalment però, i amb el sol ja alt, embarquem en una Cessna 208 Gran Caravan de nou places.

Arrenca el motor. Anem molt i molt estrets, però impacients per veure una altra de les meravelles del Perú: les línies de Nasca. Col·locant-se al cap de la pista, l’aeronau agafa embranzida i entre tremolors i acceleracions dels motors ens trobem a l’aire, en direcció a les famoses figures. Poc més enllà apareixen les primeres línies a 150m sota nostre. Només veurem unes poques figures, però l’experiència és fantàstica.




De seguida entenem el perquè es mareja la gent. Per tal de fer visibles les figures pels dos costats de l’avioneta, el pilot ha de realitzar girs molt tancats, inclinant molt l’avió, el que pot provocar mareig. Però la cosa és clara, el pilot ens indica on són les figures, i aquestes se succeeixen amb rapidesa. El vol dura solament mitja hora, hom està pendent de les figures i, per tant, no hi ha temps material per marejar-se.

L’espectacle d’aquestes misterioses línies i dibuixos que formen figures com el colibrí, la mona, l’aranya, el còndor, l’astronauta o el gos, són d’una notable espectacularitat i estem contents de poder-les veure en directe. Com va passar amb el Candelabro, es poden haver vist imatges, vídeos i llegit sobre elles, però veure-les en directe és una experiència apassionant.

A més de les figures zoomorfes que, per cert, estan traçades amb un sol traç, hi ha multitud de llargues línies perfectament rectes, que es perden a l’horitzó, figures geomètriques, i altres que formen diverses figures trapezoïdals. Declarades des del 1994, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, actualment aquestes es troben força deteriorades a causa de la construcció de la carretera panamericana i per les roderes dels tot terreny. Tècnicament les proporcions de les figures són perfectes i les línies rectes només pateixen alguna lleugera desviació al cap de diversos quilòmetres.

Només són parcialment visibles des dels turons pròxims, però no es té una visió de conjunt sinó és des de l’aire. Tenen una profunditat escassa, d’uns 30cm i s’aconseguiren retirant les pedres rogenques, més fosques, de la superfície i deixant al descobert la capa inferior, de color més grogós.

Com en el cas del Canelobre, les explicacions que es donen no acaben de satisfer la curiositat. Atribuït el seu traçat a la cultura nasca, entre 200 i 600 anys aC, tindria el significat de zona sagrada dedicada als deus per, potser, amb la intenció de cridar la pluja, inexistent en aquesta zona. El cas és que les figures zoomorfes dels animals són pertanyents a terres més humides i potser amb aquesta idea es van dissenyar.

Si és cert que les línies les van construir la cultura nasca, devien tenir uns amplis coneixements matemàtics i de geometria, ja que sense una visió prou àmplia de conjunt, resulta sorprenent que aconseguissin fer uns dibuixos tan perfectes, unes línies tan rectes i uns angles tan exactes...

I què dir de la figura de l’astronauta? Altres teories, evidentment sense demostrar, apunten a que van ser construïdes per extraterrestres a fi i efecte de senyalitzar una zona d’aterratge. És a dir, que tant a l’antiguitat com a l’actualitat, quan hom no sap explicar un fet, l’atribueix, a deus antigament, i a éssers provinents del més enllà de la terra per donar-hi explicació a l'actualitat. Sigui com sigui, el misteri que envolta aquestes figures segueix ben viu i és un afegit més per despertar la curiositat i l’admiració de qualsevol ésser humà.

Un cop de mala sort fa que poc abans de retornar a l’aeroport i sobrevolant les últimes figures, la càmera es quedi sense bateria. La de recanvi es troba a la motxilla que ens han fet deixar a la terminal. Poc després l’avioneta toca terra amb suavitat i després de felicitar al pilot per la navegació i la guia, ens trobem prenent alguna cosa sòlida al bar de l’aeròdrom.

Cementiri de Chauchilla: Pujar. El conductor que ens ha vingut a buscar a l’hotel i que ens espera ala sortida, ens ofereix un tour cap al cementiri de mòmies a cel obert de Chauchilla, a pocs quilòmetres d’ací. Atès que solament ens demana 25/s per persona -6.14€- i que tenim ganes de veure l’enclavament, acceptem, a condició que siguem a Nasca a l’hora puntual per agafar el bus cap a Arequipa.

A 25Km de Nasca es troba una àmplia extensió de territori, absolutament àrida, resseca i de sorra i pedres, en el que es troba la huaca del cementiri de Chauchilla de la cultura nasca. Aquesta cultura existí entre els segles II aC i el segle IX dC. Enterraven els seus morts en forats fets a l’arena, recoberts amb maons de tova i coberts amb canyissars. Els morts eren acompanyats per l’aixovar que se suposava utilitzarien el seu viatge en el més enllà. Quan més important era el mort, més elements l’acompanyaven. La més gran riquesa, però, no consistia en or i pedres precioses, sinó en elements ceràmics, motiu pel qual no es troben grans tresors enterrats.

