Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Llum i so a Abú Simbel: Pujar A les 20h i amb el cap com un timbal, farts de crits, de nens cridaners i de converses en un to més que alt, el sol es pon i agafem l’autocar ja de nit, per anar a fer cua per veure l’espectacle de llum i so.

Si al matí hem entrat per la banda dreta, ara ho fem per l’esquerra. Envoltats d’ombres, caminem per un passeig il·luminat per unes lluernes baixes, mentre l’enorme construcció -o hauríem de dir reconstrucció- d’Abú Simbel resta a la dreta, muda i fosca, com si s’estigués preparant-se per l’espectacle. Tot té un aire misteriós i sorprenent. És una altra manera de veure i viure els temples, foscos i freds i intuint, més que veient, a Ramses II i Nefertari amb la mirada tres cops mil·lenària clavada a l’infinit, cap al lloc on sortirà el déu Ra.

El lloc on seurem està situat de cara als temples i amb el llac Nasser a darrera. Les grades no són còmodes, però ara, és el que menys importa. La veritat és que està molt ben organitzat. L’espai de les grades no és massa gran i només venen les entrades justes per omplir el petit amfiteatre, el que elimina la possibilitat dels espavilats que, per tal de veure-ho tot, no dubten en col·locar-se davant de tothom. Podrem fotografiar, amb trípode, és clar, el que vulguem, ja que les fileres de davant no molesten en absolut. L’escenari queda a nivell, per tant no ens perdrem detall.

A l’hora programada s’apaguen els llum, la foscor s’ensenyoreix del Món i es fa el silenci més absolut. Unes veus d’home i de dona, en espanyol, que arriben amb total claredat, expliquen d’una forma molt amena i atractiva, els inicis de la civilització egípcia, l’estreta relació de l’home amb el Nil, la importància d’aquest i la història i motivacions de la construcció d’Abú Simbel. Glosa de manera especial la figura de Nefertari, la reina núbia que robà el cor de Ramses i com aquest feu construir el temple en honor d’ella.

Els jocs de llums i música captiven immediatament el viatger i el transporten 3.000 anys enrere. Els temples es van il·luminant segons el relat i també serveixen de pantalla en la que la llums juga a tintar, de mil colors, les formes i textures de les ciclòpies construccions. La Maria s’emociona profundament davant tanta bellesa.

A més, la lluna quasi plena treu el nas per entre els núvols, contribuint a realçar la màgia del moment. Els efectes són una meravella, molt aconseguits i realment és un espectacle únic, que no es pot deixar perdre. No sabem qui l’ha dissenyat ni qui ha muntat el complex entramat tècnic, però es mereix un 10. Tant el so com la il·luminació són de primeríssima qualitat i el conjunt tècnic-artístic no pot ser millor.

Un cop acabada la funció retornem a l’autocar que ens ha de dur a la motonau. En entrar, al primer seient de la dreta i a terra, hi ha la boina i el subfusell del militar, sense qui els hauria de custodiar. I aquest és qui ha de vetllar per la nostra seguretat... En fi, és Egipte.

A les 01:00h de la nit entrem a la motonau, cansats però molt satisfets. Ha valgut la pena.

08/05/2009.- Divendres. Coneixent Assuan. Pujar 08:00h. Ens despertem. No hi ha res programat per avui. Podrem anar al nostre aire, a conèixer l’Assuan de veritat. Després d’esmorzar sortim a donar un tom.

És divendres, dia de festa pels musulmans i gairebé tot és tancat. Anem a un caixer automàtic a treure diners. El primer caixer se’ns resisteix. No vol escopir els calers. Ens intenta ajudar, fins i tot un policia turístic. A les entitats bancàries, a gairebé totes, hi ha permanentment un o més policies de guàrdia. Als hotels també hi són. Acollonits per la impossibilitat de treure diners, que atribuïm a que s’ha espatllat la tarja, -glups-, ho provem en un altre caixer i tampoc. A un tercer, alleujats, ho aconseguim.

Ja més calmats, caminem cap a la Corniche d’Assuan, el moll fluvial en el que es troba atracada la meitat de la flota de motonaus d’Egipte. L’altra meitat es troba a Luxor.

Pel carrer solitari apareix un nen que ens ven 10 punts de llibre, aparentment de papir, per 1€, que al final seran 15 punts per no sé quant. La veritat és que aquesta gent, sense tenir en compte l’edat, tenen l’habilitat d’enredar-te. Et venen una cosa per un preu i acabes comprant el doble per no se sap quina multiplicació estranya de diners. En fi.

Després de negociar el preu amb un calesser, 1h = 25lle, pugem a una calessa, d’allò més típica. Tot són coloraines i penjolls de colors. Pactem que ens portarà per l’Assuan menys conegut, pels carrers on viu de veritat la seva gent. Volem veure amb els nostres propis ulls com viuen, les condicions socioculturals en les que es desenvolupen.

Muntat sobre el carro, hom se sent com un turista de manual, d’aquells que amb un mínim de sentit comú, a ningú li agrada emmirallar-se, però és el que hi ha.

En Kalim, el calesser, a les regnes de Rambo, el cavall que fa el que pot, comença la ruta. En arribar a una pujada, en Rambo minora la marxa lentament però “animat” per les fuetades que descarrega en Kalim sobre el llom, acaba coronant la rampa. Passem pel mercat d’un dels barris més pobres, habitats per nubis. Les dones vestides de negre rigorós, que indica que són casades, s’afanyen a comprar tot tipus de verdures, hortalisses, fruita i herbes diverses.

Els nens, el primer que aprenen, és que turista = diners i només en veuen un, ja comencen a demanar bakish i caramels. Ja des de petits, la primera paraula que deuen aprendre deu ser “dòllar”, abans fins i tot que mama. No ens agradaria contribuir a fomentar la caritat gratuïta, ni pretenem que els nens s’acostumin a demanar, però no tothom pensa el mateix, ni en el mateix moment. La veritat és que fa cosa passejar per aquests barris empobrits i veure els seus habitants viure com viuen. Per ells, nosaltres som “els privilegiats del Primer Món”, els que es poden permetre una despesa com aquesta, per viatjar.Viatjar no és una primera necessitat, però menjar si... Ho comprenem perfectament i, tal vegada aquesta comprensió, consciencia més que no pas les paraules. La seva pobresa és la nostra vergonya, però malauradament amb bakish no ho solucionarem, sinó que contribuirem a que la dinàmica no s’acabi de trencar mai. En certa mesura i sense ser-ne responsables -encara que sí còmplices-, ens sentim avergonyits...

