Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Efes: Pujar
Efes, la ciutat d'origen atenés, que fou una de les dotze ciutats jòniques a les ribes de la mar Egea. Fundada a la desembocadura del riu Caystros, disposava d'un important port, anomenat Panormos. Aquest, a l'actualitat, està a poc més de 6km més allunyat, a causa de la colmatació produïda per les avingudes del riu i pels freqüents terratrèmols que sacsegen periòdicament la zona.

Les runes que conformen aquesta ciutat, són de les més ben conservades del Món i realment val la pena la visita.

Efes fou la primera ciutat del Món antic, que il·luminà els seus carrers durant la nit, el que permet fer-se una idea del nivell social, cultural, mercantil i financer de l'enclavament.

Entrem per l'entrada superior, anomenada Porta de Magnèsia, buscant les ombres desesperadament. Però, com sempre, les aglomeracions de gent provoquen llargues cues arreu, amb un intens guirigall d'idiomes, i alenteixen la visita que, sota un sol de justícia que comença a fondre les venerables pedres, juntament amb la manca de vent i la penetrant olor a humanitat, acaba per enervar al més pacient.

Imperdonable oblidar barrets, mocadors per les espatlles de les dones (veure "kit de les mesquites" (s'obre en una finestra nova) i aigua. Són elements absolutament necessaris.

El llarg carrer que va des de l'entrada fins al teatre, es troba flanquejat per veritables tresors en pedra, que permeten imaginar com deuria de ser aquesta imponent ciutat grecoromana.

La seva molt bona conservació, permet admirar detalls arquitectònics impossibles de trobar fora d'aquesta meravella, com delicats treballs en pedra llaurada a les columnes, impressionants frisos que representen batalles o escenes quotidianes, o els preciosos mosaics que encara es conserven en força bon estat en molts dels terres dels habitatges.

Només entrar, a la dreta s'alça el gimnàs est, mentre que al front es veuen els enormes arcs, com negres boques, de les Termes de Vario.

Segueix l'espai de l'Àgora, on els polítics de l'època debatien les qüestions referents al poble. També tenia la funció de "petit" teatre, amb una cabuda de 1.400 persones.

Més avall es conserven dues columnes del prytaneum, el lloc on els curets (guardians del foc sagrat), tenien cura que aquest foc sacre no s'apagués mai.

A la dreta de l'avinguda es conserva un mil·liari decorat amb la imatge d'Hermes subjectant un xai.

Del temple dedicat a l'emperador Domicià, encara es conserven dues columnes dretes, unides per un únic arquitrau. Al final de la via principal, la Via dels Curets, una niké (deessa alada associada a Atenea, i procedent del temple de la Porta d'Hèrcules), lluu esplendorosa sota la llum d'un sol implacable.

De la porta d'Hèrcules o Hèracles se'n conserven dues columnes, en les que es veu la representació d'aquest, amb la pell del lleó de Nemea, una de les dotze proves que, segons la mitologia, va haver de realitzar Hèrcules.

El temple d'Adrià és conserva en un estat general força bo. Quatre columnes corínties sostenen la façana i l'arc de la portalada i s'observen representacions de Medusa, el monstre femení amb cabell de serps, la mirada de la qual convertia en pedra qualsevol ésser viu que mirés, presidint el pòrtic a mode de protecció contra els mals esperits.

En la decoració del temple, també es poden observar frisos que representen el mite de la creació d'Efes.

Quasi al darrere, es troben les latrines, els antics vàters, per sota dels quals s'escolava un corrent d'aigua, que evitava olors i malalties. Tot el conjunt està construït amb marbre.

Segons en Mahir, a l'hivern abans que aquest fred seient fos utilitzat pel noble, enviava un esclau a escalfar una estona el tron que ocuparia posteriorment.

Però al front, ja des de ben amunt de la Via dels Curets, una impressionant estructura crida poderosament l'atenció. Arribem davant la famosa Biblioteca de Cels, del SII dC, la més important després de la d'Alexandria.

