Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Cañón del Colca: Pujar. És diumenge 5 de juny, dia d’eleccions al Perú. En la segona volta s’enfronten les idees neoconservadores de la candidata Keiko Fugimori i les socialdemòcrates del candidat Ollanta Humala. Al Perú el vot és obligatori per tothom i fins i tot pels seus nacionals que viuen a l’estranger, sota pena de multa. Per tant, la nostra guia i el conductor i, és clar, tots nosaltres, hem de ser a Arequipa abans de les 18h en que tanquen els col·legis electorals.

La Maria es troba força millor, encara amb un xic de mal de cap, però la millora l’anima a seguir. A les 5h arriba el bus, il·luminant la fosca nit. A l’exterior fa un fred moderat, però res que no es pugui suportar. Poc a poc es comença a insinuar la claror del nou dia.

Arribats a un determinat lloc, apressat per la Irene, el conductor fa una parada poc abans que les primers llums solars acariciïn les vessants del volcà Samancaya, ara encara sumides en una no-claror de color blancs grisós. En pocs minuts i començant pel cim truncat, tota la vessant est s’il·lumina, riallera, d’un delicat color rosat primer, per accentuar-ne la tonalitat amb rapidesa i passar per la banda roja fins a lluir una blancor insultant. Sentim que l’espectacle ha estat escenificat expressament i únicament per nosaltres i la meravella és que la bellesa es troba en la seva corprenedora senzillesa.

Íntimament regalats per aquesta meravella de la naturalesa, seguim per la vessant dreta del riu Colca cap al Mirador del Cóndor, però encara farem unes quantes parades més, amb una calor creixent.

Em començo a neguitejar. Em dóna la sensació que estem perdent el temps, que és a primeríssima hora del matí que volen els còndors, sense adonar-me del meu error de càlcul. Però no serà fins a més endavant que entendré el què passa.

Diverses aturades ens permeten familiaritzar-nos amb aquest paisatge feréstec a les altures i a les fondalades i a l’inici del canó, i amable a la vall intermèdia, en que es troben els sistemes de regadiu, i àmplies i assolellades terrasses adequades pels inques. El Colca s’inicia en una amplia vall per anar enfonsant-se amb força a les entranyes de la terra, en direcció al Pacífic.

El temps passa i el neguit augmenta i encara fem un parell d’aturades més. En ambdues hi ha indígenes que venen l’artesania local i la Maria compra una petita postal feta íntegrament per la venedora amb cartolina, pintada a mà i decorada amb alguns elements de tela i brodats, en la que al revers, l’autora ha escrit en llapis i acuradament: "Rdo. Emma Cruz. Mirador del Choquetico. Colca - Perú - Maca a 2011. Gracias", i segueix la signatura. Aquestes petites compres de l’artesania manufacturada per la gent autòctona, ajuda a les famílies a guanyar-se uns diners. És per aquest motiu que val molt la pena comprar els records i regals en aquests llocs.

A l’última de les aturades, podem observar a la vessant dreta del canó, en plena paret per sobre nostre, les antigues tombes dels quítxuas, situades a llocs inaccessibles fàcilment. Els quítxua enterraven els seus morts en túmuls de pedres, amb una obertura orientada a l’est, de cara cap a on surt el sol. Creien que el seu pas cap a l’altra vida seria, així, més ràpida i eficaç.

Penso que s’ha fet tard, però a mida que ens acostem al Mirador del Cóndor, comencem a veure els primers còndors andins. De sobte ho entenc tot: els còndors, degut al seu pes, utilitzen els corrents convectius per elevar-se, per tant, no té cap sentit ser allà a la sortida del sol, ja que no serà fins que aquest escalfi les vessants i el fons del canó, que apareixeran els corrents necessaris per veure volar aquestes extraordinàries aus. La cosa promet, ja que l’observació d’aquestes bèsties aèries no està pas assegurada cada dia ni en tot moment. Que volin o no depèn de molts factors.

Tant el propi Mirador del Còndor com els voltants són plens de gent que els observa astorats, però no és cap problema, ja que avui hi ha molts còndors que aprofiten les tèrmiques i la seva observació és fàcil i poc problemàtica. Optem per situar-nos a un mirador inferior i allà comencem a gaudir de l’espectacle. Un rere l’altre, els còndors comencen a realitzar grans cercles davant nostre, amb una elegància i majestuositat impossible de descriure. L’espectacle es converteix en un veritable recital, ja que n’hi ha molts i volen un rere l’altre. Volen tan a la vora, que fins i tot ens és possible sentir el soroll de lliscament a l’aire d’un exemplar que passa volant molt a prop nostre per sobre els nostres caps.

Aquest carronyaire, amb els seus 3.5m d’envergadura i 15kg de pes, és l’au més gran del Món, i veure volar uns exemplars així és absolutament fascinant. Passa el mateix que amb El Candelabro i les línies de Nasca, que hom es pot informar i empatxar-se d’imatges, però res no pot substituir el gaudi de veure aquestes enormes, elegants i pausades aus, solcar els aires andins, retallant les seves siluetes sobre uns fons pregons, salvatges i inaccessibles, elevant-se en grans cercles per sobre dels cims més alts. És un espectacle que no té preu.

Finalment l’espectacle, incrementat per la presència de més còndors, acabava convertint-se en una veritable simfonia coreogràfica de dansa aèria. Hom, fins i tot acaba per sospitar que ells saben que som allà per admirar-los i avui estan disposats a entrar de ple al joc, planejant altius i arrogants per donar espectacle. El seu vol, la profunditat del canó i les vertiginoses parets que el tanquen, creen un ambient irreal i, fins i tot, màgic. En paraules de la Irene, hem tingut molta sort, ja que hi ha dies que no se’n veuen o se’n veuen pocs i lluny. Un altre regal d’aquesta meravellosa terra que és el Perú.

El còndor andí és un animal monògam per tota la vida. Segons la Irene, si un dels components de la parella mor, l’altre vola elevant-se en cercles infinits, a altures impossibles, des de les que es deixa caure fins a acabar amb la vida estampada al terra. La realitat, però, és més prosaica, ja que quan un dels membres de la parella mor, l'altre buscarà una nova parella.

Els còndors ponen únicament 1 ou cada 2 o 3 anys, el que explica que tot i la protecció de la que gaudeixen, encara es trobin al caire de l’extinció. Poden arribar a viure 100 anys, i la maduresa sexual arriba entre els 8 i 10 anys, perllongant-se fins a molt avançada edat, el que suposa una compensació a la baixa taxa reproductiva.

Encara amb els ulls plens de màgia i el record al cap, encetem un retorn a Arequipa a tot drap, ja que els peruans han d’anar a votar. Acabat el circuït, volem fer una menció especial per l’agència de viatges i turisme Colonial Tours d’Arequipa, per la professionalitat de la seva guia Irene, que en tot moment, ens va il·lustrar sobre tot allò que vèiem, a més d’estar pendent del passatge de forma molt atenta, especialment per aquelles persones que van patir els efectes del soroche. Una agència molt recomanable.

A Arequipa es comença a notar el triomf d’Ollanta. Un ambient festiu i reivindicatiu comença a respirar-se.

És d’hora i tenim temps de visitar el Monestir de Santa Catalina, una ciutat dins una altra ciutat. Fou fundat l’any 1579 i és un clar exponent de l’arquitectura colonial arequipenya. Molt a prop de la Plaza de Armas, va ser construït amb pedra blanca de sillar, i és una excel·lent mostra del mestissatge d’elements espanyols i natius. A partir dels sismes dels anys 1958 i 1960, fou restaurat i obert al públic el 1970.

En aquest convent de clausura, hi entraven les novícies, teòricament de tots els estrats socials, aportant importants dots, per tancar-se de per vida. A partir d’aquests terratrèmols, en que bona part del monestir quedà malmès -símptoma inequívoc que ni el seu deu el respectà-, s’institucionalitzà el costum que cada família construís una cel·la privada per la seva familiar, convertint Santa Catalina en una ciutat dins una altra ciutat. Aquestes cel·les, lluny de ser similars a les d’altres convents, és a dir, una o dues habitacions, eren veritables cases individuals, amb tot allò que la monja necessitava. Així la cel·la era constituïda per dormitori, sala d’estar, cuina, taller si era necessari, armaris, pati i terrassa. És a dir, que vivien com deu, mentre la població a l’exterior deuria passar-ho força malament.

