Bitàcola de viatges de la Maria i en Jaume

Aguas Calientes: Pujar. Dissabte 11. Són les 6h i ja som al bus camí d’Ollantaytambo, on agafarem el tren cap a Aguas Calientes, l’únic sistema, a banda de baixar pel riu o caminant, d’arribar-hi, ja que no hi ha carretera. Tot hi haver-hi tren des de Poroy, prop de Cusco, aquest cop no ha estat possible contractar les places, pel que hem d'anar fins a Ollantaytambo per carretera. És una llàstima no poder-lo agafar abans, ja que els paisatges han de ser espectaculars, i viatjar en tren sempre és molt més còmode i una aventura que val la pena viure. Cal tenir-ho en compte si es vol viatjar a Machupicchu.

El dia es lleva rúfol, sembla que vol ploure, però s’aguantarà fins al migdia, que s’aixecarà. El viatge es fa un xic pesat, ja que no és res més que un tràmit enutjós per arribar a Ollantaytambo, on començarà veritablement el viatge.

La cua a l’estació d’Ollantaytambo, a la que hem arribat ja amb sol, és important, però tenim reservat el seient i no cal preocupar-se. Totes les estacions de ferrocarril del Món tenen un encant innegable, barreja de sensacions de pèrdua, però també de retrobada. Llocs de partida i d’arribada, les andanes ens parlen de somnis encarnats en viatges, de llocs on moltes fantasies es fan realitat i també de moltes fantasies trencades, de llàgrimes de tristor i d’alegria, d’acomiadaments i de rebudes. El tren és, amb molta diferència, el mitjà de transport més evocador i entranyable que hom pugui imaginar.

El tren que ens ha de dur a Aguas Calientes, s’està formant i maniobra per atansar-se a recollir el passatge. El vagó és del model Expedition, amb taula, amplis finestrals i amb lluernaris superiors. El comboi surt amb puntualitat i comença un molt agradable viatge amb vistes espectaculars seguint el curs del riu Urubamba.

Només sortir, les vistes són sobre l’àmplia i fèrtil Vall dels Inques, flanquejada per impressionants muntanyes, acompanyants lentament per les aigües de l’Urubamba, ací tranquil·les.

Poc a poc la vall s’estreny i l’ambient muntanyós deixa pas a una vegetació selvàtica. Ara encaixonats, només es veuen les aigües, cada cop més braves i una luxuriosa vegetació boscosa que s’enfila fins dalt de tot de les dretes vessants, fins a cobrir totalment els calbs cims que, fins ara pentinaven núvols. Fins i tot enormes plaques rocalloses d’una verticalitat esfereïdora, que a casa nostre estarien absolutament despullades de vegetació, ací es troben poblades de tot tipus de vegetals, àdhuc hi creixen arbres de mides gens menyspreables. És una vegetació exuberant que ens indica que estem entrant als dominis de la selva.

Ens porten un piscolabis consistent en cafè i alguna cosa per picar. L’ambient és molt agradable i sentim que Machupicchu és cada cop més a prop.

L’Urubamba, ara pacífic, ara furiós, porta un important cabal d’aigua que anirà a nodrir el curs de l’Amazones primer i morirà a l’Atlàntic, després de passejar-se per aquestes terres mítiques, bressol de cultures, història i llegendes.

En deixar passejar la vista per les verdes i cisellades ribes, i aixecar-la cap a les esfereïdores vessants que s'eleven amb decidida verticalitat, absolutament cobertes d'una luxuriosa vegetació, hom no pot deixar de pensar en la gesta dels primers exploradors, que llastrats per una important impedimenta, gosaren travessar aquestes terres a la recerca de El Dorado. Hom pot o no estar d'acord amb la finalitat, engendrada en la cobdícia, però és innegable l’heroïcitat, valentia i determinació que la gestà significà, per uns homes proveïts amb uns equipaments precaris, patint l’adversa climatologia i la terrorífica geografia, per descobrir un territori, llavors encara verge pels occidentals.

El mític Km 82 del ferrocarril imposa una parada. És des d’aquest punt quilomètric que surt el clàssic Camí de l’Inca. Per fer aquest recorregut de quatre dies de durada, cal fer la reserva amb un mínim de dos mesos i no sempre hi ha places.

Un pont sobre l’Urubamba, escenifica la frontera entre la civilització i l'aventura, i permet accedir a l’altra vessant on comença realment el Camí de l’Inca. És possible observar, per sobre la llera esquerra del riu, gent que comença a remuntar la ruta, i especialment els traginers, que carregats amb grans embalums, destaquen amb claredat contra les roques.

El tren arrenca de nou i el paisatge s’obre mostrant una altra vegada els altius i desafiants cims.

Aquesta part del recorregut mostra algunes construccions inques a l’altra banda del riu, situades al mateix Camí de l’Inca, així com també terrasses inques en perfecte estat de conservació, en les que es poden apreciar els graons de les antigues escales. Caldria pensar que s'hi fa un important treball de manteniment, ja que trobant-se tant a la vora de la llera de l'Urubamba, quan aquest s'emprenya i baixa crescut, de ben segur que les deu malmetre.

Poc després entrem a l’estació de Aguas Calientes o el Pueblo del Machupicchu. El viatge ha durat 1.30h i se’ns ha fet extremadament curt. També nosaltres estem descobrint la Ceja de Selva, avant porta de la selva que s'intueix a la llunyania, es respira en l'entorn i en l'ambient.

La via fèrria arribava originalment fins a Quillabamba, però a l’any 1998, unes esllavissades sepultaren les vies i deixaren incomunicat per ferrocarril el poblet.

Aguas Calientes és un petit i colorista poblet que deu el seu nom a les fonts termals que brollen al municipi, situat a la confluència dels rius Aguas Calientes i Urubamba, i l’economia del qual es basa únicament en el turisme que atrau el Machupicchu.

Originàriament, al 1901, fou un campament -Maquinachayoq-, que servia de centre d'operacions, en el que hi maniobraven les locomotores i se situava la maquinària pesant que s’utilitzava per la construcció del ferrocarril, i on habitaven els treballadors d’aquesta infraestructura. Actualment és la base de partida per aquells que viatgen al temple sagrat dels inques.

És un llogarret eminentment turístic, on tot està enfocat cap aquest. Els hostals, restaurants i botigues de records ocupen la totalitat de la trama urbanística, deixant molt poc espai a les escasses casetes que, imaginem, són simplement per viure-hi.

Ens ve a buscar a l’estació una dona amb trets absolutament indígenes, per acompanyar-nos, caminant, a l’hostal Muyurina, un petit hostal, també pintoresc, en que l'ambient és absolutament familiar.

L'habitació que ens donen és molt confortable, encara que un xic petita, molt lluminosa, amb amplis finestrals en dues de les quatre parets, i amb vistes sobre el riu Aguas Calientes i la vegetació selvàtica. Molt digne i acollidor. La remor de l’aigua corrent ens acompanyarà durant el descans. Molt recomanable.

És un poble molt tranquil, que permet una curta aclimatació al clima més càlid i humit que el de Cusco.

Deixem l’equipatge i anem a dinar a un dels molts petits restaurants que composen el poblet. La tarda la dediquem a passejar pels costeruts carrers, tot deixant-nos impregnar per aquest nou Perú, diferent del que hem vist fins ara.

Ens costa trobar un mapa de Machupicchu, ja que ens fan anar d’un lloc a un altre, sota un sol que, afegit a la humitat, crema de veritat.

Tot deambulant a la recerca del mapa perdut, anem a parar a la plaça… ho endevines? Sí, a la Plaza de Armas, que és presidida per una gran figura de Pachacutec, el IX inca, que sembla voler donar la benvinguda al visitant. Acompanyant a aquests, una parella de figures més petites, situades temporalment als seus peus, ofereixen la possibilitat de fer-se unes fotografiesmés o menys ètniques.

Almenys una d’elles em subjecta "amablement" la màquina de fotografies una estona, donant un merescut repòs a les cervicals que, a aquestes hores i amb aquesta calor, ja es troben durament castigades.

I en aquestes coses anem passant el dia, fins que ens trobem amb el guia que ens guiarà demà a les venerables ruïnes del Machupicchu. O almenys és el que creiem. Ens aconsella sobre l'hora de sortir, pel nostre compte i ens emplaça a trobar-nos a una hora determinada a un determinat lloc.

Aquest viatge reuneix dues característiques força interessants. Per una banda viatgem com si fos organitzat, amb gent que ens ve a buscar als llocs i ens porta a l'hotel, tenim guies i en tot moment ens sentim recolzats, i, per l'altra, anem força al nostre ritme, sense sentir que cal anar a tots els llocs en ramat i sobre tot, sense sentir que absolutament tot està programat i blindat. És una forma queens agrada força de viatjar.

La Maria té l’espatlla contracturada i es permet el luxe de deixar-se fer un massatge, del que surt com nova.

Sopem a un altre lloc, més ètnic que net, però que fa el fet.

La lluna brilla de manera diferent en aquest indret, encaixonat entre muntanyes i dediquem força estona a observar-la i a respirar l’ambient que ens captiva de forma exquisida, un cop la fresca s'ha ensenyorit de l'ambient i la vida al poblet s'ha tranquil·litzat, baixant a nivell de repòs.

Tot respira pau i tranquil·litat. La lluna, la foscor que suma la nocturna i la provocada per l'encaixonament del lloc i la remor del riu Aguas Calientes, és tot el que sentim, amb l'oïda i amb els sentits... Ho considerem un luxe.

