Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

13/05/2009.- Dimecres. Gizeh. Pujar Decidim deixar Saqqara i Dahshur per demà i anem de nou a Gizeh, aquest cop amb tranquil·litat i amb ganes de gaudir a fons d’aquesta espectacular zona.

El taxi ens deixa a l’entrada de taquilles, en que hi ha força gent. El carnet internacional d’estudiant significa un 50% de descompte, que al preu que estan les entrades és un estalvi important.

Ja fa calor i el anar sols, pel nostre compte, ens permet moure’ns per on ens ve de gust. Voltem lentament la Gran Piràmide de Keops admirant i gaudint de la grandiositat d’aquesta construcció. Aquesta piràmide és la única de les Set Meravelles del Món antic -l’Estàtua de Zeus a Olímpia, el Colós de Rodes, el Temple d’Artemisa a Éfeso, el Mausoleu d’Halicarnaso, el Far d’Alexandria i els Jardins Penjats de Babilònia.-, que es conserva i fins al segle XIX va ser l’edifici més alt del Món. Les immenses mesures imposen amb força la seva presència, fent sentir molt petit al viatger.

En arribar a les taquilles de la Barca Solar, torno a tenir problemes amb el carnet d’estudiant, com els he tingut al Museu de El Caire. No el volen acceptar i, en anglès, no sé que diuen que no serveix primer o que està caducat després. No ens entenem. Li dic al cobrador que és el mateix que el que hi ha una fotocòpia enganxada a fora i que és vigent. Finalment i com que s’està muntant una cua, accedeix i ens aplica el descompte.

La ubicació d’aquest museu, just al costat de la Gran Piràmide i la forma de l’edifici, és com un atemptat al bon gust, ja que el volum i la forma trenca absolutament l’harmonia de la piràmide de Keops. El recinte, a l’interior, és força correcte i la distribució i explicacions bones, acompanyades de fotografies i en diversos idiomes, el que ajuda en la comprensió de tot plegat, així com també alguns dels elements, com cordes i elements de cistelleria, que composaven la Barca Solar. Realment frega la espectacularitat, tant pel que conté, com pels anys que té tot plegat.

Per entrar et fan posar unes fundes quirúrgiques als peus, com si fos una mesquita. Es pot comprendre la ubicació del recinte de la Barca Solar, ja que es troba al mateix lloc on va ser trobada, és a dir, a la vessant est -per on surt el sol- de la piràmide de Keops. La barca es trobava en una gran rasa, hermèticament segellada, el que explica l’excepcional conservació d’aquesta nau de cedre del Líban i que es pot veure al terra de l’edifici. El faraó necessitaria tot allò que va utilitzar en vida pel llarg viatge del més enllà, i és això que eren enterrats amb tot el seu aixovar, mitjans de transport, armes, etc.

Es pensa que aquesta va ser una de les barques que es van utilitzar per transportar el cos del monarca fins a la piràmide. En aquells temps, un braç del Nil arribava fins molt a prop de l’altiplà de Gizeh i va ser utilitzat pel transport dels elements utilitzats en la construcció de la Gran Piràmide. El que no queda gens clar, és com, sense manual d’instruccions ni caixa d’eines ni treballadors, pretenien muntar la barca, a més de ser unes persones que no havien donat pal a l’aigua en la seva vida... A més, aquesta era una barca de rems i no m’imagino com un faraó governaria, ell tot sol, una barca de 43.5m i a rems...

De tota manera la barca és espectacular i les explicacions il·lustren la manera com es va construir i els treballs de reconstrucció que durà 10 anys.

En sortir, el sol la escalfa de valent i un vellet amb un ase esquàlid, ven begudes que porta en una galleda de zenc amb gel. La Maria li compra una coca-cola d’ampolla a 1€. Mentre se la veu, el vellet no calla. Amb una veu d’espinguet, fina i persistent vol que li donem bakish pel burro. I no calla quan ens fem unes fotos amb ell, i no ho fa fins que marxem, tot i que ens sembla sentir que segueix parlant tot sol, o amb el petit ase, no ho sabem.

Voregem la piràmide de Kefren i, en arribar a la de Micerinos, veiem una parella egípcia fent-se fotografies. Ella porta un niqab, mentre que ell vesteix de manera occidental. Intentem robar unes instantànies d’ella, quan de sobte els dos venen on som nosaltres i ell ens demana si es pot fer una foto amb nosaltres. Per ells els exòtics som nosaltres? Sorpresos i sense entendre res, ens la deixem fer. Com a contrapartida els demanem si la Maria es pot fotografiar amb ella. Cap problema. Tampoc passa res quan els demano si li puc fer una fotografia a ella. Darrera el burka hi ha uns ulls joves i lluminosos, que ens fan pensar en com serà la vida d’aquesta dona. Ens acomiadem entre somriures i mostres d’agraïment i encetem la marxa pel desert.

Voregem la piràmide de Micerinos i les piràmides menors que hi ha al darrera, les de les esposes i dignataris dels faraons. Anem amb xancletes i la sensació de la sorra, encara no massa calenta, escolant-se per entre els dits dels peus ens relaxa molt. Per uns moments ens sembla estar en el Món dels faraons i tenim la sensació d’estar trepitjant la mateixa sorra que la que van trepitjar ells.

Caminem direcció a l’Esfinx, absolutament sols i allunyats del turisme. Sols? De veritat ens pensem que estem sols? En un moment donat em tombo i, mirant cap a la última de les tombes faraòniques, veig un tipus vestit de carrer que ens observa. No l’hi donem importància i seguim el nostre camí pel mig de l’immens sorral gaudint de totes les sensacions que estem vivint. Ens aturem de tant en tant i admirem el panorama que se’ns obre a cada passa i que canvia metre a metre, mentre un ventet molt agradable ens alleuja la forta pressió del sol.