Ja a punt d’acabar, la Maria li comenta a en Kalim que ens agradaria donar una volta en faluka i on podem anar, així com els preus que cobren els barquers. "Casualment" resulta que aquest té un amic que ens portarà per 5€ per cap, una hora. El truca amb el mòbil i el recollim de passada cap a la Corniche. Sense saber-ho, de sobte en Kalim atura la calessa al costat de la vorera i, sense dir res, puja un tipus alt mig calb i esbufegat. Resulta ser en Hamdy, el patró de l’embarcació.

Finalment arribem plegats al moll. Un cop som a la que serà la primera xalupa, juntament amb en Hamdy i dos nens més, que diu que són de la família, comença a recalcar el preu: 10€ els dos, una hora. Ho rebla tres, quatre vegades, com per assegurar-se’n. Tanquem el tracte i comencem a navegar, esquivant les proes de les motonaus que, des del lloc on som, a nivell d’aigua, aparenten ser molt mes altes, tallants i amenaçadores del normal.

Resulta que amb aquesta primera faluka, anem a buscar la seva. Aquesta només és un transport. Fem un canvi de nau a una petita illa de davant mateix del port.

Un cop som al mig del Nil, en Hamdy comença amb la cantilena de sempre i ens vol convèncer que els preu pactat era de 10€ per persona, una hora de navegació. Tot i començar a espavilar-nos sols peraquest país, ja comencem a conèixer els trucs i, evidentment, ens neguem a l’extorsió. Finalment, i després d’una bona estona d’estira i arronsa, pactem el nou preu: 20€ els dos, 2h. En Hamdy, escenificant la immensa ofensa que, segons ell, li estem fent per no pagar-li el que “no havíem pactat”, es conforma i endolceix el posat. A partir d’ara anirà molt més fi.

Governa l’embarcació de forma, que anomenar-la relaxada seria un eufemisme de collonassos, amb una indolència difícil d’imaginar o explicar si no s’ha viscut. Maniobra la canya del timó amb els peus i ell estirat a popa. De tant en tant s’incorpora, em deixa la canya a mi i manipula les cordes i les veles. Un cop ha acabat, recupera la posició horitzontal i la navegació continua lenta, sense presses.

Volem comunicar-nos amb ell, que ens expliqui coses, però d’idioma és una barrera massa important i ens impedeix comunicar-nos amb una mínima fluïdesa. Ell no parla ni català ni espanyol i nosaltres no parlem ni àrab ni anglès. Un problema. Així, la incipient conversa que encetem decau progressivament, fins a apagar-se totalment. Tant ell com nosaltres diem el mínim imprescindible i sempre parlant com els indis...

La faluka llisca suament empesa per un persistent, però molt suau oratge, que posa la temperatura perfecte a aquesta travessia. No fa gens de calor i l’aigua del Nil, almenys en superfície, té la temperatura ideal.

Donem la volta a l'illa Elefantina,després de deixar a estribord el Jardí Botànic. L’actitud indolent d’en Hamdy encara dona menys ganes d’intentar entendre’ns.

Atraquem a l’embarcador de l’illa Elefantina, en la que hi ha un nilòmetre. Un nilòmetre no és res més que un pou practicable, que està en contacte amb l’aigua del riu. A l’interior hi ha unes marques que assenyalen el cabal del Nil en tot moment. D’aquesta manera els ministres del faraó podien mesurar l’altura que assolien les grans avingudes d’aigua del Nil en les seves crescudes periòdiques i valorar així la quantia dels impostos a pagar segons el nivell assolit: a més nivell assolit, collites més productives i, per tant, impostos mes alts. O com els agrada escenificar als egipcis, si un any hi ha una gran crescuda, la collita serà més abundant, per tant, impostos alts. Si l’any és dolent, és a dir, hi ha hagut poca crescuda, cal espera collites més minses, per tant, els impostos han de ser encara més alts...

A mig pujar les escales que porten a la part superior, ja ens avisen que l’establiment tanca en 45 minuts, per tant decidim deixar-ho estar. Des d’on som, a la dreta, entreveiem un poblet nubi, amagat darrera una reixa i una porta de ferro. Dóna la sensació de tractar-se d’un poble presoner. El primer que crida l’atenció en passar la porta, és la sensació d’entrar a un ghetto. La brutícia, deixalles i unes aigües negres i pudents ens donen la benvinguda. Mentre dubtem entre entrar o marxar, s’acosta un home força amable que es presenta com a cap del poblat i s’ofereix a acompanyar-nos per fer una visita. Per una banda voldríem anar-hi, però per l’altra ens provoca un cert recel entrar-hi. L’ambient desolador i miserable de l’entrada ens fa desistir de l’intent. De tota manera en Hamdy ens espera.

D’una forma absolutament covarda, donem mitja volta, ens acomiadem del cap i enfilem rumb a la faluka. Pensem que deu ser un poblat de l’ètnia núbia, dels molts que van ser expulsats quan es va construir la presa d’Assuan, que no són gens ben considerats i que no han sabut o no han volgut, apuntar-se al carro del turisme. Em va recordar molt un enclavament d’ètnia gitana, amb barraques, que va estar situat al carrer Manso Casanova de Barcelona al anys 60. Les olors, els colors i la vista de les aigües negres, em va transportar automàticament 40 anys enrere, quan hi passava amb la bicicleta quatre cops al dia per anar a treballar al taller i tornar a casa.

Aquesta vesprada tornem a El Caire amb avió. Els camarots ja estan desocupats i l’equipatge a punt per ser desembarcat. L’espera mentre ens venen a buscar és enervant. Estem impacients. Voldríem acabar ja, estar assentats a l’avió i a punt per enlairar-se. Però és Egipte i tot va molt i molt lent.

