Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Veure mapa més gran

Prefaci: Pujar
El reialme del Marroc, situat al nord-est del continent africà, és una barreja dels Móns africà, àrab i, més recentment, de la influència occidental, que en conformen la seva particular idiosincràsia. Aquest país gaudeix –o pateix segons els casos-, de molts dels estats possibles de la naturalesa, excepte dels ambients selvàtics i àrtics. Al nord, i paral·lela a la costa Mediterrània, s’eleva la cadena muntanyenca del Rif amb alçades que voregen els 2.500m. La serralada de l’Atlas travessa el país del sud-est al nord-est, entre l’Atlàntic i el Rif, exhibint altures de 4.000m. Una extensa planura costera atlàntica que s’estén entre el Rif i l’Atlas, i les extenses planures que s’obren al sud de l’Atlas, i que enllacen amb el Sàhara, el desert més gran del Món, configuren aquest meravellós país. Si a tot això s’hi afegeixen els molts quilòmetres de platges atlàntiques i mediterrànies de que disposa, es pot assegurar al viatger que trobarà més del que busca. El repte consisteix en saber si ho podrà o sabrà pair...

Marràqueix: Pujar
Fundada al S XI pels almòravids, Marràqueix ha estat diversos cops capital de l’imperi marroquí, estat al qui donà nom. A partir del S XVI Marràqueix s’anà despoblant gradualment a causa d’epidèmies i guerres, recuperant la seva importància, juntament amb Fes, durant el S XIX i molt especialment durant la colonització. És d’aquesta època que daten la major part dels palaus i habitatges senyorials.

Marràqueix és una embriagadora barreja de tradició i modernitat. Ací és on comença el periple cap al Gran Sud.

Arribem a Marràqueix ja de nit procedents de Madrid, aeroport pel que ens ha portat d’estampida la persona que ens ha de conduir fins a l’avió, que és a punt de sortir. Barajas serà molt gran, però tot el que té de gran ho té d’incòmode.

El viatge no té història, fora de sentir-nos, ja, en ple començament de l'aventura. Un cop passat el control de passaports i quasi sols, agafem un taxi que ens porta fins a l’hotel que, teòricament, teníem reservades dues nits.

En arribar, el porter no sap res. Li ensenyem la reserva, feta per internet, i després de pensar-s’ho molt i de fer mil gestions –no sabem on, ja que tothom deu dormir a aquestes hores-, ens assigna una habitació. L’endemà amb algú més competent darrera la recepció, tot s’esclareix.

Aquesta matinada ens desperta la crida del muetzí, exhortant els fidels a la primera oració del dia. Ara és quan tenim la veritable sensació de trobar-nos al Marroc.

El matí, a primera hora, el dediquem a anar a buscar el cotxe que també hem llogat per internet. A la porta de l’edifici on és l’agència de lloguer, és plena de dones. En preguntar que hi fan allà, resulta que és el lloc on la gent va a buscar dones per fer feines de casa, netejar oficines, etc. Ens recorda la plaça Espanya de Barcelona fa dècades, quan els obrers anaven a buscar feina, esperant que algun contractista els contractés. En fi...

Encara sort que la Maria domina el francès i tenia controlat el tema, ja que el que ens llogava el cotxe pretenia fer-nos pagar més pel fet que no únicament el conductor fos un, quan les condicions del lloguer no eren pas aquestes. A més, el cotxe, es troba en bon estat però amb algun cop i ratllades, i sense prendre nota abans, pretenien que ens l'emportèssim. No passa res, no passa res, anava dient... Però va acabant dibuixant un cotxe en una llibreta, i assenyalant els desperfectes visibles.

Amb el cotxe aparcat al carrer de l’hotel, ens dirigim a peu a la plaça de Jemâa el Fna, a la que arribem a mig matí. Durant el camí, Marràqueix es mostra en tota la seva delicadesa i costumisme habituals en una ciutat amb profundes arrels àrabs, que inunda la vista i l’esperit del viatger, sorprenent-lo a cada passa.

L’entrada a la medina la fem per una de les múltiples portes –bab- que en aquest cas és la Bab Nkob.

Plaça de Jemâa el Fna: Pujar
Lentament, la cèlebre plaça Jemâa el Fna va obrint-se als ulls de l’observador, omplint-se de misteri i xiuxejant a cau d’orella promeses fantàstiques, qui sap si de Móns impossibles. En aquesta temporada i a aquesta hora, la plaça sempre plena de gent i de bullici, es troba estranyament solitària, es podria dir que quasi deserta, ja que no és temporada alta de turisme, però la seva gent, no per això no deixa d’intentar atraure el visitant.

Llargues cues de calesses esperen que algun nouvingut els contracti per donar una volta, i molts carros de fruita i altres mercaderies ofereixen els seus productes molt vistosament col·locats.

Hi ha diverses versions sobre el topònim de la plaça: segons una d’elles, la plaça de Jemâa el Fna du el nom de “la reunió dels cadàvers”, degut a que en ella se situaven les forques en les que es penjaven els condemnats i els seus cossos hi eren llargament exposats com a escarment públic.

Una altra, defensa que el seu nom vol dir “assemblea de la liquidació”, ja que en ella si ajusticiaven els delinqüents i els seus caps tallats eren col·locats voltant la plaça, a mode de reunió.

Aquestes explicacions venen avalades per nombrosos escriptors, però cal prendre-les amb precaució. De fet Jemâa significa reunió, assemblea, però de la manera com ho pronuncien els autòctons, també pot significar mesquita, i Fna no és exactament mort, sinó més enllà. Així podria voler dir “mesquita del més enllà” i possiblement era el nom d’una mesquita que va estar situada en aquest lloc i ara desapareguda.

Una tercera versió apunta la possibilitat que la paraula en àrab per “soc dels divendres” –que encara se celebra a l’actualitat-, és suk jumua o solament jumua. D’aquesta manera existeix la possibilitat que aquest bocable hagi derivat cap a Jemâa. Si es té en compte que en la fonètica àrab allò que compta son les consonants i la seva pronunciació és diferent segons el lloc del que es tracti, ben bé podria donar-se el cas que la plaça s’anomenés “soc del més enllà”. Seguint aquest fil argumental, el terme Fna també guarda similituds amb el terme àrab fnan –artistes-. Així doncs, la plaça de Jemâa el Fna podria ser interpretada com a “plaça dels artistes”.

Deixant, però, a banda les disquisicions lingüístiques sobre l’origen real del nom de la plaça, allò que no se li pot negar és el profund encant que aquesta té i que sembla sortit directament dels contes de les “Mil i una nits”.

Abans, però d’iniciar el recorregut per la plaça i de deixar-se seduir per l’ambient de mercat oriental que es respira, cal alimentar el cos, a més de l’esperit. S’imposa una aturada en algun dels restaurants amb terrassa que puntegen l’escenari, tot degustant un memorable cus-cús o un plat de tagine, això sí, sense la més mínima possibilitat de beure res d’alcohol de no ser que el porti el propi client.

Un intent de passejar per un dels socs de Marràqueix pot esdevenir molt més que un mal son. El cert és que els marroquins són molt amables, hospitalaris i acollidors, però en certs llocs, com els socs o zones de captació de clients pels guies, poden arribar a ser absolutament insuportables. Això arriba al seu màxim exponent quan el visitant que intenta explorar el soc ja no gosa ni acostar-se a mirar un objecte, per temor de que un d’aquests elements se li enganxi com una mosca collonera i no et deixi ni respirar. Malauradament aquest és un comportament propiciat, en bona mesura, pels occidentals que, al seu torn, esdevenen víctimes propiciatòries d’aquestes pràctiques. No es pot entendre d’una altra manera, quan cada minúscula botigueta de l’interior del soc ven el mateix que l’anterior i que la posterior. En aquestes condicions l’assetjament és inevitable.