Els huaqueros es dedicaven a localitzar els enterraments clavant llargues barretes de ferro a la sorra fins que s’enfonsaven -el que indicava que hi havia una zona buida a sota-, profanar-los i emportar-se allò que fos susceptible de poder-se vendre als antiquaris i col·leccionistes privats. Així, en trobar una tomba, esperaven una nit de lluna plena, encenien un foc i s’emborratxaven amb pisco i coca i, un cop desinhibits, començaven l’excavació. S’enduien allò que els interessava i deixaven la resta -ceràmica, ossos, i demés restes- escampats per la sorra. Aquest comportament era per conjurar la por reverencial que els feien els esperits dels avantpassats difunts. Actualment encara és possible trobar restes d’ossos, de teles i fins i tot manyocs de cabell escampats per la sorra.

Un dia, però, el govern peruà es proposà posar fi a aquest espoli, deixà les excavacions en mans dels arqueòlegs i posà vigilància armada a la zona.

A l’actualitat, en una petita zona, hi ha el museu a l’aire lliure, de Chauchilla, en el que s’han recreat els enterraments. Tot el que hi ha allà, mòmies incloses, són autèntiques. Sota un sol de justícia i coberts amb un sostre de canyís, les mòmies, resten immòbils mostrant al visitant com van ser enterrades, conservant, però, tot el seu esplendor i dignitat indígena. Conserven el cabell -originalment negre atzabeja i ara enrossit a causa del sol i la exposició a l’aire lliure-, vestides amb les robes originals. El conductor, que també exerceix de guia, desgrana davant de cada una d’elles, les característiques d’aquests enterraments.

L’ambient, absolutament màgic, s'enbolcalla d’una reverència pregona, que fa que fins i tot la parla baixi el to amb respecte, sent conscients davant de qui i de què ens trobem. És impressionant el recorregut per aquest ermot, i no es pot deixar de pensar que potser caminem per sobre d’altres enterraments encara ocults.

Aquesta zona és la que es pot visitar, però hi ha altres zones en excavació, en les que els arqueòlegs segueixen estudiant aquesta cultura i que són tancades al públic. Just a l'entrada del complex, es troba el museu, que consisteix en un precari cobert, en el que al seu interior hi ha exposades altres restes momificades, una corresponent a una dona, i l'altra a un nende curta edat. Cal puntualitzar, que en ser el clima tant extremadament sec, les restes humanes així com també l'aixovar que els acompanyava, s'han conservat en un estat quasi perfecte. Fins i tot, dins alguna d'aquestes tombes, es poden observar restes òssies, encara amb carn momificada adherida a ells. Els cadàvers, que sota les arenes conservaven els cabells d'un color negre atzabeja, ara, sota els rajos solars i el canvi ambiental, aquests mateixos cabells se'ls tornen rossos, perdent la coloració original i, ara sí, donat al seu propietari/aria, un aspecte vell, i cansat de tants segles de romandre sota terra.

La visita al complex és ineludible per aquelles persones que pretenguin conèixer una mica més a fons les cultures peruanes i, que com nosaltres, pensi que Perú és molt més que Machupicchu, Cusco, les línies de Nasca o el llac Titicaca.

Just retornar a Nasca, una dutxa molt benvinguda ens tonifica després de la calorada que hem passat i ens trobem de nou al terrapuerto per agafar el bus de la Cruz del Sur que ens durà fins a Arequipa.

Arequipa: Pujar. Per tenir una idea dels preus dels viatges, i de que és possible viatjar amb servei públic per lliure, el recorregut de Nasca a Arequipa de 565km i 9 hores de viatge per la panamericana sud amb Cruz del Sur, surt per 85/s -21€-.

Abans de marxar, parlant amb la dona de l’hotel sobre la possibilitat de no poder visitar Puno, ens avisa que els habitants de Puno són aimara i són bravos. En una ocasió en que l’alcalde els va fer alguna cosa que no els va agradar, simplement el van matar... Ella també ens recomana que si no està el tema segur, que no hi anem.

Fa molta calor, però en entrar al bus, l’aire condicionat ens recupera. El viatge transcorre per paratges magnífics. La carretera travessa el desert; a la dreta veiem i perdem la visió del Pacífic de manera intermitent, mentre per l’esquerra apareixen i desapareixen dunes, muntanyes rocalloses i, molt de tant en tant, minúsculs poblets d’aspecte miserable, alguns d’ells envoltats de verdor, però la majoria situats directament sobre la sorra erma. La constant, però, és que les vessants rocoses dels contraforts dels Andes, es converteixen lentament en immensos camps d’arena que van a morir al mar, sense res més que la panamericana sud que trenca un xic la monotonia.