La façana és espectacular, per la seva conservació, malgrat que ha estat restaurada, però amb mestratge, i pel meravellós treball artístic que conté. Les columnes, d'estil corinti, de la planta inferior i els grans finestrals dels segon pis, donen un aire esvelt i airós, a tot el conjunt, que ha suportat la intempèrie, saquejos i terratrèmols, durant quasi 20 segles. Realment impressiona.

La Via de Marbre ens dirigeix cap a l'imponent teatre, encara dempeus, que tenia una cabuda de 24.000 espectadors, el que reforça la idea que aquesta ciutat erauna de les més importants del món antic. Es poden observar els gruixuts murs que sustenten l'estructura i les impressionants dimensions d'aquest colós.

Des del teatre, en línia recta, arrenca la Via Arcadiana, una àmplia avinguda, perfectament empedrada, que comunicava aquesta zona amb el port. Veient la magnificència d'aquesta obra, és fàcil imaginar el que deurien sentir els mariners i viatgers de l'època, en atracar els vaixells davant aquesta visió.

Efes, en ser un importantíssim port de mar, tenia un trànsit de mercaderies i persones molt elevat. En aquestes condicions, la prostitució era un dels negocis més rendibles, el que va propiciar que fos aquesta ciutat, tambépuntera en la publicitat, ja que va ser la primera ciutat al Món en fer publicitat. Hi ha marques gravades a la pedra, que indiquen on són els prostíbuls i com s'hi arriba.

També s'hi poden veure, encara, gravats de l'època cristiana, que algú ha realçat amb color perquè es vegin millor.

Cal fer esment que a Efes hi havia el temple d'Artemisa, una de les set meravelles del Món antic, del que solament en resta una columna.

Però la calor ja és insuportable i busquem l’ombra com les rates. Acabem enfilant el camí, arbrat i fresc, que ens durà fins a la sortida, amb els ulls i els sentits encara enlluernats per les meravelles que hem tingut el privilegi de contemplar.


Casa de la verge Maria: Pujar
Seguim la ruta, aquest cop cap a la Casa de la verge Maria (Meryem ana en turc). És en aquestaminúscula casa (en la que “evidentment” tampoc no es poden fer fotografies... no?), que segons la tradició cristiana, la verge Maria passà els últims anys de la seva vida.

Es tracta d’una petita construcció, actualment molt restaurada, convertida en capella, lloc de peregrinatge tant per cristians com per musulmans, en la que s’hi poden observar un bon nombre d’exvots.

Per sota la casa hi passa un corrent d’aigües freàtiques, i també segons la tradició, amb propietats curatives. Es diu que en elles s’hi han produït diversos miracles. És per això que entre els exvots s’hi poden veure bastons i crosses, que han estat deixats al lloc després de les suposades “curacions miraculoses”.

Dins la capella hi ha diverses persones resant i es respira un aire místic, que deu fer les delícies dels creients. A l’exterior, un llarg plafó enganxat a la paret, és ple de papers, la majoria mocadors de paper mig desfets per la pluja i la humitat, amb peticions a la verge...

És una visita que únicament té interès pels creients, ja que no conté res especial, per tant, prescindible.

Dormim a Kusadasi, en una habitació amb vistes a l’Egeu. La riba Mediterrània es nota, ja que la xafogor és important. Però s’agraeix poder tornar a veure el mar. Ho trobàvem a faltar.


Gran mesquita de Bursa Ulu Kamii: Pujar
Tornem-hi, ens hem de llevar d’hora, ja que avui acabarem el circuit a Istanbul, i cal fer força quilòmetres. El temps és rúfol, fa xafogor i el cel està emboirat.

Parada a Bursa, on es troba la Gran Mesquita de Bursa (Ulu Kamii en turc), mostra de l'arquitectura otomana inicial, dissenyada per donar la sensació de recolliment i contemplació. Les múltiples cúpules superiors i les columnes, divideixen l'espai, creant una sensació de privacitat i intimitat. Les mesquites otomanes posteriors, per exemple les construïdes per Sinan, es diferencien d'aquesta en que tenen una cúpula central molt alta que concentra l'atenció, invita a formar part de la col·lectivitat i emfasitza la verticalitat i grandiositat com aspecte aclaparador, amb la intenció de transmetre el poder de l'imperi otomà.