El cas és que intentant passejar pel seu interior, acabem anant a petar a la zona dels ferrers, on tallers i tallerets, en mig d’un brogit eixordador, treballen amb els metalls. En aquest lloc una dona vestida amb una gel·laba de color crema, i amb la boca i el nas coberts amb un tul semitransparent, comença a “negociar” amb la Maria el preu d’un joc de polseres. Entre estires i arronses, la Maria acaba per compra-li el joc, però sempre entre els laments de la dona que diu que hi perd diners. Finalment, però, acaba deixant-se fotografiar i molt amical, s’acomiada entre somriures.

Els socs són plens a vessar d’objectes inversemblants amb formes estranyes, útils uns i perfectament inútils altres, d’olors impossibles i colors màgics, però per sobre de tot destaca l’embriagador ambient de “mercat persa” que impregnarà de manera irremissible l’esperit del visitant.

Amb tot, però, el regateig és una pràctica indissociable del tarannà comercial dels pobles àrabs. Per tant, no queda altre remei que sotmetre’s a la seva pràctica.

El negoci, però no impedeix que els fidels assisteixin a llurs rituals religiosos. Així, no és infreqüent veure, quan arriba l’hora de la oració, que un musulmà estengui la seva estora a terra en qualsevol racó, i si no hi ha racó al bell mig d’on sigui, i es posi a resar. En aquest punt cal tenir paciència i si es vol comprar alguna cosa, cal esperar... La Maria, però, acaba hiperfarta del tema de l’assetjament i del regateig, i sortim del soc força marejats.

En sortir a la relativa fresca de la plaça de Jemâa el Fna, aquesta cop molt més concorreguda, desvetlla els seus encants a aquells que estiguin disposats a veure’ls. L’escenari ja ha canviat, ara les paradetes de fruites i verdures han desaparegut, i al seu lloc hi ha tot un mostrari de paradetes d’allò més curiós, sorprenent i inusitat; dentistes que mostren el resultat dels seus treballs i que venen dentadures postisses usades, dents extretes i tot d’ungüents que ves a saber quina utilitat tenen; un venedor tuareg exposa la seva mercaderia composada per sabons artesanals, ungüents estranys i tot de coses difícils de saber-ne la utilitat; venedors de sentiments que trafiquen amb poemes per ell i per ella; rondallaires, que relaten històries envoltats de curiosos bocabadats; escribes que s’ofereixen a escriure cartes i missatges d’éssers propers a ànimes allunyades; aiguaders que ofereixen aigua als vianants, vestits amb la seva característica i bigarrada vestimenta, i tot un amplíssim espectre de personatges de tot pelatge ocupen la plaça.

Sense dubte, però, les estrelles d’aquest circ i que lluen amb llum pròpia, són els encantadors de serpents. Només cal que se n’adonin d’algú embaladit amb la càmera de fotografiar a coll perquè, tot se sobte, es posi en marxa tot l’engranatge festivaler: una música eixordadora, persistent i força aguda, sembla arribar de tots els racons de la plaça, i tot d’una el viatger es troba amb una enorme serp cargolada al coll, enmig de cobres desafiadores, de tot tipus de patums, i amb l’encantador festejant amb un parell de rèptils més a cada mà... La pell freda i anguniosa de la serp, que hom imagina una fera ferotge, palpita i llisca gèlida sobre els muscles, mentre l’embriagadora música penetra ben endins l’ànima, saturant els sentits i convertint l’entorn en quelcom màgic, estrany, però profundament plaent. Hom acaba dubtant, i preguntant-se si és a les serpents a qui encanten amb la música, o si és sobre l’observador que s’acaba exercint el sortilegi, la seducció...

Realment no es pot dir que s’ha viscut Marràqueix sense haver deixat que els sentits s’hagin amarat fins a la saturació d’aquestes experiències i d’aquest ambient. Però quan els insistents i estridents ritmes de la ghaita –gralla-, els bendirs -panderos- i guellals –petits tambors- comencen a atabalar en excés, cal conjurar el sortilegi i retornar al Món, i és llavors quan comença per enèsima vegada el regateig... No cal, però, doblegar-se a les exorbitants propines que reclamen els encantadors. És el de sempre, un estira i arronsa fins que accepten els que els hi dónes, i acaben amb un somriure d’orella a orella.

El lent deambular per la plaça Jemâa el Fna, encara ple de sorpreses, ha de seguir el seu curs. Poc abans que els últims raigs del sol deixin pas a la densa foscor marroquina, la màgica plaça recomença una nova transformació ancestral, aquest cop passant d’un escenari bigarrat i màgic, a un de totalment diferent, però no per això menys encisador. Amb una rapidesa difícil de descriure, la majoria d’aiguaders, escrivents, rondallaires, encantadors de serpents i venedors de tot tipus, deixen el lloc a una munió de tendals de menjar, que s’amunteguen en bulliciosa fira per oferir tot tipus de menges de la més diversa varietat, excloent naturalment, els productes del porc. En aquests “xiringuitos” s’hi pot trobar i degustar una àmplia varietat d’amanides, carns, cus-cus, tajines, pinxos, fruites, patates fregides, cargols i tot un extens ventall d’espècies de peix.

L’enèsima volta per Jemâa el Fna, la mateixa plaça però amb diferents actors, proporciona encaranoves visions d’aquest Món. Els olors que amaren tots els racons, la llum que desprenen les bombetes nues penjades dels sostres i la riquesa colorista, contrasten vivament amb l’espessa foscor exterior.

Entre la munió d’instantànies que ens ofereix aquest espectacle, un ens crida especialment l’atenció: una parada amb un dels plats que deuen considerar exquisit els marroquins i que consisteix en tot de caps de xai rostits, alineatscom disciplinats soldats sobre una fusta...

Una inesperada i forta pluja, que fa baixar els fums dels cuinats a ran de terra, ens obliga a refugiar-nos sota un dels tendals, disposat a menjar quelcom. Els pinxos que demanem acompanyats d’amanida no són res de l’altre Món, però es deixen menjar. Això sí, amb aigua...

Quan la pluja s’atura, la plaça reprèn la seva vida habitual i els tendals i passadissos es tornen a omplir de persones que van i venen, mengen, discuteixen i se saluden. La plaça de Jemâa el Fna, recupera el seu pols intemporal...

Ens llevem d'hora, amb gana i esmorzem molt discretament al "restaurant", per anomenar-lo d'alguna manera, de l'hotel. Fora el carrer, no hi ha gent. El bullici de la nit s'ha esvaït totalment i solament es veu algú que escombra. Però el Gran Sud ens espera i estem impacients per començar la seva descoberta. En baixar les maletes al cotxe, en un carrer en el que a penes hi ha ningú, notem que els miralls exteriors estan plegats. Cap dels dos els ha plegat. Pensem: -Mira que bé aquests marroquins, com que el carrer és estret, han plegat els miralls per no trencar-los si passa algun camió... Carreguem les maletes i ens posem dins. Tot d’una se’ns acosta un home vestit amb gel·laba i ens diu no sé què en àrab. Com que no entenem el que ens diu, ja que ell no parla català i nosaltres no parlem àrab, li diem que sí, que d’acord, ens acomiadem i pretenem marxar... Un altre home es posa davant del cotxe i no ens deixa marxar, mentre el primer segueix dient no sé què. En no fer-nos cas que s’apartin, baixem del vehicle i la Maria en francès i ells en àrab, comencen a discutir. Un dels homes es treu un paper molts cops plegat i pretén fer-nos entendre alguna cosa, però el paper també és en àrab. La cosa sembla que agafa tints d’agressivitat i a la cantonada hi ha dos policies que miren sense fer res. Atès que no hi ha manera d’entendre’ns, mentre em quedo al cotxe per controlar-lo, la Maria va a parlar amb els policies, que parlen francès, i és llavors que s’esclareix el tema. Sembla ser que al Marroc hi ha el “costum” que un vigilant tingui cura del cotxe o dels cotxes aparcats i que cal donar-los una propina... El paper que mostra un d’ells, sembla ser que és un “permís” que dóna l’ajuntament per aquesta funció. Els policies que li expliquen això, també li diuen que no és que sigui massa legal, però que és un costum... Que si volem reclamar, podem fer-ho a l’ajuntament... Atès que el que demanen és una petita quantitat, els ho donem i deixen lliure la marxa. És una lliçó que aprenem a Marràqueix i que ens servirà en altres lloc del país, ara ja sense desconfiances.

