Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Veure mapa més gran

Introducció. Quatre apunts socioeconòmics i ecològics: Pujar El Regne haiximita de Jordània,
amb una densitat de població similar a la catalana -uns 6.000.000 d’habitants-, triplica en extensió la de Catalunya.

Situat a l’orient Mitjà, és fronterer amb el Líban i Síria al nord, Iraq a l’est, Aràbia Saudita a l’est i al sud, i amb el Mar Mort, Cisjordània i Israel a l’oest.

El 80% del seu territori és desèrtic i habitat pels beduins, ètnia que, tot i haver construït diversos assentaments permanents, encara té un alt percentatge de nomadisme. Així, en recórrer al país, especialment pel sud, és força habitual trobar diversos campaments beduins, que viuen més o menys igual que els seus ancestres, en grans tendes i envoltats per minsos ramats d’ovelles i cabres.

El 20% restant del territori és mitjanament fèrtil i es troba al nord, nord-oest, a la zona del riu Jordà.

La història de Jordània és densa i molt rica, especialment per les successives invasions estrangeres de les que ha estat objecte, així com també pels passatges bíblics, ja que molts dels seus escenaris es desenvoluparen en el seu territori.

És una nació relativament moderna, ja que no va ser fins al 1946, que per “mandat” del Regne Unit va néixer la moderna Jordània.

Jordània és un país amb recursos naturals limitats, especialment pel que fa a l’aigua i als productes energètics. Els recursos hídrics jordans són extremadament limitats i quasi tots concentrats als voltants del Jordà, les aigües del qual es dediquen a l’agricultura. Jordània està estudiant la manera d’ampliar els seus recursos hídrics, així com també fer un ús més eficient dels existents.

La majoria dels recursos energètics li arribaven d'Iraq, país al que permet la utilització de la seva minsa xarxa viària, per fer arribar les exportacions d’aquest país al mar Roig, a través del port d'Aqaba.

Pel que fa al turisme i les xarxes que sustenten aquesta indústria, tot i ser la seva principal font d’ingressos, es troba força endarrerit. Les instal·lacions hoteleres són correctes, però els campaments de Wadi Rum i, especialment la projecció del país mitjançant els productes turístics, encara deixen molt que desitjar. Per dir-ho d’alguna manera, els jordans tenen una peculiar manera de viure el i del turisme. En aquest sentit, sembla un país desorientat, en el que es veu el potencial de riquesa que pot aportar el turisme, i que ho bolca tot en això, però solament en això, oblidant que té un enorme potencial propi per oferir.

Els meravellosos llocs històrics jordans es troben en un estat de conservació i manteniment força precaris i l’absència de rètols il·lustratius sobre els monuments, història i estils de vida dels seus constructors, és endèmic. A més, en els que hi ha alguna cosa únicament és en àrab i anglès. La resta d’idiomes, simplement no existeixen.

Sigui com sigui, i malgrat tots els inconvenients, la visita a Jordània és apassionant i absolutament recomanable, ja que finalment sempre ens queden amb les coses bones, i han estat més aquestes que les menys bones.

El projecte: Pujar El viatge no comença aquest 16 de maig del 2010, sinó que va començar mesos abans. Triar un lloc suggerent, estalviar els diners, buscar i contractar el viatge i rebuscar informació, són les passes prèvies a qualsevol viatge. És precisament en el primer estadi del projecte que comença el viatge.

Aquest diumenge 16 de maig, a les 14:10h, embarcats a una aeronau de Royal Jordanian, ens disposem a Iniciar una singladura de poc més de 4h que ens durà fins a Amman, capital de Jordània.

Amman: Pujar La primera impressió en tocar terra a Jordània, és que tot és sorra, molta sorra, enmig del que comença a ser la nit. Les pistes d'aterratge de l'aeroport semblen estar fetes al mig de les sorres desèrtiques -semblen?-, en les que de tant en tant s'haurà de treure l'arena, pensem maliciosament. És molt curiosa l'estampa inicial.

Els tràmits duaners són força ràpids, ja que portem els visat des de Barcelona, que per cert, costen el mateix que trets a Amman, però sense haver de fer cues.