Parem a recollir sorra d’aquestes històriques arenes i observem les mil formes que tenen les pedres, cisellades per milers de nits fredes i calorosos dies i pel vent que les treballa incansablement. La Maria es tomba de nou i em fa observar un tipus que sembla seguir-nos. És el mateix d’abans, que canta molt amb la roba de carrer pel mig del desert. Anem fent i especulant sobre qui deu de ser i què deu voler. Arribem a la conclusió que és un policia turístic de paisà que vetlla per la nostra seguretat. En un moment donat i darrera una duna, ens endarrerim, ell s’avança, i veiem com va mirant enrera per assegurar-se que el seguim. Arriba un moment que ell s’atura, nosaltres l’atrapem i la Maria, sense pensar-s’ho dos cops, li pregunta si és policia. Ell, d'una manera estranya, diu que no, el que ens confirma que era certa la nostra hipòtesi. Nosaltres seguim el nostre camí cap a l’Esfinx, que ara tenim a la vista mentre ell es queda al mateix lloc. També veiem com un altre policia turístic, aquest cop uniformat i sense motiu aparent, ve en la nostra direcció, com a buscar-nos. En arribar a la nostra altura somriu i fa intents per fer-se entendre, però amicalment, sense fer preguntes que, per altra banda, tampoc no entendríem. Es posa al costat nostre i ens acompanya fins a unes tombes excavades a la roca i ens fa unes fotografies. Ens segueix acompanyant fins que, lluny, restem a la vista d’un altre policia. Llavors ens deixa, dóna mitja volta, s’acomiada i se’n torna cap a on hi havia el tipus que ens havia acompanyat el primer tram. En arribar a l’alçada d’aquest tercer policia, ens indica cap a, i per on hem d’anar. Confirmat, doncs que durant tot el camí hem estat vigilats o custodiats per la policia turística. En cap moment, però, hem tingut la sensació de control, de vigilància que es podria pensar. Ha estat més una mesura de seguretat que de control. Quina diferència amb altres cossos policials del nostre país... Imaginem que aquesta mesura era deguda a que no els agradaria llegir als diaris que a dos turistes els ha passat alguna cosa ací o que havien patit un segrest, atemptat o ves a saber què. Però tot i així hem tingut la més absoluta llibertat per anar on i com hem volgut.

I què dir de l’Esfinx? Dir espectacular és dir poc o res. L’altiva mirada fixa i perduda a l’infinit, al més enllà, ha resistit segles i segles desafiant el Món, el temps i els homes. Durant tots aquest segle ha estat guardant fidelment el recinte sagrat de les piràmides, malgrat les inclemències de la natura, la contínua erosió a que la sotmet la sorra, i el vandalisme i salvatgisme dels humans. Estar davant aquesta magnífica obra humana és estar davant la història, una història que encara no s’ha acabat d’escriure, i que sintetitza magistral i silenciosament aquesta cara sense nas. La bellesa que desprèn, inevitablement roba el cor del viatger i l’inocula una cosa estranya. Tantes i tantes vegades ha vist aquesta fotografia, ha llegit tantes coses sobre ella, que tenir-la davant aclapara i desconcerta. Finalment hom se n’adona que és certa, que existeix. Quan algú té present molt de temps una cosa, un espectacle de la natura, una obra d’art, una escultura, el conjunt de piràmides o la figura de l’Esfinx, n’ha llegit relats, històries, n’ha vist fotografies, quan es troba davant l’objecte del desig tant de temps pensat, somiat, es queda mut i embadalit. Finalment ha pogut fer realitat la seva visió. Realment hi ha un abans i un després un cop s’ha aconseguit.

Entre les potes de l’Esfinx de Gizeh hi una Estela anomenada del Somni. En aquesta es relata que Tutmosis IV, en un dia de cacera es va tombar a dormir entre les potes. Tutmosis va tenir un somni en el que l’Esfinx li revelava que es trobava descontenta per la gran quantitat de sorra que la sepultava. Li va explicar que si feia alguna cosa per solucionar-ho, el faria faraó. En despertar, Tutmosis va creure en el somni i va fer aixecar murs de contenció per evitar que la sorra sepultés l’Esfinx i la va fer netejar de sorra. En ser coronat faraó va fer escriure aquest somni en l’Estela i el col·locà entre les potes del colós, on encara es troba avui en dia.

La calor cau amb força i després de la caminada per l’immens sorral, comencem a estar cansats, però aquesta silueta, no per coneguda menys encisadora, ens captiva i hi fem fotografies amb ànsia, com per demostrar-nos a nosaltres mateixos que existeix, que l’hem vist i ens en volem endur una mica, encara que sigui digitalment.

Un cop a l’hotel i abans de dinar, prenem una excel·lent cervesa Sakara, de mig litre i molt fresca a la terrassa i amb la visió, quasi insultant per la seva bellesa, de les tres piràmides voltades per la calitja produïda per la contaminació.

Tarda de migdiada i just abans de l’ocàs, des de la mateixa terrassa, el sol ponent ens regala un altre espectacle que no ens cansem de fotografiar. Amb el desplegament de tots els rojos del Món, el disc solar s’amaga, exhaust, fins deixar-nos en companyia d’una jove nit que ens acompanyarà fins demà, que anirem a Saqqara i Dahshur. La Maria ja ha trucat al taxista, que parla francès i una mica d’espanyol, i que ens hi durà. A les 8h ens vindrà a buscar a l’hotel.