10/05/2009.- Diumenge. El Caire. Pujar Ens allotgem a l’hotel Husa Pyramids, i ja des del primer dia hem tingut problemes. Quan anava un llum, no s’encenia una làmpada. Quan arreglaven l’aigua freda no hi havia aigua calenta i quan hi havia aigua, l’aire condicionat no funcionava. Quasi tots els dies hem tingut un problema o altre, i no és que siguem especialment torracollons, però al final t’emprenyes.

Ahir dissabte vam anar a la vall de Gizeh. Les piràmides de keops, Kefren i Mizerinos i l’Esfinx són precioses. No per haver-les vist abans em van deixar de sorprendre de nou.

A primera hora del matí fa fresca, fins i tot quasi fred, però a mesura que Ra guanya altura, la calor es fa més intensa. Hi ha molta menys gent que al 2003.

De nou quasi tots els visitants són hispans, entre peninsulars i sud-americans i també per variar, tot són presses. Ens ho prenem tal com ve, ja que tindrem temps de venir més endavant.

En sortir acabem en una botiga de papirs, on ens expliquen detalladament tot el procés de fabricació del que va ser una de les primeres superfícies aptes per dibuixar i escriure i que no era pedra o fusta. Realment és molt interessant. La finalitat última, és clar, és la de vendre’ls, però no comprem res.

Ja a punt de marxar, arriba el grup d’en Mario i la Pilar. Ens passem els telèfons i quedem per més tard, ja que tant a ells com a nosaltres ens deixaran als respectius hotels. La resta del grup seguirà un altre recorregut, museu de El Caire, etc.

En entrar a l’hotel ens diuen que ja han reparat la làmpada i l’aire condicionat, però en arribar a l’habitació no hi ha aigua freda. Baixo a recepció, alguna cosa més que emprenyat i protesto formalment. És desesperant, ells no parlen més que anglès i nosaltres ni una paraula. Per sort hi ha un representant de l’agència de viatges que fa d’intermediari. Ens porten a una altra habitació a veure-la abans de treure l’equipatge de la 810. En aquesta funciona l’aire condicionat i els llums, però tampoc hi ha aigua freda. Cabrejats tornem a recepció, on ens diuen que ho arreglaran i que estarà llesta quan tornem.

Mentre tant arriben la Pilar i en Mario. Agafem un taxi per anar al Barri Copte a veure l’església penjada. Personalment no em va agradar massa.

És curiosa l’església de sant Jordi, per l’estil ortodox que té, però poca cosa més. Ací, les dones, en no ser musulmanes, vesteixen occidentalitzades i tot canvia. No es té la sensació d’estar en un país musulmà.

En sortir, com sempre, ens aborda un taxista i ens ofereix els seus serveis. Parla una mica d’espanyol i ens entenem. Li demanem preu per portar-nos a la mesquita d’Ibn Tulun i ens ho deixa per 20Lle. A més insisteix molt en que després ens portarà a aquí i allà pel mateix preu.

El trajecte és per entremig de carrers estrets, polsosos i deprimits. És El Caire autèntic, el que vam intuir a Assuan i el veurem en dies venidors. Són plens de gent, sense asfaltar i molt bruts. Es respira un fort aire de misèria, però portada amb dignitat.

Pols, colors, olors, llums impossibles i persones de totes les edats i sexe. Les botigues són molt i molt rústiques, molt fosques, petites i amb molt poca mercaderia. Aquesta misèria contrasta vivament amb altres barris més pròspers de El Caire, en els que viuen les classes més benestants i els estrangers. I com no podia ser d’una altra manera, el trànsit caòtic, fins i tot en aquests estrets carrers també hi és present. La circulació és tots dos sentits de la marxa i, de vegades, cal fer maniobres per circular.

Poc abans d’arribar a la mesquita, una tanca amb control policial barra el pas. En veure que el taxi porta turistes, la obren i ens deixen passar. El taxista, tot cofoi, comenta que ens han deixat passar perquè porta turistes. Això vol dir que els que no són turistes no els deixen passar, és a dir, que no tenen accés a la zona. Gran incongruència, tenint en compte que la mesquita, tot i estar fora de servei, és per l’ús dels musulmans, però som a Egipte i les coses són així.

El taxista ens deixa a la porta i ens diu que s’espera. En entrar a la mesquita, com a tots els llocs que hem visitat, inclosa la Vall dels Reis, Abú Simbel i Gizeh, cal passar per l’arc detector de metalls i les motxilles per l’escàner. Tot plegat és una mesura absurda, ja que en el 90% dels casos, l’aparell pita i ningú no en fa cas. Podríem passar qualsevol cosa sense massa problemes.

Dins la mesquita estem sols. No hi ha ningú més, tret dels vigilants. Ja que és prohibit trepitjar el terra de la mesquita amb sabates i per tal que el visitant no se les hagi de treure, et posen una mena de fundes de lona lligades amb cordons que evita que trepitgis el recinte sagrat, a canvi, és clar, de bakish .

L’interior consisteix en un enorme claustre i amb una mena de petit minaret al centre del recinte. L’ambient és de relaxació i cap element que no sigui constructiu no decora la edificació, tret del mihrab -concavitat que indica on és la meca i que sol contenir un alcorà-, de les estores que el voregen i que condueixen fins a ell, i de les llànties que pengen de l’elevat sostre dels claustre. La resta és totalment nu de decoracions.

En sortir, el taxista segueix esperant i ens porta al restaurant que li diu en Mario. El taxista diu que ha canviat molt, i finalment no acabem de saber si ens porta al restaurant indicat o a un altre que l’hi ha rotat a ell. Mengem de menú de bufet lliure i força correcte.

En sortir, amb una calor respectable, el taxista encara és allà, esperant fora del taxi sota un sol de justícia. En Mario, que fa com la Maria, que regateja a l’alça, pacta amb ell que li pagarem 40lle si ens porta a la Ciutadella de Saladí i posteriorment als respectius hotels. Cap problema, diu ell, i ens deixa a la Ciutadella.