Ha estat reconstruïda en nombroses ocasions, a causa de terratrèmols i incendis.

Hem d’esperar una estona per entrar, ja que al seu interior s’hi celebren els funerals d’un difunt, que es troba a l’exterior dins un taüt i sobre dos baiards. La cerimònia d’enterrament, al món musulmà té, com totes i cada una de les cultures humanes, els seus propis ritus, als que pensem que val la pena donar alguna pinzellada. Abans de l’enterrament, cal netejar i vestir el difunt. Un cop llest, és transportat fins a latomba dins un taüt, que serveix únicament pel transport, però no serà enterrat dins d’ell. Sempre s’enterren directament a terra, en la orientació nord-sud.Recol·loquen terra sota un dels costats del difunt, de manera que el cos quedi tombat i mirant a La Meca. Per acabar, col·loquen fustes a sobre del cos, de manera que la terra no entri en contacte amb la cara i procedeixen a sepultar-lo. Les tombes exposades a mausoleus, no contenen el cos mortal, ja que no estaria en contacte amb la terra, sinó que simplement són símbols de a qui estan dedicats.

L’interior de la Gran Mesquita és força agradable, especialment perquè al bell mig es troba una preciosa font, anomenada sadirvan (font d'ablucions de forma exagonal), que originalment era per fer les neteges prescrites abans de les oracions, i que ara es fan fora. Actualment serveix únicament de decoració. La intensa llum que entra per la cúpula central il·lumina amb finor aquesta font, i juntament amb l'agradable remor de la cantarella aquàtica, dóna un aspecte de netedat i puresa a tot el recinte.

Arreu es pot observar gent resant, aliens al trànsit de visitants i corredisses dels nens. Cal apuntar que les mesquites són llocs on anar a resar, però que no tenen el sentit que tenen les esglésies catòliques, pel que fa al silenci i exclusivitat ritual. Solament, i que no és poc, tenen la funció de lloc de reunió, durant les hores de la pregària, però també de lloc de reunió per parlar de l’alcorà o de temes religiosos. És per això que en elles es pot trobar a totes hores gents agenollada o dreta pregant.

Dinem a un restaurant, sí, ho has endevinat! a 10€ per persona i begudes sense alcohol, naturalment, a banda, amb una qualitat més que discutible. Però tant se val.

En sortir anem a prendre un te a una cafeteria on els parroquians fumen tranquil·lament els seus narguils i beuen els seus tes, deixant que el temps s’escoli, amb la lentitud que solament les societats tradicionals han sabut conservar.


Mausoleu Verd (Yesil Türbe): Pujar
El Mausoleu Verd (Yesil Türbe en turc) és al costat. Elevat sobre un petit turonet, crida l’atenció poderosament, a causa de l’intens color blau de l’exterior.

Tant l’interior com a l’exterior, originàriament eren de color verd turquesa, però també a causa dels terratrèmols, la reconstrucció es realitzà amb mosaics de color blau, però no s’ha canviat el nom.

Una gran porta de fusta esplèndidament treballada invita a tafanejar el seu interior.

Aquest mausoleu és la "tomba" del sultà Mehmet I, considerat el restaurador de l’imperi otomà, després de la invasió mongòlica al SXV, acompanyat per altres "tombes" de prínceps i/o familiars.

L’interior és d’un intens color blau irreal, que dóna a l’ambient una tonalitat espectacular, degut a la decoració, realitzada amb mosaic de tessel·les d’aquest color.


Retorn a Istanbul: Pujar
Però cal seguir, ja que en Mahir ens avisa que el trànsit a Istanbul, en ser divendres, estarà molt carregat i cal passar abans, com no, per una fàbrica d’articles de pell.

D’entrada hi ha aire condicionat, cosa que s’agraeix. Ens col·loquen en una habitació en la que hi ha una passarel·la i ens conviden a veure un passi de models... És la visita a un establiment d’aquests, que està més ben muntada. Uns models desfilen professionalment lluint les peces que, després, comprarem. La veritat és que són articles ben fets i de tall modern, i estan a un preu força assequible. A més, com no podia ser d’una altra manera, els venedors en saben un niu i caiem gairebé tots.