13/05/2009.- Dimecres. Saqqara i Dahshur. Pujar 14:55h. Fa calor però és suportable. Des de la terrassa de l’hotel Gawharet Al Ahram, de la cadena HUSA, en el que ens allotgem, prenen una Sakara molt freda i veient l’estampa que ja s’ha convertit en habitual de les tres piràmides i sentint, com no, l’inacabable concert de botzines de El Caire, estem preparats per dinar.

Hem anat a Saqqara i Dahshur. A les 8h ha arribat en Jalal amb el seu Peugeot 405 blanc i negre. En marxar, un policia turístic que estava en un cotxe patrulla a la porta de l’hotel ens crida. Li pregunta a en Jalal coses i les apunta. Després ens dirà que li ha preguntat com es diu, en quin cotxe anem i la matricula, on ens porta i la nostra nacionalitat. Coses de la seguretat. Aquesta gent vetlla de veritat per la seguretat de la seva primera font econòmica.

Saqqara no és tant lluny com ens pensàvem, està a uns 40km i em sembla una mica excessiu el preu pactat per la Maria de 25€, però almenys en Jalal és seriós i simpàtic i el vehicle no està en males condicions.

Passem per unes altres zones de El Caire autèntic, és a dir i amb els ulls de l’occidental, miserable però sense que aquesta paraula vulgui tenir connotacions de menyspreu. Carrers sense asfaltar, muntanyes de deixalles arreu, pols i/o bassals d’aigua de dubtosa procedència, olors estranyes, tot tipus de bestiar rebuscant entre les deixalles...

Saqqara és una altra de les passades d’Egipte, aquest país desconcertant i sorprenent però entranyable.

El museu de l’entrada és més que correcte. Aquest ja es troba concebut amb mentalitat occidental i amb clara vocació didàctica, amb no massa peces, contextualitzades i explicades en àrab, francès i anglès, i amb una il·luminació més que correcta. Passem una bona estona i, especialment avui, les coses ens semblen més maques, ens agrada respirar l’aire lleuger d’Egipte i tot allò que visitem ens agrada, sorprèn i desperta curiositat. A més no hi ha gent. Tenim la sensació que avui ho han muntat tot per a nosaltres dos sols.

Fora ens espera pacientment en Jalal, que ens porta fins la Piràmide Esglaonada de Saqqara, que és l’enterrament del faraó Zóser. Saqqara va ser la necròpolis reial de Menfis i recollí durant les tres primeres dinasties els enterraments dels seus sobirans. Va ser l’arquitecte Imhotep, fa 5.000 anys, qui va crear aquesta construcció, desafiant la tradició. Aquesta obra, la primera piràmide que es va construir, va superar en enginy, grandària i durabilitat, les habituals mastabes que es construïen fins llavors. També va ser el primer que va utilitzar pedra en lloc de tova per la construcció, per tal que el seu treball perdurés tota la eternitat i “el seu desig va ser escoltat pels déus ”.

L’entrada al recinte es fa per l’Avinguda de les Columnes que, malgrat el seu pompós nom, és una sala de dimensions modestes, si tenim en compte la grandiositat de la resta de monuments, coberta, amb columnes fets amb anells, i cada un d’aquests anells fets de dues o quatre peces. Es van fer d’aquesta manera, perquè encara es desconeixia la tècnica per fer les columnes senceres suficientment resistents.

Aquest cop hi ha més gent. Solament entrar, un tipus ens “invita” a ensenyar-nos el complex. Parla una barreja de tots els idiomes coneguts però alguna cosa entenem. Finalment ens porta fins a l’interior d’una mastaba, en la que, naturalment, és prohibit fer fotografies, però que ell, a canvi de bakish, ens en deixa fer.

Naturalment a l’espontani li sembla poc el que li donem i d’una manera estranya es planta davant la porta com barrant-nos el pas. Vol més diners. Aquesta actitud posa molt nerviosa la Maria i ens n’anem.

“Amablement” ens acosta fins a uns camellers, que aconsegueixen convèncer la Maria perquè pugi sobre el camell. L’Espontani s’ofereix a fer les fotografies amb la càmera de la Maria i no deixa de disparar.

Tot plegat molt maco, les fotos precioses, però acabem com sempre: bakish que, naturalment, també els sembla poc. Els dono 5lle i diuen que és poc. Em torna el bitllet i com que ja portem dies a Egipte i sabem com funciona el tema, li dic que molt bé i em guardo el bitllet. Ràpidament me’l reclama i em diu que ok.

En tornar al gran pati que s’estén davant la piràmide, parem a fer fotografies del Fris de Cobres, animal sagrat pels faraons, que sovint portaven una corona amb aquesta serp, ja que la consideraven un tercer ull que els ajudava a destruir els enemics i a dissipar les tenebres.

Visitem l’exterior de la piràmide i aquesta construcció, sense tenir les línies airoses de les seves companyes, també imposa. En ser força més antiga el deteriorament és més evident, però no deixa de ser molt maca i impressionant. Està en obres de reconstrucció, pel que no és possible acostar-se a l’entrada.

Ací agafem més sorra. En sortir per l’Avinguda de les Columnes, fins i tot el porter pretén que li donem bakish... és que són...

Al fons, no massa lluny, es pot veure clarament la silueta de la Piràmide Roja i la de la truncada.

En Jalal ens porta fins a la zona dels Monuments del Nord i ens indica que ens espera. Encuriosits per la diferència entre la construcció d’una mastaba i una piràmide, arribem fins a l’entrada de la Piràmide de Teti, que gairebé ni s’aixeca del nivell de terra. L’exterior sembla un amuntegament de fang sec i pedres de petites dimensions. No resulta massa airosa.

Un tipus, a la porta d’entrada, davant la decisió d’entrar sense preguntar, ens diu que ens ha d’acompanyar, que és ell qui té la “clau”. Hom pensaria que és tancada, però no, la “clau” resulta ser l’interruptor del llum. No fa més que parlar-nos en anglès i explicar coses que, evidentment, no entenem.