Portem moltes hores de rodatge, ja s’ha fet fosc i encara no hem abandonat el mar. No serà fins les 22h que arribarem a Arequipa. Situada a 2.300m sobre el nivell del mar i en plena nit, Arequipa sembla immensa per la gran extensió de llumetes que es veuen. En baixar del bus fa fred, però la mobilidad ens espera per dur-nos a l’allotjament. El Maison Plaza és un hostal de tres estrelles molt digne, net i amb àmplies habitacions, situat al bell mig d’Arequipa, a la Plaza de Armas i amb fort aire colonial, però no desagradable ni sumptuós com la Plaza de Armas de Lima. L’habitació dóna al carrer i ens haurem d’acostumar al continu soroll de les botzines dels turismes, especialment taxis, que ensordeixen la ciutat a tota hora.

Els taxis són petits turismes, generalment de color groc i anomenats ticos, en els que per portar dues persones i dues maletes, cal anar un al davant i, al darrere, l’altre i les dues maletes. Sembla que facin carreres tot el dia i són un constant mal son. Et veuen pel carrer, toquen la botzina per cridar l’atenció i oferir-te els seus serveis i marxen. La cosa no passaria d’ací, sinó fos perquè als 5 segons un altre tico fa el mateix. I si comptem que Arequipa té una flota de 20.000 taxis, el malson és continu. Val a dir que al Perú, qualsevol que tingui cotxe pot fer el servei detaxi sense cap mena de permís. Així, aquesta constant es repeteix a totes les ciutats del Perú.

Ha estat un dia ple i trepidant, el qual el podríem anomenar de complet.

03/06 Divendres. Tot i tenir el matí lliure, ens llevem d’hora i a les 7:30h ja som al carrer assistint al’inici del dia arequipeny. Sota la llum del sol naixent, els volcans andins, Chachani i Misti, amb les testes nevades i ara d'un blanc resplendent, vetllen el despertar d’Arequipa.

Al contrari de Lima, ciutat força gris, lletja i anodina, que ens ha recordat molt a El Caire durant una tempesta de sorra, Arequipa també anomenada la Ciutat Blanca a causa de la seva construcció amb pedra de sillar -carreu, pedra tallada en forma de paral·lelepípede, que a Arequipa és una varietat de pedra volcànica de color blanc-, és una ciutat lluminosa i amable, que neix cada dia renovada per la llum que l’il·lumina. Construïda als peus del volcà Misti –Arequipa, en aimara significa "darrera del pic"- és, com tot Perú, sacsejada periòdicament per terratrèmols de diversa intensitat. Segons ens expliquen, la ciutat suporta diàriament 10 terratrèmols de baixa intensitat. No cal dir que no en vam notar cap.

Els volcans que flanquegen Arequipa, d’alguna manera segueixen vius. El Chachani és actiu, mentre que el Misti és adormit, el que significa que qualsevol dia pot tornar a vomitar pedres i lava. D’ací els constants moviments sísmics que es registren a la zona. Però això no sembla important gens els seus habitants, que viuen en la més absoluta tranquil·litat i confiança.

Tot just està sortint el sol i ja fa calor. En tractar-se, però, d’un clima continental, a l’ombra s’està força fresc, aspecte que s’agraeix molt.

Esmorzem a un restaurant situat sobre els porxos de la Plaza de Armas, amb una preciosa vista sobre la plaça. L’esmorzar consisteix en ous ferrats amb panxeta, papas fritas, una salsitxa de frankfurt i tomàquet. Deliciós a aquesta hora i que ens donarà les energies per aguantar el matí. Després de visitar la catedral, absolutament barroca, que conté un púlpit exquisidament tallat en fusta, visitem el museu Santuarios da Altura Andinos, depenent de la Universitat Catòlica de Santa Maria. Aquest museu conté la joia de la corona, la mòmia Juanita. Aquesta mòmia es trobà per casualitat, durant un desglaç de les geleres del volcà Ampato de 6.380m, i que actualment es troba sense neu.

La història comença quan el 1995 el veí volcà Sabancaya entra en erupció i s’ascendeix a l’Ampato per observar els efectes que aquesta erupció tenia en el seu entorn. A causa de la pols volcànica, de l’escalfor i dels sismes que assolaven la zona, les neus del cim de l’Ampato començaren a fondre’s i en arribar els científics prop del cim, trobaren a la mòmia Juanita, que havia caigut rodolant des del cim fins a una fondalada. Es tracta del cadàver d’una nena d’uns 14 anys, que fou sacrificada als deus pels inques, entre els anys 1450 i 1530. En ser enterrada al gel, el seu cos i òrgans interns, es conserven en perfecte estat, degut a la congelació. Cal aclarir que no es troba momificada, sinó congelada, és a dir, que la pell, per exemple, es pot observar perfectament. En ser trobada, solament algunes parts del cos que havien estat exposades al medi ambient després de la caiguda, havien quedat afectats, però la resta es conservava perfectament. Així va ser traslladada amb rapidesa i tornada a congelar.