És l’inici de la singladura cap al Gran Sud. Només sortir de Marràqueix els altius cims de gran l’Atlas s’albiren a l’horitzó. A mesura que la carretera s’enfila pels contraforts d’aquesta serralada africana, el paisatge canvia lentament d’escenari, passant dels palmerars de les planures de Marràqueix, als boscos de pinàcies i cedres de la mitjana altura, per donar pas finalment a ermes vessants rocalloses, en les que únicament semblen aferrar-se a la vida la vegetació estepària i l’ésser humà, sotmès aquest últim a unes molt dures condicions de subsistència.

L’estreta carretera que travessa l’Atlas pel Tizi-n-Ticka –coll de Tichka-, de 2.260m d’altura, endiabladament recargolada, que obliga a camions i autocars a maniobrar en creuar-se, va canviant poc a poc d’escenari, obrint vistes espectaculars en les que la mirada sembla no tenir límits. Lluny, les muntanyes rocoses i les dretes vessants ens parlen de climes àrids, temperatures extremes i vegetació resistent i escassa, esquitxa de tant en tant per minúsculs llogarrets habitats, perfectament integrats en el paisatge. Una mirada al darrera i a sota, ens mostra una estretíssima serp negre, nexe d’unió entre el Gran Sud i el poblat nord, per la qual circulen enormes camions articulats, autocars i minúsculs turismes, en una forçosament obligada i lenta circulació.

El fort vent que bufa a aquestes altures, no desmereix gens la vista que es va obrint al viatger, i aquesta compensa abastament els perills circulatoris i esforç que suposa l’ascensió del Tichka. La natura comença a mostrar-se en tota la seva grandiosa i severa bellesa, nua d’artificialitats.

Ksar d'Aït-Benhaddou: Pujar
Ja a la vessant sud de l’Atlas, les rabioses i tancades corbes se suavitzen, el vent afluixa i el paisatge es fa més amable, més humà. Les aigües del riu Ourzazate alimenten l’extensa vall en la que floreix a banda i banda, una estreta franja verda, composada per palmerars i petits conreus i algun que altre llogarret aïllat. Baixant del Tichka cap a Ourzazate, a l’esquerra es troba la joia de la corona de la zona, el ksar d’Aït-Benhaddou, ciutadella fortificada de tova sorrenca, arrapada a la vessant d’un turó. Sens dubte és una de les perles arquitectòniques del Marroc, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1987.

Trobant-se en plena ruta caravanera, Aït-Benhaddou va sobreviure, gràcies a la seva importància estratègica, fins a finals del S XIX, data en la que alguns dels seus habitants es traslladaren a la vessant dreta del riu, atrets per les facilitats que proporcionava l’accés per carretera i els equipaments que anaren associats a aquesta.

Malgrat concentrar tota la bellesa i el misteri que és capaç d’evocar un conjunt de construccions, i molt especialment en aquest ambient, el procés d’abandonament, amb la consegüent degradació a la que es troba sotmès, ha propiciat la seva lenta, però imparable ruïna, iniciada als anys 50, amb l’èxode dels seus habitants. Actualment solament hi resten les dues o tres famílies més pobres que no han pogut traslladar-se a viure al nou assentament, a l’altra banda del riu.

Ja en direcció a Ourzazate i abans d’arribar a Aït-Benhaddou, veiem un home al mig de la carretera –i això del mig de la carretera no és una figura literària-, fent senyals que ens aturem. Al voral hi un cotxe amb el capó obert. Parem recelosos i per la finestra ens diu que s’ha avariat el seu vehicle i que té necessitat d’arribar a Ourzazate urgentment. Li diem que nosaltres anem cap a Aït-Benhaddou i que si li va bé el podem deixar a l’encreuament. Ell, alleujat i pujant al cotxe, diu que d’acord, que hi té familiars al poble.

Durant el camí, i en francès, en Hassan ens conta la seva pintoresca història. És de l’ètnia tuareg, comerciant de mercaderies que té una caravana de camells que fa el trajecte des de Mhamid, al sud del Marroc i el començament del Sahara, fins a Tombuctu, a la República de Mali, travessant tot el desert. Comercia amb estores, sal, artesania, etc. Ens explica que la sal encara cal transportar-la amb camells, ja que si es fa en camions es fa malbé, tant la sal com els elements metàl·lics d’aquests per corrosió. Diu que torna de Marràqueix cap a Ourzazate per organitzar un nou transport, però que el vehicle s’ha avariat i que a Aït-Benhaddou trobarà un altre cotxe per seguir el seu camí. No para de parlar i d’explicar coses, fins que, ben a prop de la destinació, li indica a la Maria, que condueix, que agafi un trencall a la dreta, que veurem una vista d’Aït-Benhaddou poc coneguda. Un curt tram de pista ens deixa sobre un turó, des del que la vista del poble és espectacular. Es pot veure la totalitat d’Aït-Benhaddou i el poble nou. Ens fem fotografies i seguim la ruta.

En arribar, ens indica per on hem d’anar, que tant sí com no, ens ha de presentar la seva família. Davant d’una caseta d’una planta, surt un home gran, vestit amb gel·laba, donant-nos la benvinguda. En Hassan li explica el què passa i ell, molt amable, ens dóna la benvinguda i ens fa entrar a casa seva, a una habitació que és una mena de magatzem, ple a vessar d’estores. Al cap de poca estona torna amb una tetera, tres tasses i en indica que ens acomodem sobre una de les estores a terra.
Comencem a parlar i ens explica coses de les caravanes, ens ensenya sobre el mapa la ruta que fan i ens convida, quan vulguem, a acompanyar-los. Tot un detall que cal agrair.

Estem una estona intercanviant experiències i ens pregunta on anem i on pensem passar la nit. Com que no tenim un pla precís, ens diu que ens arribem fins a Nekob, mentre truca pel mòbil a uns coneguts seus, que ens esperaran i ens proporcionaran allotjament en un hotel. També ens indica que, per dinar, anem de part seva, a un restaurant a la vora, que ens tractaran bé. La proverbial hospitalitat tuareg s’està mostrant en tota la seva dimensió. Ha estat, no solament un plaer, sinó tot un honor poder contactar amb aquestes gents.

El parent d'en Hassan s'acomiada donant inequívoques mostres d’agraïment –en Hassan ha desaparegut, ja que ha seguit el seu camí-, i nosaltres ens dirigim al restaurant indicat.