La Ciutadella tanca a les 16:00h. Són les 15:15h i no venen més entrades. Després d’explicar, en Mario i la Pilar, als policies turístics de la porta que ells marxen l’endemà i que si no ho poden visitar ara no podran fer-ho mai, els deixen entrar amb l’excusa de fer unes fotografies. Nosaltres ens quedem fora, amb el taxista, ja que podrem venir un altre dia amb calma. A les 18h ens vindran a buscar a l’hotel per la visita a la ciutat del morts i la nit cairota i ja són les 16h i encara no han sortit. Els truquem i ens diuen que han aprofitat per visitar-ho tot, que marxem que ells ja s’ho faran.

A mesura que el taxi es va acostant a l’hotel, el tio sembla posar-se més nerviós. En arribar, li donem les 40lle, però pretén cobrar-nos més del pactat, dient que el tracte era un altre. I és clar que en Mario i jo ho havíem deixat molt clar, però el paio vol més diners. No vol agafar el bitllet de 50lle que li dono i del que m’ha de tornar 10lle de canvi. El to de la veu i l’agressivitat de l’andova va creixent. Finalment li deixem el bitllet al seient de davant, resignats a perdre el canvi. En sortir i deixar-lo per inútil, el paio obre la porta, surt i segueix cridant com un energumen. M’hi acosto i cridem els dos, ell jura en àrab i jo en català. Li dic que hem fet un pacte i que no m’agrada que no es respecti. Si ell crida, jo intento cridar més. Amb això que s’acosta el policia de l’hotel, al que li he dit que vingui, a veure què passa i el taxista li explica no sé què, ja que ho fa amb àrab. Amb molt menys que una mica d’esperança que m’entengui, jo intento explicar-li el cas al policia i, de sobte, el taxista calla, diu que molt bé, puja al cotxe i se’n va... La Maria i jo ens quedem parats, sense saber massa que ha passat.

Emprenyats, entrem a l’hotel. En aquest ens donen dues claus de dues habitacions. Abans de canviar l'equipatge de lloc, el maleter ens recomana que anem a veure quina habitació està en millors condicions per quedar-nos. En veure la primera ja ens agrada, ja que funciona tot, és més gran i dóna a la part del darrera, amb el que no se sentiran les botzines dels cotxes ni el soroll del trànsit ni els dels aires condicionats. Finalment tenim una habitació en condicions.

Baixem els trastos i a les 18h ens passen a buscar. La Nit Cairota s'inicia al monument al soldat desconegut, l'eclèctic mausoleu on és enterrat el president assassinat Nasser, barreja de modernitat i al·legoria al "ardor guerrero". No hi ha més història.

Ja fosqueja, fa quasi fresca i el monument no té cap mena d’interès. Pateixo, ja que la propera visita és a la Ciutat dels Morts i serà fosc per fer fotografies. Ja resignat, entrem a la famosa ciutat amb l'autocar. Es tracta d’un poble que pot ser qualsevol cosa menys un cementiri. Ens van explicant la història, però no podem veure res de diferent, que el diferenciï d’un poble del més normal. Carrers amples ben il·luminats, dins del possible a Egipte, poca gent pel carrer i poca cosa més. Segons en Wael, el nostre guia d’avui, només és possible visitar el cementiri dels rics, El dels pobres, el que promet més, és prohibit visitar-lo. Deixem-ho així...

La història d’aquest mode d’habitatge, consisteix en que durant la Guerra dels Sis Dies, els desplaçats del conflicte van anar a parar a aquest recinte i es van instal·lar en els mausoleus que el composaven. Un cop finalitzat el conflicte, es van negar a marxar i els govern els va permetre viure-hi. La cosa funciona aproximadament de la següent manera: quan a algú de fora del recinte li sobra menjar, per exemple, el porta al cementiri per la gent. També fan el mateix quan es desprenen dels electrodomèstics vells, mobles, etc. Així és possible que en un panteó hi hagi dues o més neveres, televisors, sofàs, etc. D’aquesta manera no els falta res. L’habitatge es composa d’una o dues habitacions, no més, i no hi ha separació d’ambients, Tots els components de la família viuen al mateix lloc físic. L’electricitat i l’aigua no els costa res.

La vida socioeconòmica també té les seves peculiaritats. La població és composada per professionals, per obrers manuals: taxistes, fusters, mecànics, paletes, etc. i la xarxa comercial també és pròpia. Al cementiri hi ha de tot: escoles, botigues, tallers, mesquites, forns de pa, etc. D’aquesta manera es comprèn que els seus habitants no vulguin marxar sota cap concepte.

També tenen certs privilegis. Originàriament, els okupes dels panteons, hi vivien a canvi de mantenir i netejar la tomba i l’espai del voltant. Actualment, quan a la família propietària del mausoleu, rica, és clar, se li mor un parent que cal que sigui enterrat en ell, ha de demanar permís als seus habitants. Si aquests accepten, deixen la tomba 24h perquè s’hi celebri l’enterrament i tornen passat aquest termini. En el cas que aquests no acceptessin desallotjar el panteó, els propietaris haurien de buscar un altre emplaçament per enterrar el seu mort...

No hem pogut fer ni una sola fotografia. Per una banda no hem parat en cap moment i no hi ha llum i, per l’altra i des de la nostra perspectiva, no hi ha res que valgui la pena fotografiar. Em quedo amb les ganes i somnio en poder-hi tornar en taxi un altre dia. Ja ho veurem.

El sopar cairota és força pobre, tant en qualitat com en quantitat, però hi ha espectacle de danses tradicionals, meitat tradició, meitat modernitat. Està molt bé la dansa del dervix egipci, pel desplegament de colors i volums, que combina una imatge plàstica molt agradable, amb una música d’arrels tradicionals, però amb tocs massa moderns. El que més m’emprenya, però, és aquesta mania de fer sortir la gent a la força a l’escenari a fer el pallasso. No ho suporto, però hi altra gent que ho fa de grat. En fi, els colors són pels gustos, no?

Finalment s’acaba i ens retornen a l’hotel. Demà ja estarem totalment sols. Veurem com gestionem el tema. Animats sí que hi estem.

11/05/2009.- Dilluns. El Museu de El Caire. Pujar10h sortim cap al museu de El Caire agafant un taxi. Només sortir de l’hotel ja comencen a parar taxis. Negociem el preu amb un fins al museu. Diu que bé, però a mig camí no té ni idea de on és el museu, o almenys és el que fa veure. Finalment ens deixa darrera, però sabem torbar-lo.