L’interior és espectacular, ja que a diferència de les piràmides de Gizeh, és decorat amb totd’estrelles, curiosament amb el mateix disseny de les arracades que porta la Maria. L’enorme sarcòfag que contenia el cos del faraó, és de basalt negre, el que li confereix un indiscutible encant, tot i que és buit. La mateixa cançoneta de sempre: bakish per fer fotos que, altrament "no es podrien fer".

El mateix guia també s’ofereix per ensenyar-nos la mastaba de Mereruka, de grans dimensions, ja que té 33 cambres. Aquesta mastaba és considerada com la més complexa del Imperi Antic. Destaquen especialment les espectaculars pintures i alts relleus de les parets, que descriuen escenes de la vida quotidiana. Està molt ben conservada i les pintures encara conserven els vius colors originals. Cal tenir en compte que tenen al voltant de 5.000 anys.

El guia incideix en un gravat en el que es veu un “crocodril mange le fish” -literal-, un cocodril com es menja un gran peix, cosa que ens fa riure força, més per l’interès en que el fotografiem, que per una altra cosa.

La cançoneta segueix repetint-se: no es poden fer fotos -ho diu molt clarament un rètol a l’exterior-, però a canvi de bakish no solament no s'hi oposen, sinó que inciten a fer-les.

La diferència entre aquestes piràmides i les més “modernes”, és que eren construïdes amb maons de tova, element que amb el temps acaba per desintegrar-se. Això explica l’estat ruïnós en el que es troben i l’estat encara airós de la de Zóser construïda amb blocs de pedra.

Quasi ens hem d’escapar de la tercera mastaba perquè un nou guia pretén fer el mateix joc, substiutir al guia "original".

En Jalal ens espera al cotxe i ens porta fins a Dahshur, a 10km de Saqqara. Després de pagar l’entrada i de seguir fent servir el carnet d’estudiant, ens deixa just al davant de la Piràmide Roja. Ací sí que no hi ha ningú, excepte un obès policia turístic que dormita recolzat en una pedra, al bell mig del no res i sota un sol de justícia que fon les pedres.

S’ha de caminar una mica fins la base de la piràmide i pujar per uns esglaons fins a l’entrada, situada a mitjana altura. A mig aire la vista ja és magnífica. Es veu el taxi petitó al mig d’una esplanada en la que no hi ha ningú més. La Piràmide Roja es troba en un immens pla i amb el terra pedregós, no pas sorrenc i la sensació d’aïllament és important.

A l’entrada i arrecerat de l’inclement sol, hi ha el porter. Ens indica que cal baixar per un túnel de reduïdes dimensions, d’uns 70m de llarg, per 1.5X1.5m d’ample i alt. Cal ajupir-se i amb la motxilla destorbant, comencem a baixar. A mitja baixada, la Maria s’acolloneix i vol tornar a sortir. La convenço que no hi ha problema i segueix el descens. El terra consisteix en una rampa de fusta amb travessers perpendicular també de fusta. Com que porto sandàlies, en una d’aquestes pico amb el dit gros en un dels travessers i quasi me’l trenco. Després de veure les estrelles, moltes per cert, i recordar-me d'algú, em costa seguir, però ho faig. A mida que anem baixant la calor augmenta i la sensació d’opressió amb ella. Finalment s’acaba el maleït túnel i podem posar-nos drets.

La sala en la que ens trobem és ben curiosa. En primer lloc no hi h cap mena de decoració ni gravat ni pintura. És absoluta i deprimentment austera. El sostre seria una successió d’esglaons invertits, que tiren amunt i s’acaben tancant a una altura considerable. La Maria s’estira a terra i fa fotografies a aquest curiós sostre, mentre que jo segueixo per unes escales de fusta, un altre passadís, aquest més alt que acaba en un altre cambra, que devia ser la del sarcòfag, però que no té res.

Tot i que un tub comunica aquesta sala amb l'exterior, l’olor d’amoníac ho domina tot i acaba sent asfixiant.

A la cambra on és la Maria es respira una estranya sensació. De sobte hom pensa en els milers de tones que tenim a sobre i com pot ser que tot plegat s’aguanti després de tants anys. Aquestes construccions han aguantat de tot, fins i tot terratrèmols i segueixen ací. No hauria de caure ara, no?

Uns moments de reflexió ens porten a deixar-nos absorbir per l’ambient que ens envolta. Ací dins tornem asentir la sensació de la presència de l’absència. Una sensació difícil d’explicar.

Però ara ve el millor: pujar. Cal deixar una distància entre un i altre, per tal que cada un pugui descansar quan vulgui. La Maria, com que és més petita i més àgil, puja amb rapidesa. A mi em costa més. El dit del peu em té crucificat i la forçada posició, mig agenollat i amb l’esquena doblegada, em martiritza. També hi té a veure la motxilla, que tot i fer el seu servei protegint l’esquena, també impedeix que em pugui incorporar un xic més. La pujada és un calvari i a cada passa em noto les cames més malament. L’esforç que estan fent no és habitual i la manca d’exercici es nota de seguida. Em destrossa les cames.

En arribar a l’entrada, però, no s’acaben el calvari, ja que cal baixar les escales. L’enorme sensació d’alleujament que significa posar-se dret i respirar l’aire fresc -a l’ombra-, queda ràpidament suprimida en solament pensar en la baixada. El dit em segueix martiritzant i les cames no em responen. Sort de la barana que ajuda una mica i que em permet mantenir un xic la compostura. En passar per davant del policia turístic, aquest dorm com un nen en una posició molt poc digna.

