Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Kasbah Itrane: Pujar Després d’acomiadar-nos i de donar les gràcies a l’Ibraim, en Mustafà i en Ahmed, reprenem la nostra pròpia ruta, de retorn cap a Ouarzazate. També l’Ibraim ens recomana que ens aturem a visitar la Kasbah Itrane, a Tamnougalte, poc abans d’arribar a Ouarzazate.

Arribem a aquesta Kasbah sota una calor demolidora i ens aturem al primer hotel que veiem: Le Jardin de Tamnougalte, on dinem. El dinar consisteix en dues truites berber, que són dos ous ferrats amb un generós sofregit de ceba i verdures, ben calents amb el tajine,que està molt bo. Amb aquestes menges i la reparadora fresqueta, recuperem la presència d’ànim i decidim quedar-nos a dormir. Es veu molt net i agradable.

L’habitació que ens donen és neta i s’entra pel jardí. Però no hi ha llum. El propietari, l’Ismail, ens diu que tota la regió està sense subministrament i que arribarà a les 15h. Li diem que ni a les 3, ni a les 4 ni a les 5, que amb sort potser tindrem llum cap a les 6h. I així és efectivament, no arriba el llum fins a les 18h.

En demanar-li per visitar la kasbah, ens diu que el seu germà ens acompanyarà encantat. Abans de res volem deixar molt clar un punt: no pretenem ser despectius amb en Hicham ni menystenir-lo, ja que és una persona excel·lent, i ens mereixtot el respecte, però peculiar, que ens crida l’atenció. En Hicham Elaloui, és un jove amb barba negre i rostre simpàtic, vestit amb un gran turbant negre, d’una llargada de 6 ó 7m, una gel·laba blanca i unes sandàlies, berber i fervorós seguidor de la religió musulmana. No vol que li fem fotografies –excepte una en la que surt d’esquena, i que aprova-, ni tampoc que en fem a la gent de la kasbah. És el que podríem anomenar, de forma amical, Hicham el Friki.

Atenint-se a que fa molta calor per anar a la kasbah per la carretera, ens convida a anar-hi  a través del palmerar, per Le Jardin com l’anomenen ells. En un primer moment és molt gasiu en paraules, molt reservat. Sempre camina aldavant i ens porta per talussos, cavallons de conreu, sèquies, sorres i fangs.

Com la resta de palmerars, aquest també es composa de petits recintes fortificats, més quetancats, amb tanques de tova tant gruixudes com les parets de les cases, on s’hi conrea blat i productes hortícoles, alguns dels quals hem menjat per dinar i menjarem per sopar. Cada conreu se separa dels altres per mur o bé per camins polsosos o enfangats segons la zona.

L’Hicham ens porta fins al riu, el Draa, que ací baixa amb força cabal. És una mica com portar-nos pels seus llocs de vida, perquè veiem l’aigua, la seva font de vida. Segons ens dirà més tard, hi ha tres motius principals per conservar el millor que l’home té, la vista, perquè pot gaudir de la visió de les dones, per observar el blau del cel i per veure el blau de l’aigua –sic-... Però durant tot el recorregut, que es fa un xic llarg, l’Hicham segueix una premissa, que al final acabarà sent pintoresca: si hi ha un camí fàcil i un camí difícil per arribar a un mateix lloc, cal caminar pel difícil... De tant en tant s’atura... escolta... i és el cant dels ocells. Ens il·lustra sobre els cants, els noms, la vida que porten, i fins i tot sap on nien.

Finalment, suats i desconcertats perquè no sabem on ens porta, arribem a una de les quatre entrades a la kasbah dels jueus. És abandonada a partir del conflicte árabo-israelià, en que la majoria de jueus van marxar cap a Palestina -a colonitzar territoris palestins-. Ací, en Hicham comença a parlar i a explicar-nos coses de la kasbah i de la vida dels seus habitants, presents i passats.

Construïda amb fusta i tova, està força malmesa i, fins i tot és perillós transitar-hi per la més que probable caiguda d’elementsde les façanes i fins i tot de façanes senceres. Però si ells s’himouen perquè no nosaltres? Però encara hi viu gent, en condicions força difícils, però tenen la seva llar.

És molt agradable transitar per entre aquests estrets, tranquils i frescos carrerons, en els que encara es poden veure i respirar els modes de vida ancestrals que encara porten els seus habitants.

Un dia, el temps es va oblidar d’aquests llocs, i va deixar de passar-hi. Es va aturar i tot esconserva com ho deixà en aquell moment. Aturat, congelat, amb la tonalitat vermellosa dels elements constructius, com en una fotografia històrica antiga. Les seques parets veuen passar generació rere generació, sense que gairebé res no canviï. Realment el temps no ha passat per aquests indrets, fora de la inevitable destrucció, que lenta i insistent, segueix el seu treball per retornar-ho tot al seu aspecte original.

Finalment, deambulant per estrets, foscos i perillosos carrers, ens porta al que diu que és casa seva. Es tracta d’una casa de dos pisos i terrassa, amb un pati central obert, on s’hiestà fresc. L’Hicham ja s’ha destapat i ens explica que hi ha hagut intent de reconstrucció, però amb la vista posada en construir-hi algun hotel, però que finalment ha fracassat. La única reconstrucció real, ha estat la d’una de les quatre portes d’entrada a la kasbah, per part arqueòlegs espanyols, però poca cosa més.

Un cop dins, ens explica, molt digne ell, que el que es guanya en fer de guia per la kasbah, ho inverteix en restaurar aquest edifici. Alguns espais es veuen reconstruïts i altres que hi estan en procés.

Hem d’anar molt en compte en pujar i baixar per les escales, molt recargolades, amb graons desiguals i molt gastats i, sobre tot, a les fosques.

Hi ha zones, especialment al terrat per les que no s’hi pot transitar, ja que no estan restaurades i ofereixen perill, però val molt la pena la visita. Des del terrat la vista és magnífica sobre la kasbah, i la llum amb la que ens trobem, vermellosa a causa que el sol ja declina força, és una sensació un espectacle digne de ser viscut...

L’Hicham ja parla pels descosits i es fa més proper, fent broma sobre moltes coses. Una tranquil·la volta més amplia per la kasbah i, amb el sol ja tombant, retornem a l’hostal. I tornem-hi, si hi ha un camí fàcil i un complicat per arribar al mateix lloc, l’Hicham agafa sistemàticament el complicat... D’aquesta manera tornem a trepitjar sorres, fangs i pedregars i saltant per sobre les sèquies, quan haguéssim pogut anar per terrenys menys complicats i més nets. Però és el Marroc i l’Hicham...

En arribar a l'hostal, ens prepara un te, i ja s’ha trencat el gel definitivament. Estem força estona parlant de religió i d’ateisme, i especulant sobre la veritat o no de les creences. Especial menció mereixen les llargues explicacions que l’Hicham ens dóna sobre l’islam i el perquè ell hi creu, al mateix temps que pretén convertir-me a mi... Tot plegat força interessant.

Tornem a sopar amanida marroquina i tajine. Ja no sabem si és per desídia o perquè les coses són així, però el tema del menjar es força curiós. El primer que fan quan arribes al migdia a l’hostal, és preguntar-te que menjaràs per sopar. Això s’entén perfectament, perquè els plats que fan són de cocció molt lenta i requereixen elaboració i temps. Però si els treus de l’amanida marroquina, el tajine –de pollastre, xai, verdures o bou-, del cuscús i dels pinxos, s’ha acabat la cuina tradicional. Aquests són els plats que la majoria de llocs fan. I a sobre, sense vi ni cervesa... La novetat va ser la truita berber, però tot s’acaba ací.