Anem a dormir d’hora sense passar pels banys termals, una opció de ben segur recomanable, però que tot i haver-nos informat que existien, no hem previst.

Demà arribarem a la joia de la corona del Perú, o més ben dit, a una de les joies de la corona. El que succeeix amb Machupicchu és que ha assolit molta fama, merescuda sense dubte, però que pot ser acompanyada per moltes altres joies del Perú. Pensem que hem escollit una magnífica manera de conèixer el país, començant per baix de tot i a nivell del mar, i hem anat ascendit, tant en altura com en riquesa cultural, el que ens ha permès una excel·lent aclimatació, tant física, com cultural. Pensem que és la millor manera de conèixer Perú.

Machupicchu: Pujar. Diumenge 12. Són les 6:30h i amb les primeres llums del dia estem agafant el bus que ens durà fins a la mítica ciutadella, encara amb un poble mig adormit i solitari.

A Aguas Calientes hi ha una discussió, o millor dit, una preocupació important. Es parla que es vol construir un telefèric des del poble fins a dalt, però tant els habitants del poblet, com altres veus qualificades, inclosa la UNESCO, no ho veuen amb bons ulls.

Segons l’empresa adjudicatària, es podria passar dels 1.200 visitants diaris, als 4.200.

Per una banda està la qüestió mediambiental, solució per la qual, l’empresa privada proposa pintar els cables de verd (...), però tant l’enclavament inferior, que necessitaria una important superfície amb la destrucció ecològica que comportaria, com especialment el superior, en el que caldria col·locar els ancoratges a força fondària sota les venerables ruïnes, en desaconsellen el projecte.

També cal valorar, si actualment s’està parlant que la massificació de gent perjudica la bona conservació de Machupicchu, i fins i tot, per part de la UNESCO -que declarà Machupicchu Patrimoni de la Humanitat al 1983-, s’estudia la possibilitat de restringir el nombre de visitants diaris, que passaria si aquesta iniciativa empresarial es portés a terme i les visites s'ncrementessin quatre vegades més?

Per altra banda, hi ha el problema econòmic que afecta als habitants, ja que els busos que pugen a les runes pertanyen a empreses locals, i amb la construcció del telefèric, el seu mitjà de subsistència es veuria seriosament afectat.

Nosaltres, per la nostra part, pensem que sí que seria convenient limitar el nombre de persones diàries, ja que com veurem més endavant, la visita massificada es torna enervant, però també caldria implementar un sistema de transport menys agressiu i respectable amb el medi ambient.

Però seguim. Les ruïnes del Machupicchu van ser retrobades per la ciència i per la humanitat, l’11 de juliol del 1911 -enguany se celebren els 100 anys del seu redescobriment-, per Hiram Bingham, nascut a Hawaii i resident als Estats Units, mentre buscava la ciutat de El Dorado. Però en realitat la ciutadella ja va ser visitada pel cusqueny Agustín Lizárraga, l’any 1902, quan buscava terrenys per cultivar. De fet, o va ser aquest pagès qui el conduí fins a les runes o ho va fer un altre indígena, però no el va redescobrir ell.

Encara avui hi ha una important controvèrsia sobre el descobriment, ja que el professor de la Universitat de Yale s’endugué, de forma il·legal, unes 50.000 peces arqueològiques que es troben exposades al museu d’aquesta Universitat i que sembla que no tenen intenció de retornar.

Dues dades curioses exemplifiquen la manera de procedir d’aquell explorador: a l’inventari de les peces sostretes no hi figura ni una sola peça d’or... Obriren i sostragueren les mòmies que hi havia a les tombes inques, però amb un transport deficient i en canviar-ne les condicions climàtiques sense prendre precaucions, els cossos es feren malbé, motiu pel qual no se l’hi acudí cap altra solució que cremar els cossos i tot el que els envoltava... En fi.

Per una pista forestal força llarga i envoltada d’una vegetació selvàtica, s’ascendeix amb els busos de transport, per tancades corbes, i a tot drap, fins a les portes de la ciutadella de Machupicchu.

Poc abans d’arribar dalt de tot, ja es comença a desvetllar la ciutadella, les primeres construccions comencen a perfilar-se sobre un cel blau acabat d’estrenar i l’emoció es fa patent.

Tot està super organitzat. Les entrades que tenim, que han d’anar acompanyades del passaport, porten els nostres noms, els números de passaports, la data de la visita, i les validen mitjançant un codi de barres. En passar el bitllet pel lector, apareix la nostra filiació... És a dir, que saben perfectament quanta gent i qui entrarà cada dia al recinte. Val a dir que l’entrada costa 126/s -32€-, que tenint en compte el que anem a veure no és gens car.

Hi ha gent, però no amb excés, el que, en principi ens tranquil·litza una mica.

Hem quedat amb el guia a les 8h en un determinat punt i tenim temps suficient per admirar l’espectacle que ens espera.

Un curt caminet que puja en ziga-zaga, entre mig d’una espessa vegetació selvàtica desemboca a una terrassa inca, just davant de la mítica ciutadella de Machupicchu, a 2.490m d’altura... La ciutat es mostra llavors als ulls del viatger, magnífica i esplendorosa dins la seva senzillesa, mentre els rajos d’Inti comencen a acaronar la vessant oriental del Huaynapicchu, baixen fins a il·luminar esplèndidament la ciutadella i augmenta amb rapidesa la temperatura.

És en aquest precís instant, que el nom de la mítica ciutadella de Machupicchu deixa de ser un somni llunyà, una fotografia, un nom, un punt al mapa, per convertir-se en un realitat present que, rutilant com els reflexos d'una joia, es mostra als ulls del visitant, inundant-lo d'un no sé què difícil d'explicar.

Machupicchu és quelcom diferent, únic. Encimbellada a aquesta esplanada, amb terrorífics penya-segats coberts de vegetació a banda i banda, i resguardat pels vigilants Huaynapicchu -muntanya nova- i Machupicchu -muntanya vella-, i banyada en aquesta llum matinal, neta i lluminosa, la ciutat desprèn un aire indefinible entre màgic, misteriós i acollidor.

Hi ha un cert silenci reverencial al seu voltant, trencat únicament pel cant d’algun ocell i, de tant en tant, per la mala educació de més d’un turista.

Com en altres llocs visitats, es poden veure fotografies, vídeos o t’ho poden haver explicat, però veure-ho amb els propis ulls i, sobre tot, sentir-ho amb l’esperit, és tota una altra cosa. Hi ha qui diu que es tracta directament d’una experiència mística. Sense a rribar tant lluny, podem assegurar que hom es queda sense paraules per definir el que té al davant. Seguint a Napoleó, 600 anys de cultura ens contemplen...

Quina meravella i quin privilegi ser ací... Tots els esforços, totes les incerteses, tots els sacrificis fets per arribar fins ací han valgut la pena.

El sol va escalfant l’escenari amb la mateixa rapidesa que s’eleva, i en poc temps tot l’entorn esvesteix de vida i tot està per estrenar.

Però també apareix l’altra cara de la moneda: la massificació apareix a glopades i l’entorn s’omple d’individus cridaners i mal educats que, a base d’empentes i crits, no dubten en interferir-se davant de qualsevol que intenti fer una fotografia o simplement estar tranquil i meditar.

Seguint els consells del guia, realment hem encertat en pujar a l’hora que ho hem fet, ja que, almenys, hem pogut gaudir d’una hora de pau i comunió amb l’entorn.

Finalment arriba el guia amb el que vam quedar ahir i ens presenta el qui hauria de ser el nostre guia en espanyol al recinte, mentre aquest ens indica que ens esperem, que va a buscar la resta del grup. Però vet ací que aquest s’oblida de nosaltres, estem força estona esperant-lo, fins que el primer guia se n’adona, es disculpa i ens col·loca a un altre nombrós grup.

Es poden dir moltes coses dels inques i de les seves construccions, però el que sembla real és que en els seus 150 anys escassos de domini, van incorporar al seu corpus de coneixement, els coneixements de les cultures que conquerien, modificant i millorant allò que avien fet les cultures preincaiques.

De tota manera, molts dels aspectes, especialment els constructius, que se’ls atribueixen, encara estan per confirmar. Estem segurs que moltíssimes de les afirmacions que fan els guies, atribuint-les a estudis antropològics i arquitectònics, deuen diferir substancialment d’allò que la ciència actual informa. Un exemple del que diem, i sempre segons les explicacions del guia que s’atreveix a posar com a hipòtesi, certament delirant, que el Huaynapicchu, que vist de lluny sembla la cara d’un indígena, o fins i tot la silueta d’un mamut, va ser tallada a la roca pels inques... No farem cap més comentari.

Sense desmerèixer gens la tecnologia inca, pensem que es donen per bones moltes suposicions i teories, algunes d’elles revestides d’un cert romanticisme i alo màgic, àdhuc sobrenatural, que queda molt bé de cara al turisme, però que coixeja força científicament. En poques paraules, els costa molt dir que encara no saben la resposta a moltes preguntes.

Però sigui com sigui, els resultats de l’arquitectura inca són absolutament admirables. Causa estupor observar els perfectes encaixos de les pedres dels edificis, tenint en compte que, més enllà de l’efecte decoratiu, suposen un perfecte sistema antisísmic. Tot forma part del mateix sistema; les parets amb un cert grau d’inclinació, les finestres i portes amb la característica forma trapezoïdal, i els nínxols interiors que actuen com a juntes de dilatació durant els terratrèmols, han fet que segueixin dretes encara ara.

Potser algun dia sabrem més coses i podrem entendre les fonts dels seusconeixements.