Amb el sol tombant arribem al port de Topçuoglu, on embarquem, bus i nosaltres, en un ferri que, en una mitja hora ens durà fins a Darica. Aquest ferri és un mitjà de transport molt utilitzat, ja que permet evitar uns 100km, vorejant el Golf d’Izmit. Una travessia molt agradable, que permet estirar les cames, tot admirant les dues ribes del golf, amb un vent més que agradable, al mateix temps que ajuntem els diners de la propina que cal donar al guia i al conductor.

La resta del viatge fins a l’hotel del que vam sortir fa una setmana, es dedicat als resums, preguntes i qüestions que han quedat penjades durant la ruta. L’humor dels companys valencians ajuda a fer passar el temps, enmig d’un monumental embús de trànsit.

Mentre, sobre Istanbul es repeteix el calidoscopi de colors habituals que proporcionen els últims rajos solars i que torna a transportar-nos a les mil i una nits dels somnis del viatger.

Demà, últim dia d’estada a Turquia, el volem dedicar a voltar per compte nostre. En un principi volíem contractar el servei d’un guia, en Mahir, per donar una volta al Bòsfor, però ja hem pogut veure que Istanbul és una ciutat oberta, força fàcil per moure’s. Per tant hem anul·lat la reserva i ho farem sols. Val molt la pena fer-ho així. Per una banda, hom és lliure per fer el què vulgui i com vulgui i, sobre tot, dedicant el temps que li doni la gana a allò que més l'interessi. Però per l’altra, es perden les explicacions i el guiatge d’un coneixedor de la ciutat. Sospesant ambdues opcions, hem pensat que la primera pesa més.

Un cop acomiadats del Mahir i del conductor, quedem amb els amics valencians per anar a sopar. Ho fem en un restaurant on mengem força bé. Un detall que hem après, degut a que a molts restaurants no hi ha cervesa ni vi, és el següent. Normalment, movent-se per zones més o menys turístiques, els mateixos cambrers són al carrer oferint les excel·lències del seus establiments. Se’ls pregunta si tenen cervesa. Si diuen que no, se’ls dóna les gràcies i se segueix la recerca. Però el més curiós, és que en aquest punt, la cervesa apareix miraculosament. La van a buscar on sigui, per tal de no perdre els clients.

Ja negra nit i amb una lluna immensa i quasi plena, ens acomiadem dels valencians, tot quedant per la nit següent.


Descobrint Istanbul: Pujar
Últim dia a Istanbul. Ens hem proposat aprofitar el dia a fons. El pla original és deambular per la ciutat, amb pocs objectius. I la veritat és que funciona i, sobre tot, dóna molt de sí.

Primer objectiu: la mesquita de Solimà el Magnífic (Süleimaniye Camii en turc). És la mesquita que domina Istanbul, i és característica de les imatges de les panoràmiques d’aquesta ciutat.

Construïda sota el regnat de Solimà, anomenat El Magnífic, a l’any 1550, de la mà de l’arquitecte Mimar Sinan, contemporani de Miquel Àngel, que revolucionà el concepte d’arquitectura vigent fins a aquell moment.

La mesquita patí diversos terratrèmols i incendis, per tant ha estat reconstruïda i redecorada diversos cops, l’últim al 1956, en que es va fer seguint fidelment l’arquitectura i decoració originals.

Agafem un taxi que, després de recórrer un curt tram per carrerons estrets on bull l’activitat comercial, ens acosta a la mesquita.

La primera visió és magnífica però res a veure del que està per venir, ja que els arbres no ens deixen veure el conjunt (i és literal). A l’entrar al pati, ens sorprèn la magnificència, però, sobre tot, la senzillesa i elegància del conjunt, que serà el segell distintiu de tota l’obra. I miracle, quasi no hi ha gent, un aspecte que ajuda molt a poder gaudir d’aquesta meravella.

Però l’interior encara és més bonic. La llum que entra per les seves 138 finestres, banya l’interior d’una delicada llum, que realça la decoració, sòbria i molt elegant,sense colors estridents ni decoració recarregada.