S’han fet molts estudis sobre aquest cos, però encara conserva molts dels secrets de la seva vida, de la seva comunitat i de la seva mort. Sembla ser que va ser sacrificada per calmar les ires del volcà Sabancaya, que es trobava en plena erupció i, a més de vomitar lava i cendres, provocava sismes que atemorien els inques. Aquests, sacrificaven nens i nenes per tal d’aconseguir els favors dels seus apus (deus) -Inti, el sol; Mama Kilya, la lluna; Viracocha, deu de la pluja i l’aigua; Pacha Mama, mare terra o mare còsmica, i especialment Pachacamac, deu del foc i de la terra-.

El fet que una determinada víctima fos escollida, no tenia res a veure amb l’extracte social, sinó que tant podien provenir de les classes altes com de les baixes. Allò important era que fossin pures i, per tant, verges. De fet, per la família, el poder “donar” una filla o fill púber significava un important ascens social i una entrada de riquesa important.

La Juanita va pujar caminant fins al lloc del sacrifici on els inques havien construït una plataforma per acollir l’esdeveniment. Vestia riques teles, joies i lluïa dues llargues trenes ben pentinades. Després de donar a la noia un fort preparat de coca, que la sumí amb rapidesa en un profund sopor, accelerat pel llarg desdejuni a que va ser sotmesa i que potencià els efectes del preparat, i que el sacerdot realitzés el ritual, un fort cop a la templa la matà instantàniament. Fou enterrada a un forat entre la roca i glaç, que la conservaren intacte durant sis segles, acompanyada per diverses ofrenes. El que no diuen les cròniques ni han descobert els investigadors, és si aquest sacrifici serví per calmar la terra...

La visita al museu comença amb un interessant vídeo explicatiu de com es deuria haver realitzat el sacrifici. La visita és curta i, sobre tot, amb molt poca llum, però permet mig entreveure dins la foscor, alguns dels elements trobats al túmul. La explicació per justificar l'escassa il·luinació, seria que els colors de les peces pateixen amb la llum, descolorint-se.

Però el més sorprenent és la mòmia. Dins una urna de vidre amb diverses capes, es troba, insistim, amb molt poca llum, el cos conservat a -25ºC de Juanita, un petit cos mig incorporat, quasi cobert peruna mena de teranyina gelada. Aquesta teranyina i l’escassa llum, impedeixen descobrir-ne més detalls. Únicament s’aprecien, amb claredat, les dues llargues trenes negres pertanyents, fa 600 anys, a un éser viu, sacrificat en nom dels deus -fotografia extreta d'internet-.

A primera hora de la tarda ens han de venir a buscar a l’hotel per realitzar el tour pels voltants d’Arequipa. Encara tenim temps i ens ve de gust donar un tom pel mercat de la Ciutat Blanca, el mercat de San Camilo, que es converteix en una inacabable barreja d’olors, colors, textures i persones, i que significa una immersió en la vida arequipenya, summament enriquidora. Es possible trobar-hi de tot. Venedors de tot tipus de productes, des de botiguers de parades fins a gents amb una balança per pesar qui ho desitgi.

Finalment podem observar botigues en les que únicament s’hi venen patates, però no uns tubercles normals, sinó moltes de les 3.200 varietats de patata que es conreen al Perú... N’hi ha de tots colors, mides i textures, fresques i seques, apilades i en sacs. Els peruans utilitzen un varietat de patata diferent per a cada menjar. Mai utilitzen les patates de fregir per bullir, ni per fer la Causa, totes són específiques per a cada plat. Cada una d’elles es cultiva a una altura diferent, i és per això que és possible trobar terrasses de cultiu a llocs impensables i a altures impossibles. Poc a poc anem entenent el país.

Fa molta calor i una cervesa, que ací son de 660cc o 1.100cc, ens retorna l’alè i la fe en la humanitat, i a les 13:30h, puntual, ens recull una guia a l’hotel per començar el tour per la campiña. En un bus turístic, aquests que es veuen a les grans ciutat, de dos pisos i el superior obert, comencem el recorregut cap al Mirador del Carmen Alto, des del que es divisa una magnífica panoràmica dels volcans Chachani -novia o esposa, de 6.075m-, encara actiu, el Misti, el guardià d’Arequipa de 5.852m-, dorment però encara viu, l’última erupció del qual va ser al 1985 i el Pichupicchu de 5.664m, tots per sobre la fèrtil vall del riu Chili, en el que encara s’aprecien en perfecte estat de conservació, les terrasses que construïren els inques.