Fa molta calor. No es poden entrar càmeres dins el museu, pel que molt a contracor, l’haig de deixar a la consigna del museu, una habitació on les càmeres s’amunteguen en uns prestatges de fusta que ofereixen poca seguretat. Et donen un tros de fusta amb un número i li col·loquen a la màquina un altres tros amb el mateix número. En fi...

El museu de El Caire no és res més que un magatzem de peces arqueològiques, precioses i molt valuoses, però amuntegades barroerament, el que redueix considerablement el seu atractiu, no pas el de les peces, però sí el del museu. A part del descontrol que hi ha en la exposició, la il·luminació és un desastre. A banda de ser totalment insuficient, ja que dóna un aire fosc i trist al “temple” que hauria de ser lluminós i engrescador, atesa la bellesa que conté, la gran majoria de la llum és provinent dels florescents del sostre i els vidres, en ser vidres normals, els reflecteixen, impedint poder veure les peces amb claredat. Sigui per la mala il·luminació, sigui per la orientació de les vitrines -moltes d’elles contenen sarcòfags d’unagran bellesa-, sigui per la qualitat del vidre, absolutament estàndard, sense ser antirreflectant i pla, sigui per la il·luminació fluorescent, intentar observar l’interior de les vitrines des de sobre o des dels laterals, és una missió impossible.

A les rares vitrines amb il·luminació individual i làmpades d’incandescència, i ací hi incloem les de les joies de Tutankhamon, es veu molt poc, com en penombra, i algunes de les làmpades es troben foses, amb el que el meravellós viatge al passat que podria ser, es converteix en tota una sort d’endevinalles i falses imatges.

A la immensa majoria de les peces, incloses les joies de la corona, és a dir, les del faraó Tutankhamon, els falta alguna sort de rètol explicatiu. Com a molt, solament el lloc on s’ha trobat i la data. No hi ha cap referència a l’entorn, a la situació sociocultural, les condicions de la troballa, etc.Moltes de les peces, més que exposades, estan simplement emmagatzemades en un lloc visible. No hi ha absolutament cap referència a res.

Hi ha sarcòfags que es troben apilats en una alta vitrina, com si de un armari amb portes de vidre es tractés i, evidentment, sense cap nom ni explicació. Les minses dades que es donen, generalment es troben escrites sobre un paper a màquina -sí, a màquina- i únicament en àrab i anglès. En més d’una ocasió hem vist un paper escrit únicament a mà i en en àrab... En total un absolut desastre, que deixa en un primer nivell el concepte de museu darwinià, en el que es limitava a exposar peces sense cap més aspiració. És una llàstima que amb els tresors que conté el museu egipci de El Caire, no s’hagi tingut una cura extrema en la seva composició iexposició. Malauradament no aporta massa coneixement al visitant que surt d’ell amb una densa sensació de frustració.

Val a dir que, al 2003, el primer cop que el vaig visitar no vaig tenir aquesta sensació, ja que tot iserles condicions exactament iguals, el cúmul d’informació visual que em va arribar no em va fer pensar en aquests detalls que, en la segona visita s’han fet palesos i evidents. Això sí, no es poden fer fotografies a l’interior, cosa que ja al 2003 -en que sí que es podia fotografiar-, va resultar una odissea pel calvari dels reflexos. L’únic avantatge que hem tingut aquest cop és que no hi havia aglomeracions de gent. Ni tan sols la cambra de Tutankhamon està massificada amb el que podem gaudir d’una visita plàcida i tranquil·la. Podem admirar amb deteniment la perfecció d’undels rostres més enigmàtics que ha aconseguit reproduir la mà humana, amb aquesta mirada vívida, al mateix temps que inquietant, perduda a l’infinit, que fins i tot travessa l’observador...

En sortir a l’exterior, ja molt cansats, la calor és encara més aclaparadora. El sol, més que caure, ataca sense misericòrdia i cal anar buscant l’ombra de qualsevol cosa.

Trobar un mapa de El Caire resulta una aventura. No hi ha manera. Hem de recórrer alguns carrers fins que en trobem un. És una mica “cutrillo”, dels que tenen dibuixets i sembla pintat a mà, però farà el fet.

Tornem a dinar a l’hotel i la tarda la dediquem a passejar per alguns dels carrerons del barri on ens allotgem. El trànsit és caòtic, un continu concert de botzines, al qual hom acaba acostumant-s’hi, però que inicialment resulta enervant i posa a prova els nervis del viatger. És altament il·lustrativa, la capacitat artística que tenen els cairotes fent sonar les botzines. Són capaços de treure-li diferents sons i amb ells “es parlen”.

Crida l’atenció la quasi total absència de semàfors. De tota manera, i pels egipcis, els colors dels semàfors solament els desperten opinions. El verd vol dir corre. L’ambre vol dir corre, corre i el vermell, corre, corre, corre... Quan s’intenta travessar un carrer, cosa que inevitablement i molt a contracor s’ha d’emprendre en un moment o altre de la visita, i encara que sigui per un pas zebra, es posen sobre la taula les cartes del torero que és el vianant. Hom ha de començar torejant cotxes, esquivar-los en tot moment i a cada passa. Aquest sí que és un país de toreros, molt més destres, obligats per la necessitat, que a Espanya. El més normal és veure travessat la gent, en un carrer de quatre carrils, esquivant els cotxes, un rere l’altre, que els passen a tocar, sense ni tan sols afluixar la marxa. Travessar un carrer cairota sí que és un esport d’aventura, ja que ací sí, et jugues la vida a cada pas. I no és una llicència literària.

Les distàncies mínimes de seguretat, directament no existeixen. És del tot normal circular a 60/70km/h, amb els dos cotxes dels costats a quatre dits dels miralls retrovisors -dels que encara en tenen-. Forat que hi ha entre dos vehicles, forat que és ocupat per un tercer. Ja es veu que el cotxe no hi cap, que la distància -per un occidental mínimament “normal"- és insuficient, però no ho és per un egipci, que acaba per entrar. Els canvis de carril són continus i és el mateix que portin a tocar al costat un altre vehicle. Aquest pita i pita, però el conductor passa de tot i s’hi cola. En els propers 50m els papers s’invertiran i no passa res. “No problema” diuen. Al mateix temps, però també van esquivant vianants, motoristes i ciclistes i tots aquests, al seu torn, també s’esquiven entre ells i als cotxes... És un absolut caos organitzat.