Tampoc no se sap el perquè va ser abandonat amb precipitació, i solament hi ha especulacions sobre els motius. Construir ací, dalt d’aquesta plataforma inexpugnable una ciutadella així, havia de costar molt i no s’entén que quedés abandonada de sobte, com sembla que va ser, especialment tenint en compte que no va ser amb "l’ajuda" dels espanyols, que ni tan sols van arribar a sospitar la seva existència. Es parla que tal vegada va ser abandonada a causa d’alguna epidèmia portada pels espanyols? O potser perquè van tenir problemes amb l’aigua, cosa poc probable, ja que els inques dominaven aquest tema a fons. En fi, es podrien escriure pàgines i pàgines sobre el cas, però nosaltres ens quedem ací.

Deixant a banda les especulacions i la massificació que es viu al Machupicchu, passejar i gaudir d’aquest recinte, antigament poblat, és una sensació difícil d’explicar. Hom sembla "sentir" vida a les pedres, com si no fossin simplement pedres, sinó com si encara formessin part d'un poblat ple de vida. D'alguna manera, sembla com si es trobessin en un temps d'espera, esperant que els seus antics habitants retornessin. Hom pensa que, d'alguna manera, a l'actualitat tornen a viure, alimentats per l'energia viva dels visitants que els reten culte.

Tot i ser un recorregut en baixada, les contínues aturades i les interferències amb altres grups, així com la gent que es troba arreu, fa la visita un xic pesada, apassionant, però esgotadora.

La ciutadella compta amb el Temple del Sol, una tomba reial, casernes, fossats, temples - el Temple de les Tres Finestres és un d’ells-, pedrera, una zona industrial, un cementiri i una presó. Sobre el tema de les presons, però, cal especificar que a l’època dels inques, cada nadó, en nàixer, rebia un tros de terra de la comunitat, en propietat. En morir, aquesta terra tornava a formar part de la comunitat. No es podia vendre, ni llogar, solament era per treballar-la. Aquells que cometien algun delicte, eren jutjats i condemnats. En aquest cas, en lloc d’empresonar-los, generalment la condemna consistia en treballar per la comunitat. Llavors, a més del treball de la seva pròpia terra, se li afegia el treball comunitari. Els inques consideraven que tenir algun convicte reclús, fomentava la ociositat, i aquesta era molt mal vista per la societat. D’aquesta manera, a banda de fer-los útils per la societat amb el treball social, s’estalviaven de mantenir-lo, cosa que havia de fer ell mateix mitjançant la producció de la seva pròpiaterra. És per aquest motiu que no entenem l’espai dedicat a presó, a no ser que fos o bé pels preventius o bé pels esclaus capturats.

Al bell centre del complex hi ha l’anomenada plaça principal -no pas Plaza de Armas-, una àmplia extensió de gespa, a la que hi és prohibit l’accés, i en la que hi pasturen i mandregen llames, tot undecorat idíl·lic del que deuria ser Machupicchu quan era habitat. La mare terra Pachamama és molt generosa amb aquesta zona del Perú.

Arribats als final de circuït, el sol segueix escalfant de valent, la gent em molesta molt, estic cansat i assedegat i ja tinc ganes de sortir per reposar, mentre que la Maria s’estimaria més allargar l'estada.

Decidim retornar a la porta d’entrada, quan ens n’adonem que enguany se celebra el Centenari del redescobriment del Machupicchu, i que hi ha uns segells commemoratius que cal estampar al passaport. Fins i tot en això ho hem encertat, ja que el viatge no es va programar a causa de la celebració del Centenari, sinó que era un esdeveniment afegit.

La visita ha estat d’allò més instructiva i cultural, i el fet de moure’s pels mateixos llocs en els que antigament hi vivien els inques, ha estat un experiència inoblidable i absolutament recomanable. Una meravella en tots, i per tots, els sentits.

Tornem a Aguas Calientes a l’hora de dinar, però aquest cop hem de fer cua per agafar el bus. Cansats, dinem al poble, recollim l’equipatge i, ja esgotats, ens dirigim a l’estació, on passegem pel mercat adossat, ple de tot tipus d’objectes decoratius i de records de factura artesanal.

Retornem a Cusco després d’esperar a l’ombra una bona estona que sigui l’hora en que surt el tren. Tornem amb un vagó Vistadome, molt més còmode i ampli que el model Expedition i, sobre tot, amb menys gent. També és un xic més car 55$ -38.7€-, però que val molt la pena.

Un cop en marxa i després de servir-nos un berenar, per la megafonia es dóna una explicació d’un dels costums, convertit en ball tradicional, en el que un ésser vestit amb robes de bigarrats colors, transforma el Món en màgia i alegria.

Comença a sonar una música tradicional i apareix aquest ésser, amb una careta de puma, cabells de vímet i un bastó, ballant al ritme de l’enganxosa i alegre música, tot recorrent el vagó fent saltirons i passes de ball, al mateix temps que, de tant en tant, toca suament el cap d’algun passatger amb el bastó.

És una agradable sorpresa, que arrenca un somriure i aplaudiments entre el passatge, al mateix temps que trenca el gel entre el viatger i la tripulació. Un detall excepcional de la companyia Perurail, que volem agrair des d’ací.

És habitual, de la mateixa manera que passa als avions, que la tripulació ofereixi productes per vendre. En aquest cas els productes són confeccions teixides amb les diferents llanes dels camèlids andins. Però la nota innovadora i molt agradable, és que és la mateixa tripulació del vagó la que fa un passi de models en viu, que després oferiran per comprar. Tota una nova experiència que ens fa el viatge molt amè i, per tant, molt curt.

A l’exterior, les monstruoses muntanyes ens flanquegen i intimiden. No sé com poder explicar el que ens inspiren. Altivesa, orgull, repte... altíssimes parets d’una verticalitat aclaparadora, fan aixecar el cap fins a fer mal de coll. Hom pensa com pujaria fins al cim d’aquesta o d’aquella muntanya i solament de pensar-ho ja queda esgotat. Es fa difícil imaginar com es pot arribar al cim sense morir en l’intent.
Transmeten una sensació estranya.

Les muntanyes, les roques que les formen, semblen vives i produeixen una sensació inquietant. A aquesta hora tombant, aparenten éssers mitològics adormits esperant, sense cap pressa, despertar per qui sap què. De la mateixa manera que el Huaynapicchu té l’aparença del perfil de la cara d’un indi o la silueta d’un mamut, les roques d’aquestes muntanyes apareixen, ara com a rostres humans, ara com a éssers fantasmagòrics, ara animals i ara qualsevol objecte. És per aquest motiu que diem que són vives. Tot plegat crea a l’esperit una mena de contradicció. Per una banda una pau interior, d’estar en pau amb la Pachamama i, per l’altra, una mena d’inquietud, com si tot i res a la vegada, estigués observant al viatger i al temps.

De sobte, a l’esquerra del sentit de la marxa, apareixen els cim iridiscents dels nevados Bonanta -5.300m-, Huajahuillca -5.350m-, Marconi -5.350m-, Veronica -5.682m-, i Alancoma -5.350m-, amb les magnífiques geleres penjades reflectint la llum solar amb ràbia i orgull. Quina meravella de país que estem vivint i gaudint amb el peu del gas apretat a fons...

Quasi sense adonar-nos-en arribem a Ollantaytambo on ens acomiadem afectuosament de la tripulació que ens ha fet tant agradable el viatge.
En un primer moment sembla que ningú no ens espera per portar-nos de nou a Cusco. Comencem a pujar cap a la sortida de la zona ferroviària i veiem a algú que sembla fer tard, i que porta un rètol amb els nostres noms, o millor dit, amb una grafia de la que és possible desprendre’n algun dels nostres noms. L’únic que coincideix és el segon cognom, però la resta... Bé, sense gairebé dir res, ens col·loca dins el que resulta ser un taxi col·lectiu... De moment anem amples, però a mesura que ens endinsem dins Ollantaytambo, el conductor comença a cridar: “Cusco!!!, Cusco!!!”... El que està fent és intentar completar el passatge.

Som al juny, al mes en el que el 21, solstici d’hivern, se celebra la festa estrella d’aquesta terra, l’Inti Raymi, la Festa del Sol, i per aquest motiu, tant Cusco com la resta de pobles de la zona, es troben en festa. Ollantaytambo no és una excepció i la gent, disfressada i amb clars símptomes d’embriaguesa, salta i balla pels carrers, darrera les màscares i als tradicionals sons de multitud de petites orquestres, que es troben totes a la plaça principal.

Conduir entre aquest bullici fantàstic esbojarrat és un problema, pel que el conductor deixa passar al personal sense deixar de vociferar “Cusco!!!, Cusco!!!... Tot i que això significa un retard i estem derrotats, ens alegra molt poder veure de prop la celebració.

En un moment la furgoneta s’omple del tot, fins a superar la capacitat màxima. Cinc viatgers estrangers, una dona alletant el seu nadó, un home que desprèn una forta olor a fum, una altra dona gran, una nena que va a no sé quin poble, l’encomanen els seus avis al conductor... A un determinat poble baixa la dóna del nadó i pugen dos nois més, un dels quals s’adorm angèlicament al meu costat. A un altre poble baixa un d’ells i puja un home amb un enorme sac... Acabem anant força apretats, i el que en un primer moment ens resulta un detall ètnic interessant, acaba convertint-se en un viatge de malson.

És un caos en el que el motor de la furgoneta s’esforça en els avançaments compromesos a que el sotmet el conductor.