En Jalal ens acosta una mica per poder veure la Piràmide Truncada o Inclinada. Sembla ser que la van començar a construir pensant en la forma piramidal inspirada en la esglaonada, però degut a l’amplia base, a mida que guanyaven altura es van adonar que assoliria una alçada massa important i que no aconseguirien acabar-la, ja que temien que s'enderroquès. Per aquest motiu es van afanyar a tancar-la, quedant amb aquesta forma tan acaracterística, que canvia el angle d'inclinació, més o menys, a mitja altura. Com que al faraó no li agradà aquesta solució, i com si fos la solució més "normal" quan passen aquestes coses, en va fer construir una altra, la Roja, que té unes dimensions més canòniques i una bellesa més geomètrica, tot i que té una base massa ample per l’altura que té. Té una bellesa serena i llunyana i el més atractiu és que conserva, encara, el recobriment exterior de pedra calcària i està completa.

En estar situada en terrenys militars, temem que no ens hi puguem acostar. Per això ens conformem amb fotografiar-la i conservar el record d’aquesta mola al bell mig del no res, en mig de la sorra eterna... Té una mena d’encant misteriós i, sobre tot, llunyà, distant i no solament per la distància física. Evoca tot el passat gloriós dels primers constructors de piràmides, que experimentaven amb formes, angles, forces, materials i suports, abans d'aconseguir aixecar les airoses i impressionants piràmides de la Vall de Gizeh. Sigui el que sigui, la sola visió, llunyana, de la piràmide inclinada, omple totes les expectatives del viatger.

Sortim de Saqqara per anar a Menfis, més per insistència de Jalal, que no pas per interès nostres. La veritat és que no hi massa cosa a veure. Ens aturem davant la taquilla, però en veure el preu de l’entrada i no tenir-hi massa interès, desistim d’entrar-hi. Ens fem la reflexió de si val la pena veure la estàtua tombada de Ramses II o si és millor passejar breument pels voltants i respirar l'ambient tranquil dels voltants. Amb el dit del peu que em martiritza -a aquestes altures ja penso seriosament en la possibilitat de perdre'l-, donem una volta per les botiguetes dels voltants. En una d’elles, el nano que la porta surt a oferir-nos la seva mercaderia. Ens convida a entrar per mirar. Regategem el preu d’un parell de coses i quan ja ho teníem quasi tancat, apareix un adult que es fa l’amo de la situació i tot i que no paguem més del pactat, al xaval se li posa molt malament i s’enfada. Acabem consolant-lo i felicitant-lo per parlar tant bé l’espanyol.

En Jalal, tranquil ell, està sota un gran arbre en companyia d’uns amics seus, prenent un te i fent-la petar amb la parsimònia que caracteritza el Món àrab. Ens conviden a seure i estem força estona parlant amb ells, molt en espanyol i alguna cosa en francès. Ens entenem força bé en un ambient i clima de relaxació, en el que tots som iguals. Ací no es nota ni es fa notar que uns són autòctons i els altres forans, sinó un grup de persones parlant de coses, especialment de la crisi. També ells la noten i potser sigui per aquest motiu que ens estem movent per Egipte sense tanta gent i amb força comoditat. Mentre tant, prenem un excel·lent te, que se’ns posa d’allò més bé.

Finalment emprenem el camí cap a El Caire, cap a l’Hotel. Paguem el pactat i amb satisfacció, ja que en Jalal ha estat un taxista molt correcte, educat i ens ha deixat fer sense imposar res.

A la tarda pretenem batejar el cartutx que li vaig regalar a la Maria a la motonau i que porta el seu nom i el meu en jeroglífics a les aigües del Nil. Agafem un taxi a la sortida de l’hotel i, com sempre, pactem el preu: 10lle per portar-nos a la Corniche, al moll fluvial. A mig camí comença la cançoneta de sempre. No sap, o fa veure que no sap, on és la Corniche, tot i que li ho ensenyem al mapa. A aquestes altures ja comencem a saber-nos situar, ja que està molt a la vora del Museu Egipci i el camí quasi és el mateix. El tipus dóna voltes, aparentment sense trobar la destinació. No serveix de res que li diguem que ens deixi al riu, “the river”. Ell parla únicament àrab i nosaltres no. O bé es fa el llonguis o realment no sap on va. És molt probable que no sàpiga interpretar un mapa o pitjor encara, que no sàpiga llegir, ja que almenys amb els noms hauria de saber orientar-se.

Finalment i quasi per casualitat, anem a parar a les ribes del Nil, a la Corniche. Com sempre, en pagar posa el crit al cel perquè li sembla poc, però, i ara ja en català, li deixo anar que no és cosa nostra si un taxista no sap on va i no coneix la ciutat en la que treballa. El deixem “jurant en arameu” i anem a donar un tom pel passeig.

Hi ha tot de barques motoritzades atracades als improvisats molls. Regna un xivarri sorprenent, o potser no ho hauria de ser tant de sorprenent. Les barques són veritables discoteques flotants, malgrat que no són massa grans, totes porten una megafonia que sona a tot drap. Les parelles passegen, sense agafar-se i són els ocupants d’aquestes discoteques ambulants, en les que es dediquen a “pelar la pava”.

El sol ja s’ha amagat i l’immens garbuix de llumetes multicolors que decoren les naus, dóna un ambient entre festiu i màgic. Com a terra, la circulació de naus pel riu també revesteix un cert aire caòtic i la música cridanera i les llumetes s’entrecreuen i barregen donant un aire tot peculiar a la nit.