La nit és tranquil·la, malgrat que pensàvem que ens costaria dormir per les mosques, però no, tot bé.

 

Tamaloute: Pujar Quan agafem el cotxe ja fa un calor respectable. Seguim ruta cap a Ouarzazate, pel que queda de la riba del Draa i els seus palmerars, en direcció a El KelaâM'Gouna. Com no podia ser d’una altra manera, la senyalització és força deficient i donem unes quantes voltes abans no encertem la carretera correcte.

Viatgem paral·lels a l’Atles i és freqüent veure les haimes dels campaments nòmades amb els cims encara amb neu al darrera. Tot té un aire especial, antic i exòtic.

Fa molta calor, sort que el cotxe disposa d’aire condicionat i es fa més suportable, ja que als voltants de la carretera no hi ha ni una sola ombra. Ens deixem dur força per la guia El Trotamundos, que proposa llocs interessants a preus assequibles i que, fins ara, no ens han decepcionat en cap sentit.

Ens aturem a Skoura a dinar. Uns senzills pinxos amb patates fregides, fets al moment davant nostre, ens permet recuperar forces i seguir cap a El Kelaâ M'Gouna, on pensem que és la Vall de les Roses.

Estem acabant de dinar, quan arriba un tot terreny Toyota espectacular. Nou de trinca, pintat com si fos una zebra, porta tot l’equipament per travessar el Sàhara 30 vegades i en tots sentits, i solucionar tots els problemes imaginables. Plaques de sorra, bidons penjats als costats per aigua i combustible, sostre sobre aixecat i moltíssimes més coses, que segur donen la sensació que ets indestructible. La nacionalitat d’aquest vehicle és alemanya i en surten dos nois, joves, molt ben repentinats, amb una guia de viatge, nova per estrenar, i amb la roba més aguerrida per sobreviure al desert en qualsevol condició. De marca, això sí i molt ben conjuntada... Una imatge impagable dels “descobridors” del desert del segle XXI: molts diners i encara tot per fer.

En fi, amb el nostre Fiat Panda pollós, seguim cap a El Kelaâ M'Gouna, el poblet on ens vam aturar per penúltima vegada l’any 2006 i on vam comprar l’aigua de roses que tant va agradar a la Maria. Prenem un cafè i ens dediquem a buscar l’allotjament que ens van recomanar els francesos a Zagora. I com no podia ser d’una altra manera, ens costa trobar l’inici de l’accés, degut a la manca de senyalitzacions.

Finalment, sota una calor que torra les pedres, sortint de El Kela M'Gouna en direcció nord, cap a Tamaloute i Boutaghrar, enfilem la carretera que resulta recórrer la Vall de les Roses. A tota la llargada d’aquesta vall, cada abril se celebra la recollida de la rosa de Damasc que es cultiva ací de forma mig salvatge. No queda clar si des de la ciutat siriana de Damasc es va importar aquesta varietat de rosa, o va se a partir d’ací que s’exportà Damasc. Sigui com sigui, durant l’abril, les dones recullen al voltant de tres mil tones de les petites roses que, mitjançant tècniques artesanals, seran transformades en olis i essències. Aquesta festa, molt freqüentada per la població Marroquina, és un esdeveniment que està agafant ressò mundial.

Tot pujant per la vall, encara es poden observar molts rosers en estat quasi salvatge, que encara conserven unes molt oloroses roses. Fins i tot seques, impregnen el cotxe d’un agradable aroma, fresc i jove, que ens acompanyarà durant tot el viatge.

A la sortida de El Kalaâ, els ksars es van succeint al paisatge, evocant-nos les èpoques d’esplendor d’aquesta fantàstica cultura i gent musulmanes, tant avançades pel seu temps.

La carretera tant bon punt s’escola entre altes parets rocalloses, com s’obre per transitar per amples valls, on el paisatge canvia radicalment en qüestió de minuts. Tot d’una, immenses vessants rocalloses mostren les enormes cicatrius dels plegaments geològics, que un dia les forces desfermades dels continents, en la seva permanent deriva, provocaren en aquests indrets, en obligar als diferents estrats a encavallar-se els uns sobre els altres i a retorçar-se en formes impossibles i difícils d’entendres pels no sabem res de geologia. És una mostra de la gènesi de l’Atles i són veritablement espectaculars.

La carretera cada cop és més solitària i els cotxes més escassos, però els escenaris pels quals transitem, són d’una bellesa esfereïdora, que paguen tot el cansament que duem al damunt.

Quan ja hem desistit de trobar l’hostal recomanat, i de deixar enrere Tourbist, tenim la veritable sensació que anem a l’aventura. No tenim ni idea del que hi ha al davant, ni si tan sols porta a algun lloc. La veritat és que els petits llogarrets sense nom que anem passant, no presenten un aspecte de tenir hostals, fondes o qualsevol mitjà d’allotjament, però ens refiem de l’instin que ens diu que seguim endavant, que ja trobarem alguna cosa.

Tot d’una la carretera fa una giragonsa i una amplia vall verda, regada per un tranquil riu que fa el ronsa entre grans meandres, s’obre davant els nostres ulls. Tenim a l’esquerra, a l’altre riba del riu, el petit poble de Boutaghrar, i a la dreta, el minúscul llogarret de Tamaloute. Fins no fa massa anys, aquests poblets es trobaven aïllats de tot i de tots. La única via de comunicació que existia era una pista infame, que travessava un coll de muntanya, i que totes les guies aconsellaven evitar en períodes de pluges, a causa dels freqüents despreniments de roques de les empinades vessants muntanyoses que, encara ara, vetllen els dos llogarrets.

També ací la vida sembla haver-se alentit, en un ambient tranquil i planer, en el que el temps, si hi passa, tot just s’hi escola amb extrema subtilesa. Poc abans d’entrar a Tamaloute, un rètol indica un alberg que, pel lloc on es troba, té pinta de no ser gens econòmic. Però tot i així apostem per ell. És l’alberg Kasbah Chems i té una pinta estupenda. Ens rep moltafectuosament el somriure sincer d’en Brahim, fent-nos sentir, des del moment de trepitjar l’hostal, com si fóssim a casa. Els preus són molt competitius, gens cars i les habitacions, un xic petites, però confortables i agradables amb bany inclòs.

Un magnífic balcó porticat m’acull per escriure i llegir, mentre la Maria s’estima més anar adonar una volta per Le jardín –aquest no es tracta d’un palmerar, sinó d’un cultiud’arbres fruiters i conreus, don sortiran els llegums i productes hortícoles que menjarem-, acompanyada molt amablement pel Brahim.

Com sempre, només decidir que ens quedem, ens demanen que soparem, per començar-ho a preparar.

Arriba la Maria amb el sol tombant, dient que li ha agradat moltpassejar entre tant verd i amb la fresca. L’ambient és molt relaxant i tot convida a quedar-se i, per tant, decidim allargar un dia més l’estada.