Actualment el monestir és gestionat per una empresa privada que s’encarrega de l’explotació i del manteniment, i les monges de clausura, és a dir, el clero, es limiten a cobrar un arrendament de 10.000/s -2.615€- al mes, sense fer res. Bon negoci, oi?

Abans de sopar hem de fer una feina urgent. La Maria s’ha quedat sense memòria -no ella, sinó la càmera de fotografiar-, i hem de descarregar-la a un DVD. Ho fem a una de les botigues de la mateixa Plaza de Armas, però el procés dura cosa d’1h, i patim perquè després caldrà esborrar la tarja i mai se sap. Passat aquest temps i farts d’esperar, ens assegurem que el disc és ben gravat, veient les imatges a l’ordinador. Però, com no podia ser d’una altra manera, en arribar a Barcelona i obrir aquest DVD... no hi ha res, no es veu cap imatge, com si fos buit...Ens quedem de pedra, mentre una suor freda ens amara i un calfred ens recorre l’esquena... El disc es veu gravat, però no es veu res. Ja a Xile al 2005 ens passà el mateix i vam patir molt fins que les vàrem recuperar, per això cada cop que descarreguem les targes és com una mena de calvari amb final incert. Deixar en mans de la informàtica les imatges de bona part del viatge, és una cosa que cal fer, tot i que preferiríem evitar-ho, però...

Sense perdre la paciència, però, posarem el cas en mans de l’Eduard, un informàtic de la feina i oh miracle!!!, aconseguirà recuperar-les íntegrament...

Es fa de nit i la Plaza de Armas comença a bullir de fervor electoral. Es converteix en l’eix vertebradorde l’alegria dels seguidors d’Ollanta, que han guanyat a tot el país, excepte a les quatre regions del nord, Lima i El Callao. No sé com ens ho fem, però sempre ens trobem al mig de tots els merders. Els manifestant donen voltes ininterrompudament al voltant de la plaça, amb crits de recolzament a l’Ollanta i corejant “El pueblo unido jamás será vencido” de Quilapayún. Els antiavalots són a la plaça, però no actuen. Som al lloc indicat en el moment indicat, ja que ho podem veure tot des d’una de les terrasses elevades sobre els porxos que volten la plaça. És una explosió d’alegria del poble treballador i s’hi poden veure persones de totes les edats i condició social. Poc a poc s’hi van afegint motos i cotxes, amb pancartes i banderes del partit d’Ollanta. De sobte l’alegria es dispara, en saber-se els últims resultats oficials, que ja donen com a vencedor a Ollanta.

L’escàndol dura fins a ben entrada la nit i temem no poder dormir, però poc a poc el soroll s’apaivaga fins a desaparèixer. Ja podem dormir tranquils.


Puno: Pujar. Dilluns 6. Ben d’hora ens venen a buscar per portar-nos a l’estació de busos de nou. 7h fins a Puno ens esperen. Tornem a agafar la carretera que vam agafar ahir per anar a Yura, però aquest cop girarem a la dreta, en direcció a Puno.

Travessem l’altiplà peruà, també anomenat Altiplà del Titicaca, a una altura mitjana de 3.600m. En aquesta enorme extensió àrida, pedregosa i arenosa, aparentment erma, bàsicament la vida vegetal és composada per quinua i paja brava, amb les que es construeixen els sostres de les cases de la zona i que són característiques d’aquestes altures.

És possible veure ramats de llamas, vicuñas i alpacas pasturant amb tranquil·litat. Es diu que va ser en aquesta zona on es va començar a domesticar la papa.

Quilòmetres i quilòmetres passen lentament per davant nostre, travesant una puna que sembla infinita. Però tot i ser un viatge llarg, no es fa gens pesat, ja que la comoditat del bus per una banda i el paisatge, que per alguns pot resultar monòton, deixen escolar-se el temps sense fer-lo avorrit. Al fons apareixen i desapareixen cims de nevados i petits agrupaments d’habitatges, als que algun optimista s’atreviria a anomenar llogarrets.

Sobre les 15h entrem a un Puno emmarcat i reflectit a l’immens llac Titicaca.

Només baixar del bus, un enorme rètol pintat a la paret, ens informa que en aquesta localitat no estan per tonteries. En dir-li al guia el que significa el terme masacre -aniquilament, extermini, genocidi, holocaust...-, es posa a riure i encara deu riure ara... Però per si de cas, procurarem utilitzar els serveis...

Aquest cop l’hotel és el Conde de Lemos de tres estrelles, però força més modern i equipat que la resta. Ací es veu clarament que el nombre d’estrelles, a Perú, no és indicatiu de res. Habitació neta, molt lluminosa, amb balcó i amb magnífiques vistes sobre la localitat, la catedral i el llac Titicaca. Un personal atent i una cuina excel·lent. Molt recomanable.

Després de dinar molt bé al restaurant de l’hotel, donem una volta per Puno, ja que l’hotel es troba molt ben situat, al centre. Ens topem amb el museu municipal Dreyer, que té cara de ser molt ètnic. En entrar a la casona, tot es torna petit. El parquet del terra grinyola i crepita a cada pas, com si a cada passa retrocedíssim en el temps, mentre ens endinsem en un Món que crèiem desaparegut. La guia que ens acompanya no sembla saber massa bé el que té entre mans, i la visita es limita a explicar-nos quatre coses, però sense massa connexió entre elles. La veritat és que el museu és d’estil darwinià, moltes peces però resultat de compres i excavacions inconnexes entre elles que, per elles mateixes, expliquen poca cosa. S’hi exposen ceràmiques de les cultures Moche i Chimú -del nord-, Nasca -de la costa-, pedres i armes inques i objectes de les cultures Tiahuanaco i Pucara, puntes de fletxes de diverses procedències, etc.

El més interessant, però, és l’anomenat Tesoro de Sillustani. L’any 1971, a la Chullpa del Lagarto, a Sillustani, es localitzà un aixovar inca, composat per objectes d’or, com les peces de les cotes i pectorals que portaven els inques fetes amb làmines molt primes d’or i altres objectes que aquests portaven per indicar estatus, també del mateix material. També hi ha la recreació amb maniquís, dels elements ornamentals que duien els inques durant les celebracions. Però el més interessant són les tres mòmies trobades al seu interior, en un estat força sencer degut al clima sec i fred de l’altiplà.

La resta del museu està bé, però després de veure aquestes magnífiques peces, perd molt d’interès.

Ja hem passat la tarda i toca sopar. Ho fem al carrer principal, tot preguntant-nos si demà podrem dormir ací i seguir amb normalitat el viatge, o haurem de marxar precipitadament.

Però la tranquil·litat s’acaba aviat, ja que és precisament ací on venedors de totes les edats i sexes ens comencen a assetjar. I són pesats, molt pesats...

Ens fixem en alguns detalls que ens parlen de la vida socioeconòmica de Puno. Per una banda ens crida l’atenció la gran quantitat de rètols que ofereixen treball. Arreu es poden trobar ofertes de feina, majoritàriament com a venedors a les botigues i empleats a l’hostaleria, aspecte que ens resultarà força comú a tota la resta del viatge.

Per altra banda, es poden observar les seqüeles de les vagues aimara anteriors. Els grans vidres de les entitats bancàries es troben molt malmesos a causa de cops. Els aimara entenen perfectament qui són els responsables de la crisi i qui són els interessats en carregar-se el Titicaca...

Abans de sopar, però, cal tornar a passar pel calvari de descarregar es fotografies en un DVD, aquest cop de la meva màquina. Tot i tenir la tarja de 4gb, està plena a vessar. La botiga on la descarreguem no és precisament cap meravella, però no ne’m trobat cap altre. Preguntem amb quin sistema operatiu i amb quin programa ho fan, per assegurar el tret, ja que recordem amb angoixa el que ens va passar a Xile, sense saber, encara, el problema que tindrem amb l’anterior descàrrega. Tot sembla correcte, i després d’una altra hora, i d’assegurar-nos que les imatges hi són, queda llest el DVD.

Sopem al restaurant Mallku, al C/ Grau 158. A totes les ciutats de Perú, fora els restaurants hi ha sempre una persona que ofereix les excel·lències del restaurant al que representa, i és una d’aquestes persones, en Carlos, que ens cau simpàtic i acceptem a sopar en el seu restaurant.