Acabem passejant per un parc força ple de gent, tot i que per entrar-hi cal pagar 2lle i sense haver pogut batejar el cartutx, ja que no hem tingut accés a l’aigua. En fi... La vida social nocturna, en aquest parc, és d’allò més curiós, ja que hi ha tot tipus de gent, des de gent gran, tenint cura de nens, fins aparelles molt joves que també ací, “pelen la pava” i nens, molts nens... No s’acabarà el Món, no... Avui juga el Barça la final de la copa del paràsit (del rei), i la guanya per 4 a 1. Ja som més campions...

14/05/2009.- Dijous Khan el-Kalili. Pujar És l’últim dia d’estada a Egipte, això s’acaba.

Ens llevem d’hora amb la idea d’anar a Khan El-Kalili a fer les últimes compres abans de marxar definitivament a casa. El basar està inusualment desert. És d’hora i tot just els botiguers estan obrint, encara que tot dóna la sensació que no hagin tancat. Semblen començar a despertar d’una llarga letargia, com els llangardaixos que necessiten el sol per funcionar, ja que gairebé no insisteixen en fer-nos entrar enlloc ni s’empenyen en vendre res. Fins i tot els venedors estan estranyament tranquils. Es trobarà bé aquesta gent?

Arreu hi ha una llum especial que ho tinta tot. La claror del dia, potenciada per l’esforç que fa la llum solar per penetrar dins els carrerons estrets, dóna un ambient fresc i exòtic, que resulta profundament relaxant i embruixa tots els racons. A aquesta hora dóna gust passejar pel Caire antic. Son d’aquells moments en que es gaudeix més profunda i íntimament del viatge, on el viatger se sent perfectament integrat en el Món que veu i tots els porus del cos s’embriaguen de l’entorn. Son aquests moments màgic que, per ells tot sols, justifiquen sobrerament el viatge. D’alguna manera, ens sentim una mica part de l’escenari. D’alguna manera ens sentim integrats en ell i no ens sentim aliens. Una meravella... Així, aquesta tranquil·litat ens permet mirar els objectes sense pressa. A mida que el sol escalfa més i més i els estols de turistes comencen a entrar, els venedors-llangardaixos s’animen gradualment i el mercat comença a recuperar el seu ritme habitual, frenètic i bulliciós, mentre l’espectacle de llums i ombres, d’olors i pudors, imatges ètniques, tant per la part dels autòctons, com per la dels turistes, se succeeixen sense treva.

Ja ens hem acostumat a l’ambient i a la manera de fer d’Egipte i ja sabem com respondre als abordatges dels venedors; amb un somriure, un no shukran -gràcies-i, si és possible -que quasi sempre ho és-, amb alguna broma o comentari adient. Si res d’això funciona, sempre queda el Barça, Barça!!! Això sí que funciona... En algunes ocasions ells inicien la conya i, en altres, la iniciem nosaltres. Són molt simpàtics i els agrada molt el joc del regateig i el que l’acompanya, parlar, expressar-se.

També nosaltres li hem trobat el gust al joc i l’exercim a plaer. Comprar una samarreta, es pot convertir en una experiència molt interessant. El venedor demana 30. Tu, fen-te l’ofès i sense aparentar interès, li dius que no, que és massa cara i li ofereixes 5. Comença la discussió en la que el venedor et mira com si estiguessis boig rematat, gesticula com si tot el cel li estigués caient al damunt i prega a Al·là que se t'endugui amb una caravana de camells infectats per dos milions de puces ben lluny; que ell té fills per mantenir i que el desert no és prou gran per mantenir-te lluny d'ell. Tu, sense demostrar encara interès, ni perdre la serenitat, puges la oferta a 8. Ell la baixa fins a 25 i diu que és la seva última oferta. Tu la puges fins a 10 i et plantes. Ell escenifica una gran pena perquè diu que el que li ofereixes és ridícul. Tu que tot i així és massa car i, que si no t’ho deixa per 10 ho deixes córrer. Si convé fas uns passos enrere com si marxessis i ell corre darrera teu. Finalment acaba per deixar-t’ho per 10, però rondinant. Un cop el tracte és tancat, l’ambient es relaxa i els somriures i la conversa tornen a governar la transacció. Acabes com si us coneguéssiu de tota la vida.

En alguns casos, però, i si la venda pot significar una suma prou alta, abans de començar a negociar el comprador et convida a prendre alguna cosa; un refresc, un te o un cafè. Generalment, la conversa gira al voltant de la nacionalitat i/o ciutadania del presumpte comprador o del país del venedor. Es pregunten coses sobre els respectius països i, tot plegat, acaba sent una manera de trencar el gel, una manera de suavitzar la freda relació comercial de venedor-comprador. No serà fins al cap d’una estona, quan s’haurà consumit un mínim de la meitat de la consumició, i de forma gradual, que es començarà a parlar del negoci. Seguirà el regateig i acabarà amb la compra, però sempre sense presses. També és ben cert que quan aquesta situació es dóna, el comprador està realment interessat en adquirir la peça en qüestió i el venedor ho sap.

Sigui com sigui, és la seva manera de fer i, ells, sense el regateig no saben funcionar. I la veritat és que a l’occidental també acaba agradant-li el joc. Aquest es pensa que ha enganyat el pols al venedor, comprant-li una peça de forma molt avantatjosa, però el venedor hi guanya, ja que en cas contrari no ho vendria. En fi, és un aspecte més de l’ampli Món econòmic, que de ben segur no deixarà indiferent cap dels participants.

Una cosa que obre totes les portes, tant a Egipte com en la resta del Món, és el Barça i més aquest any en el que ha desenvolupat una fulgurant campanya, en el que ho ha guanyat tot. És curiós com tothom coneix Barcelona i Catalunya gràcies al Barça. A més, tothom et diu que és del Barça i que aquest és el millor equip del Món. Ho coneixen tot del Barça; contra qui jugarà o ha jugat, com va en la classificació, sigui espanyola o europea i fins i tot els noms dels jugadors. Sense cap mena de dubte, el Barça és el millor ambaixador de Barcelona i de Catalunya al Món.