Es comenta que durant la seva construcció, durant força mesos els treballadors es van queixar al sultà, que Sinan no treballava, que es passava les hores dins laconstrucció, fumant tranquil·lament el seu narguil. El sultà li recriminà aquesta actitud, i Sinan explicà que estava estudiant l’acústica peraconseguir fer-la perfecte. El murmuri de les bombolles d’aire que sortia de l’ampolla del narguil, li donaven les pautes per millorar aquesta.

El conjunt respira una profunda tranquil·litat, que convida a la reflexió, independentment de a quina religió estigui consagrat l’edifici. Acaba fent mal de coll de tant mirar aquestes cúpules elegants, i la sòbria, a la vegada que refinada decoració general, que encisen els sentits.

L’exterior, per la façana est que dóna al Corn d’Or i des de una àmplia zona enjardinada, s’observa el magnífic conjunt en tot el seu magnífic esplendor, així com una vista excepcional sobre les aigüesdel Corn d’Or i les ribes, oest Eminönu i est de Galata.

Pel nostre gust, la mesquita de Solimà El Magnífic, és la més bonica i interessant de totes les que hem vist a Turquia. Un lloc que no es pot deixar de visitar.

Tot passejant, baixem per l’Istanbul antic cap a Eminönu, el bulliciós port on volem agafar un vaixell per recórrer la bocana del Corn d’Or i una part de l’estret de Bòsfor.

Fa calor, però bufa un suau vent que, juntament amb les petites botigues, l’ambient, els colors i les olors, especialment quan passem pel mercat de les espècies, fa de la baixada un agradable passeig.

Ja davant del pont de Gàlata, prenem una taronjada natural, amb la tranquil·litat que dóna el no dependre d’horaris ni presses.

És trepitjar la zona portuària, i tota una munió de persones ofereixen viatges marítims per visitar les aigües i la costa turca. Tanquem el tracte per 20lt (10€) per cap, que ens portarà durant unes dues hores, a navegar. Amb un minibus ens porten a l’embarcador.

La ruta es fa molt agradable, tot i que el ventet que experimentàvem alcarrer, s’ha convertit en un vent acanalat pels elements orogràfics amb certa força, que encrespa les aigües i fa botar el petit navili, que es comporta com una closca de nou al mig de l’Oceà.

Des del pis superior, embarcant la ventada, deambulem per una riba i una altra, sempre acompanyats pel cadenciós i monòton estossegar del motor, que s’esforça per seguir el rumb que li marca el pilot.

Cap al final es fa un xic pesat, i acabem la navegació a la part inferior, protegits del vent que ja s’ha fet força molest.

A mida que ens acostem de nou a l'embarcador, la riba europea guanya en esplendor.

Els minarets de la Mesquita Nova, en primer pla, s'alcen desafiants cap al cel, i la silueta general de la ciutat es va amagant lentament, a mida que ens hi acostem, passant d'una visió macro (general) a una visió micro (particular).

Finalment el vaixell capcineja novament amarrat al moll, mentre desembarquem sota una calor que sembla haver-se redoblat.

Al moll d'Eminônu hi ha unes barques molt acolorides i vistoses, que venen bocates de peix cuit a la brasa dins la mateixa barca, que ofereixen un espectacle ben curiós.

Ens plantegem menjar en aquest lloc i tastar la delícia, però fa una calor de mil dimonis i no hi ha cap ombra ni espai lliure per seure i menjar tranquil. Llàstima, però ho deixem per la propera visita, deixant molt clar que Istanbul, per ella sola, mereix una escapada exclusiva.

Busquem un lloc per dinar. Ens trobem al barri portuari i musulmà, per tant, no serveixen alcohol. Utilitzem la mateixa tècnica experimentada anteriorment. No hi ha cervesa? Doncs gràcies i adéu. Però ells reaccionen igual. Un dels que recapta clients, ens diu que no tenen alcohol, però que ens acompanya a un altre restaurant, dos carrers més enllà, que sí que en tenen.

Acabem en un local molt agradable, La Pyramide Restaurante, lluny de la riuada de gent, on dinem de manera excel·lent i en un ambient molt agradable.