La següent parada és a la placa principal de Yanahuara, també carregada d’història colonial. Segueix la visita a la fàbrica més important de peces de llana del Perú, on hi ha un mini zoo que conté exemplars dels quatre camèlids que habiten aquestes terres i dels que s’extreu diferents llanes de més o menys qualitat: llamas, alpacas, guancos i vikuñas. Tots aquests bitxos, però especialment les llamas i els guancos, tenen un caràcter difícil i el mal costum d’exterioritzar-lo escopint qui tinguin davant quan s’enfaden. Un exemplar de guanaco especialment colèric i orgullós, no para d’escopir a qualsevol que gosi acostar-s’hi i el miri fixament. Hom no pot deixar d'esbossar un somriure en recordar les aventures d'en Tintin al Temple del Sol, quan el capità Haddock és víctima de les orgulloses llamas.

Especialment cridaners són els grans i bells ull que tenen aquests camèlids. Les paraules de Flora Tristan l’àvia de Gauguin referint-se a la llama són prou explícites:

“La llama es el único animal asociado al hombre que no se ha dejado envilecer. No se deja golpear ni maltratar. Consiente en ser útil, pero a condición que se ruegue, y no que se mande. Su cuello largo, las largas sedas de su pelaje, sus movimientos flexibles y tímidos, les dan una expresión de nobleza y sensibilidad que inspira respeto. Si sucede que un indio quiere exigir por la fuerza lo que la llama no quiere hacer voluntariamente, esta levanta la cabeza con dignidad, se echa en el suelo, dirige sus miradas al cielo y gruesas lágrimas caen en abundancia de sus hermosos ojos, se escapan suspiros de su pecho...”

La volta continua cap a Sachaca, Tingo, Huasacache i la Mansión del Fundador, antiga casona remodelada, que fou la llar del fundador d’Arequipa, don Garci Manuel de Carvajal. A aquestes altures ja en comencem a tenir prou i únicament hi entra la Maria, mentre jo poso al dia els apunts envoltat per un ambient fresc i per verds i fèrtils camps de conreu, i aigua a dojo.

L'última parada és al Molino de Sabandia on ja estem francament cansats i no visitem. Acabem el tour de nou a la Plaza de Armas d’Arequipa, ja fosc i amb fred. Sopem a sobre d’un dels porxos, amb una magnífica visió nocturna d’aquesta encantadora plaça, tot havent-nos d’abrigar degut al fred.

Anem a dormir d’hora, amb la il·lusió que demà visitarem la zona del Cañón del Colca.

Chivay: Pujar. 04/06 dissabte, A les 6:00h ja estem en dansa. Abans de sortir d’Arequipa, però, hi ha una parada tècnica per tal comprar fulles de coca i aigua. Hem de pujar molt alt i aquests elements ajudaran.

A mida que ens allunyem del centre podem veure perfectament l’expansió de la ciutat, en model taca d’oli. Les cases es converteixen en barraques, moltes d’elles a mig camí del que entenem per casa i per barraca. Els fonaments i la part inferior ho construeixen amb pedra de sillar, però l’aixequen amb maons. L’explicació és que cal construir a prova de sismes. Les antigues casones colonials també són construïdes amb pedra sillar, però amb un gruix de paret d’1 a 1.5m de gruix, el que les fa una mica més resistents als tremolors terrestres. Actualment, en part degut a la manca d’espai i a l’alt cost econòmic que suposaria construir tot l’habitatge amb pedra sillar, ho fan amb maó.

Poc a poc la carretera es comença a fer monòtona i recargolada, encara que amb un ferm molt correcte, i els cims nevats dels nevados van apareixent tímidament. Anem guanyant altura de forma continuada, ja que passarem dels 2.300m d’Arequipa als 4.900 del Miradors de los Volcanes, el coll que ens durà a Chivay. Tot d’una ens n’adonem que rodem en pla. Sembla que no guanyem més altura. Som a l’altiplà peruà, on la vista es perd a l’infinit quasi sense cap obstacle, en una immensa planura pedregosa amb molt escassa vegetació, i amb la magnífica visió dels volcans Misti i Chachani pel darrere, les vessants netament volcàniques -s’aprecia el con volcànic i les vessants en forma de con trucat- tintades de delicades tonalitats rogenques, verdes, negres i ocres, elevant-se desafinats i orgulloses, sense cap element que els faci la competència.

Poc més enllà unes quantes vicuñas, tímides i porugues, que viuen a més de 3.000m, deixen que ens hi acostem moderadament. Si hom pretén acostar-s’hi massa, surten corrents a gran velocitat. De la vicuña s’aprofita el pel, que produeix una de les llanes més preuades i cares del Món. Per la seva altíssima qualitat era el material amb el es confeccionaven els vestits de l’inca i la seva família.

Aquest preciós animal ha estat al caire de l’extinció a causa del seu pelatge, d’un intens carbassa vermellós, però a l’actualitat i gràcies als programes de protecció, la població es recupera amb força èxit. Hi ha una dita peruana, que resa: Vicuña esquilada, vicunya salvada. Un dels èxits en la seva recuperació i preservació, ha estat implicar a les poblacions de l’altiplà en la seva protecció. Atès que la motivació per la caça furtiva era el seu pel -mataven l’animal i solament l’esquilaven, abandonant la resta-, dins la Reserva Nacional de Salinas y Aguada Blanca, dins la qual ja fa estona que hem entrat, es permès l’aprofitament del pelatge d’aquest camèlid. Per una banda reactiva l’economia locali, per l’altra, en esquilar els animals, deixen de tenir interès pels furtius.