Fins i tot hi ha vegades que sembla que la pertinença és més valuosa que el passaport, com va passar a Abú Simbel, que amb el grup estàvem a punt de passar per l’arc detector i en preguntar la policia la nacionalitat i dir-li que érem de Barcelona, ell mateix va cridar Barça, Barça!! I quasi ens deixa passar sense control. Ací estimen molt els espanyols i especialment els catalans -o almenys això diuen-. El que queda meridianament clar, és que el Barça és molt més que un club, fins i tot fora de Catalunya.

És migdia i estem fets pols. Acabem la volta al Cafè dels Miralls, El Fishawi, en el que segueixen entrant, sense treva, venedors i més venedors, que acaben sent com mosques colloneres, del pesat que arriben a ser. No sabem massa si trenquen l’ambient encantador del cafè o, si per contra, en formen part indissoluble. Mai no ho sabrem.

A mitja tarda tornem a l’hotel i el taxista, com ja és habitual, pretén passar-se de llest. En travessar la plaça de Midan al-Hussein amb la intenció de buscar un taxi, un tipus alt, prim, amb bigotet i ulleres de sol i un ridícul barret de mariner, ens veu i comença a dir: "HUSA, HUSA", demostrant que es recorda de nosaltres de l’altre dia. Li dic, al que em pensava que era un taxista, si ens porta a l’hotel per 30lle. Ens diu que sí. El seguim mentre va cap a la carretera on pensàvem que tenia el taxi, però no. Para el primer taxi que li sembla, negocia amb el conductor i aquest li dóna 2 o 3lle i pugen. Abans d’arrencar li ensenyem els bitllets, que guardaré a la mà tot el viatge, i hi està d’acord. De moment sembla que sap on va, però al cap d’una estona ens demana la tarja que tenim el costum de demanar a l’hotel per si de cas. I ja hi tornem a ser: comença a marejar la perdiu. S’atura aquí per preguntar on és l’hotel, es para allà fent veure que llegeix el nom del carrer, torna a parar-se a preguntar i així va desplegant tot un ampli ventall de gestos, cares estranyes i sensació de desorientació, com si realment no sabés on va, però sense apartar-se del recorregut correcte. A mesura que ens anem acostant a l’hotel va dient: "no Gizhe -el nom del barri-, Al Haram -el nom de l’avinguda-, i vinga rondinar. Ja ho veiem clar. El tipus pretén fer creure que el lloc que li han dit és més lluny del que realment és i, conseqüentment, hem de pagar més. Evidentment, quan ens deixa davant de l’hotel, cobra l’estipulat, ni una lliura més.

Arribats a aquest punt cal dir que l’hotel és situat en un lloc molt cèntric, a molt poca distància de Gizeh i en una avinguda ampla, molt transitada i coneguda. De fet, el barri es diu Gizeh... Ja hem après la tècnica que utilitzen: hi ha molts taxistes que únicament parlen àrab, ni anglès ni res més. A més, és sospitós l’aparent desconeixement de la ciutat, fet que s’ha donat en quasi tots els taxis que hem agafat. La tècnica utilitzada per nosaltres, és de en el moment de negociar el recorregut i el preu, ensenyar-li la quantitat en bitllets i conservar-los a la mà durant tot el viatge. En arribar, primer baixar i, des de la finestra de l’acompanyant, donar-los-hi. Llavors ja pot protestar, jurar, gesticular o cridar, que no s’emporta res més. Més del 50% dels taxis que hem agafat, han utilitzat la tècnica, després de pactar el preu, que els donem menys diners del que realment val, segons ells. Al principi dóna “corte” però al final no s’hi val deixar-te prendre el pel així.

La resta de la tarda la passem a la terrassa de l’hotel, amb unes cerveses fresques i veient com el sol acaricia les piràmides en el nostre últim dia d’estada a Egipte.

A les 19:45h comença la crida a la oració de muetzí i aconsegueixo gravar-la tota. Fa una sensació estranya, barreja d’exotisme i misteri. Serà l’últim dia que veure’m pondre’s el sol a Egipte. Sopem tranquil·lament al restaurant de l’hotel per últim cop i anem a dormir d’hora. Abans, però, hem de fer l’equipatge. Demà a les 07h ens vindran a buscar de l’agència per portar-nos a l’aeroport.

15/05/2009.- Divendres. El retorn. Pujar A les 7h en punt som a la recepció de l’hotel, esperant el bus, que no arriba fins les 07:30h. Temem que no arribarem a temps, però és divendres i, per tant, la festa setmanal dels musulmans, pel que el trànsit és escàs. Gràcies a això arribem bé a l’aeroport. Ens toca fer llargues cues, drets i comprimits entre la gent. Hi ha cops de colze per passar el control i la duana.

Hi ha un acomiadament de no sabem qui, i a la sala hi ha un grup de dones musulmanes vestides amb vestits molt acolorits, fent el crit tradicional que s'articula amb la llengua i el paladar i amb un to molt agut i alt. Si no fos per la gran quantitat de gent que hi ha, que impedeix fins i tot moure's, podríem gaudir-ho molt més.

Les portes sembla que no s'acostin mai, que les persones no acabin de passar i que la calor i opressió vagi en augment, fins que el guia del moment ens demana els passaports i ens indica que el seguim. Sense tenir ni idea del què fa, ni on, ni com ho fa, al cap d'un moment ens avisa que passem davant de tothom i finalment traspassem les portes dels passaports. Ens ha lliurat de molta estona d'espera i de la possibilitat de perdre el vol, fets que li agraïm de tot cor.