La vida social es desenvolupa a la llera dreta del riu i és ací on es poden reparar forces, tot gaudint de la tranquil·litat que ofereix la terrassa del restaurant que ens recomanat l’amable tuareg, sota un agradable sol de desembre i una superba i espectacular vista sobre la totalitat del Ksar Aït-Benhaddou. Després de dinar i en mig d’un ambient en el que sembla que el temps no passi, ens dirigim cap al Ksar. El Ksar Aït-Benhaddou ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1987 i, per arribar-hi cal travessar el poble “nou”, baixar fins al riu, i superar-lo per sobre d’unes pedres col·locades a l’efecte. A l’altra banda, uns dromedaris esperen pacientment uns visitants, que avui sembla difícil que vinguin, ja que estem quasi totalment sols.

El Ksar Aït-Benhaddou ha estat utilitzat en diverses ocasions per filmar-hi escenes d’exteriors i interiors de diverses pel·lícules d’ambient oriental, entre elles “Lawrence d’Aràbia”, “L’última temptació de crist” o “La joia del Nil”. Per a aquesta última es construí la porta monumental que figura en primer pla, part de la qual fou destruïda per un avió en vol rasant durant la filmació. Tot i ser un afegit modern i absolutament artificial, les autoritats no han volgut enderrocar-la, a causa de l’interès que desperta entre els visitants, i de la sensació d’absoluta simbiosi amb l’entorn.

Les construccions d’Aït-Benhaddou es troben cisellades per les cicatrius que durant segles, les sorres que han arrossegat els vents, han castigat aquestes construccions de tova roja, donant-los un aire decadent, però molt ric en història. Els carrerons costeruts i empedregats, flanquejats per aquests edificis, ens parlen d’un passat que un temps va ser esplendorós i ens transporten a una altra dimensió, de la que semblen sorgir els fantasmes que un dia van ser els seus habitants.

Una breu visita a l’interior d’un dels antics habitatges, transporta l’esperit del viatger mots segles enrere, fins a tenir la sensació de trobar-se en el precís moment que el temps s’aturà en aquestindret. Un ambient polsós i vell s’apodera de la seva ànima i, ara, ella n’és la protagonista.

Mentre les últimes llums del dia tenyeixen de delicades tonalitats rosades i ocres les muralles mil·lenàries i d’intensos blaus el cel, tot sembla impedir-nos la tornada. Alguna força misteriosa ens reté dins les històriques construccions. Amb recança hem d’abandonar la històrica fortificació i seguir cap el Gran Sud.

D'Aït Benhaddou a Rissani: Pujar
Com a qualsevol altre zona de l’arc Mediterrani, al Marroc hi ha una profunda preocupació per evitar els incendis forestals, i així ho adverteixen els rètols distribuïts als vorals de la carretera, però hom es pregunta: què és el que es pot cremar ací...? La carretera es troba envoltada de pedres i sorres a banda i banda, amb solament algun bri d’herba esporàdica, absolutament incapaç de propagar cap flama. Però les coses són així. Som al Marroc...

Quilòmetre rere quilòmetre, els escenaris que se succeeixen, són canviants, i competeixen en ser els més espectaculars i, un cop més, propiciant una àmplia pau d’esperit que inunda l’afortunat que el pot veure, viure i gaudir.

Ja amb poca llum, un vell castell vermell en runes es retalla davant la lluna. L’escenari és d’una espectacularitat excepcional i la solitud ho embolcalla tot en un mantell de silenci. Cap soroll, cap distracció no destorba la contemplació d’aquesta meravella. La màgia del moment envaeix el viatger, retenint-lo sense pietat...

No cal buscar massa fins a trobar l’allotjament que ens ha recomanat el simpàtic tuareg. Ja negra nit, ens aturem davant una alta tanca, que posa el nom indicat. Fora està esperant un home, que resulta esperar-nos a nosaltres. En entrar dins el recinte, literalment entrem dins el conte de “Les mil i una nits”. El que més sorprèn, però, és trobar, al bell mig d’un il·limitat pedregar, al poble de Nekob, un veritable oasi de pau, tranquil·litat i verdor. El petit jardí de l’hotel Ksa Jenna, obsequia l’hostatjat amb una col·lecció de palmeres, tarongers, bambús, rosers, gessamins i buguenvíl·lees, tots ells envoltats de gespa, que convida a gaudir profundament d’aquest racó. El seu interior, decorat amb motius tradicionals, disposa d’espais molt acollidors, que la llum del matí tinta per fer-los encara més agradables. De nou, un veritable bàlsam pels sentits.

Rumb cap a Rissani, per una carretera en força bon estat i travessant wadis i turons de poca alçada, del pedregar van aflorant petits llogarrets que, per petits que siguin, inevitablement de seguida hi destaca el minaret de la mesquita, de la mateixa manera que passa al Món occidental amb els campanars.

Lluny, en les activitats que duen a terme les persones, es pot endevinar la duresa del paratge, així com les condicions de vida en les que aquesta es desenvolupa. Aquesta duresa i sobrietat en el mode de viure, contrasta enormement amb la vida de l’occidental, que pot permetre’s el luxe de viatjar per conèixer noves terres, nous costums, però sobre tot per descobrir "l’altre", aquest ésser de vegades tan proper, però sovint tant llunyà. Davant d’aquest i d’altres Móns com aquest, cal meditar sobre si és més ric qui més té o ho és aquell que menys necessita. Arribats a aquest punt es fa inevitable reflexionar sobre l’encert de l’afirmació que diu que “viatjant és com es coneix Món, però especialment "l’altre”.

Però el Gran Sud segueix cridant el viatger i el camí és llarg... Tot sovint el camí és puntejat de minúsculs oasis, on el terreny va canviant les pedres per sorres. Les poblacions amb certa entitat floreixen allà on aquests són més extensos, senyal inequívoca de més abundància d’aigua. Les construccions, tal i com s’ha comentat anteriorment, són exclusivament fetes amb tova, un maó fet amb una barreja de fang, cendres i/o sorra i palla, assecats al sol, que un cop sec s’utilitza en la construcció.

Camí d’Alnif, al costat de la carretera i molt a la vora d’un poble, un escenari particular ens crida l’atenció. Una esplanada inclinada, sense cap mena de tanca perimetral, ni avís de cap mena, ni res que ho indiqui, està força plena de monticles de terra amb aspecte de túmuls funeraris. És un cementiri berber. La quasi total absència d’elements funeraris desconcerta i intriga el viatger, ja que més que el lloc de descans d’aquells que han traspassat, sembla un tros de terreny erm o un cementiri per proscrits. Però res més lluny de la realitat. Aquesta és terra berber i els seus cementiris són molt particulars.

Els ritus funeraris berbers es diferencien molt poc dels ritus tuareg, l’altra ètnia que habita aquests territoris del sud. El cadàver és enterrat directament a terra i solament un túmul de terra n’indica la presència. Crida l’atenció la quasi total absència de símbols funeraris, fins i tot dóna la sensació d’un gran caos organitzatiu. La immensa majoria dels enterraments es troben senyalitzats molt parcament, amb algun element que no hauria de ser allà –una fulla de palma, un tros de gerra de fang, una pedra no habitual, una pedra allargada posada en posició vertical, etc.-, i que únicament n’indica la situació als familiars del difunt. Altres tombes, molt poques, tenen una cobertura rectangular, alguna amb estructura esglaonada, i potser han estat aquestes les que ens han cridat l’atenció, altrament seria molt probable que haguessin passat desapercebudes. Aquests aspectes de senzillesa extrema fa pensar en la tradició dels pobles nòmades, que degut als continus canvis d’assentament, no podien deixar constància de records funeraris, per temor que la tomba fos profanada.

Actualment encara la tradició és molt arrelada, també pel que fa al paper del vidu o de la vídua en relació amb el seu futur familiar. Si es tracta d’una viuda amb fills, és molt poc usual que torni a casar-se, ja que no està ben vist. Per contra, si la vídua no té fills pot tornar-se a casar. Tanmateix, si es tracta d’un home vidu, es pot tornar a casar, però si té fills hi està obligat.