Finalment, però, arribem a Cusco sans i estalvis, més adolorits i cansats del que seria normal, però sencers. Ha estat un dia intens i, sobre tot, ple, en el que el record de la ciutadella del Machupicchu s’ha gravat a sang i foc a l’esperit. La Maria s’emporta als ulls la lluminositat i l’energia que desprèn l’enclavament.

Més morts que vius, sopem frugalment i, rendits,ens deixem caure a l’acollidor llit de l’hostal Inti Wasi fins al dia següent.

Dilluns 13. Avui acabaria el viatge. La cosa seria tornar a Lima per, demà, retornar a Barcelona. Però encara ens queden uns dies i en Lenin Roman, qui ens ha preparat el circuït, ens té preparat un nou pla. Volarem fins a Lima, per demà anar a Trujillo amb bus per la Panamericana i visitar part del nord del Perú per conèixer altres indrets i altres cultures.

Així, a les 10:45h embarquem amb Star Perú per volar fins a Lima, dormir aquesta nit al mateix hotel de l’arribada i demà viatjar cap a Trujillo.

A 9.000m d’altura i 940km/h, volem cap a Lima, on ens espera la mobilidad per portar-nos de nou a l’hotel, amb l’etern cel gris, alta humitat i lletjor crònica, que es comença a fer patent, ja des de l'aire.

El primer cop que vam dormir a l’hotel San Agustín Colonial, l’habitació que ens va tocar, era digne, però res més. Aquest cop, per contra, és una mena de suite. Ampli dormitori amb molta llum, amb una galeria privada amb gelosia, i una habitació annexa, amb sofà, taula i cadires. I, a més, amb vistes directes sobre el carrer. Aquest cop és tot un luxe. Això demostra que un mateix hotel, en aquest cas de tres estrelles, hom es pot trobar de tot i, imaginem que només cal demanar-ho.

Dinem un exquisit ceviche de peix, pollastre de nom estrany, i peix a la grella amb dues copes de vi i carajillo de pisco, per 60/s -14.7€-. Realment aquest país és molt barat i, a més, amb una cuina excepcional. I per cabar-ho d'adobar, ens comenten que al nord, encara és tot més barat...

Trujillo: Pujar. Dimarts 14.Viatjar amb Cruz del Sur és una delícia. Busos moderns de dos pisos, aire condicionat, pel·lícules, la major part d’elles ianquis i avorrides, seients reclinables i còmodes i terramoza que ens servirà el dinar.

En Lenin ens va oferir l’oportunitat de viatjar amb avió, però vam triar el bus. Almenys es coneix una mica més el país i també és més "econòmic" -Lima-Trujillo, 561km, 60/s, 14.7€- i força més còmode.

Costa molt sortir de Lima i deixar enrere el seu cel plumbós i permanent humitat.

Els barris marginals de cases baixes primer i barraques cap al final, donen pas al desert, el mar i elsol.

Quilòmetre rere quilòmetre, sempre el mateix paisatge: el Pacífic a l’esquerra i el desert a la dreta, rarament interromput per escasses zones de conreu, que coincideixen amb les desembocadures delsrius andins. I seguim amb el mateix panorama 8h seguides... Però tot i la durada, el viatge no es fa pesat i malgrat la monotonia del paisatge és força agradable.

Ja duranta el camí, alguns avisos ens informen de en quina mena de terra ens trobem, terra de bruixots i sanadors...

Com sempre fins ara, a l’arribada al terrapuerto de Trujillo ens espera la mobilidad per portar-nos a l’hotel Paraiso. Aquest hotel compta amb ascensor i l’habitació és correcte, tot i que no té vistes al’exterior, peròtant se val. Sopem d’hora i anem a dormir d’hora: La visita aTrujillo haurà d'esperar fins demà.

Huacas del Sol i la Lluna, i del Arco Iris: Pujar. Dimecres 15. Ja no comencem bé. L’hora de recollida pel circuït és a les 10:30h i la mobilidad arriba tard. Ja fa molta calor i pensem que no tindrem temps de veure tot allò programat. Un cop arriba el guia, encara hem de passar per diversos hotels a recollir altres passatgers.

Finalment ens dirigim cap a la huaca del Sol i la Lluna, pertanyents a la cultura Moche o Mochica. El guia, un noi jove amb un cert posat de suficiència, està més per dues noies mexicanes que per donar explicacions.

Arribem al museu Huacas de Moche, modern i interessant, que complementa la visita a les piràmides, i en el que tampoc es pot fotografiar ni filmar vídeos.

Fora fa molta calor, però dins s’hi està bé. La visita sembla a la d’un malalt; corrents i sense poder admirar les meravelles que conté. El retard inicial comença a passar factura. Llancem un avís al guia, que afluixi, que no es pot anar tant ràpid, al que respon que cal complir l’horari... El resultat és que la Maria i jo anem sempre els últims.

En sortir visitem la piràmide de la Huaca de la Lluna. Aquestes piràmides no tenen res a veure amb les egípcies, tot i que en tenen un cert aire.

Són construïdes amb maons de tova i les inclemències climàtiques, especialment els fenòmens de El Niño, amb importants precipitacions, han malmès definitivament l’estructura, produint profundes clivelles a les vessants i emportant-se la part exterior de l’estructura.

A la costa peruana, si plou, únicament ho fa l'estiu i no a tots els llocs i, en general, sense massa intensitat, però durant els períodes del fenomen de El Niño, que tenen un periodicitat que oscil·la entre tres i vuit anys, les precipitacions són abundants i intenses, provocant també inundacions a llocs on no hi plou mai.

La cultura Moche s’organitzava en señorios, és a dir, en terrenys relativament petits governats per un dirigent.

Observant la geografia de l’oest del Perú, es veu que hi ha grans deserts que, després de deixar el Pacífic, immediatament s'enfilen cap a les altures andines, i es formen profunds i curts cursos fluvials que desemboquen al mar. Cada una de les valls més o menys fèrtils d’aquests rius, eren el que composaven el territori del senyor corresponent, sent independents administrativa i políticament els uns dels altres.

Pel que fa a les creences sobre la vida i la mort, pels moche, amants de la vida, la mort no significava pas el final, sinó que creien que seguirien vivint en una altra esfera de món, amb els mateixos drets, obligacions i privilegis que en aquest. És per això que eren sepultats amb provisions i les possessions terrenals que gaudien en vida. D’aquesta manera, els enterraments reflectien la funció i el lloc de cada ésser humà dins la societat.

Ens comenten que mentre que les piràmides egípcies eren pels morts, les moche eren pels vius. Aquests construïen una plataforma amb maons de tova i al mig, en un rectangle, hi enterraven el mort, sempre de classe dominant -cacics, sacerdots, familiars d’aquests i personatges influents-, amb els estris i aliments que ells consideraven necessaris pel viatge final. Fins i tot, en el cas dels dirigents, hi enterraven les dones, llamas i guerrers que tenien la funció d'acompanyar i de protegir el cacic més enllà de la vida. Un cop dipositat el o els cossos a la tomba, cobrien tot el conjunt amb troncs i canyissos i posaven capes de terra i maons de tova al damunt. D’aquesta manera quedava una superfície quadrada amb els laterals una mica inclinats, sobre el que hi vivia el successor. Un cop aquest moria, es repetia el procés elevant un pis més l’estructura i el nou cacic moche passava a viure-hi al damunt. Així s’anaven aixecant pisos i formant-se la piràmide.

L’única piràmide que encara es conserva un xic bé, el seu contingut interior, és clar, és la de la Huaca de la Lluna, la que estem a punt de visitar.

En aquesta es possible observar el pati dels sacrificis cerimonials, i els diferents estrats dedicats als enterraments. Cada un dels estrats es troba decorat amb relleus de figures i dibuixos geomètrics pintats en vermell, blanc, groc, negre i ocre, i és una figura recurrent, la del deu moche Ai Apaec, d’aspecte salvatge i despietat, amb grans ulls i llargues dents.

Al que seria l’entrada original, alt relleus que encara conserven els colors, mostren guerrers i esclaus en llargues processons. Les representacions dels esclaus es reconeixen per anar amb una argolla al coll lligada amb una cadena o corda i per anar totalment nus.

Si es construïa amb tova és perquè la pedra hi és molt escassa i les petites muntanyes rocoses que envolten la zona, eren considerades apus.

De la Huaca del Sol poques paraules. Està molt més malmesa que la de la Lluna, entre altres coses perquè els espanyols, en la seva ànsia per depredar qualsevol cosa d’or i plata, van arribar a desviar el proper curs del riu Moche per tal que “rentés” la piràmide i deixés al descobert els tresors que imaginaven sepultats, destrossant bona part de l’estructura. Però el que no sabien els espanyols, és que la veritable riquesa dels moche era la ceràmica, de la que eren veritables mestres, i era amb tot un aixovar de ceràmica que enterraven als seus morts.

En acabar la ràpida visita, ni tan sols ens és permès aturar-nos uns minuts a les parades d’artesania que hi ha a l’exterior, per donar també “vidilla” als artesans locals, sinó que hem de tornar a sortir corrents cap a dinar.

Dinem a un restaurant, un menú per 10/s -2.45€-, però de molt baixa qualitat i també de pressa, de pressa.

En acabar sortim disparats cap a la Huaca Arc Iris o del Drac, que es conserva en molt bon estat. Pertany a la cultura Chimú, successora de les cultures moche i lambayeque i està composada per alts murs decorats amb alt relleus de l’arc iris, com a símbol de fertilitat i de pluges, de la qual cosa li ve el nom.

Sota de cada representació de l’arc iris es pot observar la presència de dues serps. Una d’elles té dos caps i l’altra acaba en una cua de peix. També es pot veure la serp de dos caps sostenint un tumi o ganivet cerimonial.