Sopem sols en un ambient molt agradable les delicioses menges que triem. Poc abans d’acabar apareix en Carlos, el convidem a seure amb nosaltres i estem força estona parlant, sobre tot de la situació política que s’acosta, i de la vaga programada per demà passat. El comentari generalitzat és que guanyava la Keiko, la vaga era segura, però que tot s’aturaria si el vencedor era l’Ollanta. Ara per ara, però, tot és incert, no se sap res del cert. Aparentment tot està tranquil, però...

Llac Titicaca: Pujar. Dimarts 7. A primera hora ens trobem fent cua a l’embarcador, i passant de barca en barca arribem a la que tenim assignada. Tot just acaba de sortir el sol i fa certa fresca. Cal recordar que ens trobem al llac navegable més alt del Món, situat a més de 3.900m. De tota manera, com ja hem estat a altures força superiors, no notem de cap manera l’altura.

La llanxa arrenca amb suavitat i posa rumb a les illes dels Uros. Travessant canals de totora, planta que creix als pantans, llacs i zonespantanoses de la costa, ens acostem a les illes dels uros. Aquesta ètnia, la llengua de la qual és l'aimara, viu exclusivament de la totora i, és clar, ara del turisme. La totora serveix per construir les illes, les cases, les barques, artesania i fins i tot per menjar.

El més interessant, però, és l’illa, que és artificial. Primer tallen el pa d’arrels del fons del llac, en cubs que suren. Després els lliguen entre ells amb estaques i cordes. Un cop tenen la superfície necessària, cobreixen aquesta illa flotant amb més totora, fins aconseguir un gruix d’uns dos metres. Ancoren l’illa al fons amb gran pedres i ja poden construir-hi a sobre. Ja que la totora es podreix, cada dos mesos cal anar posant capes a sobre.

Pels canals apareixen barques a rems i motoritzades, que es mouen amb rapidesa, i que són el mitjà de transport dels uros.

Deixant enrere els camps de totora, un altre Món sorgeix sobre les aigües.
Petites illes de totora van perfilant-se, separades, però molt pròximes les unes de les altres. Aquest vegetal aquàtic és la base de la seva vida i de la seva història.

En arribar a l’illa triada per ser visitada, la família que hi viu surt a rebre’ns, vestits amb unes robes molt virolades, típics de la zona i que utilitzen habitualment. Un cop a terra, que no és ferma, el guia, en Manuel, ens dóna unes pinzellades del sistema de vida dels uros i aquests, un cop presentats un a un, expliquen com és la seva vida a l’illa, com les construeixen, com cuinen, etc.

Evidentment, la finalitat última és la de vendre els seus productes artesanals, però es tracta de confeccions molt interessants, tant els teixits com els petits records fets amb totora.

Després d’ensenyar-nos el seu habitatge, la Norma, que és la jove de lafamília, fa vestir la Maria amb les robes típiques, l’àmplia i acolorida faldilla, l’armilla i el minúscul barret. Vestida així, passem a la zona de vendes, on la Norma ens ofereix les seves produccions artesanals. Comprem algunes coses de bon grat, ja que a més de ser boniques, contribuïm a la manutenció del seu estil de vida, tant diferent i enriquidor per nosaltres.

Són una gent extremadament amable i simpàtica, que fins i tot s’acomiaden de nosaltres amb unacançó.

Un cop finalitzat tot el cerimonial, reemprenem la travessia cap a l’illa de Taquile, de la que ensseparen 2.30h. Naveguem a bon ritme mentre canvia lentament el paisatge, podent gaudir d’ell amb fruïció des de la coberta exterior.

Una petita llanxa va a munt i avall, apressada, carregada de tots els productes imaginables, càrregues de mòbil incloses, i que seria el supermercat mòbil de la zona.

Poc abans d’arribar a Taquile, darrera la seva mola apareixen els cims nevats dels nevados bolivians,contrastant vivament amb la immensitataquàtica que ens envolta.

Tal com diuen els peruans, el Titicaca el compartim amb Bolívia. Nosaltres ens quedem amb el Titi i ells amb el Caca...”.

Atraquem a Taquile juntament amb altres barques que han fet el mateix recorregut i, desobte, hi ha una aglomeració de gent a l’entrada. I sí, entrada, ja que l’illa està organitzada en comunitats i són els caps de cadacomunitat els qui distribueixen la gent, per tal que totes les comunitats tinguin la possibilitat de tenir la visita i, per tant, elsbeneficis econòmics que comporta la visita. Així, en tocar terra cal passar pel comptador de persones. Els interessa saber quanta gent desembarca, ja que es paga per visitar l’illa.

Ara, però haurem d’assolir els 4.000m pujant fins al cim de l’illa. Hem d’anar força poc a poc, ja que lamanca de concentració d’oxigen es fa notar i la calor no ajuda gens.

A mig camí es troba el restaurant en el que dinarem. És una pausa que s’agraeix.

A l’illa no hi ha policia, ja que es regeixen per un sistema propi. De fet ens comenten que no hi hadelictes.

Les dones vesteixen més o menys igual que a la resta de la costa, tret que en lloc de portar barretporten un mocador negre que les protegeix del sol. Els homes, per contra, són tota una altra cosa. Per començar són ells els qui teixeixen les robes. És habitual veure qualsevol home amb les agulles de fer mitja, teixint alguna cosa. Vesteixen pantalons foscos amb una faixa teixida i decorada, de manera que els dibuixos que hi ha teixits en ella s’expliquen la seva història de vida. Vesteixen armilla fosca i camisa blanca, però el més cridaner i sorprenent és amb el que es cobreixen el cap. Molt semblant a una barretina amb borla, els colors i dibuixos indiquen l’estat civil del seu portador. Si la barretina per sobre la franja inicial és vermella, indica que l’home és casat. Si aquesta part és blanca vol dir que és solter. Si la barretina cau cap al darrera el seu portador és solter però no busca parella, però si cau cap a una banda lateral del cap vol dir que busca novia.

El tema de la barretina també té la seva història. Els homes solters es teixeixen les seves pròpies barretines i ho han de fer amb una trama molt atapeïda. Per saber si serà un bon marit, la novia posa aigua dins el barret i, si l’aigua s’escola amb rapidesa, entenen que no serà un bon marit...

Tot plegat, el vestit dels homes recorda molt el vestit tradicional de l’home català, motiu pel qual alguns anomenen Taquile l’illa dels catalans.

L’idioma actual dels habitants de Taquile és el quítxua, ja que va ser un dels últims reductes que van conquerir els inques. Com a curiositat val a dir que a Taquile les parelles viuen un temps junts abans de casar-se, però no poden tenir fills durant aquest període.

En aquest sistema comunal, en el que el president de la comunitat controla tots els aspectes de la vida, cada família pot fabricar la seva artesania i vendre-la sense problemes, però també en fabriquen pel mercat comú. Així, es possible regatejar en les compres que es fan directament a les famílies, però no amb les producciones comunes que es venen a la cooperativa. El producte de la venda en aquest espai, es reparteix a raó del 90% per la família i el 10% per la comunitat. No és pròpiament un impost, però s’hi acosta.

Els taquilesos tenen alguns avantatges fora de la seva illa. Per exemple, si un taquilès viatja, a molts llocs del Perú hi ha cases per ells. En elles no paguen res i hi poden menjar i dormir.

Tenim gana i una sopa vegetal entra de meravella. La truita del Titicaca també està fantàstica. És curiós, perquè no li posen gaire res i està deliciosa, quan a casa nostra cal posar-li alguna cosa de farcit per donar-li gust. Tot això per 20/s 5€-.

En acabar, sota un sol que torra les pedres, ens obsequien amb unes danses tradicionals i conviden a ballar al personal. Tot això mentre l’avi de la família, amb les agulles a les mans, no para de fer mitja.

Amb ganes d’anar a l’ombra, se’ns presenten dues opcions per embarcar:

1.- Baixar pel camí que hem vingut. Tot és baixada i força còmode.

2.- Pujar fins dalt de tot, admirar el paisatge que s’hi divisa i baixar per l’altra banda per una dreta baixada.