Pel que fa al dol, el difunt és vetllat a la casa familiar durant tres dies i, a l’inrevés que a Occident, la vídua vesteix completament de blanc com a símbol de dol, durant quatre mesos i deus dies, i durant aquest període gairebé no surt de casa. Per contra, pel vidu no hi ha regles de comportament rígides.

Encuriosit, m’interno al cementiri i intento fer fotografies en les que es puguin apreciar les particularitats. Evidentment que intento caminar per entre les tombes, sempre que en pugui identificar la posició, és clar. De sobte, lluny, un home crida alguna cosa que no entenc mentre se m’acosta. Quan el tinc més a la vora el noto molt emprenyat. Em parla amb àrab i no l’entenc, però començo a sospitar el què passa. En primer lloc li desitjo bon dia i mig en àrab i mig en francès acabem entenent-nos. Em diu que aquell és el cementiri on són enterrats els seus ancestres i que jo no tinc perquè estar allà. Amb la millor cara d’innocent, de no comprendre el que passa, de que sóc capaç, em disculpo –sincerament- portant la mà al pit i demanant-li perdó, argumentant que no sabia que era un cementiri. L’home, en veure que la cosa no estava feta amb mala intenció, es relaxa i abaixa el to de veu, i finalment, amb indulgència –i penso que divertit i tot-, em desitja bon viatge i em concedeix totes les indulgències... Les fotografies han estat a punt de provocar un conflicte internacional... glups!


A l’altura d’Achbarou, podem veure com n’és de diferent la vida per uns i per altres. Si la vida de la població, en general és dura, per les dones encara ho és més. A més de tenir cura de la llar, dels nens i de la gent gran, han de recórrer grans distàncies per recollir el combustible, en aquestes contrades fulles i branques de palmeres, necessàries per cuinar i per escalfar la llar durant les fredes nits. A més, encorbades, han de transportar els pesant fardells a coll, mentre els homes circulen còmodament muntant els ases. Això ens recorda que nosaltres, com a occidentals, podem gaudir de l’energia necessària directament a casa.

En aquesta part del país és freqüent trobar famílies nòmades que van a la recerca dels escassos herbeis que puguin alimentar els seus ramats de dromedaris. Sovint és la canalla qui s’encarrega de la vigilància dels animals, el que indueix a pensar que no tenen accés a un mínim ensenyament ni a una alimentació suficient.

Camí de Rissani, en una carretera absolutament deserta, a la dreta apareix un d’aquests campaments nòmades. De sobte dos puntets venen corrents cap a la carretera. Ens aturem. Són un nen d’uns sis anys i una nena d’uns deu que venen cap a nosaltres. En àrab ens demanen caramels, bolis, etc. Els donem algun bolígraf, llapis i alguna llibreta i els demanem per fer fotografies. Tot i sabent que no és bo donar-los coses, l’isolament en el que es troben ens fa pensar que en poden treure profit. L’estat de les peces dentàries d’aquests nens confirma les sospites de la mala alimentació que pateixen. Ací també recordem l’immensa sort de poder menjar cada dia i de forma variada...

Poc a poc ens anem acostant al Gran Sud. Abans d’arribar a Rissani, els palmerars comencen a fer-se més freqüents, fins que poc abans d’entrar a la localitat ja són una franja continuada. Ja ho havíem vist anteriorment, però a Rissani encara és més evident. Una gran quantitat de nens i nenes que, caminant la majoria o amb bicicleta els menys, van i venen de l’escola –l’ensenyament és obligatori des del 7 als 13 anys-. Solament a Rissani, hi ha dos “licees” –escoles de primària i secundària-, i una gran biblioteca pública. Aquestes dades són un indicador de l’esforç que el govern marroquí està fent en el tema de la educació, tenint en compte que la dada que dóna indexmundi d’alfabetització pel 2008 al Marroc, és del 52.3% de persones de més de 15 anys que saben llegir i escriure. També és cert, però, que aquest servei no arriba a tothom, ja que només per posar un exemple, les famílies nòmades no hi tenen accés. Aquestes dades, però, no invaliden gens les nombroses imatges tradicionals que proporciona la població.

Un cop dins Rissani, aparquem el cotxe i busquem un lloc on poder dinar. Finalment acabem en un restaurant de molt dubtosa higiene, menjant pollastre amb patates fregides i amb la tabarra d'en Mohamed, que serà a qui contractarem l’estada al desert. Aquest personatge, de baixa estatura, amb excés de pes i una camisa plena de llànties, ens ofereix l’estada a un hotel al començament de les sorres, que no és econòmic, però que tampoc ens sembla excessivament car. Per arribar al menjador d’aquest ens ha fet pujar a un primer pis per una escala de cargol, estreta i molt baixa, que quasi no hi cabem i en la que la motxilla només fa que destorbar. Després de dinar, i de contractar el viatge -la baixada del pis del restaurant és per una escala recta i ampla, imaginem que reservada a "bons clients"-, ens acompanya fins a Merzouga, a un magatzem on deixarem el cotxe a cobert. A partir d'ara i fins la tornada, serà ell qui ens portarà fins a l’hotel del desert i qui ens recollirà per tornar. D'aquesta manera quedem temporalment a les seves mans, pensem que ha estat un error que, vist el que passarà l'endemà, no hauríem d'haver comès.

Aquest magatzem resulta ser una botiga d’estores i altres elements més o menys artesanals, que evidentment no estem disposat a comprar, tot i que un dels empleats parla espanyol i parlem de moltes coses sobre el Marroc.

Erg Chebbi: Pujar
Al cap de força estona, en Mohamed ens ve a buscar amb un Land Rover atrotinat, que en quan passa de 50km es posa a tremolar com un boig. Per sort en aquestes pistes no es pot córrer... Abans de marxar, però, ens demana que li deixem les claus del cotxe, perquè el rentaran... diu. Evidentment no les hi deixem, amb l’excusa que és net i no cal. Començant a conèixer l’individu, el que no ens queda massa clar és quin tipus de “neteja” pretenia fer-li. El programa és el següent. Arribada a l’hotel. Sopar. Demà al matí, sortida amb dromedari cap a un lloc indeterminat del desert on dormirem en haimes i veure’m la posta i sortida del sol i la nit estrellada del desert. L’endemà tornada, dormim a l’hotel i retornem a Merzouga. A aquestes altures comencem a dubtar de l'elecció del "guia" que hem fet, però en veure l'hotel, se'ns passen les preocupacions.

L’hotel és l’Auberge des Hommes Bleus i està situat l’erg Chebbi. Els allotjaments segueixen tenint un molt agradable regust de tradició: construcció de tova, manca quasi absoluta de mobiliari –en quasi cap es troben armaris, penja robes ni lloc on deixar l’equipatge- ni, per descomptat, de calefacció –són construccions molt fresques, fins i tot fredes-. Però l’Auberge des Hommes Bleus és un veritable luxe a l’Erg Chebbi, la veritable porta dels infinits camps de dunes, del sol i del vent. Finalment hem arribat al Gran Sud.