Finalment a les 11h som a l’avió, rodant per la pista d’enlairament. Això s’ha acabat. Ens movem entre l’enyor que ens causa deixar Egipte i les ganes de tornar a casa. Enrere queden les matinades, les estàtues, el Nil i el temples; les piràmides, les tombes, els taxistes i els colors, sabors i olors d'Egipte. Però ens n'alegra'm de tornar.

Lentament, la costa egípcia es va difuminant rere nostre, entre els escassos núvols, deixant com a únic escenari la blavor de la Mediterrània. Aviat la costa catalana s'albirarà a la llunyania i ens acollirà de nou. Tornem a casa...

A mode d'epíleg. Pujar Egipte ha estat un viatge gairebé iniciàtic. Vàrem posar molta il·lusió en la preparació i ha sortit absolutament rodat. L’agència de viatges, Destinia, ha resultat molt bona. No hem tingut cap problema, tret dels de l’hotel, però que, ara, podem considerar anecdòtics.

Egipte ens ha captivat... Hem fet una mirada a una altra part del planeta, a una altra cultura que, en un primer moment i si no et mous d’allò estrictament programat, no és possible gaudir.

Egipte és una destinació que, o bé hi vas en viatge organitzat -el que vol dir amb pocs problemes i en el que coneixes el més imprescindible-, o vas pel teu compte. La segona opció significa molt de temps i, per tant, més diners. En certa mesura, però, es poden combinar ambdues coses. Nosaltres ho hem fet. Hem anat amb el viatge organitzat, però ens hem quedat uns dies més i hem pogut conèixer una mica què és i com viu Egipte, les seves gents, els costums i els condicionants socioeconòmics en els que es desenvolupa la societat egípcia. Hem aconseguit prendre-li el pols a aquest meravellós país.

Darrera l’escenari turístic, l’únic que veu el turista acomodat, aquell que passa de voler mirar què és el que hi ha rere de la societat que visita, hi ha tot el teixit cultural que configura la manera de viure de les seves gents. I creu-me, la immensa majoria del turisme funciona així, sense voler mirar més enllà. Un dels últims dies que passàvem amb el grup, un dels companys, argentí, en assabentar-se que havíem anat a passejar tot sols pel barri de l’hotel, lluny de la protecció policial i dels guies, es va horroritzar. Ni per un moment els ha passat pel cap fer una “ximpleria” així. Ens van preguntar com era que ens hi atrevíem i no entenien el perquè ens volíem quedar una setmana més, sense guia i sense saber ni anglès. Precisament aquest és el tipus de turista paradigmàtic, aquell que omple els viatges: amb tot preparat, el marge de tenir problemes es redueix quasi a zero. Ell va de vacances i, en tornar, diu que “ha estat a Egipte” per exemple. És cert que hi ha estat, però ha vist únicament allò que li han volgut ensenyar, la part maca, bonica i asèptica. No ha vist i, per tant no comprendrà mai, la part autèntica, les seves gents.

Aquesta és la diferència entre el turista i el viatger. Aquest últim, a més de veure monuments, pedres i museus, s’interessa per la gent que configura el país. Com viuen, què mengen, en quins llocs viuen, què consumeixen, com tiren la vida endavant, i tot això es basa en voler parlar amb ells, en comunicar-se, o almenys intentar-ho, ja que finalment, a base de gesticular i amb paraules agafades d'ací i d'allà, hom acaba entenent-se.

Aquest és el veritable tresor que omplirà la cultura personal i el motiu final del terme "viatjar". A partir d'un determinat moment, un hivern, en que em van convidar a fer el meu primer viatge llunyà, a la Lapònia finlandesa, el virus del viatger se’m va incrustar, va arrelar amb molta força i s’ha anat desenvolupant. Després han vingut altres viatges, els primers i a llocs molt llunyans i, evidentment de “turista”, que em van deixar una mica amb ganes de saber molt més dels llocs on estava.

El viatge no comença a l’aeroport, sinó molts dies abans, àdhuc mesos, amb la preparació. Hom s’informa del lloc on anirà.

El primer és situar al Món el país i la zona que visitarà, donar-li entitat. Després comença la recerca d’informació de tot allò que pot ser interessant. La curiositat creix a mesura que s’acosta el dia de partir. És a dir, que a l’aeroport ja es té una idea general del que es trobarà. Costums, maneres de fer, algunes paraules bàsiques de l’idioma autòcton, cartografia, guies. Aquest és l’equipatge bàsic per començar a viatjar. Un cop al lloc, la curiositat i interès per conèixer “l’Altre”, farà la resta.

Actualment, la Maria i jo estem posant en pràctica aquesta manera de viatjar. El Marroc el vam conèixer així. Vam contractar els vols d’anada i tornada, l’hotel de les dues primeres nits i el lloguer d’un cotxe. Vam idear un itinerari i ens vam llençar a l’aventura. Va ser una experiència molt i molt enriquidora i volem seguir viatjant així.

Egipte, però, és un cas a banda. Davant la manca de molts dies per poder visitar-lo, vam haver de d’anar-hi de manera organitzada, però vam reservar uns dies per nosaltres. Ja he dit que tot va resultar rodó.

El principal problema que vàrem tenir va ser l’idioma. No saber anglès ens va dificultar un xic les coses, però ens en vam sortir. Podem dir, però, que coneixem una mica més Egipte.

Aquest viatge, com tots, ens ha enriquit, ens ha donat molt més del que hi hem posat nosaltres i finalment hem pogut comprovar el que pels faraons va ser un desig, aparentment procedent d’unes ments llunàtiques:

La pretensió dels faraons va ésser la immortalitat i ho van aconseguir.

Barcelona, 20 de setembre 2009 Pujar