Estem cansats, però triem l’opció més bèstia: pujar fins dalt... La veritat és que el paisatge val molt la pena i també ens permet tenir contactes més llargs amb els habitants. De tota manera, l’ambient podria molt bé ser el de qualsevol illa de la Mediterrània, les illes gregues o Menorca.

Ens trobem a 4.000m i no solament no fa gens de fred, sinó que el sol escalfa de valent i directament ens destrueix.

Un cop al cim, lluny, molt lluny les barques esperen gronxant-se pacientment en aquest enorme llac. La baixada és dreta, majoritàriament amb esglaons molt desiguals. La cosa no tindria més problema, sinó fos pel cansament que provoca l’altura. Ens trobem envoltats per una gran massa d’aigua, que molt bé podria ser el mar; una vegetació que no aparenta ser a l’altura que està; una temperatura mediterrània... Res no faria pensar que som a 4.000m, sinó més aviat a nivell del mar... Una experiència per viure-la.

Arribem al moll esbufegant i cercant l’ombra com rates.

Dins la cabina tothom dorm. En despertar-nos, qui governa és un taquilés, amb la barretina enrere, i seguirà fins arribar a port, ja quasi fosc.

Parlem amb en Lenin per telèfon, el responsable de l’agència, per saber si ens quedem a dormir i demà seguim amb les visites arqueològiques camí de Cusco, o hem de marxar aquesta nit. No són bones notícies. El tema de la vaga sembla que es manté i les agències no volen córrer riscos. Temen que aquesta nit, a les 12h, quan expiri el termini de la treva, comenci la vaga amb el tancament dels accessos a Puno, per tant no es podrà ni entrar ni sortir. Per aquest motiu evacuen tots els clients directament cap a Cusco aquesta mateixa nit. Ens perdrem el recorregut arqueològic que estroba en aquest tram, però la causa bé que s'ho val. També nosaltres hem de fer un petit sacrifici per la causa aimara.

Cusco: Pujar. Així és que després de sopar ens porten al terrapuerto, on sembla que s’ha iniciat l’èxode. Ple d’estrangers amb maletes, esperem que surti el nostre bus, que en aquesta ocasió no és Cruz del Sur, però ens diuen que també és bona. Ja que ens hem d’enfrontar a 7h més de viatge i de nit, ens han reservat plaça a la part inferior, que és la còmode. Si bé és cert que els seients es poden reclinar quasi fins a l’horitzontalitat, l’espai és més ampli i hi cap menys gent, acaba fent molta calor, no es poden encendre els llums per llegir i no hi ha terramoza. Per tant es fa molt pesat.

De matinada desembarquem a Cusco, on ens ve a buscar en Lenin en persona, que després d’informar-nos en directe, ens porta a l’hotel, en el que descansem una mica abans de tornar-nos a llevar.

Dimecres 8. A El Cusco ens allotgem a l’hostal Inti Wasi, una casona colonial reconvertida en hostal, net, acollidor i situat perfectament al poble, ja que es troba, com no, entre la Plaza de Armas i la plaça del Regocijo, és a dir, al bell mig del rovell de l’ou. És cert que el terra de parquet fa una mena de terrabastall enutjós en caminar-hi, però és del tot assumible. L’habitació dóna al carrer de En Medio, pel que veiem la Plaza de Armas a l’esquerra i la plaça Rejocijo a la dreta. Molt tranquil·la iagradable. L’únic problema que hi vam trobar, és que costava molt que arribés l’aigua calenta a la dutxa.

Sortim a mig matí per donar una primera mirada, sense rumb fix, a El Cusco, sota un sol que crema de valent, motiu pel qual anem buscant les ombres com les rates per tal poder sobreviure fins la caiguda d’aquest.

Fem un carajillo de pisco i busquem un lloc per dinar. Volem evitar els molts grans restaurants que ens envolten, per trobar alguna cosa més “ètnica”, més popular, per conèixer una mica més com funcionen els cusquenys.

Carrerejant entrem a un restaurant popular que ofereix menú. Una sopa de verdura de primer i pollastre de segons, acompanyat amb chicha morada -beguda popular i típica, no alcoholica, feta de blat de moro-, a un preu de 8/s -1.96€- per barba, encara que una cervesa ens surt quasi pel mateix preu que un menú, 7s/ -1.72€-. El menjar és bo i, com es pot observar, dir barat és dir literalment barat...

Quan ens va venir a buscar en Lenin, ens donà l’entrada general per a 16 llocs diferents de Cusco i els voltants. L’hem de conservar durant tota la nostra estada, ja que inclou els tours i visites guiades.

En acabar, i per fugir de la calor, entrem al Museo Histórico Regional, casa de l'Inca Garcilaso de la Vega, entrada inclosa a l’entrada general. Edifici construït sobre un antic mur inca, és un exemple de la clàssica arquitectura virreial. Conté elements prehispànics i colonials, pintures de l’escola cusquenya, i va pertànyer al mestís inca Garcilaso de la Vega. Aquest interessant personatge, nasqué al 1539 a El Cusco, fill d’un capità espanyol i una princesa cusquenya, i és autor de diverses obres literàries impulsat per la necessitat de rescatar la història de l’imperi inca, més enllà de la visió eurocèntrica amb que s’explicava la història de la conquesta en aquells moments. Garcilaso abandonà aquesta casa el 1560 per retornar a Espanya. Els seus patis i estances foren escenaris de llargues tertúlies que serviren a Garcilaso per escriure la història de l’imperi incaic.

Com és habitual en les construccions colonials, al voltant d’un pati porticat central sobren les estances en dos pisos, adequades actualment com a sales d’exhibició de les col·leccions artístiques que s’hi alberguen. Entre les peces arqueològiques, tèxtils i les pintures, s’exposa una amplia col·lecció de pintures, textos i objectes, que fan referència a la vida, i especialment a la mort de Tupac Amaru II, descendent de l’últim emperador inca, Tupac Amaru I.

Personatge il·lustrat i educat en escoles nobles de Cusco, pertanyent als indis nobles, fou el primer en demanar la llibertat per tota Amèrica, tant política com de la dependència del rey espanyol, i també va ser el primer en decretar l’abolició de l’esclavitud de la població negre i exigir la finalització de qualsevol explotació de la població indígena.

Cabdill creador de la consciència independentista del Perú i impulsor de revoltes, inquietà a la noblesa espanyola. El seu moviment comportà que les autoritats colonials eliminessin la classe indígena noble i recruessin la repressió contra tot allò que tingués aire indígena, per por a que una cosa així tornés a produir-se.

Al 1780, José Gabriel Condorcanqui, que era com es deia en realitat, adoptà el nom de Tupac Amaru II en honor als seus avantpassats i inicià una sublevació militar contra els espanyols, que fracassà, sent empresonat.

Al 1781, Tupac Amaru II morí esquarterat per quatre cavalls a la Plaza de Armas de Cusco. Morí un llibertador i nasqué un mite.

En resum, en aquest museu es poden veure moltes de les barbaritats que cometeren els espanyols primer i el clergat després, durant l’anomenada conquista del Nuevo Mundo.

Sortim impressionats per una part de la història americana que desconeixíem i encara corpresos ens dirigim al barri de San Blas, centre artesanal i seu de hippys i bohemis de Cusco.

Barri molt agradable, ens acull amb amabilitat. Es una zona plena de botigues i artesans, en la que és possible localitzar qualsevol cosa. Malgrat estar força ben aclimatats, les pujades encara signifiquen una penitència i cal fer-les lentament. Ens trobem a solament a 3.400m d’altura.

Camí de la Plaza de Armas, i poc abans de submergir-nos en ella, passem pel carrer Hatun Rumiyoc, pel Palau de l’Arquebisbat i Museu d’Art de Cusco, on es troba la molt curiosa pedra dels dotze angles, que forma part del mur que acull el Palau i Museu. Aquesta pedra, de diorita verda, té la particularitat de l’encaix, pel qual disposa de 12 angles i en els que no hi cap ni un paper entre els encaixos. Com es realitzaren uns encaixos tant perfectes? Un nou misteri d’aquest magnífic país que és el Perú. Però, tot d'una, una associació d'idees ens assalta: aquest tipus d'encaix ja els hem vist en un altre lloc, a l'illa de Pasqua. Allà, el mateix mestratge ens cridà l'atenció. Pensant-hi, hom no pot evitar relacionar les construccions de Pasqua amb les peruanes dels inques. Llavors, si la similitud és tant extraordinària, i la difusió d'aquesta solució constructiva tant restringida, només queda la possibilitat que les unes o les altres -probablement les de Pasqua-, siguin fetes pel mateix corrent cultural... És una cosa que cal tenir en compte, sobre tot sabent que la costa peruana i les de l'illa de Pasqua, tot i els més de 4.000km que les separen-, són banyades pel mateix Oceà Pacífic...