Els indígenes que realitzen l’esquilada, els cacen sense mort, acorralant-los fins a un tancat en forma d’embut, on després de tallar-los el pel els tornen a donar la llibertat. Un cop captius, els indígenes valoren quatre aspectes per esquilar o no l’exemplar:

1.- Que el pel tingui un mínim de 2cm, per tallar-ne únicament 1cm. L’altre centímetre és per la protecció tèrmica de l’animal.

2.- Que no estigui malalt.

3.- Si és femella, que no estigui prenyada.

4.- Que no tingui al seu càrrec cap cadell.

Solament després de comprovar aquests punts es procedeix a l’esquilada.

La vicuña, a banda de l’aprofitament de la seva llana, també se n’aprofita la carn que és molt semblant a la de la vedella.

Al Perú, la carn de llama s’asseca i es menja així, mentre que a Bolívia sí que es menja fresca. Bàsicament, la llana de la llama és de qualitat inferior i s’utilitza per la confecció d’estores, de cordes, etc. Rarament per teixir, ja que pica en contacte amb el cos.

La llama s’utilitza com a animal de càrrega, ja que és molt resistent a les llargues marxes i ben adaptat a l’aire enrarit de les altures en les que treballa.

L’alpaca, més petita que el guanaco, però força més grossa que un xai, viu coberta amb una espessa i llarga llana, també força apreciada, sent la de color blanc la més preuada.

El guanaco viu majoritàriament a l’Argentina, havent-hi pocs exemplars al Perú. De la mida d’un cérvol, amb un llarg i elegant coll, és de color marró amb la panxa blanca i el musell fosc, és un animal molt curiós, que en córrer pot arribar a assolir els 60km/h.

El guanaco i la vicuña, en contraposició a la llama i l’alpaca, no han estat mai domesticats.

Abans de la primera parada una mica llarga a Yura i durant tot el trajecte, hem pogut observar els canvis de vegetació, que indica amb claredat a la altura que ens trobem. Yura és un enclavament escassament habitat, en el que hi ha un bar on prenem un té de diverses herbes, entre les que hi ha coca, i on la carretera es bifurca. Un ramal condueix a Puno i l’altra a Chivay, la porta del Colca, coincidint, també, amb el creuament de la línia fèrria, ara utilitzada exclusivament pel transport de la mineria.

Ja ací es comencen a notar els efectes de l’altura -hom es cansa força en simplement caminar del bus a l’entrada-, però per altres el soroche ja fa un important efecte i les molèsties es generalitzen. Fins ací, la Maria va molt bé. Jo, en haver estat ja amb anterioritat a altures de 6.000m, i entenent que l’aclimatació és acumulativa, em sento en plena forma, tret de l’inevitable cansament immediat en caminar.

Un cop ja de nou dins el bus, la Irene, la guia, ens il·lustra sobre la manera de prendre la coca. Aquesta, en format de fulla, s’agrupa en un grup de 10, amb els raves junts, que seran arrencats. Dins la bossa comprada de la coca hi ha una pedra que és un catalitzador per accelerar l’acció dels alcaloides de la coca. Es fa una mena de contenidor amb les fulles i es rasca un xic del catalitzador dins d’ell. Es cargola tot el conjunt i es mastega lleugerament, tot deixant que es barregi el suc que desprèn amb la saliva, i es va empassant la barreja, tot deixant el paquetet reposar entre les dents i la galta. Transcorreguts uns 15’ es poden llençar les restes. La veritat és que després de l’experiència, personalment no vaig notar cap efecte, potser a causa que no tingués cap símptoma negatiu previ.

Som al d’arrera el volcà Chachani, el Misti i el Pichupicchu a les altíssimes pampes andines, on les vistes sobre els nevados andins és absolutament espectacular i on la terra sembla no tenir fi. Poc abans d’arribar al port en el que es troba el Mirador de los Volcanes, passem molt a la vora d’un con volcànic amb geleres i, a tocar de la carretera hi ha zones en les que el gel encara no s’ha fos, mostrant estalactites gelades, i ara gotejants.

Finalment arribem al Mirador de los Volcanes, a 4.900m d’altura sobre el nivell del mar, on una immensa i espectacular panoràmica entra com una bella punyalada a l’esperit. Podem observar els cims nevats dels nevados que, aigües cap a nosaltres són l’inici del Cañón del Colca, el riu del qual desaigua al Pacífic, i cap a l’altre costat neix l’Amazonas, que mor a l’Atlàntic. Just al front, tenim el cim de l’Ampato, muntanya on sacrificaren la Juanita, i hom dubta sobre el perquè els inques triaren aquest cim. Seria per la proximitat amb el volcà emprenyat i díscol? Seria per la seva innegable bellesa? Per la seva aparent inaccessibilitat? No ho sabrem mai, però en mig d’un ambient fred i assolellat, respirant l’aire net i intentant no cansar-se massa, la bellesa impactant d’aquella imatge restarà per sempre més gravada a les nostre retines.