Amman ens rep amb calor, anunci del que ens espera els propers dies, tot i que ja és de nit. Però no havíem quedat que al desert les nits són fredes?.

El viatge nocturn fins a l’hotel -curiosament s'anomena Toledo i és d'ambient andalusí-, transcorre per l'interior d'una ciutat neta i endreçada, tot i que força anodina arquitectònicament, degut a la uniformitat del color de les seves construccions. Tot és construït amb pedra calcària blanca, el edificis no són massa alts i els arquitectes no s’han espremut gens el cervell per aconseguir coses diferents. Tot i que també Amman s'ha apuntat a la construcció d’edificis singulars de respectable alçada, la vista general és la típica de les capitals de països àrabs: cases de no més de tres pisos –les més altes- i arraulides les unes contra les altres en un puzle bigarrat i, que en alguns moments, dóna una sensació opressiva.

El Toledo és un hotel més que correcte, net, agradable i el personal molt atent i simpàtic. La carta de l'hotel no té ni cervesa ni vins. Res d'alcohol. No anem bé... Aquesta tònica es repetirà quasi a tots els llocs, fins al punt que durant una setmana només hem pogut beure dues cerveses i res de vi. Tot i així sopen, de manera frugal, però sopem. L'habitació és acollidora i estem cansats, pel que anem a dormir de seguida.

A primera hora del dilluns 17 som a la porta de l'hotel. L'agència ens ha dit que ens passaran a buscar. La pregunta del milió, però, és com saber qui és el nostre guia, entre mig de tants autocars que s'aturen, carreguen i se'n van. Ací tot és o bé en àrab o en anglès, idiomes que dificulten enormement la nostra relació amb la gent, ja que com a Egipte, ells no parlen ni català ni castellà i nosaltres no parlem ni àrab ni anglès. Però cap problema, finalment és ell qui ens troba a nosaltres, sortint del bus i dirigint-se directament on som. Es diu Esmail i serà el nostre guia durant l'estada.

Madaba i Mont Nebo: Pujar Després d'un reduït temps de viatge, la primera visita és a l'església ortodoxa de Sant Jordi, a Madaba, en la que es conserva el primer mapa conegut de Palestina i Terra Santa. Està construït amb 2.000.000 de tessel·les, formant un mosaic que va arribar a tenir 15x6m. És realment notable la exactitud amb la que van plasmar els detalls i els noms de les ciutats.

L’interior de l’església, ortodoxa, és ple de retaules, figures i d’espelmes, i si no fos per la gran quantitat de personal que s’hi mou al seu interior, sense el més mínim respecte pels altres, fins i tot podria ser molt agradable.

Una constant durant tot el viatge, és que la Història Sagrada és arreu i el guia no desaprofita cap oportunitat per introduir noms, passatges i llocs bíblics. Finalment acaba fent-se força pesat el tema, ja que passa per davant de la resta d'història real i d’aspectes més socioculturals i històrics de les gents jordanes.

Fora del mosaic de l’església de Sant Jordi, Madaba no té massa més interès. És un poblet petit en el que la calor hi és asfixiant. Prenem un te abrasador i retornem a l'autocar, no massa vell, però mal cuidat, brut i molt incòmode, especialment tenint en compte que ens hi passarem moltes hores.

La següent parada, tampoc massa luny, és al Mont Nebo. Una altra parrafada inacabable més, per part del nostre guia Ismail sobre la història bíblica, la visita del papa de Roma i el peregrinatge que hi fan els catòlics, i comença a acabar amb la nostra paciència. Ens explica que Moisès arribà a aquest mont per divisar la Terra Promesa i després de veure-la va morir.

El Mont Nebo, tampoc té un excessiu interès, fora dels mosaics que s'hi troben i de les vistes que es poden veure, però amb molta sort i pocs dies. Avui hi ha força calitja, pel que no es veu ni la desembocadura del Jordà ni Jericó ni res de res. A més la calor és insuportable i aplana fins i tot les pedres... Hom es pregunta que deuria veure Moisés i el seu poble en aquesta enorme extensió erma, pobra i absolutament seca. Si això era la Terra Promesa...