Mentre el sol acaba de pondre’s, en Brahim ens proposa una excursió interessant, per poc menys de 20€. L’endemà, a l’hora que vulguem i després d’esmorzar, anirem amb el nostre cotxe fins a Alemdoun, a uns 13km més amunt, on nosaltres recorrerem el canó d’Alemdoun de baixada -no queda clar sí són les Gorges d’Alemdoun o les Gorges de les Mil kasbes--, i ell ens esperarà a la sortida per retornar a l’alberg. El programa promet i l’acceptem.

Somiant ja en el canó, sopem molt bé i força cansats agafem el llit amb ganes, sense deixar-nos impressionar pels cridaners –per dir-ho d’alguna manera-, coixins xinesos... Però el llit és còmode i no triguem gens en entrar al món dels somnis.

 

Gorges d’Alemdoun: Pujar A les 9h estem davant d’un complet esmorzar, que ens permetrà resistir la baixada del canó. Hom s’imagina un canó amb corrents d’aigua més o menys fortes, entre altes, fosques i humides parets, amb salts més o menys alts, amb gorgs i tot això. Però... Roba còmoda, unes motxilles amb el més bàsic, unes sandàlies que es puguin mullar i unes peces de fruita, és tot l’equipatge necessari per afrontar aquesta aventura.

Marxem cap a Alemdoun entre la fresca matinal, tot gaudint dels paisatges espectacular que ens ofereix aquest país a cada passa, mentre en Brahim no deixa d’explicar-nos coses.

Amb l’Atles amb restes de neu al fons, apareix el minúscul poblet d’Alemdoun, arraulit a les vessants d’un modest turonet, envoltat de camps d’un verd primavera molt refrescant.

Deixem el cotxe i en Brahim ens acompanya una estona cap a l’inici del canó. Un cop ja s’intueix l’entrada, però encara llunyana, s’acomiada desitjant-nos una grata travessa. A partir d’ara seguirem sols.

Entre camps, sèquies, roquissars i cabres, ens anem acostant on les roges i altes parets agafem embranzida cap a munt i el riu es canalitza obligat per les ribes calcàries. Els baladres ho han colonitzat tot i les seves flors roses alegren, a la malgrat tot, erma llera del riu. En començar, l’aigua baixa mandrosa i calmada, instal·lada en relativament amples meandres, convidant a caminar-hi pel damunt. La primera remullada és fantàstica. No està gens freda i refresca molt. La ruta segueix el curs del riu i, sempre que podem caminem per l’aigua, tot gaudint molt especialment de lessensacions que proporciona. No fa massa calor i el contacte amb l’aigua és un regal.

El recorregut va fent suaus i amables giravolts entre altes parets calcàries treballades per l’aigua, amb calma, el que permet gaudir a fons de l’ambient i, sobre tot, del recorregut, feréstec i encisador. Però hi ha elements que contradiuen aquesta aparent calma i bonhomia del riu. Enganxats a molts baladres, restes de robes desfilades i encartonades, de plàstics mig descompostos pel l’acció solar, de sabates enfangades i altres coses, ens parlen que no sempre el corrent és tan amable, i que no fa massa bramulava amb ràbia enduent-se tot el que trobava al seu davant. Però ara tan se val, estem gaudint a fons de la passejada i res més no importa gens.

En algun lloc, i a certa altura, hi ha unes coves, que donen un ambient encara més primigeni a l’escenari que estem vivint. De tant en tant, l’aigua ens arriba als genolls, però molt de tant en tant i sense cap problema.Només podria presentar algun mínim problema, si el cabal fos important, però ja es veuria al començament de les gorges.

La temperatura és alta, però el lloc és fresc, pel que és una molt agradable passejada. Seguint les indicacions d’en Brahim, just en el lloc on les parets que ens han tingut presoners tota aquesta estona, de sobte es desplomen sobre la vall, de lamateixa manera que a l’inici s’enlairaven des dels camps i el corrent s’obre en unes valls més àmplies, a mà esquerra hi ha vida. Una especies de berenador, que és el senyal per deixar les gorges i agafar el camí cap al poblet on ens espera en Brahim. Poc abans d’arribar-hi, aquest ens ve al nostre encontre per portar-nos per Le jardin. Un altre cop la mateixa història: un camí més o menys planer i marcat, porta directament al poble, i tota una sèrie de senderes, sèquies i camins de cabra, també porten al poble. És a dir, que entre el camí fàcil i el difícil els cal agafar el segon. Això ja comença a ser malaltís… L'únic avantatja, és que la segona opció proporciona ombra i fresca, però és molt més llarga. Bé, anant per aquesta ruta HoChi Minh, cal passar, entre altres lloc pintorescos, pel voral de terra d’una sèquia. En un moment donat, cal canviar de marge. La sèquia, excavada a la terra i amb els marges alçats també amb terra gens ben assentada ni compactada, no té una amplada excessiva. Passa en Brahim sense problemes. En passar la Maria, es comença a mastegar la tragèdia, ja que part de terreny comença a cedir i desprendre's sèquia endins. En passar jo, el terreny s’ensorra del tot i em trobo dins la sèquia, amb aigua fins per sobre el melic i intentant salvar la màquina de fotografiar… En Brahim ve de seguida a ajudar-me i de poc no acabem tots dos dins l’aigua. Finalment no passa res més que un bany que no té altresconseqüències i hagués pogut ser molt agradable, sinó fos pel perill d’inundació i posterior destrucció que corria la màquina. Però res més. Moll con un ànec i preocupat pels possibles danys que hagi pogut patir la càmera, seguim per la ruta Ho Chi Minh, ara travessant per sobre un mur d’obra, amb la sèquia a la dreta i un estimball a la esquerra. Poc després arribem als afores del poblet, on ens rep la torre de la kasbah, i jo completament sec. Sort que l’ambient és molt sec i tot s’asseca amb facilitat.

Agafem el cotxe i la pista que ens durà fins a la carretera molt aprop de Boutaghrar, ens ofereix magnífiques vistes sobrekasbes a l’altra banda del riu, i espectaculars paisatges geològicament molt interessants.

Tot plegat ha estat una aventura força interessant, que no ens faria res repetir, però aquest cop sense la càmera…

En arribar a l’hostal, ja ens tenen preparat el dinar, i després d’una molt agradable dutxa, donem bon compte dels pinxos i les patates fregides.

A la tarda, en Brahim s’ofereix a portar-nos a una botigueta de Boutaghrar on podrem comprar l’aigua de roses que tan desitja la Maria. En aturar el cotxe al començament del poble, veiem l’Artur un veritable mecenes del llogarret. Aquest català de Barcelona, ensexplica que quan encara la carretera era una pista infame que travessava el temible coll, va arribar a aquest poblet en un viatge organitzat. Però com sempre passa en aquests casos, va ser una visita llampec, sense temps de deixar-se impregnar per la cultura i les gents del lloc. El cas és que literalment va ser un amor a primera vista i es va proposar tornar-hi per estar-s’hi uns dies. El retorn va significar l’atrapament total, i ara, com a mínim un parell de cops l’any, viatja a Boutaghrar i s’hi està una temporada.