Ja quasi de nit encaminem les passes cap al Centro Qosqo de Arte Nativo, concretament al seu teatre en el que apreciarem, en viu, algunes de les danses i músiques natives, així com també de l’època colonial.

Durant una hora se succeeixen danses d’origen agrícola i ramader, que es desenvolupaven en l’època de la collita, després del marcatge del bestiar o durant els carnavals i altres esdeveniments populars.

Cal fer un esment especial a un ball, excel·lentment interpretat per una parella de joves, anomenat Marinera, que és el ball nacional del Perú. Tot plegat és un espectacle que val molt la pena de no perdre’s.

Acabem el dia amb un sopar excel·lent, com no podria ser d’una altra manera, i força cansats, però contents.

Ha estat un dia profitós que ens ha permès conèixer una mica més aquest país i les seves fantàstiques gents.

Dijous 9. Ens hem acostumat a llevar-nos d’hora i a les 7h ja som de nou al carrer, participant en l’inici del dia cusqueny. De moment fa fresca, però sabem que tan bon punt surti el sol, la cosa canviarà amb rapidesa.
Hem observat que a Cusco hi ha un curiós tramvia amb rodes de goma i impulsat amb motor de gasolina, però amb la carrosseria d’un antic tramvia del 1910. És una manera original i diferent de conèixer Cusco i decidim aprofitar-la. Es tracta d’un viatge en el temps i per l’espai de la ciutat de Cusco, en un recorregut pel centre històric, els barris residencials, per la carretera de circumval·lació, fins al crist blanc des del que es divisa una magnífica vista panoràmica de la ciutat.

En retornar es passa per Sacsayhuamán, que visitarem a la tarda.

El vehicle conserva l’estructura de fusta envernissada i bona part dels elements de llautó originals. La visita és guiada i té un cost de 20/s -4.91€- per l’estranger i 10/s pels nacionals i estudiants.

El principi del recorregut és la Plaza de Armas, segueix per l’avinguda del Sol, per girar tot seguit cap a la zona universitària. Inicia lentament l’ascens cap al crist blanc, passant per barris humils, al ritme antic dels gemecs cansats de les seves fustes centenàries. L’andròmina, fent un gran esforç, aconsegueix coronar el turó, on fa la primera parada. Podem deambular per l’entorn, tot gaudint del moment, del clima i de l’ambient.

Als peus del crist, Cusco apareix com una gran ciutat que s’ha estès, com una taca d’oli, que s’enfila en totes direccions cap a les vessants de les muntanyes que l’envolten. No hi ha edificis alts i l’estructura dels seus carrers és quadriculada, com la Barcelona de L’Ildefons Cerdà. De sobte, hom s’imagina que es troba davant un tauler del Monopoli, per la plasticitat que evoca la seva visió. S’aprecia perfectament la Plaza de Armas i la catedral, com a centre geomètric de l’entramat urbà i ens recorden que Cusco té una sola fàbrica, la de la cervesa Cuzqueña i, que consumint-la, ajudem la ciutat. Però cal retornar i el tramvia ens reclama.

És un recorregut interessant, amb un mitjà de transport entranyable i un molt agradable complement als circuïts organitzats.

Dinem molt d’hora, atès que a les 13h ens venen a buscar per la visita ciutat.

Comencem per la catedral, de façana renaixentista i interiors barrocs, tardo-gòtic i plateresc, està construïda sobre la base del palau de Viracocha Inca, amb molta pedra reutilitzada de la propera fortalesa de Sacsayhuamán. Consta de tres cossos, el primers dels quals, de la mà dels dominics, és el que va substituir la construcció inca, és de pedra vista i amb una decoració força sòbria. L’altar i al resta d’elements són de pedra, el material que sabien treballar els inques.

La nau central és tota una altra cosa. Molt més gran, es veu pesada i feixuga, com correspon al barroc, i la riquesa que insinua, més que no pas exposa, és absolutament insultant. Envoltada de capelles laterals dedicades a diversos sants i santes, és presidida per la imatge del Señor de los Temblores, crist crucificat que gaudeix de gran predicament a la regió. Segons el guia, se l’anomena així, perquè diu la llegenda que durant el destructor terratrèmol del 1650, tota la catedral s’estava enderrocant, quedant únicament en peu la capella del crist. Els fidels, en observar el fet, s’apressaren a treure’l fora i va ser en aquest moment que tremolors cessaren. Mantenint aquest mateix guió, en diferents llocs la llegenda es repeteix amb lleugeres variacions.
Sense entrar massa en l’aspecte de fe, penso que és força inversemblant que durant un sisme, en el que tot s’enderroca i enmig del desconcert, els “fidels”, com si no tinguessin coses més urgents a fer, s’entretinguin a entrar dins un edifici que està caient a trossos, a veure què és el que passa al seu interior i a salvar una imatge, per molt fidels que siguin... Però en fi, no entrarem en els detalls.

Un detall curiós que hi ha dins la catedral, és que mentre l’església prohibeix els miralls dins els llocs de culte, perquè considera que es pot pecar de vanitat, dins la catedral de Cusco hi ha força miralls. La contradicció rau en que era la única manera que la catedral s’omplís. Els inques no coneixien el mirall i de fet entraven dins per poder-se mirar als miralls. Va ser una forma sibil·lina de congregar feligresos a l’església. El que no està tan clar és si escoltaven o no el que els deia el capellà...

Al temple, tota la fusta es troba revestida de pa d’or, i l’altar de pedra, ho és de plata.

Un aspecte reprovable d’aquest espai, o millor dit, dels qui el gestionen, és que no es poden fer fotografies, ni que sigui sense flash, ni tampoc filmar. Encara no hem aconseguit entendre’n el motiu, de no ser que pretenguin tenir l’exclusiva de les fotografies, ja que aquestes es troben ala venda a les seves dependències.

Aquesta catedral, com la majoria d’edificis colonials, -que recordem, no van ser construïts pels inques-, s’han ensorrat diverses vegades a causa dels terratrèmols que periòdicament assolen les terres peruanes. Ens trobem a l’àrea d’influència del Cinturó de Foc del Pacífic, i només cal esperar que les plaques tectòniques de Nasca i la Continental acumulin suficient energia perquè es produeix un altre terratrèmol, la intensitat del qual dependrà de la quantitat d’energia acumulada per la fricció d’aquestes dues plaques. Aquesta evidència es pot observar per la gran quantitat de volcans, actius uns, adormits altres, que fan dels tremolors de la terra una realitat latent. De fet, arreu hi ha informació sobre el comportament en cas de sisme i dins els edificis de pública concurrència, hi ha rètols que indiquen les zones segures, generalment sota arcades i parets mestres amb bigues. Diem això, perquè mentre els edificis construïts pels conqueridors espanyols queien a cada sisme, els construïts pels inques han resistit perfectament els moviments tel·lúrics fins a l'actualitat.

Qorikancha, El temple del Sol: Pujar. Molt a la vora de la Plaza de Armas es troba el temple de Qorikancha, el mundialment famós espai que fou el Temple del Sol dels inques. Hom recorda els esfereïdors escenaris en que es desenvolupa l'aventura de Tintin al Temple del Sol, i no pot menys que enyorar-los.

Tot i ser molt interessant, el temple està situat al bell mig de Cusco i en terreny planer. Però tant se val, el nom, la imatge imaginada cobra vida i es desplega amb contundència al nostre davant.

També ací es demostra fefaentment, una més de les terribles salvatjades comeses pels dominics, que repetint els seus insensats intents per esborrar de la faç de la terra qualsevol referència de rastre indígena i, per tant, de religió pagana -per heretge-, construïren l’església de Santo Domingo just sobre el lloc sagrat que els inques utilitzaven per realitzar els seus ritus solars.