Un enorme monòlit presideix l'entrada. En aquest, dedicat a Moisès, també es reconeix el treball dels monjos franciscans que tenen cura del lloc, i és visitat per gents de moltes cultures.

L'ambient és molt calorós, però sobre tot desèrtic, ple de pedres i sense cap mena de conreu. El clima de tot Jordània, potser tret de les ribes del Mar Mort, és continental. Així, al sol pot fer molta calor, aspecte que cal vigilar, ja que la deshidratació assetja permanentment, però en resguardar-se sota una ombra, la frescor és reparadora. En alguns moments, fins i tot es pot arribar a tenir fresca. És un país de contrastos permanents.

Mentre l'Esmail segueix amb la seva inacabable descripció del Món religiós, seguida atentament per alguns components del grup, nosaltres passegem per l'espai a la recerca de motius per fotografiar, sense massa èxit. Comencem a estar un xic preocupats. Si tot el que hem de veure i sentir és així, no anem bé...

En baixar del mont, parada "tècnica" a una fàbrica de mosaics, en el que hi treballen persones amb algun grau de discapacitat. En aquest taller es tallen les pedres de diferents colors i de diferents procedències, es redueixen a tessel·les i s’enganxen a un dibuix previ. La cola que s’utilitza és de la mateix composició tradicional que sempre s’ha utilitzat: farina de blat, serradures de fusta i aigua. Els dissenys, són inspirats en els que es troben exposats als temples, monestirs i restes arqueològiques, o amb motius clàssics.

El valor dels mosaics els dóna, no pas la seva dimensió, sinó la mida de les tessel·les. Quan més petites són aquestes, més definició i perfecció assoleix el treball i, per tant, es valora més. Així, en aquest taller es poden veure veritables obres d’art, duna finesa exquisida.

La Petita Petra: Pujar Jordània sempre havia estat centre de creuament de les enormes caravanesque unien Orient i Occident. Tot el seu territori, desert inclòs, es troba esquitxat de punts de descans i avituallament per dromedaris, camellers i comerciants. Les caravanes, en les que no era infreqüent que fossin formades per 2.000 o 3.000 dromedaris, cobrien distàncies de no més de 22km diaris. Els punts de descans, anomenats caravansarais, acostumaven a ser oasis i eren llocs on la seguretat i l’abastiment de productes de primera necessitat hi eren garantits. En altres llocs van florir ciutats, molt curioses per la seva construcció, com Petra i la Petita Petra.

Després d’un tediós viatge en el bus, per terrenys desèrtics, puntejats ací i allà per tendes de campaments beduins, el paisatge s’anima i apareixen les muntanyes. Al Bayda -la Petita Petra- rep el visitant amagant els seus tresors gelosament. Com el seu nom indica, la Petita Petra és la germana menor de Petra i recents descobriments en aquest paratge, daten la presència humana en uns 7.000 anys a.C. En aquesta ciutat no hi entraven les caravanes. Per una banda, l’accés és extremadament estret per permetre el pas a un dromedari carregat i, a més, a l'interior no hi ha lloc. Per l'altra, el preu que pagaven per accedir-hi, era molt alt. Es parla que era d'uns 3Jd actuals per cada dos animals, que si es multiplica pel nombre de dromedaris que composaven una caravana, es pot veure el que costava.

Un curt siq -engorjat que porta a la ciutat i la defensa- mena a un paisatged'allò més suggerent. La curiosa erosió de la roca sorrenca barrejada amb pedra calcària, que ens parla que un dia va formar part del fons oceànic, dóna una imatge més que fantasmagòrica a aquesta serralada. Sembla talment que vulguin impedir l’accés a l'intrús que pretén gaudir del seu ambient màgic.

Passats els escassos metres del siq, l’engorjat s’obre i mostra una petita vall allargada, amb tot de zones esculpides a cisell a banda i banda. Algunes construccions són temples, mentre que altres eren habitatges, fins fa molt poc, ocupats per la població beduïna. Hom ha de deixar-se endur per l’embruix del lloc, bocabadat per aquesta meravella. Però això només és un petit, i al seu costat pobre, preparació pel que veurà a Petra, la joia de la corona de Jordània.