Hem sentit dir que aquesta gent no sap conduir i nosaltres argumentem que sí que en saben, i molt, altrament no podrien fer el que fan i, desconeixent les dades de sinistralitat, podem aventurar la tesi que no és massa elevada. Durant els dies que vam estar a Egipte, només vam presenciar un petit accident, en el que el remolc d’un camió es va endur el paraxocs d’un turisme.

A El Caire, els llums que serveixen per veure-s’hi, indicar la posició i les maniobres, més que útils per senyalitzar, a més de ser una altra opinió, són un element més que serveix per “tunejar” el vehicle. En lloc de portar llums blanques al davant per indicar la posició i sentit de la marxa, hi col·loquen llumetes de tots colors i, fins i tot, algunes són intermitents. Per tal que es vegin bé, no encenen –acabarem sense saber en porten- els llums de creuament. Així, la panoràmica nocturna i rodada de El Caire es converteix en una constel·lació de llums de colors, en un immens mosaic multicolor.

Normalment, els vehicles de bombers, ambulàncies i policia, si porten els llums prioritaris encesos no porten la sirena, i si porten la sirena no encenen els prioritaris. Per altra banda, el concepte de facilitar la circulació als vehicles d’emergència, i no cal que hi hagi cap embús, és novament una altra opinió. Ningú s’immuta encara que els llums i la sirena els tingui a fregar del clatell. Que com s’ho fan per circular? Dons utilitzant la megafonia. Malauradament ens quedem sense entendre que és el que diuen, ja que ho fan en àrab. Solament així el conductor cairota accedeix a apartar-se un xic i sense que li comporti perdre la seva posició guanyada tan durament en el caòtic trànsit d’aquesta enorme ciutat.

Caminant, caminant anem a parar a un carrer comercial autòcton. Evidentment, els preus són molt més ajustats i els números dels preus són en àrab. Ací ens n’adonem de la necessitat de conèixer els guarismes en àrab, ja que no entenem absolutament res. En dies posteriors anirem recopilant aquesta informació a base de copiar els números de les matrícules dels cotxes, ja que la majoria estan doblats en occidental i en àrab. Comprem un pa, un melonet i aigua. Ens costa entendre quan val, però ens en sortim. És un ambient, com a tot el Caire, molt tranquil i segur. Ningú pretén vendre’ns res i tothom somriu. Els egipcis, arreu, són molt i molt simpàtics, però tot el que tenen de simpàtics, ho tenen de pesats als llocs turístics. I això és molt.

Passegem amb tranquil·litat per entre les gents i mirant botigues, per carrers foscos i per altres poc il·luminats, però la sensació de seguretat és la mateixa, potser més, que a casa.

12/05/2009.- Dimarts. La Ciutadella de Saladí. Pujar No massa tard anem a la Ciutadella de Saladí. També fa calor i ja s’ha esvaït totalment la pols de l’ambient. Lluu un cel blau i el sol escalfa de valent.

A l’entrada em detecten les alicates multiús que sempre porto a sobre i a l’inrevés que a Abú Simbel, que la van detectar, però me la van deixar passar, advertint-me que no la tragués, me la van fer deixar a la consigna.

La mesquita d’Alabastre està bé, és espectacular, però no sé el perquè, em resulta anodina, eclèctica. No té l’encant de les mesquites clàssiques, ja que és relativament moderna i amb solucions constructives modernes. És monumental però sense massa interès. Almenys a mi m’ho sembla.

Com a totes les mesquites, ens fan descalçar, però aquest cop hem tingut la precaució de portar-nos uns mitjons.

Estan restaurant l’edifici i especialment el pati posterior porticat. Un grup de persones es troben netejant i repintant la font central. Una dona, imaginem que historiadora o una cosa així, també hi treballa i sembla que porti la veu cantant. Va vestida amb el niqab negre i només se li veuen els ulls. Amb la calor que fa... uf!!

En sortir visitem el museu de la policia. No per interès, sinó perquè tenim temps. Només entrar, imagino que per la cara de despistats que devem fer, un individu, de ben segur un policia franc de servei i d’uns 30 anys, s’ofereix, o més aviat s’imposa, com a guia. Sense parlar massa -tenim el mateix problema de sempre, ell no parla català ni espanyol i nosaltres no parlem ni àrab ni anglès-, ens condueix per la primera zona que es veu, que és la dels calabossos. Les cel·les són absolutament antigues, amb tota seguretat les mateixes de quan es va construir la Ciutadella. Estretes, petites, llòbregues, sense mobiliari i que podrien ser perfectament l’escenari d’una pel·lícula de croats. En aquestes cel·les tancaven els presoners croats primer i els últims inquilins van ser els assassins de Nasser. L’ambient que es respira és absolutament tètric i depressiu, tot i el sol que banya el pati. És fàcil imaginar la duresa de la vida dels presidiaris i les condicions de vida i de mort que van patir.

Darrera aquestes edificacions hi ha la zona, on encara hi ha els ganxos, dels quals penjaven als convictes i els que servien per immobilitzar els que eren assotats, molts cops fins a la mort. Més morbo afegit... El guia s’esplaia a plaer explicant i escenificant les tortures a que eren sotmesos els presoners i les formes com se’ls llevava la vida.

Mentre tant jo faig fotografies i observo l’ambient, l’andova no perd ocasió d’arrambar la Maria i fins i tot li pregunta si de veritat és casada...

A l’interior d’un edifici annex hi ha el museu on, a base d’armes, es descriu molt pobrament, per cert, la història guerrera d’Egipte i s’hi troben armes des l’antic Egipte fins a les utilitzades durant l’alliberament del país de les mans angleses. Amb un èmfasi èpic, el guia explica la gloriosa presa d’un edifici, per part de les tropes egípcies, que es troba representada en una maqueta.