Tot i el persistent vent fred que bufa sense obstacles que el freni, la temperatura és perfectament suportable amb solament una samarreta. Per tot el voltant del mirador, hi ha infinitat de fites -apilaments de pedres, com els de Menorca-, que volen significar ofrenes a la deessa Pachamama i, nosaltres, per no ser menys i per si de cas, fem la nostra tot demanant un desig.

Un grup de dones, vestides a la manera tradicional i passant força fred, tenen muntades unes paradetes en les que venen productes artesanals fets per les comunitats de la zona.

Però cal deixar aquest excepcional mirador, per seguir viatge cap a Chivay. La baixada del mirador és espectacular, per les vistes d’amplíssims lloms coberts de gesta, profundes esquerdes provocades pels moviments terrestres i l’aigua, i abruptes vessants rocalloses que ens parlen de freds, neus i vida molt dura pels seus habitants. I, al fons, la fèrtil i verda vall de Chivay.

Chivay és un petit poblet al fons de la vall que formen les vertiginoses vessants dels colossos andins. Tranquil i acollidor, obre els braços al viatger oferint el poc que té. Però l’amabilitat i senzillesa dels seus habitants supleix amb escreix les mancances materials que s’endevinen. Abans d’entrar a la zona, però, cal aturar-se a comprar l’entrada que dóna dret a visitar tot el sistema. De la mateixa manera que a Tunísia, Egipte o Jordània, hi ha un preu pel turista i un altre força més econòmic pels nacionals. És una llàstima que a casa nostra no facin el mateix.

La Maria està afectada lleument pel soroche. Té un fort mal de cap i malestar general. Per tant, passem el que resta de tarda a l’hostal La Hacienda esperant que demà estigui millor, ja que serà un dia dur per ella. Ens vindran a buscar a les 05h per poder veure com passa el còndor. L’hostal La Hacienda és entranyable, encara que força fred pel que fa a l’ambient. És de construcció recent, amb els interiors de fusta, encara que l’habitació que ens donen solament té una petita finestra dalt de tot de la paret i, això sí, bany privat. Falta paper higiènic i em costa trobar algú dins l’hostal. Finalment, un cop localitzat, accidentalment la porta del bany es queda tancada per dins. Una altra aventura per trobar una còpia de la clau... De tota manera és net i tranquil. Val la pena.

La Maria es fa amiga d'en Manuel, un xicotet de Chivay, simpàtic i molt agradable, que no es fa gens estrany amb el visitant. Viatjar té això, l'oportunitat de conèixer gent, facilitant l'ocasió per parlar-hi i descobrir "l'altre", el que veiem a les fotografies i del que no en sabíem res abans. I, és clar, els nens són un pou sense fons de sorpreses per desentrellar.

De nit, la lluna llueix en tota la seva bellesa sideral, i tot i estar camí del quart creixent, és possible veure totalment la seva rodonesa, sota una llum esmorteïda, quasi translúcida, però suficient. Aquesta està acompanyada per tots els estels possibles, incloent-hi la Via Làctia, que ressalten com si fossin vius, davant un cel d’una profunda negror. Em sap greu no poder-ho gaudir acompanyat de la Maria...

Fa un lleuger fred que convida a posar-se al llit sota dues gruixudes i confortables mantes.

Pujar

Notes dels autors:

Soroche, apunamiento o mal d’altura: És la manca d’aclimació a l’altura, provocada per l’enrariment d’oxigen a l’aire. Els símptomes poden ser diversos i no sempre els mateixos en totes les persones. Es caracteritza per fort mal de cap, nàusees, mareig i desorientació i en alguns casos diarrees i vòmit. Pot haver-hi quadres d’extrema gravetat que poden desembocar en emfisema cerebral i/o pulmonar. Per fer front al mal d’altura, cal baixar a altures inferiors i tornar a guanyar altura progressivament, repetint el cicle tants cops com sigui necessari. Beure força líquids i, si és possible, prendre te de coca i mastegar-ne. En casos extrems cal baixar el més ràpidament possible i retornar a altures més baixes.
La causa principal del soroche és la hipòxia -manca d’oxigen a l’organisme-. Cal saber que, amb l’altura no disminueix la quantitat d’oxigen present a l’aire, que es manté estable al voltant del 21%, sinó que la quantitat de molècules per unitat de volum, és a dir, que és la concentració d’oxigen la que disminueix. El cos, per mantenir la mateixa quantitat d’oxigen a l’organisme, actua de dues maneres. Per una banda augmenta el ritme respiratori i del batec cardíac i, per l’altra, es produeix un increment de glòbuls vermells, per tal que transportin la mateixa quantitat d’oxigen necessària. Els símptomes poden aparèixer a mesura que es guanya altura, o també al cap d’unes hores de trobar-se a una determinada altitud. Al Perú venen unes pastilles específiques, Sorochil -les venen per unitats-, i és convenient portar-ne unes quantes per si de cas.