Però també és una persona que entén i practica perfectament el concepte ONG. L’escola del llogarret, consisteix en un edifici, modest, amb una àmplia esplanada al davant, bruta i plena de deixalles, on els xiquets jugaven. En trobar-se just al costat de la carretera, el perill d’atropellaments era molt elevat. Veient el problema, l’Artur, fent un esforç econòmic, decidí pagar-los una tanca perimetral feta de la manera tradicional, de tova. Més endavant els feu cimentar una zona i els col·locà cistelles, per tal que poguessin jugar a basquet. També s’ha fet càrrec de la instal·lació elèctrica d’algun habitatge, en que els propietaris patien dificultat econòmiques, a més d’ajudar a diversos membres de la comunitat en la seva subsistència. Segur que ha fet més coses per la comunitat, però la seva modèstia el priva de fer ostentació de les obres. A cada passa el saluda un o altre i sempre té una paraula amable per tothom. Així no és estrany que l’Artur sigui tot un personatge respectat a Boutaghrar. Una bonica, però sobre tot eficaç, forma d’entendre la solidaritat i l’amistat.

El sol s’amaga de nou darrera el massís que tenim davant, jugant amb els colors del cel, barrejant els blaus amb els roses i vermells i els grisos amb els grocs i carbasses, fins a fondre-ho tot en un negre profund, on només les estrelles tenen vida. A aquesta hora tombant, tot sembla alentir-se i tot sembla tornar al lloc on ha de ser.

A la carretera que tenim als peus del balcó porticat, es poden veure dones que tornen a casa a peu, sota uns enormes feixos d’herbes, que són l’aliment dels animals. En aquesta societat, la dona és l’encarregada dels animals i de la seva cura, mentre que l’home s’encarrega de tot allò que fa referència al camp.

Ja negra nit, que no deixa ni intuir el massís muntanyós que ens vetlla, i ni tant sols no es veu cap llum al poble de Boutaghrar, i dóna la sensació que davant nostre no hi ha hagut mai cap lloc habitat –no es veu cap llum perquè tot el poble està bolcat cap a dins seu, és a dir, que des de l’exterior no hi ha cap finestra que deixi passar la llum, aspecte que potser tindria els seus orígens en el concepte de defensa, a fi i efecte de no donar pistes als possibles malfactors-, sopem amb les constants atencions d’en Brahim i la resta de personal, i després de prendre un te en l'ambient tranquil i relaxa que proporciona l'entorn, anem a dormir.

Demà haurem de seguir el viatge. Queden solament tres dies.

 

Gorges du Dadès: Pujar Amb recança, deixem enrere l’alberg Kasbah Chems, a en Brahim i la seva família, els espectacular paisatges geològics i tot l’ambient pacífic, solitari i profundament bell, i reprenem el viatge en direcció a Kelaâ M'Gouna, per seguir cap a Boumalne du Dadès i les Gorges du Dadès.

Seguint la guia de El Trotamundos, enfilem cap al cap de munt de les Gorges du Dadès, tot buscant un allotjament que segons la guia promet. La indicació diu literalment: “Este establecimiento es el último que citamos, ya que se encuentra más alejado del acceso a las gargantas, pero es uno de nuestros preferidos”. Però la qüestió és a quina banda de l’accés a les gorges es refereix, al nord o al sud?

Per arribar dalt del port cal serpentejar per la terrorífica carretera que, revolt rere revolt, guanya alçada molt ràpidament. És d’hora i la fresca en aquests indrets s’agraeix d'allò més.

Busquem l’Hotel Bereber de la Montagne, però no l’hem localitzat en tota la ruta fins al peu de les gorges, el que ens fa entendre que la guia es refereix a l’altra banda de l’engorjat.

Atès que la visita al niu d’àguiles que es troba encimbellat dalt de tot val la pena, hi arribem, confiats que si no trobem l’hotel que busquem hi ha molts altres allotjaments en tota la carretera que hem transitat.

Resulta que la carretera, un cop arribats al mirador, segueix i es troba en molt bon estat. Provem aquest tram desconegut per nosaltres, ja que ens passà inadvertit el primer cop. La carretera perd altura suaument, deixant al fons de tot de l’alt engorjat, les aigües del Dadès, fins a arribar a situar-se al mateix nivell que aquest. En aquest punt comença un altre curt tram espectacular, el que anomenen el congost del Dadès, una profunda esquerda llaurada a la roca per les aigües, que parteix un massís per la meitat.

El curs fluvial transita tranquil·lament per la llera, però arreu es veuen les destrosses causades per les aigües que, de tant en tant, baixen força emprenyades. Tot just travessar aquest curt, fresc i impressionant engorjat, al PK: 34, apareix l’hotel Bereber de la Montagnecom un ksar en mig del verdor de la vegetació.

Ens reben amb la ja característica amabilitat marroquina, i ens deixen triar l’habitació que ens agradi més. El que costa és triar l’habitació que més ens agrada, ja que totes tenen el seu propi encant, totes tenen vistes a l’exterior, decorades amb gust i estan perfectament netes i equipades. Una excel·lent tria, amb una relació qualitat-preu excepcionalment bona, que inclou mitja pensió. De nou, el Trotamundos l’encerta de ple.

El lloc respira pau i tranquil·litat, i de nou tenim la sensació que el temps es pren un nou respir, deixant-se agombolar per la propera remor de l’aigua que, de puntetes, s’escola pausadament per entre les roques unes pocs metres més enllà.

Deixem l’equipatge i retornem al cim d’àguiles des d’on es té una superba vista de les gorges i de l’últim recargolat i terrorífic tram de la carretera que hi fa cap. Parem molt sovint, ja que l’espectacle de la profunda gorja, amb els arbustos de baladre que escorten tot el curs d’un Dadès que s’enfonsa cada cop més, ens té captivats. Ens roba el cor l’enormitat de l’arquitectura natural que l’aigua el vent i el temps han anat cisellant fins a aconseguir uns escenaris feréstecs i espectaculars, d’una grandiositat i bellesa difícils d’explicar.

Decidim dinar allà mateix, mentre un violent i persistent vent acompanya els pinxos de pollastre amb patates fregides.

La baixada la fem tranquil·lament, tot gaudint d’aquest entorn màgic.

Després de la obligada migdiada, ja que aquestes hores, degut a la forta insolació, no és possible la vida a l’exterior, donem un passeig fins a l’altra banda del curt engorjat. La Maria ha de rentar alguna roba, i ho fa a la manera tradicional, agenollada i utilitzant l’aigua del Dadès; retorn al passat?

A l’altra banda de l’engorjat, hi ha un modest local que serveixen te, al qual ens arribem. Demanem uns tes sota uns ceps emparrats, i ràpidament congeniem amb l’home que el regenta. Parlem de les muntanyes, d’escalada de les avingudes del riu i de la vida que porten els marroquins d’aquestes contrades. Ens comenta que l’economia no està en el seu millor moment, que el turisme se’n ressent molt de la crisi i que ha baixat espectacularment, però que la diferència d’ells amb Europa, és que ells sempre estan en crisi.

Amb el sol ja darrere les muntanyes i amb una certa fresqueta, retornem pausadament cap a l’hotel.

En sortir de la gorja, ens sembla reconèixer un homenet que té una modestíssima manta al terra, amb articles artesanals del país, i assegut a l’ombra, sembla esperar el comprador que no acaba d’arribar mai, ja que aquesta carretera únicament és utilitzada pels autòctons i poca gent més. Ens aturem a mirar l’artesania i s’acosta en Mohamed. És el personatge que al 2006 vam trobar al niu d’àligues, amb gel·laba i turbant i que tant ens recordà l’abominable PPero Ansar. En recordar-li que ell es trobava allà dalt i que tenim fotos d’ell, li diem que li podem enviar, però ell no té correu electrònic, pel que arribem a l’acord que li enviarem les fotografies per correu ordinari. El problema el tenim perquè en Mohamed, com molts marroquins que no viuen o es troben a la vora de grans conurbacions, no sap escriure en francès. Únicament ho sap fer en àrab. Per aquest motiu ens és molt difícil poder prendre nota de l’adreça correcte, que haurem de contrastar amb el xicot de l’hotel, ja que únicament ens podem entendre fonèticament i canvia del tot la fonètica dels noms amb l’expressió escrita. Finalment pensem que tenim les dades correctes.