Les parets i vitrines es troben farcides de fotografies d’època, d’assassins i fins i tot de motlles en guix de peus, mans i una cara amb el rictus de la mort d’un ajusticiat. Tot plegat dins d’un edifici rònec, trist i brut, amb parets pintades fa molt de temps de colors foscos, que recorden més una caserna de la guàrdia civil tradicional que no pas un museu. Tot plegat deixa un mal sabor de boca i l’únic que desitges és sortir a l’aire lliure, l’espai es fa petit, tot i que el sol pega amb inclemència.

Com no podia ser d’una altra manera, en acabar el recorregut demana inequívocament, parant la mà, bakish i també naturalment, li semblen poc les 5lle que li dono. Però és el que hi ha.

Abans de sortir parem a prendre un te a la cafeteria i decidim anar a dinar al Khan el-Khalili.

Agafem un taxi després de negociar-ne el preu. Anant caminant pel carrer, amb pinta de guiri, és clar, no triga a parar-se un taxi oferint els seus serveis. Els taxis són vehicles absolutament vells i destrossats arreu. A Catalunya no passarien, ni de lluny, ni tan sols la idea d’una ITV. Això sí, porten botzines potents, amb les són capaços d’interpretar diferents melodies, encara que sigui difícil de creure. Els vehicles són de color negre i blanc, el que dona idea del lletjos que són.

Negociar amb els taxistes també té la seva ciència. Un cop es contacta amb el conductor, i malgrat que porten un inútil taxímetre, cal negociar el preu del viatge. Per poder-ho fer cal un anàlisi previ i superficial de les distàncies. Un cop s’han fet dos o tres viatges, ja s’està en condicions de poder negociar, sempre a la baixa respecte del que demanen, ja que com a tot Egipte, cal regatejar per tot.

A la Ciutadella de Saladí contractem, mitjançant un intermediari -cosa també molt habitual-, el viatge. Aquest ens porta fins a un taxi i posteriorment ens porta el taxista. Aquest no para d’intentar apujar el preu del viatge a 25lle, les 20lle que havíem pactat inicialment. Finalment i davant la nostra negativa, pretén que li “regalem” un o dos euros. Com que no ho aconsegueix i aprofitant el nostre desconeixement de la ciutat, el molt ladí ens deixa a dos carrers del soc i ens hem d’espavilar per trobar-lo.

Ens internem en un barri absolutament pobre i ruïnós, De nou El Caire autèntic. Els edificis, que es recolzen els uns amb els altres amb cansament, es veuen bruts i molt deixats. Els carrers que els dissenyen, bruts, polsosos uns i plens de bassals d’un líquid que podria passar per aigua bruta, o això volem pensar, en altres, es retorcen tortuosament entre la gent que transita, xerra o comercia per ells. Hom pensa que aquest és l’autèntic Caire, el de la pobresa que gairebé aconsegueix amagar l’aparent vida cosmopolita del Món turístic.

La misèria governa el gran Caire, aquest Caire pobre, brut i miserable és El Caire de veritat. Els seus habitants no donen pas la sensació de ser gent trista i amoïnada per les circumstàncies de la vida que els ha tocar viure, sinó que atrafegats uns i ociosos la majoria, ens miren encuriosits. Com pot ser que aquests turistes s’atreveixin a passejar pels nostres carrers? No ho deuen entendre. Però tot i així ens saluden i ens diuen coses, sempre de bon rotllo. Inevitablement, no podem deixar de pensar que els nens, just després de treure’ls el xumet, el primer que aprenen és “one dollar”, després mama. No paren de demanar.

En passar per una barberia, un noi em diu que entri, que em tallarà el cabell. En treure’m el barret -porto el cabell molt curt-, diu no sé què i, davant la sorpresa d’ell, ens posem a riure tots, ell, nosaltres i els veïns.

També en passar per diverses teteries de més que dubtosa qualitat sanitària, ens conviden a entrar, oferiment que declinem amb cortesia. La sensació de passejar per aquestes zones desafavorides i extremadament miserables tampoc no és, en absolut, d’inseguretat. No es veu ni un sol policia enlloc i, tot i així, tampoc no es respira un ambient hostil ni es té la sensació que el robatori sigui la seva llei. De fet, a Barcelona ens sentim segurs, però les mesures de seguretat, pel que fa a la motxilla o bosses, anem amb molt més de compte; la motxilla ben tancada i amb algun sistema que dificulti la obertura indesitjada de les cremalleres, etc. Ací, tot i ser Egipte i independentment de l’ambient en el que es mogui el viatger, aquesta sensació no es té. Ens sentim segurs anem per on anem. La veritat és que no hem tingut ni tindrem cap mena de problema d’aquest tipus. Pot semblar una paradoxa, però és així com ho hem sentit.

Finalment sortim justament davant la plaça de Midan al-Hussein, una de les entrades, la principal, al mercat de Khan el-Khalili. Un dels costats d’aquesta plaça, la que toca al Khalili, és una successió de “restaurants” un al costat de l’altre. Aparentment és el lloc ideal per tastar la cuina egípcia a bon preu i bon servei.

En passar per davant, tots i cada un dels treballadors de tots i cada un dels restaurants ens ofereixen les promeses i excel·lències dels seus establiments, fins i tot posant la carta a la mà, perquè comparis els preus de les excel·lències que prometen. Ens decidim per un en el que ens diuen que la cervesa és inclosa en el preu.

Només entrar al local ja comença a mosquejar l’assumpte. Des de fora semblava una altra cosa. És un local allargat, molt decorat a l’estil egipci, però força “desangelat”. Dos enormes miralls presideixen l’espai i poca cosa més. En un racó una pila de xixes, un home gran dormint en un banc al fons del local i tota la parròquia, composada exclusivament per homes, mirant-nos, o més ben dit, mirant la Maria.

En seure a una minúscula taula, ens n’adonem que allò és ple de gats que venen i van com per casa seva. No és que ens molestin especialment els gats, però en un lloc on se serveix menjar, doncs com que no... Ens serveixen els dos plats, un de pollastre i un altre de merguesse, però amb elements carnis difícils d’identificar, dues cerveses sense alcohol -això no ho havia precisat ningú- i una ampolla d’aigua petita. La pinta general de l’àpat no és per tirar-hi coets, però en fi. Tant el pollastre com el que podria, i de fet ho fa, passar per carn, reposa sobre un gruixut llit de julivert i en un plat molt petit, el que dificulta extraordinàriament tallar-la. Sembla que ací tot hagi de ser petit...