En acabar, ens dirigim cap al Gran Basar, esclavitzats per una calor que no ens abandona. Agafem el tramvia a la parada d'Eminönu i baixem a la del Gran Basar, amb la intenció de fer les últimes compres.

Es repeteixen les aglomeracions de gent habituals a les entrades, però un cop dins, és possible moure’s amb més facilitat.

Les més de 4.000 botigues que conté aquest basar, són interessants, però no tenen, ni de lluny, l’encant dels basars del món àrab.

Un cop fetes les compres, anem passejant fins a la plaça que separa l’Hagia Sophia de la Mesquita Blava, on descansem una estona, enmig d‘un ambient relaxat i fresc.

Ja amb un cansament important, i amb dues delicades làmpades de vidre en bosses, agafem l’últim tramvia, abarrotat de gent, d’aquest viatge, per retornar a l’hotel.

A la minúscula terrassa d’aquest i davant de dues magnífiques cerveses, esperem l’arribada dels amics valencians, que no triguen a arribar.

Ja negre nit, plegats busquem un restaurant per sopar. A l’avinguda d’Ataturk, que és plena de gent, tot i l’hora que és, trobem un lloc més o menys decent. Ens Instal·lem a la tercera planta i demanem pollastre a l'ast. Paguem el que demana i en baixar per sortir, el que sembla el propietari ens mira amb molt mala cara, com si haguéssim fet alguna cosa. Acabem deduint que s'ha molestat perquè no hem deixat la propina que esperava rebre i que segons sembla consisteix en el 10% del preu total. Són molt "americans" aquests turcs...

Arriba l'hora del comiat, i ara ja definitiu, amb l'intercanvi d'adreces de correu i bons desitjos per tots. Els valencians es queden uns dies més i seran testimonis dels primers aldarulls que es produiran a partir del dilluns.


Retorn a casa: Pujar
El vol surt molt d'hora, cosa que ens permetrà arribar a Barcelona a una bona hora. Ens ve a buscar un conductor sol, que no parla gens d'espanyol, però amb el que no tenim cap problema.

És dissabte i Istanbul és solitari i fresc, amb la lluminositat espectacular que li donen els primers rajos del sol ixent, que inviten a sentir que tot és nou i tot està per estrenar, però malauradament solament pels afortunats que es queden... L'aeroport, facturació amb l'ai, ai, ai de la por al sobrepès, que finalment resulta infundat (de fet, no pesen l'equipatge de cabina, que de ben segur sobrepassa el pes), i tranquil vol de tornada.

Però a la tornada al Prat, a la terminal T2, ja notem que som de nou a casa. Les cues, perquè els avions anaven arribant, es fan espantoses, ja que només hi ha dos policies per controlar els passaports. Ni a Turquia ens ha passat res semblant... Finalment passem, recollim l'equipatge i amb un excel·lent servei de bus llançadora, ens plantem amb rapidesa al centre de Barcelona.


Cloenda: Pujar
Això s'ha mig acabat. Bé, diem que s'ha mig acabat, perquè el viatge és molt més que agafar un vol, estar uns dies fora i tornar. El viatge comença des del primer moment que hom li posa data a la sortida. La preparació, la recerca d'informació, el viatge físic i, a la tornada, recollir tot allò viscut per plasmar-ho en el format que sigui. Això és el veritable viatge...

Turquia ja ha quedat enrere. Els impressionants escenaris naturals, la immensa paleta de colors proporcionada per la especial llum turca i tot allò que il·luminava; les mesquites, Anatòlia i Pamukkale, el Bòsfor i els basars... i especialment, com sempre, les seves gents que, malgrat la barrera de l'idioma, són una gent fantàstica.

I com no, volem fer palès un record molt especial als companys valencians, que a banda de ser molt bona gent, han fet que el viatge fos amè, amb els seus coneixements i, molt especialment, a l'humor amb el que han tintat tot el recorregut. Sense ells, tot hauria estat diferent.

Però no volem acomiadar aquestes pàgines sense deixar clar que la lluita del poble turc per les seves llibertats, és també la nostra lluita i, des d'ací, els fem arribar una forta abraçada, encoratjant-los i dient-los que som al seu costat. Ànim, companys!!!


Barcelona 25 de juny del 2013

Pujar