A la part superior dels murs es poden observar dansaires en moviment, en direcció a l’entrada, orientada aquesta cap a l’oest.

Alguns dels frisos encara conserven restes de color groc, motiu pel qual també se l’ha anomenat Huaca de la Muralla Dorada.

A l’interior del recinte s’hi troben uns grans dipòsits, suposadament destinats a graners o ofrenes i regals pel cacic.

Tampoc en sortir podem dedicar-nos a observar l’artesania popular.

Huaca de Chan Chan: Pujar. Després d’un curt viatge, ingressem al que queda de la Huaca de Chan Chan. La huaca, tota ella, és immensa, uns 20 km2, però solament una petita part es conserva i adequa.

A l'entrada hi ha un home, que dins una caixa hi té cinc o sis cadells de gos peruà, una raça autòctona, que es caracteritza per no tenir pel al cos. Degut a la falta de pel, el seu cos té una temperatura d'uns 3º més que els humans, per tal de protegir-se del fred. Aquest gos, que alguns fins i tot troben bonic, per a mi és d'una lletjor esfereïdora, i fins i tot, dona una mica de "iuiu".

És de pura raça, és a dir, que no ha estat manipulat genèticament, sinó que els seus origens ja eren sense pel. Però en ser una raça endèmica del Perú, ha estat escollit oficialment com a patrimoni nacional del Perú. El més curiós, però, és que el Instituto Nacional de Cultura del Perú, al 2001 disposà que a tots els museus, sitios i enclavaments arqueològics hi hagués un gos sense pel del Perú, per tal de mostrar-lo al Món.
En fi, els colors estan pels gustos...

Abans d’arribar a l’entrada es passa força estona pel que són les restes del recinte, condemnades irremissiblement a l’abandó i lenta destrucció, sense ser respectades ni per les autoritats peruanes, ni pels habitants dels voltants, que les utilitzen com a abocador de tot tipus de residus.

Quan hom pregunta què és el que passa i passarà amb tota aquest jaciment arqueològic, la resposta és sempre la mateixa: No hay plata...
I una intensa vergonya aliena enrogeix les galtes de qui ha preguntat...

Un rètol que es permet alliçonar el visitant presideix l’entrada. El que queda de Chan Chan, tot i ser una petita part, solament sis quilòmetre quadrats, és força gran i també un veritable laberint per aquell que no en coneix la distribució. Està composada per recintes anomenats ciutadelles, i murs de diferents alçades i decoracions.

Als murs de tova destaquen diferents alt relleus amb figures de pelicans,esquirols i figures geomètriques que es repeteixen fins al mareig.

Fa un ambient humit, calorós i enganxós, accentuat per un sol velat per les boires, que no fa gens agradable passejar per aquests llocs. Amb més desgana que il·lusió, anem seguint el guia, però amb la mirada posada en que s'acabi aviat la tortura. El que veiem és molt interessant, però l'ambient ho fa un xic malbé.

El recinte conservat ho està força bé, però unes bastides per subjectar les lones que donen ombra, ho enlletgeixen molt, fins al punt de fer quasi impossible poder fer fotografies sense que sempre surti un tub o altre.Això, unit a la calor i a les presses del guia, ens els acaba.

Se succeeixen els esquirols, els pelicans, els rombes, els quadrats i les ratlles, mentre de fons, i a la carrera, el guia va explicant la història del lloc, dels cacics, de les tradicions, dels models socials, etc.

Hi ha un comentari curiós, però, que fa parar la orella: La ciutadella, segons diuen, la ciutat més gran construïda a l'antiguitat, estava sectoritzada en tres estrats. El més alt, uns 20m sobre el nivell del mar, era dedicat a la reialesa i a zona d'enterrament. El segon, més baix, era habitat per la noblesa i finalment el tercer, per sota dels altres dos, ho era per la resta de la comunitat.

Quan el chimu-capac o curaca moria, l'espai del palau era abandonat i en ell s'hi enterrava el cacic, les dones i els servents, per tal que seguissin servint el seu senyor en el més enllà. És a dir, eren sacrificats per acompanyar al rei en el seu últim viatge.

No els enterraven com ho entenem, sinó que eren dipositats al fons d'uns forats rectangulars fets a terra, recoberts amb maons, però sense sepultar-los amb sorra, i el palau era abandonat, per passar a construir-ne un altre de nou. Un dia determinat de l'any celebraven una determinada festa, i era llavors que treien els cadàvers dels antecessors i els passejaven per tota la ciutadella, assignant-li un lloc d'honor en totes les celebracions. Acabades aquestes,el cadàver era retornat al forat fins l'any següent.

No deixa de sorprendre'ns els costums d'aquesta cultura, fins ara absolutament desconeguda per nosaltres.

Dins el recinte, fins i tot hi ha un embassament amb vegetació aquàtica i fauna diversa.

A aquestes altures ja estem força cansats i farts de córrer, però la visita és interessant.

Acabem el circuït a la platja de Huanchaco, on es poden veure elsCaballitos de Totora, petites embarcacions fetes d’aquest vegetal, de la mateixa manera i estètica queles del llac Titicaca, atracció turística força curiosa.

Aquestes embarcacions utilitzades per pescar, a l’exterior i seques pesenuns 30kg, però un cop dins l’aigua poden arribar als 170kg. En cosa d’un mes, depenent de la utilització que se li doni, pot arribar a quedar inutilitzada, ja que es podreix.

Estem una estona observant com alguns pescadors artesanals les posen a l’aigua i comencen a navegar amb elles mar endins.

Tot això amb una més que ben merescuda cervesa, en l'etern ambient ennuvolat que acompanya tots els dies i a tota la costa.

Restem observant la magnífica obra escènica amb la que ens obsequia la natura, mentre l'esvaït sol s’enfonsa a les aigües del Pacífic i la foscor lluita per reconquerir l'espai en el que, fins ara, ha estat regnant la llum.

La costa peruana comença a sumir-se en la foscor nocturna i nosaltres retornem a sopar a l'hotel, un xic mosques per les corredisses de tot el circuït.

Dijous 16. També aquest cop el guia arriba tard. Ja comença a ser una característica del nord peruà. Aquest cop, però, la visita és privada i a peu. Només som el guia i nosaltres dos. Farem un recorregut pel casc antic de Trujillo i per la seva història colonial, visitant el Museu Arqueològic, amb moltes rèpliques i força ben explicat.

El guia “s’enrotlla” i s’esplaia amb les explicacions, cosa que agraïm, ja que no hem de córrer i podem observar atentament tot allò que visitem.

Chiclayo: Pujar. A mig dia, després de dinar, ens tornen a venir a buscar per portar-nos a l’estació de busos que ens duran fins a Chiclayo. Aquest cop no viatgem amb Cruz del Sur, sinó amb Ave Fènix, tot i que pensem que també estarà bé provar un canvi.

Chiclayo és una ciutat força caòtica, en la que els taxis i resta de vehicles, toquen les botzines sempre, a tots els llocs i a tothom.

Dormirem a l’hotel Paraiso, pertanyent a la mateixa cadena que el de Trujillo. Correcte i net.

Dediquem la resta de la tarda a conèixer Chiclayo. Pel que veiem, no és una ciutat lletja, però tampoc és cap meravella. Es respira un ambient diferent, més alegre, més aproximat als ambients càlids del carib.

El cor de la ciutat és... sí, sí, és la Plaza de Armas, una plaça àmplia i enjardinada, en la que una font dóna frescor, sensació de vida, i els parterres plens de flors de tots colors li confereixen un cert aire mediterrani.

Com sempre, sopem força bé i molt bo: morro, truita “espanyola” -de patates- i cerveses, 45/s -11€- i plats molt complets.

De la mateixa manera que als països àrabs, ací també els agraden els colors vius i llampants, i lesllumetes del tipus de Nadal, que no retiren en tot l’any. Tot sovint, la barreja de colors pot arribar a ser enervant; verds festuc amb carbasses i colors teula i blaus ducados, tots dins el mateix local, poden barrejar-se amb més que dubtós gust, donant un aire irreal al local. Però tant se val, som al Perú i els hi és tot permès.

El qui imaginem que és el propietari del local, un home gran, malcarat i enfurrunyat, es troba davant la caixa, i és qui, observant-ho tot per sobre d'unes ulleres de llegir, s’encarrega de cobrar i controlar-ho tot amb aires de suficiència, mentre el personal corre amunt i avall servint els clients.

Uns enormes ventiladors remouen l'aire de l'interior amb més soroll que fortuna, però tot i així, el local no és buit.

Aquesta nit passa una cosa curiosa. Són les 4:30h de la matinada i, de sobte, al carrer, a alguns sonats se’ls acut posar música de rancheras en un equip de megafonia a tot volum. Ens despertem sobtadament amb estrofes de l’estil de ... si te quieres separar, hazlo, pero divorcio no, que es pecado... i així durant sis o set cançons... Terrible. Al matí, en preguntar a recepció si es tracta d’un costum del país, ens asseguren que no, que és un fet puntual i demanen disculpes, tot assegurant, amb una valentia digna de millor causa, que no es reptirà. I no, no s'ha repetit.

Huaca Rajada: Pujar. Divendres 17. Ves per on, avui el guia arriba abans d’hora, 9:30h, però encara massa tard pel que hem d’anar a veure.

Ja fa força calor i anem buscant les ombres amb desesperació. El microbus acaba ple fins dalt de tot.

Després de nosaltres hem hagut de fer el viacrucis pels hotels i, fins i tot, a la terminal de busos a recollir gent que arribava, tot perdent un temps preciós.