En Mohamed és una bellíssima persona, simpàtica i entranyable, que transmet confiança. Li comprem un petit mirall, sense regatejar, ja que trobem el preu ajustat, i ens acomiadem amb la promesa que li farem arribar les fotografies –el 18 de juny surten les fotografies cap a Imdiazen--.

Sopem a l’exterior, amb una temperatura ideal i sense mosquits, un altre excel·lent tajine, molt ben cuinat, rematat també per un excel·lent te a la menta, bressolats per la quieta remor del riu i del raucar de les granotes. Un paradís emocional…

 

Aït Halouane: gasoli a la gasolina. Pujar Ja som al penúltim dia d’estada al Marroc i el pla original és retornar cap a Ouarzazate, fer nit on ens sembli i, demà retornar amb calma cap a Marràqueix, ja que l’avió surt tard a la nit. Però vet aquí que les coses poden canviar amb qüestió de minuts.

El dia es lleva radiant, tot i que els rajos solars encara no han superat les altes parets que ens envolten i encara no fa calor. Estem esmorzant unes menges exquisides i assenyalant al mapa el recorregut fet fins ara, quan en preguntar-li al xicot de recepció on va a parar la carretera que segueix amunt i si hi ha connexió amb les Gorges du Todra, ens descobreix que han asfaltat la carretera a partir de les Gorges du Todra i que és possible enllaçar aquestes amb la carretera NB o P24 –segons la font consultada- i, d’allà, cap a Marràqueix. Com que ja coneixem el coll de Tichka, que travessa l’Atles per l’oest, ens pica la curiositat de travessar-lo per un altre punt. Per aquest motiu ens decidim per la ruta Boumalne du Dadès, Tinerhir, Gorges du Todra, Agoudal, Imilchil, Tizi-n-Ifar, El-Ksiba, la carretra general i Marràqueix en direcció oest. Pensem que serà llarg el recorregut, però finalment acabarà sent força molt més llarg del que ens hem imaginat.

Els paisatges que es van obrint a mida que ens acostem a les Gorges du Todra, no deixa  de sorprendre’ns tot i que ja són coneguts. Travessem petits poblets amb quatre cases, i amb grans hotels, però envoltats per paisatges encisadors, grandiosos i salvatgement bells. L’hora encara és prou primerenca perquè la calor no faci pesat el viatge i ens permeti gaudir dels diferents escenaris que apareixen rere cada corba.

Finament arribem a les Gorges du Todra, i tenim la sensació de no conèixer l’indret. Aquell lloc tant encantador, fresc, solitari i per estrenar que vam trobar al 2006, avui s’ha convertit en un enorme aparcament de busos, de cotxes particulars i de turistes que s’agombolen quasi sense poder-se moure. Ens n’alegrem molt d’haver viscut les Gorges du Todra amb la intensitat i solitud que ho vam fer fa sis anys, el que ens permet passar-lo de llarg, per endinsar-nos en terreny desconegut. Solament sortir de la zona de la que la gent no es mou, canvia totalment el paisatge. Mentre a la vessant de la que venim, sovintegen les zones verdes properes al riu, la que se’ns obre al davant és d’una aridesa quasi extrema. Solament es veu un torrent sec, roques i vessants ermes, calcinades per la forta calor. Unes escasses palmeres i uns minúsculs conreus al bell mig del torrent, donen la única nota de color verd. Realment sembla que entrem al desert més profund. La carretera, tret d’algun punt que és creuada per torrents i està malmesa, està en força bones condicions. No es pot considerar ample, ja que hi passen dos vehicles justets, però està ben dissenyada. És molt poc transitada i la conducció és còmoda.

Tot d’una ens n’adonem que fa molta estona que no passem per cap lloc habitat. Els congostos, les torrenteres, la calor i els ermots se succeeixen sense cap ordre. Tot d’una, el paisatge sobre espectacularment sobre camps treballats i el verd trenca la monotonia i la dictadura dels colors terrosos i ocres.

Apareix un poblet molt petit, totalment diferent dels que hem vist fins ara. D’alguna manera sembla molt diferent però sense acabar de trobar-li els motius. També els caràcters físics dels seus pobladors són diferents. En la majoria que les persones que veiem, creiem detectar unes faccions netament romaneses, gitanes, de pell fosca, sense arribar a ser negres, però que contrasten força amb les que hem vist fins ara a la resta del Marroc.

Quilòmetre rera quilòmetre ens anem acostant més a la serralada de l’Atles i ens preguntem com serà la carretera que la travessa. Seguim sense trobar vehicles a la carretera... aquesta està estranyament deserta. Tampoc les localitats es prodiguen i les escasses per les que passem, ens semblen anodines, pobres, sense color.

També ens crida l’atenció un altre detall. Així com durant tot el recorregut que hem fet fins arribar a les Gorges du Todra, els hostals, pensions, hotels, restaurants, etc., es trobaven a cada passa, des que hem deixat les Gorges, no en trobem, no veiem anuncis de res de tot això. Entenem, doncs, que el turisme encara no ha arribat a aquesta zona. Però certament és una zona per descobrir i gaudir.

Poc a poc, però de forma continuada, anem guanyant alçada i seguim sense creuar-nos amb ningú. Es nota amb la temperatura, que disminueix, que ens trobem ascendint a l’Alt Atles, via Imilchil. Deixant enrere Agoudal, bressol dels Aït Brahim, la ètnia berber que pobla aquests paratges, el paisatge es va fent cada cop més d’alta muntanya. Comencen a escassejar els conreus, especialment de blat, i les vessants de les muntanyes s’eleven amb rapidesa, fins a trobar les cornises rocoses dels cims. Els prats alpins es comencen a deixar veure, formant, tot plegat, un espectacular escenari en el que la vista esi perd entre les valls, cims, rius i torrents i la serp negre de la carretera, que segueix absolutament desèrtica.

Fem una parada per poder admirar aquest espectacle natural, que no solament no té res a envejar al port del Tichka, sinó que en molts aspectes el supera. El vent ens fueteja el cos, però és molt agradable i ens fa formar part del tot que és aquest espai. Lluny, en alguna congesta amagada, encara es pot veure trams amb neu,mentre els cims,de modesta estampa, s’eleven altius cap a les altures. Possiblement és una de les vistes més espectaculars de l’Alt Atles.

I seguim sense veure ni un sol vehicle. Poc després arribem al cim del coll, sense cap més indicador que el nom i l’altura: Tizi N’tirherhouzine, 2.700m. Baixant per la vessant sud, la duresa se suavitza i força avall es comencen a veure, de nou, camps de conreu. Primer just a les ribes dels torrents, i poc a poc es van estenent per zones més àmplies. També comencem a veure gent, primer conreant la terra, i després per la carretera. Encara no hem vist un sol vehicle.