Ací la frescor del desert es fa més palesa i tot convida a gaudir sense reserves d’aquesta meravella.

Màgia nocturna a Petra: Pujar La nit cau suaument sobre Wadi Musa –l’entrada a Petra-, mentre ens preparem per assistir a l’espectacle nocturn a l’interior de Petra.

Ja negra nit, el camí cap el siq es troba puntejat d’espelmes dins bosses de paper. A mesura que ens endinsem per aquest terreny desconegut, el misteri i la màgia que desprèn, l’ambient, assoleixen cotes cada cop més altes.

Malgrat la recomanació dels guies de mantenir el silenci per no trencar l’encant, sempre hi ha eixelebrats que s’ho passen pel forro, però que són amonestats pels mateixos viatgers. Cada passa ens porta a una foscor més intensa, potenciada per les altes parets de l’engorjat.

El camí d’espelmes alleuja un xic la foscor, solament un xic, acabant de conferir l’ambient necessari per l’esdeveniment. De sobte, en girar l’últim revolt s’insinua, més que no pas es veu, la façana de El Tresor -Al-Khazneh-. Sembla talment com si intentés amagar-se vanament i per última vegada a la mirada del viatger. Imponent, la façana del grandiós temple s’eleva, vermell, tintat per la minsa claror del camp d’espelmes que entapissen la sorra, fins a perdre’s a les obscures altures.

És impressionant el silenci que, malgrat la gran quantitat de persones que assisteixen a l’acte, regna al recinte. Aquest corprenent silenci realça, encara més, l'espectacularitat del moment, transformant-lo en una sensació quasi mística. És un moment profundament màgic, el misteri del qual es fa molt difícil d’explicar.

Tot de sobte i sense previ avís, comença a sentir-se una melodia tocada amb flauta. L'encaixonament del lloc amplia els sons fins a fer-los fondre amb un tot que formen les persones, les parets i la immensa façana rogenca. Les senzilles notes es transformen en un poderós i corprenent mantra, que arriba al més profund de cada un. Mentre tant, som obsequiats amb un deliciós te amb menta, que acaba d’arrodonir l’ambient.

Posteriorment, un rapsode recita un poema, en anglès, és clar. Evidentment no entenem res, però tan se val. No fa cap falta. Penso que s’entén més el que vol dir que no pas el que diu. Per primer cop, d’idioma de les paraules no importa gens, ja que és el sentiment allò que tots, sense excepció, hem entès sense dificultat. realment és una experiència que no es pot deixar perdre.

Petra: Pujar Dimarts 18. Tot i no ser massa tard, ja fa una calor respectable. No sé com ho passarem a Petra. La ciutat rosa. No podria tenir un sobrenom més escaient.

El camí d’accés fins a l’entrada del siq el fem a cavall, uns animals que, ara, encara estan frescos. És una agradable alternativa a caminar, i pensar en el que falta encara la fa més agradable.

Aturada a l’Arc de Triomf, ara quasi desaparegut, que és l'inici d’aquest descomunal engorjat, per reagrupar-nos. Ací l'Esmail comença de veritat a exercir de guia, ja que desplega tots els seus coneixements sobre l'indret i la cultura que el conformà.

La baixada és un agradable passeig que transcorre entre un imprevisible joc de llums i ombres, i un gran trànsit de calesses, que trenquen el silenci amb el seu soroll sord i profund de les rodes i les peülles dels cavalls.

Les altes parets que ens envolten impressionen, tant per l’altura com pels milers de colors que han adoptat. A més, la llum els fa canviants per moments. Aquest, aparent inofensiu engorjat és traïdor, ja que fa uns any va provocar la mort d’uns viatgers. Va començar a ploure i es va convertir en un riu furiós –wadi vol dir torrent, sec la major part del temps, però que pot convertir-se en un traïdor torrent si les pluges són abundants-, que s’endugué uns italians. Així i en segons quines circumstàncies climatològiques i per qüestions de seguretat, és possible que la visita hi estigui prohibida. Avui, però, no hi ha perill. Fa molta calor, alleujada un xic pel vent que entra canalitzat entre les parets.