Qorikancha era un complex sagrat, considerat el melic del Món, en el que hi havia diversos temples, dedicats a diferents Apus o divinitats. El més famós és el Temple del Sol, però també hi era el de la Lluna, molt a la vora del del Sol, ja que la lluna era considerada la dona del Sol. El seguia el dedicat al brillant planeta Venus i els Estels i el del Llampec i el Tro -Illapa o Chuki Illapa- elements considerats pels inques com a divins, i al nord, es trobava el de l’Arc Iris -Kuychi-, que creien que venia del sol.

En veure que els edificis queien amb el sismes, als dominics se’ls va ocórrer edificar els seus edificis sobre els fonaments dels dels inques. Així part de l’edificació del monestir es troba en aquesta situació.

Per tal d’eliminar qualsevol rastre del que havia estat el Temple del Sol, els dominics dissimularen aquestes restes, convertint la sala que quedava sota aquesta construcció, en sala capitular, enguixant les parets i pintant-hi frescos i fent creure als indígenes que la construcció era obra seva. Actualment s’ha netejat tota la zona, retornant-lo al seu aspecte original, deixant únicament una mostra de la zona com a testimoni.

Els clergues tampoc van tenir miraments en enderrocar parts de la muralla per construir els seus temples. Val a dir que la muralla original, feta amb pedres perfectament encastades, es trobava folrada en la seva part superior amb plaques d’or, per fer el recinte digne del seu Apu principal, el Sol.

Els inques no consideraven l’or i la plata com elements valuosos com a símbols de riquesa o poder. Únicament els utilitzaven com a elements simbòlics i decoratius. Així, l’or era ofrenat al Sol i la plata a la Lluna. Val a dir, que l'or inca era una aleació d'or i coure, pel que el valor crematístic de l'or portat d'Amèrica durant l'expoli, tenia un valor relativament baix.

Per ells, l’element més valuós eren les closques de spondylus, un mol·lusc que viu al Pacífic, veritables símbols de poder i riquesa.

Sacsayhuamán: Pujar. Després de comprovar un dels lamentables desastres de la gestió de la conquesta espanyola, ens dirigim cap al temple de Sacsayhuamán, que ja havíem albirat al matí amb el tramvia. Sacsayhuamán era un altre espai sagrat de culte al sol, també utilitzat com a element defensiu. Construït en forma de ziga-zaga en honor al llamp segons uns i a la serp segons altres -ambdós Apus inques-, el que més sorprèn és l’exactitud en l’encaix de les pedres, enormes les inferiors, que van disminuint a mida que guanyen alçada.
En aquest punt cal fer esment que tots els recintes inques amb finalitats sagrades o pertanyents a l’Inca, són d’un delicada construcció, amb encaixos entre pedres d’una exactitud sorprenent, que fins i tot no hi cap ni una tarja de crèdit. Per contra, si la construcció no està dedicada a aquestes finalitats, l’acabat no és tant perfecte ni treballat, és menys polit. Així, Sacsayhuamán i el Qorikancha, per exemple, tenen un tipus d’encaix entre les pedres d’una remarcable perfecció.
Segons ens expliquen, les pedres, a més d’encaixar perfectament entre elles, tenen un encaix intern mascle per la part superior i femella per la inferior, que encaixen en superposar-les les unes obre les altres. Acceptant això, la feina es complicaria molt més, al haver d’encaixar la part mascle amb la femella i, a més, perfectament amb les pedres dels laterals. Tot plegat significaria una feina extremadament lenta i pesada, que atenent a que no utilitzaven politges ni grues, ralentitzaria la feina de forma insostenible.
Sigui com sigui, el que queda meridianament clar és que aquestes solucions constructives eren antisísmiques. Com ho van fer? Pensem que, en realitat, encara es desconeix, tot i la gran quantitat de teories que hi ha al seu voltant.
Es comenta que els inques no coneixien la roda. Sembla ser que sí que coneixien la circumferència i la roda per aplicar-la a les joguines, però res més. Per una banda, la utilització de la roda, en sentit estricte, no els era útil en un terreny abrupte i muntanyós com és el sud de Perú, però queden misteris a l’aire, com per exemple perquè no utilitzaren la circumferència en politges i torns per elevar pesos a les construccions, torns de terrissaire, columnes, etc.?
Tampoc coneixien el ferro, però si el bronze, i treballaven les pedres amb aquest material i amb minerals més durs.

Després d’observar aquestes colossals obres d’enginyeria, hom arriba a la conclusió que els inques disposaven d’uns coneixements, que tampoc sabem quins eren, que no ens han arribat.

Però tot això engrandeix encara més el misteri d’aquesta cultura i permet fer volar molt més la imaginació i l’admiració per aquesta cultura.

Per tenir una visió general i fer-se una idea del seu complex disseny, cal observar-la de lluny, ja que des dels peus solament s’aprecien unes muralles sobre altres.

Originàriament, aquesta fortalesa-centre cerimonial, era molt més alta, però els espanyols primer i els cusquenys després, desmantellaren les parts superiors, de pedres més petites, per construir els seus edificis. Així, la catedral de Cusco està aixecada amb bona part d’aquestes pedres.

El lloc és curiós i fa bo passejar a aquesta hora, que encara fa molta calor, per la gespa del seu descampat, pujar a les zones altes i admirar la traça deixada per aquells indígenes.

Val a dir que aquesta esplanada serà l’escenari on, el 24 de juny, quan ens trobem volant cap a Barcelona, es commemorarà l’Inti Raymi, la festa inca del sol que se celebra cada solstici d’hivern als Andes. Per aquest motiu part de l’esplanada es troba plena de ferros, fustes i altres elements que serviran per aixecar les bastides utilitzades per col·locar al personal. Cau el dia i l’Apu inca, Inti -el sol-, s’amaga darrere les muntanyes, mentre la lluna comença a lluir i a seguir les passes del seu espòs.

Laberint de Kenko: Pujar. Poc abans que les tenebres s’apropiïn de la terra dels inques, entrem al laberint de Kenko, una altra huaca, la finalitat de la qual tampoc es té clara, tot i que sembla ser un temple dedicat a la serp o al llamp, amb una cambra al seu interior dedicada als sacrificis i preparació dels cadàvers de la casta dominant. A l’enclavament de Kenko, tallat directament sobre un aflorament rocallós calcari, s’aprofitaren les esquerdes naturals, ampliant-les i unint-les per donar continuïtat, tot formant un petit laberint, per tal d’habilitar un estret pas serpentejant fins al cor de roquissar, al cor del qual es troba una taula-altar cerimonial en la qual es realitzaven sacrificis humans i d’animals, i també es procedia a la momificació dels cadàvers de gent important.

La característica principal d’aquesta zona de l’enclavament , és que la temperatura de 6ºC hi és constant durant tot l’any, el que facilitava la conservació del cadàver ralentitzant-ne la descomposició. Per tal de proporcionar llum suficient a aquesta cova, un sistema de plaques d’or o de plata, fent la funció de miralls, col·locades estratègicament en un passadís que comunica amb l’exterior, permetia tenir llum a la taula dels sacrificis.

Sobre l’entrada al laberint es pot observar una mena de monòlit, que antigament tenia alguna mena de figura tallada, i que va ser esborrada pels clergues catòlics amb la finalitat malaltissa d’eliminar qualsevol indicació que fes referència a cultes pagans.

Puka Pukara: Pujar. Ja amb les últimes llums passem per la huaca Puka Pukara, sense baixar del bus. Aquest complex, que en quítxua significa vermell i fortalesa o torre de vigilància, es troba ubicada a 6km de Cusco i com a centre militar i administratiu tenia la finalitat de controlar l’entrada i sortida de les persones i mercaderies que anaven o tornaven de Cusco. Els inques tenien un sistema de vigilància i control de les ciutats i vies de comunicació, constituït per torres i fortificacions. Els camins passaven per ells i eren els llocs on es pagava algun tipus de peatge.
Aquestes torres també tenia la missió de comunicació, és a dir, que durant el dia amb sons i fum i durant la nit amb sons i foc, es comunicaven de l’una a l’altre els avisos d’atacs o altres incidències. Puka Pukara forma part d’un d’aquests enclavaments.