Ens quedem a les portes: Pujar
Però tot acaba torçant-se. Probablement a causa del coixí, molt alt i dur, que força les cervicals, aquesta nit la Maria ha patit un atac de vertigen que l’impedeix ni tan sols estar dreta. No ens queda més remei que quedar-nos a l’alberg, mentre la resta de gent marxa cap a la ruta del desert, tot esperant que la crisi passi o, si més no, sigui suportable per poder tornar. Els marroquins/es, especialment en aquestes regions meridionals, són una gent molt i molt acollidora i solidària, molt més del que hom s’imagina si no ha tingut l’oportunitat de comprovar-ho, i és en els moments difícils que aquesta germanor a nivell humà llueix en tota la seva esplendor. En bona mesura el Món occidental ha perdut aquest aspecte humà, o bé es troba en franca recessió. Hauríem de pensar-hi més a fons. En la situació en la que es troba la Maria, i sense possibilitat de moure'ns pel nostre compte, fan mans i mànigues per ajudar, trucant un farmacèutic d’algun lloc, explicant-li quin és el problema i anant a buscar la medicació, ja que nosaltres no tenim el cotxe. Una noia, treballadora de l’alberg, es desviu per ajudar en tot allò que necessitem, i dóna recolzament moral a la Maria... Tota una lliçó de solidaritat.

Dos dies enclaustrats a l’habitació, juntament amb la medicació que li dóna el farmacèutic, fan que la Maria millori força i finalment es podrà aixecar i caminar més o menys bé. Aquest cop, però, ens haurem de conformar en només tastar breument el desert.

Les enormes extensions de sorres daurades, que canvien de color amb la llum del sol, hauran d’esperar una altra visita més profunda. Però tot i així, el desert no només enganxa, sinó que atrapa, i un cop t'ha atrapat, ja no et deixa en pau...

Mentre el sol va guanyant alçada i juga a tintar de diferents tonalitats la sorra, els dromedaris esperen pacientment, i la solitud comença a mossegar només endinsar-se lleugerament en aquest desert aparentment erm. Elegants i gràcils línies, dibuixades pels vents sobre el vast llenç que són els extensos camps de dunes, fascina l’ànima, l’encisa i la captiva, com pocs altres escenaris naturals. L’obra la completa el sol, acolorint les dunes de delicades tonalitats que van del gris blavós, passant pel rosa més tènue fins al taronja més rabiós. Així, el desert es converteix en un paratge imponent que irremediablement evoca línies femenines. Es pot dir, sense por a equivocar-se, que el desert és profundament femení.

Les arenes saharianes són vives, no deixen mai de moure’s. Així, les petjades deixades pel caminant seran esborrades una vegada i una altra i el camí sempre serà nou, sempre estarà per descobrir. Serà possible fer cert aquell pensament que diu que seguir les petjades dels altres no porta més que al lloc on altres han estat. D’aquesta manera el plaer de la exploració, de la descoberta, sempre romandrà obert en aquest infinit espai. No deixa de ser un forma de revolta, en la que el desert es rebel·la a ser sotmès, no deixant el més mínim marge que permeti la seva domesticació. Passaran minuts o hores però sense defallir, el vent, en la seva eterna tasca de motllurar les dunes, acabarà per esborrar la més gran de les traces que hom hagi pogut deixar, i fins i tot sepultar ciutats senceres. Remourà l’arena, ara lenta, ara ràpidament, fins capgirar totalment el paisatge, simulant una profunda remodelació que, en el fons, no serà així. Només les formes s’hauran transfigurat seguint el mateix etern patró.

L’ésser humà es caracteritza per la seva enorme capacitat d’adaptació, i és per això que és capaç de sobreviure en els llocs més inhòspits de la terra i, fins i tot, de crear-hi llocs per viure-hi de manera més o menys confortable. En aquest sentit, i malgrat l’aparent sensació d’inexistència de vida, allà on hi ha el més petit vestigi d’aigua, sorgeixen literalment de les sorres, petits assentaments humans adaptats a les condicions més extremes imaginables.

A banda dels escassos assentaments humans, hom imagina el desert com un gegantí paratge eminentment captivador, però del tot estèril, en el que hi és impossible qualsevol possibilitat de vida. Però aquesta percepció queda desmentida, per la, molts cops astoradora aparició de nombrosos signes de vida, en forma de plantes supervivents, fins i tot fongs, o de rastres d’animals que indiquen al viatger que aquesta aparença no és res més que una il·lusió. Costa molt imaginar les titàniques estratègies de supervivència que aquests diminuts éssers han hagut de desenvolupar per tal de poder subsistir en aquestes condicions extremes.

Mentre el sol, en el seu declivi, segueix jugant amb les belles i efímeres formes sorrenques, colorant-les amb noves i exquisides gradacions de grocs i vermells, desplegant la més gran paleta imaginable de colors, les caravanes van arribant al’oasi on els espera la llegendària hospitalitat tuareg.

Els animals saben que la nit arriba i aprofiten displicentment les últimes clarors per seguir omplint el pap. Tot és pau i tranquil·litat entre les sorres.

Els vels nocturns saharians s’abaten sobre les arenes encara calentes, mentre el fred s’afanya a prendre el relleu a l’escalfor diürna. La mateixa mort del dia porta la promesa del renaixement d’un altre demà esplendorós. Una vegada s’ha vist i viscut la sublim magnificència del desert per primer cop, la seva esplendorosa imatge roman gravada a foc als racons més pregons de l’ànima. La profunda majestuositat de l’ambient que ha exercit la seva fina, a la vegada que salvatge bellesa, en el bagatge emocional de l’espectador, crea una irreparable sensació d’inquietud a l’esperit, que pesa com una llosa quan s’acosta l’hora de reprendre el viatge.

Una última mirada a l’entorn torna sorprendre uns ulls que pensaven que ho havien vist quasi tot: uns esquís amb les seves botes, reposen sobre una tanca, en un paratge que sembla antitètic amb la finalitat d’aquests elements. Però el Sàhara i els saharians són així...

Ara ja es pot afirmar amb rotunditat que hem resultat irremediablement atrapats per la màgia del desert.

Deixant enrere amb recança els vastos camps de dunes, s’obren fins a l’horitzó les extenses planures de pedregosa hamada que, quasi permanentment acompanyaran el viatger fins a l’Atlas. Una última parada a Rissani i a la Maison Tuareg, i la ruta segueix cap a les Gorges du Todra i del Dadés. En el magatzem els venedors pretendran que se’ls compri tot, però la ruta espera i no és prudent demorar-se en excés.

El camí és absolutament agradable, proporcionant imatges d’allò més suggestives. La Maria ja es troba força millor i, no solament pot viatjar, sinó que també pot gaudir novament del viatge. No fa calor i l’ambient convida a viatjar.

Pous de Ktahr: Pujar
Camí de Tinejdad, uns estranys amuntegaments de terres, seguint unes clares línies, criden immediatament l’atenció. Encuriosits, ens aturem i anem a veure de què es tracta. Però el més sorprenent, és que, en un paratge absolutament pla, amb una visibilitat quasi il·limitada, únicament emmarcada per la serralada de l’Atlas al fons, i que hom creu que no hi ha ni una ànima, de sobte, del no res, apareix un noi amb bicicleta, carregat amb objectes d’artesania per vendre, que s’atansa al cotxe. Diu ser un guia titulat (?) i explica amb tot luxe dedetalls el que signifiquen aquells amuntegaments. Resulten ser profunds pous excavats per la mà de l’home. Es tracta dels Pous de Ktahr, que segueixen el curs de les aigües freàtiques que venen del djebel Gbarm –serralada que tanca la visió al fons- i que afloren al l’oasi i al poble de Tafilet que hem deixat darrere. Aquests pous, dels quals n’hi ha tres fileres paral·leles, van ser excavats per esclaus. La primera filera, sobre la qual ens trobem, són propietat dels berbers i la tercera dels àrabs -de la segona no en saben res-. Els pous van disminuint de profunditat a mesura que s’allunyen de les muntanyes: els primers són excavats a 25m de profunditat i a mesura que s’acosten a l’oasi van perdent fondària, fins a arribar a la surgència, és a dir a l’oasi. Actualment força d’ells són en desús, però encara n’hi ha alguns en actiu.