Aquesta amagada gorja es formà a causa de cataclismes naturals i forces tectòniques primer i gràcies a l’aigua i el vent més tard. Aquests elements van llaurar la tova pedra sorrenca rosada, donant-li l’aspecte màgic que té a l’actualitat. Durant segles aquesta va ser la única entrada directa a la ciutat i tant l’altura de les seves parets, que en alguns llocs superen de llarg els 100m, com la seva estretor, van servir com a element defensiu.

Al 1985, Petra va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, començant així el procés que, un dia, la portarà a la seva total conservació.

Els nabateus, ètnia nòmada provinent de la Península Aràbiga, arribaren a aquests paratges fugint del perses, als voltants del segle VIaC. Van fundar la ciutat amagada i protegida i cobraven peatges i aranzels a les caravanes que feien el recorregut entre la Mar Morta i les ciutats del nord. Degut a les condicions desèrtiques del territori, als caravaners no els era possible evitar Petra, pel que no tenien més remei que utilitzar-la com a punt d’avituallament. Petra era un important nus comercial, pel qual passaven les caravanes carregades de mirra, marfil africà, seda i espècies, en direcció al nord, cap a Damasc i la Mediterrània. Aquest ingent trànsit caravaner, dóna un idea de l’esplendor econòmic del que va gaudir.

Els nabateus eren una ètnia comerciant i oberta a les novetats que els arribaven per les rutes que controlaven. Aquesta permeabilitat cultural aviat es va manifestar en aspectes com l’arquitectònic, ja que van adaptar els coneixements i els gustos de grecs i egipcis a les seves façanes i edificis principals.

La presència romana és palesa durant tot el recorregut. Encara ara, en molts trams del camí del siq es pot observar la pavimentació romana. També són visibles les canalitzacions de conducció d'aigua, que en alguns llocs encara conserven la ceràmica original.

Abans no caigués en l’abandó i l’oblit, Petra va arribar a tenir una població de 30.000 persones, sense comptar els comerciants que s’hi trobaven de pas. Arribats a aquest punt, més endavant la ciutat va ser habitada secretament pels beduins, descendents dels nabateus. Petra resultà indiferent i perduda, fins al SXIX, durant l’època romàntica dels viatges. Al 1812, un explorador suïs la redescobrí i a partir de llavors es va convertir en la joia de la corona de Jordània. Actualment la visiten més de 3.000 persones diàriament. Aquesta massificació i l’aturada de les excavacions arqueològiques, posen en seriós perill aquesta meravella, ja que, com veurem més endavant, l’excés de públic i la manca de reglamentació dins el recinte, contribueix a la degradació, lenta però continuada, d’aquesta joia natural-arquitectònica.

El recorregut del siq segueix sent una agradable passejada, tot i la gran quantitat de gent que hi ha. Ací i allà els guies descriuen els diferents ambients que es van desvetllant en una veritable Torre de Babel d’idiomes. Potser això també té el seu encant?

Lentament estem donant veritable cos i forma al paisatge fantasmagòric d'ahir a la nit. La foscor màgica dóna pas a l’espectacle natural que ens empetiteix i corprèn.

De sobte, de la mateixa manera que aquesta nit, la façana de El Tresor s’insinua, amagant-se amb coqueteria de nou, i també de forma inútil, darrera les últimes defenses de la enorme gorja. La llum del sol es reflexa descarada en una grandiosa i ponent façana excavada en pedra sorrenca d’un color rosa insultant. Possiblement la façana més fotografiada de la història, és ací, tímida i muda, exhibint-se finalment davant dels atònit ulls del viatger. No hi ha dubte que hauria d’haver figurat entre una de les Set Meravelles del Món Antic. Un calfred recorre l’espinada de l’observador, davant tanta bellesa, mentre recorre els últims metres que, deixant enrere el gran engorjat, el duran a una placeta sorrenca, ara plena de gent.

Com a la nit, però amb menys intensitat, una mena de silenci reverencial s’ha apropiat de l’ambient. Els visitants, més que parlar, xiuxiuegen les paraules, com per d’alguna manera minimitzar la profanació del lloc.