Ja la llum menys que residual, que impedeixen fer alguna fotografia mínimament decent, però que encara permet veure alguna cosa, comencem a caminar, no sense cert patiment a causa de l’altura, cap a la huaca de Tambomachay, anomenada també El bany de l’Inca. A una altura de més de 3.765m i amb una construcció impecable per l’encaix de les pedres que el conformen, el complex és format per quatre terrasses superposades contenint les terres, la última de les quals mostra quatre nínxols, on suposadament eren col·locades les mòmies de personatges rellevants.
Tambomachay consisteix en un complex sistema hidràulic, amb aigua provinent d’una bassa superior que manté un flux constant d’aigua independentment de l’època de l’any i de si plou o no. Aquesta aigua, mitjançant unes pedres tallades que fan de canaló, va a parar a una basseta a la part inferior, en la que l’inca i els sacerdots realitzaven les cerimònies en honor a l’aigua com a font de vida.
En front la font, encara es poden veure restes d’una altra torre, que suposadament formava part del complex defensiu-adminitratiu de Puka Pukara.

Ja negre nit tornem al bus que ens retornarà a la bulliciosa nit de Cusco, aquests dies en festes a causa del solstici d’hivern. Cusco comença a celebrar el solstici a primers de juny, sent el dia de màxima activitat el 24, i no s’aturen les festes fins a final de mes. Per aquest motiu i durant tot el dia i part de la nit, Cusco es vesteix de festa i permanentment se senten les notes musicals andines que acompanyen els balls tradicionals que, durant tot el dia, realitzen els alumnes de les escoles de la ciutat i de les rodalies.
També aquests dies, els alumnes es manifesten per places i carrers, amb l’absolut respecte del caòtic trànsit peruà, en demanda de respecte pel medi ambient. Veure tots aquests nens i nenes, la generació del futur, conscienciats i implicats en la conservació i salvament del medi ambient, manifestar-se amb pancartes al·lusives a la seva protecció, obre una xic més l’esperança que potser serà possible salvar el Món.

Abans, però, d’arribar-hi, fem una parada a una altra fàbrica de llanes, en la que ens expliquen la manera com es pot valorar si una peça és de llana d’un tipus o d’un altre. Aquestes peces, suposadament artesanals, les venen arreu a la zona les venedores de carrer i molt sovint pretenen vendre uns guants, per exemple, com a llana d’alpaca, sent en realitat llana sintètica i confeccionada a la Xina. Però, és clar, la finalitat última també és vendre les seves confeccions.

Arribem cansats però contents a El Cusco. També ha estat un dia complet, tot i que seguim amb la sensació que moltes de les explicacions que donen els guies sobre els inques, no acaben d’ajustar-se a la probable realitat. No dubtem en absolut de la seva professionalitat, ja que han cursat la carrera de turisme, que al perú és de cinc any, però sentim que moltes de les afirmacions que fan, poden no ajustar-se a la realitat, entenent que moltes d’aquestes qüestions encara estan en ple debat entre arqueòlegs i historiadors. En una paraula, els costa molt acceptar que una determinat fet està en estudi i encara no s’ha arribat a un consens. Però bé, s’ha de conèixer tot i aquest país segueix sent una meravella.

Vall Sagrada dels Inques: Pujar. Divendres 10. Fa fred en sortir al carrer. Falta molt poc perquè els sol comenci a torrar al personal. Avui visitarem la Vall Sagrada dels Inques.

Una llarga estona de bus ens condueix a la vall del riu Urubamba, un dels rius més importants del Perú, tributari de l’Amazones. Camí de Pisac i amida que anem pujant, lluny, un nevado treu el cap lentament. És l’únic cim nevat que veurem en aquesta zona.

Ací, les muntanyes de 4.000m i 5.000m no tenen neu. Això s’explica pel canvi climàtic per una banda, i per trobar-se vora l’Equador per l’altre.

La vall de l’Urubamba té un microclima especial i temperat, que el fa idoni pel conreu i que ja era molt preuat pels inques. Diuen que és en aquesta vall on es cultiva el millor blat de moro de tot Perú.

La vall és puntejada de molts petits poblets, cada un amb la seva idiosincràsia i especificitats pròpies, que tots junts conformen tot un Món en una sola vall.

Baixant cap a Pisac, crida l’atenció les abruptes muntanyes que tenim al front, zones de terrasses quasi penjades i aparentment aïllades i sense accessos. Hom es pregunta primer com s’hi deu arribar, ja que el bosc és molt espès i es troben molt amunt, i per quins setze sous als inques se’ls va ocórrer construir-les al lloc on són. La resposta és obvia. Els inques tenien profunds coneixements d’agricultura i sabien què és el que havien de plantar en cada lloc.

També sabien que certes varietats de patates, per exemple, creixen a força altura i no més avall. Això significa que aquelles terrasses són a l’altura idònia per cultivar-hi alguna cosa específica, papas, potser?

Pisac: Pujar. El poble de Pisac és un llogarret deliciosament amable, tranquil i acollidor amb unscarrers que de ben segur no van ser fets per entrar-hi busos, ja que aquest passa molt just fregant balcons, portes i fanals.

Al centre de la plaça major, hi ha un descomunal arbre, que dóna ombra a tota la plaça i d’una alçada considerable, que juga amb la fresca llum matinera a través de les enormes branques que el coronen.

La finalitat de la parada, però, és per entrar a una joieria i veure com treballen els artesans les joiestradicionals, així com també per poder veure les enormes closques de spondylus utilitzades per engalzar a les joies. La Maria i jo aviat ens cansem de donar voltes per una botiga, que tot i ser al Perú és força cara, a més, els preus són en dòlars, símptoma claríssim que és cara, i ens perdem a l’exterior, pel mig del mercat que tot just comença a parar-se en aquells moments.

Però no hem arribat al dia correcte. Els diumenges hi ha un mercat indi, on els habitants indígenes baixen a buscar els productes de primera necessitat i porten els productes que han confeccionat i produït ells, per intercanviar-los pels allò que els és necessari. El model de mercat és de bescanvi, no pas la compra-venda. Llàstima.

Tot observant el tranquil entorn un element decoratiu ens crida l’atenció. Ja l’hem vist anteriorment, però ara tenim el temps necessari per observar-lo i saber de què es tracta. A les parts més altes de les teulades, generalment de teula i a dos aigües, hi ha una parella de toros de ceràmica, una creu més o menys recarregada de símbols cristians, i uns petits atuells de ceràmica. S’anomenen Toritos de Pucará. Aparegueren a Pucarà, Puno, durant el període colonial, sota la concepció intel·lectual de plasmar en una mateixa imatge allò màgic -indígena- i religiós -espanyol-. Es van originar com a representació de les cerimònies de marcatge del bestiar.

Aquesta forma artística ha estat heretada a través de centenars de generacions, sota la creença que són portadors de fertilitat, prosperitat, felicitat i protecció pel matrimoni que habita a la casa. És per aquesta raó que al sud del Perú, el Toro de Pucará s’utilitza com a regal de matrimoni i les parelles acostumen a col·locar-los a la teulada com a símbol d’aquestes virtuts.

Es tracta d’una clara mostra del mestissatge entre allò tradicional -creences indígenes-- i allò que s’intenta imposar -religió aliena-.

Després de pujar per una carretera endiabladament recargolada, ens trobem a l’entrada del complex arqueològic de Pisac, del que hem tingut una primera visió en pujar, de les espectaculars terrasses incaiques.

Un curt recorregut, encara que movent-nos a 3.300m la respiració s’accelera, ens condueix fins a un balcó on es possible observar l’impressionant complex arqueològic. Una sèrie de terrasses en forma d’arc, urbanitzen la vessant, i un poblat corona els conreus. Els inques, en triar la instal·lació d’un poblat, privilegiaven les zones fèrtils, fàcilment irrigables, pel conreu i les menys bones per construir-hi els habitatges. Així, les cases són construïdes a la part alta i rocallosa del tossal i les terrasses a la part baixa, de tota manera penjada, però adient pel conreu.

Aquest país no deixa de sorprendre’ns i les obres dels inques d’admirar-nos. Hom restaria força estona immers en la profunditat de la bellesa que té davant els ulls, sinó fos perquè el lloc, estret i petit, és sol·licitat per altre visitants.

Una caminada, que no és llarga ni dreta, però amb el sol que cau i l’altura, es fa força pesat, el caminet ens porta fins al coll, a l’esquerra del qual s’eleva el poblat i a la dreta va cap al riu que aporta l’aigua necessària pel rec dels conreus.