En un moment donat, per la carretera baixen,en el mateix sentit de la marxa que nosaltres, unes noies i uns ases, carregats amb farratge. Alguna d’elles comença a agitar els braços, com si passés alguna cosa. Parem una mica més endavant, i venen totes corrent com boges demanant, un stylo o un bombon... És el mateix que fan a les altres zones turístiques del Marroc, però amb més vehemència. Hem de sortir corrents a causa de la insistència i del perill que tenen de prendre mal si arrenquem el cotxe amb elles penjades de la finestra. Si és que no n’aprendrem mai...

Arribem a Imilchil força cansats. Hem de comprar piles pel GPS, ja que s’han esgotat. En aquesta localitat, avorrida i sense cap interès aparent, cada any s’hi celebren unes bodes berbers, que són l’excusa perfecte perquè la societat berber es trobi, faci negocis, pactes matrimonials i reforci els llaços culturals i socials. Prenem una Coca-Cola a la fresca i estem una estona parlant amb el propietari del cafè –perquè anomenar-lo bar és un malbaratament de concepte--. Ens aconsella fer una parada als llacs de Tislit, el més petit dels quals es veu des de la carretera.

El dia s’ha tornat rúfol, bufa un vent desagradable, fa xafogor i el cel està cobert d’uns núvols que li donen un aspecte lletós i avorrit. Però cal seguir la ruta, ja que a aquestes hores, sobre les 14h, només hem fet aproximadament la meitat del recorregut previst, que ens ha de portar a trobar la carretera de Marràqueix. Pretenem quedar-nos a dormir abans d’arribar-hi, però haurem de viatjar fins tard. La ruta segueix, arribant al llac de Tislit, que està bé però no seria res de l’altre Món, sinó fos perquè aquesta gran massa d’aigua, està situat molt a la vora de llocs on la sequera és extrema.

Seguim tenint la sensació que aquestes terres no coneixen el turisme, ja que els allotjaments hi són, o bé escassos o bé inexistents.

Anem superant etapes i gaudint dels canvis de paisatges, que ara són boscos d’arbres peculiars, ara són pedregars o llargues i dretes vessants de color gris. Com és habitual a cada zona geogràfica, les construccions són el reflex del recursos naturals que tenen a l’abast les persones que l’habiten. Així, cap al sud, on les terres són rabiosament roges per la seva composició argilosa, les kasbes, els ksars i altres construccions més modestes,tenen un color vermell que canvia de tonalitat a mida que els sol juga amb la seva llum, donant-los un aspecte alegre i ple de vida. En aquesta amplia zona que estem recorrent, les construccions són de color gris, i desprenen una aire pobre i trist, molt diferent de les comarques meridionals. El temps segueix igual, distribuint una llum esmorteïda, que contribueix a reforçar, encara més, aquest ambient trist i poc agradable als poblets.

Tot d’una, després de corbes i corbes, pujades i baixades i ja quasi a és mitja tarda, entrem en una àmplia zona de boscos de cedres de l’Atles, la verdor dels quals descansen un xic la vista.

Ja rodant per terres més baixes, la carretera arriba a Naour i a un altre riu, que cal travessar per un curiós i rònec pont, amb el terra de taulons, que en passar produeixen un peculiar esclafit, que dóna un toc més d’aventura a l’aventura que estem vivint. I sense adonar-nos, en part per distracció nostre i en part per la manca d’indicadors, ací és on comencen els problemes, els únics que hem tingut en tot el viatge, però la que en aquest punt és la primera baula de tota una cadena. Exactament en aquest punt, just travessar el pont de l’esclafit, calia girar a la dreta, en lloc de fer-ho a l’esquerra, que semblava el camí més natural.

El sol ja és força baix, estem cansats i comencem a desitjar arribar a El-Ksiba, on pensem fer nit. Anem tirant, fins que arriba un punt on un rètol –l’únic que hem trobat en molta estona-, indica que El-Ksiba es troba exactament en la direcció contrària a la estem anant. Amb el cotxe aturat just a l’encreuament que va, recte cap a Tagelft i Aït Halouane, i a l’esquerra cap a Tiferte Aït-Hamza, és a dir, per nosaltres com si fos la fi del Món, perquè no acabem de situar-nos al mapa, ja que no sabem on som, s’atura un Mercedes, del que baixa un home molt amable, preguntant si tenim algun problema. Li diem que no tenim ni idea d’on som, que preteníem anar a El-Kisba i que ens trobem que és en direcció contraria. Molt amablement ens assenyala el lloc exacte on ens trobem, i ens aconsella arribar fins a Aït Halouane, dormir allà i seguir ruta demà. De fet no perdem massa temps ni ens desviem en excés, però la carretera és menys ràpida i no sabem quan trigarem demà en arribar a Marràqueix. Ja que va en la mateixa direcció, ens diu que el seguim.

Perdem altura ràpidament, passant per espectaculars paisatges, que entre el cansament i el mosqueig, no acabem de gaudir del tot. Hi ha moments que la solitud de l’ambient és corprenedora, atiada per l’incessant vent que no deixa d’acompanyar-nos. Durant una llarga estona retrobem els paratges plans, àrids i desèrtics, que ens porten fins a Tagelft, un poble polsós, gris i amb aspecte de no tenir gaires recursos. Ens sap greu no poder gaudir una estona d’un te i del contacte amb les seves gens, però el temps, el neguit de trobar la ruta correcte i el fet que anem d’erera del nostre improvisat i amable guia, ens ho impedeix.

Al final del poblet, la carretera gira cap a dreta o l’esquerra. El guia s’atura i ens diu que hem de tirar a l’esquerra, mentre que ell va cap a la dreta. Ací ens acomiadem d’ell i li agraïm de tot cor l’ajuda. Just al girar a la nova carretera, veiem una gasolinera d’Afriquia. No anem malament de combustible, però vist el territori en el que ens trobem, els escassos i modestos llogarrets habitats sense possibilitat de repostar, i sense saber quan trigarem a tornar a trobar una gasolinera, optem per acabar d’omplir el dipòsit. A la gfasolinera hi ha dos sortidors; un de gasoli i un de gasolina sense plom, perfectament indicats i retolats. Aturem l’automòbil, que funciona amb gasolina sense plom, al costat del sortidor adient. Un xicotet molt jove, ens acaba d’omplir el dipòsit, al que solament hi caben uns 10l. Partim, doncs, disposats a trobar algun dels allotjaments dels que ens ha parlat el providencial guia, i que es troben als voltants del llac Bin el-Ouidane. Als cent metres de la sortida ja comencem a notar un rateig al motor. En baixa rateja de forma alarmant, però un cop aconsegueix accelerar-se, funciona correctament. Sense aturar-nos, ja que la nit s’acosta, amb la incertesa d’arribar a algun lloc on allotjar-nos, i no tenir clar què passa amb el motor –tot i que sospitem de la gasolina-, seguim recorrent quilòmetres.

La carretera sembla arribar a un port, i en començar el vertiginós descens per revirades corbes sense visibilitat, amb enormes parets de pedra a la dreta i drets pendents sense protecció de cap tipus a l’esquerra, apareix, al fons de la vall, la lletosa cinta del riu que alimenta el llac. Si tinguéssim un accident ací i ens precipitéssim pel barranc, rebotaríem diverses vegades a la carretera que s’interposa un quants cops entre nosaltres i el fons de la vall, sense aturar-nos en cap tram, fins a tocarfons. Però tot està controlat i prudentment anem perdent altura. Ens trobem amb un camió davant, que va molt lentament. Carregat de troncs de fusta molt més amunt del que segurament permeten les lleis de la física, de manera que a cada petit sotrac les càrreguessuperiors oscil·len perillosament, amenaçant en fer bolcar el camió. Per sort en veure'ns, s’arramba i el passem amb rapidesa... No trobem ni el camió ni cap tronc en els revolts inferiors, el que indica que encara no s’ha precipitat...