Amb una calor que ni la velocitat del bus aconsegueix mitigar, enfilem cap a la huaca Rajada, un enclavament arqueològic situat a 28km al sud-est de Chiclayo.

Entrem a la Huaca Rajada -Huaca com a enclavament arqueològic i Rajada per les importants clivelles que desfiguren la seva estructura feta de tova-, sota una calor difícil de suportar.

Tombes de Sipan: Pujar. És en aquest jaciment que es troben les tombes del Señor de Sipan, del Viejo Señor de Sipan, del Sacerdot i dels guerrers, tots ells pertanyents a les elits de la cultura moche. Un curt recorregut sota un sol abrasador i unes escales, ens col·loquen davant de l’impressionant tomba del Señor de Sipan.

Fent un esforç per no pensar que el que es troba al fons són aconseguides reproduccions, hom aconsegueix sentir-se profundament impactat davant el que veuen els seus ulls. Dins un forat d'uns quatre metres de fondària, amb tot l'entorn construït amb maons de tova, dins d'un ampli taüt de canyes, es troba l'esquelet del Señor de Sipan, amb tots els ornaments amb els que va ser enterrat. A ambdós costats i també als peus i el cap, també dins taüts de canya, hi ha quatre esquelets que pertanyen a dues esposes, un guerrer i un porta estendards.

Sobre tots ells, una plataforma també de canya, suporta l'esquelet del guardià, encarregat de la vigilància del seu amo. Com a mesura preventiva, als guardians se'ls tallaven els peus per assegurar-ne la fidelitat.

En un nínxol més elevat, un guaita s'encarrega de prevenir l'arribada dels enemics. També es troben força atuells, que presumiblement contenien aliments i potingues pel viatge al més enllà.

Un respecte reverencial envolta l’escenari, tot pensant en els rituals que envoltaren l’enterrament, i en les sensacions que deurien de sentir els arqueòlegs que els van retornar al Món.

També fem una visita a les tombes del Viejo Señor de Sipan, del Sacerdote i la dels guerrers, totes elles cuidadosament reproduïdes.

Seguint el sistema constructiu dels moches, les tombes es troben a un punt no fàcilment localitzable de les elevacions, i segons el nivell on s’ha trobat cada una d’elles, és possible datar-les i reconstruir-ne la seva història.Tot plegat una meravella per recordar.

És mig dia i, corrent, corrent, com sempre, retornem a l’hotel.

A la tarda decidim anar a visitar el mercat central de Chiclayo, en un racó del qual se situa el mercat dels bruixots. En aquesta zona, petita per cert, i amb molta gent, hi ha micro botigues en les que és possible trobar-hi tot allò més estrany relacionat amb suposades màgies. Herbes, amulets, calaveres de pasta, llangardaixos, objectes d’allò més estranys, ceràmiques eròtiques, penjolls, ninots de drap i pots amb ves a saber quin contingut, es barregen caòticament en qualsevol raconet del reduït espai.

També hi ha grans piles d’un cactus, que en un primer moment imaginem peyote, però que resulten ser cactus de San Pedro.

El mercat és curiós, però tampoc incita a comprar-hi res, ja que a banda dels milers de beuratges que, o bé curen o bé potencien qualsevol cosa, hi ha molts objectes destinats a afers màgics, fets amb pasta o amb materials força barroers, que no conviden a comprar-ne cap.

Amb tot això, la calor segueix deixant-se sentir amb força i hem de buscar un lloc més fresc, amb menys gent, ja que acabem amarats de suor.

Finalment arriba la nit i amb ella baixen les temperatures. Chiclayo, en lloc de relaxar-se, agafa nova embranzida i els carrers tornen a omplir-se de venedors que venen des de productes alimentaris, fins a bosses de plàstic. Un nou Món s’obre dins aquest Món peculiar i ens deixem absorbir per ell, passejant i observant tot allò que ens envolta i que ens crida l’atenció, que és quasi tot.

Túcume: Pujar. Dissabte 18. Ja hi tornem a ser, quedem a les 9.45h, arriba el guia tard i tornem a fer el recorregut pels hotels i la terminal de busos per recollir passatgers, fins que el bus és ple.
Fet i fet comencem el viatge a les 10:30h, amb molta calor i les mateixes perspectives d’haver de córrer. Finalment, però, emprenem el camí cap a la huaca de Túcume, a Lambayeque.

La Huaca de Túcume es composa per més piràmides truncades de tova i, per tant, molt deteriorades.

El recorregut s’inicia per un esquelètic bosc de garrofers, pràcticament l’únic arbre que creix en aquesta zona, degut a la profunditat a la que ensorra les arrels, i segueix, sota un sol que torra les pedres, cap a un turó des del que podrem obtenir una visió del conjunt.

Un cop a casa i de consultar la informació al respecte, ens adonem que aquesta visita va ser una farsa. El guia ens fa recórrer el camí cap al turó, donant moltes explicacions, això sí, però passant pel peu de les piràmides sense entrar en cap ni acostar-s’hi. L’explicació que ens dóna és que ja que saben que no trobaran res a l’interior de les piràmides, únicament n’estudien alguns aspectes externs, però no hi ha zones visitables. Mentida, ja que veurem que sí que hi ha zones visitables i que no ens ha estat possible veure. Bé, però això ho descobrirem aBarcelona...

Mentre tant, sota un sol que amenaça amb tornar-nos bojos, pugem fins a una primera part del turó, on almenys bufa una mica d’aire i és té una vista general sobre bona part del complex.

En el grup hi ha un home gran, autòcton, que fa patir la Maria, ja que es veu clarament que no està en condicions de fer el recorregut. L’entorn s’assembla més als àrids deserts jordans que no pas a allò que hom espera troba al Perú.

Segons el guia, al turó que hem de pujar hi ha unes misterioses energies que, fins i tot, arriben a carregar els mòbils i les bateries descarregades... Després de fer una mica de conyeta i d’assegurar-nos que ni se’ns esborraran les fotografies digitals ni es desmagnetitzaran les targes de crèdit, accedim a pujar. Alguns arribem fins dalt de tot, mentre que la majoria decideix desistir, davant el perill imminent de deshidratació. No és l’altura ni la distància, és la forta calor que fa suar a raig i esgota sobre manera.

En tornar al lloc de trobada, suats, cansats i amb molta set, el guia torna a insistir en que cal córrer de nou. Fora, a peu de bus, uns estudiants estan fent una enquesta i ni tan sols ens deixa acabar-la, insistint en que cal marxar. Bé, ací s’acaba la paciència, i li etzibem al guia que aquesta manera d’anar pel Món no pot ser. No pot ser que per fer aquests recorreguts, que no són llargs, però cal caminar sota el sol, es comenci tant tard, amb retard i, a sobre, corrents.

La Maria, en referència a la persona gran, li pregunta al guia que quants casos de deshidratació i lipotímies es donaven, en aquestes sortides, pregunta a la que no solament no respon, sinó que baixa els ulls. Per tota resposta diu que no és culpa d’ells, que han de complir un horari i que en cas contrari els penalitzen... Aquest dels horaris és un aspecte que cal tenir en compte al viatjar pel nord.

Hi ha molta diferència entre el nord i el sud pel que fa al turisme cultural. Mentre que al sud han entès que cal conservar el patrimoni, publicitar-lo i ser seriosos amb els circuïts, al nord sembla que només veuen els diners que poden guanyar sense esforçar-se gens. Cal que aprenguin a valorar el patrimoni cultural, que és molt i de qualitat i, sobre tot, ser molt més curosos i seriosos amb els tours. Però malgrat tot, és una zona que cal visitar per tenir una visió més àmplia i acurada del que és el Perú i de la riquesa cultural, ètnica, gastronòmica, paisatgística, etc., que sens dubte té.

La última parada és al Museo de las Tumbas Reales de Sipan, a Lambayeque. Aquest museu, que és considerat un dels més moderns i millors de Sud-amèrica, està en molt bones condicions: aire condicionat, llum escassa però amb els continguts molt ben il·luminats i les peces molt ben disposades i catalogades, segons els períodes històrics i la seva importància.

Una sola cosa negativa: abans d’entrar fan deixar les càmeres, mòbils i, fins i tot, et fan deixar un document identificatiu –per nosaltres el passaport-, a unes consignes. Durant força estona estem separats d’aquests aparell i, sobre tot, de la documentació... La raó? Addueixen que és per seguretat. Alguna ment “benpensant” creu que el visitant es pot dedicar a filmar o fotografiar els sistemes de seguretat de l’interior del museu... Una collonada, vaja, que impedeix que el visitant es pugui endur a casa imatges d’una troballa fantàstica, però...

Cert que té peces importants, però moltes menys i de menys valor crematístic que les joies i tresors del museu de El Caire, i allà no estan per tantes bestieses.

Com a resposta d’indignats, ens neguem ni tan sols a passar per la botiga del museu. En fi, una llàstima.

El museu dedica especial atenció a les joies i la forma de viure del poble mochica. La ceràmica moche té una importància rellevant, ja que els terrissaires d’aquesta cultura eren mestres en aquest treball. Les cares tenen una expressivitat difícil d’explicar, però sobre tot, molt difícil de plasmar en terrissa, però ells ho aconseguiren.

La joia de la corona, però, és l’autèntic Señor de Sipan, del Vell Señor de Sipan i del sacerdot moche. Les restes humanes indiquen que en un moment donat, força temps després de ser enterrats, l’entramat de branques i canyís que protegien el son dels morts, cedí, ja que els ossos es troben molt fragmentats.