L’aigua era extreta mitjançant un torn situat a la boca i s’utilitzava per a tot. El que no s’acaba d’entendre és el perquè hi ha tres fileres paral·leles, en lloc d’una sola i compartida. La unió d’esforços hauria estat molt més productiva i eficient. Però el Marroc i els marroquins són així...

Finalment, però, el berber, doncs aquesta és la seva ètnia de pertinença, mostra les seves mercaderies, que no són de mala qualitat i cal fer el gest, si més no, per la informació cultural rebuda...

La ruta segueix recorrent plàcidament els espais oberts fins a arribar a Tinejdad, on fem una parada tècnica per reposar forces i des d’on s’agafa la carretera general que ens menarà fins a les Gorges du Todra.

Tant a l’anada com a la tornada, cada cop que es passa d’un departament administratiu a un altre, unes simbòliques portes, de vegades al bell mig del no res, ho indiquen. Curiosos aquestes gents...

Gorges du Todra: Pujar
Tinejdir és el punt de partida cap a les Gorges du Todra. Aquest poble, d’una certa entitat per la seva grandària, ja va constituir una entitat independent durant la Edat Mitjana, dedicada a l’explotació de mines de plata –que encara segueixen explotant-se-, i al fet de ser un important centre del comerç caravaner. El que va ser un simple ksar, s’ha anat desenvolupant gradualment fins a esdevenir un important centre administratiu. Impressionen les parets del ksar Tasga, visibles des de la carretera de les Gorges, així com els diferents poblets, tots ells construïts amb tova, que puntegen bona part d’aquesta carretera.

Especialment espectacular és la vista que es gaudeix del palmerar, l’horta i el conjunt d’un poble d’arquitectura tradicional, des del mirador situat a 2km de Tinejdir. Aquest punt, lloc d’aturada obligada, també és ple de suposats guies que ofereixen els seus serveis per visitar la zona.

El palmerar del Todra comença a les gorges, passa per Tinejdir i finalitza uns 20km a l’est. Repartits per tot el palmerar hi ha més d’una cinquantena de Ksur que contenen kasbehs als seus interiors quasi tots en runes. L’ambient que s’hi respira és d’allò més embriagador i és en aquest punt que ens n’adonem que encara hem de veure molt més del que podrem.

La carretera, molts cops transcorre entre monstruoses i dretes parets calcàries, mandrejant juntament amb el Todra i guanyant alçada capriciosament.

L’oferta hotelera, sobre tot a la les zones de pas de turistes és àmplia i variada. Un dels grans avantatges que implica viatjar pel teu compte i fora de la temporada turística, a banda de la inexistència d’aglomeracions, aspecte per ell mateix importantíssim, és que l’oferta per pernoctar és molt més assequible i no hi manca l’allotjament. És possible trobar una habitació d’alt preu pel que costa una cambra senzilla en temporada alta. Així, al plaer de viatjar, s’hi afegeix el de descobrir aquestes petites grans meravelles. L’hotel en que ens allotgem abans d’arribar a les Gorges del Todra, reuneix tots aquests requisits. Petit i amb habitacions encantadores, en un ambient preciós, que la lluna s’encarrega de realçar.

El matí es lleva força fresc, àdhuc amb fred, i amb el sol encara baix, reprenem la ruta cap a la capçalera del Todra. Mentre que les parets s’ajunten gradualment guanyant alçada, la carretera queda encaixona dins un canó impossible, que mena directament a les Gorges del Todra. El congost discorre al fons d’un profund engorjat amb parets de 300m d’altura a banda i banda, erosionats en una excel·lent pedra calcària, que impedeixen l’entrada del sol i, per tant, de l’escalfor.

Al final i sota mateix de les parets hi ha un hotel, amb un accés, diguem-ne que peculiar, que consisteix en una passarel·la de taulons per sobre el riu. Hom es pregunta, en cas d’allotjar-se en ell, que s’ha de fer amb l’equipatge...

El sol a dures penes s’obre pas entre els espadats i el vent canalitzat per aquests, assota sense pietat els pocs transeünts que gosen aventurar-se a l’àrea. Però tot i ser un racó de Món, també ací hi ha vida i algunes gents hi tenen muntades les seves paradetes, transporten feixos de llenya o parlen despreocupadament sobre els seus assumptes, mentre altres renten roba al riu o n’agafen aigua. És un paisatge esplèndid, que traspua tranquil·litat i serenor. Però tot i ser un paratge eminentment turístic, els venedors de records no assetgen de manera immisericorde el visitant, fet que propicia una relació econòmica molt més relaxada, al mateix temps que permet parlar un xic sobre altres coses.

Però el temps i el fred apressen i el camí ha de seguir, però no pas abans de prendre un té a l’hotel i unes imatges delicioses de les gents autòctones que pul·lulen pel lloc.

El camí segueix plàcida i planerament cap a Boumalne du Dadès, inici de la ruta de les Gorges du Dadès, mentre al fons el majestuós Atlas nevat recorda que ens trobem a l’hivern.

Durant tot el recorregut per aquests paratges solitaris, amb carreteres llargues i rectes, envoltats per la hamada, pràcticament els únics vehicles amb els que ens creuem són camions carregats de tota mena de mercaderies i de personal, sempre de la mateixa marca i en un estat que deixa molt que desitjar.

A Boumalne du Dadès, les hortes riberenques del riu Dadès mostren una fèrtil vall, encara que de molt limitada extensió, degut a que la terra fèrtil és escassa, que contrasta amb les vessants estèrils que escapen a la seva zona d’influència. En aquesta zona el clima és extrem i el fred sever, ja que es troba sota la influència de les dues serralades l’Atlas i l’Anti Atlas, i en zona pre-sahariana que en condicionen la climatologia. El marc muntanyós de l’Atlas amb els cims nevats, rebla aquesta sensació, així com també ho fa el desagradable aire fresc que bufa en tot moment.

Al fons, sobre una de les vessants i escrit amb pedres blanques alineades acuradament es pot llegir: "Sahara pel Marroc", afirmació que contrasta vivament amb el sentiment dels sahrauís que volen la independència... Allà on el vent no arriba, però, el sol castiga sense pietat en aquest clima extremadament continental.

Gorges du Dadès: Pujar
Terra de pastures afavorida pel clima humit i fred, cosa excepcional a la vessant sud de l’Atlas, la vall del Dadès ha constituït des de sempre, una zona d’atracció per les ètnies nòmades, especialment berbers. No serà fins al S XVI que la sedentarització s’anirà instal·lant a la vall. Actualment els ksur originaris gairebé han desaparegut, però s’hi han conservat nombroses kasbehs. En mig de la verdor, però, no s’hi troben palmerars, ja que el fred n’impedeix la seva implantació.

L’esplèndid recorregut, tot i que estret i tortuós, va mostrant una sorpresa rere l’altre. Rere una corba, sorgeixen ací i allà petites kasbehs de construcció tradicional, que semblen preservades miraculosament del pas del temps; en superar un turó, els capricis de la natura es plasmen en un seguit de formacions geològiques que evoquen un petit Montserrat.

Però com arreu, allò que més captiva la curiositat, són les seves gents. Trobem un nen jugant a la carretera. Aquest nen, com la resta de nens marroquins, deixa volar la imaginació i materialitza els seus anhels construint-los de forma rudimentària. Orgullós, ens mostra el seu “cotxe”, mentre que en un espanyol força correcte ens explica que el seu pare treballa a Màlaga i que ell també hi anirà. La força i determinació que desprèn la seva mirada, denoten una fermesa i una resolució impossibles d’aturar.