Finalment arribem a Aït Aluouane, a la riba del llac i ens dirigim directament al centre, però no veiem cap allotjament. Preguntant ens indiquen que més endavant, seguint el marge del llac, hi ha allotjaments. Ens aturem al primer que veiem, ja que el segon ens diuen que es tracta d’un spa i que els preus són molt elevats.

Des de fora, l’hotel Bin el Ouidane, que pomposament s’adjudica la primera categoria, sembla alguna cosa. Però en entrar el client canvia la opinió. A la part de sobre de l’hotel se sent un xivarri respectable, de joves cridant i música a tot drap. L’entorn es veu força descuidat i el personal va atrafegat d’un cantó a un altre. Demanem si hi ha habitacions i ens diuen que solament una. La veiem, pòrta el nom de Berber, i ens agrada, tot i que el preu és una mica exagerat pel que hi ha, i no contempla el sopar, solament l’esmorzar. Però estem cansats i no volem rular més.

El recepcionista ens comenta que hi ha uns nois americans i que van una mica de cul, però en lloc d’uns innocents “nois americans”, sembla que hagi desembarcat la VI Flota dels USA.

A partir d’aquest moment, els diàlegs comencen a ser kafkians. Ens demanen que volem sopar. Els preguntem què tenen: tajine. Ens sembla bé, però al moment torna dient-nos que no hi ha tajine –els tenen tots ocupats pels xicots i xicotes de la VI flota-... Bé, doncs xai... Tampoc hi ha xai, bé, doncs pollastre amb patates fregides... Pollastre sí, però patates fregides no... Doncs bé, però que estigui ben passat per la graella... Segueix el diàleg kafkià: on volem sopar; el menjador està ocupat pels xicots i xicotes de la VI flota. Donem una mirada, i a banda que es veu tot molt deixat i poc net, l’únic lloc que hi hauria, si ens ho preparessin, seria en una taula baixa, al mig del merder, i asseguts als sofàs... Decidim sopar a baix, a le jardin, al costat de la piscina... Ja comencem a estar amb la mosca sota el nas i el mosqueig s’incrementa exponencialment. L’única taula, rovellada i coixa com les cadires, que tindria llum si n’hi hagués, es troba a un extrem allunyat. El que hauria de ser gespa, és un matollar i l’aigua de la piscina és plena de verdet. Tot l’entorn està absolutament deixat, amb cadires i papers momificats per terra, brut, cables penjant, etc., tan mateix com si hagués passat tot l’hivern sense el més mínim manteniment i encara fóssim a les primeries de la primavera. Totalment lamentable. Arriba el cambrer amb les estovalles de paper i em demana on soparem. Li pregunto on hi haurà llum i em respon que no hi ha llum. La resposta és fulminant: on vol que sopem doncs si no hi ha llum? Torna amb l’encarregat que engega la minsa il·luminació. Per sort la taula rovellada es troba sota un fanalet. Quan arriba el pollastre, resulta que està quasi cremat per fora i totalment cru per dins... Uns gats se’ns acosten per veure què cau. Els donem trossos de pollastre i se’ls mengen sense problemes. Amb tot això arribar el que sembla el propietari del “negoci” –ho sembla, ja que a recepció hi ha moltes fotos d’ell amb piragua, amb quad, pescant, amb enormes carpes, etc., un autobombo impensable si no fos ell el propietari. Pregunta que com va tot, si està bo el pollastre. La Maria, que no té pels a la llengua, li respon que els gats estan passant-s’ho molt bé amb el pollastre cru. Proposa passar-lo més, però això ja no té solució. Sense dir res més, ni una disculpa, ni una excusa, dóna mitja volta i desapareix. Doncs ho té clar.

A la planta superior la xerinola segueix amb força. A l’habitació Berber, la finestra principal dóna al passadís per on passa tothom, i la del bany, dóna a una placeta.... pel que si vols preservar un xic d’intimitat, hauràs de tenir totes les finestres tancades. Però estem tant cansats que no ens importa massa. Després d’una dutxa, i del temor que l’escàndol dels xicots i xicotes de la VI flota s’allargui –cosa que finalment i per sort no va succeir--, caiem rendits al llit, i agafem el son, amb la preocupació subjacent del que què passarà demà amb el cotxe. S’engegarà?

 

Directes a Marràqueix: Pujar Últim dia i amb l’incertesa de si podrem arribar a temps a Marràqueix. Sortosament l’avió surt a les 23:55h, per tant, tenim tot el dia per endavant. Però les coses segueixen torçades. Després de portar l’equipatge al cotxe, pugem a esmorzar. Els xicots i xicotes de la VI flota han arrasat amb tot i solament queda una mena de cosa aigualida a la que pomposament anomenen cafè, enmig de piles de plats, tasses, gots, tovallons i coberts, sense possibilitat de trobar una cullera neta. Farts ho deixem estar tot i marxem a pagar. L’encarregat, el mateix que ens va fer la recepció, s’entreté a fer la factura. Pretén cobrar-ho tot, com si tot hagués estat correcte –insistim que ni que tot hagués estat correcte, el preu era força elevat-. Li donem la visa i sense ni provar res, diu que no funciona el lector –fora, i a la porta hi ha l’indicatiu de que accepten visa-. La Maria li diu que s’ho faci com vulgui, però és l’últim dia al país i no portem prou efectiu. Es queda parat, però encara es queda més estorat, quan la Maria comença desgranar-li tots els problemes que hem patit: una habitació sense finestres a l’exterior, molt de xivarri, sense llocs per sopar ni esmorzar, sense possibilitat de triar alguna cosa per menjar i el pollastre cru, que no hem pogut ni esmorzar,etc., i que ara ja pot avisar a la policia que volem fer una denúncia. Ell diu que, ja que ens neguem a pagar, tenim un problema, al que li responem que no, que és ell el que té el problema, perquè nosaltres volem pagar amb el mitjà acceptat de visa i que si el terminal no funciona, no és cosa nostra. Ara ens ofereix la possibilitat d’anar al poble a treure efectiu i tornar, al que li diem que res de res. Que avisi a la policia, perquè ara no paguem. Surt a parlar amb el que sembla el propietari –el gras i alt d’ahir a la nit-, i aquest es desentén, deixant a l’encarregat a la seva sort. La Maria li diu que el servei que hem rebut ni de lluny val el que demana, i ja que hi som, si vol cobrar cobrarà 400dj, que és tot l’efectiu que disposem en aquest moment. Finalment accedeix, ens fa signar un rebut conforme paguem 400dj i marxem amb cara de pocs amics.

Si algun cop viatgeu cap a aquest indret i aneu a parar a aquest hotel, assegureu-vos del que us ofereixen i mireu ben bé les instal·lacions. Nosaltres no us el recomanem.

I ara, uns comentaris que venen a tom; vam tenir la sensació que l’encarregat tenia molt clar, i entenia, els motius del perquè protestàvem, però sense el recolzament del propietari es trobava venut.

Els treballadors de l’establiment, en tot moment, es van comportat correctament, amb la tradicional hospitalitat i simpatia marroquina. Ells no tenen la culpa del desgavell que es respirava.