Cal molta estona per acabar d’assimilar el que tenim al davant. El joc de llums, colors i sensacions creen un estat difícil de descriure. Certament no té la màgia ni el misteri de la nit passada, però la potència plàstica s’accentua a cada segon que passa.

Però Petra ni acaba ni comença ací. Petra és un complex de temples, tombes i habitatges, d’una complexitat difícil de descriure en tant poc espai. El que sí que queda clar, és que tant Petra com la resta de monuments arqueològics de Jordània, es troben en un estat divulgatiu molt primari, tant en l’aspecte d’eficàcia en els estudis arqueològics, com en el didàctic i de divulgació, així com també en l’aspecte turístic.

Com dèiem anteriorment, Petra, per posar un sol exemple, però que pot ser extrapolable a la totalitat de les restes arqueològiques de Jordània, està per excavar. Se saps, per cates fetes a la zona, que sota els nivells actuals hi ha encara molt per descobrir, per excavar. Sota mateix de la façana de El Tresor, s’han localitzat altres façanes, el que indica que la façana actual es troba molt per sobre d’altres construccions. Aquesta és una constant a tota la vall de Petra, ja que les intermitents riuades de que és objecte la vall, han dipositat metres i metres de sediments, col·lapsant les construccions anteriors. Així, es parla que les actuals canalitzacions d'aigua que s’observen a tot el recinte i que la majoria d’elles es troben a un metre del terra, antigament es trobaven situades molts metre per sobre. Llavors és possible pensar que caldria excavar i desenterrar molt més del que hi ha actualment. Això, ara, no s’està fent. Jordània ha prioritzat els ingressos relativament fàcils que proporciona el turisme, en detriment dels treballs arqueològics que caldria realitzar.

Un altre dels motius que argumentem per qualificar de primari l’estat divulgador de les riqueses que tenen, és que en cap lloc hi ha cap mena d’explicació de tot l’entorn que ens envolta; ni dels monuments més característics, ni cap nota antropològica de les seves gents, que doni una idea de l’entorn en que van ser construïdes, el perquè i quina mena de vida vivien aquelles gents i, evidentment, tot aquest treball divulgador s’hauria de fer en diversos idiomes.

Veus autoritzades estan advertint que, de seguir el ritme descontrolat actual de visitants, Petra corre un seriós risc de degradació. Actualment, hom pot fer el que li doni la gana, tocar tot allò que vulgui, pujar on li vagi bé i arrencar el que li vingui de gust. Cap control ho impedeix. Aviat, hauran de posar límit al nombre de visitants diaris, tant per poder gaudir d’una forma més racional i menys massificada de tot això, com per preservar la enorme riquesa històrica que tenen la sort de posseir.

En ser valorada Petra com a reclam turístic, el govern jordà expulsà els beduins que hi vivien. Els va construir un poble fix a Wadi Musa i els va cedir els drets econòmics d'explotació del complex. Així, és l'ètnia beduïna qui gestiona econòmicament Petra.

Fa fredat pensar que els nabateus tallessin totes aquestes meravelles amb els mitjans tècnic i mecànics de que disposaven. Tota la vall és plena de façanes, habitatges, tombes, etc., moltes d'elles tot just començades i sense acabar.

El més espectacular, però, és la immensa varietat de colors que tenen els estrats sorrencs, que van des del vermell més viu, passant per totes les gradacions possibles fins als blaus més profunds.

El carrer de les Façanes s'allarga com a continuació del siq, ampliant-se fins convertir-se en una àmplia avinguda, vorejada de façanes tallades a la roca, fins al teatre romà. Originàriament, aquest tenia un aforament de 3.000 persones, però en arribar els romans el van ampliar fins a les 7.000 places, distribuïdes en 31 fileres. Els terratrèmols que assotaren Jordània posteriorment, però, van derruir-ne part i les pedres van ser saquejades i utilitzades com a matèria primera per a noves construccions.

L'avinguda segueix plena d'història, fins al final, on es troben dos restaurants i comença la pujada al edifici anomenat el Monestir i situat molt per sobre del siq. Pujar