Una forta pujada, curta però dreta, ens atansa a l’interior de les cases del poble. L’estructura es conserva a la perfecció, solament ha desaparegut el sostre, fet de feixos d’herba andina, però és perfectament visible l’estructura general i la manera de construir i de viure dels inques que les habitaren.

Arreu, als gruixuts murs de les cases, hi ha uns nínxols que, a més d’aprofitar-se com a prestatgeries, tenien la funció bàsica de fer de juntes de dilatació en cas de sismes. Solucions constructives molt avançades, ideades per cultures antigues. Tot un paradigma digne de pensar-hi.

Just davant, a l’altra vessant, uns forats a les roques indiquen la presència d’un cementiri, evidentment huaquejat per espoliar-hi l’or i les joies, que ens fa meditar sobre la fragilitat de la vida, però també sobre la certesa de la mort. Com deuen veure els indígenes que uns “científics” -paraula i concepte que no els deu dir res-, vinguin, obrin les tombes dels seus avantpassats i s’enduguin el mort i tot allò que l’envolta? No ho deuen considerar una profanació? Un ultratge a la seves creences?

Pensant en aquestes coses ens n’adonem que el sol pegasense pietat i que cal moure’s per seguir el ritme del guia.

Dinem al poble d'Urubamba, a un autoservei que no està ni bé ni malament, però que ens permet recuperar forces i, sobre tot, beure aigua fins a dir prou.


Ollantaytambo: Pujar. El poble d’Ollantaytambo té una curiositat prou interessant des del punt de vista de l’urbanisme, que aporta dades bàsiques per la història. Les cases que la població estan construïdes sobre els fonaments dels habitatges inques, el que permet saber exactament com era l’urbanisme d’aquesta cultura.

El complex cerimoniald’Ollantaytambo es composa d’unes àmplies i altes grades, que s’obren per davant i per sobre nostre.

El sol comença a allargar les ombres i bufa un aire fresquet i, la veritat, veure els interminables esglaons que menen al cim, fan cansar només de pensar en pujar-hi. Tot i que a aquestes altures ja hauríem d’estar aclimatats a l’alçada, els modestos 2.800m als que ens trobem, encara ens afecten en respirar i fer esforços. Però no hem vingut fins ací per quedar-nos sense pujar i conèixer més coses dels inques i, per tant, arribem al cim com uns campions.

Ollantaytambo, també anomenada La Fortalesa pels seus descomunals murs, va ser en realitat unTambo, o ciutat-allotjament amb capacitat per molts centenars de persones, destinada a dominar la Vall Sagrada dels Inques. Es troba a la vessant del turó anomenat Bandolista i des del cim es possible dominar el trànsit pel riu que porta al Machupicchu, convertint-lo en un lloc privilegiat per controlar-ne l’accés.

Segons el guia, aquestes enormes terrasses eren únicament destinades a estabilitzar el terreny... Bé, si tenim en compte que les terrasses de Pisac eren camps experimentals de conreu, perquè aquestes, amb una similitud evident han de ser diferents? Amb una vessant rocallosa com aquesta, era necessari fer terrasses d'estabilització? Per estabilitzar què? Fem veure que ens ho creiem perquè ho diu ell, però...

L’esforç de pujar les escales, per ell mateix, no seria el principal problema. Allò que realment enerva és la gran quantitat de gent que evoluciona per l’indret, pujant, baixant sense la més mínima consideració pels demés. També val a dir que la immensa majoria són de parla anglosaxona...

Un cop dalt de tot del complex, apareix un obra inacabada, consistent ensis pedres posades verticalment i exactament ajustades, a més de diversos blocs en procés de transport i col·locació.

L’abandonament es produí a causa de l’arribada dels espanyols i de la fugida dels indígenes. En algunes de les sis pedres encara es poden observar restes d’alt relleus en els que es pot endevinar una creu andina iun o més pumes. Aquestes figures també foren esborrades amb zel cristià pels clergues que vingueren amb els conqueridors, amb la finalitat d’esborrar qualsevol rastre de religions paganes.

Les pedres per la construcció eren extretes del cim d’una de les muntanyes que es troben en front, de la pedrera Cachicata, baixades mitjançant camins construïts a l’efecte i pujats fins al lloc de l’obra per unes rampes que encara es conserven a l’actualitat, i en la que en una d’elles encara hi ha un dels blocs.

A l’altar vessant del riu Patacancha, es poden veure uns edificis que probablement serien magatzems alimentaris i una mica més amunt, en plena paret, les formacions geològiques formen el que sembla una enorme cara d’indi esculpida a la roca. Segons la llegenda, l’inca Pachacútec la feu esculpir com a commemoració per la victòria sobre el general Ollantay. Sigui natural o sigui esculpida, fa fredat veure aquella inquietant cara que sembla observar-ho tot des de la seva immobilitat pètria i intemporal.

Però no s’acaba ací els misteris dels inques. Força més amunt, en una altra enorme façana rocosa, es retalla una altra cara d’aspecte indi.

Sempre segons el guia, i davant l’escepticisme que mostra algú sobre la possibilitat que les cares siguin esculpides i no naturals, assegura que cada solstici d’hivern -21 de juny-, des del lloc on ens trobem, es veu sortir el sol exactament per aquesta cara de pedra...

Sigui com sigui, podria ser una mostra que els inques no feien les coses perquè sí. Lluny i difícil, sí, però vist des de l’actualitat, sempre es troben motius per argumentar que aquestes coses eren fetes expressament.

Ja de nou al poble, mentre esperem l’arribada del bus que està maniobrant, observem una altracuriositat. Dalt d'una de les teulades hi els ja clàssics Toritos de Pucará, però en lloc dels dos atuells de ceràmica hi han col·locat dues cerveses...

Si la creu -símbol cristià- i els toros, -símbols pagans-, simbolitzen el mestissatge entre dues cosmologies religioses, entre dues maneres d'entendre el Món, ens preguntem quina simbologia contenen les dues cerveses...

Chinchero: Pujar. Ja amb les últimes llums del dia rodem cap a Chinchero, amb magnífiques vistes sobre els nevados andins Salcantay, Verònica i Soray retallant-se contra un cel torturat, nebulós i rogenc.

Ja negre nit arribem al poble de Chinchero on pretenen que anem a veure més esglésies i restes arqueològiques en mig de la fosca. Decidim deixar-ho estar i donen una volta pels seus carrers i un petit mercat artesanal.

Tot i trobar-se sobre els 4.000m, i lluny de la imatge que hom esperaria trobar de freda puna, l’entorn és verd i completament envoltat de camps de conreu, verds i ufanosos.

Dins el petit i pobrament il·luminat mercat, es poden trobar tot tipus de peces de roba confeccionades amb llana. En un racó, una noia remena alguna cosa dins una gran olla, escalfada en una cuina tradicional de llenya. Està preparant un tint natural a base d’herbes per tenyir llana. Just a sota hi ha una gàbia amb cuys, criats expressament per menjar. El cuy el coneixem a casa nostre com a conill d’índies. Aquest petit i simpàtic rosegador, que a Europa tenim com a animal de companyia, al Perú és solament un animal criat com a aliment. Segons diuen els autòctons es tracta d’un plat exquisit, baix en colesterol i de deliciosa textura, i la pinta que té és la d’un conill. Però sabent el que és, i la manera que tenen de servir-lo evita que ho provem. Per tal que quedi ben cuit, li posen una pedra plana a sobre, xafant-lo, mentre el couen i el serveixen amb cap i potes, sencer...

Bé, seguim voltant i a l’exterior tres dones, vestides amb vestits tradicionals -com totes en aquesta zona- i suportant un creixent fred, seuen a terra als peus de la modesta paradeta, venent productes artesanals: guants i barrets de llana, atuells de cuina fets de fusta i delicioses llaminadures fetes amb productes naturals.

Arribem força cansats a Cusco. Hem de repetir el procés de descàrrega de la tarja de la meva màquina, però aquest cop la deixem, amb recança, a la botiga i anem a sopar. Tot sembla que ha anat correctament, veiem les imatges i, força destrossats deixem el bullici cusqueny per anar a dormir.

Demà dormirem a Aguas Calientes, al peu del Machupicchu i hem d’agafar solament una bossa amb quatre coses, ja que en tornant dormirem de nou al mateix hostal.

Pujar