Resulta que els xicots i xicotes de la VI flota, eren tots fills de diplomàtics dels Estat Units, de colònies al lloc. Per cert, tota aquesta fauna, vista a la llum del dia, vestia amb marca de cap a peus. Ni una sola peça de vestir o complement no portava la marca pija de moda. El propietari, en tot moment, va estar fent el gallet davant dels xicots i xicotes, i ni un sol moment es va acostar a demanar disculpes o intentar calmar la cosa. En el fons, un xulo piscines... És clar que ells eren fills del “amos” i nosaltres només uns putos turistes...

Bé, ara ja sabeu el que s’hi cou a l’hotel Bin el Ouidane. Posem una fotografia perquè tingueu present quin hotel és.

Bé, intentem posar en marxa el cotxe, i res de res. No aconsegueix agafar voltes i, per tant, no vol posar-se en marxa. Decidim trucar a la casa de lloguer. Tenim dificultats per situar-nos. Un conductor que està observant tot el que passa, prova de posar-lo en marxa, però tampoc pot. Amablement demana per posar-se al telèfon i explicar el què passa i la situació. Ens diu que la casa ja ha avisat al mecànic i que en cosa d’1h serà allà.

Nerviosos per l’avaria i la incertesa sobre quan podrem reemprendre el viatge, violents per haver-nos d’estar davant l’hotel, i patint la calor que ja es fa notar, passem el temps que triga el mecànic en arribar. Només arriba aquest, acompanyat per dos més, el primer que li diem és el tema de la gasolina i que pensem que estaria adulterada amb aigua o que sé jo. Miren les bugies i a un d’ells se l’hi acut vessar un xic de combustible sobre el paviment. No s’evapora, el que demostra que hi ha gasoli barrejat amb la gasolina... Bé, doncs no hi ha altra alternativa que buidar el dipòsit i reomplir-lo de nou.

Mentre el mecànic buida el dipòsit, nosaltres ens arribem fins a Aït Aluouane on hi ha una gasolinera. En comentar-li el problema a l’empleat, aquest diu que a Tagelft no hi ha gasolina, ni amb plom ni sense, ja que en aquella zona no hi ha vehicles de gasolina... La conclusió a la que arribem, és que els dos dipòsits soterrats són de gasoli, i que el sortidor de gasolina també serveix gasoli... Com que ens ha posat combustible un nano, no ha sabut distingir que hi ha vehicles que no funcionen amb gasoli...

Comprem 10l i tornem ràpidament a l’hotel, on el mecànic ja té el cotxe buit. Posar la gasolina, uns quants cops de demarré, i el Fiat Panda, arrenca com una seda. Amb alleujament veiem que podem reiniciar el viatge, un xic apressats per l’horari, però amb temps per arribar.

També segons el mecànic, el camí més curt segueix passant per la direcció per on anem. Cal vorejar el llac, pujar i traspassar un port i baixar cap a Afourer, on hi ha una altra gasolinera i l’enllaç amb la NB que ens durà fins a Marràqueix. Només està a uns 35km, però davant el dubte de si arribarem o no a Afourer, els mecànics s’ofereixen a acompanyar-nos fins al poble, per si de cas. Així és que els dos vehicles ens dirigim cap al final de llac primer, passant per l’espectacular spa, la presa i poc a poc anem guanyant altura cap al port. En coronar, la visió de l’altra vessant, la nord, és preciosa. Un immens tapís de figures geomètriques de totes les tonalitats del verds, de petits conreus, s’allarga fins on arriba la vista. Ara sembla realment que retornem a la civilització. No tenim temps de parar a fotografiar el que es veu, degut que els mecànics van per feina i no podem retardar-los.

Amb un profund sospir de relaxació arribem a la gasolinera on, després d’assegurar-nos que repostem gasolina, ens acomiadem d’aquestes persones, que han deixat molt alt el pavelló de la fama que tenen els marroquins d’acollidors, amables i servicials. La veritat és que amb tothom que hem tractat ens ha anat d’allò més bé. En comptes de tenir problemes, aquestes gents ens han facilitat el viatge i ens han donat el millor que tenen, l’amabilitat i la simpatia, i ens han ajudat en tot allò que han pogut. I perquè no dir-ho, també ens han donat una lliçó de sana convivència, que no oblidarem.

Ja més relaxats i sota una calor esfereïdora, fem els últims quilometres. Però avui hem de dinar, per tant parem a un lloc indeterminat on hi ha un restaurant amb la graella a fora. Cal anar a comprar la carn a la carnisseria del costat i ells ens la couen. Però en veure que dubtem, ells mateixos van a comprar-la i poc després estem degustant una magnífica carn de xai a la brasa, sota una reparadora ombra, on fins i tot s’hi està fresquet.

Observem els antics camions que circulen i el fet que els autocars van circulant amb les portes obertes per airejar millor l’interior. Què hi farem és el Marroc... També segueixen apareixent personatges amb samarretes del barça...

Sobre les 18h entrem a l’aeroport de Marràqueix-Menara, amb la contradictòria sensació de tenir ganes d’arribar a casa, peròamb la recança de deixar aquest meravellós país. 1.500km i 10 dies ens separen de la recollida a l’entrega del cotxe i les claus, i ara ens esperen llargues estones de lectura, fins i tot una cervesa a preu de país molt ric, i moltes estones de no fer res, fins a les 10:00h que facturem l’equipatge i embarquem en hora.

Sortosament el vol és directe, sense passar per Madrid, i es fa realment curt. La matinada de Barcelona ens espera amb una lleugera fresca, i amb la certesa que tot segueix al seu lloc...

 

A tall de cloenda: Pujar Ja tot s’ha acabat parcialment. És cert que el viatge comença just en el moment que decideixes anar a... i acaba mesos després, quan ja has arribat de... quan has fet el llibre i has plasmat les vivències a la web. No serà fins llavors que el país visitat passarà a la categoria de record i les vivències s’aniran cristal·litzant al gresol de la vida.

Poc a poc tot queda enrere i cal començar a fer lloc pels propers somnis, pels propers projectes que de ben segur s’iniciaran molt més aviat del que ens imaginem -evidentment, sempre que aquesta crisi econòmica que no hem provocat, però que ens toca pagar, permeti viatjar-.

Marroc, el segon cop que ens ha captivat, i no serà l’últim cop que ens veurem. Però per molt que la natura atregui, enganxi, el que realment fa un país és la seva gent, la seva cultura i el seu tarannà. I cal dir-ho alt i clar, els marroquins són una gent excepcional, simpàtica i sempre disposada a ajudar. Encara es respira l’aire antic de solidaritat humana, on sembla que l’individualisme occidental encara no hagi arribat.

Quan parlàvem amb el mecànic sobre la possibilitat de quedar-se avariat en aquestes solitàries carreteres, ens va tranquil·litzar dient-nos que si ens haguéssim quedat avariats al bell mig del no res, no hauríem d’haver patit, ja que els berbers són gent hospitalària iens haurien proporcionat ajuda, menjar i un lloc per dormir, sense esperar res a canvi.

Nosaltres no veiem ningú, però ells sí que ens veien a nosaltres. És un altre Món, és una altra gent, és a la vora i és un país exòtic. I ben mirat, tenim moltes més coses en comú que ens aproximen, que no pas que ens separen. Un país que seguirem portant al cor per sempre...

Pujar