Ací el que és replicat és l’entorn, però la totalitat de les restes, de l’aixovar i dels acompanyants, són autèntics. La disposició permet contemplar com era la tomba i venerar les restes reials d’aquells personatges moches. Val molt la pena fer la visita.

En sortir el circuït segueix per on vam anar ahir nosaltres, però hem de tornar a Chiclayo per retornar a Trujillo. Ens espera un turisme que en poca estona ens deixa davant l’hotel, i ens dóna els bitllets de tornada, amb Ave Fenix.

Dinem i ens duen a l’estació de busos. Dins, l’ambient és caòtic. Replé fins la bandera, molta calor i una sensació de caos ho inunda tot.

A l’exterior, venedor@s de menjar munten la parada i ens distraiem observant com compra la gent i menja allà mateix, a peu dret.

El bus no promet gens, però... Seients que no tenen el respatller subjecte, que va endavant o enrere segons freni o arrenqui el conductor, un dels cinturons de seguretat tallat, -al Perú és obligatori el cinturó de seguretat als busos-; l’espai entre seient és menys que escàs, i a més, tenim la mala fortuna que només sortir, el tipus del davant retira cap enrere el seu del tot, amb el que l’espai resta encara més reduït.

Tampoc hi ha suport per recolzar els braços, amb el que un viatge de 3.30h es converteix en un calvari.

Per acabar-ho d’adobar, en fer-se fosc el bus es converteix en un calaix absolutament fosc i tenebrós, tot i disposar de llum al seu lloc, però cap no funciona. Tampoc hi ha terramoza...

Però el calvari no s’acaba ací. En arribar no hi ha ningú que ens esperi i hem d’acabar agafant un taxi seguro fins l’hotel. Aquests han estat, tot i que menors, els dos primer problemes que hem tingut durant tot el viatge, però també els últims que tindrem, fins a arribar a Barajas...

L’hotel és el mateix que vam deixar i on ens guarden les maletes, i ens hostatjarà fins el penúltim dia d’estança al Perú.

Huanchaco: Pujar. Diumenge 19. Serà que ja no tenim cap visita programada o que estàvem cansats dels dies anteriors, però ens llevem tard.

El dia és rúfol, com ja és habitual a la costa. No fa calor i marxem cap a la platja, cap a Huanchaco, la platja de Trujillo, amb un taxi seguro, com no. Arreu es pot viatjar amb taxi, ja que la oferta és enorme, però sent veritat o no, hi ha una psicosi excessiva sobre la por a aquest mitjà de transport. Arreu ens aconsellen que cal viatjar amb taxis seguros i expliquen multitud de casos tenebrosos, en que sempre els visitants han estat raptats, en el millor dels casos robats i, en el pitjor, trobats morts a qualsevol indret.

Acabem pensant que tot i tenir una base certa, tot plegat acaba convertint-se en una llegenda urbana, que els trujillans acaben creient-se. Durant aquest dies agafarem diversos taxis i tots els taxistes que ens han portat, han estat excel·lents persones, que han procurat assessorar-nos i ajudar-nos en tot allò que hem necessitat.

Huanchaco és un petit poblet mariner, acollidor i bressolat pel mar, que viu de cara al Pacífic, i que ens proporciona uns dies de canvi d’ambient.

El Pacífic ja fa dies que està emprenyat. Les onades, grises, venen de molt lluny perfectament alineades i obliqües a la costa, i molt lluny de la costa, encara s’encrespen i es coronen amb blancs plomalls d’escuma, per seguir avançant en formació imparable fins a trencar definitivament amb força a les roques i la sorra del litoral.

El passeig pel qual passejarem, en molts llocs ha estat rosegat per aquest Oceà, ara neguitós, i han estat col·locats sacs terrers als llocs on les onades amenacen envair els carrers.

L’ambient és molt agradable i la immensitat del Pacífic dóna un aire entre salvatge i acollidor.

El taxista no té canvi de 50/s i com que s’ha enrotllat força bé durant el viatge, per tal d’aconseguir canviar, el convidem a un cafè mentre parlem sobre el seu país.

A Huanchaco hi ha un espigó de fusta, per accedir-hi s’ha de pagar 0.50s/, que permet una visió del poble des d’un altre angle i que proporciona la possibilitat de sentir l‘onatge sota els peus, durant la seva folla, i ara ja curta carrera abans de morir a la costa. Per aquells que els agrada pescar és un bon lloc per fer-ho.

Seguim cap a l’església situada sobre un turó dominant el poble, aquesta també d’estil colonial, on avui s’hi celebra el dia del Señor de Huamán, el “sancristu” gros del poble i en el que s’hi barregen ritus catòlics amb aspectes indígenes.

Arribem just quan s’acaba la missa, i com que el cementiri és a tocar, emve de gust donar-hi unavolta. És un cementiri eclèctic i sense un interès especial, en el que crida l’atenció que les tombes són a terra, algunes pintades de blanc o blau ducados, i tot plegat es nota força deixat, abandonat.

Potser que per ser avui el dia del pare al Perú, hi ha força gent portant flors als seus familiars difunts.

En molts aspectes recorda molt el cementiri de San Pedro de Atacama, especialment per l’aridesa, l’austeritat, el tipus de terreny i la distribució i forma de les sepultures.

Moltes de les tombes es troben quasi desaparegudes, amb algun element decrèpit que n’indica la situació, però amb el monticle que originàriament indicava la seva presència, ara ja anivellat amb el terra, de manera que la gent hi passa per sobresense pensar-s’hi massa.

Són sepultures deixades i desateses, potser perquè ja no queda ningú per recordar el difunt, i de les que el temps s’encarrega de fer desaparèixer, sense pressa, al mateix temps que l’oblit acaba per esborrant-ne qualsevol record, sumint el difunt en el més absolut dels anonimats. És en aquests casos, quan el record de la persona traspassada ha deixat de perseguir el temps, que es pot afirmar que la persona ha mort definitivament.

Fora el cementiri, un modestíssim castell de focs assenyala l’inici de la processó. Sento música a l’exterior i em reuneixo amb la Maria.

Fora l’església, tota una munió de gent vestida de forma peculiar, ambbarrets i túniques d’arpillera, comencen a ballar al ritme dels tambors una melodia enganxadissa, formant un gran terrabastall. El ritme és ràpid i trepidant, i tot seguint-lo, fanvoleiar els barrets.

Comencen a entrar dins l’església, tambors i tot, a buscar el crist, i un cop davant el Señor de Huamán, sense deixar de seguir el ritme, tornen enrere sense girar-se, tot entonant cants i crits.

Un cop fora el recinte, una parella de nens balla, amb molta gràcia, una Marinera en honor al crucificat, acompanyats per una orquestra vestida de diumenge.

Posteriorment, baixen en processó, sense deixar en cap moment el ritme compassat, per unes llargues escales fins al centre del poble, en una mostra de fervor popular difícil d’esquivar.

Finalment el “santcristu” gros torna a l’església, i la comitiva es dedica a coses més terrenals, pràctiques i més humanes, com és el menjar, beure i, sobre tot, música i ball.

El dia transcorre entre el passeig i la festa vora el Pacífic, admirant l’immens poder del mar i sota un cel quasi perpètuament ennuvolat, que tot i que sembla amenaçar pluja, no deixarà caure ni una miserable gota. Portem tot un mes sense veure ploure i en comencem a sentir enyorança.

L’últim dia que varem ser al poblet, ens vam fixar en un restaurant, vora el mar, que encenien una barbacoa en caure el dia, per coure-hi peix fresc per sopar. Avui decidim sopar en aquest lloc. Davant nostre i en directe, ens fan una chita a la brasa -no es tracta de la mona de Tarzán, sinó d’una excel·lent varietat de peix pescat en aquesta zona, molt gustós, però amb molta espina- pescat avui mateix amb algun Caballito de Totora.

I tot immergits en un ambient excepcionalment calmat, agradable i sense calor, mentre el Pacífic, ara negre, segueix bramulant sense descans, i el temps llisca imperceptible i silenciós per aquest indret de la costa peruana.

Amb un taxi que no tenim ni idea de si és seguro o no, ja que és el primer que veiem, ens retorna a l’hotel per 12/s- -3€-. El conductor, ràpid, silenciós, ja que no obre la boca per res, va per feina, tot sentint a la ràdio una emissora religiosa. Ens deixa a la Plaza de Armas i amb un curt recorregut ens plantem a l’hotel.

Acabem el dia a la terrassa d’aquest, amb un pisco sour, el combinat nacional del Perú, composat per pisco, suc de llimona, clara d’ou i dues gotes d’angostura i envoltats per un silenci estrany, ja que ni se senten botzines ni soroll de trànsit.

Museu Cassinelli: Pujar. Dilluns 20. No tenim res a fer i pensem en anar al Museo Arqueològico Cassinelli, una col·lecció privada d’allò més curiosa. Situat al soterrani d’una gasolinera, en una habitació molt petita sense finestres ni comunicació d’aire exterior, s’amuntega exposada, solament 1/3 de la col·lecció privada de don Pepe -José Cassinelli Mazei-.

Bàsicament hi ha huacas de ceràmica, totes originals, que van des de les de cultura Chavín -1500 aC-, fins a les inques -1532 dC-, que Cassinelli ha anat comprant als huaqueros durant tota la seva vida. Ja als 13 anys va comprar la seva primera peça i ara, amb 95 anys, segueix al peu de la lletra la seva divisa: cal comprar les troballes dels huaqueros, per tal que es quedin al Perú. Altrament anirien a parar a mans de col·leccionistes privats i possiblement a l’estranger.