En contrast amb aquest assossegat escenari, s’intueix un monstruós port de muntanya, que si no fos de curta durada, la rapidesa amb la que guanya altura el faria temible. Deixant el curs del Dadès, la carretera inicia un vertiginós ascens i les corbes se succeeixen sense treva durant 7km, fent giravolts, alguns de fins a 360º, en les que no és infreqüent trobar-hi camions maniobrant i algun sonat esperitat amb 4X4, que obligaran a extremar la prudència.

Però tot això queda absolutament compensat pel magnífic escenari que s’obre al viatger en arribar al cim. L’espectacle és veritablement impressionant. Al contrari que a les Gorges del Todra, ací la vista es gaudeix des de dalt, podent observar-la des de la terrassa del cafè Timz-zillite, situada en el lloc privilegiat que li dóna el estar justament sobre la visió directa i zenital de la carretera. Hom no pot deixar d’admirar el lent treball que ha fet l’aigua durant mil·lennis i que ha convertit una immensa esplanada en un pregon i terrorífic congost. No volem ni pensar què deu passar quan les pluges són intenses i l’aigua no té altre camí de desguàs que el traç profund del canó...

Al cim del port, però, hom creu ser objecte d’una cruel broma del destí, degut a l’alçada, el sol o ves a saber què. Com una aparició vinguda dels confins de l’avern per castigar emocionalment el viatger, apareix una figura menuda d’un personatge d’abominable record. Un personatge, de ben segur trastocat amb aires napoleònics, que ens va fer participar en una guerra que no volíem, sembla materialitzar-se davant l’atònit visitant... És un personatge físicament calcat a aquell ésser abominable, però que és la seva absoluta antítesi. Amable, acollidor, rialler i xerraire, accedeix a deixar-se fotografiar, conscient de la semblança amb un dels personatges més sinistre de la foto del Trio de les Açores. Fins i tot paròdia l’individu amb aquelles celebres paraules: “Espanya va bién”, amb el seu accent magrebí, que fa riure a les gents que ens envolten.

A contracor però, cal iniciar el retorn i, juntament amb la llum solar que tinta encara més les rogenques parets de les Kasbehs, el descens es fa lentament, tot gaudint de les meravelles d’aquest país.

Una curta aturada al poble de El Kelaâ M’Gouna, situat a la famosa Vall de les Roses, coneguda per la seva producció d’aigua de roses, un perfum excel·lent extret de la destil·lació dels pètals de rosa –calen més de 30 roses per aconseguir una sola gota d’essència-, ens permet comprar unes quantes ampolles de perfum, mentre contemplen l'última i exuberant posta de sol.

I ja negra nit, segueix la ruta cap a Ourzazate, última etapa del viatge. Fem una aturada al bell mig del no res, per contemplar un espectacle que pogues vegades hem pogut gaudir; un cel absolutament negre, completament ple d’estels que, a la seva manera, acomiaden el nostre viatge. És un dels últims regals que ens ofereix aquestes terres, dures i salvatges,però al mateix temps molt amables amb el viatger.

És l'última nit en aquest meravellós país i tot sembla haver-se conjurat per oferir al viatger les últimesimatges i sensacions del que hauria pogut estar el conte de Les Mil i Una Nits, materialitzades a la Meson d’Hotes Kasbah Zeitun. Alberg situat a la sortida d’Ourzazate, és un gran casalot de recent construcció, amb totes les comoditats necessàries per fer sentir l’hoste com el protagonista del conte. Construït amb aire tradicional, i en aquesta època sense hostes, permet gaudir d’uns luxes estranys per l’europeu, amb una acurada decoració i un atent servei, és un lloc que, per poc que es pugui, no es pot deixar de visitar. Molt recomanable.

El retorn a Marràqueix es realitza pel camí d’anada, travessant l’Atlas pel port de Tizi-n-Tichka, però la repetició de l’itinerari no és en absolut tediosa. Solament l’estranya sensació de l’imminent abandó del Marroc, tenalla l’esperit. Durant tot el camí, i a mode d’epíleg, se’ns tornen a presentar imatges evocadores d’un magnífic i meravellós país que no es pot conèixer amb un sol viatge. La plàstica del paisatge es incontestable, però el tarannà, hospitalitat i simpatia dels seus habitants no pot deixar indiferent a aquells que pretenen conèixer Món.

Al viatger li resten gravades a la memòria les paraules, que entre rialles digué en Hassan, sahrauí i caravaner tuareg d’Aït-Benhaddou: som berbers, no pas bàrbars... –tot i que ell és tuareg, el territori és berber-

Epíleg: Pujar
El viatge físic ha finalitzat, però els processos mentals que l’han viscut, no. L’ànima ha quedat inesborrablement impregnada de les immenses i gràcils extensions de sorres daurades, de les extenses planures pedregoses i dels pregons engorjats que els ulls han vist.

També de les atractives i evocadores construccions que, amb materials extremadament humils,han estat aixecades, no solament per habitar-les, sinó que també per expressar la bellesa que nia al cor de les gents marroquines.

Les postes de sol, les nits rabiosament estrellades, la lluna que, en aquesta ocasió ha estat plena, han seduït el viatger fins a exercir una fascinació difícil d’explicar, però per sobre de tot, és la seva gent la que ha embruixat l’esperit.

Una lleugera sensació de melangia tenalla la ment moments abans d’acceptar la certesa que el viatge inevitablement ha arribat a la seva fi. Però una cosa és certa, si de veritat es volen conèixer aquestes terres, cal tornar-hi. El rencontre amb el Marroc ha començat a processar-se de nou i aviat el tornarem a veure, ja que l’important no és la destinació, sinó el camí...

Barcelona, desembre del 2006 Pujar



NOTES:

Fera ferotge: Els rèptils que utilitzen per coquetejar amb el visitant i fer les fotografies, es troben en un estat molt lamentable. No se sap si estan drogades, famèliques o han dimitit de la vida, però el cas és que tenen una mobilitat i vitalitat força reduïda. Més que por fan pena de veure aquells magnífics éssers vius en aquell lamentable estat.

Ksar: fortificació, castell. En deriva la paraula Alcàsser.

Wadi o Uadi: Wadi o Uadi: denomina les lleres seques o estacionals dels rius que transcorren per zones càlides, àrides o desèrtiques. Hi ha nombrosos wadis a la península Aràbiga i al nord del continent africà. Aquestes lleres poden tenir fins a més de cent metres d’amplada. Generalment solament porten aigua durant breus temporades plujoses que poden durar hores, dies o a tot estirar poques setmanes. La periodicitat és esporàdica i impredictible, tant en quina època de l’any es produirà, com en la quantitat d’aigua que portarà.

Erg: és la regió sorrenca d’un desert i és la paraula contraposada a hamada, que és un desert pedregós.

Hamada: desert pedregós, contraposat a erg, que és un desert de sorra.

Ksur: plural de Ksar, és un poble emmurallat i protegit per torres de vigilància, en el que inclou al seu interior un nombre variable d’habitatges, a més de la mesquita i de la plaça comunitària en la que se celebren les festes i altres esdeveniments públics. Tots els Ksur compten amb una o diverses entrades monumentals, en ocasions decorades amb una exquisidesa excel·lent.

Kasbah: al sud del Marroc, sol aplicar-se a un edifici de planta quadrada amb quatre torres als angles, construït amb terra crua i destinat a l’habitatge d’una família poderosa. Aquest tipus d’habitatge és d’origen berber i en la seva llengua s’anomena tighremt. Les kasbehs solen ser més modernes que els Ksur i aquests poden contenir al seu interior diverses kasbehs.

Pujar