El local és un continu trànsit de gent, tot homes, que entren i surten. De sobte, i sense tenir temps de reaccionar o preveure l’acció, com una espurna, un gat s’enfila a la cadira del costat de la Maria i amb moviment ràpid i felí, li fot una urpada al plat, a la carn. La Maria s’espanta i a mi em sorprèn. La Cleo, la nostra gata, mai no ha fet coses així. Es clar que tampoc no passa gana.

Entre que el menjar no té bona pinta i la urpada de la bèstia, decidim deixar-ho estar i demanem el compte. Pensàvem que sortiria econòmic, però el preu, si fa no fa, és el mateix que ens hauria costat a l’hotel i en unes condicions diametralment diferents. Alegrement pretenen cobrar-ho tot, les cerveses incloses. Els avisem que ens han dit que la beguda era inclosa i es fan els llonguis. Haig de sortir a buscar l’andova que ens ha convençut per triar aquest i no un altres i ja s’embolica la troca. La discussió s’ha encès. La Maria, cada cop més emprenyada, es nega a pagar el que no ha menjat, explicant o millor cridant, les “excel·lències” del local; animals arreu, un tipus que es repentinava davant el mirall molt a prop nostre, un altre que mentre fumava la xixa escopia al terra, l’avi dormint sobre el banc, i un llarg etc. El més curiós és que crida en francès, anglès, espanyol, català... Jo em quedo astorat per l’escena, però les cares dels homes són un poema. Finalment argumenta amb contundència i de forma literal assenyalant el plat: “esto es una mierda, le cat, zas -i fa un ràpid moviment imitant l’urpada sobre el plat-, i amb un gest més que evident, acaba dient que allò és vomitiu, que no pensa pagar un duro i que vol que vingui la police”. La Maria es va sulfurant “in crescendo” i cada cop crida més. Els homes que omplen el bar se la miren incrèduls i els cambrers i propietari estan acollonits. No tant per l’esbronc, com pel fet que sigui una dona qui els aixequi la veu. Ni un sol, d’ells s’atreveix a dir res. Finalment refan el compte i només ens cobren el pollastre que he tastat, les dues cerveses i l’aigua que ens emportem... No val la pena discutir més.

El cabreig encara li dura una estona a la Maria, però acaba suavitzant-se i acabem rient a cor que vols de l’escena i de les cares amb les que es van quedar tots els homes... Ara és un record més d’Egipte i encara riem en mencionar-ho.

Tornem a la botiga d’en Jordi, un egipci casat amb una catalana, que parla català i en la botiga del qual, el preu és fix, no es regateja, però ajusta molt els preus i sempre regala alguna cosa. Aquesta botiga ja l’havíem descobert la Nit Cairota, i hi comprem algunes coses pels regals.

Donem una volta per mercat, desempallegant-nos dels persistents venedors i, caminant, caminant isense adonar-nos, passem de la zona turística a la zona on la gent autòctona té el seu mercat. De sobte ens n’adonem que ningú no ens importuna ni pretén vendre’ns res. Les botigues, més que establiments, semblen magatzems a l’engròs i l’encant de les petites botiguetes plenes a vessar de tot tipus de trastos, desapareix.

Tornem enrera i, cansats, anem a prendre el te al famós cafè El Fishawi, el cafè dels miralls i el més antic de El Caire, amb 200 anys d’antiguitat. Amb un encant innegable, aquest antic cafè és ple de miralls arreu, en els que la imatge es reprodueix fins a l’infinit, i en que el premi Nobel de literatura, l’egipci Naguib Mahfuz -les guies apunten la dada com si fos un literat de reconeguda solvència internacional, i deixa entreveure un profund desconeixement cultural per aquells que no saben qui era- solia inspirar-se per escriure les seves obres.

És un veritable oasis en un ambient entranyable i, a aquestes hores, tranquil o quasi. El te a la menta és deliciós, però podem gaudir poc de la tranquil·litat. Els venedors de tot tipus d’objectes, no paren de fer passades, com mosquits toracolons, i amb la ja proverbial pesadesa, ofereixen des de carteres de pell i rellotges que pretenen passar per Rolex autèntics, fins a joies, polseres collarets, etc.

També és una constant els pidolaires de tot pelatge, alguns amb nens petits en braços i fins i tot un cec de dubtosa autenticitat, però molt ètnic, que possiblement s’enduria l’Óscar al més gran pesat d’Egipte. Si no se l’ha guanyat, segur que està nominat i amb moltes possibilitats. La sensació que ens dóna és que porta molt, massa, assajada una coreografia molt, massa, elaborada i estudiada. Davant nostre hi ha una parella d’anglosaxons que, en un primer moment, es miren l’escena amb curiositat i un cert grau de prevenció, però que acaben rient, amb nosaltres, de l’escena patètica del cec.

En acabar, ja cansats, ens posem a buscar un taxi a l’entrada del mercat i acaba sent un policia turístic qui ens l’aconsegueix i també en negocia el preu. Cosa curiosa, amb els policies no regategen el preu que l’hi hem proposat i tampoc hi ha cap problema per arribar a l’hotel. Directe, ràpid i silenciós...

El sopar al restaurant de l’hotel, després de no haver dinat, és deliciós i regat amb una memorable ampolla de vi egipci. En un primer moment té un cert regust com si estigués picat, però a mida que va agafant aire i passant el temps, millora espectacularment, com si hagués de fer-se a l’ambient. Fort, amb15º, acaba sent deliciós. És curiós que tant a Egipte, com a Tunísia o el Marroc, països musulmans, produeixin uns vins tant bons, ratllant l’excel·lència i no en siguin consumidors.

Sigui pel cansament previ i el descans que significa el sopar, sigui per l’ambient, la complicitat o els lleugers vapors de l’alcohol, passem una estona excel·lent, en parella, en la que la superba visió llunyana, i a la vegada propera, de les piràmides il·luminades de la Vall de Gizeh dóna un ambient profundament exòtic, que ens recorda que som on som. Un veritable luxe... Pujar