L’habitació està composada per prestatges en els que, “protegits” mitjançant fines cordes, es troben objectes de ceràmica d’una factura i finor espectaculars. Es pot admirar tota una col·lecció de cares que expressen tot tipus de sentiments, àdhuc moltes que mostren malalties i/o símptomes d’algunes d’elles, així com també malformacions, etc., amb un realisme difícil de creure que sigui possible aconseguir.

A les cultures preinques i inca, aquells que naixien amb alguna malformació o minusvalidesa, eren considerats especials, enviats pels deus, i com a tal eren respectats, considerats i àdhuc, venerats. És per això que aquestes cultures s'esmeraven molt en plasmar totes aquestes qualitats en la seva ceràmica, deixant un catàleg acurat de les característiques de les societats de la seves èpoques.

Tot plegat té un encant innegable i entranyable, que fa del museu un lloc molt especial.

El guia que ens acompanya, bon coneixedor del que s’hi exposa, li costa arrencar a explicar coses. Imaginem que, en un primer moment, observa i valora l’interès del visitant i, segons quina conclusió en treu, actua d’una o altra manera. Passat aquest primer moment, certament incòmode, i veient que realment sentim interès en la col·lecció, poc a poc comença a parlar-nos de les intimitats de les peces i de la cultura que les confeccionà.

Hom sent un respecte reverencial per aquestes peces de fa 2.500 anys, mentre que tot d’una, el guia treu amb desimboltura algun dels objectes fora del prestatge, per tal que puguem admirar-lo de més a la vora i tocar-lo.

En arribar als instruments musicals, treu una enorme closca de cargol de ceràmica i em convida a tocar-lo... No tothom pot dir ha fet sonar un instrument musical de 2.200 anys d’antiguitat. És un corn que utilitzaven els inques per comunicar-se a distàncies llunyanes. Fa fredat tenir aquests objectes antics a les mans i, no dic tocar-lo i fer-lo sonar...

També darrere una porta hi ha una petita col·lecció de ceràmica eròtica que solament l’ensenya si es demana veure-la.

A l’entrada, en primer pla, hi ha la mòmia d'una nena, de solament 15cm...

Tot plegat respira un aire entranyable i casolà. Don Pepe encara no ha aconseguit trobar qui li subvencioni un museu estable per la seva col·lecció, i és per això que l'ha de tenir limitada i en aquestes precàries condicions.

Tornem a peu fins la Plaza de Armas amb un bon regust museístic a la boca. És una visita que no es pot deixar perdre.

La resta de dies fins al penúltim, els dediquem a descansar, i a anar a Huanchaco, on el contacte amb el Pacífic ens relaxa força. I serà a les costes de Huanchaco on ens acomiadarem d'aquest Perú, d'aquest magnífic país que tant bé ens ho ha fet passar.

Dijous 23. Però tot té un final, físic, però final a la fí. És l'últim dia d'estada a Perú i retornem a Lima per dormir a un hotel situat molt a la vora de l’aeroport. El vol de tornada surt d’hora al matí del 24 i ens recomanen que, degut al trànsit, ens hostatgem ací.

L’hotel és tranquil, encara que sent tant a la vora de l’aeroport, l’enlairament i aterratge dels avions és converteix en un soroll espantós. Però tan se val, això s’acaba i no ens ve d’una nit incòmoda. A la nit volem sorti a donar una última volta per aquesta Lima lletja, grisa i ara fosca i desolada, però a l’hotel ens ho desaconsellen, adduint motius de seguretat.

Sopem a l’hotel i anem a dormir d’hora, amb el millor del Perú al cap, mentre a Barcelona deuen estar en plena revetlla de Sant Joan i a Cusco preparant la celebració de l'Inti Raymi.

Lima-Barcelona: Pujar. Divendres 24. Quan ens llevem, a Barcelona encara deuen estar paint la ressaca de Sant Joan.

A les 7h ens venen a buscar i ens deixen a l’aeroport. El sempre gris i humit cel de Lima ens acomiada, i, ara sí, ens acomiadem nosaltes també del Perú definitivament.

Solament envolar-nos, volem per sobre el mantell gris de la costa peruana i entrem en un altre Món, el Món lluminós i assolellat de les altures.

10.000km ens separen de casa i el que ara ens preocupa més, és la nova adaptació a l’horari català. La veritat és que en el viatge d’anada ens vam adaptar molt bé, però en el de tornada ens costarà força més.

Ara només queda relaxar-se i començar a dipositar les sensacions i coneixements que hem atresorat durant aquest meravellós viatge.

Pel viatge d’anada vam tenir sort i vàrem poder viatjar de Barcelona a Bogotà sense passar per Madrid, però la tornada no ha pogut ser.

Aterrem a Barajas amb una hora i mitja de coll per agafar el vol d’enllaç. Però, a la capital del regne, les coses tenen altres tempos.

Els problemes que no hem tingut el quasi un mes de viatjar pel Perú, els tenim a Madrid. En desembarcar i per recollir l’equipatge per tornar-lo a facturar cap a Barcelona, cal fer tota una excursió.

Pensem que tenim temps i que està tot previst, però... Des de l’avió fins a la recollida d’equipatges, cal caminar força estona per l’aeroport, seguint les indicacions. Tot d’una, i després de pujar i baixar escales, les indicacions ens dirigeixen fins a una estació interna de metro, que ens porta fins a una estació que s’anomena recogida de equipajes.

Tenim temps, pensem... Hem d’esperar que comencin a sortir les maletes i, a més surten d’una en una amb una lentitud exasperant. Total, que des que hem desembarcat fins que recollim l’equipatge, passa un hora i quart.

Teniem temps, pensàvem... Solament queden quinze minuts i encara hem d’arribar a facturació, tornant a fer la marató de Barajas. Quan arribem al mostrador, ens diuen que cal treure el bitllet electrònic a un altre lloc i, amb aquest a la mà, passar a facturar... En posar el número de localitzador, la maquinota diu que no hi ha cap vol amb aquest número. Ja portem 1.40h des que hem arribat. Ens espera l’avio?

Per solucionar el tema anem al negociat de reclamacions i, com no podia ser d’una altra manera, hi ha una cua immensa... Definitivament ja hem perdut el vol.

Quan ens toca, l’empleat d’Ibèria ho entén perfetament i, donant la culpa a AENA pel retard en els equipatges, ens fa uns nous passatges pel següent vol. Bé, ens haurem d’estar 2h més a barajas...

Aquest aeroport serà molt modern, però la organització és absolutament nefasta. Fins quan haurem d’aguantar que per viatjar a destinacions llunyanes hàgim de passar per Madrid? És desesperant... I sort que el vol era intern, que si arribem a haver d’enllaçar amb un altre vol internacional, el problema hagués estat molt més gros... Però en fi, només ens queda armar-nos de paciència...

Finalment arribem a Barcelona el dia de Sant Joan a la tarda, més que cansats, esgotats i comencem a readaptar-nos al nou horari. El desfasament horari trigarà a normalitzar-se.

A mode de cloenda: Pujar. En enlairar-se el vol allunyant-nos de Lima, sentim una mena de tristor. Tristor per deixar enrere un mosaic de grans cultures, culminades per la dels inques, una cultura que malgrat la seva curta durada, deixà al Món una impressionant mostra del que l’ésser humà pot arribar a fer. També va deixar multitud de misteris per resoldre i milers de preguntes sense resposta.

Hem viatjat a Perú amb moltes preguntes al cap, esperant trobar les respostes en aquesta terra, però marxem amb més preguntes de les que teniem en arribar.

Deixem enrere unes cultures de les que no teníem ni idea de la seva existència. Més enllà dels inques, hem descobert les cultures pre-inques de Nasca, Paracas, Moche, Chavin, Lambayeque, i les ètnies quechua i aimara, que han significat un nou granet de sorra que ens ha de permetre entendre una mica més aquest Món que pensem caòtic, però que es regeix per un equilibri, precari, però equilibrat en el fons.

Deixem enrere els cels grisos de la costa peruana, l’Oceà Pacífic i les platges de fines sorres que s’endinsen quilòmetres endins fins enlairar-se bruscament cap els mastodonts andins.

Deixem enrere les llargues distàncies recorregudes amb bons busos i la Panamericana, via de comunicació de primer ordre que uneix el nord del nord amb el sud.

Deixem enrere els colossals volcans, els altius nevados, la Puna, l’immens llac Titicaca i les llamas, vicuñas, guanacos i alpacas.

Deixem enrere el majestuós vol del còndor, els profunds canons i les nits rabiosament estrellades. La calor humida de la costa, la seca de l’interior i la fresca dels matins andins.

Deixem enrere l’excel·lent cuina del Perú, que ja té un lloc destacat entre les millors de Món.

Però el que més ens ha agradat, ha estat conèixer unes gents especialment simpàtiques, properes, amables i disposades sempre a donar un cop de mà. Éssers humans en tota la màxima amplitud del concepte.

Deixem enrere un país, el Perú, que ens ha captivat en tots els sentits i que ens ha fet sentir bé.

Sí, deixem físicament enrere tot això, però també ens ho emportem tot gravat per sempre més en la memòria i, especialment al cor. I per tal de no oblidar i de donar aconèixer a qui ho vulgui llegir, ho deixem imprès en aquesta bitàcola del viatge, penjada en aquesta nova eina de comunicació mundial que és internet, a l’abast de tothom.

Lector, si has arribat fins ací, gràcies, i recorda que si vols fer cap comentari, pots fer-ho a l’apartat de Llibre de visites que trobaràs a l’encapçalament.


Barcelona, juliol 2011

Pujar