Mobilidad: Al Perú s’anomena així als transports que et porten des de l’aeroport o terrapuerto a l’hotel, i/o a tot mitjà de transport privat utilitzat pel visitant pels tours o visites guiades.

PEN, Sol Peruà: A data de la present bitàcola, juny del 2011, 1€ es canvia a 0.24/s -sols peruans-, 100/s = 24.5€. El que significa que la vida és força barata pels europeus.

Terrrapuerto: Al Perú, té el mateix significat que aeroport, solament que es tracta de l'estació de busos.

Nasca o Nazca: El nom tradicional pel que es coneix arreu de Món aquesta àrea, és pel topònim Nazca, però de la mateixa manera que altres noms peruans, al Perú s’ha modificat la "z" per la "s", ja que la "z" no existeix en cap llengua precolombina, sent una espanyolització. Sembla ser que els espanyols els costava pronunciar la "s" autòctona i la substituïren per la "z". Segons el “Diccionario panhispánico de dudas”, les dues formes són igualment vàlides, encara que la "s" únicament s’utilitza al Perú. Així seguint la grafia peruana, anomenarem Nasca a Nazca i el Cusco o Cusco a Cuzco.

Huaca: El terme té diverses accepcions, però ací l’utilitzem com a enclavament sagrat, cementiri, tomba o qualsevol resta arqueològica. De la paraula huaca ha derivat huaco, element trobat al jaciment arqueològic, la paraula huaquero, buscador, profanador i saquejador de restes arqueològiques amb la finalitat de vendre les peces espoliades, i el verb huaquear, espoliar, saquejar restes arqueològiques al marge de la llei.

10.000/s = 2.615€: Tot i que pel nivell de vida d’Europa 2.615€ no semblin gran cosa per un lloguer d’aquestes característiques, pel Perú 10.000/s signifiquen una veritable fortuna, uns ingressos molt elevats. Cal valorar que un sou mitjà voreja els 600s/ -157€- i un de ben pagat, 1.000/s -262€-. Per tant, 10.000/s són molts diners

Chullpa: torre funerària construïda per sepultar-hi una o més persones nobles. És un tipus d’enterrament comú a l’altiplà de Perú, Bolívia, Xile i Argentina. La concentració de Chullpas més famosa és la de Sillustani, atribuïdes a la cultura Qolla. Se l’anomena del lagarto, perquè era força comú que figurés a l'exterior de la chullpa, una talla d’aquest animal, que simbolitza la regeneració per la capacitat de reconstruir la cua. En molts casos, aquestes chullpas foren reutilitzades pels inques, com és el cas de la Chullpa del Lagarto.

Casona colonial, hostal Inti Wasi: Abans de viatjar vam estar mirant per internet els hotels i hostals previstos durant el viatge, i el que pitjors crítiques tenia era aquest. La veritat és que no es pot fer massa cas de les crítiques, especialment de les negatives, ja que per nosaltres ha resultat un lloc excel·lent. Net, acollidor, amb personal atent i sense cap problema. És un lloc per anar-hi amb seguretat, i deduïm que les crítiques són de persones acostumades a viatjar en hotels de luxe. La veritat és que si no es viatja amb pretensions, aquest és un magnífic hostal.

Apu: La paraula Apu, d’origen quítxua, té un significat associat a una divinitat, a un personatge important, o a alguna de les muntanyes que, d’acord amb la tradició inca de la zona andina, tutelava als habitants de les valls que eren regades amb aigua procedent dels seus cims. En aquests cims tutelars o apus, era on se celebraven diversos ritus, entre els que s’hi incloïen sacrificis humans.

Huaynapicchu: Muntanya nova en quítxua, de 2.667m d'altura, és la muntanya que emmarca la ciutadella, i que té la fisonomia de la cara d'un indígena mirant al cel. És possible ascendir fins al cim, amb reserva prèvia. Cal dir-ho en el moment d'entrar al complex, ja que hi ha dos torns diaris i té un màxim d'aforament de 400 persones.

Cacic: Per les cultures de l’Amèrica central i del sud, la paraula cacic no té l’accepció negativa que li donem nosaltres, com a sinònim de terratinent explotador. Per ells és sinònim de cap, de governant, de rei, de dirigent i és per aquest motiu que utilitzarem la paraula en aquesta exacta accepció.

Reproduccions del Señor de Sipan: Les tombes són reals, però allò que contenen són reproduccions, molt acceptables, ja que els originals es troben al Museu Tumbas Reales de Sipan, al departament de Lambayeque.



Pujar